I tu quin diaris compres? Doncs, potser la pregunta no és pertinent. Som en el temps del ‘Com t’informes?’. El 30 minuts (Televisió de Catalunya) d’aquest diumenge centrat en el món del periodisme va deixar molts dubtes sobre la forma en què els periodistes encarem el futur de la nostra professió. Observem un ventall molt ampli de reaccions i opinions.

Hi ha qui nega crisis i transformacions. Hi ha qui posarà èmfasi sobre els instruments, altres sobre el producte. Els continguts primer, diran altres. Els formats, cal pensar en els formats, diuen de més allà.

Potser mitja hora no era el temps ideal per debatre tantes coses. Potser cal fer-ne una sèrie i no un concurs de pintura ràpida, amb pinzellades d’aquí i d’allà. La clau no és Murdoch, la clau no són els diaris que desapareixen. La clau no és pensar que la professió és l’eix de la democràcia. Massa corporativisme i massa paper.

I els lectors, què n’opina el nostre públic? No estem dient que hi ha un canvi de paradigme comunicatiu? Per tant, si la comunicació és més participativa, més 2.0, amb més feedback, on està la gent que transforma la comunicació?

I tu quin diari llegeixes? Una pregunta que no té importància. Darrers estudis assenyalen que els adolescents nord-americans cada cop llegeixen menys diaris però aquest fet no vol dir que no s’informin. Els canals d’informació es transformen, de la mateixa manera que les novel·les ja no les trobem per entregues a les pàgines dels diaris.

El millor, però, obviament va ser el debat posterior que es va crear a la xarxa: les reaccions, les opinions i els debats paral·lels que es va crear al voltant de #30premsa. Aquest fet és més significatiu que el número de diaris que es venen al quiosc de l’Autònoma en comparació a les llaminadures. Aquest debat a les xarxes indica que els periodistes ens movem, que entenem que hi ha canvis, que volem participar d’aquests canvis i que, en definitiva, ens preocupa la professió més enllà de les nostres capçaleres, empreses o negocis.

[+] I TU QUIN DIARI COMPRES?

PD: Criticable, per ser, obviar en aquest reportatge l’opinió de Partal i el paper de Vilaweb en la transformació digital del nostre país. En fotografia, en dirien desenfocar i desenquadrar.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Editorial publicat per El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa.

A l’actualitat la majoria de les redaccions dels mitjans de comunicació viuen un pols entre identitats contraposades que, en alguns casos, em recorden als grups que existeixen a la sèrie de ficció Lost (Perdidos, a Cuatro). Posem per cas que un mitjà és una illa remota del Pacífic on han anat a parar els passatgers d’un vol transoceànic després d’un accident. Aquests nadius digitals hauran de conviure amb Els Altres, uns antics pobladors que han viscut a la illa pels segles dels segles. El paradigma Lost en els mitjans de comunicació: dues comunitats d’origen ben diferent convivint en un mateix ecosistema, competint per la subsistència i alienant-se continuament. Fem un exercici de reflexió: com anomenem als companys de feina que no estan al departament digital: els de paper, la resta, els altres,…

Ramón Salaverría, expert en convergència tecnològica, diu en el seu recent llibre ‘Periodismo Integrado’ que els periodistes, en general, no discuteixen la convergència (el procés, el fons,…) sinó la integració (el resultat, la forma). D’entrada, no acabo d’estar d’acord amb aquesta apreciació. Existeixen massa prejudicis quant a forma i fons per considerar una per sobre de l’altra. Es discuteixen les formes de com s’està avançant digitalment en molts mitjans de comunicació però també es qüestiona el fons, considerant que Internet mai podrà véncer els mitjans tradicionals.

D’entrada ens trobem amb un paradigma però immediatament l’estàtica es converteix en moviment per caracteritzar una de les parts que antropològicament m’interessa. Els Altres es mobilitzen en un tipus d’acció, mentalitat, ideologia que qualificaria de ‘neoludisme’, una nova forma d’odi a les màquines i a la tecnologia i que veu directament de la Revolució Industrial. Si en segles passats l’odi a les màquines es traduí en una forma de lluita obrera contra el capitalisme i la industrialització, aquest segon moviment és un procés contra la revolució tecnològica dels nostres dies.

És en aquest punt on els que treballem en el món de la comunicació digital hem de ser profetes en terres alienes. Cal superar el paradigma Lost i trencar la Guerra Freda diària. No és una feina fàcil perquè primer de tot cal saber reconèixer els símptomes.

Els temors del periodisme actual són variats i de procedència diversa:

-El temor a quedar obsolets

-El temor a la reducció de lectors

-El temor de perdre continguts i interès respecte l’edició digital

-El temor a que qualsevol convergència sigui una excusa per retallar drets laborals o directament plantilles.

