Vic s’ha situat al mapa polític aquests dies no pel seu fuet o per la Fira del Ram. Les qüestions, polèmiques i informacions sobre la nova posició del consistori vigatà davant de l’empadronament i la immigració estan causant un debat necessari que es pot abordar des de molts punts de vista. Més enllà de quines coordenades se situa la decisió de l’Ajuntament governat per Vila d’Abadal hi ha dues paraules que em deixen realment preocupat per la significació que haurien de tenir a l’administració local: PARTICIPACIÓ i COMUNICACIÓ.

Si Vila d’Abadal espera un dictamen estatal favorable crec que ja pot posar-s’hi fulles. Tot ajuntament compta amb un departament jurídic que li hauria d’haver plantejat molts dubtes. Si existien dubtes, per què s’ha tirat endavant? Molt soroll per no res?

PARTICIPACIÓ

La línia ha esclarir no és tant la jurídica com la participativa. En teoria, l’Ajuntament de Vic promou un Consell de Participació. Gran part de les entitats que hi participen s’han mostrat sorpreses per la línia tangencial que ha pres l’Ajuntament pel que fa al padró municipal. Tenim un problema, Houston. Seguim sense entendre, i aquí la majoria de les administracions públiques hi estan implicades, que significa realment la participació ciutadana. Vic no és una excepció. La seva participació no ha servit per resoldre o acostar posicions. Per què? Doncs perquè en el fons queda molt bé parlar de processos de participació però com la majoria aquests són paper mullat.

Repassàvem algunes característiques fa uns mesos amb en Ricard Espelt, expert en la matèria: “Prou de participació ciutadana”, deia n’Espelt. Vic és un exemple d’allò que ell comenta: existeix la sensació que les figues ja estan venudes abans que parli la ciutadania i que un procés participatiu és com un casting (“bé, ens ha agradat molt… però ja el trucarem”…). A Vic tot estava venut des de feia setmanes. Ni les entitats coneixien els plans de l’Ajuntament ni s’han establert els ponts de diàleg.

Vic, a més a més, va tenir un paper destacat en el recent Pacte Nacional per a la Immigració. Dels resultats, de les conclusions i de les seves possibles aplicacions no se’n parla. És tot massa recent per pensar que allò que va aportar Vic no serveix. On queden els acords i la feina conjunta dels actors socials i econòmics del país? Potser aquest pacte ha estat un exemple més d’aquells que esmenta Espelt?

COMUNICACIÓ

Si la participació no funciona, quin és el resultat? Doncs una imatge distorsionada d’un equip de govern maniatat per les exigències dels xenòfobs de Plataforma per Catalunya.

Avui algú que coneix la realitat d’Osona de ben a prop em deia dues consideracions al respecte d’aquest moviment parafeixista i el seu líder, Josep Anglada:

1. “No es pot posar al mateix sac la política de l’Ajuntament i la de Plataforma”. Certament, esperem que el pacte de govern no caigui en la demagògia d’Anglada… A hores d’ara, però, els partits democràtics estan perdent el pols davant Plataforma per Catalunya.

2. “Albert Rivera, de Ciutadans, és un aprenent al costat d’Anglada”. Aquest és un magnífic manipulador de la realitat i intel·ligent en l’ús dels mitjans de comunicació”. És trist comprovar com algú que defensa la figura de Francisco Franco es passeja pels platós de televisió de mitjans que usen la pluralitat ideològica com a teló de fons del seu populisme a base de ‘share’.

TREBALL DES DE FA MOLTS ANYS

En aquest punt, la comunicació és on resideix el segon error de l’Ajuntament vigatà. A Vic fa anys que es treballa la qüestió de la immigració. No és un àmbit nou ni deixat de la mà de Déu. Àmbits pioners com l’Espai de Benvinguda Educativa o l’Oficina Municipal d’Acollida no surten aquests dies en els articles de premsa. Ens falta memòria d’hemeroteca però al departament de comunicació del consistori vigatà potser li falta mà per entendre que cal saber vendre les propostes que es fan en barris com el Remei gràcies al Pla de Barris.

La realitat no es construeix a base de rodes de premsa. Els missatges polítics al dia a dia s’han de construir sobre una base comunicativa clara, ajustant el pas entre funcionaris, tècnics, càrrecs de confiança i polítics.

Si participació i comunicació no funcionen, en quina cruïlla ens quedem? A l’Ajuntament de Vic li queda reformular aquests dos àmbits i posar en solfa les seves estratègies. En el recent Talking About sobre Antropologia que vaig tenir el plaer de realitzar amb la Trina Milan vam esmentar la necessitat que els antropòlegs es posicionin com a eixos de diàleg. Cal que l’Antropologia sàpiga reinventar-se com a mediadors entre comunitats. On són en aquests moments? Sortiu de les aules, antropòlegs!

