L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Editorial publicat per El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa.

-Periodista de vocació però llicenciada en Dret?

-El meu pare era advocat i quan vaig aprovar la Selectivitat la nota per entrar a Periodisme era molta alta i al meu pare li hauria agafat un cobriment de cor si l’hagués triat. Així vaig triar Dret, que em va agradar molt.

-Però la ràdio és la teva passió?

-La meva manera d’entendre la vida és la ràdio. L’advocacia és una manera molt digne d’anar per la vida. Ara potser hi ha persones que estudien Dret perquè és “una carrera amb sortides”, com si fos una autopista, quan en realitat has d’estudiar una cosa per vocació.

-Com va començar aquesta història d’amor amb la ràdio?

-Amb onze anys em vaig passar gairebé dos anys al llit immòbil perquè en un accident se’m va trencar el coll del fèmur. El meu pare em va regalar les obres completes de Shakespeare i una ràdio perquè no m’idiotitzés. Així, a les nits que no podia dormir, escoltava l’Encarna Sánchez i el ‘Loco de la Colina’. El món que la ràdio m’oferia i jo no podia tocar és el que em va fer radiofonista.

-La malaltia que vas patir ha marcat la teva vida, doncs?

-Sí, perquè sóc una persona profundament antisocial. M’agrada estar amb la gent però no suporto la gent. No em veuràs mai en un supermercat ple de gent ni comprant a rebaixes. No és que vulgui dir que em considero tocada pels déus ni que sigui París Hilton sinó perquè m’agrada molt la solitud.

-El teu caràcter defineix el gust pels programes nocturns?

-Suposo que sí però també estic fent programes de nit perquè és el que m’ha ofert. La nit dels ignorants m’ha marcat molt professionalment i ara, fent nits a Ràdio Nacional d’Espanya hem permet posar el meu granet de sorra en la meva lluita d’independentisme perquè sóc profundament catalana i profundament reivindicativa del que és Catalunya.

-En el llibre que acabes de publicar, parteixes d’anècdotes en principi divertides però que no ho són tant…

-Són anècdotes molt dures que encara avui dia en continuen passant. Jo he perdut 33 quilos en tres anys i encara em falten cinc per perdre segons la meva endocrina. Si jo no hagués tingut el caràcter dur, gracies a la meva força de voluntat i a la meva educació, jo ara no estaria aquí perquè és una pressió constant. La pregunta que em fan sovint és “com pots ser tan bona i estar tan poc bona?”. Una persona quan té un físic que no és l’habitual. Les dones que no tenim el físic habitual hem de lluitar el doble.

-Què és el més sorprenent que t’ha passat?

-Explico que després d’entrevistar un famós cantant, al final em em va explicar un acudit de com feien l’amor les grosses! Jo vaig entrar com a la dimensió desconeguda perquè si jo hagués estat coixa o cega no hauria fet un acudit sobre coixes o cegues… Tu no saps la quantitat de correus electrònics de dones de totes les edats i condicions que s’han sentit menyspreades pel seu aspecte físic. Hi ha persones que ho passen molt malament perquè a l’era de la imatge valorem una persona pel que sembla no pel que és.

-Però t’has hagut d’enfrontar a coses més dures.

-Quan al meu pare li van diagnosticar una metàstasi medul·lar i va viure dos anys i mig en una agonia molt dura però ell no es va queixar ni una sola vegada. Arrel d’aquestes situació em va donar per menjar igual que em podria haver donat per les drogues, la prostitució de luxe o el suïcidi.

-Ser grossa és políticament incorrecte?

-Sí, jo sóc políticament incorrecte des de sempre. No tinc un 4×4, no estic casada, no tinc nens ni cap adoptats. Jo visc la meva vida i pretenc que des de la llibertat em deixin viure i respectin la meva vida. A vegades hi trobat més incomprensió pel meu pes en les dones que en els homes. Contínuament es vulnera l’ànima de la dona en una societat molt masclista.

-Dona i grossa, doble discriminació?

-Dona, grassa i lesbiana ja deu ser l’hòstia! Ara bé, en el meu cas, doble discriminació. Jo no veig cap dona grassa que estigui fent televisió.

-Comences la dieta per obligació estètica però?

-No, ho vaig fer per salut perquè tenia obesitat mòrbida i estava en llista d’esperar per operar-me, que és molt delicada. No és com fer una liposucció. Però conec noies que han seguit la mateixa dieta que jo i no es poden aprimar i estan desesperades. Cal molta força de voluntat.

-Quines són les teves reivindicacions?

-La Judith Mascó em diu que sóc l’advocada dels pobres i em Richard Kapucinski deia que el periodisme no és un ofici per a cínics i jo sóc molt crítica amb la professió. En Jesus Quintero em deia també l’altre dia que els mitjans de comunicació han vulgaritzat la societat perquè no es fan programes que creïn consciència social. Ara els mitjans eduquem joves que només volen ser famosos.