La Campana Digital

Us convido a llegir el darrer número  de “La Campana Digital” publicació  d’ERC -Gràcia adreçada a entitats i veïns/es del Districte de Gràcia.

El sumari d’aquest expemplar, el 14è ,és el següent::

1- S’aprova la moció d’ERC contra el Pla Integral del Parc Güell

2- Esquerra defensa el model comercial català

3- ERC Gràcia, amb les consultes i la Selecció Catalana

4- L’Entrevista amb Esteve Perpinyà, alcalde de Pardines, sobre les consultes populars

Us adjunt-ho l’enllaç a l’arxiu en PDF
http://fitxers.esquerra.cat/arxius/gracia/La_Campana_Digital_N14.pdf

I també l’opció de llegir-ho on-line d’una manera més fàcil i com si fos un diari ja que pots passar les pàgines o fer zoom allà on necessitis,
http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n14

Seguim treballant , pels barris del Districte de Gràcia i pels Països Catalans.

“Pensa nacionalment, actua localment”

Comments

TV3 al País Valencià, televisió sense fronteres.

Encara que sembli mentida en ple segle XXI, l’era de les noves tecnologies i la globalització, que es caracteritza a la Unió Europea per la llibertat de circulació de persones, idees i capitals, es produeix una censura televisiva que no és altra cosa que una nova versió de la censura de tota la vida.

Aquella que impedeix a la gent expressar-se en llibertat i arreu. Una censura que frega el ridícul quan en aquest cas impedeix que una mateixa comunitat humana que comparteix llengua i cultura comunes no pugui rebre en tot el seu territori  les ones televisives que es vulguin.

Doncs com sabeu perfectament no es tracta de ciència ficció sinó del que passa al País Valencià, on el govern actua amb tots els seus mitjans per impedir la recepció de TV3  i la resta de canals de la CCRTV.

Cal doncs que donem suport a la ILP que Acció Cultural del País Valenncià està impulsant amb l’objectiu d’aconseguir la legalització de l’espai comunicatiu català.

Cal aconseguir 500.000 signatures abans del 24 de març.

Som-hi  doncs que tot està per fer i tot és possible.

País Valencià, Països Catalans!!

http://www.televisiosensefronteres.cat/

Comments

La Campana Digital núm.13

Us recomano llegir el nou exemplar de la Campana Digital, publicació electrònica d’ERC-Gràcia.

És especialment interessant l’entrevista amb la Fina Altés,  responsable del Banc del temps de Gràcia i ex Presidenta de l’Orfeó Gracienc .

http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n13

Comments

I la Nova Cançó?

Enguany, la Fundació Festa Major de Gràcia va tenir l’encert de dedicar la festa en part a la Nova Cançó amb motiu del seu 50è aniversari.

Ara fa menys dies, Barcelona, potser amatent a Gràcia tothora, li va dedicar, molt parcialment tot s’ha de dir, el piromusical de la Mercè .

Hi hem parat prou esment a aquest aniversari? I sobretot, hem valorat prou la magnitud del que va representar aquest fenomen  i de la seva fructífera vida amb el llegat que ens ha arribat fins avui en dia?  Em sembla sincerament que no.

El 1959  Lluís Serrahima amb un article publicat a la revista “Germinabit” va marcar un abans i un després en el naixement del moviment  musical.  Es va començar a forjar el grup conegut com Els Setze Jutges, a partir dels precedents de mitja dècada dels cinquanta amb en Miquel Porter Moix, i el grup anà engruixint-se  iniciat primer per Remei Margarit i Josep M Espinàs o Pi de la Serra fins a completar la llista amb Maria del Mar Bonet o Lluís  Llach.

La llista de persones que hi estigueren implicades és llarga, i no només dels cantants sinó de tots els qui al seu voltant van fer possible cantar  en català en uns anys tan difícils. Des de promotors com en Salvador Escamilla a cantants com Serrat, Raimon, Motta i tants d’altres.  El moviment es va anar estenent al llarg dels Països Catalans i molts dels seus membres van assolir reconeixement més enllà del nostre àmbit lingüístic com alguns dels esmentats i tants d’altres.

A la vegada es va anar diversificant la tipologia d’estils  i en paral·lel  va sorgir el Grup de Folk nodrit per Pau Riba, Jaume Sisa i molts més.

La continuïtat i diversitat d’uns i altres va quedar garantida amb el pas del temps,  amb la Dharma o Joan Isaac, Marina Rosell, Esquirols, Xesco Boix, Coses, Ramon Muntaner, Al tall, Uc, La Trinca i un seguit que no acabaríem de recordar.

Una certa crisi es va produir  als anys vuitanta, va esclatar llavors el fenomen del rock català, va durar el que va durar i una nova crisi semblava que s’ho enduria tot, menys els “monstres” consagrats. Ara mateix però,  sense ser-ne un expert, em fa l’efecte que la música feta arreu dels Països Catalans està precisament en un dels millors moments. La seva varietat d’estils, la fusió , la procedència territorial i la diversitat social dels qui s’hi dediquen n’és una bona mostra.

Em sembla que els Manel –el darrer esclat-  no serien ara on són sense aquests precedents.

I  amb permís dels Rollings, Pink Floid, Police , l’admirat Lennon que  té una plaça a la Vila de Gràcia-, U2, el Boss, la Bjork o ara mateix Coldplay, i cadascú els seus preferits, quants de nosaltres no hem  completat la banda sonora de les nostres vides amb  les cançons que tots tenim al cap?.

