Estic molt d’acord amb l’article d’Antoni Puigverd sobre el ‘Retorn dels Bàrbars’, publicat a La Vanguardia el passat dissabte. Almenys en la descripció d’un problema que està molt vinculat a la cada vegada més triomfant ‘arquitectura dels espais hostils’, totes aquelles mesures que serveixen per reduir el vandalisme en espais urbans. Interiors d’illa enreixats, nombroses càmeres de seguretat, dobles portes en comunitats de veïns, etcétera, són les mesures més habituals contra els bàrbars que descriu Puigverd en el seu article.

No obstant, els bàrbars no són elements ni de l’imaginari del politòleg Samuel Huntington ni del novel·lista sudafricà JM Coetzee -pensant en Waiting for the Barbarians-. Els bàrbars no viuen a l’altre costat de l’Imperi, darrere les fronteres, i nosaltres esperem contenir-los darrere de les muralles.

Les úniques fronteres són les mentals, les seves per entendre la convivència, però també les nostres, per no comprendre que els bàrbars formen part de la nostra societat i, sobretot, que són el reflex d’una societat amb un sistema educatiu que fa aigües.

Els bàrbars són part del nostre fracàs, d’una civilització que creu més en reformar cent o mil vegades el Codi Penal o incrementar la pressió policial que en replantejar-se el futur del sistema educatiu i socialització dels individus. Potser com diu Puigverd, els imperis del bàrbars són irreversibles. No obstant, replantejar-se què fem malament per millorar l’horitzó no hauria de ser una fita tan complicada. No sóc dels que crec que els temps pretèrits fossin millors. Sempre tenim temps per deixar un futur millor. Almenys cal intentar-ho. L’horitzó promet.

PD: Interessant la reflexió d’una pel·lícula canadenca cabdal: ‘Les invasions bàrbares’

De la mateixa forma que s’ha fet amb altres festes majors de Catalunya, no només durant Festa Major sinó en els dies previs i posteriorment, tothom que ho desitgi podrà omplir amb el nom de Gràcia una de les principals xarxes socials del món.

A més a més, durant Festa Major s’ha organitzat un concurs de fotografia. Mitjançant un mòbil, totes aquelles fotos penjades a Twitter amb el hashtag o etiqueta #fotogracia entraran a concurs per guanyar fantàstics premis. Aquesta iniciativa compta amb el suport de la Federació de Festa Major de Gràcia, així com L’Independent de Gràcia i DeBarris.

Difondrem totes aquestes iniciatives a través del compte de Twitter @festagracia (http://www.twitter.com/festagracia). Volem compartir gracianisme, barri i seguir convertint la Festa Major de Gràcia, la celebració popular més important del nostre país.

Visca Gràcia i Visca la Festa Major!

[+] Lo más importante es participar (castellano)

[+] El més important és participar (català)

Adjunto, a més a més, un vídeo musical de College Humor amb clares referències sobre la participació en blogs i fòrums. WE DIDNT’ STAR THE FLAME WAR.

Els llibres d’estils dels diaris prohibirien sense cap mena de dubte els emoticons -tot i que en alguna gran capçalera ja han aparegut més d’un- i tindria dubtes sobre les etiquetes o hashtags que es fan servir a Twitter. No obstant, de forma menys normativa i apel·lant a les noves tendències és de compliment obligat parlar de tot allò que succeix a les xarxes socials. Per tant, ara mateix seria difícil no parlar de #vistinovist, un programa que aquest estiu en @valentisanjuan ha dirigit a Catalunya Ràdio.

Siguem clars, la ràdio del país no va sobrada de bones idees. La tertulia i l’escridassada a les nou del matí és un clàssic, ja sigui per parlar de #torosno o de #estatut. No seré jo qui digui qui són cacatues i qui no. No obstant, s’agraeix que a l’estiu a la graella apareguin espais nous i on es pugui parlar de tot i per a tothom, amb bon ritme i des de molts punts de vista.

Polítics, experts en noves tecnologies, viatgers, emprenedors, nouvinguts, estudiants, cuiners, sommeliers, spindoctors, antropòlegs, tastadors de croissants, gurús, periodistes esportius, poetes versadors, gestors culturals, músics, etc. van visitar la peixera de l’avinguda Diagonal. Aquesta és la vida d’un país, diversa i tecnològica, que demana pas. #Vistinovist és un programa que demana pas, que fuig de les idees enllaunades i prefabricades, dels programes que no fan vacances amb la canícula però que no aporten grans idees.

