Creuar paraules clau com Zuckerberg, Fincher i Facebook és una combinació guanyadora d’entrada. No obstant, demostrar la força de les xarxes socials i explicar l’impacte del 2.0 en una pel·lícula per a tots els públics no és gens fàcil. El fundador de la principal xarxa social del món ha aconseguit una teranyina de 500 milions de persones (500 milions de “cretins que confien en mi”, segons les seves pròpies paraules). El paradigme de la comunicació, no obstant, és un camí ple d’obstacles, de sentiments reprimits, de frustracions i de demandes judicials reflectits a la perfecció per un fantàstic Jesse Eisenberg i que té un bon contrapunt en Andrew Garfield (el nou Spiderman 4).

Per què estem disposats a que envaeixin la nostra privacitat? Vouyerisme? Necessitat d’establir una xarxa molt més àmplia que la que ens ofereix la vida quotidiana? Moltes preguntes a respondre per a una pel·lícula que converteix Harvard en l’epicentre de l’explosió d’impossibles prediccions futures.

No obstant, m’ha interessat comprovar com alguns missatges d’aquesta pel·lícula no queden tan amagats com sembla. I les creences no estan tan difoses com semblen.

Així, considerem que el David Fincher de ‘Seven’ no està tan allunyat però al de ‘The Social Network’. En ambdues cintes es destil·la el sentiment religiós. Si a a la primera, Kevin Spacey encarna un Javhé castigador (Antic Testament) en Patrick Barnett, a la cinta més actual, Eisenberg és una espècie de Messies (Nou Testament).

En aquesta paràbola messiànica, Eduardo Saverine, el primer soci de Zuckerberg, encarna a un Joan Baptista, predicador tecnològic, que acaba ‘decapitalitzat’ en els percentatges accionarials d’una empresa que no va trigar gaires anys en aconseguir més d’un milió de fans en tot el món. (Mateu 14, 1-12)

Sean Parker, fundador de Napster, encarna el costat fosc del negoci 2.0. Brillantment interpretat per Justin Timberlake, la seva visió vertiginosa i privilegiada de la realitat és la veritable tentació del diable a Jesucrist en el desert. En aquest cas, canvíem Palestina per una discoteca i les temptacions venen en forma de dòlars i models de Victoria’s Secret.  (Mateu 4:1-11)

Algú s’aposta que la Jerusalem que trepitja el Messies no és la moderna Califòrnia a la que Zuckerberg es trasllada per acabar de fer triomfar el seu floreixent negoci? Harvard és Natzaret que veu l’inici d’aquest nou profeta, d’aquest nou ungit, però Facebook conquereix la costa oest: Hossana! i l’establishment universitari benneix aquesta entrada triomfal. (Mateu 21:1-11).

No són els seus companys d’habitació d’Harvard els deixebles i apòstols que el van seguint en aquesta història de bytes? No és l’absència de la figura paterna (i materna, cal dir-ho) rellevant igual que ho va ser l’absència bíblica d’un pare biològic? No són els fariseus els moderns i atlètics germans (Camero y Tyler) Winklevoss?

Una a una la religió Facebook s’imposa. Han passat altres profetes: des de Bill Gates (La finestra com a porta d’entrada al Cel) a Steve Jobs (la temptadora poma d’Adam i Eva). Per què creure’ns ara a Zuckerberg? Les notícies, els miracles i la transformació dels pans i els peixos es van transmetre boca-orella i la xarxa esdevé aquesta mateix metàfora. Moderns però alhora retornant al més bàsic de la comunicació i, perquè no dir-ho, a la fe que hem perdut en els déus però que actualment encarna la tecnologia.

PD: Després d’una anàlisi religiosa d’un agnòstic com jo, us mereixeu una mica de diversió. Paral·lelament anava construint aquest article vaig gaudir d’un conjunt de vídeos que són paròdies sobre ‘The Social Network’. N’he fet una recopil·lació perquè tingueu una lectura més entretinguda: [+] ‘THE SOCIAL NETWORK’ PROVOCA UNA ALLAU DE PARÒDIES

[+] ZUCKERBERG PARLA DE ‘THE SOCIAL NETWORK’

via @silviacosta

Aquest és un exemple verídic però triat a l’atzar. Actualment, les persones a Internet no només som individus sinó marques i en un sentit purament comercial ja no diferim tant de qualsevol empresa. Venem i som venguts.

Quin és el procés de creació d’una marca-persona? Com tot a la vida hi ha un alt grau d’espontaneïtat (diria que fins i tot inconsciència) en què actuem sense cap tipus de perspectiva, ni històrica ni futura. Hi ha accions per generació espontània i arbitràries en qualsevol procés comunicatiu però l’atzar no ho és tot.

L’individu cada cop té més consciència del seu ‘jo digital’ i construeix aquesta part de la seva vida a través de la invenció però també des de la realitat. En el primer capítol parlava del procés d’hiperrealitat que ha sofert la identitat digital en els darrers anys. No renunciem a la fantasia i viure de la nostra inventiva però ara la nostra vida transpira el fil quotidià, ja sigui la pura vanalitat o bé els afers professionals. En el segon cas, apliquem criteris d’allò anomenat ‘personal branding’.

Em fascina la forma com alguns usuaris han adaptat els processos bàsics i les regles fonamentals del branding a la construcció i desenvolupament de la seva identitat a la xarxa.

