“Catalunya està preparada per a emergències pròpies del seu clima, no de països nòrdics“, diu Saura. Catalunya, però, ha d’estar preparada per això i molt més. Hi ha una frase de Jean Cocteau que diu: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”. Caldrà fer cas a Cocteau. Caldrà aprendre dels errors i de l’experiència que va sorgir d’aquest 8 de març que va anul·lar la meva participació al Cava&Twitts (aprofito la falca publicitària per dir que el dia per parlar de Marketing esportiu i xarxes socials serà el pròxim 19 d’abril a les 19 hores al BHotel de Barcelona al costat de Sandro Rosell).

Caldrà aprendre de les iniciatives ciutadanes que van sorgir a la xarxa social per millorar la comunicació, l’única cosa que admet Saura que va fallar. El matí de la nevada vaig proposar una cosa molt senzilla i de sentit comú: l’ús d’un hashtag comú a Twitter, el ja famós #neucat. És de sentit comú aprendre de la transparència, la multidireccionalitat i la rapidesa dels microbloggins per evitar el silenci administratiu.

El #neucat va obrir el debat sobre els requisits d’una veritable administració 2.0, qüestió molt allunyada de la realitat en aquests moments en el nostre país. Apunto alguns punts que apareixen en el ‘Política 2.0’ d’Ernest Benach, en aquest sentit:

1. Cal oferir una interacció en xarxa de manera àgil, ràpida i en temps real.

2. Millorar la qualitat de l’eficàcia i l’eficiència.

3. Realitzar escolta activa.

4. Liderar la posada en marxa de noves solucions.

El dia de la nevada va servir per alguns per (re)descobrir que els mitjans de comunicació tenen una funció social, condició que, d’altra banda, se li hauria de presuposar.

Se li haurà de presuposar al Govern de Catalunya l’aprendre dels errors? Les reformes que proposa Benach amb tanta insistència en el món de la política i l’administració pública no són manies ni vanitats de qui queda meravellat per les TIC sinó la constatació d’un canvi de paradigme social.  Els qui proposem des de fa temps noves formes de relació entre l’administració i el ciutadà volem optimitzar els recursos que destinem als nostres governs.

Catalunya ha d’estar preparada per nevades però també per deixar de banda escletxes digitals i, sobretot, escletxes mentals.

PD: De l’article de Rafel Lujan ‘Quan Twitter esdevé un servei públic’ extreiem una llista d’articles sobre la nevada i les xarxes socials.

Periodismo twitteado: El caso de BTV Noticies y la nieve. Blog deJesús Gordillo.

Btvnoticies: un Twitter ejemplar. Blog de Mònica Ramoneda

Nevada 2.0. Informació al segon a través de Twitter per Aina Rodríguez

Ciutadans fent de ciutadans. Blog de Gemma Urgell

Nevada del 8 de marzo: Twitter suprime el GAP. Blog de Montse Carrasco

Nevada 2.0: Bloc de Saül Gordillo

Geomapa del Tiempo: Blog de Javier Casal

Punxar amb la informació. Blog de Roger Melcior

I seguim amb la mala gestió. Blog de Miquel Quintana

Nevada histórica en Barcelona. Blog Thinking Freak

#neubcn 08032010. Blog de Lady Madona

Nevades i responsabilitats polítiques. Blog d’Edgar Rovira

Homenatge a BTVNOTÍCIES.cat Blog de Miquel Quintana

Apocalipsis Neu – Blog del Taller SMA

Nuevos usos de Twitter: la nevada 2.0. Blog de Cristina Aced

Encara amb el debat sobre els missatges de mòbil captats al Parlament de Catalunya, cal recordar una altra imprudència molt més cara que les de Sirera i Saura. El subcomisari Bob Quick, cap del departament contra el terrorisme de la Policia Metropolitana de Londres (MET) es va baixar del cotxe mostrant diversos documents a la seva arribada al 10 de Downing Street, residència oficial del primer ministre britànic. No cal dir que en Bob va passar a ser un ‘ex’ per aquest incident. La culpa del missatger també?

Després hi ha un altre tipus d’imprudències fotogràfiques una mica més divertides i que ens recorden que mai, mai, MAI, pots fer-te fotografies en llocs o situacions compromeses.

