[+] INFORME DE LA FAO SOBRE LA FAM AL MÓN: Volatilitat i augment dels preus dels aliments bàsics

@YairMartinez

En el món del fast-food, hi ha llibres per ser ‘community manager’ en una setmana, es pot ser emprenedor sense arriscar ni un sol euro i com és obvi que tothom que ho desitgi pot ser periodista pujant una foto o un vídeo o inscribint-se en un curs. El dret a la informació és un dret fonamental de tota democràcia però al contrari que en l’àmbit de la justícia o la medicina, aquest dret no és exclusiu dels professionals de la comunicació.

Cada cop són més les eines de comunicació i les capçaleres dels mitjans de comunicació perden pes no només perquè el periodista s’està convertint en un èsser cada cop més autònom sinó perquè (i a raó de la primera causa) cada cop hi ha més periodistes que opten (molts cops de forma forçosa) treballar pel seu compte. No fa gaire estmentàvem que a l’State of News Media 09 ja s’esmentava la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”.

Com bé diu Josep Lluís Mico, “les eines digitals i els mecanismes de participació massius” han fet que els lectors, espectadors o oients clàssics s’hagin convertit en actors participants no només de la política sinó de les narratives dels nostres temps. Temps per cert, on la professió periodística està més en entredit que mai. Els excessius posicionaments polítics o els viatges a les clavegueres dels imperis (veure el #phonehacking de Murdoch, per exemple) han fet augmentar el descrèdit a la professió que malgrat tot es mou i entent el període de canvis. Periodismo Ciudadano és un exemple.

Diu Manuel Castells que als periodistes només ens queda la ‘veracitat’, el darrer reducte de la nostra existència. El darrer i el més important, sense dubte. Crec que la veracitat ha d’anar acompanyada d’una major incidència de les històries humanes i de la veu dels ciutadans.

Podem donar eines als ciutadans per explicar la proximitat, la vida diària o el seu entorn. No obstant, en el punt que donem i elevem aquesta pràctica com a fals periodisme ciutadà estem normalitzant la barreja de gèneres informatius i opinatius, estem fent norma la manca de contrastació i assumint la dictadura del ‘una imatge val més que mil paraules’.

Assumint que aquest debat sobre el periodisme ciutadà hauria d’estar més que mort, que ha omplert milers de conferències i pàgines, però com una ampolla vella llançada al mar segueix tornant com si servís de justificació per resumir les nostres misèries i els nostres punts febles com a periodistes. En el fons, només és un problema d’etiquetes, de l’obsessió contemporània d’etiquetar tot allò que tenim al davant i de voler ser en poc temps i sense cap mena de preparació allò que ens permeti realitzar-nos sense topar amb les frustracions professionals.

Com a professionals, cal baixar al carrer, escoltar la gent, conèixer què són capaços d’aportar-nos. L’experiència d’ OhMyNews, Bluffton Today, Muncie Free Press ens indiquen que és important el paper del ciutadà en la comunicació actual. No obstant, cal tenir clar que els límits periodístics estan delimitats pel codi deontològic i, sobretot, per uns criteris de qualitat que cal recuperar per no haver d’inventar-nos móns paral·lels on és fàcil jugar a fer de pare, mare, infermera, polícia, doctor o periodista.

No obstant, com bé explica el director de The Guardian, el mitjà que ha destapat l’escàndol del #phonehacking, les perturbacions al voltant de l’Imperi de News Corporation van començar el 2006 –2003 si fem cas de les declaracions de la mà dreta de Murdoch, Rebekah Brooks assegurant que la policia britànica rebia ‘subvencions’ per part dels periodistes de The Sun– . Alan Rusbridger explica a ‘Com vam destapar l’escàndol de Murdoch’. De la mateixa manera que Nixon no va caure fins dos anys després de les investigacions del Watergate, l’afer Murdoch ha estat una història que s’arrossegava des de feia temps.

Les cloaques de l’Imperi són profundes i potser podríem citar a Hamlet per dir que quelcom fa pudor a la Gran Bretanya, per atrapar a periodistes, polítics i policies. Fa pudor i feia pudor. No recordeu el mateix Rusbridger en una entrevista el passat setembre de 2010 quan explicava la importància de les xarxes socials en la difussió d’aquesta història que va investigar també The New York Times? Recupero un paràgraf d’aquell interessant document que explicava la importància de Twitter en l’afer i la connexió amb Wikileaks:

Rusbridger echa mano de un ejemplo reciente para explicar la fuerza de la revolución digital. Hace dos semanas, The New York Times publicó una oscura historia sobre Rupert Murdoch y escuchas ilegales. Desvelaba que un periodista del tabloide News of the World, propiedad de Murdoch, había realizado pinchazos para conseguir información y que el entonces director del diario, Andy Coulson, hoy director de comunicación del flamante primer ministro, David Cameron, estaba al corriente. “Durante 48 horas, nadie en este país se hizo eco de la historia”, relata Rusbridger. “Ni la BBC ni Sky News dijeron nada. Sin embargo, en Twitter, miles de usuarios clamaban: ‘¿Qué pasa, que eso no es una historia’? Llegó un momento en que el poder de la gente hizo que la historia fuera imposible de ignorar por parte de los medios. Y este es solo un ejemplo”.

