Aquestes haurien de ser les advertències en tots els tríptics dels plans d’estudies de les facultats. “Prohibit no ser curiós”, al costat del cartell de l’entrada d'”apaga el mòbil i no mengis a classe”.

No és cap exageració contemplar com en un diari arriben en certa processó semestral alumnes en pràctiques amb un instint curiós nul. Per cada alumne aplicat, n’apareixen uns quants més que tenen orticària a les pàgines dels diaris. És tot un misteri què fan a les facultats de comunicació. Espies? No, becaris, estudiants en pràctiques, aprenents, pinxos, projectes de,…molts sinònims per aquest col·lectiu que, no obstant, és molt heterogeni. Creïa, des de fa molt de temps i per aquest motiu, que valia la pena endreçar quatre idees que em vénen al cap al respecte.

Fonamental que el futur periodista les llegeixi i les posi en pràctica. Aquí van algunes consideracions:

1. L’experiència, fonamental. “Aquest ofici s’aprèn amb la pràctica”, diu el periodista d’El País, Enric González. S’aprén fent carrer, trepitjant-lo, interpretant la realitat i escrivint sobre aquesta directament com a testimoni no convertint-se en una peça més d’un engranatge que parteix d’un comunicat de premsa o un text d’agència. Una companya de facultat m’explicava que es va fer periodista per estar a prop dels esdeveniments que més li interessaven. La tafaneria, altre cop, les ganes de sortir a la pista de ball i explicar històries.

2. El periodista ja no necessita una redacció i una capçalera. Ell és el mitjà de comunicació. Reciclo una consideració que fa la Sílvia Cobo al seu bloc ‘Lola como mola’, a partir de l’estudi State of News Media 09 en el qual s’apunta la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”. Fa uns anys hauria estat impensable que un estudiant de periodisme tingués una opinió formada sobre determinats temes i la publiqués. A hores d’ara, trobem casos empírics entre els alumnes més avançats de les nostres aules. La tecnologia permet tenir una identitat estructurada a la xarxa i, el més important, permet expandir-la. Els de la meva generació vam començar, com a la mili, pelant moltes patates en televisions, revistes o ràdios locals i va costar obrir-nos camí. A l’actualitat, el camí i la precarització laboral és igual o pitjor però si ets prou espabilat, pots tenir un nom.

3. Cal ser emprenedor. El punt 2 no exclou el tercer. Cal tenir identitat periodística d’un bon inici però també cal provar la faceta emprenedora, constituint-se en editor-fundador d’un projecte periodístic. Cal entendre les diverses parts d’una empresa de comunicació i la millor forma és formar-ne una. Cal equivocar-se, caure i pelar-se els genolls per entendre com va la vida. El punt de partida i allò mínimament a demanar és un bloc, per format i facilitat d’ús.

4. Especialitzar-se però tenir esperit de bambú. Sentim passions més fortes que altres en determinats temes. La nostra especialització és inevitable de la mateixa forma que la flexibilitat d’una canya de bambú marcarà la possibilitat futura de no tancar-nos portes.

5. Expert en noves tecnologies. En allò, però, on hem d’especializar-nos és en les eines tecnològiques que ens faran més forts i potents. La competència en la professió és forta. Cal tenir els intruments precissos per ser ràpids, agils i contrastar la informació que ens arriba -widgets, RSS, etiquetes, etc.-, així com entendre la dinàmica de les xarxes socials i com aquestes ens poden ajudar a la nostra tasca. Per aquest motiu, a més a més, seguim al següent punt.

6. Escolta l’audiència. El periodista actual no pot entendre el seu mitjà i la seva feina sense l’audiència. Allò que determina l’èxit o el fracàs d’una publicació o una d’una televisió ara s’ha convertit a més a més en un jutge permanent, un ull critic -constructiu o troll-, un suport i una font d’informació. Els mitjans de comunicació cada cop donen més importància a la participació de l’espectador. Actualment existeix un feedback en temps real però no podem oblidar que aquest clàssic que és Kapuscinksi ens deia a l’any 91 que “no hi ha periodisme possible al marge de la relació amb els altres éssers humans”. Les xarxes socials són recents però la necessitat d’interrelació, necessàries des de fa molt de temps. Cal ser un bon agitador de masses.

7. Ser crític. Cal desconfiar per sistema de la feina mastegada -posem per cas que parlo de comunicats de premsa, agències, gabinets de comunicació i altres informacions institucionals-. Cal desconfiar i, sobretot, ser crític amb allò que aprens, que t’ensenyen i de tots aquells axiomes d’aquesta vella (bella) professió, així com d’allò que es publica.

