Nascut el 1948 al barri d’Horta, on la seva família s’han dedicat al món dels hostals des de  1868. Veí del passeig Maragall, el seu Restaurant Gaig (carrer Aragó) té una estrella Michelin i ha diversificat la seva cuina amb la Fonda Gaig (carrer Córsega).

La seva relació amb Barcelona passa sense dubte pels Mercats de la ciutat i l’elecció dels
productes en aquests indrets on la gent el reconeix i li demana consell.

-Com es viu la cuina mediterrània des de la vessant més tradicional?
-La cuina mediterrània té part d’experimental i part de casolana, i les dues són bones. La cuina
vanguardista té més repercussió però està clar que si no fos però per la cuina tradicional segurament
la cuina d’innovació possiblement no hagués tingut el ressó que té ara.

-La cuina catalana és un atractiu turístic molt important per a Barcelona. S’hauria d’explotar
més?
-Sí, i tant, sempre es pot fer més. No hi ha límits per fer-ne difusió i més mediatització. Si anem a
mirar darrere de Gaudí, el nostre reclam més universal, crec que hi ha la cuina catalana segur.

-Dins d’aquesta cuina de país, podríem parlar de la cuina barcelonina?
-Com totes les ciutats, si analitzem que és la cuina catalana, si analitzem què és veurem que és una
barreja de diferents cuines. Tenim dues cuines marineres molt potents com la de la Costa Brava i la
Costa Daurada-Delta de l’Ebre, tenim una cuina de secà tremenda, cuina de muntanya, cuina d’alta
muntanya,… pocs països poden presumir de tenir tot això. Barcelona, una marca de cuina? Penso
que la màgia és que és la fusió de totes aquestes cuines que parlàvem perquè hi ha maneres de fer de
diferents indrets i d’alguna manera en fem un producte de ciutat.

-Família d’hostalers des de 1868. Li fa respecte aquesta data?
-Respecte, no, en absolut. Sempre hem portat la cuina com una forma de viure. No és cap pes, és
un estil de vida gratificant perquè tenim molt de respecte i alhora molt bon tracte amb els nostres
clients. Hi ha famílies senceres que han vingut els avis, els pares i els fills a casa nostra. Diverses
generacions han compartit la nostra història.

-Sovint parla d’engrescar a la gent perquè torni a cuinar. Ho està aconseguint?
-Sí, cada vegada veig més gent que cada dissabte la veus als mercats comprant uns o altres
productes per fer de ‘cuinetes a casa’. Això és bo perque malgrat que sigui puntualment es molt
important que mantenim aquesta cuina i és molt important que s’impliqui en aquest aprenentatge a
la canalla i que impliquem a l’escola per motivar-los a aprendre què és la cuina.

-Aquests ‘cuinetes’ que troba als mercats li demanen consells?
-A vegades la gent diu “si en aquesta parada hi ve en Gaig, deu ser que hi ha bon gènere…”. De bon
gènere n’hi ha per a tot arreu. Jo porto cinquanta anys voltant pels mercats i sempre dic el mateix: hi
ha gent que es complica molt o pensa que la cuina és una muntanya.

-Què cal fer doncs?

-La cuina de tota la vida no és complexa, com totes les coses de la vida, s’ha de conèixer i provar.

-A Barcelona, s’ha organitzat fa poques setmanes el Mercat de Mercats. Què li ha semblat
l’experiència?
-Cal que tingui continuïtat perquè la nostra cultura no és la del supermercat sinó la del mercat i
ho portem des de fa dos mil anys. És la cultura bona perquè veus els colors, la temporada, veus
les persones, té molts condicionants que no s’han de perdre. Quan viatges arreu del món veus que
la cultura del supermercat s’ha imposat però no succeix a Barcelona, on fa unes dècades que els
mercats estaven abocats a desaparèixer però s’ha sabut mantenir, posant-se al dia sense perdre totes
aquelles qualitats tan importants.

-En temps de crisi, però l’economia domèstica pot anar en contra dels mercats?
-No, perquè en els mercats hi tens la màgia d’una oferta molt àmplia, amb gran qualitat i amb molta
diversitat de productes. En temps de crisi, més que mai els mercats són els llocs més adients.

-Els cuiners, dins la nostra societat, són més que persones que estan darrere dels fogons.
-Als anys setanta a Espanya els cuiners encara estaven a les cavernes. La cara amable dels
restaurants era la del maitre però amb el temps quan el cuiner ha tret el cap pel menjador s’ha tornat
mediàtic. Interessa i s’entén que es una feina molt reconeguda i amb la qual se t’obren moltes portes.
Com tens quelcom a dir a la societat, la societat t’incorpora en la seva vida social i les iniciatives
solidàries. Nosaltres sempre col·laborem amb organitzacions i entitats de forma desinteressada
perquè és la nostra aportació per a la societat.

Escudella i carn d’olla, per nadal
“Jo per nadal sempre he fet escudella i carn d’olla perquè l’he vist per festes sempre a taula. No
és que sigui un plat complicat, és un plat que ha de tenir molta cura. Cadascú hi posarà allò que
vulgui però jo faig l’escudella de les quatre carns: el porc, el xai, la vedella i l’aviram. A partir
d’aquí, el sccret és treure les llunes i les llànties de greix perquè cal tenir una bona digestió. Com
es fa? Just abans de bullir, es treuen el greix, les impureses i tot allò que fa que l’escudella sigui
digerible. Ah, per cert, els canalons, per Sant Esteve! que cal recordar que el canaló autèntic no és
el d’aprofitament de la carn d’olla sinó el canaló autèntic ve d’un bon rostit. A la mare, els hi veia
fer de porc i vedella i una mica de cervellet. Jo prefereixo posar-hi foie gras en compte de cervellet.
Bon profit!”

25 anys. Nascut al barri de Sant Andreu. El carrer Neopàtria va viure crèixer aquest jove que va iniciar-se al Martinenc i que des dels 10 anys vesteix la samarreta del RCD Espanyol. Actualment és defensa lateral ‘perico’ a Primera Divisió.

-Com és que va començar a jugar al Martinec i no al Sant Andreu?
-Era un nen molt actiu i m’agradava molt el futbol. El meu cosí jugava al Martinenc i el meu pare em va deixar triar. Vaig entrar-hi als quatre anys i vaig començar a jugar de davanter i extrem.

-Als 10 anys el fitxa l’Espanyol. Com va anar?
-Als nou anys ja em volien fitxar però vaig trigar un any més. La gent de l’Espanyol va parlar directament amb el meu pare. Ja m’havien vist jugar.

-Què dóna estar tants anys a la cantera de l’Espanyol?
-No només et formen cop a futbolista sinó com a persona. És la meva casa. Jo he jugat per tota Barcelona amb els colors de l’Espanyol. La ciutat esportiva és on em sento bé. Segur que si em punxen i em treuen sang és blanc-i-blava.

-Quines són les claus de la cantera ‘perica’?
-Es un treball de fa molt de temps, començant per la feina que va fer el senyor Casanova. Ara està l’Antonio Morales i també s’esta fent molt bona feina perquè s’està demostrant que estan pujant molts jugadors de Primera Divisió.

-L’any 2006 va debutar a Primera. Com ho va viure?
-Vaig debutar al camp del Villarreal. Vam empatar a zero però ho recordo amb molta il·lusió perquè fer el salt de la Segona B a Primera és molt diferent.

