El Cava and Twitts #15 ha volat del B Hotel fins l’espai futurista del Roca Barcelona Gallery per parlar de Slow Life Design, un concepte que ens connecta amb formes de creació artesanals, reposades i molt acurades, en contraposició amb el ritme estressant de la vida. “L’Slow design és un estat mental”, va ser una de les primeres reflexions. En els diversos camps dels experts, l’Slow vol ser cotxes cómodes i allunyats del futurisme; roba per sentir-nos cómodes; arquitectura que convidi al benestar i a la reflexió.

“Slow no és Low”

En un món homogeni, l’slow vol ser una contraposició a la rapidesa, a l’homogenització i els processos industrials. “Slow no és Low”, ens diuen els ponents però, si la creació és Slow, on queden el marketing, la distribució i altres àmbits del producte resultant?

Estem segur que l’Slow més que un estat mental no és una moda? Quant a tendències, es parla del Healthcare, del Simple Life, del True i  de la Fusió Cultural, com diversos estats de consciència creativa però que acaben sent oferta d’oci i serveis.

Portem molts anys intentant fusionar el ritme de vida d’occident amb la forma de fer d’orient i crec que no ens en sortim perquè Barcelona, és cert, que triomfen els balnearis urbans com a petits oasis de benestar però també és cert que cada cop hi ha més restaurants xinesos reconvertits a japonesos i, és clar, l’arròs excessivament almidonat ens omple la panxa d’engany.

M’ha quedat la sensació que aquest Cava and Twitts ha creat molt debat i que algun ponent m’ha intentat vendre la moto -bé, el cotxe, un Nissan Cube– que la vida pot esdevenir lenta i pausada, malgrat que Marinetti i el seu manifest futurista triomfen en aquesta societat de velocitat i moderna connexió perpètua.

La publicitat tradicional ha mort?

No és l’hora però dels enterramorts sinó més aviat de Darwin. La teoria de les espècies i l’evolucionisme en general parla d’adaptabilitat. Obviament qui no pugui adaptar-se als nous temps morirà però la mort, real i inexorable, també és un bon titular i un estat d’alerta dels patidors i apocalíptics.

La publicitat tradicional no morirà perquè no moren les coses, s’adapten o es metamorfosegen però agències, anunciants i centrals de mitjans han d’aprendre que els targets ja no són aquella gran família que es reunia davant la televisió o al voltant de la ràdio sinó que una segmentació i fins i tot una individualització extrema dels gustos, per tant, les motos que intentin vendre hauran de ser molt personalitzades.

El format clàssic de la comunicació publicitària coincidien Urbea i Ferrara és unidireccional. Caldrà apostar pels nous formats i això voldrà dir preguntes associades dels anunciants: I això funcionarà?

Personalment, allò que sé que no funciona, parlant des de l’experiència digital, són els formats intrusius, que apareixen com cortinetes -interstitials- o ‘pops up’ quan intentes -subratllo el verb intentar- accedir a una pàgina web. Em molesta, en general, com a usuari tots aquells intents de transportar els faldons o robapàgines del paper a una pantalla d’ordinador.

Jo espero que una agència de comunicació o un anunciant sigui creatiu i pensi amb el meu benestar igual que de mi s’espera, com a periodista, que sigui honest, professional i sincer amb les meves informacions. Qui això ho entengui en tindrà al seu costat; qui no, com deia en Urbea d’Ogilvy, que es compri una parcel·la a Sibèria. És pur darwinisme.

No ens agafa de nou aquest pensament. Fa aproximadament en el Congrés sobre Periodisme que es va celebrar a Cáceres Michel Botella, subdirector general de Optimedia, i Ángel Doménech, CEO de Starcom Mediavest Group Iberia, coincidien a apuntar que la crisi actual pot crear “desconcert” en el sector publicitari “però qui aconsegueixi abanderar els canvis serà el millor posicionat”. És hora, doncs, de donar-se compte de quin horitzó ens espera a mitjans i publicitat si volem no només sobreviure sinó ser especímens millors.

PD: Fotografia de Trina Milan