Quan va caure el mur de Berlín, el politòleg nord-americà Francis Fuyuyama va escriure que la Història, una vegada vençut el comunisme, s’havia acabat. Després del Triplet del Barça, molts culés tenen la mateixa sensación: mai hi haurà un equip millor, que consegueixi tants títols. Tenint en compte que encara hi ha tres títols més en joc (dues supercopes i un mundial de clubs) per completar el trio de copes i que el Real Madrid ha contraatacat amb uns nous galàctics, m’atreveixo a dir que la vida segueix, afortunadament, malgrat sigui pel camí de l’excés.

I la vida segueix confrontant, segons molts analistes, dos models econòmics i socials, el del FC Barcelona i el del Real Madrid. Joan Laporta diu que el “model del Madrid és imperialista i prepotent. Nosaltres tenim un model propi”. Em temo contradir el president però em dóna la sensació que això del Madrid no és model sinó una bacanal.

Florentino Pérez a la seva primera etapa va subratllar que l’equip havia de ser una barreja de “Zidanes i Pavones” però el temps ha demostrat que de ‘Pavones’, ni rastre. El talonario no és cap model i potser el que s’ha dit aquests dies sobre la manca d’ètica, la immoralitat i la prepotència dels fitxatges de Cristiano Ronaldo i Kaká tingui alguna cosa de cer. Però no sóc professor de filosofia i no m’agrada donar lliçons. Ara bé, si passem per alt la moralitat, em sembla que parlar de ‘model Florentino’ fa  riure. Inflacionar el mercat perquè rebenti a base de crèdits em sembla qualsevol cosa però no un model.

Florentino parla de rentabilitat dels fitxatges en dos o tres anys a base de vendre samarretes. No obstant, la rendibilitat és pura alquimia i jugar a fer de funambulista amb xarxa. La xarxa és la certesa que no passa res si les coses no rutllen. No passarà res si els fitxatges no surten rendibles, si la pilota no entra o Cristiano Ronaldo decideix explorar la nit madrilenya en comptes de inundar de mocadors el Bernabéu. No passa res perquè Florentino Pérez sap que es vendran terrrenys o hi haurà qualsevol decret per eixugar els deutes del club que millor representa Espanya. I aquests són els grans mèrits dels crèdits per fitxar a CR94 o al creient Kaká.

Sota aixó, ja poden haver retallades pressupostàries a la Fórmula 1 o límits salarials a la NBA. Els models pels altres. Pel Madrid, l’excés i l’autocomplaença, emmirallats en Bacus, el déu romà que inspirava les celebracions romanes.