-Què cambiava d’una categoria a l’altre?
-El ritme de Primera és molt més elevat. És veritat que hi ha grans jugadors a Segona B que han jugar a Primera però el ritme és molt diferent. A la màxima categoría hi ha molta més qualitat i qualsevol espai s’aprofita amb molta més intensitat.

-Li va costar adaptar-se a Primera?
-És complicat. Quan estàs al primer equip l’adrenalina et puja a cada partit i vas a mil revolucions. Amb el temps, tens la mateixa intensitat però aconsegueixes serenar-te. A l’hora de prendre decissions, l’experiència és un grau. Per estar a Primera és fonamental la qualitat, la sort però els minuts i l’experiència són fonamentals.

-Al final, la sort també compta.
-Sí, perquè hi ha molts jugadors que estan lluitant per estar a Primera. No tothom arriba. El sacrifici i el treball són fonamentals però hi ha un punt que notes que és el teu gran moment i que l’has d’aprofitar. Hi ha jugadors a qui els hi passa el tren i és difícil que els hi passa un altre cop.

-Un altre factor important deu ser el psicològic: saber aguantar la pressió, suportar la fama, etcétera…
-No em considero que sigui un famós. Sóc un jugador de l’Espanyol que abans jugava a Segona Divisió B i que ara jugo a Primera i que surto a la televisió. Només això. Et demanen fotos i autògrafs igual que jo ho feia quan era petit. Sóc una persona pública i coneguda però res més.

-Però quan l’estadi coreja el seu nom deu impresionar…
-Això és molt bonic perquè des de petit somies que succeixi. Quan veus un partit per televisió i veus la resposta de l’afició és brutal. Sempre s’han de tenir els peus a terra, però.

-La temporada passada va guanyar notorietat pels seus marcatges a Leo Messi. Això és tot un honor!
-Crec que l’equip va respondre molt bé i vam fer un molt bon treball defensiu en equip. Messi és un jugador molt bo amb un ampli repertori d’accions. És molt difícil de parar i l’equip és el que ajuda perquè quan hi suports defensius tot és molt més fácil.

-És fonamental l’equip doncs en el futbol.
-Així és, el futbol és suport, ajuts, comunicació. Quan un ataca, el company ha d’ajudar. Si no hi ha comunicació, hi ha més errors en contra.

-Una bona temporada seria un bon homenatge per en Dani Jarque.
-Sense dubte. Cal lluitar sempre pel seu record. Quan estem al camp pensem sempre en el seu esperit lluitador, que mai donava un partit per perdut. Sempre era constant, tant als partits oficials com als entrenaments. En Dani era un lluitador invencible.

-Algun dia penjarà les botes al Sant Andreu, en honor al seu barri?
-Ho he pensat més d’un cop. Queda molt però m’agradaria algun dia retirar-me amb la samarreta quatribarrada.

“Si no hi ha resposta ciutadana, en tots els àmbits, no hi ha arquitectura”

Es defineix com a arquitecte performatiu. Nascut a Figueres l’any 1968, Ruiz-Geli desde finals dels anys noranta dirigeix l’estudi barceloní Cloud 9. És autor de l’edifici MediaTIC, del districte 22@ i després de diverses escenografies ara ha arribat el torn a diversos projectes arquitectònics com la reforma del Zoològic de Coney Island o la Fundació El Bulli. Ruiz-Geli considera que Barcelona s’ha de convertir en una referència mundial de ciutat verda i intel·ligent, on la preocupació pel medi ambient i les noves tecnologies siguin un veritable eix vertebrador i identitari.

-Quin és el punt de trobada entre l’escenografia i l’arquitectura?

-En Peter Brook diu que “no hi ha teatre si no hi ha respiració, públic i escena”. De la mateixa forma, no hi ha arquitectura si no hi ha respiració, edificis i societat.  Si no hi ha resposta ciutadana, en tots els àmbits, no hi ha arquitectura. M’interessa l’arquitectura social, la que debat, la que es controvertida, la que provoca sinèrgies i respostes.

-Com arriba al món de l’arquitectura?

-Quan els meus pares es decideixen fer una casa al camp. Jo tinc una escena guardada en la meva memòria, caminant sobre la terra en un dia molt fosc, veient les línies dibuixades… Veia els meus pares contents i jo només veia línies. L’obra va durant uns set anys i tot aquell procès va anar molt definint-me a mi. Hi ha experiències infantils, en aquest cas, veient com es construia una casa- que provoquen curiositat i, sobretot, coneixement.

-La curiositat és fonamental…

-Sí, creíem molt en el coneixement, en la recerca de talent i en l’experimentació i això es nota en el nostre despatx perquè tenim més patents que edificis. Si tens patents tens certificacions i fons i relació amb gent que genera coneixement.

-Com sorgeix aquest bagatge?

-Si sumes una arquitectura digital i l’estudi que fas per projectes de zoològics, sumes una complexitat natural que només és possible si realitzes un estudi acurat de tot allò que t’envolta. Gaudí observava la natura per la seva geometria i les seves formes i nosaltres mirem la física, la química,… tot allò que hi ha dins els organismes. Som els arquitectes que observem més les partícules. Si gestiones bé les partícules pots arribar a entendre el món que t’envolta.

-Quin és el món que ens envolta?

-La causa número 1 del canvi climàtic són els edificis. Els edificis consumeixen el 35% de la nostra energia. Són els primers emissors de CO2. És evident que hem de ser responsables amb els nostres edificis i, per tant, hem de fer edificis sostenibles i més important que això és que fem projectes reals de retrofeeding, diagnosticant les malalties energètiques dels edificis de les ciutats. Hem d’analitzar les fugues energètiques, les eficiències, els aires acondicionats, etc per reduir els costos energètics.

-Podem i volem?

-Espanya i Alemanya som potències mundials de fabricació de energia eòlica. Produïm tanta energia que no sabem canalitzar-la perquè estem models encara analògics. La filosofia de la ciutat intel·ligent és que la pròpia ciutat produeix l’energia que consumeix i no necessitem grans infraestructures.

-D’on prové el nom de Cloud 9?

-Per un costat, hi ha la part numèrica i científica, però també un núvol, un caos, la indeterminació, entre la ciència i la ficció. El 98% de la naturalesa és caos! Com pot ser que el pol·len arribi on ha d’arribar amb tots els perills que hi ha? Hi ha una bellesa molt interessant en tot aquest caos però  hem de tenir en compte la ciència, la gestió, la determinació, les coses exactes.

-Com s’imagina Barcelona?

-Nosaltres som els estudiants d’arquitectura dels arquitectes olímpics. Som hereus d’una arquitectura amb detall, amb estructura i façana, recolzada amb una tradició amb molta arrel. Ens van donar l’herència de seguir construint la ciutat. Això era una injecció d’optimisme. La generació olímpica ens va deixar una ciutat molt important. D’aquí passem a una ciutat en què Barcelona es posiciona amb les idees de pau, sostenibilitat, etc. gràcies al Fòrum-2004. La ciutat es construeix amb temps, no és una estrena cinematogràfica on tot està fet.

-I després del Fòrum?

