@YairMartinez

En el món del fast-food, hi ha llibres per ser ‘community manager’ en una setmana, es pot ser emprenedor sense arriscar ni un sol euro i com és obvi que tothom que ho desitgi pot ser periodista pujant una foto o un vídeo o inscribint-se en un curs. El dret a la informació és un dret fonamental de tota democràcia però al contrari que en l’àmbit de la justícia o la medicina, aquest dret no és exclusiu dels professionals de la comunicació.

Cada cop són més les eines de comunicació i les capçaleres dels mitjans de comunicació perden pes no només perquè el periodista s’està convertint en un èsser cada cop més autònom sinó perquè (i a raó de la primera causa) cada cop hi ha més periodistes que opten (molts cops de forma forçosa) treballar pel seu compte. No fa gaire estmentàvem que a l’State of News Media 09 ja s’esmentava la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”.

Com bé diu Josep Lluís Mico, “les eines digitals i els mecanismes de participació massius” han fet que els lectors, espectadors o oients clàssics s’hagin convertit en actors participants no només de la política sinó de les narratives dels nostres temps. Temps per cert, on la professió periodística està més en entredit que mai. Els excessius posicionaments polítics o els viatges a les clavegueres dels imperis (veure el #phonehacking de Murdoch, per exemple) han fet augmentar el descrèdit a la professió que malgrat tot es mou i entent el període de canvis. Periodismo Ciudadano és un exemple.

Diu Manuel Castells que als periodistes només ens queda la ‘veracitat’, el darrer reducte de la nostra existència. El darrer i el més important, sense dubte. Crec que la veracitat ha d’anar acompanyada d’una major incidència de les històries humanes i de la veu dels ciutadans.

Podem donar eines als ciutadans per explicar la proximitat, la vida diària o el seu entorn. No obstant, en el punt que donem i elevem aquesta pràctica com a fals periodisme ciutadà estem normalitzant la barreja de gèneres informatius i opinatius, estem fent norma la manca de contrastació i assumint la dictadura del ‘una imatge val més que mil paraules’.

Assumint que aquest debat sobre el periodisme ciutadà hauria d’estar més que mort, que ha omplert milers de conferències i pàgines, però com una ampolla vella llançada al mar segueix tornant com si servís de justificació per resumir les nostres misèries i els nostres punts febles com a periodistes. En el fons, només és un problema d’etiquetes, de l’obsessió contemporània d’etiquetar tot allò que tenim al davant i de voler ser en poc temps i sense cap mena de preparació allò que ens permeti realitzar-nos sense topar amb les frustracions professionals.

Com a professionals, cal baixar al carrer, escoltar la gent, conèixer què són capaços d’aportar-nos. L’experiència d’ OhMyNews, Bluffton Today, Muncie Free Press ens indiquen que és important el paper del ciutadà en la comunicació actual. No obstant, cal tenir clar que els límits periodístics estan delimitats pel codi deontològic i, sobretot, per uns criteris de qualitat que cal recuperar per no haver d’inventar-nos móns paral·lels on és fàcil jugar a fer de pare, mare, infermera, polícia, doctor o periodista.

I tu quin diaris compres? Doncs, potser la pregunta no és pertinent. Som en el temps del ‘Com t’informes?’. El 30 minuts (Televisió de Catalunya) d’aquest diumenge centrat en el món del periodisme va deixar molts dubtes sobre la forma en què els periodistes encarem el futur de la nostra professió. Observem un ventall molt ampli de reaccions i opinions.

Hi ha qui nega crisis i transformacions. Hi ha qui posarà èmfasi sobre els instruments, altres sobre el producte. Els continguts primer, diran altres. Els formats, cal pensar en els formats, diuen de més allà.

Potser mitja hora no era el temps ideal per debatre tantes coses. Potser cal fer-ne una sèrie i no un concurs de pintura ràpida, amb pinzellades d’aquí i d’allà. La clau no és Murdoch, la clau no són els diaris que desapareixen. La clau no és pensar que la professió és l’eix de la democràcia. Massa corporativisme i massa paper.

I els lectors, què n’opina el nostre públic? No estem dient que hi ha un canvi de paradigme comunicatiu? Per tant, si la comunicació és més participativa, més 2.0, amb més feedback, on està la gent que transforma la comunicació?

I tu quin diari llegeixes? Una pregunta que no té importància. Darrers estudis assenyalen que els adolescents nord-americans cada cop llegeixen menys diaris però aquest fet no vol dir que no s’informin. Els canals d’informació es transformen, de la mateixa manera que les novel·les ja no les trobem per entregues a les pàgines dels diaris.

