No obstant, com bé explica el director de The Guardian, el mitjà que ha destapat l’escàndol del #phonehacking, les perturbacions al voltant de l’Imperi de News Corporation van començar el 2006 –2003 si fem cas de les declaracions de la mà dreta de Murdoch, Rebekah Brooks assegurant que la policia britànica rebia ‘subvencions’ per part dels periodistes de The Sun– . Alan Rusbridger explica a ‘Com vam destapar l’escàndol de Murdoch’. De la mateixa manera que Nixon no va caure fins dos anys després de les investigacions del Watergate, l’afer Murdoch ha estat una història que s’arrossegava des de feia temps.

Les cloaques de l’Imperi són profundes i potser podríem citar a Hamlet per dir que quelcom fa pudor a la Gran Bretanya, per atrapar a periodistes, polítics i policies. Fa pudor i feia pudor. No recordeu el mateix Rusbridger en una entrevista el passat setembre de 2010 quan explicava la importància de les xarxes socials en la difussió d’aquesta història que va investigar també The New York Times? Recupero un paràgraf d’aquell interessant document que explicava la importància de Twitter en l’afer i la connexió amb Wikileaks:

Rusbridger echa mano de un ejemplo reciente para explicar la fuerza de la revolución digital. Hace dos semanas, The New York Times publicó una oscura historia sobre Rupert Murdoch y escuchas ilegales. Desvelaba que un periodista del tabloide News of the World, propiedad de Murdoch, había realizado pinchazos para conseguir información y que el entonces director del diario, Andy Coulson, hoy director de comunicación del flamante primer ministro, David Cameron, estaba al corriente. “Durante 48 horas, nadie en este país se hizo eco de la historia”, relata Rusbridger. “Ni la BBC ni Sky News dijeron nada. Sin embargo, en Twitter, miles de usuarios clamaban: ‘¿Qué pasa, que eso no es una historia’? Llegó un momento en que el poder de la gente hizo que la historia fuera imposible de ignorar por parte de los medios. Y este es solo un ejemplo”.

Calia ser més radical en el fenomen digital. Cal ser més radical en el fenomen periodístic, millor dit. News Corporation no només ha sobrepassat la il·legalitat en les escoltes telefòniques sinó ha potenciat el perillós fenomen del Tea Party a l’altra banda de l’Atlàntic amb la Fox News. Qui es creu les disculpes de Murdoch al Parlament britànics, a les pàgines dels seus diaris o a les televisions de mig món? Amb els Estats Units mig bloquejats pel deute públic, l’estridència en les formes i el fons de Murdock i Brooks està connectada amb el hooliganisme de la dreta de la dreta nord-americana.

I entre el caos, entre aquell periodisme que punxa els telèfons, d’aquella política conxorxada amb la corrupció policial i els baixos fons, encara hi ha l’oasi d’aquell despatx de @ARusbridger, amb la vista posada al Tamesis i a les petites històries que fan creure que encara existeix periodisme de qualitat. Déu salvi el Guardian!

Aquest és el primer Mundial en què els comentaris del president de la FIFA,  Joseph Blatter,  i els de la muller de Kaká,  Carol Celico, així com els de molts jugadors estan al mateix nivell, gràcies a les xarxes social. És obvi que aquest serà el primer Mundial 2.0 de la historia. Més enllà del treball en ‘social media’ dels principals mitjans de comunicació del món, les expectatives creades a Twitter, la principal xarxa social de microblogging, són molt altes, tenint en compte que s’ha habilitat un especial pels comentaris referenciats com a #worldcup i els diferents equips, que es poden llegir gràcies als ‘hashtags’ preparats per a l’ocasió.

Aquest dissabte he començat la meva col·laboració d’estiu al programa ‘Vist i no Vist’ a Catalunya Ràdio i vaig explicar precisament tot allò que està succeint a la xarxa a través del Mundial de Sudáfrica 2010. És la revolució social, en que els aficionats, els periodistes, els jugadores i altres implicats poden interactuar. El canvi és imparable i ja poden venir entrenadors com Marcelo Bielsa o Vicente del Bosque, prohibint als seus jugadors que utilitzin Internet, que hi haurà milers d’aficionats que comentaran els seus partits.

La FIFA no trigarà en limitar l’ús de les xarxes en els pròxims esdeveniments esportius però de la mateixa manera que ja succeix amb l’NBA, l’NFL o l’Open dels Estats Units, els esportistes no van a enfonsar-se davant les pressiones oficials gràcies sobretot a l’esperit mòbil que està impregnant a poc a poc l’ús social.

Sabeu com seguuir el Mundial a través de l’iPhone? Via dispositius com el d’Apple, els Android o qualsevol similar com els Black Berry, el Mundial 2010 és el de l’explosió mediàtica. M’encanta tot allò que estan provant mitjans de comunicació com The New York Times, The Guardian o (part implicada) Mundo Deportivo, oferint als usuaris en les seves portades els tweets de cada selecció. Qui ha dit moda? Qui diu xerrameca inútil? Realidad, canvi de paradigme comunicatiu i pluralitat de continguts.

Hi ha moltes més formes de seguir Sudáfrica-2010 i Internet  està desenvolupant gràcies als seus usuaris moltes formes d’implementar el ‘real time’ sobre la gespa, a les graderies i davant dels monitors de televisió. La pilota està en joc i nosaltres la movem amb els nostres mòbils!