Com deíem, però, no són casos aïllats els que formen aquest Triangle. Estem davant de situacions on la informació i la manipulació d’aquesta són cabdals per entendre el seu origen. En el cas del Palau de la Música, els suposats tripijocs de Fèlix Millet són descoberts en comptagotes per una banda, i s’amaguen en ‘pendrives’ a corre-cuita per un altre costat.

El fet de tapar, d’ocultar, de donar la volta, de treure ferro a l’assumpte, d’argumentar amb altres qüestions ens porta forçosament a l’actitud d’innocència i sorpresa de l’administració. Un país que fa de la subvenció gairebé un esport nacional es declara sorprès i els espectadors, el ciutadà de peu, s’ho ha d’empassar.

Juguem a perdre la memòria, cremem les hemeroteques, esborrem de la nostra consciència tot allò que ens escandalitza. Només així ens podrem mostrar sorpresos.

Parlem d’informació, però també d’inseguretat. En el Cas Millet, la innocència és barreja amb al inseguretat, de no saber fins la profunditat de la ferida. La inseguretat al Barça de no saber si hi ha cadàvers en els armaris dels sotspresidents. La inseguretat de l’administració del país davant la crítica política -diga-li Polònia– o l’0pinió de periodistes i ciutadans en general.

Tenim informació, inseguretat i també partits polítics. En el darrer cas, Millet repartia benediccions -diga-li finançament- entre els principals grups polítics del país. Bona forma aquesta d’introduir-se, opinar i mantenir status. Comunista aquest Millet, que socialitzava el capital entre tots.

I és clar, els partits també acaben determinant què passa amb el Barçagate i els informes de la Generalitat. Resorgeix el cas culé poc després que Laporta es posicioni, resorgeix tot plegat, a l’inici d’una precampanya electoral que serà llarga on com al Carib, en aquest Triangle despareixen objectes, no vaixells ni avions, sinó diners, poder, informació, i sobretot, pel país, prestigi i innocència.

La temporada 2008-2009 ha estat sens dubte la millor campanya de la història del FC Barcelona, conquerint un triplet històric de Lliga, Copa i Champions League, a més a més dels èxits de les diverses seccions pel que fa a les competicions nacionals sobretot. Els que tractem la información del Barça ens queda una agradable sensació per l’enorme seguiment que han tingut les nostres informacions no només a Catalunya o a l’Estat espanyol sinó arreu del món.

El Barça és un club de futbol globalitzat no només pels seus èxits sinó per la seva estratègia vinculada históricament a l’àmbit social i que en els darrers anys s’ha intensificat amb la col·laboració amb Unicef. Però pels amants de l’autocomplaença i de la frase “més que un club”, això no és suficient.

Comunicativament, el FC Barcelona és un club 1.0. És a dir, té una potente maquinària informativa que ha crescut de forma significativa sobretot des de que Joan Laporta és president del club però no acaba de saber trobar la fòrmula perquè el soci i, sobretot, el simpatitzant (que recordem són milions a tot el planeta) puguin dir-hi la seva. El Barça necessita el feedback de la seva gent per ser més gran, social però també económicament. El model del Real Madrid, a l’estil clàssic –compro jugadors i els amortitzo venent samarretes- és un model amb data de caducitat perquè qualsevol gran empresa del segle XXI ha de fer números però també ha de transmetre sentiments. Com més empàtic siguis més arribaràs al cor de la gent. No cal dir que l’esport és un sector on aquests sentiments estan a l’ordre del dia.

Com deíem, en els darrers anys, l’estratègia comunicativa del Barça ha estat complexa. S’ha percebut un augment dels recursos quant a mitjans de comunicación propis en detriment segurament de la premsa esportiva especialitzada. És totalmente legítim que sigui així. Si vols saber exactamente què es publica de tu, intentar controlar la comunicació és molt important. La potenciació d’aquests mitjans de comunicación ens dóna el panorama d’una televisió cada cop més interessant, una web molt respectable i unes publicacions amb paper que han anat guanyant qualitat amb els anys.

En el cas, de la televisió, BarçaTV, el pas d’una televisió digital a la TDT -gràcies a un acord amb el Grup Godó– està sent decissiu per ampliar la seva audiència. En el cas de la pàgina web oficial del club, les traduccions als idiomas orientals és un pas important per la internacionalització del club però… com deia abans, això no és suficient.

L’ús de les xarxes socials per part del FC Barcelona és nul. Si anteriormente deíem que l’augment comunicatiu del club es traduïa en una competència directa als mitjans de comunicación esportius, en aquest ámbito del 2.0, la premsa esportiva, i pel cas que em porta cal destacar en especial MundoDeportivo.es, està recollint allò que el club no fa, que és recollir el feeback de la gent. No vull extendre’m en explicar allò que fa el meu diari. L’aposta és clara.

