Nascut el 1948 al barri d’Horta, on la seva família s’han dedicat al món dels hostals des de  1868. Veí del passeig Maragall, el seu Restaurant Gaig (carrer Aragó) té una estrella Michelin i ha diversificat la seva cuina amb la Fonda Gaig (carrer Córsega).

La seva relació amb Barcelona passa sense dubte pels Mercats de la ciutat i l’elecció dels
productes en aquests indrets on la gent el reconeix i li demana consell.

-Com es viu la cuina mediterrània des de la vessant més tradicional?
-La cuina mediterrània té part d’experimental i part de casolana, i les dues són bones. La cuina
vanguardista té més repercussió però està clar que si no fos però per la cuina tradicional segurament
la cuina d’innovació possiblement no hagués tingut el ressó que té ara.

-La cuina catalana és un atractiu turístic molt important per a Barcelona. S’hauria d’explotar
més?
-Sí, i tant, sempre es pot fer més. No hi ha límits per fer-ne difusió i més mediatització. Si anem a
mirar darrere de Gaudí, el nostre reclam més universal, crec que hi ha la cuina catalana segur.

-Dins d’aquesta cuina de país, podríem parlar de la cuina barcelonina?
-Com totes les ciutats, si analitzem que és la cuina catalana, si analitzem què és veurem que és una
barreja de diferents cuines. Tenim dues cuines marineres molt potents com la de la Costa Brava i la
Costa Daurada-Delta de l’Ebre, tenim una cuina de secà tremenda, cuina de muntanya, cuina d’alta
muntanya,… pocs països poden presumir de tenir tot això. Barcelona, una marca de cuina? Penso
que la màgia és que és la fusió de totes aquestes cuines que parlàvem perquè hi ha maneres de fer de
diferents indrets i d’alguna manera en fem un producte de ciutat.

-Família d’hostalers des de 1868. Li fa respecte aquesta data?
-Respecte, no, en absolut. Sempre hem portat la cuina com una forma de viure. No és cap pes, és
un estil de vida gratificant perquè tenim molt de respecte i alhora molt bon tracte amb els nostres
clients. Hi ha famílies senceres que han vingut els avis, els pares i els fills a casa nostra. Diverses
generacions han compartit la nostra història.

-Sovint parla d’engrescar a la gent perquè torni a cuinar. Ho està aconseguint?
-Sí, cada vegada veig més gent que cada dissabte la veus als mercats comprant uns o altres
productes per fer de ‘cuinetes a casa’. Això és bo perque malgrat que sigui puntualment es molt
important que mantenim aquesta cuina i és molt important que s’impliqui en aquest aprenentatge a
la canalla i que impliquem a l’escola per motivar-los a aprendre què és la cuina.

-Aquests ‘cuinetes’ que troba als mercats li demanen consells?
-A vegades la gent diu “si en aquesta parada hi ve en Gaig, deu ser que hi ha bon gènere…”. De bon
gènere n’hi ha per a tot arreu. Jo porto cinquanta anys voltant pels mercats i sempre dic el mateix: hi
ha gent que es complica molt o pensa que la cuina és una muntanya.

-Què cal fer doncs?

-La cuina de tota la vida no és complexa, com totes les coses de la vida, s’ha de conèixer i provar.

-A Barcelona, s’ha organitzat fa poques setmanes el Mercat de Mercats. Què li ha semblat
l’experiència?
-Cal que tingui continuïtat perquè la nostra cultura no és la del supermercat sinó la del mercat i
ho portem des de fa dos mil anys. És la cultura bona perquè veus els colors, la temporada, veus
les persones, té molts condicionants que no s’han de perdre. Quan viatges arreu del món veus que
la cultura del supermercat s’ha imposat però no succeix a Barcelona, on fa unes dècades que els
mercats estaven abocats a desaparèixer però s’ha sabut mantenir, posant-se al dia sense perdre totes
aquelles qualitats tan importants.

-En temps de crisi, però l’economia domèstica pot anar en contra dels mercats?
-No, perquè en els mercats hi tens la màgia d’una oferta molt àmplia, amb gran qualitat i amb molta
diversitat de productes. En temps de crisi, més que mai els mercats són els llocs més adients.

-Els cuiners, dins la nostra societat, són més que persones que estan darrere dels fogons.
-Als anys setanta a Espanya els cuiners encara estaven a les cavernes. La cara amable dels
restaurants era la del maitre però amb el temps quan el cuiner ha tret el cap pel menjador s’ha tornat
mediàtic. Interessa i s’entén que es una feina molt reconeguda i amb la qual se t’obren moltes portes.
Com tens quelcom a dir a la societat, la societat t’incorpora en la seva vida social i les iniciatives
solidàries. Nosaltres sempre col·laborem amb organitzacions i entitats de forma desinteressada
perquè és la nostra aportació per a la societat.

Escudella i carn d’olla, per nadal
“Jo per nadal sempre he fet escudella i carn d’olla perquè l’he vist per festes sempre a taula. No
és que sigui un plat complicat, és un plat que ha de tenir molta cura. Cadascú hi posarà allò que
vulgui però jo faig l’escudella de les quatre carns: el porc, el xai, la vedella i l’aviram. A partir
d’aquí, el sccret és treure les llunes i les llànties de greix perquè cal tenir una bona digestió. Com
es fa? Just abans de bullir, es treuen el greix, les impureses i tot allò que fa que l’escudella sigui
digerible. Ah, per cert, els canalons, per Sant Esteve! que cal recordar que el canaló autèntic no és
el d’aprofitament de la carn d’olla sinó el canaló autèntic ve d’un bon rostit. A la mare, els hi veia
fer de porc i vedella i una mica de cervellet. Jo prefereixo posar-hi foie gras en compte de cervellet.
Bon profit!”

Sovint recordo el pare entrar a casa mentre jo, ànima de lletres, intentava entendre què eren aquells números en forma d’exercici de matemàtiques que tenia davant meu. El camí fàcil hauria estat passar de llarg i relaxar-se definitivament davant la televisió. No obstant, recordo molts vespres aquell cop de mà que em servia per superar les dificultats. Notava el cansament en el seu rostre però la voluntat d’ajudar al fill era més forta.

A casa hem après el camí no és fàcil però per sobre de tot, la constància, el sacrifici i el treball són les armes per combatre els obstacles. Sempre hi ha un cim per conquerir, sempre hi ha un pas més que cal fer per ser valents. No ens podem aturar ni ser mandrosos. Aquestes són les cartes de presentació d’algú que durant molts anys ha portat les Ciències Químiques a les venes i que t’explicava amb la mateixa passió d’un descobriment com s’imprimien els diaris. Amb els anys vaig descobrir que m’agradava escriure però abans de tot, i ja quan era ben petit, vaig aprendre els secrets de les rotatives.

Per cada lliçó de vida, per cada moment divertit, per cada tertulia barcelonista, per cada llibre que em va caure a les mans, aquest petit homenatge a algú que sense ell jo no existiria pas. Una espelma més en aquest pastís. 65 primaveres. Ara a disfrutar!

Tot i els seus anys, conserva un aire gegantí, fruit de la genètica basca. Paco Ibáñez és un dels cantautors vius més importants de la segona meitat del segle XX i conserva la força que l’ha fet famós sobre els escenaris. Enèrgic quan parla sobre els temps actuals, es mostra afable i és un bon amfitrió assegut al seu frondós jardí de l’Eixample barcelonina. Un amfitrió que sempre ha tingut la porta oberta pels principals escriptors i poetes iberoamericans i un veritable artista que es defensa tant amb la guitarra entre les mans com amb les eines d’ebanista del seu taller. L’ofici el va aprendre del pare i des de ben petit no ha parat de crear. Ment inquieta, cor inquiet. Un autèntic plaer trobar a la vida persones com en Paco.

Les noves tecnologies no estan confrontades amb la Història i per aquest motiu Youtube acaba d’estrenar el canal de vídeos dedicat a Frank. Aquesta pàgina recollirà material fins ara no publicat de la nena jueva que va morir al camp de concentració de Bergen-Belsen.