És difícil que el camarot dels germans Marx funcioni però en Valentí ho aconsegueix i dedicar un espai cada setmana a l’estranya barreja de l’esport i les noves tecnologies ha estat un plaer personal. La ràdio enganxa però al costat de l’equip del #Vistinovist encara més.

Ara, aquest cap de setmana toca una bogeria encara millor, El #Vistinovist24: 24 hores de transmissió des de l’Hotel B. ¿Us hi apunteu?

Sovint recordo el pare entrar a casa mentre jo, ànima de lletres, intentava entendre què eren aquells números en forma d’exercici de matemàtiques que tenia davant meu. El camí fàcil hauria estat passar de llarg i relaxar-se definitivament davant la televisió. No obstant, recordo molts vespres aquell cop de mà que em servia per superar les dificultats. Notava el cansament en el seu rostre però la voluntat d’ajudar al fill era més forta.

A casa hem après el camí no és fàcil però per sobre de tot, la constància, el sacrifici i el treball són les armes per combatre els obstacles. Sempre hi ha un cim per conquerir, sempre hi ha un pas més que cal fer per ser valents. No ens podem aturar ni ser mandrosos. Aquestes són les cartes de presentació d’algú que durant molts anys ha portat les Ciències Químiques a les venes i que t’explicava amb la mateixa passió d’un descobriment com s’imprimien els diaris. Amb els anys vaig descobrir que m’agradava escriure però abans de tot, i ja quan era ben petit, vaig aprendre els secrets de les rotatives.

Per cada lliçó de vida, per cada moment divertit, per cada tertulia barcelonista, per cada llibre que em va caure a les mans, aquest petit homenatge a algú que sense ell jo no existiria pas. Una espelma més en aquest pastís. 65 primaveres. Ara a disfrutar!

Idea de Sergio Estévez, el concepte d’unir un tastet de productes exclusius, Twitter i relacions humanes és fonamental per entendre el creixement d’aquest tipus de networking.

Sabem que la comunicació, en els àmbits del periodisme, la publicitat, el marketing i, en general, de la cultura audiovisual està canviant de model i aquell esquema primitiu d’emisor-receptor s’ha quedat obsolet, digne d’un museu. La teoria, però, s’aplica en grans escenaris però també en el dia a dia de les nostres professions.

Fa uns dies un col·lega periodista i bon gastrònom m’explicava que la millor manera de conèixer la qualitat d’un cuiner era veure com cuinava una cosa ben senzilla com és una truita a la francesa.

Aquest món de la comunicació que estem construint entre tots pot tenir les seves regles de joc però al final hem de saber analitzar les diverses parts i, sobretot, posar sobre la taula unes normes bàsiques universals: la senzillesa i el sentit comú.

Una setmana després sé una mica més de vodka però sobretot intueixo que els canvis que a vegades se’t presenten com un formatge a l’estil Usain Bolt els has de saber atrapar per fer-los servir com a ingredient d’aquesta truita que costa que no es cremi, que necessita el seu punt just per quedar cruixent per fora i una mica crua per dins.

PD: Un mixer (combinat) espectacular: Ginger Beer (Fever Tree) + 2cl. de Vodka (Xellent, per exemple) + un quart de llima.

“Aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer”

Nascut a València el 1934 i d’origen basc, cantautor amb una llarga trajectòria en què ha musicat poemes de gran part d’autors ibèrics i llatinoamericans. Del pare va aprendre l’ofici d’ebanista. A casa seva compagina les creacions amb la veu i la guitarra amb el tracte amb la fusta.

-Recorda la primera vegada que vas sentir el tacte d’una guitarra?
-A l’estació de Sant Sebastià, estava esperant el tren per anar al poble i hi havia uns homes cantant a l’estil de Los Panchos i el so de la guitarra em va impactar perquè no l’havia escoltat mai. Jo vivia en un caserio amb vaques i bous. Anys després a Perpinyà, quan vam parar a França després de la guerra, hi havia un grup de gitanos tocant la guitarra. Em va fascinar i després uns amics em van fer agafar gust per les cançons i les guitarres.

-Marca ser fill de família refugiada?
-Marca de la mateixa manera que passes per un lloc on hi ha esbarzers; et vas fent petites ferides i quan arribes al final del camí estàs ple de ferides. Són ferides que es van tancant però per dins no es tanquen mai. Jo vaig anar com un farcell, amunt i avall. Jo vaig viure els bombardejos de Barcelona i el record que tinc són les alarmes i sempre recordo la sensació de veure el túnel tancat.