Exemples esportius

Vull remarcar des d’aquesta crítica constructiva, les mancances de l’anomenat “més que un club”. A Europa, la fòrmula 2.0 està funcionant en clubs com el Liverpool a Twitter, la zarza social amb més augment d’usuaris del moment. No cal dir que comunicativamente, els clubs i, sobretot, els esportives dels Estats Units estan superant tot tipus d’expectatives. El paradigma d’entitat esportiva segueix sent a nivell de la NBA els Phoenix Suns, i a nivell d’esportistes nord-americans, són reconeguts twittejadors Shaq O’Neal, Steve Nash –també reconegut fan del Barça- o el set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong.

Què fa que tots aquests casos ara citats siguin especials? Doncs que estan canviant el concepte de la franquícia esportiva i de l’esportista contemporani. L’esportista actual és una marca i com a tal té presència a Internet. Com a marca, les seves informacions no poden ser purs comunicats de premsa: cal aportar sentiment i personalització. Que O’Neal twittegi des de la banqueta pot ser no és rellevant per alguns –personalment, crec que sí que ho és- però el fa humà en el mateix moment que Armstrong fa una foto del seu esmorzar.

En el cas del FC Barcelona, cal posar fil a l’agulla en aquest aspecte. Cal treballar la comunicació social. En el cas dels seus jugadors, el futbolista del Barça no twitteja, per exemple, i la seva fòrmula segueix sent la d’estar present a Internet amb pàgines personals convencionals. Per moltes fotos personals, vídeos i presentacions multimedia que facin, el públic vol els seus ídols a prop. El Barça ha de ser 2.0, igual que els seus jugadors.

Els esportistes del segle XXI

L’esportista del segle XXI no només ha de signar autògrafs sinó que ha d’estar present a les xarxes socials. Els Iniesta, Xavi, Bojan o Messi del futur no són personatges locals sinó globals i la seva comunicació, de la mateixa forma que la del seu club, ha d’estar en consonància amb els temps comunicatius que corren. El twitter no està de moda en el món del futbol, com si succeix en esports com el basket NBA o el ciclisme.

Em consta que al FC Barcelona han arribat projectes per fer crèixer la comunicació en l’àmbit 2.0 però aproximant-se les pròximes eleccions a la presidència sembla que no es volen iniciar estratègies d’aquest tipus. El sentit i els interessos de club indica, no obstant, que no es pot obviar per més temps aquestes politiques comunicatives. Els nostres temps corren a una velocitat vertiginosa i tot el camí recorregut ara serà un avenç per escalar no només a la llista Forbes dels clubs més rics del continents sinó també en un sentiment que ha de ser accentuadament global.

Quan va caure el mur de Berlín, el politòleg nord-americà Francis Fuyuyama va escriure que la Història, una vegada vençut el comunisme, s’havia acabat. Després del Triplet del Barça, molts culés tenen la mateixa sensación: mai hi haurà un equip millor, que consegueixi tants títols. Tenint en compte que encara hi ha tres títols més en joc (dues supercopes i un mundial de clubs) per completar el trio de copes i que el Real Madrid ha contraatacat amb uns nous galàctics, m’atreveixo a dir que la vida segueix, afortunadament, malgrat sigui pel camí de l’excés.

I la vida segueix confrontant, segons molts analistes, dos models econòmics i socials, el del FC Barcelona i el del Real Madrid. Joan Laporta diu que el “model del Madrid és imperialista i prepotent. Nosaltres tenim un model propi”. Em temo contradir el president però em dóna la sensació que això del Madrid no és model sinó una bacanal.

Florentino Pérez a la seva primera etapa va subratllar que l’equip havia de ser una barreja de “Zidanes i Pavones” però el temps ha demostrat que de ‘Pavones’, ni rastre. El talonario no és cap model i potser el que s’ha dit aquests dies sobre la manca d’ètica, la immoralitat i la prepotència dels fitxatges de Cristiano Ronaldo i Kaká tingui alguna cosa de cer. Però no sóc professor de filosofia i no m’agrada donar lliçons. Ara bé, si passem per alt la moralitat, em sembla que parlar de ‘model Florentino’ fa  riure. Inflacionar el mercat perquè rebenti a base de crèdits em sembla qualsevol cosa però no un model.

Florentino parla de rentabilitat dels fitxatges en dos o tres anys a base de vendre samarretes. No obstant, la rendibilitat és pura alquimia i jugar a fer de funambulista amb xarxa. La xarxa és la certesa que no passa res si les coses no rutllen. No passarà res si els fitxatges no surten rendibles, si la pilota no entra o Cristiano Ronaldo decideix explorar la nit madrilenya en comptes de inundar de mocadors el Bernabéu. No passa res perquè Florentino Pérez sap que es vendran terrrenys o hi haurà qualsevol decret per eixugar els deutes del club que millor representa Espanya. I aquests són els grans mèrits dels crèdits per fitxar a CR94 o al creient Kaká.

Sota aixó, ja poden haver retallades pressupostàries a la Fórmula 1 o límits salarials a la NBA. Els models pels altres. Pel Madrid, l’excés i l’autocomplaença, emmirallats en Bacus, el déu romà que inspirava les celebracions romanes.