-Ara busquem valor afegit, amb l’economia del coneixement, amb dos models de ciutat, la tecnològica-intel·ligent i verda, que conflueixen, a poc a poc. Som locals però hem de ser globals, igual que fa El Bulli, de Ferran Adrià. Quan hi ha alineació, hi ha creixement econòmic.

-El MediaTIC seria l’exemple de aquesta dualitat?

-Nosaltres pensem que el MediaTIC és una gran ocasió per donar un cop a la taula sobre la ciutat i estar aliniat amb la ciutat del coneixement i la ciutat verda.

-Quin paper té Barcelona en aquesta revolució?

-Barcelona ha de liderar l’ús dels cotxes elèctrics, ha de ser una autèntica ‘ciutat verda’, posicionar-se com una Estocolm del sud perquè hi ha un teixit social, uns arquitectes que la volem així.

-Quins són els seus pròxims projectes?

-Treballem en el zoo de Nova York, en un projecte d’Audi per plantejar quin serà l’escenari del 2030 pel que fa l’arquitectura i la mobilitat, treballem amb la Politècnica de Bahrein en els aqüifers d’aquell país i estem ajudant a Ferran Adrià amb la Fundació El Bulli.

-Tots els projectes tenen el medi ambient com a eix vertebrador?

-Tots mostren la nostra preocupació pel canvi climàtic.Treballem perquè els nostres fills vegin els canvis de l’herència cultural verda.

-Aconseguirem fer millor el nostre planeta?

-Sí, en altres moments de la història l’ésser humà ja ha fet canvis profunds i evolucionat per a millorar.

“Aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer”

Nascut a València el 1934 i d’origen basc, cantautor amb una llarga trajectòria en què ha musicat poemes de gran part d’autors ibèrics i llatinoamericans. Del pare va aprendre l’ofici d’ebanista. A casa seva compagina les creacions amb la veu i la guitarra amb el tracte amb la fusta.

-Recorda la primera vegada que vas sentir el tacte d’una guitarra?
-A l’estació de Sant Sebastià, estava esperant el tren per anar al poble i hi havia uns homes cantant a l’estil de Los Panchos i el so de la guitarra em va impactar perquè no l’havia escoltat mai. Jo vivia en un caserio amb vaques i bous. Anys després a Perpinyà, quan vam parar a França després de la guerra, hi havia un grup de gitanos tocant la guitarra. Em va fascinar i després uns amics em van fer agafar gust per les cançons i les guitarres.

-Marca ser fill de família refugiada?
-Marca de la mateixa manera que passes per un lloc on hi ha esbarzers; et vas fent petites ferides i quan arribes al final del camí estàs ple de ferides. Són ferides que es van tancant però per dins no es tanquen mai. Jo vaig anar com un farcell, amunt i avall. Jo vaig viure els bombardejos de Barcelona i el record que tinc són les alarmes i sempre recordo la sensació de veure el túnel tancat.

-Amunt i avall…
-Sí, vas passant d’un país a un altre, incorporant coses a la teva vida, et submergeixes en una altra forma de pensar. Jo aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer. Cal enxamplar la visió i la mirada cap a altres idiomes i altres cultures.

-En aquest sentit, vostè no ha tingut problemes en cantar en moltes llengües.
-A mi m’ha tocat tenir diverses nacionalitats. Jo em sento basc, català, espanyol, andalús, àrab, italià, francès del sud, argentí, colombià,… Sense donar-me compte m’he sentit feliç de formar part de molts llocs del món. Vaig integrant les cultures que vaig coneixent.

-Concretament a França han intentat donar-li diversos premis però mai els ha acceptat. Per què?
-No és cap convicció pensada prèviament. Simplement és una cosa que ho portes dins. Penso que és una farsa perquè qui et dóna el premi en el fons és algú que te’l dóna per sortir ell a la fotografia. És una forma fina de fer publicitat i al final tothom que surt a la foto acaba tenint cara de babau.

-Des d’un altre punt de vista, quin ha estat l’homenatge popular que més l’ha impactat?
-Em commou que jo arribi a un lloc, canto una cançó i noto que a la gent li agrada. No hi ha més. Quan jo estic en un concert i noto els aplaudiments i les emocions de la gent, en aquest moment l’artista se sent emocionat per estar en el mateix lloc que el públic. La resta són tonteries i inútils valors mercantils.

-Fa poc vas fer un concert a la presó de Trinitat. Què li va semblar l’experiència?
-Una experiència commovedora perquè en aquest edifici on vaig cantar una cançó d’Alberti hi van estar tancades dones republicanes. Et commou però quan cantes has d’anar més enllà de tot allò que penses o sents. Quan penses en aquelles reixes, penses en les moltes dones que van estar tancades, que van donar les seves vides per un ideal.

-Estremeix repassar els molts articles de gent coneguda i destacada que ha lloat la seva obra. Què sents al repassar les seves paraules?
-Em sento afalagat al veure què diuen de la meva música. M’alegro que ho puguin percebre així. Hi ha un moment que José Saramago deia que no tinc una gran veu però no per això deixa de sent potent. M’agraden les paraules justes, sense grandiloqüències i que es noti que són profundes sense escarafalls i fruit d’una sensibilitat i observació.

-D’aquestes persones que ha tractat al llarg de seva vida, quina és la que l’ha impressionat més?
-És complicat destacar-ne una perquè a totes les persones amb qui he tingut relació hi ha un afecte especial. Aquella persona que em va doldre més de perdre va ser el poeta argentí Raúl González Tuñón, que el vaig conèixer a Buenos Aires. El vaig conèixer poc però el poc que vaig conèixe’l va ser molt intens.

-El darrer amic que ha marxat ha estat el premi Nobel Saramago…
-Sí, però amb tota la pena per la simpatia i l’afecte que tenia, ha estat una cosa esperada. Saramago no s’ha mort, s’havia anat morint des de feia temps. Em queda un record molt bo perquè teníem una relació molt fraternal.

-Tot un símbol per a Portugal.
-Portugal és un país tan meravellós! Té una gran sensibilitat i ha estat des de sempre molt ignorat. Ara per sort, a Espanya es comença a tenir consciència que Portugual existeix i fins i tot que hi ha menys quilòmetres dels que pensàvem.

-Quina relació té amb Barcelona?
-Barcelona és casa meva. El primer record com deia no s’atura amb els bombardejos que vaig viure de petit. Vaig tornar del 1967 fins el 1971. M’agrada Barcelona i hi ha una relació no només fraternal sinó molt profunda amb els catalans. M’agrada com sou, un poble assumit, que sap què vol i que mai treu el verí. Es guanya tot allò que té amb l’esforç i on em sento millor de la Península Ibèrica és a Catalunya.

-Els catalans no tenim enveja a ningú però potser en altres racons sí que ens tenen enveja?
-Home, i tant! Hi ha una enveja molt profunda a Castella, sobretot. Tenen ràbia, enveja i mala llet. Per què? Perquè han sortit poc de viatge! Per què no accepten que la llengua mare de molts catalans és el català? Primer ha de ser Catalunya i després Espanya, si voleu els catalans.

-Com és la creació en el seu dia a dia?
-La creació no s’explica, és un concurs de circunstàncies, de sorts, que cal acompanyar, no obstant. Ara estic fent castanyoles personalitzades i cada dia amb petits detalls, mirant un núvol, per exemple, puc acabar trobant la inspiració necessària per fer alguna castanyola catalana. La inspiració ve acompanyada per la teva experiència. Diuen que l’atzar no existeix, ve acompanyat per les circunstàncies que l’envolten.