-Amunt i avall…
-Sí, vas passant d’un país a un altre, incorporant coses a la teva vida, et submergeixes en una altra forma de pensar. Jo aconsellaria a la gent sortir del seu país si realment el volen conèixer. Cal enxamplar la visió i la mirada cap a altres idiomes i altres cultures.

-En aquest sentit, vostè no ha tingut problemes en cantar en moltes llengües.
-A mi m’ha tocat tenir diverses nacionalitats. Jo em sento basc, català, espanyol, andalús, àrab, italià, francès del sud, argentí, colombià,… Sense donar-me compte m’he sentit feliç de formar part de molts llocs del món. Vaig integrant les cultures que vaig coneixent.

-Concretament a França han intentat donar-li diversos premis però mai els ha acceptat. Per què?
-No és cap convicció pensada prèviament. Simplement és una cosa que ho portes dins. Penso que és una farsa perquè qui et dóna el premi en el fons és algú que te’l dóna per sortir ell a la fotografia. És una forma fina de fer publicitat i al final tothom que surt a la foto acaba tenint cara de babau.

-Des d’un altre punt de vista, quin ha estat l’homenatge popular que més l’ha impactat?
-Em commou que jo arribi a un lloc, canto una cançó i noto que a la gent li agrada. No hi ha més. Quan jo estic en un concert i noto els aplaudiments i les emocions de la gent, en aquest moment l’artista se sent emocionat per estar en el mateix lloc que el públic. La resta són tonteries i inútils valors mercantils.

-Fa poc vas fer un concert a la presó de Trinitat. Què li va semblar l’experiència?
-Una experiència commovedora perquè en aquest edifici on vaig cantar una cançó d’Alberti hi van estar tancades dones republicanes. Et commou però quan cantes has d’anar més enllà de tot allò que penses o sents. Quan penses en aquelles reixes, penses en les moltes dones que van estar tancades, que van donar les seves vides per un ideal.

-Estremeix repassar els molts articles de gent coneguda i destacada que ha lloat la seva obra. Què sents al repassar les seves paraules?
-Em sento afalagat al veure què diuen de la meva música. M’alegro que ho puguin percebre així. Hi ha un moment que José Saramago deia que no tinc una gran veu però no per això deixa de sent potent. M’agraden les paraules justes, sense grandiloqüències i que es noti que són profundes sense escarafalls i fruit d’una sensibilitat i observació.

-D’aquestes persones que ha tractat al llarg de seva vida, quina és la que l’ha impressionat més?
-És complicat destacar-ne una perquè a totes les persones amb qui he tingut relació hi ha un afecte especial. Aquella persona que em va doldre més de perdre va ser el poeta argentí Raúl González Tuñón, que el vaig conèixer a Buenos Aires. El vaig conèixer poc però el poc que vaig conèixe’l va ser molt intens.

-El darrer amic que ha marxat ha estat el premi Nobel Saramago…
-Sí, però amb tota la pena per la simpatia i l’afecte que tenia, ha estat una cosa esperada. Saramago no s’ha mort, s’havia anat morint des de feia temps. Em queda un record molt bo perquè teníem una relació molt fraternal.

-Tot un símbol per a Portugal.
-Portugal és un país tan meravellós! Té una gran sensibilitat i ha estat des de sempre molt ignorat. Ara per sort, a Espanya es comença a tenir consciència que Portugual existeix i fins i tot que hi ha menys quilòmetres dels que pensàvem.

-Quina relació té amb Barcelona?
-Barcelona és casa meva. El primer record com deia no s’atura amb els bombardejos que vaig viure de petit. Vaig tornar del 1967 fins el 1971. M’agrada Barcelona i hi ha una relació no només fraternal sinó molt profunda amb els catalans. M’agrada com sou, un poble assumit, que sap què vol i que mai treu el verí. Es guanya tot allò que té amb l’esforç i on em sento millor de la Península Ibèrica és a Catalunya.

-Els catalans no tenim enveja a ningú però potser en altres racons sí que ens tenen enveja?
-Home, i tant! Hi ha una enveja molt profunda a Castella, sobretot. Tenen ràbia, enveja i mala llet. Per què? Perquè han sortit poc de viatge! Per què no accepten que la llengua mare de molts catalans és el català? Primer ha de ser Catalunya i després Espanya, si voleu els catalans.

-Com és la creació en el seu dia a dia?
-La creació no s’explica, és un concurs de circunstàncies, de sorts, que cal acompanyar, no obstant. Ara estic fent castanyoles personalitzades i cada dia amb petits detalls, mirant un núvol, per exemple, puc acabar trobant la inspiració necessària per fer alguna castanyola catalana. La inspiració ve acompanyada per la teva experiència. Diuen que l’atzar no existeix, ve acompanyat per les circunstàncies que l’envolten.