8. Escoltar la veu de l’experiència. El periodisme es renova i cal ser crític però és un vell ofici en què el contacte amb els més veterans és imprescindible. Igual que amb la convergència de les redaccions on és imprescindible una barreja d’elements nous i vells, la fòrmula veterania-joventut funciona i és necessària.

9. Ser honest. És la propietat commutativa la que diu que l’ordre dels factors no altera el producte. Ser honest hauria de ser la primera consideració d’aquesta llista. L’honestedat té a veure no tant amb la qualitat de ser raonable o la moderació sinó amb conèixer els límits i els condicionants ideològics de la propi professional. El periodista no pot deixar de banda la seva ideologia però ha de saber limitar-la. Cal recordar sovint que existeix un codi deontològic que cal complir. El professor Ramón Salaverría aposta per definir unes pautes deontològiques específiques pel periodisme a internet.

10. Esculls la pastilla blava o la vermella? Recordeu ‘The Matrix’. El protagonista, en Neo, havia de triar entre una pastilla blava o una vermella. La blava el retornava al món d’on venia; la vermella, li obria la ment per dur-lo a un veritable estat de consciència. En aquest cas, cal destriar si volem fer periodisme costumbrista o bé veritable periodisme, aquell que és intencional, que es fixa un objectiu i que intenta provocar algun tipus de canvi: Twain, Hemingway, Xammar, García Márquez, Leguineche, Ramón Lobo, Bru Rovira,… noms diferents d’una escola comuna del bon periodisme que serveix per remoure consciències.

No hi crec gaire en els llibres d’autoajuda. No he volgut fer, en aquest cas, un article d’autoajuda. Més aviat aquesta és una aportació pels qui comenceu en aquesta professió que actualment viu un període de redefinició. El principiant de fa unes dècades no pot ser el mateix que el d’ara de la mateixa forma que el periodista actual no pot ser ni treballar igual que fa uns anys.  A la professió cal cercar l’excel·lència i aquesta només s’aconsegueix amb la constant millora, l’aprenentatge continuat i la curiositat per seguir creixent.

A l’actualitat la majoria de les redaccions dels mitjans de comunicació viuen un pols entre identitats contraposades que, en alguns casos, em recorden als grups que existeixen a la sèrie de ficció Lost (Perdidos, a Cuatro). Posem per cas que un mitjà és una illa remota del Pacífic on han anat a parar els passatgers d’un vol transoceànic després d’un accident. Aquests nadius digitals hauran de conviure amb Els Altres, uns antics pobladors que han viscut a la illa pels segles dels segles. El paradigma Lost en els mitjans de comunicació: dues comunitats d’origen ben diferent convivint en un mateix ecosistema, competint per la subsistència i alienant-se continuament. Fem un exercici de reflexió: com anomenem als companys de feina que no estan al departament digital: els de paper, la resta, els altres,…

Ramón Salaverría, expert en convergència tecnològica, diu en el seu recent llibre ‘Periodismo Integrado’ que els periodistes, en general, no discuteixen la convergència (el procés, el fons,…) sinó la integració (el resultat, la forma). D’entrada, no acabo d’estar d’acord amb aquesta apreciació. Existeixen massa prejudicis quant a forma i fons per considerar una per sobre de l’altra. Es discuteixen les formes de com s’està avançant digitalment en molts mitjans de comunicació però també es qüestiona el fons, considerant que Internet mai podrà véncer els mitjans tradicionals.

D’entrada ens trobem amb un paradigma però immediatament l’estàtica es converteix en moviment per caracteritzar una de les parts que antropològicament m’interessa. Els Altres es mobilitzen en un tipus d’acció, mentalitat, ideologia que qualificaria de ‘neoludisme’, una nova forma d’odi a les màquines i a la tecnologia i que veu directament de la Revolució Industrial. Si en segles passats l’odi a les màquines es traduí en una forma de lluita obrera contra el capitalisme i la industrialització, aquest segon moviment és un procés contra la revolució tecnològica dels nostres dies.

És en aquest punt on els que treballem en el món de la comunicació digital hem de ser profetes en terres alienes. Cal superar el paradigma Lost i trencar la Guerra Freda diària. No és una feina fàcil perquè primer de tot cal saber reconèixer els símptomes.

Els temors del periodisme actual són variats i de procedència diversa:

-El temor a quedar obsolets

-El temor a la reducció de lectors

-El temor de perdre continguts i interès respecte l’edició digital

-El temor a que qualsevol convergència sigui una excusa per retallar drets laborals o directament plantilles.

El desconeixement és converteix en desconfiança. Aquesta es tradueix en temor i aquest en despreci, que en definitiva es converteix en odi.

