N’Ernets Benach (@ebenach, per als twittejadors) ha postejat fa uns dies sobre el Premis Enderrock 2009 i assegura, en això coincidim, que “tenim talent… però que encara queda molta feina per fer”. I tant, manquen molts espais on assajar i fomentar la creació”. Sí, té raó però de totes maneres, la música en català no pot ser un producte de reivindicació sinó un àmbit artístic més, com ho són els nostres diaris, les ràdios públiques i privades. Per tant, la música ha d’arribar a la gent i amb en aquest objectiu les quotes no són l’única solució perquè al final acaben posant música en català a algunes radiofòrmules per quadrar les cançons amb els senyals horaris (música de farciment).

Ens calen Bisbals, Tamaras i Bustamantes, cultura kistch i melodies enganxifoses. Ja fem pornografia, ara toca posar música en quantitats industrials.

Ara bé, mentre arriben aquests dies, busco algun tema per acompanyar aquest post. Enguany, he descobert els ‘Manel’. Els millors professors europeus és una petita joia que em recorda als ‘Antònia Font’.

//www.youtube.com/watch?v=_a5PfrCEsXo