-Com divideix el seu dia a dia?
-En el meu taller treballo l’ebanisteria, després faig coses amb l’ordinador, després canto, descanso, llegeixo, toco la guitarra,… m’agrada descobrir. No et dónes compte i el dia s’acaba ràpidament.

-La pintura no la toques però la tens molt assumida com part dels teus discos.
-Sí, la pintura em golpeja molt. Per exemple, els colors m’interessen molt i em provoquen moltes emocions però sóc incapaç de barrejar dos colors. Hi ha pintors que m’han dit que quan perdi el complex que tinc amb els colors, aconseguiré pintar. Tot és important, els colors, les olors, els sons,… tot allò que no sigui de plàstic.

-Plàstic?
-Sí, quan acabes un concert i t’ofereixen un sopar i et trobes que els gots i els plats són de plàstic… no puc. No vull que em serveixin com un rei, ni molt menys, però el plàstic és un símptoma de la nostra societat, on tot vol ser aparença.

-”Si una societat deixa de donar cops de puny de consciència, es debilita i acaba sent manipulable”. Estem en aquest punt?
-Hi ha coses que són innaceptables. Si la gent proposa i tu acceptes qualsevol cosa, estàs afavorint que les coses es perpetuïn. Si tu dius no, “diguem no!”, com diu el Noi de Xàtiva, és un front de consciència.

-Creus doncs que la joventut d’ara és molt diferent a la dels anys setanta?
-Sí, tan diferent com 180 graus perquè hi havia una joventut que tenia moltes preguntes i buscava les respostes i avui dia al jovent li han robat la cultura i la consciència de les cultures. Ara només queden els rockers anglosaxons de merda que omplen estadis al igual que tot el món del futbol. Jo no tinc cap mena de problema per dir: Que mori el Barça i Visca Catalunya! El futbol és un instrument per idiotitzar a la gent.

-Però al final, si no fos el futbol, serien les curses de braus o qualsevol altra cosa?
-Sí, els braus, la televisió,… jo la tele ni la miro perquè em fa fàstic. A quins nivells s’està arribant a la televisió? Hi ha molta obscenitat, vulgaritat… La vulgaritat és el més obscè que hi ha. Hi ha poca cultura, poca consciència i poca sensibilitat. Ni els animals són tan bèsties.

-La cultura, doncs, és recuperable en algun punt?
-Quan la gent noti el vertígen del buit que han omplert, llavors tornaran a interessar-se per les coses importants. Fins i tot, a França que tenen el Bach de la cançó, Georges Brassens, no en queda res perquè la gent ja no practica la cançó. A poc a poc va desapareixent. La gent ja no canta, ja no vol. Cal cantar per satisfer la nostra vida. Els nord-americans estan convertint tot en Wall Street, en diners, que és l’únic patró vàlid actualment. El valor del saber, de la solidaritat, de la diversitat,… totes aquestes savieses estan sent tapades.

-Diu que ja no hi ha bojos avui dia.
-Per exemple, quan jo dic que no accepto vasos de plàstic et miren com si estiguessis malament del cap. Cada cop hi ha més gots de plàstic i coses que simulen coses que no són.

-I de roses de plàstic, ni parlem…
-Ni les de plàstic, ni les que no fan olor. Les roses del meu jardí són autèntiques, fan olor. Ensuma, ensuma!

Nascut al Poblenou de Barcelona fa 42 anys, llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE, Ferran Soriano és, des del març de l’any passat, el president d’Spanair, la companyia que vol convertir la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona en el hub -punt de connexions internacionals- del Sud d’Europa. Soriano porta el Barça a la sang, ja que va ser sotspresident del club del 2003 al 2008. El seu pare li recorda que quan era petit deia que no volia ser jugador de futbol, sinó president del Barça.

Després d’uns quants mesos, s’imaginava que Spanair seria així? Sí, tots érem conscients que el repte era molt gran… colossal. És així perquè la missió, la nostra croada, és molt gran: dotar Barcelona de connexions internacionals millors. Però d’altra banda, sabíem que l’empresa tenia dificultats serioses. Per tant, ajuntem un repte amb unes dificultats en el pitjor moment del cicle econòmic.

La contenció econòmica i el control de la despesa són fonamentals en aquest moment concret?

Sí, ho són i ho seran tota la vida, perquè el transport aeri és una indústria difícil i la demanda depèn del cicle econòmic, mentre que les despeses són molt fixes. Les línies aèries estan en una carrera contínua de millora d’eficiència per abaixar despeses. Avui volar en avió és més barat que fa cincs anys i aquesta tendència creixerà.

En quin moment està Spanair?

La nostra prioritat és passar d’una companyia que l’any 2008 va perdre gairebé 200 milions d’euros a una companyia que no tingui pèrdues. Ara som gairebé al final de la fase d’estabilització de l’empresa. La segona fase serà, a partir d’aquesta companyia més sòlida, créixer, tant en destinacions internacionals que configurin Barcelona com a hub, és a dir, no només que la gent arribi a Barcelona, sinó que hi arribi i connecti cap una altra destinació. La fase tres seran els vols intercontinentals.

Pel que fa a la seguretat aèria, s’imposa una nova polèmica amb els escàners corporals?

A l’aviació hi ha una mena de llei que està per sobre de la resta, que és maximitzar la seguretat i, per tant, no és gaire discutible. Entenc que com a passatger hi ha coses que incomoden, però si hi ha alguna cosa que incrementa la inseguretat s’ha d’aturar. No ens queda més remei que confiar en qui més en sap i, per tant, si les autoritats ens demanen que passem per un escàner, caldrà fer-ho perquè potser és una incomoditat, però és infinitament millor que un problema dins d’un avió.

Per què la T1 de Barcelona s’ha de convertir en un hub?

És molt simple. Fa falta perquè si Barcelona vol tenir centres de decisió com ara multinacionals i grans organismes necessita que hi hagi vols entre Barcelona i les principals ciutats del món. Per tant, calen tres coses: demanda local suficient, un aeroport amb prou infraestructura i una companyia que vulgui connectar tot el món.

Aquest aeroport necessari és la T1?

Sí, la T1 és una terminal que té 30 milions de passatgers, però que està pensada per ser un hub, no només per qüestions estètiques, sinó també funcionals. L’oportunitat és única, no solament perquè no hi és Iberia, sinó perquè tenim els nostres socis d’Star Alliance, que ens permeten connectar amb tot el món.

Quines ciutats del món seran prioritat?

La primera prioritat són les ciutats que tenen tràfic, punt a punt, com ara Buenos Aires, Nova York i Tòquio. Després, amb la lògica d’Star Alliance, nosaltres ens hem de convertir en el hub del sud d’Europa i lògicament serà un punt per servir vols cap a Amèrica Llatina. El hub de Barcelona serveix per connectar el nord d’Europa amb l’Amèrica Llatina i també l’est d’Europa amb l’oest.

