Ernest Maragall apunta, pregunta, vol aclarir conceptes i utilitza paraules clau (aprenentatge, participació, transparència, educació…). El departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya encapçalat per Maragall ens ha reunit a gent de la comunicació, l’educació, el món de l’empresa i les noves tecnologies i el conseller és tot orelles. Acompanyat pel seu equip de comunicació -liderat per la Trina Milan-, vol saber què en pensem del projecte d’Identitat digital del Departament –twitter, blog i canal youtube-.

“No sóc una beta, sóc una zeta”

Maragall s’impregna de l’actitud 2.0 amb les seves preguntes als experts però adverteix que en qüestió de tecnologia li costa progressar: “Si em demanes que escrigui quelcom en 144 caràcters, ara per ara, tindrem un problema”, diuel conseller. No hem vingut, però, a fer un examen al senyor Maragall si no a parlar de l’aposta valenta d’Educació pel seu projecte 2.0.

En principi, les eines 2.0 del Departament -en període beta- que abans esmentavem han de servir per realitzar una comunicació institucional amb els centres educatius però també per fer entendre a tota la comunitat educativa -pares inclosos- quines són les reformes educatives que estan en procés. L’aposta, com deiem, és valenta. Ara bé, hi ha molta feina per fer. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat a l’administració. Educació ha de ser un bon banc de proves.

Cercar complicitats

D’entrada la figura ample i d’alçada morfològica del conseller Maragall és una metàfora perfecta per explicar la grandària de l’administració pública catalana que es mou entre la desconfiança dels ciutadans i el temor pels feedbacks d’aquests.

El camí del 2.0 de Maragall ha de ser l’inici d’una llarga llista de propostes però sobretot de la generació de complicitats amb els tots els ciutadans i especialment amb els mestres i experts 2.0 que des de fa temps treballen a Educació i pel percebut al Departament no se’ls escolta gaire. L’administració catalana parla de “por i recel” pel que pugui esdevenir a partir d’ara amb aquests nous canals. Aquesta setmana una amiga em va dir una frase per reflexionar: “Els polítics tenen por d’escoltar a la gent perquè si escolten no es podran escoltar a si mateixos quan parlen”. Certament, la gestió de l’educació al nostre país no ha de dependre d’un tripartit, d’una entesa o una coalició. Ha de ser el gran pacte institucional a les pròximes dècades, més enllà de les urnes.

Els canals, però, no són el punt i final. Ha de ser el principi. Les eines, en el fons, no importen. Els número de fans o followers no importen. Importen les estratègies i sobretot tenir ben clar què es vol comunicar. Com deia a Expedient X en Fox Mulder, “la veritat està allà fora”… fora de les parets del departament d’Educació. Només cal parar l’orella.

PD: Altres articles sobre la reunió amb Ernest Maragall:

– post d’Ismael Peña

– post de Francesc Grau

– post d’Artur Tallada

– post de Jordi Roca

– post de Xavier Peytibí

– post de Miquel Duran

– post de Dani Gámez

– post de Marià Cano

A la reunió al departament d’Educació estavem: Ramon Barlam, Albert Criado, Miquel Duran, Albert Garcia Pujadas, Saül Gordillo, Francesc Grau, Antoni Gutiérrez Rubí, Jordi Jubany, Josep Martínez Piñero, Albert Medran, Miquel Pellicer, Ismael Peña López, Xavier Peytibi, Jordi Roca Font,Xavier Rosell, Pilar Soro, Xavier Suñé, Dani Gàmez, Francesc Grau i Artur Tallada.

PD2: La fotografia és de Francesc Grau