La publicitat tradicional ha mort?

No és l’hora però dels enterramorts sinó més aviat de Darwin. La teoria de les espècies i l’evolucionisme en general parla d’adaptabilitat. Obviament qui no pugui adaptar-se als nous temps morirà però la mort, real i inexorable, també és un bon titular i un estat d’alerta dels patidors i apocalíptics.

La publicitat tradicional no morirà perquè no moren les coses, s’adapten o es metamorfosegen però agències, anunciants i centrals de mitjans han d’aprendre que els targets ja no són aquella gran família que es reunia davant la televisió o al voltant de la ràdio sinó que una segmentació i fins i tot una individualització extrema dels gustos, per tant, les motos que intentin vendre hauran de ser molt personalitzades.

El format clàssic de la comunicació publicitària coincidien Urbea i Ferrara és unidireccional. Caldrà apostar pels nous formats i això voldrà dir preguntes associades dels anunciants: I això funcionarà?

Personalment, allò que sé que no funciona, parlant des de l’experiència digital, són els formats intrusius, que apareixen com cortinetes -interstitials- o ‘pops up’ quan intentes -subratllo el verb intentar- accedir a una pàgina web. Em molesta, en general, com a usuari tots aquells intents de transportar els faldons o robapàgines del paper a una pantalla d’ordinador.

Jo espero que una agència de comunicació o un anunciant sigui creatiu i pensi amb el meu benestar igual que de mi s’espera, com a periodista, que sigui honest, professional i sincer amb les meves informacions. Qui això ho entengui en tindrà al seu costat; qui no, com deia en Urbea d’Ogilvy, que es compri una parcel·la a Sibèria. És pur darwinisme.

No ens agafa de nou aquest pensament. Fa aproximadament en el Congrés sobre Periodisme que es va celebrar a Cáceres Michel Botella, subdirector general de Optimedia, i Ángel Doménech, CEO de Starcom Mediavest Group Iberia, coincidien a apuntar que la crisi actual pot crear “desconcert” en el sector publicitari “però qui aconsegueixi abanderar els canvis serà el millor posicionat”. És hora, doncs, de donar-se compte de quin horitzó ens espera a mitjans i publicitat si volem no només sobreviure sinó ser especímens millors.

PD: Fotografia de Trina Milan

Dels debats existents em quedo amb la sensació que el debat sobre el periodisme ciutadà va omplir massa temps i poca matèria gris. On queden les propostes per renovar la professió al mateix temps que es renoven les idees per lluitar contra la precarització laboral? Potser no són temps de demanar qualitat a la feina? Ens resistim a continuar sent precaris?

És indiferent si se’m considera un periodista, un cronista, un relator o un ciutadà que escriu. Sempre seguiré escrivint amb un pc, un mac, un boli o una blackberry però em dóna la sensació que parlar sobre periodisme també és parlar sobre les condicions laborals i, d’aquestes, a Cáceres, ben poques.

A l’octubre de 2005, en Roger Palà, cap de redacció d’Enderrock, escrivia: “En tots aquests anys –ja hem dit que pocs– han canviat algunes coses. Moltes a pitjor: precarietat laboral en augment, pressions a les redaccions a l’hora d’exercir l’ofici i una creixent decadència professional que té com a resultat productes cada cop més infumables”.

Em dóna la sensació, Roger, que seguim pel mateix camí. El mateix? Potser no. Em dóna la sensació que els propis periodistes exercim una espècie d’autocensura davant la crisi i ni en els nostres fòrums parlem d’aquestes coses. Potser ja ens està bé disposar d’enginys tecnològics i disfrutar de les petites meravelles tecnològiques que cada dia ens ofereix la xarxa. Potser estem massa preocupats en conservar la feina davant els darrers casos de retallades a Grupo Zeta o Localia.

Parlava de Cáceres i del discurs ‘zero’ sobre qüestions laborals. M’equivoco. Em quedo amb una de les frases més sensates, de la col·lega Rosa Jiménez, coordinadora de participació de Prisa.com: “El primer pas perquè els periodistes digitals no siguem ciutadans de segona passa per tenir un sou digne”.

Apuntat queda. Ara si voleu, parlem de tendències.