Parlant de Tòquio, el seu llibre La pilota no entra per atzar està tenint molt èxit al país del sol naixent…

Estic venent més llibres allà que aquí. Al final aquest llibre té a veure amb la gestió, però agafant exemples de futbol. El Japó és al primer lloc en allò que en diuen business books i ja va per la quarta edició. En canvi, aquí s’ha interpretat més com un llibre culer. Ha agradat als barcelonistes, però no ha passat als prestatges dels llibres de negocis, tot i que ara està arribant a àmbits més tècnics.

Què significa el període 2003-2008 per a vostè?

Una experiència fabulosa, una experiència irrepetible, amb molts patiments i molt d’esforç, però què hi ha millor que treballar en allò que estimes? Ens vam trobar el club en una situació i el vam deixar en un punt totalment diferent. Me’n sento orgullós i ho tornaria a fer, tot i els alts i baixos i els patiments.

Què n’ha après, d’aquell període?

Moltes coses, però una cosa que m’ha servit a Spanair des del primer dia és que quan et trobes en una situació o una empresa complicada, s’han de fer tots els canvis junts i molt ràpidament perquè al principi la gent espera que actuïs i està disposada a ajudar pel bé comú. Al cap d’un any els canvis són més complicats. El 80% dels canvis que vam fer al Barça els vam fer el primer any i després tot va ser més difícil, quan ja no perdíem diners i guanyàvem partits.

Parlant de canvis ràpids, implica que el procés electoral al FC Barcelona ha de ser ràpid i a curt termini?

No, crec que això ho han de decidir els qui gestionen el club i òbviament ho han de decidir tenint en compte l’interès del club i, per tant, ara el que preval és l’interès esportiu del club. Es diu sovint que el vestidor i el club no tenen res a veure. No és veritat, perquè al final, quan hi ha soroll, arriba a tot arreu. Jo els demano que decideixen amb criteri per no perjudicar l’equip i per ajudar-lo.

Què és allò que menys perjudica l’equip?

No ho sabria dir. Qui té més veu són els tècnics i depèn de com vagin els campionats. Hi haurà qui dirà que s’ha d’esperar fins que acabin les competicions i hi haurà qui digui que es facin aviat, perquè el soroll mediàtic, que ja n’hi ha molt, serà insuportable per a l’equip.

Un diari esportiu deia que, ara mateix, a la precampanya del Barça “només hi falta Soriano”…

Jo amb el Barça em sento satisfet. Com deia abans, l’aportació que he fet durant cinc anys ha estat entusiasta i honesta i crec honradament que ens en vam sortir prou bé i vam fer coses que van estar bé. Per tant, la meva contribució del Barça ja l’he fet i no tinc ni l’angoixa ni la inquietud de ser president del Barça. Ara bé, no descarto tornar-hi perquè el Barça me l’estimo molt i l’estimem molt tots, però segons com siguin les circumstàncies i com arribin no descarto res. Ara bé, com dic, no és una cosa que em preocupi.

Barcelona s’ha marcat un nou repte que es diu Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Què en pensa, d’aquesta idea?

En sóc un entusiasta. Quan hi ha idees, hi ha gent a favor i en contra, però no hi ha res pitjor que no fer res. Que la ciutat es marqui una altra fita crec que és molt positiu i és una fita possible i que des del punt de vista d’Spanair és fabulós, perquè significa més oportunitats que vingui gent, i ens dedicarem a ajudar en tot allò que puguem.

-Conservas Dani. Quins són els seus orígens?

-El meu pare, que era de la Quinta del Biberó, aquells joves que van enganxar servei militar i Guerra Civil, després del 1939 treballava en una impremta al matí i a la tarda venia espècies d’una casa que estava al carrer Princesa. Amb els anys va anar agafant més representacions de conserves arreu de Catalunya i l’any 1965 em va proposar ajudar-lo en els viatges. A base de fer autostop vaig començar a vendre pel Maresme. Cinc anys més tard, vam decidir amb els pares que era moment per tenir negoci propi. Així vam començar, amb un petit local i trucant moltes portes. Després, vam comprar la marca, ampliar les fàbriques i expasionar-nos més enllà de l’Atlàntic i Gran Bretanya.

-On entra l’Espanyol en aquesta història familiar?

-A Vilassar érem una colla d’una quinzena de nois i el capità del grup, que era més gran que jo, tenia la dèria que ens féssim de l’Espanyol. He de dir que a casa es parlava poc de futbol perquè el meu pare es passava gran part de la setmana venent fora i tampoc teníem cotxe com per anar a Barcelona cada cap de setmana al camp. Amb el temps, cap el 1975, vaig fer-me soci de l’Espanyol quan vaig poder-me pagar jo mateix el carnet.

-D’aquells anys quins són els jugadors que recorda en especial?

-Els de la meva generació no podem oblidar els anomenats ‘Cinc Dofins’, que eren Amas, Marcial, Re, Rodilla y José María, que era la davantera de l’època d’en Juanito Vilà Reyes. Aquells anys vam estar a punt de guanyar la Lliga per poc.

-De la graderia a la directiva. Un objectiu o casualitat?

-Del tot casual perquè a mi no m’ha agradat mai estar en cap directiva. A Vilassar m’havien proposat entrar dins la junta de l’equip local però no ho vaig acceptar mai. No obstant, a l’any 1993, en Ramon Condal, un gran amic meu des de fa 40 anys, va insistir molt que entrés dins la directiva de Francesc Perelló Picci. Jo no volia entrar perquè tenia molta feina però en Condal em va acabar de convèncer i vaig entrar de conseller directiu, sent responsable del futbol base. A l’any 1997 quan en Perelló va plegar, entre tots em van empènyer perquè fos jo el president.

-Se n’ha penedit algún cop d’haver acceptat aquesta oferta?

-Algun cop he pensat què hauria passat si no fos president de l’Espanyol però estic content d’haver pres la decisió. Les coses no m’han anat gens malament i penso que el futbol té coses bones i coses dolentes. S’han d’acceptar les coses dolentes i tot allò que comporta ser president del club de futbol, que comporta molts compromisos i situacions extremes.

-Situacions extremes com…

-Aquests darrers anys que al minut 80 encara estàvem a segona com amb el gol de Coro en temps de descompte. Estic segur que tots els ‘pericos’ estàvem patint però el president pateix un grau més perquè hi ha una responsabilitat darrere del futur del club. El futbol és molt complicat i bastant traïdor.

-En què ha canviat l’Espanyol des d’aquell anys 1997?

-Des dels anys noranta l’Espanyol ha fet un canvi. Abans era molt difícil que una persona portés la samarreta del club pel carrer amb la tranquilitat que la porten ara. Semblava que la gent s’amagava i li feia por sortir al carrer amb una samarreta de l’Espanyol. Ara pots veure’n moltes. Avui dia a l’Espanyol se’l respecte més i li hem donat un tomb al club. Potser no sóc la persona adient perquè se’m dirà que vaig sobrat però és evident que l’Espanyol ha canviat?

-És fàcil per a l’Espanyol conviure a la mateixa ciutat amb un club com el Barça?

-Difícil no és però és complex. El seguidor ‘perico’ quan compra el diari esportiu veu que hi ha tres pàgines del seu equip i trenta-tres de l’altre equip. Hem conviscut bé més de 110 anys però és un arbre que tapa molt i com et descuidis se’t pot menjar. Ara, això sí, sempre he dit que els ‘pericos’ som una raça molt especial, que som pocs però bons.

