“No sé res del futur, només sé que el futur són els joves”

Plató en estat pur. El dubte ens porta a les respostes. A les afirmacions de Castells al Citilab de Cornellà, que considera que els mitjans de comunicació no són el quart poder, sinó l’espai on juga el poder i on es reparteixen les cartes del joc. Els poders forts són aquells que no fa servir la força, que no imposen sinó sedueixen. I és en aquest aspecte on la moderna política ens ofereix bufons mediàtics com Silvio Berlusconi, un expert en l’art de la mediàtica.

I és que la relació de poder és la matriu, el codi font de tot allò que succeix a la societat. El poder s’exerceix en el control de la informació i la comunicació i no és estrany doncs l’enorme concentració de media de l’abans esmentat Berlusconi o de l’etern Rupert Murdoch.

Mobilitat + Autocomunicació de Masses

Però la jerarquia comunicativa i la verticalitat dels models de poder no són eterns. La revolució comunicativa ens porta a un model en transformació. És aquí quan Castells introdueix dues paraules clau: mobilitat i autocomunicació de masses. Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació, i val a dir-ho, construeixen una alternativa de poder.

Què ens queda doncs als periodistes? La veracitat. Aquesta és l’últim reducte de la nostra existència segons Castells. Som capaços d’acceptar aquest model? Una evolució dolorosa, sense dubte, i en alguns casos que haurà de realitzar-se sense el beneplàcit de les empreses periodístiques. Són temps del periodista-emprenedor, del branding personal i d’aprofitar reflexions com les de Castells per tornar a trepitjar el carrer… i les xarxes.

PD: Per llegir més sobre la conferència de Castells, recomano el post de Montse Carrasco

Com bé diu el Gran Wyoming, si l’Alfredo Urdaci ara s’encarrega de tenir cura de la imatge pública de Francisco Hernando, més conegut com ‘El Pocero’, qui s’encarregarà de la imatge del famós periodista? Vistes les imatges de l’ex company de feina de Letizia Ortiz, ens venen molts dubtes al respecte.

El Magazine d’El Mundo publica en portada unes fotos del periodista, amic de CCOO, per il·lustrar un artículo on critica la suposada homosexualitat de l’heroi d’Hergé.

I és que el periodista Mathew Parris va publicar un reportatge on parlava de la suposada tendència sexual del més famós periodista de la història del còmic. Urdaci es pregunta “Per què tenim que sexualitzar-ho tot?”. “Ara ho mirem tot a través dels genitals, i amb l’aparell reproductor es veu molt poc”. Això li haurien de preguntar a Silvio Berlusconi, que novament ha fet un comentari de l’alçada “la culpa es de los padres, que las visten como putas”, que va popularitzar un personatge tan caspós com Torrente.

El problema és que Torrente és un personatge de ficció mentre que Berlusconi, tot i que ja ens agradaria a alguns que fos de ficció, és el primer ministre italià. El propietari del Milan ha declarat que cal augmentar el contingent de soldats als carrers per evitar les violacions i garantir la seguretat. “Hauríem de tenir tants soldats com tantes dones boniques italianes, i no crec que ho aconseguissim mai”.

Començar per Urdaci, continuar pel Pocero i acabar per Berlusconi em fa agafar basarda. Ja em perdonareu.