-Com divideix el seu dia a dia?
-En el meu taller treballo l’ebanisteria, després faig coses amb l’ordinador, després canto, descanso, llegeixo, toco la guitarra,… m’agrada descobrir. No et dónes compte i el dia s’acaba ràpidament.

-La pintura no la toques però la tens molt assumida com part dels teus discos.
-Sí, la pintura em golpeja molt. Per exemple, els colors m’interessen molt i em provoquen moltes emocions però sóc incapaç de barrejar dos colors. Hi ha pintors que m’han dit que quan perdi el complex que tinc amb els colors, aconseguiré pintar. Tot és important, els colors, les olors, els sons,… tot allò que no sigui de plàstic.

-Plàstic?
-Sí, quan acabes un concert i t’ofereixen un sopar i et trobes que els gots i els plats són de plàstic… no puc. No vull que em serveixin com un rei, ni molt menys, però el plàstic és un símptoma de la nostra societat, on tot vol ser aparença.

-”Si una societat deixa de donar cops de puny de consciència, es debilita i acaba sent manipulable”. Estem en aquest punt?
-Hi ha coses que són innaceptables. Si la gent proposa i tu acceptes qualsevol cosa, estàs afavorint que les coses es perpetuïn. Si tu dius no, “diguem no!”, com diu el Noi de Xàtiva, és un front de consciència.

-Creus doncs que la joventut d’ara és molt diferent a la dels anys setanta?
-Sí, tan diferent com 180 graus perquè hi havia una joventut que tenia moltes preguntes i buscava les respostes i avui dia al jovent li han robat la cultura i la consciència de les cultures. Ara només queden els rockers anglosaxons de merda que omplen estadis al igual que tot el món del futbol. Jo no tinc cap mena de problema per dir: Que mori el Barça i Visca Catalunya! El futbol és un instrument per idiotitzar a la gent.

-Però al final, si no fos el futbol, serien les curses de braus o qualsevol altra cosa?
-Sí, els braus, la televisió,… jo la tele ni la miro perquè em fa fàstic. A quins nivells s’està arribant a la televisió? Hi ha molta obscenitat, vulgaritat… La vulgaritat és el més obscè que hi ha. Hi ha poca cultura, poca consciència i poca sensibilitat. Ni els animals són tan bèsties.

-La cultura, doncs, és recuperable en algun punt?
-Quan la gent noti el vertígen del buit que han omplert, llavors tornaran a interessar-se per les coses importants. Fins i tot, a França que tenen el Bach de la cançó, Georges Brassens, no en queda res perquè la gent ja no practica la cançó. A poc a poc va desapareixent. La gent ja no canta, ja no vol. Cal cantar per satisfer la nostra vida. Els nord-americans estan convertint tot en Wall Street, en diners, que és l’únic patró vàlid actualment. El valor del saber, de la solidaritat, de la diversitat,… totes aquestes savieses estan sent tapades.

-Diu que ja no hi ha bojos avui dia.
-Per exemple, quan jo dic que no accepto vasos de plàstic et miren com si estiguessis malament del cap. Cada cop hi ha més gots de plàstic i coses que simulen coses que no són.

-I de roses de plàstic, ni parlem…
-Ni les de plàstic, ni les que no fan olor. Les roses del meu jardí són autèntiques, fan olor. Ensuma, ensuma!

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

MEmoritzo, MEdito, M’Encanto,… penso en aquelles coses que m’agraden. Segueixo el joc que em proposa la Trina Milan i us explico quatres coses:

Les pel·lícules de ciència-ficció: Minority Report, Blade Runner, La Guerra dels Móns, Farenheit 451,… algunes de les joies d’aquest gènere cinematogràfic a tenir en compte. Cal fer volar la imaginació i trobar els límits del nostre present.

Paul Auster: Brooklyn en estat pur. Tinc pendent Nova York però l’univers d’aquest escriptor nord-americà en meravella i no em perdo cap dels seus llibres. Recomano especialment ‘Leviathan’. Deixa Hobbes i llegeix una història que té molt a veure amb aquell terrorista anomenat ‘Unabomber’.

Viatges: Cuba, Berlín, Istambul, Països Baixos i Cabo de Gata.

Marques: Camper, Sony, iPhone, Estrella Damm, Semproniana, Munich.

PASSO LA PILOTA A VALENTISANJUAN – AGUSTIBRANAS – MARTINEZFERRAN