Gairebé igual d’impactant que la falange de la senyoreta X de Sibèria va ser el descobriment d’un equip de la Universitat de Duke: la mort d’un home neardental a mans d’una colla de sapiens, que van usar un projèctil en aquest ‘homicidi’, curiosament a la zona geogràfica de l’actual Iraq. Aquest podria ser un indici sobre la competència entre espècies humanes i el(s) veritable(s) motiu(s) de la desaparació dels neardentals. Pura especulació?

Lluita constant, violència i supervivència fins els nostres dies. Marció al segle II d.C va rebutjar l’Antic Testament com a text sagrat perquè el considerava com a expressió d’un Déu salvatge i bàrbar respecte al Déu revelat per Jesucrist. No va poder eliminar la paraula de Javhè. Aquí segueix.

“Jo crec en un déu salvatge -diu un dels personatges de l’obra homònima de Yasmina Reza que aquests dies podem descobrir al Teatre Goya de Barcelona-. És ell qui ens governa, sense solució de continuïtat, des de la nit dels temps”.

Supervivència, tribu, creences atàviques i lluites territorials formen part d’aquesta història de Reza que es desenvolupa en el saló de qualsevol de les nostres llars. Ni una tatin, ni els llibres d’art ni un bon conyac, símbols de la nostra evolució, poden amagar el nostre instint depredador. Les màscares del ‘políticament correcte’ no poden amagar els conflictes permanents entre cultura i natura i, sobretot, per la inapelable constatació que som propietaris del nostre destí/evolució.

PD: Un article mai és complet. Calen relectures i pensaments que apareixen quan mires per la finestra els estralls en forma de gotes d’una tempesta recent. En aquest cas, mentre reflexionava sobre les recents descobertes antropològiques m’ha vingut al cap un altre element sorprenent a Atapuerca. Arsuaga, Carbonell i companyia van descobrir el crani d’una nena que patia, segons els indicis, craneosinostosi. Aquesta discapacitat i l’edat de la noia apunta clarament que la família d’aquesta jove es va ocupar d’ella fins la seva mort. Una història solidària dels nostres primers avis.

NIMBY són les sigles de Not in my back yard, que traduït seria ‘no al meu pati de darrere’ i indica aquell fenomen que continua sent una constant a casa nostra: el sentit individualista que impedeix a persones, comunitats o veïns acceptar certs canvis en el seu entorn pròxim. Ja va passar fa uns anys amb les anomenades narcosales i continua sent una constant avui dia en tots aquells equipaments que es volen projectar.

La Maria Ripoll, després d’una ruta per Gràcia que incloïa la visita a un refugi antiaeri de la Guerra Civil, es preguntava una cosa molt senzilla: “A la dècada de les xarxes social, què estem fent amb elles?” Analitzant el sentiment comunitari que tenien molts d’aquests refugis, Ripoll tornava a interrogar-se: “Servirien les nostres xarxes socials per protegir-nos de les bombes?” Crec que és aquesta una pregunta absolutament brillant però sento decepcionar-vos. No tinc la resposta malgrat intueixo alguns indicis.

En Ricard Espelt, d’altra banda, “Prou de participació ciutadana” en un recent post. Sobre la premisa de “participació ciutadana” hi ha dos grans enganys, segons Espelt. Primer, l’engany de fer creure als ciutadans que participen en un procés quan aquest ja està decidit. Jo d’això en diria perdre el temps. Segon, pensar que la participació ciutadana és un procés gratuït com un casting en què t’acaben dient “bé, ja el trucarem…”. Seguim perdent el temps, segueixo dient jo. La participació ciutadana, però, cau en un tercer punt, afegeixo jo: la falsa consideració que la ciutadania és una massa homogènia amb pensament col·lectiu.

El principal error de la majoria d’administracions públiques és no visualitzar uns usuaris plurals i amb diversitat d’interessos i consideracions. De la mateixa forma que la televisió es tematitza i apareixen públics molt diversos, els ciutadans són nodes marcats per interessos diferents. L’exemple de l’ascensor no és puntual, és un fet més en centres de treball, comunitats de veïns o serveis públics.

Seríem capaços trobar persones en el nostre barri que destinessin un temps a construir un refugi quan arribessin les bombes? Les xarxes socials marcarant el punt d’inflexió del Not in my back yard? Podem connectar persones, interessos i necessitats però l’espai físic, el barri o la ciutat serà sempre la presó del nostre egoïsme. Caldrà preparar la pala, les totxanes i el ciment.