-Ciutat Esportiva a Sant Adrià i l’estadi a Cornellà. L’Espanyol ha perdut les arrels barcelonines?

-Casa nostra és allà on estem. Sant Adrià és la nostra casa perquè el seu ajuntament ens va obrir les portes, igual que a Cornellà, però Barcelona no l’hem i no podem oblidar-lo mai perquè som l’Espanyol de Barcelona. Pot ser que es perdin arrels però no podem oblidar la nostra història i el nostre passat.

-L’Estadi de Cornellà què representa?

-És el futur. La mentalitat dels catalans és tenir casa pròpia. El jovent, primer lloga un pis però després, a la que s’ho pot permetre, s’hipoteca per tenir un pis en propietat. Cornellà és el nostre patrimoni i una empresa sense patrimoni no té futur.

-Aquest estiu van inaugurar el camp però també es recordarà per la mort del capità espanyolista, Dani Jarque. Mirant al futur, quines accions es prendran per homenatjar al jugador?

-D’entrada, un partit d’homenatge, que el té més que garantit, però hem de cercar una data perquè aquesta temporada el calendari és molt atapeït. Farem tot allò que sigui possible per homenatjar-lo com posar un mural a la porta 21 de l’Estadi amb la majoria dels objectes que van deixar els seguidors i sobre la taula tenim el posar-li el nom a la Ciutat Esportiva però encara no ho tenim decidit.

-Està descartat posar-li el nom de Jarque a l’Estadi de Cornellà?

-Està descartat, sí. En cap moment s’ha pensat perquè el nom és Estadi del RCD Espanyol. Ara bé, el nom de l’Estadi està en venta per si alguna empresa està interessada. El preu és entre tres i quartre milions d’euros per temporada.

-La inauguració de l’Estadi de Cornellà és la seva darrera fita?

-La feina que jo havia de fer ja està feta. Crec que també em mereixo disfrutar mig any per presidir l’Estadi però el màxim que puc estar és un any. M’agradaria anar al camp com un aficionat més la pròxima temporada i m’agradaria fer-ho si veig que l’Espanyol està ben assentat i sense guerres ni complicacions.

-Com va sorgir la idea de crear la Xarxa Ciutadana de Les Corts?

-Fa tres anys vam pensar durant la festa major que no hi havia cap àmbit exclusivament a Internet que informés i expliqués què passava al barri. A nivell de mitjans de comunicació digitals en aquest barri és zero.Hi ha diferents revistes en paper però la idea és que hi hagués presència a la xarxa la comunicació social del barri.

-La comunicació és l’únic àmbit d’actuació de l’entitat?

-La participació i les sinèrgies entre diferents entitats per crear una xarxa ciutadana és igualment un dels nostres objectius.

-Com definiria Les Corts?

-És un barri molt fragmentat en molts aspectes. Hi ha moltes associacions però es treballa poc conjuntament. Les Corts té un problema de relació entre les diferents entitats.

-Quin paper té Internet en aquesta xarxa de relacions?

-Potser a priori és complicat una mica la relació del barri amb Internet perquè a vegades no és que hi hagi exclusió per necessitats sinó per mentalitat perquè no es veu gens important. Hi ha molta incomunicació i a les administracions els hi costa entendre que cal unir molt més el teixit d’associatiu tot i que hi ha eines molt vàlides com la Mostra d’Entitats de Les Corts. Aquesta és una iniciativa molt important però calen més coses que no tinguin un perfil tan convencional.

-I aquí esteu vosaltres en el paper de la dinamització…

-Nosaltres plantegem eines per intentar agrupar i potenciar el paper de les entitats. No és una tasca fàcil però estem accentuant els projectes per tal de cercar la participació del barri.

-Dinamització. De què parlem exactament?

-Ja per la darrera festa major ben fer un directori unificat de tots els actes de les diferents festes majors del districtes. A més a més, estem entrevistant a les diverses entitats perquè la gent les conegui a traves de www.lescorts.cc. A nivell tècnic promovem que els ciutadans vagin obrint blogs personals, agafant l’exemple d’altres xarxes ciutadanes com GràciaNET que porten molts anys desenvolupant projectes de participació.

-Parles de fragmentació del territori però hi ha una fragmentació social que és l’escletxa digital que afecta a tot el món. A grans trets, de què parlem?

-El concepte de fractura digital s’ha tipificat sobre el problema que té part de la població per accedir a les noves tecnologies. Jo també ho entendria que afecta a aquelles persones que no veuen la importància d’usar aquestes eines. No és un problema d’accés sinó també de necessitat en la vida quotidiana. L’escletxa digita possiblement en una persona de la tercera edat no és tan problemàtica com en una persona més jove, que la seva vida laboral i social passa per un ordinador molt sovint. No comprendre l’ús i resistir-se a les noves tecnologies no és òptim.

-La resistència tecnològica és pitjor que la pròpia escletxa?

-Amb les noves tecnologies hi ha moltes coses que canvien. Les relacions socials estan més mediatitzades i a més a més, hi ha la qüestió de l’ordre. Persones que són molt ordenades en la vida real tenen molts problemes i són caòtiques amb els seus ordinadors perquè l’ordre l’han de generar ells, no està establert. La informàtica s’ha vengut com una cosa molt mecànica però té unes lògiques i crea unes necessitats pròpies.

-A nivell del futur, quins objectius es marquen?

-Ens agradaria fer unes jornades on hi haguessin les entitats i debats ideològics i participatius i ens agradaria treballar amb les escoles.En definitiva és intentar que les entitats ens vegin com a necessaris no per nosaltres mateixos sinó que ens utilitzin per fomentar les xarxes associatives del barri.

-El simbolisme religiós de la teva darrera obra té a veure amb la teva educació en una escola de l’Opus?

-Si vas a una escola de l’Opus o surts com ells o surts com jo, adonant-te que t’estan menjant el cap. Ara bé, el simbolisme que uso té més a veure amb la mística que no amb la religió estricta. En la meva novel·la faig una metàfora de la passió de Crist per explicar la passió de l’escriptor i les dificultats a l’hora de crear. A ‘Tot serà blanc’, els dotze primers capítols recreen el llenguatge de la religió per demostrar que tota passió acaba en tragèdia.

-La passió literària també?

-També perquè l’escriptor és una persona sola, incomunicada i amb moltes cruïlles psicològiques.

-Incomunicada amb la resta d’escriptors contemporanis?

-No acostumo a llegir literatura actual per no veure-m’hi influïda ni que sigui de forma involuntària. Actualment només es vol comunicar històries, anècdotes, i a mi m’interessa més expressar categories. Amb aquest plantejament, però, corres el perill que et titllin de pedant.

-O que el públic no llegeixi els teus llibres…

-De debò, seria incapaç de fer un best-seller perquè seria trair-me a mi mateixa. No sabria escriure amb un full al costat que digués quin percentatge hi ha d’haver de sexe o violència en una novel·la.

-És fàcil intentar fer un tipus de literatura tan personal en un món editorial que va a preu fet?

-Per a mi, escriure no és una professió sinó una necessitat. He provat de treballar vuit hores en un lloc però em sento molt esclava. Estic més bé treballant a casa. Per guanyar-me les garrofes em dedico a fer traduccions, correccions, crítiques d’art i tot tipus d’articles periodístics. Aquesta és la part més mecànica de la creació però necessito escriure perquè tinc un neguit.

