Aquestes haurien de ser les advertències en tots els tríptics dels plans d’estudies de les facultats. “Prohibit no ser curiós”, al costat del cartell de l’entrada d'”apaga el mòbil i no mengis a classe”.

No és cap exageració contemplar com en un diari arriben en certa processó semestral alumnes en pràctiques amb un instint curiós nul. Per cada alumne aplicat, n’apareixen uns quants més que tenen orticària a les pàgines dels diaris. És tot un misteri què fan a les facultats de comunicació. Espies? No, becaris, estudiants en pràctiques, aprenents, pinxos, projectes de,…molts sinònims per aquest col·lectiu que, no obstant, és molt heterogeni. Creïa, des de fa molt de temps i per aquest motiu, que valia la pena endreçar quatre idees que em vénen al cap al respecte.

Fonamental que el futur periodista les llegeixi i les posi en pràctica. Aquí van algunes consideracions:

1. L’experiència, fonamental. “Aquest ofici s’aprèn amb la pràctica”, diu el periodista d’El País, Enric González. S’aprén fent carrer, trepitjant-lo, interpretant la realitat i escrivint sobre aquesta directament com a testimoni no convertint-se en una peça més d’un engranatge que parteix d’un comunicat de premsa o un text d’agència. Una companya de facultat m’explicava que es va fer periodista per estar a prop dels esdeveniments que més li interessaven. La tafaneria, altre cop, les ganes de sortir a la pista de ball i explicar històries.

2. El periodista ja no necessita una redacció i una capçalera. Ell és el mitjà de comunicació. Reciclo una consideració que fa la Sílvia Cobo al seu bloc ‘Lola como mola’, a partir de l’estudi State of News Media 09 en el qual s’apunta la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”. Fa uns anys hauria estat impensable que un estudiant de periodisme tingués una opinió formada sobre determinats temes i la publiqués. A hores d’ara, trobem casos empírics entre els alumnes més avançats de les nostres aules. La tecnologia permet tenir una identitat estructurada a la xarxa i, el més important, permet expandir-la. Els de la meva generació vam començar, com a la mili, pelant moltes patates en televisions, revistes o ràdios locals i va costar obrir-nos camí. A l’actualitat, el camí i la precarització laboral és igual o pitjor però si ets prou espabilat, pots tenir un nom.

3. Cal ser emprenedor. El punt 2 no exclou el tercer. Cal tenir identitat periodística d’un bon inici però també cal provar la faceta emprenedora, constituint-se en editor-fundador d’un projecte periodístic. Cal entendre les diverses parts d’una empresa de comunicació i la millor forma és formar-ne una. Cal equivocar-se, caure i pelar-se els genolls per entendre com va la vida. El punt de partida i allò mínimament a demanar és un bloc, per format i facilitat d’ús.

4. Especialitzar-se però tenir esperit de bambú. Sentim passions més fortes que altres en determinats temes. La nostra especialització és inevitable de la mateixa forma que la flexibilitat d’una canya de bambú marcarà la possibilitat futura de no tancar-nos portes.

5. Expert en noves tecnologies. En allò, però, on hem d’especializar-nos és en les eines tecnològiques que ens faran més forts i potents. La competència en la professió és forta. Cal tenir els intruments precissos per ser ràpids, agils i contrastar la informació que ens arriba -widgets, RSS, etiquetes, etc.-, així com entendre la dinàmica de les xarxes socials i com aquestes ens poden ajudar a la nostra tasca. Per aquest motiu, a més a més, seguim al següent punt.

6. Escolta l’audiència. El periodista actual no pot entendre el seu mitjà i la seva feina sense l’audiència. Allò que determina l’èxit o el fracàs d’una publicació o una d’una televisió ara s’ha convertit a més a més en un jutge permanent, un ull critic -constructiu o troll-, un suport i una font d’informació. Els mitjans de comunicació cada cop donen més importància a la participació de l’espectador. Actualment existeix un feedback en temps real però no podem oblidar que aquest clàssic que és Kapuscinksi ens deia a l’any 91 que “no hi ha periodisme possible al marge de la relació amb els altres éssers humans”. Les xarxes socials són recents però la necessitat d’interrelació, necessàries des de fa molt de temps. Cal ser un bon agitador de masses.

7. Ser crític. Cal desconfiar per sistema de la feina mastegada -posem per cas que parlo de comunicats de premsa, agències, gabinets de comunicació i altres informacions institucionals-. Cal desconfiar i, sobretot, ser crític amb allò que aprens, que t’ensenyen i de tots aquells axiomes d’aquesta vella (bella) professió, així com d’allò que es publica.

8. Escoltar la veu de l’experiència. El periodisme es renova i cal ser crític però és un vell ofici en què el contacte amb els més veterans és imprescindible. Igual que amb la convergència de les redaccions on és imprescindible una barreja d’elements nous i vells, la fòrmula veterania-joventut funciona i és necessària.

9. Ser honest. És la propietat commutativa la que diu que l’ordre dels factors no altera el producte. Ser honest hauria de ser la primera consideració d’aquesta llista. L’honestedat té a veure no tant amb la qualitat de ser raonable o la moderació sinó amb conèixer els límits i els condicionants ideològics de la propi professional. El periodista no pot deixar de banda la seva ideologia però ha de saber limitar-la. Cal recordar sovint que existeix un codi deontològic que cal complir. El professor Ramón Salaverría aposta per definir unes pautes deontològiques específiques pel periodisme a internet.

10. Esculls la pastilla blava o la vermella? Recordeu ‘The Matrix’. El protagonista, en Neo, havia de triar entre una pastilla blava o una vermella. La blava el retornava al món d’on venia; la vermella, li obria la ment per dur-lo a un veritable estat de consciència. En aquest cas, cal destriar si volem fer periodisme costumbrista o bé veritable periodisme, aquell que és intencional, que es fixa un objectiu i que intenta provocar algun tipus de canvi: Twain, Hemingway, Xammar, García Márquez, Leguineche, Ramón Lobo, Bru Rovira,… noms diferents d’una escola comuna del bon periodisme que serveix per remoure consciències.

No hi crec gaire en els llibres d’autoajuda. No he volgut fer, en aquest cas, un article d’autoajuda. Més aviat aquesta és una aportació pels qui comenceu en aquesta professió que actualment viu un període de redefinició. El principiant de fa unes dècades no pot ser el mateix que el d’ara de la mateixa forma que el periodista actual no pot ser ni treballar igual que fa uns anys.  A la professió cal cercar l’excel·lència i aquesta només s’aconsegueix amb la constant millora, l’aprenentatge continuat i la curiositat per seguir creixent.