//www.youtube.com/watch?v=4hvtXuO5GzU

Cal parar atenció perquè entre els elements mostrats a Youtube hi ha l’únic vídeo que es conserva de la nena, una seqüència d’uns segons en què apareix a la boda d’un veí, el juliol de 1941. Està previst un accés virtual a parts de l’amagatall de la família Frank, que tindrà lloc el 28 d’abril de 2010, amb motiu del 50 aniversari de l’obertura de la casa d’Anna Frank.

Bru Rovira, periodista

Esteban és un habitual de Barcelona. La seva convicció pel nudisme el fa un ciutadà singular. En una societat on les modes passen, volen i es succeixen, l’opció del nudisme és minoritària però no per això la seva tria és la de posar-se uns pantalons i una camisa. ¿Ens escandalitza la nuesa? ¿Tenim por al propi cos? Una societat com la nostra tan pendent del culte al cos i l’aparença, posar límits a certes pràctiques resulta paradoxal. ¿Ens quedem amb el rostre d’admiració de la senyora de l’esquerre d’aquesta foto, amb la que fotografia l’acció de l’Esteban o amb cara de sorpresa de l’home de la dreta?

La Montserrat era més que una veïna. La Montserrat era més que una història de vida. Era força, era geni, era memòria, molta memòria, moltes històries d’aquelles que marquen un país, que viuen un exili, una derrota, una retirada. La Montserrat va nèixer fa 102 anys a Arbeca (sovint deia que ella era d’Arberca però que no en venia). Era tot nervi, passió, voluntat de superació i avantguarda d’un temps i d’un país.

Els meus avis ja eren morts i vaig haver de cercar una persona gran per tal de presentar un projecte d’història de vida per una assignatura, Història de Catalunya. Allà hi era, la Montserrat, una dona nascuda l’any 1907, que havia adoptat el comunisme com a única creença en la seva vida i que de ben jove ja havia demostrat que les dones no estaven en el món per servir. La Montserrat era una dona que havia hagut de marxar cap a França per evitar l’odi dels vencedors i que va haver d’iniciar una nova vida, de zero i en l’anonimat, lluny del poble, un altre cop, anys després a Barcelona, sota el jou de la dictadura.

Allà era jo, a casa seva, a finals del segle XX amb unes quantes cintes de cassette i un gravadora per fer-me una petita idea de tan patiment, de tantes històries d’estraperlo, de superació personal i de lluita constant. Per molts llibres sobre la Guerra Civil i el franquisme que hagués llegit mai m’hauria fet una idea sobre què van representar aquells anys. Explicats en primera persona, aquelles històries eren històries dures però tremendament valuoses. Les cintes de cassette es succeïen, s’esgotaven i les seves paraules, transcrites, posades sobre un full rebien la dignitat que es mereixien. Jo escoltava, preguntava, escoltava molt i transcrivia.

Aquest dissabte, unes hores després de la seva mort, unes quatre-centes persones s’han aplegat aquest dissabte dalt el Coll de Belitres, al pas fronterer entre Portbou (Alt Empordà) i Cervera de la Marenda (Catalunya del Nord), per recordar els més de cent mil exiliats republicans que el creuaren fa setanta anys encalçats per les tropes franquistes. Aquest dissabte jo he creuat el carrer on vivia la Montserrat i he vist la porta de casa seva oberta. Aquella porta que tantes vegades havia creuat jo ara era el pas dels veïns del Baix Guinardó que li volien donar l’últim adéu. El seu garatge havia servit d’amagatall, de local social i de lloc de reunions per als camarades de partit. Mai havia perdut la militància ni les ganes de baixar al carrer per manifestar-se. Aquesta era ella, una dona que als noranta anys encara pintaves parets a cops de brotxes, feia sabó o cuinava delicioses postres.

Aquest dissabte m’assec davant de l’ordinador, rellegint algunes pàgines d’aquella història de vida que vaig acabar titulant com “La Passionària d’Arbeca”, per escriure quatre línies sobre la Montserrat, una dona feta a l’estil de la Dolores Ibárruri i la Federica Montseny.

