Compareu. A les 10:09 algú veu 5 furgones mentre que al minut 88 Thierry Henry dispara i el seu xut surt massa alt. Mai una manifestació i un partit del Barça s’havien semblat tant.

[+] Si us atenseu més, encara ho veure-ho millor. Una vegada vist, seguim.

El plantejament dels Minut a Minut (retransmissió de partits amb fotografies i comentaris) que des de fa uns anys s’està imposant a la premsa esportiva sembla que revoluciona la resta dels mitjans digitals generalistes a marxes forçades. No és, per tant, una nova manera de seguir actes, com diu en Vicent Partal, sinó una adaptació del format per a qüestions no estrictament esportives.

La manifestació d’aquest dijous contra el Pla Bolonya a Barcelona n’ha estat una bona mostra com bé han demostrat mitjans de comunicació com Vilaweb, amb un seguiment a l’estil d’un partit de futbol gràcies el Coveritlive (molt interessant, tal i com comentava en Rafel Luján) o a l’estil d’un recorregut del París-Dakar com ha fet 3cat24.

Em pregunto, igual afirmo -si mireu el títol del post- que Leo Messi jugava avui a la plaça Universitat i potser veurem algun estudiant al pròxim partit del ‘Pep Team’. Els personatges són intercanviables però les rutines de producció són idèntics. L’actualització constant d’informació està matant les edicions impreses dels diaris i cada cop deixa més obsoletes a les ràdios i televisions.

Els mitjans digitals han golejat aquesta nit demostrant que s’adapten a l’actualització constant. L’únic que cal escollir és el tipus d’instrument què fan servir: plataformes universals com Twitter o software integrat dins els sistemes editorials (és el cas del partit en viu que fa servir MundoDeportivo.es).

Evidentment faig émfasi sobre mitjans de comunicació però com ja he comentat algun cop, a la xarxa les persones ens convertim en narradors de la realitat. Una pregunta interessant, potser retòrica: Quants d’aquests usuaris de Twitter són persones de carn i ossos? La resposta és evident si anem comptant. Molts. Com deia fa uns dies a ‘Som una marca’, cada cop hi ha mitjans de comunicació amb peus i cames. Híbrids dels nous temps, cultivadors de la marca personal, que paradoxalment ens retroalimentem de la comunitat i del seu present, que cada cop té més espai que queda a la posteritat.

PD1: El format de minut a minut té moltes possibilitats publicitàries. En el cas de la dreta, les cases d’apostes ja se n’han donat compte. Quan tardaran els anunciants a demanar espais per realitzar campanyes? El temps ho dirà.

PD2: El cas és que pensant en allò que he fet durant els darrers anys he vist clarament un seguiment informatiu en format en viu que no era estrictament esportiu: la jornada del vot de censura al president del FC Barcelona Joan Laporta, que vam estar seguint des de les vuit del matí fins ben entrada la matinada.

“Els Mossos estaven complint la seva feina…”, “… La culpa la tenen aquests periodistes per posar-se on no els hi demanaven…”, “Ja se sap què passa quan et poses en la línia de foc…”. Conec gent que després dels incidents a les manifestacions contra el desallotjament dels estudiants AntiBolonya encara hauran pensat que hi ha hagut poca canya contra els meus companys de professió. Representa que quan defens a la professió periodística ets un maleït corporativista. Quan els sindicats policials defensen la tasca dels seus col·legues és una lleial protecció contra la campanya de criminalització de la policia catalana. Se’m comencen a inflar una mica els ganglis cada cop que escolto idioteses sobre la nostra professió perquè la irresponsabilitat d’alguns no justifica la criminalització de tots i molt menys el càstig en forma de bastons policials.

El director de l’Agència Catalana de Notícies, en Saül Gordillo deia no fa gaire en un article al seu bloc que “la feina dels policies, el dret de manifestació i el deure dels professionals de la informació a complir les seves obligacions haurien de ser compatibles”. Doncs sí, hauria de ser així. Hauria d’haver-hi un protocol d’actuació en aquests casos. Així es va anunciar fa mesos però el Comitè d’Ètica de la Policia que presideix Carlos Jiménez Villarejo i les comissions que ha creat el departament de Joan Saura sembla que deuen estar molt enfeinats perquè no han arribat encara a bon port. En Rafel Olmos, director general dels Mossos d’Esquadra, deia aquesta setmana que volia que els mitjans de comunicació els havien d’ajudar perquè no tornessin a passar coses com les de la manifestació d’aquesta setmana.

Nosaltres ajudarem tant com faci falta. Ara, cal que la policia actuiï com pertoca. Els Mossos d’Esquadra han de tenir el monopoli de la força però no poden tenir el monopoli de la impunitat perquè si no, a aquesta llista li anirem sumant medalles al mèrit:

Agost 2005

“En plena Festa Major de Gràcia, dues fotoperiodistes de Transversal Web van ser agredides pels UPA de la Guàrdia Urbana a la plaça de Rius i Taulet en un agost de fa tres anys. Cap justificació. Jo mateix vaig tenir la porra a mig pam de la cara per socòrrer a les seves companyes mentre mantenia el carnet de premsa aixecat en tot moment”.

Novembre 2006

“El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Maria Huertas, ha condemnat l’atac als fotoperiodistes i ha enviat a la consellera d’Interior, Montserrat Tura, una carta on demana “que es prenguin mesures necessàries per evitar fets com aquests que atempten contra la llibertat de l’exercici de la professió periodística”.

Novembre 2008

“La persona que apareix en la fotografia que acompanya aquest apunt és José Colón, un freelance que publica al diari Público. Vuit punts de sutura al llavi per l’agressió dels policies en la càrrega d’aquest matí“.