Mitjans de comunicació amb peus i cames
Fa uns anys tota comunicació periodística no es podia entendre sense una infraestructura empresarial al darrere. Els costos, a l’actualitat, s’han reduït de forma extraordinària fins el punt que no ens cal un cos. Només ens cal una idea, un producte o la nostra pròpia personalitat. Aquí tot es barreja.

Els comunicadors, en particular, tenim dues opcions: fer l’estruç esperant que passi el tornado en forma d’ERO o cercar nous camins d’experimentació professional. De moment, no sé si fer un bloc, tenir un twitter o pujar un flickr ens pagarà la hipoteca però seria criminal esperar la tempesta.

Les TIC ens ofereixen un ampli ventall de possibilitats per respondre un conjunt de preguntes: qui sóc? què sé fer? Què és allò que faig millor? Què tinc per oferir? Quins són els meus valors personals? Com els comunico?

Les xarxes socials ens permeten donar sortida a aquestes preguntes i construir-nos a partir de les respostes. En concret, m’interessen els projectes com Facebook, Twitter i, sobretot, LinkedIn. En el darrer cas, es tracta d’un lloc de xarxa orientada als negocis, fundat al desembre de 2002 i llançada al maig de 2003 (comparable a un servei de xarxa social), principalment per a xarxa professional. Es calcula que a l’octubre de 2008, tenia més de 25 milions d’usuaris registrats estenent-se a 150 indústries.

Si recordeu, he començat dient que Ens venem i som venguts a la xarxa. A la xarxa, la nostra identitat es forma de forma: opció a, arbitrària; opció b, intencionada però també, afegim aquí l’opció c, de forma no volguda. No tothom viu a la xarxa ni hi vol viure però en molts casos les seves referències hi són. Parlaríem de contraidentitat? No sé si és la paraula clau.

En tot cas, acabo citant a César Calderón que en el seu bloc ‘Netoratón 3.0’ a la vegada fa referència a la consultoria Autoritas per parlar d’algunes claus de la identitat digital:

–Volguem a no, es conforma una identitat digital, amb o sense activitat a la xarxa.

-Que sigui positiva depén en gran part de l’activitat realitzada en ella.

-Cohesionar diferents canals digitals per augmentar la presència és positiu.

-L’ús de serveis populars facilita aquesta presència a la xarxa.

-El reforçament per canals analògics d’aquesta presència és positiu.

Tenim les preguntes adients i tenim les eines necessàries. Ara només llançar-nos.

La identitat a Internet està plena de paradoxes. La primera és que hem passat d’una situació on la privacitat en el nivell més bàsic -nom, sexe o lloc- era primordial a un context on la nostra vida és un aparador on qualsevol acte quotidià es converteix en primordial

Ens continua preocupant la seguretat perquè la sensació és que la xarxa pot vessar sense cap tipus de límit les nostres dades econòmiques, les que ens toquen directament la butxaca, però deixem enrere la vergonya per mostrar les nostres pulsions.

Ja xarxa té molts nivells d’implicació i no podem oblidar el més bàsic que no deixa de ser com a font d’informació (tot i que els trobadors urbans expliquin les llegendes urbans de la desinformació) però en els darrers temps em dóna la sensació que els usuaris més enllà de cercar coses, hi vivim. Recentment una estadística ens descobreix que la xarxa social Facebook té més de 150 milions d’usuaris. Si fos un país seria el sisè país del món. No és pura estadística, és un sentiment de pertinença.

“El Twitter és compartir. El Facebook, pur vouyerisme”

Quan vaig escriure aquesta frase en el meu twitter no sabia que al dia següent apareixeria en el diari Publico. El periodista i investigador comunicatiu Juan Varela va utilitzar un experiment de discurs fragmentat en una columna d’opinió en aquest diari. Aquest exercici brillant servia per explicar en què consistien algunes xarxes socials.

Particularment treballo i sóc ociós a Twitter i Facebook però com ja he deixat clar veig sensibles diferències entre un i altre malgrat que em fa molt pensar en les paradoxes comunicatives en ambdós casos.

El ‘jo real’ i el ‘jo inventat’

Fa un temps no gaire pretèrit la gent es divertia en els xats, per oci, per avorriment, cercant sexe, etc. les sales es convertien en llocs ideals per milions de persones. En aquells moments, com explicava abans, la identitat real no era el més important. Nicks -sobrenoms- falsos, ciutats on no es vivia i fins i tot gèneres que no eren els que pertocaven.

Sortir de l’armari

Hi pot haver molts factors però penso que amagar dades era una forma de diversió, per una banda, però també per la vergonya de molta gent d’admetre que xatejava i, per tant, en molts casos coneixia gent per Internet.

Ara mateix el paradigma comunicatiu és un altre. Així com els mitjans de comunicació, amb més o menys fortuna, s’han d’anar acostumant a comptar i fer pública l’opinió dels seus lectors, la participació exigeix veracitat. Els usuaris hem hagut de fer un esforç per sortir de l’armari i el sacrifici ens ha permès ser algú amb cara i ulls a la xarxa.

Arribats en aquest punt podem plantejar-nos moltes crítiques. De fet, n’espero per conèixer la vostra opinió. Ens hem de plantejar la profunditat dels canvis, la seva necessitat i els seus perquè. La xarxa és fràgil, plena d’incoherències, manipulacions i engany. Però així és el món. No podem pretendre que Internet sigui un mirall de les nostres virtuts.

El títol d’aquest article està delimitat per una ‘part I’. La voluntat és seguir donant voltes sobre aquesta qüestió. M’interessa composar com a mínim dos capítols més qüestions relacionades amb el branding i els trolls.