Gràcies al teu article m’has fet aprendre una cosa bàsica, i és que el bon periodista és com un brou: fet de molts ingredients com la curiositat, saber escoltar, la experiència, les ganes d’aprendre i saber… I es va fent poc a poc, requereix el seu temps.

Escrits així t’ajuden a agafar alè i seguir lluitant per allò que vols fer… 🙂

Felicitats!

Tens raó en això de l’orticària als diaris, l’únic que no pica és el sudoku, i a mesura que passen els cursos veus com desisteixen de ser periodistes, i els veus fent oposicions per a professor d’autoescola. La veritat, que s’ha de tenir voluntat… després, tot periodista que trobes et pregunta que si ja saps on t’has fotut. De 90 persones que vam començar a primer, ara devem ser uns 25 a 5è. Però no crec que hi hagi orticària a ser becari. Al contrari, que les classes de Dret de la Informació poden ser molt interessants però no serveixen per explicar històries, i muntar una notícia o barallar-te amb el mini-disc… no t’ho ensenyaran pas a la facultat. I d’il·lusió no en falta, després a l’hora de dinar els companys de classe ens expliquem les nostres batalletes, hehehe… És il·lusió i respecte a parts iguals, això que sent el becari quan trepitja una nova redacció.

I vist el panorama, els becaris d’avui no ho tenim gens fàcil: se’ns mor el paper, cada dia apareixen nous gadgets, no estem ben vistos i, pel que sembla, que cada vegada fem menys falta, els periodistes. La situació de la professió és complicada. Jo veig que se’ns acumula la feina, i des de les facultats, els professors no ens transmeten gaire optimisme! Ara per ara, als becaris ens queda preguntar molt, trepitjar molt de carrer, caure, i caure una altra vegada, i menjar moltes sopes… I amb molt de gust! 🙂

Jo ni sóc periodista ni tinc més idea que la de consumidor de productes periodístics, però m’agradaria fer un comentari.

En la meva opinió si bé abans el periodista era un tio amb accés a una informació privil·legiada que la feia arribar a la societat, ara més aviat és el que hauria d’evitar que determinats missatges esbiaixats que les fonts introdueixen amb un exèrcit de companys de carrera del periodista arribin a la societat. Hauria de ser capaç de digerir grans quantitats d’informació, contextualitzar, simplificar sense distorsionar, …

Com a lector em rebenta aquest periodisme poc valent de citar diverses fonts, copy/paste de declaracions i no alertar a qui no és tant perspicaç o no té prou coneixement com perquè no “li fotin doblegada”.

Per això l’altre dia em vaig reconciliar amb el Cuní, perquè vaig tenir l’oportunitat de veure el programa, cosa que no puc fer mai. Entrevistaven l’Iceta i al final el Juliana va fer el “comentari de l’entrevista”, que va aprofitar per alertar a l’audiència dels punts on l’Iceta havia intentat marcar-nos un gol. A mí em sembla que això és el que hauria de fer un periodista.