Ernest Maragall apunta, pregunta, vol aclarir conceptes i utilitza paraules clau (aprenentatge, participació, transparència, educació…). El departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya encapçalat per Maragall ens ha reunit a gent de la comunicació, l’educació, el món de l’empresa i les noves tecnologies i el conseller és tot orelles. Acompanyat pel seu equip de comunicació -liderat per la Trina Milan-, vol saber què en pensem del projecte d’Identitat digital del Departament –twitter, blog i canal youtube-.

“No sóc una beta, sóc una zeta”

Maragall s’impregna de l’actitud 2.0 amb les seves preguntes als experts però adverteix que en qüestió de tecnologia li costa progressar: “Si em demanes que escrigui quelcom en 144 caràcters, ara per ara, tindrem un problema”, diuel conseller. No hem vingut, però, a fer un examen al senyor Maragall si no a parlar de l’aposta valenta d’Educació pel seu projecte 2.0.

En principi, les eines 2.0 del Departament -en període beta- que abans esmentavem han de servir per realitzar una comunicació institucional amb els centres educatius però també per fer entendre a tota la comunitat educativa -pares inclosos- quines són les reformes educatives que estan en procés. L’aposta, com deiem, és valenta. Ara bé, hi ha molta feina per fer. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat a l’administració. Educació ha de ser un bon banc de proves.

Cercar complicitats

D’entrada la figura ample i d’alçada morfològica del conseller Maragall és una metàfora perfecta per explicar la grandària de l’administració pública catalana que es mou entre la desconfiança dels ciutadans i el temor pels feedbacks d’aquests.

El camí del 2.0 de Maragall ha de ser l’inici d’una llarga llista de propostes però sobretot de la generació de complicitats amb els tots els ciutadans i especialment amb els mestres i experts 2.0 que des de fa temps treballen a Educació i pel percebut al Departament no se’ls escolta gaire. L’administració catalana parla de “por i recel” pel que pugui esdevenir a partir d’ara amb aquests nous canals. Aquesta setmana una amiga em va dir una frase per reflexionar: “Els polítics tenen por d’escoltar a la gent perquè si escolten no es podran escoltar a si mateixos quan parlen”. Certament, la gestió de l’educació al nostre país no ha de dependre d’un tripartit, d’una entesa o una coalició. Ha de ser el gran pacte institucional a les pròximes dècades, més enllà de les urnes.

Els canals, però, no són el punt i final. Ha de ser el principi. Les eines, en el fons, no importen. Els número de fans o followers no importen. Importen les estratègies i sobretot tenir ben clar què es vol comunicar. Com deia a Expedient X en Fox Mulder, “la veritat està allà fora”… fora de les parets del departament d’Educació. Només cal parar l’orella.

PD: Altres articles sobre la reunió amb Ernest Maragall:

– post d’Ismael Peña

– post de Francesc Grau

– post d’Artur Tallada

– post de Jordi Roca

– post de Xavier Peytibí

– post de Miquel Duran

– post de Dani Gámez

– post de Marià Cano

A la reunió al departament d’Educació estavem: Ramon Barlam, Albert Criado, Miquel Duran, Albert Garcia Pujadas, Saül Gordillo, Francesc Grau, Antoni Gutiérrez Rubí, Jordi Jubany, Josep Martínez Piñero, Albert Medran, Miquel Pellicer, Ismael Peña López, Xavier Peytibi, Jordi Roca Font,Xavier Rosell, Pilar Soro, Xavier Suñé, Dani Gàmez, Francesc Grau i Artur Tallada.

PD2: La fotografia és de Francesc Grau

Sobre les universitats

Les universitats tenen davant la posada al dia de les seves estratègies gràcies a l’anomenat Pla Bolonya. Quantes vegades però es parla de situar els nostres estudis a l’alçada de la resta d’Europa? No ens poden situar a l’alçada europea mentre que els crèdits d’una segona carrera valguin el 40% més que els crèdits d’una primera carrera.No vulguis fer una segona carrera, seràs multat.

Aquest va ser el meu cas, adobat a més a més amb la qüestió que en molts casos no es poden convalidar assignatures d’una mateixa universitat (dec ser l’únic estudiant que ha realitzat dues vegades Estructura Social, inclosa en dues carreres diferents?). Volem arribar a Bolonya però ni tan sols hem atravessat La Jonquera.

Plans educatius que fan riure

Pedagogs i educadors fa temps que naveguen entre els somnis i els camins cap a Ítaca. Quan feia EGB recordo que els pròxims alumnes havien d’assolir uns plans educatius on no només dominessin la llengua anglesa sinó que optidrien educació en francès. Ara per ara el debat encara ens situa en quantes hores en castellà i català han de tenir els alumnes. Fa molts anys que volen canviar els plans educatius i sembla que no avancem. Els plans educatius em recorden a les teories sobre com han de dormir els nadons. Ara boca avall, ara boca adalt. El que està clar és que no anem més enllà.

Educar amb/en les noves tecnologies

Com tampoc avancem els plans educatius posant al dia qüestions tecnològiques ni audiovisuals. Fa uns anys la televisió tenia la culpa de tot però mai es va plantejar educar per veure la televisió. Ara la culpa, gran part, la té Internet. És un ‘gran abocador’ però no només eduquem per saber usar aquest instrument ni tan sols som prou llestos per donar als nostres infants els recursos pedagògics per saber moure’s per la xarxa. Problema de finançament per no poder donar un ordinador a cada alumne de Catalunya com passa per exemple a Alemanya? Coses concretes.

Els diners que les administracions catalanes gasten en programes del senyor Gates bé podrien estar canalitzats en usar programari lliure. Fa no massa tems un conegut polític deia que el programari lliure era una “qüestió ideològica”. No, senyor. És una qüestió pressupostària. Aixó es pot traduir clarament al que la Convocatòria anomena “reforçar la inversió econòmica i social”.

El món empresarial

Les empreses volen racionalitzar els horaris per permetre conciliar la vida familiar i laboral. D’acord, és una bona proposta però sovint em pregunto: és que abans no hi havia pares i mares que treballaven? És la doble presència de la dona (llar i empresa) el problema d’aquesta pretesa “decadència” de l’educació?

Qualsevol pot ser mestre

Els educadors i els professionals de l’educació volen reaccionar. Que reaccionin i que no deixin en mans d’uns inconscients les aules. M’explico i segueixo parlant de coses concretes. Educar ha perdut reconeixement social i prestigi, amb la mateixa rapidesa que qualsevol persona pot acabar exercint de professor de secundària gràcies al Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) que es pot aconseguir gairebé amb la mateixa rapidesa que un títol de manipulador d’aliments. Que em perdonin, però un nen no hauria de tenir el mateix valor que una hamburguesa. En el món real, gairebé té el mateix.

D’exemples i propostes concretes em trobarien moltes i aquesta hauria de ser la base per avançar en una qüestió que preocupa a les ments pensants del país però que en el fons acaba resultant un problema secundari per a totes les administracions. Mentre l’única discussió, sovint em repeteixo aquesta afirmació, en el món educatiu acabi sent la necessitat de les classes de religió el debat no avançarà. Parlem de coses concretes.