Març 2009

“Tal com expliquen el Marc i l‘Angie en els seus articles respectius, l’acció més contundent ha sigut quan un mosso ha vist el Marc gravar: “m’ha vist a amb la càmara, i com ànima que porta el diable i la violència que ja he vist que els caracteritza a vingut a arrencar-me-la de la mà…”Finalment ha vingut a caçar-me i enganxant-me per l’espatlla, bé… el que m’ha ajudat a desfer-me’n ha estat el dolor intens al darrera del genoll que gairebé em tomba a terra i després, bé, molts més impactes”…”

PD1: Cada cop que sento l’argument sobre agressions a la premsa i la banalitat amb què es parla d’aquests temes em ve al cap persones com en Miguel Gil o en Ricardo Ortega o tants d’altres que van deixar la seva vida perquè arribessin imatges i notícies dels conflictes bèlics d’arreu del món.

PD2: Passejant pel Flickr.com he descobert la fotografia que il·lustra aquest article que és obra de SlapBcn. Tot i que ja l’he felicitat, hi torno a insistir-hi.

Sobre les universitats

Les universitats tenen davant la posada al dia de les seves estratègies gràcies a l’anomenat Pla Bolonya. Quantes vegades però es parla de situar els nostres estudis a l’alçada de la resta d’Europa? No ens poden situar a l’alçada europea mentre que els crèdits d’una segona carrera valguin el 40% més que els crèdits d’una primera carrera.No vulguis fer una segona carrera, seràs multat.

Aquest va ser el meu cas, adobat a més a més amb la qüestió que en molts casos no es poden convalidar assignatures d’una mateixa universitat (dec ser l’únic estudiant que ha realitzat dues vegades Estructura Social, inclosa en dues carreres diferents?). Volem arribar a Bolonya però ni tan sols hem atravessat La Jonquera.

Plans educatius que fan riure

Pedagogs i educadors fa temps que naveguen entre els somnis i els camins cap a Ítaca. Quan feia EGB recordo que els pròxims alumnes havien d’assolir uns plans educatius on no només dominessin la llengua anglesa sinó que optidrien educació en francès. Ara per ara el debat encara ens situa en quantes hores en castellà i català han de tenir els alumnes. Fa molts anys que volen canviar els plans educatius i sembla que no avancem. Els plans educatius em recorden a les teories sobre com han de dormir els nadons. Ara boca avall, ara boca adalt. El que està clar és que no anem més enllà.

Educar amb/en les noves tecnologies

Com tampoc avancem els plans educatius posant al dia qüestions tecnològiques ni audiovisuals. Fa uns anys la televisió tenia la culpa de tot però mai es va plantejar educar per veure la televisió. Ara la culpa, gran part, la té Internet. És un ‘gran abocador’ però no només eduquem per saber usar aquest instrument ni tan sols som prou llestos per donar als nostres infants els recursos pedagògics per saber moure’s per la xarxa. Problema de finançament per no poder donar un ordinador a cada alumne de Catalunya com passa per exemple a Alemanya? Coses concretes.

Els diners que les administracions catalanes gasten en programes del senyor Gates bé podrien estar canalitzats en usar programari lliure. Fa no massa tems un conegut polític deia que el programari lliure era una “qüestió ideològica”. No, senyor. És una qüestió pressupostària. Aixó es pot traduir clarament al que la Convocatòria anomena “reforçar la inversió econòmica i social”.

El món empresarial

Les empreses volen racionalitzar els horaris per permetre conciliar la vida familiar i laboral. D’acord, és una bona proposta però sovint em pregunto: és que abans no hi havia pares i mares que treballaven? És la doble presència de la dona (llar i empresa) el problema d’aquesta pretesa “decadència” de l’educació?

Qualsevol pot ser mestre

Els educadors i els professionals de l’educació volen reaccionar. Que reaccionin i que no deixin en mans d’uns inconscients les aules. M’explico i segueixo parlant de coses concretes. Educar ha perdut reconeixement social i prestigi, amb la mateixa rapidesa que qualsevol persona pot acabar exercint de professor de secundària gràcies al Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) que es pot aconseguir gairebé amb la mateixa rapidesa que un títol de manipulador d’aliments. Que em perdonin, però un nen no hauria de tenir el mateix valor que una hamburguesa. En el món real, gairebé té el mateix.

D’exemples i propostes concretes em trobarien moltes i aquesta hauria de ser la base per avançar en una qüestió que preocupa a les ments pensants del país però que en el fons acaba resultant un problema secundari per a totes les administracions. Mentre l’única discussió, sovint em repeteixo aquesta afirmació, en el món educatiu acabi sent la necessitat de les classes de religió el debat no avançarà. Parlem de coses concretes.

//www.youtube.com/watch?v=KpJwosdrBsk

En plena Festa Major de Gràcia, dues fotoperiodistes de Transversal Web van ser agredides pels UPA de la Guàrdia Urbana a la plaça de Rius i Taulet en un agost de fa tres anys. Cap justificació. Jo mateix vaig tenir la porra a mig pam de la cara per socòrrer a les seves companyes mentre mantenia el carnet de premsa aixecat en tot moment.

21 Novembre de 2006: Una altra manifestació contra el procés de Bolonya. Diversos fotoperiodistes agredits, entre ells, un de La Vanguardia. La seva culpa, voler fotografiar la manifestació i les posteriors detencions d’aprop. El mateix fotògraf, l’Eric Lluent, que signà aquell fotoreportatge relatava com en nombroses ocasions policia secreta l’havia golpejat per impedir que realitzés la seva feina.

Els periodistes estem farts de rebre mastegots injustificats. Avui són en Colón i en Salamé. Qui serà el pròxim? Com reclama en Gordillo, què en diu el Comitè d’Ètica de la Policia?