El millor, però, obviament va ser el debat posterior que es va crear a la xarxa: les reaccions, les opinions i els debats paral·lels que es va crear al voltant de #30premsa. Aquest fet és més significatiu que el número de diaris que es venen al quiosc de l’Autònoma en comparació a les llaminadures. Aquest debat a les xarxes indica que els periodistes ens movem, que entenem que hi ha canvis, que volem participar d’aquests canvis i que, en definitiva, ens preocupa la professió més enllà de les nostres capçaleres, empreses o negocis.

[+] I TU QUIN DIARI COMPRES?

PD: Criticable, per ser, obviar en aquest reportatge l’opinió de Partal i el paper de Vilaweb en la transformació digital del nostre país. En fotografia, en dirien desenfocar i desenquadrar.

“Si mor el paper, com viu el fotògraf?”

Dues frases. Una afirmació i una pregunta. Crec que els dos camins porten al mateix lloc: el món canvia, mutem i ens transformen, com a persones i com a professionals. Els canvis són ràpids i la inestabilitat continua. Són temps de transició.

En el cas de la primera fase, de Miguel del Fresno, potser seríem agosarats si treiéssim l’adjectiu online i ho deixessim en periodisme. M’agrada fer una lectura en diagonal i trobar certes paraules que subratllo: desesperació, canvis, incapacitat, veritat, relativisme, pànic i cementiri.

En el cas de l’article de Carlos Spottorno la línia també ens pot dur per diverses paraules clau: pitjor, llibre, ebook, adéu, pagar, gratis i acabar.

Davant de l’apocalipsi, pedagogia.

Davant l’endogàmia, multidisciplinaritat

Davant l’objectivitat, interpretació.

Davant la mort, transformació.

Davant la crisi, innovació.

Bru Rovira, periodista

//www.youtube.com/watch?v=BR9RFMDXqCA

“Compte amb això de portar el Twitter massa lluny…”

//www.youtube.com/watch?v=KpJwosdrBsk

En plena Festa Major de Gràcia, dues fotoperiodistes de Transversal Web van ser agredides pels UPA de la Guàrdia Urbana a la plaça de Rius i Taulet en un agost de fa tres anys. Cap justificació. Jo mateix vaig tenir la porra a mig pam de la cara per socòrrer a les seves companyes mentre mantenia el carnet de premsa aixecat en tot moment.

21 Novembre de 2006: Una altra manifestació contra el procés de Bolonya. Diversos fotoperiodistes agredits, entre ells, un de La Vanguardia. La seva culpa, voler fotografiar la manifestació i les posteriors detencions d’aprop. El mateix fotògraf, l’Eric Lluent, que signà aquell fotoreportatge relatava com en nombroses ocasions policia secreta l’havia golpejat per impedir que realitzés la seva feina.

Els periodistes estem farts de rebre mastegots injustificats. Avui són en Colón i en Salamé. Qui serà el pròxim? Com reclama en Gordillo, què en diu el Comitè d’Ètica de la Policia?

Dels debats existents em quedo amb la sensació que el debat sobre el periodisme ciutadà va omplir massa temps i poca matèria gris. On queden les propostes per renovar la professió al mateix temps que es renoven les idees per lluitar contra la precarització laboral? Potser no són temps de demanar qualitat a la feina? Ens resistim a continuar sent precaris?

És indiferent si se’m considera un periodista, un cronista, un relator o un ciutadà que escriu. Sempre seguiré escrivint amb un pc, un mac, un boli o una blackberry però em dóna la sensació que parlar sobre periodisme també és parlar sobre les condicions laborals i, d’aquestes, a Cáceres, ben poques.

A l’octubre de 2005, en Roger Palà, cap de redacció d’Enderrock, escrivia: “En tots aquests anys –ja hem dit que pocs– han canviat algunes coses. Moltes a pitjor: precarietat laboral en augment, pressions a les redaccions a l’hora d’exercir l’ofici i una creixent decadència professional que té com a resultat productes cada cop més infumables”.

Em dóna la sensació, Roger, que seguim pel mateix camí. El mateix? Potser no. Em dóna la sensació que els propis periodistes exercim una espècie d’autocensura davant la crisi i ni en els nostres fòrums parlem d’aquestes coses. Potser ja ens està bé disposar d’enginys tecnològics i disfrutar de les petites meravelles tecnològiques que cada dia ens ofereix la xarxa. Potser estem massa preocupats en conservar la feina davant els darrers casos de retallades a Grupo Zeta o Localia.

Parlava de Cáceres i del discurs ‘zero’ sobre qüestions laborals. M’equivoco. Em quedo amb una de les frases més sensates, de la col·lega Rosa Jiménez, coordinadora de participació de Prisa.com: “El primer pas perquè els periodistes digitals no siguem ciutadans de segona passa per tenir un sou digne”.

Apuntat queda. Ara si voleu, parlem de tendències.