Calia ser més radical en el fenomen digital. Cal ser més radical en el fenomen periodístic, millor dit. News Corporation no només ha sobrepassat la il·legalitat en les escoltes telefòniques sinó ha potenciat el perillós fenomen del Tea Party a l’altra banda de l’Atlàntic amb la Fox News. Qui es creu les disculpes de Murdoch al Parlament britànics, a les pàgines dels seus diaris o a les televisions de mig món? Amb els Estats Units mig bloquejats pel deute públic, l’estridència en les formes i el fons de Murdock i Brooks està connectada amb el hooliganisme de la dreta de la dreta nord-americana.

I entre el caos, entre aquell periodisme que punxa els telèfons, d’aquella política conxorxada amb la corrupció policial i els baixos fons, encara hi ha l’oasi d’aquell despatx de @ARusbridger, amb la vista posada al Tamesis i a les petites històries que fan creure que encara existeix periodisme de qualitat. Déu salvi el Guardian!

– El preu de la banda ampla a Espanya és el més car dels països de l‘OCDE. Cal sumar-hi algunes dades representatives de fa dos anys, quan la velocitat d’Espanya era tres vegades més lenta que la de Lituània. A l’article “La velocitat del tocino” deia el següent el 28 d’agost de 2009: “Campions del totxo i el turisme. Aixó sí, amb la velocitat de la xarxa en la posició 43a del món, darrere de Bulgària i Romania [segons dades del mesurador Speedtest.net]“.

-Als Països Baixos, el país europeu amb menys atur, els autònoms paguen 54 euros l’any. Si no factures no pagues més. A l’Estat Espanyol, un autònom paga 250 euros al mes. En aquest sentit, molt interessant l’article de Frans Bakker: “Los autónomos, pieza fundamental para solucionar el paro”.

-Renfe va invertir 3.500 milions d’euros en l’AVE Toledo-Albacete-Cuenca que ara suprimeix. Es preveu que se’n gasti 3.828 a Extremadura i 2.300 a Galícia. Cost diari de la línia, 18.000 euros i número de passatgers, no superior a 10 persones… El model de Castella-La Manxa és el que volia precisament el secretari de Transports dels Estats Units, Ray LaHood. El ‘ministre’ nord-americà assenyalava llavors amb Pepe Blanco al costat que la xarxa i la planificació espanyoles “són les més vanguardistes del món”. Rentables, no.

I encara ens preguntem per què estem en crisi?

Ernesto Sábato

Arsenal FC @arsenal

Arsenal TV Online @arsenaltvonline

Els jugadors del rival del FC Barcelona als vuitens de final de la Champions League 2010-2011 que estan a Twitter són els següents:

Cesc Fàbregas @cesc4official

Wojciech Szczesny @53szczesny53

Samir Nasri @nanas08

Theo Walcott @theowalcott14

Marouane Chamakh @MarouChamakh

Robin van Persie @persie_official

Sebastien Squillaci @sebsquillaci

Henri Lansbury @henri_lansbury

Nicklas Bendtner @bendtner

Jack Wilshere @jack_wilshere

Johan Djourou @johandjourou

Craig Eastmond @craigleastmond

Sánchez Watt @sanchezwatt

Benik Afobe @benik_afobe

Aquest cap de setmana, Raül Agné, entrenador del Girona Futbol Club, un altre il·lustre ciutadà de Mequinensa ha viscut el seu particular ‘camí de sirga’ amb una actitud valenta, no per patriotisme sinó per sentit comú a la roda de premsa després de la victòria a domicili a Osca.

Recordo assistir a San Mamés, l’estadi del Athletic Club de Bilbao, a una roda de premsa de l’exporter José Ángel Iribar en què responia en euskera les preguntes dels periodistes locals. A ningú se li hauria ocorregut demanar-li que només respongués les preguntes dels periodistes catalans en castellà o en català, per suposat.

No cal donar-hi més voltes, de l’anècdota no en podem fer una batalla. Només podem constatar que el cervell d’alguns ciutadans està tan ple de teranyines, pols i runes com les cases del poble vell de Mequinensa -a la fotografia- que en Raül Agné coneix tan bé.

He seleccionado una serie de artículos para entender la Super Bowl desde el punto de vista de los #socialmedia:

– A fan’s guide for Super Bowl social media

– Audi Super Bowl Ad Claims First Use of Twitter Hashtag

– Before sunday, a taste of Super Bowl

– Check in to the biggest sporting event of the year

– Super Bowl Ads Cross Online, TV, Social Media

– Aplicación VISA-Twitter Super Bowl 2011

– 4 brands using social media to build Super Bowl

– Twitter, un jugador más en la Super Bowl

Y algunos vídeos comerciales interesantes:

Brand Bowl 2011

Descubriendo un poco más sobre la potencia del evento en cuanto a redes sociales, seguimos con una de los proyectos que contó con más visitas el año pasado y que en esta ocasión sigue teniendo una potencia impresionante: Se trata del Brand Bowl 2011, una iniciativa de Radian6 y Mullen en la que los usuarios a través de Twitter eligen al mejor anuncio: