Quan el Barça va guanyar al Bernabéu, a l’any 1974 amb un 0-5 jo no havia nascut encara i aquesta va ser durant molts anys una de les grans proeses del barcelonisme. Amb l’arribada del ‘Dream Team’, les copes van augmentar en regularitat i els èxits van ser més freqüents, aconseguint fins i tot, un gran somni, la Copa d’Europa.

Aquests darrers anys un nen ha crescut sent del Barça mentre disfrutava de les jugades de Ronaldinho, les pilotades de Deco, els eslàloms de Messi, les ‘manxegues’ d’Iniesta, els gols d’Eto’o i els tocs de saló d’Henry. Ser culé a les darreres dècaces ha estat, entre cometes, fàcil. No obstant, hi ha hagut dècades de barcelonisme en què guanyar una Lliga era tot una proesa, cada títol es vivia amb molta intensitat perquè no es sabia quan arribaria la següent.

Molts culés s’han quedat pel camí recordant només el 0-5 a Chamartín o la gesta de Basilea. A tots aquests, i a socis com el meu pare, que ha vist passar molts jugadors i moltes directives, a aquells que no s’han cansat mai de ser del Barça, a tots aquests ha d’anar un especial homenatge després del 2-6.

Sé que aquell recullpilotes que abraçava a Víctor Muñoz i a Pitxi Alonso després dels penals a les semis contra el Goteborg i que ara és l’entrenador del primer equip blaugrana recorda a totes aquestes persones. Guardiola, a la roda de premsa del Bernabéu, després de mitja dotzena al Real Madrid, a l’etern Madrid, ha dedicat el triomf a l’afició culé, sabent que aquesta nit, els seus jugadors han fet feliç a molta gent; a molts nens però també a molta gent gran que mai han abaixat els braços.

Avui un amic, en Xavier, recordava que qui ha signat aquest 2 de maig de 2009 la crònica del Clàssic a MundoDeportivo.es és un periodista que el 1974 no havia nascut. Algún dia podré dir als meus fills que jo vaig veure aquest 2-6 i potser s’emocionen, o potser salten d’alegria, o potser em diuen que exagero, que no pot ser que el Barça li fiqués sis gols al Madrid… o potser em pregunten què era allò de l’Internet.