Dels debats existents em quedo amb la sensació que el debat sobre el periodisme ciutadà va omplir massa temps i poca matèria gris. On queden les propostes per renovar la professió al mateix temps que es renoven les idees per lluitar contra la precarització laboral? Potser no són temps de demanar qualitat a la feina? Ens resistim a continuar sent precaris?

És indiferent si se’m considera un periodista, un cronista, un relator o un ciutadà que escriu. Sempre seguiré escrivint amb un pc, un mac, un boli o una blackberry però em dóna la sensació que parlar sobre periodisme també és parlar sobre les condicions laborals i, d’aquestes, a Cáceres, ben poques.

A l’octubre de 2005, en Roger Palà, cap de redacció d’Enderrock, escrivia: “En tots aquests anys –ja hem dit que pocs– han canviat algunes coses. Moltes a pitjor: precarietat laboral en augment, pressions a les redaccions a l’hora d’exercir l’ofici i una creixent decadència professional que té com a resultat productes cada cop més infumables”.

Em dóna la sensació, Roger, que seguim pel mateix camí. El mateix? Potser no. Em dóna la sensació que els propis periodistes exercim una espècie d’autocensura davant la crisi i ni en els nostres fòrums parlem d’aquestes coses. Potser ja ens està bé disposar d’enginys tecnològics i disfrutar de les petites meravelles tecnològiques que cada dia ens ofereix la xarxa. Potser estem massa preocupats en conservar la feina davant els darrers casos de retallades a Grupo Zeta o Localia.

Parlava de Cáceres i del discurs ‘zero’ sobre qüestions laborals. M’equivoco. Em quedo amb una de les frases més sensates, de la col·lega Rosa Jiménez, coordinadora de participació de Prisa.com: “El primer pas perquè els periodistes digitals no siguem ciutadans de segona passa per tenir un sou digne”.

Apuntat queda. Ara si voleu, parlem de tendències.