Idea de Sergio Estévez, el concepte d’unir un tastet de productes exclusius, Twitter i relacions humanes és fonamental per entendre el creixement d’aquest tipus de networking.

Sabem que la comunicació, en els àmbits del periodisme, la publicitat, el marketing i, en general, de la cultura audiovisual està canviant de model i aquell esquema primitiu d’emisor-receptor s’ha quedat obsolet, digne d’un museu. La teoria, però, s’aplica en grans escenaris però també en el dia a dia de les nostres professions.

Fa uns dies un col·lega periodista i bon gastrònom m’explicava que la millor manera de conèixer la qualitat d’un cuiner era veure com cuinava una cosa ben senzilla com és una truita a la francesa.

Aquest món de la comunicació que estem construint entre tots pot tenir les seves regles de joc però al final hem de saber analitzar les diverses parts i, sobretot, posar sobre la taula unes normes bàsiques universals: la senzillesa i el sentit comú.

Una setmana després sé una mica més de vodka però sobretot intueixo que els canvis que a vegades se’t presenten com un formatge a l’estil Usain Bolt els has de saber atrapar per fer-los servir com a ingredient d’aquesta truita que costa que no es cremi, que necessita el seu punt just per quedar cruixent per fora i una mica crua per dins.

PD: Un mixer (combinat) espectacular: Ginger Beer (Fever Tree) + 2cl. de Vodka (Xellent, per exemple) + un quart de llima.

//www.youtube.com/watch?v=hvL-QqLeWsE

No, el futur de la televisió no està al tanatori sinó en l’enorme adaptabilitat que han demostrat els mitjans de comunicació al llarg dels darrers segles. Aquesta és la primera lliçó que hauria de tenir clar algú que es dedica en aquest sector, tal i com demostren les diverses obres del sociòleg i expert en història dels mitjans, Patrice Flichy. Si no morirà, doncs què?

Doncs, tres conceptes, tal i com extreu en conclusions el professor Marc Cortés a Interactividad.org:

“Qualitat i Innovació: és l’única forma amb què els ‘petits’ podran competir a Internet en la generació de continguts”.

Qualsevol individu s’està convertint en generador d’informació. Els criteris de qualitat encara són difosos però algú amb un mòbil pot competir amb criteris d’innovació, novetat o instantanietat amb un fotoperiodista o ENG. Desenganyem-nos, els periodistes no som imprescindibles. Haurem de reconvertir la nostra utilitat per tornar-nos imprescindibles.

“Sexe: la versió provocadora de Jordi Pi per descriure la relació, la màgia de la Interactivitat que els continguts a Internet ofereixen i la TV encara no”.

D’acord, necessitem el feedback i la molta gent vol dir la seva però oblidem que la televisió també és un instrument de companyia? Quantes vegades hem fet l’exercici d’engegar el televisor per sentir-nos acompanyats d’una veu? La interactivitat és un gran superior, una necessitat que els mitjans de comunicació haurem d’escoltar i fer servir per construir els nostres mitjans però la participació té un límit, el límit és el propi interès de les persones per comunicar o fer-se públiques. És a dir, no tothom vol ni pretén participar. La cultura voyeur existeix i existirà per molt que forcem a la nostra audiència a participar.

“Marques: són les que van a generar experiències i a acumular al seu voltant els usuaris”.

El món de la publicitat en el nostre país ja fa tard per entendre el poder d’Internet i les possibilitat dels canals multimèdia per comunicar i vendre’ns la moto. Haurem d’esperar segurament que els ‘nadius digitals’ prenguin el poder de les agències i centrals de publicitat.

Per últim, cal apuntar i algún dia haurem de debatre seriosament la qüestió de l’apagada analògica per cercar la ‘qualitat’ del TDT. Em dóna la sensació que en qüestions audiovisuals seguim navegant sense rumb. L’oferta televisiva convencional cada cop m’interessa menys. Haurem de portar-nos el sofà davant l’ordinador, com va apuntar algún assistent al darrer Cava&Twitts.

PD: Tenint en compte que el tema era la Televisió i Internet, vaig fer un petit experiment d’streaming que m’ha permès guardar la presentació de l’acte en format vídeo. Disfruteu-lo.

BITFERIT es diu d’aquell partidari de la xarxa per defecte, com diu la Trina Milan en el seu bloc Platxèria, que no és un antagonisme a lletraferit. De fet crec que les dues aficions venen de la mateixa naturalesa: la curiositat per descobrir. La societat de la informació ens planteja contínuament canvis d’hàbits i sembla que s’aproxima la kindlealització de les nostres lectures. Ens hi acostumarem, tot i que necessitem el llibre a les mans perquè aquest és el fetitxe més gran que ens dóna la cultura. Aixó sí, no em sumo als amants de la tinta fresca. M’agrada llegir diaris de paper però m’angoixa acabar un diari amb la tinta als dits (algun dia haurem de fer un rànquing sobre els diari que més colors escupen…).