Les noves tecnologies no estan confrontades amb la Història i per aquest motiu Youtube acaba d’estrenar el canal de vídeos dedicat a Frank. Aquesta pàgina recollirà material fins ara no publicat de la nena jueva que va morir al camp de concentració de Bergen-Belsen.

//www.youtube.com/watch?v=4hvtXuO5GzU

Cal parar atenció perquè entre els elements mostrats a Youtube hi ha l’únic vídeo que es conserva de la nena, una seqüència d’uns segons en què apareix a la boda d’un veí, el juliol de 1941. Està previst un accés virtual a parts de l’amagatall de la família Frank, que tindrà lloc el 28 d’abril de 2010, amb motiu del 50 aniversari de l’obertura de la casa d’Anna Frank.

Sovint ens preguntem què li cal a un país per ser país. Les neurones exploten tot seguit responent que intel·lectuals, cultura, gent com cal que pensi i reflexioni… però també gent que ens faci riure. Tot just aquests dies hem perdut a un geni com en Rubianes. Com en Pepe, ara fa uns anys ens va deixar un home que convertia la paraula en acudit, sarcasme i qualsevol altre instrument per vèncer l’avorriment o el conformisme, en Jaume Perich. D’aquell dibuixant, però, no n’ha quedat només alguns records sinó també un premi que amb el temps ha reconegut la gran feina que realitzen els dibuixants i humoristes de casa nostra. Enguany, el dibuixant Jaume Capdevila ‘Kap’ i l’humorista Andreu Buenafuente han recollit els guardons del XIV del Premi Internacional d’Humor Gat Perich, en reconeixement a la seva trajectòria professional. A l’Andreu no el conec personalment, tot i que s’ha colat a casa meva moltes nits. A en Jaume, el conec del diari i em fa molta il·lusió que l’hagin premiat.

En Jaume em fa riure cada dia a la seva secció ‘Pelotazos’ a Mundo Deportivo. Tot i que ell digui que el mèrit dels seus acudits els té en Vicente Boluda, l’actual president del Real Madrid, el cert és que fa molts anys que en KAP no perdona a ningú sota els seus llapis amb una fina ironia que cultiva paral·lelament a la seva amabilitat i també generositat. Moltes nits hem sortit del diari amb un somriure després de rebre la seva darrere creació, publicada a l’endemà.

Amable de tracte i generós quant a recuperador de la memòria històrica dels ninotaires del país. Lluís Bagaria, Tísner o Muntañola són alguns dels protagonistes que Capdevila ha retornat a escena mitjançant alguns llibres publicats en els darrers anys perquè coneguem els orígens del nostre humor gràfic.

Per tot això: felicitats, Jaume, el mèrit és teu.

Josep Masriera i Manovens, juntament amb el seu germà Francesc Masriera i Manovens instal·laren un estudi-taller. La història d’aquest curiós edifici que sempre m’ha provocat molt interès la podeu llegir de forma completa en aquest enllaç que es titula “El misteriós templet del carrer Bailén”.

Graham Bell no va ser el primer que va inventar el telèfon però sí el primer en patentar-lo. Concretament en el 1876, 29 anys després del seu naixement. Vodafone, però, ens mostra un home gran en comptes d’un home que no arribaria als trenta anys.

//www.youtube.com/watch?v=ZpvQ67UMdV4

Filant prim potser no es tractaria d’un error però aquest spot m’ha fet reflexionar sobre  les imatges que ens queden dels inventors i, en general, dels artistes. Mentre de Bell ens queda aquesta imatge d’home octogenari, trobem desenes de referències en el mateix sentit.

Leonardo, un home bell del Renaixement
Tres cents anys enrere, un altre geni passava a la història com un dels artistes més importants de la història de la Humanitat: Leonardo da Vinci. Els seus contemporanis descriuen a Leonardo com un home de llarga cabellera fosca i rostre bell i harmoniós, segons ens explica Carlo Vecce en la seva biografia sobre l’artista. El cert però, és que la imatge de Leonardo és la d’aquell ancià venerable que el pas del temps havia deixat amb una barba i uns cabells tan blancs que ens recorden la saviesa a ‘l’Escola d’Atenes’ que Rafael va realitzar a les estances del Vaticà i que l’acosten a l’arquetip platònic.

L’evolucionisme té una edat
Com no hi ha dos sense tres, passant per Bell fins Leonardo, arribem a Charles Darwin, un altre geni del seu temps, la imatge del qual ens mostra un home gran i savi però immortalitzat amb la seva llarga barba en la caricatura de l’Anís del Mono.