D’altra banda, crec com vaig dir i em reafirmo més que mai que les “xarxes socials no salvaran el món però podran fer que siguin una mica millor”. La potenciació de les estratègies comunicatives de l’administració així com els processos de participació passen per entendre què poden aportar les xarxes socials. L’Ajuntament diu que ha d’escoltar als seus ciutadans perquè si no, com diu Vila d’Abadal, “la desafecció creixerà i ningú ens votarà”. Té més autoritat moral el veí que més crida, el que es fa sentir més o el que se sent més recolzat pels interessos de Josep Anglada? Plantegem com s’ha d’estructurar una autèntica xarxa de participació i després parlem sobre què volen els vigatans.

VIC, INDRET ACOLLIDOR

Malgrat tot, m’agrada vincular Vic com a terra d’acollida -m’hi sento molt a gust quan passejo pel carrer Verdaguer o la plaça de l’Estudiant, em perdo per la Biblioteca Joan Triadú o a la Llibreria La Tralla-, de treball per la convivència (integració és una paraula molt lletja), de qualitat de vida.

M’agrada que es parli de Vic per Maria Àngels Anglada, una de les poques dones que té retrat a la Sala de la Columna de l’Ajuntament de Vic on hi figuren els personatges més destacats de la ciutat. Aquests dies una productora nord-americana ha comprat els drets d’El violí d’Auschwitz’. M’agrada quan el Club Patí Vic s’atreveix a donar emoció a l’OK Lliga o les campiones del Voltregà, amb la Carla Giudici al capdavant, conquesten Europa. M’hi sento a gust i no m’agrada que el Telediario obri la seva edició amb aquesta ciutat criminalitzant-la. Es mereix una nova oportunitat parlant-ne obertament, analitzant la comunicació i definint la participació.

PD: Fonamental per seguir la notícia els següents enllaços

[+] Escenas de una ciudad con un 25,7% de inmigrantes

[+] Padró de Vic, parlem-ne

[+] Quatre ratlles sobre el padró de Vic

[+] El Padró de Vic

[+] Alcaldes d’Osona temen que el nou padró de Vic falsegi els de la comarca

[+] L’Exemplaritat de Vic

[+] Demagògia a distància

A l’actualitat la majoria de les redaccions dels mitjans de comunicació viuen un pols entre identitats contraposades que, en alguns casos, em recorden als grups que existeixen a la sèrie de ficció Lost (Perdidos, a Cuatro). Posem per cas que un mitjà és una illa remota del Pacífic on han anat a parar els passatgers d’un vol transoceànic després d’un accident. Aquests nadius digitals hauran de conviure amb Els Altres, uns antics pobladors que han viscut a la illa pels segles dels segles. El paradigma Lost en els mitjans de comunicació: dues comunitats d’origen ben diferent convivint en un mateix ecosistema, competint per la subsistència i alienant-se continuament. Fem un exercici de reflexió: com anomenem als companys de feina que no estan al departament digital: els de paper, la resta, els altres,…

Ramón Salaverría, expert en convergència tecnològica, diu en el seu recent llibre ‘Periodismo Integrado’ que els periodistes, en general, no discuteixen la convergència (el procés, el fons,…) sinó la integració (el resultat, la forma). D’entrada, no acabo d’estar d’acord amb aquesta apreciació. Existeixen massa prejudicis quant a forma i fons per considerar una per sobre de l’altra. Es discuteixen les formes de com s’està avançant digitalment en molts mitjans de comunicació però també es qüestiona el fons, considerant que Internet mai podrà véncer els mitjans tradicionals.

D’entrada ens trobem amb un paradigma però immediatament l’estàtica es converteix en moviment per caracteritzar una de les parts que antropològicament m’interessa. Els Altres es mobilitzen en un tipus d’acció, mentalitat, ideologia que qualificaria de ‘neoludisme’, una nova forma d’odi a les màquines i a la tecnologia i que veu directament de la Revolució Industrial. Si en segles passats l’odi a les màquines es traduí en una forma de lluita obrera contra el capitalisme i la industrialització, aquest segon moviment és un procés contra la revolució tecnològica dels nostres dies.

És en aquest punt on els que treballem en el món de la comunicació digital hem de ser profetes en terres alienes. Cal superar el paradigma Lost i trencar la Guerra Freda diària. No és una feina fàcil perquè primer de tot cal saber reconèixer els símptomes.

Els temors del periodisme actual són variats i de procedència diversa:

-El temor a quedar obsolets

-El temor a la reducció de lectors

-El temor de perdre continguts i interès respecte l’edició digital

-El temor a que qualsevol convergència sigui una excusa per retallar drets laborals o directament plantilles.