No recordo on però l’altre dia vaig llegir, segons una enquesta, que la combinació sofà i manta era la preferida pels amants dels petits plaers. En segona posició, la lectura tranquil·la en una plaça-carrer. Jo hauria votat aquesta segona opció. Pels de sofà-manta, la lectura també hauria de ser complementària. Així doncs, us deixo algunes lectures recents:

– ‘Neuromanagement’ de Sergio Cardona

– ‘El Factor Humà’ de John Carlin

– ‘Wachtmen’ de Alan Moore i Dave Gibbons

– ‘La dictadura de la incompetència’ de Xavier Roig

– ‘Tot serà blanc’ d’Anna Carreras

Us deixo amb un espectacular vídeo que m’ha passat @rafel73 que ens descobreix la personalitat (complexa?) d’Achmed.

//www.youtube.com/watch?v=5oLv5oudeZ8

N’Ernets Benach (@ebenach, per als twittejadors) ha postejat fa uns dies sobre el Premis Enderrock 2009 i assegura, en això coincidim, que “tenim talent… però que encara queda molta feina per fer”. I tant, manquen molts espais on assajar i fomentar la creació”. Sí, té raó però de totes maneres, la música en català no pot ser un producte de reivindicació sinó un àmbit artístic més, com ho són els nostres diaris, les ràdios públiques i privades. Per tant, la música ha d’arribar a la gent i amb en aquest objectiu les quotes no són l’única solució perquè al final acaben posant música en català a algunes radiofòrmules per quadrar les cançons amb els senyals horaris (música de farciment).

Ens calen Bisbals, Tamaras i Bustamantes, cultura kistch i melodies enganxifoses. Ja fem pornografia, ara toca posar música en quantitats industrials.

Ara bé, mentre arriben aquests dies, busco algun tema per acompanyar aquest post. Enguany, he descobert els ‘Manel’. Els millors professors europeus és una petita joia que em recorda als ‘Antònia Font’.

//www.youtube.com/watch?v=_a5PfrCEsXo

//www.youtube.com/watch?v=yhdxixSArPU

Aquests dies he pogut escapolir-me de la crisi del Barça, de la Champions i els Jocs Olímpics per desconnectar i la veritat és que ha estat una experiència molt recomanable. Què a prop estem de gairebé qualsevol lloc d'Europa i de sentir-nos com a casa en un poble de parla catalana d'uns 40.000 habitants, que conserva l'encant dels pobles d'abans però sense acabar sent un reclam turístic a l'estil de Port Aventura.

És destacable l'esforç que fan els algueresos per fer-se entendre i, sobretot, per passar de l'italià a l'alguerès si cal. Algú de vosaltres direu que és una qüestió interessada de mostrar el millor als turistes. Potser teniu raó, en part. Ara bé, viatgeu a França o a la península Itàlica per comprovar com se les gasten amb els turistes.

Malgrat la pluja que ens ha acompanyat aquests dies, la sort ens ha dut a coincidir amb el cap de setmana de portes obertes dels museus i amb l'anomenada Cabalgata Sarda, una manifestació folklòrica que esdevé a la localitat pròxima de Sassari. Pel que fa als museus i esglésies de L'Alguer, destacar que els escolars han fet de guies durant aquest cap de setmana, com una activitat més programa als instituts.

Si pregunteu pels preus d'hostals, restaurants i altres serveis, caldria dir que no són cap ganga però són assumibles en molts casos. Si aneu amb pressupost reduït (o no), sempre us quedaran les anomenades 'pizzes al taglio', porcions fantàstiques d'una de les coses que millor saben fer els italians. Per cert, me n'oblidava, us he dit que L'Alguer està a la illa italiana de Sardenya?  Una bona proposta per al cap de setmana, sortint des de Girona.

En Sánchez elabora una carta que intenta mostrar modernitat però sense oblidar els plats més cassolans de la cuina catalana. Possiblement el concepte fusió no sigui una novetat en els diversos restaurants de la ciutat perquè al final no saps si parles de cuina o música. Llavors potser et ve al paladar la paraula contrast. Sublim contrast quan tastes el magret d'ànec amb fresons al mòdena i ganache de pastanaga o la patata Voilà gratinada amb ou i tòfona.

Roger Sánchez obre la possibilitat de triar a la carta però també de deixar a la seva imaginació la combinació perfecta per fer-te un menú sorpresa. Tu li dius els teus gustos i tens en pocs minuts un menú degustació assequible i assenyat.  

El Restaurant Voilà és una bona opció per inaugurar la secció Oci d'aquest bloc. A les portes de Gràcia, aquest local d'estètica postmoderna i cuina acurada és una agradable sorpresa en una cuina barcelolina on hi sovintegen els plats quadrats, les racions escasses i els cambrers zombies.

Restaurant Voilà. Carrer Aribau, 207