BITFERIT es diu d’aquell partidari de la xarxa per defecte, com diu la Trina Milan en el seu bloc Platxèria, que no és un antagonisme a lletraferit. De fet crec que les dues aficions venen de la mateixa naturalesa: la curiositat per descobrir. La societat de la informació ens planteja contínuament canvis d’hàbits i sembla que s’aproxima la kindlealització de les nostres lectures. Ens hi acostumarem, tot i que necessitem el llibre a les mans perquè aquest és el fetitxe més gran que ens dóna la cultura. Aixó sí, no em sumo als amants de la tinta fresca. M’agrada llegir diaris de paper però m’angoixa acabar un diari amb la tinta als dits (algun dia haurem de fer un rànquing sobre els diari que més colors escupen…).

No recordo on però l’altre dia vaig llegir, segons una enquesta, que la combinació sofà i manta era la preferida pels amants dels petits plaers. En segona posició, la lectura tranquil·la en una plaça-carrer. Jo hauria votat aquesta segona opció. Pels de sofà-manta, la lectura també hauria de ser complementària. Així doncs, us deixo algunes lectures recents:

– ‘Neuromanagement’ de Sergio Cardona

– ‘El Factor Humà’ de John Carlin

– ‘Wachtmen’ de Alan Moore i Dave Gibbons

– ‘La dictadura de la incompetència’ de Xavier Roig

– ‘Tot serà blanc’ d’Anna Carreras

“Senyor Freeman, avui és el seu dia de sort. Tinc un guió que crec que pot interpretar”. Amb aquestes paraules el periodista John Carlin es va confessar a l’actor nord-americà Morgan Freeman en un poblet d’Irlanda. Ambdòs coiniciden a sopar a casa d’un amic i ambdòs han acabat en un projecte comú: explicar la vida de Nelson Mandela.

El cert és que tots estem de sort. John Carlin presenta aquests dies el seu fantàstic llibre ‘El Factor Humà’ (La Campana, a l’edició catalana), una obra que narra els anys en què Mandela va sortir de la presó fins que es converteix en president de la nova Sud-Àfrica i uneix el país gràcies a l’esquip de rugby dels Springboks. Mentrestant, Clint Eastwood dirigeix a Ciutat del Cap el rodatge de la pel·lícula basada en el llibre de Carlin amb Morgan Freeman intepretant a Mandela i Matt Damon, en el paper de François Pienaar, el capità dels Boks, que el 1995 van conquerir la Copa del Món.

Potser massa només per explicar la mateixa història però el nom que cal subratllar és el de Mandela, que segons Carlin, “l’home és el polític”. ‘El Factor Humà’ no és un llibre sobre rugbi. L’esport és una excusa per explicar como un país que “tenia tots els ingredients per ser un altre Afganistán va derrotar l’Apartheid i va veure la llum de la democràcia”.

Em costa expressar les sensacions que m’han quedat després d’haver llegit l’obra de Carlins. Potser la recomanació és que no us podeu perdre ni els seus articles al diari El País de la mateixa forma que no podeu deixar de llegir aquest llibre. Carlin dibuixa un estadista de talla mundial com Mandela, el magnetisme i l’art de seducció que té l’expresident sud-africà, que durant molts anys va ser el presoner més famós del món.

Mandela va plantar la llavor de la reconciliació nacional que va florir a l’Ellis Park amb més de 72.000 persones de tots els orígens aclamant-lo pel seu nom: “Nelson, Nelson!”. Entre aquests milers de persones, moltes d’afrikaners, que durant anys havien legimitat el règim racista però que en aquells moment van esclatar a plorar emocionats.

En temps de polítics de poca entitat i infinits impactes publicitaris que ens anestesien ‘El Factor Humà’ de Carlin és una epopeia necessària, el cant a la bondat i una seducció innata en temps de revolta. D’aquesta Sud-Àfrica represora que em queden a les meves retines amb les imatges dels Telediaris de la meva infantesa he passat a una Sud-Àfrica amb capacitat de perdonar i oblidar els mals temps. Molts altres països haurien d’aprendre d’aquest exemple. El gran encert de John Carlin és ser capaç d’escriure tot aquest conjunt de sentiments que et fan aixecar la pell de gallina.