La publicitat tradicional ha mort?

No és l’hora però dels enterramorts sinó més aviat de Darwin. La teoria de les espècies i l’evolucionisme en general parla d’adaptabilitat. Obviament qui no pugui adaptar-se als nous temps morirà però la mort, real i inexorable, també és un bon titular i un estat d’alerta dels patidors i apocalíptics.

La publicitat tradicional no morirà perquè no moren les coses, s’adapten o es metamorfosegen però agències, anunciants i centrals de mitjans han d’aprendre que els targets ja no són aquella gran família que es reunia davant la televisió o al voltant de la ràdio sinó que una segmentació i fins i tot una individualització extrema dels gustos, per tant, les motos que intentin vendre hauran de ser molt personalitzades.

El format clàssic de la comunicació publicitària coincidien Urbea i Ferrara és unidireccional. Caldrà apostar pels nous formats i això voldrà dir preguntes associades dels anunciants: I això funcionarà?

Personalment, allò que sé que no funciona, parlant des de l’experiència digital, són els formats intrusius, que apareixen com cortinetes -interstitials- o ‘pops up’ quan intentes -subratllo el verb intentar- accedir a una pàgina web. Em molesta, en general, com a usuari tots aquells intents de transportar els faldons o robapàgines del paper a una pantalla d’ordinador.

Jo espero que una agència de comunicació o un anunciant sigui creatiu i pensi amb el meu benestar igual que de mi s’espera, com a periodista, que sigui honest, professional i sincer amb les meves informacions. Qui això ho entengui en tindrà al seu costat; qui no, com deia en Urbea d’Ogilvy, que es compri una parcel·la a Sibèria. És pur darwinisme.

No ens agafa de nou aquest pensament. Fa aproximadament en el Congrés sobre Periodisme que es va celebrar a Cáceres Michel Botella, subdirector general de Optimedia, i Ángel Doménech, CEO de Starcom Mediavest Group Iberia, coincidien a apuntar que la crisi actual pot crear “desconcert” en el sector publicitari “però qui aconsegueixi abanderar els canvis serà el millor posicionat”. És hora, doncs, de donar-se compte de quin horitzó ens espera a mitjans i publicitat si volem no només sobreviure sinó ser especímens millors.

PD: Fotografia de Trina Milan

//www.youtube.com/watch?v=hvL-QqLeWsE

No, el futur de la televisió no està al tanatori sinó en l’enorme adaptabilitat que han demostrat els mitjans de comunicació al llarg dels darrers segles. Aquesta és la primera lliçó que hauria de tenir clar algú que es dedica en aquest sector, tal i com demostren les diverses obres del sociòleg i expert en història dels mitjans, Patrice Flichy. Si no morirà, doncs què?

Doncs, tres conceptes, tal i com extreu en conclusions el professor Marc Cortés a Interactividad.org:

“Qualitat i Innovació: és l’única forma amb què els ‘petits’ podran competir a Internet en la generació de continguts”.

Qualsevol individu s’està convertint en generador d’informació. Els criteris de qualitat encara són difosos però algú amb un mòbil pot competir amb criteris d’innovació, novetat o instantanietat amb un fotoperiodista o ENG. Desenganyem-nos, els periodistes no som imprescindibles. Haurem de reconvertir la nostra utilitat per tornar-nos imprescindibles.

“Sexe: la versió provocadora de Jordi Pi per descriure la relació, la màgia de la Interactivitat que els continguts a Internet ofereixen i la TV encara no”.

D’acord, necessitem el feedback i la molta gent vol dir la seva però oblidem que la televisió també és un instrument de companyia? Quantes vegades hem fet l’exercici d’engegar el televisor per sentir-nos acompanyats d’una veu? La interactivitat és un gran superior, una necessitat que els mitjans de comunicació haurem d’escoltar i fer servir per construir els nostres mitjans però la participació té un límit, el límit és el propi interès de les persones per comunicar o fer-se públiques. És a dir, no tothom vol ni pretén participar. La cultura voyeur existeix i existirà per molt que forcem a la nostra audiència a participar.

“Marques: són les que van a generar experiències i a acumular al seu voltant els usuaris”.

El món de la publicitat en el nostre país ja fa tard per entendre el poder d’Internet i les possibilitat dels canals multimèdia per comunicar i vendre’ns la moto. Haurem d’esperar segurament que els ‘nadius digitals’ prenguin el poder de les agències i centrals de publicitat.

Per últim, cal apuntar i algún dia haurem de debatre seriosament la qüestió de l’apagada analògica per cercar la ‘qualitat’ del TDT. Em dóna la sensació que en qüestions audiovisuals seguim navegant sense rumb. L’oferta televisiva convencional cada cop m’interessa menys. Haurem de portar-nos el sofà davant l’ordinador, com va apuntar algún assistent al darrer Cava&Twitts.

PD: Tenint en compte que el tema era la Televisió i Internet, vaig fer un petit experiment d’streaming que m’ha permès guardar la presentació de l’acte en format vídeo. Disfruteu-lo.

Fa unes setmanes vaig estar dinant amb un amic polític. Entre plat i plat van sorgir algunes reflexions sobre les noves tecnologies i, sobretot, sobre les xarxes socials.