El desconeixement és converteix en desconfiança. Aquesta es tradueix en temor i aquest en despreci, que en definitiva es converteix en odi.

La relativa experiència que tinc en mitjans digitals i en processos de convergència tecnològica, no obstant, em permet considerar que les propostes que han de passar per la diagnosi prèvia han de tenir una resposta molt pràctica, deixant de banda la filosofia per estructura una sèrie de mesures concretes que a continuació detallo.

1. Promoure ‘stages’ en els departaments digitals. El periodisme tradicional ha de conèixer les rutines de producció de les seccions digitals. Recordem que el pur desconeixement és allò que promou en molts casos la manca d’empatia i sinergia.

2. Les redaccions de segle XXI han de ser els miralls dels nous temps. Els aparells de televisió han de deixar pas als monitors on es projecti la pròpia edició web. Cal conèixer que estem publicant al món i aquelles notícies que són més populars o estan sent més comentades per la gent.

3. Epicentres neuronals. Molts dels exemples proposats per Ramón Salaverría inclouen uns canvis en les redaccions per tal d’incloure unes taules centrals de coordinació per tal de decidir no només els continguts dels mitjans de comunicació sinó els formats amb què seran presentats. Aquests ‘epicentres neuronals’, com jo els anomeno haurien de fer replantejar l’aspecte físic de les redaccions però també les dinàmiques de treball.

4. Akelarres més flexibles. Les reunions de redacció (en argot periodístic, akelarres) que en el cas dels diaris s’executen a les 11-12 hores del migdia i a mitja tarda haurien de tenir un paper secundari per deixar pas a la major determinació de les taules centrals de coordinació. La dinàmica 24/7 de la nova comunicació ha de guanyar pes per sobre les ‘dead lines’ o hores de tancament.

5. Els periodistes han d’anar ‘armats’. El periodisme ha de tenir les eines adequades: gravadores digitals, càmeres de fotos, telèfons mòbils multimèdia, etc. són elements imprescindibles. És evident que el paper i bolígraf no pot deixar d’existir però al seu costat han de conviure els elements electrònics adequats.

6. Barrejar veterania i nous aires. Les seccions digitals no poden ser només un viver de nouvinguts. L’escletxa digital existeix clarament i l’única forma de trencar les escletxes mentals és aportar el millor de cada generació.

7. Convenis adaptats. Laboralment no podem convertir els departament digitals en ‘galeres infrasalarials’ amb condicions per sota de les mitjanes globals. Aquesta és una tendència molt curiosa analitzada en els darrers temps i que prové directament del punt 6 que parlàvem anteriorment al considerar que les seccions digitals són seccions de segon nivell o de formació. Aquest hauria de ser  un punt a tractar no només per les empreses sinó també pels comitès de treballadors, en molts casos, proclius a considerar el periodisme digital el causant dels problemes de la professió.

8. Promocionar i extendre els usos dels blogs i/o microbloggings.

9. Formació i reciclatge quant a ‘ofimàtica periodística’. Potenciar, en definitva, les eines digitals que donen  o potencien la feina del periodista.

10. Promoure les sinergies en els grups comunicatius. La competència entre els diversos mitjans d’un propi grup de comunicació resta potència a la reconversió tecnològica i, en definitiva,  a la posició capdavantera que s’ha de cercar. Cal superar els regnes de taifes per incidir en les coordinacions conjuntes no només a nivell empresarial sinó també a nivell periodístic.

11. Potenciar el seguiment 24 hores. No és només una qüestió local d’ampliar horaris sinó aprofitar els recursos globals (si es tenen, és clar). El cas del Financial Times, que segueix un ritme continu traspassant l’actualitat des de Londres a Hong Kong, passant per Nova York és un exemple a seguir. Les corresponsalies dels mitjans de comunicació s’haurien d’integrar així en el ritme convergent de la redacció mare.

12. La convergència no ha de ser periodística únicament. Cal un treball conjunt en tots els departaments de l’empresa. La transversalitat ha de ser el secret d’aquesta evolució. Màrqueting, publicitat, disseny, etc. han de participar dels nous temps. Cal evitar que una empresa es converteixi en una caixa de canvis: molts elements a diferents velocitats.

13. Potenciar l’ús de xarxes socials. No és una qüestió de modes, sinó de necessitats. Diu Salaverría, en aquest sentit, que “les millors empreses periodístiques del futur seran aquelles que coneguin com és la seva audiència en qualsevol plataforma”.

Eviteu ser supersticiosos amb aquests tretze punts. Més enllà de les càbales, hi ha el repte d’afrontar el paradigma Lost que no és només una escletxa tecnològica a la professió periodística sinó l’acceptació de diverses realitats que conviuen i que costa molt acostar. Quedin aquí algunes idees per combatre el paradigma.