-Com vius les crítiques o les referències als teus llibres?

-Considero que no hi ha d’haver etiquetes en un món global on tot es combina. Agraeixo malgrat tot que la gent escrigui sobre els meus llibres, tot i que està clar que sempre seran visions parcials, millors o pitjors, però parcials. Ara bé, si jo hagués d’etiquetar ‘Tot serà blanc’ diria que és una novel·la psicològica de fusió.

-I què en penses dels premis literaris? Què aporten al món de la literatura?

-En Biel Mesquida em va dir l’altre dia que no em presentés a cap més premi, que el món està comprat i per tant, que fins que no em comprin directament no hi torni. La veritat és que quan presento qualsevol obra en un premi m’il·lusiono fàcilment i després em queda cara d’estúpida quan no obtinc cap mena de resultat per motius aliens als literaris.

-L’anàlisi psicològica és una constant en les teves obres. Com arribes en aquest àmbit?

– De petita, a casa hi havia uns llibres que estaven molt amunt i no me’ls deixaven agafar. Eren els llibres de Freud, que em van fer canviar la forma de pensar. En Vicenç Altaió m’ha ensenyat a teoritzar sobre el llenguatge i sobretot a entendre que cal la investigació prèvia per abordar qualsevol tema. A més a més, amb uns pares científics, aquest tipus de metodologia en què has d’investigar abans és fonamental per saber què has d’escriure després.

-Aquest és un treball mot periodístic.

-Sí, és una professió que sempre m’ha interessat molt.

-Més enllà de Freud, quina ha estat la teva investigació sobre malalties mentals, fonamentals per entendre ‘Camisa de Foc’?

-Vaig llegir més de vint llibres de psiquiatria preguntant-me què passaria pel cap de la gent. Si volia tractar la paranoia, havia d’esbrinar què succeïa i així amb tots els casos i psicopatologies que tracto en aquest llibre.

-Les teves heroïnes es contraposen a uns personatges masculins que tendeixen a la violència.

-A ‘Tot serà blanc’, sí. En Magritte té una part bona però també una banda molt agressiva. Pot semblar que la dona quedi com més fràgil però alhora és forta perquè és capaç de crear. El protagonista no és una qüestió de gènere sinó una via per abocar-hi les teves frustracions i la consciència que tots som un conjunt de fragments.

-Què hi ha de tu en els teus personatges?

-Molt. D’Anaïs Nin n’he après que per escriure has d’haver viscut perquè si no la teva escriptura resulta inversemblant. Sovint la gent diu que tinc molta imaginació però no és imaginació perquè el 90% d’allò que escric ho he viscut. Evidentment no tinc deu paios esquarterats al congelador de casa.

-Això seria un bon titular.

-Sí, i tant. La gent quan entra a casa busca el congelador!

-El trencament dels convencionalismes de la teva escriptura és una forma de provocació?

-Totalment. És com si tingués la missió messiànica de despertar els lectors perquè vegin que hi ha altres coses. Ja es fan llibres per vendre però jo faig llibres per despertar cervells.

-En què estàs treballant actualment?

-En un recull de contes infantils d’un príncep berber anomenat Comquanon i una novel·la, ‘La plaça de l’imant’, ambientada també a Vic, una ciutat d’on han sorgit dos llibres i mig i que ha representat un espai ideal per treballar.

-El llibre és un manual per a la generació que tenim trenta anys?
-Com a estratègia de màrqueting seria perfecte, però és un error. El dia de Sant Jordi venien molts pares per comprar el llibre als seus fills. Però els que tenim trenta anys, no ens agrada que ens etiquetin i ens resistim a pensar que la realitat és com descriu el llibre.

-És difícil etiquetar-nos però tenim uns trets comuns?
-Ens costa decidir i prendre decisions i per aquest motiu, acabem agafant tot perquè així segur que no ens equivoquem. No obstant, el problema és que vas cansat i angoixat per la vida. No volem perdre res i ens acabem saturant. Som la generació Ikea, baix cost o com vulguis dir-ho.

-Com va sorgir la idea del llibre?
-Faig cròniques culturals per El Mundo des del punt de vista una mica trapella. Un dia l’editoral em va trucar i em va preguntar si estava interessada en escriure ficció. L’única condició és que mostrés el tipus de vida de la gent de trenta anys, que viu a Barcelona i té professions liberals.

-Una radiografia generacional…
-En el fons, el que volia era escriure una història que fos divertida i que fes riure.

-Vas aterrar a Barcelona fa dotze anys. T’has fet gran amb aquesta ciutat?
-M’agradava més la ciutat quan vaig arribar. En aquell moment em semblava una ciutat molt acollidora. Ara però, és una ciutat que et satura d’informació. Metafòricament seria com el clau que pegues amb un amic per passar-ho bé i s’ha tornat la típica parella amb qui vius, que te l’estimes molt però que estàs fins els nassos perquè no et deixa espai per a tu.

-Intentant ser capital de tot?
-Sempre necessita ser capital de qualsevol cosa o celebrar festivals. No pot aturar-se perquè des del 1992 s’ho ha cregut massa. S’hauria de relaxar.

-A la teva novel·la és un personatge més. És una senyora gran obsessionada per la seva aparença?
-La comparo amb una vella, passada de voltes, que es deixa fer de tot perquè li ha promés que estarà guapa. Que si ara, sil·licona, que si ara bottox,… sempre esbudellada per les obres.

-Sent mallorquina, t’atreveixes a explicar com som els catalans?
-El cert és que només conec els barcelonins. Crec que opineu molt, intenteu estar sempre a l’última i estar a prop d’Europa. No està malament estar a prop d’Europa però tampoc ho és tot.

-La Barcelona postmoderna, però, t’ha anat molt bé per a la teva feina de cronista cultural.
-I tant, Ja m’agradaria que hi haguessin més actes perquè sempre et trobes els mateixos. A més a més, em va bé perquè en aquests actes hi ha beguda de franc.

-I canapès?
-Bé, no sempre. Quan no n’hi ha, ho poso a la crònica!

-Què li manca a Barcelona a nivell cultural?
-Crec que manca que la gent es mogui una mica més.

-Quin tipus de gent et trobes?
-Crec que a Barcelona es repeteixen dos varietats. D’entrada, hi ha més editors que escriptors. Després, hi ha molts llatinoamericans que intenten emular la història de Vargas Llosa o Garcia Márquez. Fa poc el símbol era Bolaño i ara intenten veure si la flauta sona un altra cop.

-Com t’imaginaves amb vint anys el teu futur?
-Segurament, superfixa i amb una feina establerta. Als vint anys penses que vas pel bon camí però amb trenta, te n’adones que igual mai tindràs res fix. Tinc amics que s’han passat tota la vida amb contractes per obra i acaben despatxats sense més.

-Aquestes són les notícies que mai sortiran als diaris?
-Hi havia gent que em deia que a la meva novel·la hi havia coses que no podien ser. Crec que som covards davant del poder. Sempre hi ha un punt que la gent desconfia i es calla. En el nostre cas, els periodistes som un dels més maltractats laboralment.

-Sempre ens quedarà pujar-nos dalt d’un garrofer a Mallorca?
-A mi ja no. Aguantem mentre tinguem un paradís però cada vegada més al viure a les ciutats, ens queda menys teps per aquests somnis. Estem immersos en un vertigen constant.