Demanem el menú. De primer, el més fonamental, segons el meu parer, es seguir unes normes bàsiques, establertes per la lògica però també sobre les normes formes de relació. Caldrà respondre en darrer terme una qüestió igualment important: Com es forja la identitat política, què és allò fonamental que un polític ha de complir a la xarxa?

La identitat a la xarxa és un àmbit que en els darrers temps m’està portant a molts moments de reflexió. El personal branding i les paradoxes de la comunicació 2.0 van ser els primers capítols d’aquest recorregut per entregues que he iniciat. Aquest article ve a ser el TERCER CAPÍTOL.

Al segon plat, ha de quedar clar que a la xarxa no s’hi val tot. Fa uns anys es destapava que la presentadora Ana Rosa Quintana publicava llibres amb el seu nom però no els havia escrit ella mateixa. Tot i la polèmica inicial, la personalitat omnipresent d’AR va quedar poc esquitxada en un escàndol editorial que va quedar ocult per una bona campanya de màrqueting personal amb una revista al quiosc inclosa per mantenir-se a la graella de la TV matinal. No obstant, els temps canvien i a la comunicació actual, més participativa i amb l’audiència al mateix nivell que els comunicadors, un cas com aquest hauria fet perillar la carrera de qualsevol.

En poc temps, tota la classe política s’ha pujat al cavall guanyador Obama. No només com a icona de l’exit sinó també en l’ús de les tecnologies 2.0 està clar, però, que no tothom n’entén el funcionament ni tothom sap assessorar-se adequadament.

És el cas de Rosa Díez, que ha hagut de sortir amb la cua entre les cames de Twitter, després de respondre felicitacions pels resultats electorals a la xarxa de microblogging en el mateix instant que l’entrevistaven, coincidint amb dia, hora i minuts, en directe a TVE. La xarxa no perdona.

Jugar a ser Obama té aquests perills. O estàs ben assessorat o tens el perill que el boomerang que llences torni per impactar sobre el teu front. Les TIC eixamplen la veu dels polítics i el seu missatge (no sé si cal diferenciar una cosa de l’altra) però això té un cost i unes normes que considero que són fonamentals i que m’agradaria enumerar:

-La tecnologia no pot subsistir únicament en període electoral. Sembla una qüestió lògica però el país està ple de blocs, microbloggins i canals que moren una vegada han passat les eleccions.

-El paradigme comunicatiu d’emisor i receptor ha canviat. El polític no només és emisor sinó també receptor davant una massa electoral que escolta, que vota però que també opina.

-Els continguts dels missatges del polític de torn no poden ser comunicats de premsa. L’audiència o lectors potencials no són periodistes o especialistes en màrqueting. Cal arribar a la gent amb missatges personals.

-La tecnologia en l’àmbit polític no és un sprint sinó una carrera de fons, m’atreviria a dir, maratoniana. L’exemple de l’estil Usain Bolt de Touriño, l’expresident de la Xunta de Galícia és clar.

-Les eines són personals i intransferibles. El cas de Rosa Díez és clar per intentar no fer el ridícul. En aquest cas, Ernest Benach a la trobada Cava&Twitts sobre polítics 2.0 de Barcelona va deixar clar que ell actualitzava el seus microbloggings, excepte quan es tractava de fotografies en actes que participava en què ell mateix no podia fer les fotos on sortia. Només en aquest cas era gent del seu equip qui penjava el twitt.

En el fons em dóna la sensació que la política a la xarxa encara està en un procés de maduració. Com deia abans, tothom vol ser Obama però no tothom ho és ni sap fer-ho.

Per les postres, una cosa lleugera i per compartir. I és que diàriament comparteixo coneixements amb molta gent d’arreu del món. Escrivint aquest article em vaig proposar aclarir i exposar alguns aspectes sobre la comuniació política 2.0 i conèixer què en pensaven persones relacionades amb el món polític i comunicatiu. A algunes d’aquestes persones els hi vaig fer una pregunta ben clara:

Quina és la principal norma que un polític ha de seguir a la xarxa?

I aquestes són les respostes:

netoraton: La norma son 3: ser el mismo, escuchar y enlazar

ebenach: Ser tu mateix. I en política no és fàcil!

lolacomomola: actitud d’escolta i ser accesible, però és el mateix que diria a qualssevol professional. Molts polítics abans d fer el salt a la xarxa s’haurien de preparar psicològicament.

baimorali: Estar atent al que els ciudatans li diuen, a les seues aportacions. Intentar que hi haja feedback, participació i ser constants.

rafel73: sinceritat i transparència.

trinamilan: Ser ell i que no li facin altres…

sblanco: para mí lo fundamental es que no se olvide de que una “conversación bidireccional”. Si no interacciona con sus lectores/seguidores para mí no es un político 2.0.

miquelquintana: transparència; realitat; claredat; brevetat en el missatge

KRLS: alguns factors que em semblen importants:

Autenticitat. Combat la impostura i procura que la teva personalitat que es percep a la xarxa sigui la mateixa que transmet el teu tracte directe.

Regularitat / constància. Troba el teu ritme de comunicació que et permeti gestionar-lo sense ofecs però sense grans llacunes temporals.

Accessibilitat. Fes servir el suport per ser més accessible a la gent i més directe.

Després d’aquest menú sobre la identitat política i els instruments 2.0 cal una mica de reflexió per part vostra. M’agradaria que tothom digués què en pensa.