La Colla Bastonera de Sants va viatjar recentment a Occitània convidats pel col·lectiu musical Goulamas-k per tal de participar a la manifestació en defensa de la llengua occitana. L’escenari de la mateixa fou la ciutat de Besièrs, al Lengadòc, i la data, el dissabte 17 de març.

Unes 20.000 persones van desfilar pels seus carrers en la que és la segona gran demostració realitzada els darrers anys per aquest motiu. L’octubre de 2005 s’aplegaren la meitat de gent a Carcassona, fer que demostra que el moviment occitanista viu moments de recuperació, tot i la difícil situació cultural i l’ofec constant exercit pel centralista Estat francès. Occitània comprén el terç sud del país, la Vall d'Aran, 12 valls alpines del Piemont i el principat de Mònaco.
La llengua occitana només gaudeix de reconeixement oficial a Catalunya. A la major part del territori occità, la llengua no en té. Podem dir que l’occità està ben fotut. Però és present a bona part del territori un moviment eminentment cultural que d’alguna manera o altra defensa la llengua. Els Goulamas-k en formen part.

Els Goulamas-k (caòtic en occità, seguit de la k de komando) van néixer el 1999 i des de llavors no només difonen als escenaris occitans el seu ska-rock sinó també les seves lletres reivindicatives, cantades en francès, occità, castellà i català. Si, si, català. De fet, al grup hi són presents nets d’exiliats republicans. Van ser uns dels convidats a la festa major de Sants al 2005, i l’any passat van repetir, animant també el cercacarrers amb la seva xaranga, un altres dels formats del col·lectiu. La bona relació iniciada llavors s’ha reflectit en la present invitació, gratament recollida pels santsencs.

Així doncs, el divendres 16 de març marxaren quatre cotxes que portaven 18 bastoners i bastoneres disposades a mostrar als occitans com piquem fort per la cultura popular. La mateixa nit vam ser convidats a un sopar col·lectiu al castell de Capestang amb altra gent de la comarca. Botifarra, amanides i un desplegament espectacular de formatges de postres. I com no, vi de la contrada. Vam fer algun ball per anar fent boca. Al matí poguérem veure el paisatge: molta vinya i molta garriga, molt semblant a la nostra terra. I també poguèrem comprovar com d’aprop estàvem d’Europa: aviat a dinar i a les dues, manifestació. Abans, però, vam donar un cop d’ull a les parades que ocupaven la plaça de la vila. Quin goig! El punt de trobada era la d’Anaram au Patac, moviment revolucionari de l’esquerra occitana. Com no, hi havia presència catalana. Just acabava d’arribar l’autocar del Cercle d’Agermanament Occitano-català. La manifestació era molt colorida, gent de tot tipus i força grups tradicionals, vestits o de paisà, amb instruments de la zona, tocant, cantant i ballant. Hi eren presents els Castellers del Riberal (el Rosselló), amb qui vam aixecar un pilar de quatre.

Els bastons van sorprendre gratament la concurrència. Mentre algun despistat preguntava si érem bascos, vam realitzar una desena de balls: unes creus caminades, un parell de xotis de punts, dues cosidoretes, un patró foradat força encarcarat i també el ball nou, que té molt bona pinta, a més del Sants es creua.

Acompanyàvem la Fanfare des Goulamas, que van donar marxa a la marxa. Al davant teníem la quitxalla de les Calandretas (escoles on s’ensenya en occità). Total, després de tres hores, el cansament es va començar a notar. Quedava encara el concert, que es celebrava a la plaça de toros, les Arenes, i on tocaven grups variats. A destacar els Mauresca Fracas Dub, com uns Pirat’s Sound Sistem occitans. Amb els Goulamas-k, que tancaven el cartell amb un públic entregat, vam pujar a ballar unes creus amb música de la Dharma, “La cosa està negra”, a ritme accelerat. Caòtic però intens. Ho hem de repetir. El diumenge ens van convidar a una graellada a un tros prop d’on dormíem, a Puigserguier, on vam estrényer encara més els llaços que ens uneixen. Com a senyal d’agraïment pel tracte rebut, les despeses del viatge les vam adreçar a les calandretas.

D’allà mateix vam marxar a Barcelona, emportant-nos un bon gust boca de la visita.

Roger Sánchez Amat