-Estàs immersa dins la primera divisió literària?
-El llibre ja està a la segona edició perquè funciona com a producte. Com a novel·la sempre et queda la sensació que podries haver arreglat moltes coses però m’agrada com ha acabat.

-I ara?
-La meva idea és fer una segona novel·la per reflexionar sobre la desorientació de les persones i la irrealitat que creen els mitjans de comunicació i el terror a la nostra societat. Ara bé per escriure, o tens molta pasta per tenir temps o bé treballes molt els caps de setmana. Molta dedicació i moltes cerveses.

-57 litres?
-Si una pàgina escrita és una llauna de 33 centilítres,.. tu compta.

Què en penses
Un llibre: Ara estic llegint: “Moren més per desamor”, de Samuel Bellow. És un geni.
Quina musica escoltes: David Bowie, Waterboys, The Smiths, Antonia Font,…
Una pel·lícula: ‘Ghost dog’ de Jim Jarmush.
A quina hora et lleves: Dos quarts de deu
Una cervesa: qualsevol menys Cruzcampo i San Miguel
No et pots perdre: No m’hauria de perdre un concert de Radiohead
Un restaurant. El Jamon Canario, a la plaça Letamendi.
Una ciutat: Barcelona.
Un somni. Tenir-ne més.
Catalunya. Vint minuts de l’home del temps.
Una imatge de decadència. Els japonesos al costat de l’ordinador posen un cactus perquè s’emporti els ions positius. El meu cactus està fet pols…
Una mania. Sempre em toco molt la cara. Sóc supersticiosa quan agafo un avió. Quan començo un sudoku adalt de l’avió, l’he d’acabar perquè si no, penso que l’avió s’estavellarà. Al final, n’hi ha molts que no acabo.

Entrevista publicada a Enderrock, estiu 2008

-He escrit una història sobre el Vaticà, secrets i persecucions policials. Puc triomfar amb aquesta història?

-Aquesta mena de thrillers van ser conseqüencia de l’èxit del ‘Codi da Vinci’, que va produir milers de seqüeles a tot el món. Els lectors cada cop més sabem diferenciar un autor de culte i un autor de gran consum. Si els editors som honestos i tracem la frontera perquè ens passa com el cinema, que un dia et ve de gust veure una pel·lícula de Kieslowski i al dia següent, un film d’acció.

-Ara però un escriptor novell vol ser un Dan Brown en comptes d’un Jordi Coca.

-Pot passar que un autor essencialment literari vulgui ser vol ser un autor mediàtic o bé també pot passar que algú no vulgui sortir de la seva closca literària. Els editors hem d’estar atents als fenomens per intentar conduir l’autor o aconsellar-lo.

-Era inevitable acabar sent editor sent el fill d’un dels més importants del país?

-Després d’acabar la llicenciatura de filologia catalana tenia dubtes si dedicar-me a la docència o fer un màster de periodisme d’El País. Tot just en aquell moment em va trucar en Jaume Vallcorba i em va donar la possibilitat de treballar a Quaderns Crema. Havia de decidir entre anar a Madrid pagant o quedar-me a Barcelona cobrant.

-Abans de Frankfurt vas dir que estàvem davant d’un dels “moments més excitants de l’edició en català”. Continuem trempats?

-Ho vaig dir en el moment de deixar Grup 62 i venir a Ara Llibres. Estàvem a les portes de la Fira de Frankfurt i en un moment en què la concentració editorial que tenia el gran Grup, que semblava perillosa però que al final ha esta menys del que semblava, era també estimulant per a la resta d’editorials perquè ens obligava a millorar i ser més competitius. El temps ha demostrat que estem en un esclat que s’ha produït per la forma com la resta d’editorials han reaccionat al gran grup.

-La filosofia de Grup 62 era per tant contrària a la teva idea del món editorial?

-La veritat és que vaig marxar de 62 perquè em feia més il·lusió provar coses pel meu compte i amb la meva gent. Ara Llibres em permet innovar amb coses més flexibles com la no-ficció, el llibre d’encàrrec, sent multicanals i, sobretot, sent més internacionals. Tenim una oficina a la Xina i ara n’hem oberta una altra a Londres.

-La clau és l’exportació?

-Almenys hem de saber com anar a mercats com el xinès o el britànic que fins ara han estat poc investigats per la indústria catalana o espanyola, que ha tendit més cap a Amèrica Llatina. És el moment d’anar a Europa perquè mai he entès que vinguin editors europeus a vendre’ns productes i nosaltres no fèiem el mateix.

-La Fira de Frankfurt ens ha fet més fàcils les coses?

-S’ha exagerat la seva importància, abans i després. Va ser una experiència positiva però no ens ha salvat a cap de nosaltres ni ens salvarà. La Fira de Frankfurt va tenir moltes coses positives però també alguna de negativa, com per exemple, el debat sobre llengua i cultura, que va demostrar que encara som una cultura insegura i immadura, cosa lògica perquè no tenim un estat al darrera.

-El moment interessant de la indústria editorial contrasta amb la situació delicada de la llengua?

-Pot ser una situació complementària malgrat que sembli una contradicció. La qüestió de la llengua és molt complexa. Els polítics no han estat ni capaços de fer un país bilingüe. Hem millorat però estem lluny: ves a correus, a un jutjat o a un restaurant on no trobaràs la carta en català. Ara bé, la producció editorial a Catalunya té unes ventes molt altes i el llibre ja no es compra com a identificació ideològica sinó com a objecte de consum.

-Totes les històries tenen un ‘però’…

-El llibre en català té un mercat petit i els editors no podem invertir prou en proporcionar uns salaris significables per tal que molts autors es puguin dedicar a escriure només. L’única forma de viure d’escriure és augmentar molt la freqüència de publicació i això fa que el mercat se saturi i el lector es col·lapsi. Al final acaben triomfant aquells autors que tenen paciència i publiquen cada tres o quatre anys.

-Tal i com està el món de la política, la vostra línia d’Instant Books [llibres lligats estretament amb el context social] són garantia d’èxit?

-L’instant book sempre ens ha anat bé perquè al principi no ho feia ningú i ara tenim un bon procés de producció que fa que entre que s’escriu i surt al carrer no passi gaire temps. La nostra metodologia de treball és clara per tal de recollir les preocupacions de la gent. Cada matí, el primer que fem és llegir el diari per saber què passa al món. Gairebé cada setmana apareix un tema que és alguna cosa que preocupa més enllà a un periodista i es converteix en una qüestió de la societat.

-En els darrers temps la teva opinió s’ha tornat molt mediàtica en tertúlies en diversos mitjans de comunicació…

-No vaig a les tertúlies perquè vulgui influir a algú amb les meves opinions. De cop i volta m’ha arribat aquesta possibilitat però ara estic començant a dir no a algunes coses perquè la meva feina és ser editor i no tertulià. El que és cert és que sempre m’ha agradat tenir una opinió i una visió concreta sobre la realitat immediata i la seva interpretació. Una tertúlia és un espai ideal per reflexionar, equivocar-se i aprendre a saber com t’equivoques. La meva feina mai serà ser tertulià i és inevitable que quan surt als mitjans la gent et conegui més.