La relativa experiència que tinc en mitjans digitals i en processos de convergència tecnològica, no obstant, em permet considerar que les propostes que han de passar per la diagnosi prèvia han de tenir una resposta molt pràctica, deixant de banda la filosofia per estructura una sèrie de mesures concretes que a continuació detallo.

1. Promoure ‘stages’ en els departaments digitals. El periodisme tradicional ha de conèixer les rutines de producció de les seccions digitals. Recordem que el pur desconeixement és allò que promou en molts casos la manca d’empatia i sinergia.

2. Les redaccions de segle XXI han de ser els miralls dels nous temps. Els aparells de televisió han de deixar pas als monitors on es projecti la pròpia edició web. Cal conèixer que estem publicant al món i aquelles notícies que són més populars o estan sent més comentades per la gent.

3. Epicentres neuronals. Molts dels exemples proposats per Ramón Salaverría inclouen uns canvis en les redaccions per tal d’incloure unes taules centrals de coordinació per tal de decidir no només els continguts dels mitjans de comunicació sinó els formats amb què seran presentats. Aquests ‘epicentres neuronals’, com jo els anomeno haurien de fer replantejar l’aspecte físic de les redaccions però també les dinàmiques de treball.

4. Akelarres més flexibles. Les reunions de redacció (en argot periodístic, akelarres) que en el cas dels diaris s’executen a les 11-12 hores del migdia i a mitja tarda haurien de tenir un paper secundari per deixar pas a la major determinació de les taules centrals de coordinació. La dinàmica 24/7 de la nova comunicació ha de guanyar pes per sobre les ‘dead lines’ o hores de tancament.

5. Els periodistes han d’anar ‘armats’. El periodisme ha de tenir les eines adequades: gravadores digitals, càmeres de fotos, telèfons mòbils multimèdia, etc. són elements imprescindibles. És evident que el paper i bolígraf no pot deixar d’existir però al seu costat han de conviure els elements electrònics adequats.

6. Barrejar veterania i nous aires. Les seccions digitals no poden ser només un viver de nouvinguts. L’escletxa digital existeix clarament i l’única forma de trencar les escletxes mentals és aportar el millor de cada generació.

7. Convenis adaptats. Laboralment no podem convertir els departament digitals en ‘galeres infrasalarials’ amb condicions per sota de les mitjanes globals. Aquesta és una tendència molt curiosa analitzada en els darrers temps i que prové directament del punt 6 que parlàvem anteriorment al considerar que les seccions digitals són seccions de segon nivell o de formació. Aquest hauria de ser  un punt a tractar no només per les empreses sinó també pels comitès de treballadors, en molts casos, proclius a considerar el periodisme digital el causant dels problemes de la professió.

8. Promocionar i extendre els usos dels blogs i/o microbloggings.

9. Formació i reciclatge quant a ‘ofimàtica periodística’. Potenciar, en definitva, les eines digitals que donen  o potencien la feina del periodista.

10. Promoure les sinergies en els grups comunicatius. La competència entre els diversos mitjans d’un propi grup de comunicació resta potència a la reconversió tecnològica i, en definitiva,  a la posició capdavantera que s’ha de cercar. Cal superar els regnes de taifes per incidir en les coordinacions conjuntes no només a nivell empresarial sinó també a nivell periodístic.

11. Potenciar el seguiment 24 hores. No és només una qüestió local d’ampliar horaris sinó aprofitar els recursos globals (si es tenen, és clar). El cas del Financial Times, que segueix un ritme continu traspassant l’actualitat des de Londres a Hong Kong, passant per Nova York és un exemple a seguir. Les corresponsalies dels mitjans de comunicació s’haurien d’integrar així en el ritme convergent de la redacció mare.

12. La convergència no ha de ser periodística únicament. Cal un treball conjunt en tots els departaments de l’empresa. La transversalitat ha de ser el secret d’aquesta evolució. Màrqueting, publicitat, disseny, etc. han de participar dels nous temps. Cal evitar que una empresa es converteixi en una caixa de canvis: molts elements a diferents velocitats.

13. Potenciar l’ús de xarxes socials. No és una qüestió de modes, sinó de necessitats. Diu Salaverría, en aquest sentit, que “les millors empreses periodístiques del futur seran aquelles que coneguin com és la seva audiència en qualsevol plataforma”.

Eviteu ser supersticiosos amb aquests tretze punts. Més enllà de les càbales, hi ha el repte d’afrontar el paradigma Lost que no és només una escletxa tecnològica a la professió periodística sinó l’acceptació de diverses realitats que conviuen i que costa molt acostar. Quedin aquí algunes idees per combatre el paradigma.

Ramón Salaverría, professor de Periodisme de la Universitat de Navarra, autor de llibre Periodismo integrado (Sol 90, 2008)

//www.youtube.com/watch?v=XAkZwGkS1kw