No sé ben bé que fa que sovint recordem els genis antics amb les seves fisonomies més arrugades mentre els temps presents són una cursa constant de botox, estiraments facials i altres enginyeries plàstiques. Resulta curiós que la maquinària cultural postmoderna es dediqui a bombardejar el nostre imaginari amb icones com les de Bell, Leonardo o Darwin mentre el món occidental segueix sense acceptar l’arruga i la senectut en general.

Com bon “arreplegat”, em sento amb la necessitat i l’obligació de respondre l’article que Genís Sinca va publicar al diari Avui sota el títol de “L’efecte Rius i Taulet”. Per aquesta causa tinc dos camins: respondre amb el mateix lleuger sarcasme que utilitza aquest senyor per deixar a l’alçada de l’idiotesa la proposta del canvi de nom de la citada plaça pel nom de plaça de la Vila o anar amb mala baba directament. Perdoneu si traspasso la línia en un o altre moment.

En el transcurs dels anys existeix un via més aviat reaccionària que serveix per caricaturitzar als graciencs i gracienques com burgesets okupes, consumidors de falafels, de Verdi i de quasevol moda gafapasta estúpida. I amb aquestes alguns articulistes s’han apuntat al desprestigi però també amb la desinformació. Si el senyor Sinca vol fer broma amb aquests tòpics, endavant. Toquem tots la flauta dolça i organitzem alguna celebració per posar-nos tots a to. No obstant, ni calen festes ni cal xivarri. Més aviat, Sinca, cal estar una mica més informat i no pixar fora de test.

Diversos espais ‘Rius i Taulet’
L’alcalde Rius i Taulet va contraure molts mèrits en vida per tenir evidentment una plaça a Barcelona, el que potser serà més qüestionable és que  banda de la plaça gracienca també tingui una avinguda, un carrer i un monument dedicats a a ciutat.

No m’hi fico en com l’avinguda del Generalíssimo va passar-se a dir Diagonal. Com tantes altres coses a la transició es van fer de forma maldestre. Ara bé, la majoria de les poblacions de Catalunya tenen una plaça de la Vila i no susciten polèmiques ni articles. Existeixen i punt. Així doncs està en tot el seu dret de grallar però sense insultar.

Gent a respectar
Em sap greu que es posi en el sac dels “arreplegats” a entitats centenàries de la Vila, presidents de col·lectius i professionals de tots els àmbits. Pel que fa a mi, membre fundador del Grup 1850, que va iniciar la reivindicació del canvi de nom, faci un esforç per fer una cerca i saber que puc ser moltes coses però no un “arreplegat”. Faci un esforç per veure que entra els membres fundadors que han fet aquesta demanda i hi ha destacats historiadors locals, presidents d’entitats, consellers de Districte, mestres, funcionaris, investigadors i gent per respectar que no és ni pitjor ni millor que qualsevol ciutadà.

És cert, senyor Sinca, que cada época té les seves misèries i el nomenclàtor de la ciutat és una mostra. Per casualitat haurà fet un esforç per saber a qui va dedicat el carrer de Secretari Coloma? Fa temps que hi ha gent que treballa per resoldre aquests errors pretèrits que encara couen.

Fotografia de MorBCN

Sense saber si és part d'una llegenda popular o més aviat una dada purament objectiva, a les costes de Barcelona al segle XIX va naufragar a la costa de la ciutat un vaixell negrer.Cito el que diu una pàgina web d'Inventari d'elements del paisatge urbà de la Universitat de Barcelona per explicar que el capità del vaixell "se salvà aferrant-se al mascaró de proa, que era la figura en fusta d'un nen [en altres casos s'explica que representa un grumet o jove estudiant de marina]. Després de celebrar-ho en una taverna prop de l'actual mercat del Ninot, va deixar oblidat el seu salvador. La veritat és, una tempesta va malmetre el mascaró de prou d'un vaixell italià, el mariners donaren el ninot a Rafael Marti propietàri de la fonda que hi havia al carrer València 107, per restaurar-lo. El propietari de la taverna col·locà el Ninot decorant la façana l'establiment i com a reclam publicitàri. L'escultor Walter Cots va realitzar una còpia exacta d'aquest mascaró que es col·locà a l'entrada del mercat en un acte celebrat el 23 de desembre de 1981, ja que aquest va prendre el nom d'aquest popular establiment, i que es feu extensiu també al barri on era situat". 

La peça original està exposada al Museu Marítim juntament amb altres onze mascarons catalogats en aquest indret. La peça, no cal dir-ho, té un gran valor històric i geogràfic perquè esdevé part fonamental de la cultura d'una part de la ciutat. Com també es diu popularment, no te n'aniràs a dormir sense saber una cosa nova.