Com exemple, dos ex més: Luis Roldán, ex director de la Guàrdia Civil, i Alberto Saiz, ex director del Centro Nacional d’Intel·ligència, descoberts en plena feina marinera.

En el cas de Saiz, la imatge passada pel sedàs del Photoshop va ser tan evident, que les proves per intentar demostrar que no havia usat fons públic pel seu interès i oci van quedar pel terra.

Saura: “Quin tostón, oi?”

Els SMS que envien els polítics són públics?

“Els Mossos estaven complint la seva feina…”, “… La culpa la tenen aquests periodistes per posar-se on no els hi demanaven…”, “Ja se sap què passa quan et poses en la línia de foc…”. Conec gent que després dels incidents a les manifestacions contra el desallotjament dels estudiants AntiBolonya encara hauran pensat que hi ha hagut poca canya contra els meus companys de professió. Representa que quan defens a la professió periodística ets un maleït corporativista. Quan els sindicats policials defensen la tasca dels seus col·legues és una lleial protecció contra la campanya de criminalització de la policia catalana. Se’m comencen a inflar una mica els ganglis cada cop que escolto idioteses sobre la nostra professió perquè la irresponsabilitat d’alguns no justifica la criminalització de tots i molt menys el càstig en forma de bastons policials.

El director de l’Agència Catalana de Notícies, en Saül Gordillo deia no fa gaire en un article al seu bloc que “la feina dels policies, el dret de manifestació i el deure dels professionals de la informació a complir les seves obligacions haurien de ser compatibles”. Doncs sí, hauria de ser així. Hauria d’haver-hi un protocol d’actuació en aquests casos. Així es va anunciar fa mesos però el Comitè d’Ètica de la Policia que presideix Carlos Jiménez Villarejo i les comissions que ha creat el departament de Joan Saura sembla que deuen estar molt enfeinats perquè no han arribat encara a bon port. En Rafel Olmos, director general dels Mossos d’Esquadra, deia aquesta setmana que volia que els mitjans de comunicació els havien d’ajudar perquè no tornessin a passar coses com les de la manifestació d’aquesta setmana.

Nosaltres ajudarem tant com faci falta. Ara, cal que la policia actuiï com pertoca. Els Mossos d’Esquadra han de tenir el monopoli de la força però no poden tenir el monopoli de la impunitat perquè si no, a aquesta llista li anirem sumant medalles al mèrit:

Agost 2005

“En plena Festa Major de Gràcia, dues fotoperiodistes de Transversal Web van ser agredides pels UPA de la Guàrdia Urbana a la plaça de Rius i Taulet en un agost de fa tres anys. Cap justificació. Jo mateix vaig tenir la porra a mig pam de la cara per socòrrer a les seves companyes mentre mantenia el carnet de premsa aixecat en tot moment”.

Novembre 2006

“El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Maria Huertas, ha condemnat l’atac als fotoperiodistes i ha enviat a la consellera d’Interior, Montserrat Tura, una carta on demana “que es prenguin mesures necessàries per evitar fets com aquests que atempten contra la llibertat de l’exercici de la professió periodística”.

Novembre 2008

“La persona que apareix en la fotografia que acompanya aquest apunt és José Colón, un freelance que publica al diari Público. Vuit punts de sutura al llavi per l’agressió dels policies en la càrrega d’aquest matí“.

Març 2009

“Tal com expliquen el Marc i l‘Angie en els seus articles respectius, l’acció més contundent ha sigut quan un mosso ha vist el Marc gravar: “m’ha vist a amb la càmara, i com ànima que porta el diable i la violència que ja he vist que els caracteritza a vingut a arrencar-me-la de la mà…”Finalment ha vingut a caçar-me i enganxant-me per l’espatlla, bé… el que m’ha ajudat a desfer-me’n ha estat el dolor intens al darrera del genoll que gairebé em tomba a terra i després, bé, molts més impactes”…”

PD1: Cada cop que sento l’argument sobre agressions a la premsa i la banalitat amb què es parla d’aquests temes em ve al cap persones com en Miguel Gil o en Ricardo Ortega o tants d’altres que van deixar la seva vida perquè arribessin imatges i notícies dels conflictes bèlics d’arreu del món.

PD2: Passejant pel Flickr.com he descobert la fotografia que il·lustra aquest article que és obra de SlapBcn. Tot i que ja l’he felicitat, hi torno a insistir-hi.