Com deíem, però, no són casos aïllats els que formen aquest Triangle. Estem davant de situacions on la informació i la manipulació d’aquesta són cabdals per entendre el seu origen. En el cas del Palau de la Música, els suposats tripijocs de Fèlix Millet són descoberts en comptagotes per una banda, i s’amaguen en ‘pendrives’ a corre-cuita per un altre costat.

El fet de tapar, d’ocultar, de donar la volta, de treure ferro a l’assumpte, d’argumentar amb altres qüestions ens porta forçosament a l’actitud d’innocència i sorpresa de l’administració. Un país que fa de la subvenció gairebé un esport nacional es declara sorprès i els espectadors, el ciutadà de peu, s’ho ha d’empassar.

Juguem a perdre la memòria, cremem les hemeroteques, esborrem de la nostra consciència tot allò que ens escandalitza. Només així ens podrem mostrar sorpresos.

Parlem d’informació, però també d’inseguretat. En el Cas Millet, la innocència és barreja amb al inseguretat, de no saber fins la profunditat de la ferida. La inseguretat al Barça de no saber si hi ha cadàvers en els armaris dels sotspresidents. La inseguretat de l’administració del país davant la crítica política -diga-li Polònia– o l’0pinió de periodistes i ciutadans en general.

Tenim informació, inseguretat i també partits polítics. En el darrer cas, Millet repartia benediccions -diga-li finançament- entre els principals grups polítics del país. Bona forma aquesta d’introduir-se, opinar i mantenir status. Comunista aquest Millet, que socialitzava el capital entre tots.

I és clar, els partits també acaben determinant què passa amb el Barçagate i els informes de la Generalitat. Resorgeix el cas culé poc després que Laporta es posicioni, resorgeix tot plegat, a l’inici d’una precampanya electoral que serà llarga on com al Carib, en aquest Triangle despareixen objectes, no vaixells ni avions, sinó diners, poder, informació, i sobretot, pel país, prestigi i innocència.