No obstant, com bé explica el director de The Guardian, el mitjà que ha destapat l’escàndol del #phonehacking, les perturbacions al voltant de l’Imperi de News Corporation van començar el 2006 –2003 si fem cas de les declaracions de la mà dreta de Murdoch, Rebekah Brooks assegurant que la policia britànica rebia ‘subvencions’ per part dels periodistes de The Sun– . Alan Rusbridger explica a ‘Com vam destapar l’escàndol de Murdoch’. De la mateixa manera que Nixon no va caure fins dos anys després de les investigacions del Watergate, l’afer Murdoch ha estat una història que s’arrossegava des de feia temps.

Les cloaques de l’Imperi són profundes i potser podríem citar a Hamlet per dir que quelcom fa pudor a la Gran Bretanya, per atrapar a periodistes, polítics i policies. Fa pudor i feia pudor. No recordeu el mateix Rusbridger en una entrevista el passat setembre de 2010 quan explicava la importància de les xarxes socials en la difussió d’aquesta història que va investigar també The New York Times? Recupero un paràgraf d’aquell interessant document que explicava la importància de Twitter en l’afer i la connexió amb Wikileaks:

Rusbridger echa mano de un ejemplo reciente para explicar la fuerza de la revolución digital. Hace dos semanas, The New York Times publicó una oscura historia sobre Rupert Murdoch y escuchas ilegales. Desvelaba que un periodista del tabloide News of the World, propiedad de Murdoch, había realizado pinchazos para conseguir información y que el entonces director del diario, Andy Coulson, hoy director de comunicación del flamante primer ministro, David Cameron, estaba al corriente. “Durante 48 horas, nadie en este país se hizo eco de la historia”, relata Rusbridger. “Ni la BBC ni Sky News dijeron nada. Sin embargo, en Twitter, miles de usuarios clamaban: ‘¿Qué pasa, que eso no es una historia’? Llegó un momento en que el poder de la gente hizo que la historia fuera imposible de ignorar por parte de los medios. Y este es solo un ejemplo”.

Calia ser més radical en el fenomen digital. Cal ser més radical en el fenomen periodístic, millor dit. News Corporation no només ha sobrepassat la il·legalitat en les escoltes telefòniques sinó ha potenciat el perillós fenomen del Tea Party a l’altra banda de l’Atlàntic amb la Fox News. Qui es creu les disculpes de Murdoch al Parlament britànics, a les pàgines dels seus diaris o a les televisions de mig món? Amb els Estats Units mig bloquejats pel deute públic, l’estridència en les formes i el fons de Murdock i Brooks està connectada amb el hooliganisme de la dreta de la dreta nord-americana.

I entre el caos, entre aquell periodisme que punxa els telèfons, d’aquella política conxorxada amb la corrupció policial i els baixos fons, encara hi ha l’oasi d’aquell despatx de @ARusbridger, amb la vista posada al Tamesis i a les petites històries que fan creure que encara existeix periodisme de qualitat. Déu salvi el Guardian!

ARTICLE PUBLICAT A BCN MEDIALAB + VERSIÓN CASTELLANA

Fa uns quants dies, el sociòleg Manuel Castells explicava que l’expansió de les xarxes socials i altres eines de blogging posaven en entredit cada cop més la feina informativa dels periodistes.

Rapidesa, immediatesa, globalitat i horitzontalitat. El model nodal de les xarxes socials ens porta un nou panorama on els ciutadans construeixen missatges, competeixen de tu a tu amb els periodistes i els mitjans de comunicació. Només cal veure la sacsejada que està provocant Wikileaks a través de su ‘alma matter’ Julian Assange, i la interpretació equivocada de molts periodistes sobre si és convenient la publicació dels ‘cables’ sota l’únic criteri de considerar si aquelles informacions són o no periodístiques.

Algunes dades

En el marc de la presentació del seu nou llibre ‘Comunicació i Poder’, Castells explicava per tant que la darrera frontera que ens quedava als periodistes era la veracitat. I en aquesta frontera no sempre ens trobarem confortables sota les lletres d’una capçalera.

A l’State of News Media 09 ja s’esmentava la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”. A més a més, no podem oblidar una premisa obligatòria en aquests dies de dubtes: els mitjans de comunicació estan en crisi, el periodisme, no. Els diaris, per exemple, perden milions però guanyen lectors. I en aquest context, els periodistes estem patint molt, sent les redaccions les que pateixen en un reducció de plantilles sense precedents.

Però per veracitat, honestedat, solucions davant la crisi i factors tecnològics, el nou periodista, com déiem, ha de sorgir amb un esperit nou i sobretot, amb el valor del prestigi i la reputació per la seva feina.

Reinventar-nos

“El periodisme s’ha de reinventar”, diu un dels axiomes del BCN MediaLab, perquè en un amb un ‘overbooking’ d’informació estàndard, calen continguts de qualitat per interpretar d’una forma més acurada el nous segle que tenim per endavant. Cal reiventar el periodisme, la professió, els formats i sobretot, recuperar la funció social dels professionals. En aquest darrer punt, és paradoxal tenir en compte que haurà de ser l’individu-periodista el punt basculant per incrementar i potenciar les xarxes comunicatives de les nostres comunitats.