Encara no tinc molt clar què en faré d’aquestes petites memòries. Les guardo com un petit tresor en un calaix, intentant pensar de quina forma les hauria de publicar. Mentre hi reflexiono, que soni una mica d’Antonio Machín: “Toda una vida”. Tota una vida d’una gran senyora.

//www.youtube.com/watch?v=yaftBIF2EAc

Es fa estrany veure el teu nom en un placa, Albert. En Guillem Espriu diu que ha estat un “acte molt emotiu” i me’l crec. Emotiu per tots aquells que et vam conèixer i vam compartir grans moments. Se’m fa estrany trobar al meu correu electrònic missatges teus, textos del Cantonada Memòria i llibres dedicats però els tinc i els conservo com un tresor. Se’m fa estrany però ara somric i penso en tot allò que em vas ensenyar.

Se’m fa estrany que la plaça del rellotge sigui la plaça de la Vila de Gràcia. Ja fa uns quants anys que en parlàvem, que ens vas embarcar en el Grup 1850 i que allò que semblava un somni ara és una realitat. Una placa o un nom d’una plaça no ho són tot, però. No són res comparat amb les lliçons que ens vas deixar, gracienc il·lustre, amic il·lustre.

“Senyor Freeman, avui és el seu dia de sort. Tinc un guió que crec que pot interpretar”. Amb aquestes paraules el periodista John Carlin es va confessar a l’actor nord-americà Morgan Freeman en un poblet d’Irlanda. Ambdòs coiniciden a sopar a casa d’un amic i ambdòs han acabat en un projecte comú: explicar la vida de Nelson Mandela.

El cert és que tots estem de sort. John Carlin presenta aquests dies el seu fantàstic llibre ‘El Factor Humà’ (La Campana, a l’edició catalana), una obra que narra els anys en què Mandela va sortir de la presó fins que es converteix en president de la nova Sud-Àfrica i uneix el país gràcies a l’esquip de rugby dels Springboks. Mentrestant, Clint Eastwood dirigeix a Ciutat del Cap el rodatge de la pel·lícula basada en el llibre de Carlin amb Morgan Freeman intepretant a Mandela i Matt Damon, en el paper de François Pienaar, el capità dels Boks, que el 1995 van conquerir la Copa del Món.

Potser massa només per explicar la mateixa història però el nom que cal subratllar és el de Mandela, que segons Carlin, “l’home és el polític”. ‘El Factor Humà’ no és un llibre sobre rugbi. L’esport és una excusa per explicar como un país que “tenia tots els ingredients per ser un altre Afganistán va derrotar l’Apartheid i va veure la llum de la democràcia”.

Em costa expressar les sensacions que m’han quedat després d’haver llegit l’obra de Carlins. Potser la recomanació és que no us podeu perdre ni els seus articles al diari El País de la mateixa forma que no podeu deixar de llegir aquest llibre. Carlin dibuixa un estadista de talla mundial com Mandela, el magnetisme i l’art de seducció que té l’expresident sud-africà, que durant molts anys va ser el presoner més famós del món.

Mandela va plantar la llavor de la reconciliació nacional que va florir a l’Ellis Park amb més de 72.000 persones de tots els orígens aclamant-lo pel seu nom: “Nelson, Nelson!”. Entre aquests milers de persones, moltes d’afrikaners, que durant anys havien legimitat el règim racista però que en aquells moment van esclatar a plorar emocionats.

En temps de polítics de poca entitat i infinits impactes publicitaris que ens anestesien ‘El Factor Humà’ de Carlin és una epopeia necessària, el cant a la bondat i una seducció innata en temps de revolta. D’aquesta Sud-Àfrica represora que em queden a les meves retines amb les imatges dels Telediaris de la meva infantesa he passat a una Sud-Àfrica amb capacitat de perdonar i oblidar els mals temps. Molts altres països haurien d’aprendre d’aquest exemple. El gran encert de John Carlin és ser capaç d’escriure tot aquest conjunt de sentiments que et fan aixecar la pell de gallina.