El desconeixement és converteix en desconfiança. Aquesta es tradueix en temor i aquest en despreci, que en definitiva es converteix en odi.

La relativa experiència que tinc en mitjans digitals i en processos de convergència tecnològica, no obstant, em permet considerar que les propostes que han de passar per la diagnosi prèvia han de tenir una resposta molt pràctica, deixant de banda la filosofia per estructura una sèrie de mesures concretes que a continuació detallo.

1. Promoure ‘stages’ en els departaments digitals. El periodisme tradicional ha de conèixer les rutines de producció de les seccions digitals. Recordem que el pur desconeixement és allò que promou en molts casos la manca d’empatia i sinergia.

2. Les redaccions de segle XXI han de ser els miralls dels nous temps. Els aparells de televisió han de deixar pas als monitors on es projecti la pròpia edició web. Cal conèixer que estem publicant al món i aquelles notícies que són més populars o estan sent més comentades per la gent.

3. Epicentres neuronals. Molts dels exemples proposats per Ramón Salaverría inclouen uns canvis en les redaccions per tal d’incloure unes taules centrals de coordinació per tal de decidir no només els continguts dels mitjans de comunicació sinó els formats amb què seran presentats. Aquests ‘epicentres neuronals’, com jo els anomeno haurien de fer replantejar l’aspecte físic de les redaccions però també les dinàmiques de treball.

4. Akelarres més flexibles. Les reunions de redacció (en argot periodístic, akelarres) que en el cas dels diaris s’executen a les 11-12 hores del migdia i a mitja tarda haurien de tenir un paper secundari per deixar pas a la major determinació de les taules centrals de coordinació. La dinàmica 24/7 de la nova comunicació ha de guanyar pes per sobre les ‘dead lines’ o hores de tancament.

5. Els periodistes han d’anar ‘armats’. El periodisme ha de tenir les eines adequades: gravadores digitals, càmeres de fotos, telèfons mòbils multimèdia, etc. són elements imprescindibles. És evident que el paper i bolígraf no pot deixar d’existir però al seu costat han de conviure els elements electrònics adequats.

6. Barrejar veterania i nous aires. Les seccions digitals no poden ser només un viver de nouvinguts. L’escletxa digital existeix clarament i l’única forma de trencar les escletxes mentals és aportar el millor de cada generació.

7. Convenis adaptats. Laboralment no podem convertir els departament digitals en ‘galeres infrasalarials’ amb condicions per sota de les mitjanes globals. Aquesta és una tendència molt curiosa analitzada en els darrers temps i que prové directament del punt 6 que parlàvem anteriorment al considerar que les seccions digitals són seccions de segon nivell o de formació. Aquest hauria de ser  un punt a tractar no només per les empreses sinó també pels comitès de treballadors, en molts casos, proclius a considerar el periodisme digital el causant dels problemes de la professió.

8. Promocionar i extendre els usos dels blogs i/o microbloggings.

9. Formació i reciclatge quant a ‘ofimàtica periodística’. Potenciar, en definitva, les eines digitals que donen  o potencien la feina del periodista.

10. Promoure les sinergies en els grups comunicatius. La competència entre els diversos mitjans d’un propi grup de comunicació resta potència a la reconversió tecnològica i, en definitiva,  a la posició capdavantera que s’ha de cercar. Cal superar els regnes de taifes per incidir en les coordinacions conjuntes no només a nivell empresarial sinó també a nivell periodístic.

11. Potenciar el seguiment 24 hores. No és només una qüestió local d’ampliar horaris sinó aprofitar els recursos globals (si es tenen, és clar). El cas del Financial Times, que segueix un ritme continu traspassant l’actualitat des de Londres a Hong Kong, passant per Nova York és un exemple a seguir. Les corresponsalies dels mitjans de comunicació s’haurien d’integrar així en el ritme convergent de la redacció mare.

12. La convergència no ha de ser periodística únicament. Cal un treball conjunt en tots els departaments de l’empresa. La transversalitat ha de ser el secret d’aquesta evolució. Màrqueting, publicitat, disseny, etc. han de participar dels nous temps. Cal evitar que una empresa es converteixi en una caixa de canvis: molts elements a diferents velocitats.

13. Potenciar l’ús de xarxes socials. No és una qüestió de modes, sinó de necessitats. Diu Salaverría, en aquest sentit, que “les millors empreses periodístiques del futur seran aquelles que coneguin com és la seva audiència en qualsevol plataforma”.

Eviteu ser supersticiosos amb aquests tretze punts. Més enllà de les càbales, hi ha el repte d’afrontar el paradigma Lost que no és només una escletxa tecnològica a la professió periodística sinó l’acceptació de diverses realitats que conviuen i que costa molt acostar. Quedin aquí algunes idees per combatre el paradigma.