Quants no hem mirat la lluna i hem vist que qualsevol nit pot sortir el sol, i  no hem  desitjat un camí ple de ventures i que tinguem sort tantes vegades, ens hem dit bon viatge cap a la nostra Itaca personal o t’estimo dins d’un núvol blanc i hem recordat la Margalida, hem vist àligues negres, no hem trencat cap noia de porcellana- encara- o sí! i ens hem confessat bojos per tu.

Quants hem criticat els professionals de la política recordant-los que no és això companys no és això i al vent hem obert pas recordant la Teresa, saltant, fent arrels i fent camí.

Es tracta sens dubte d’un fenomen popular de gran abast, consolidat ara – malgrat tantes dificultats persistents encara pel que fa a un mercat, un star system, etc- però no pas per la dificultat conceptual de fer-ho en català, cosa que van trencar els pioners dels anys cinquanta. És innegable  doncs el lloc que la Nova Cançó té com a precedent, com a origen.

Així doncs, seria pensable, possible i raonable dedicar algun espai públic, digue-li equipament, plaça o carrer- a la Nova Cançó?  Em sembla que el seu full de serveis és més que valuós.

Seria això possible a Gràcia mateix? A Barcelona tampoc no el tenen. Arreu?

Mirem-ho.

De vegades ens en sortim!

 

Comments

La Campana Digital

Us convido a llegir el darrer número de La Campana Digital, publicació electrònica d’ERC Gràcia adreçada a les entitats i ciutadans/es del Districte.

En aquest número destaca l’entrevista feta a Ricard Estruch, president de la Fundació Festa Major de Gràcia.

http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n12

Comments (1)

Si fos veritat, si fos l’inici…

I si fos veritat que Arenys fos l’inici d’un procés de canvi que ens dugués finalment a la independència? Qui ho sap. La història recent de diverses nacions  sobretot de la vella Europa està  farcida de casos que es van iniciar de la manera menys esperada segons els politòlegs que els estudiaven. S’ha recordat abastament aquests dies els casos de la caiguda del mur de Berlin, d’aquella forma impensada,  l’enfonsament de la República Democràtica Alemanya  i de tot el bloc de l’Europa de l’Est com un dòmino caigut o en una altre sentit els minsos percentatges de suport a la independència poc temps abans dels seus respectius referèndums guanyadors allà  on s’ha fet en l’Europa central i de l’Est.

Aquests pensaments vénen a  tomb per la demanda feta sovint per alguns i amb raó, no ho nego , de la necessitat de traçar un full de ruta clar cap a la independència. Sovint s’ha dit que aquest pla no estava prou pensat, gaire definit i entre els partidaris abrandats de la proclamació unilateral i els d’un referèndum  al conjunt del poble de Catalunya hi ha tot de camins desbrossats possibles.

La realitat però sembla ser, també a Catalunya?, més imaginativa que la teoria polí­tica o els plans estratègics  de ments pensants i el cas de les consultes  d’abast municipal obre sens dubte unes perspectives noves que no haur­em de malaguanyar.

Penso que està  més en les nostres mans que no pas en les de qui s’hi oposarà des de l’Estat Espanyol i d’aquí­ mateix estant.

Depèn de nosaltres mateixos. De fet sempre ha estat així­, a les nostres pròpies màns saber administar la força  de la ciutadania i el tempo amb l’habilitat que cal.

Els oponents són els de sempre, en les seves diverses faccions, de la falangista tronada a la sofisticada cosmopolita. De la renúncia  socialista a la caverna medià tica. Les diverses cares de l’Estat faran tots els papers de l’auca.

En aquesta primera fase el protagonisme correspon a la societat civil que a cada municipi organitzi les consultes i per tant seria bo que els partits polítics que hi donen suport no les monopolitzessin. Cal una gran generositat per part de tothom per saber administrar l’onada que progressivament es pot aconseguir sumant  municipis disposats a fer-la. Poc a poc, pas a pas i amb seguretat. Sense presses després de 300 anys d’ocupació i sense pauses allà  on hi hagi espai aporfitant totes les escletxes.

Si la tongada de municipis al llarg dels propers mesos és considerable ben segur que n’hi haurà  d’altres que s’hi afegiran i l’objectiu serà  més abastable.

Posteriorment els partits hauran de dir-hi alguna cosa en seu parlamentària, però entenc que ha de ser després, com he dit , en primer lloc perquè ara és el moment de les associacions locals que a cada lloc ho organitzin i que s’han de sentir protagonistes, acompanyades pels partits polítics amb representació municipal però protagonistes elles, sumant adhesions transversals i unitàries més enllà  de les diverses sigles.

Després, imagineu per un moment que arribéssim  a haver fet consultes en municipis que sumessin el 51%  de la població de Catalunya,  ja es podria dir que el tema interessa a la gent  ( aquella cançoneta pesada dels que no en volen parlar) i a partir d’aquell moment es podria perfectament començar a prendre decisions d’abast nacional, que poden ser moltes i variades, des del suport del Parlament a les consultes fetes o la proposta de fer-ne llavors una  per a tot el paí­s, o bé altres de prèvies com eleccions anticipades que es polaritzarien sens dubte en aquesta qüestió i que si donessin una majoria sobiranista haurien d’implicar la convocatòria d’una consulta nacional  i qui sap si fins i tot , dependent de la força obtinguda, la proclamació unilateral des del Parlament…

Fixeu-vos però que en aquest darrer paràgraf  he deixat córrer la imaginació,  he esbossat el que podria ser un full de ruta, com demanen alguns, però retorno a l’inici de l’article, potser la realitat pren un altre camí i el que llavors calgui fer és tota una altra cosa.

Per tant insisteixo en afirmar que l’escletxa oberta a Arenys té unes potencialitats enormes, que està  a les nostres màns fer-ho bé, no fer el ridí­cul, realitzar-les amb tota la seriositat necessària com el poble del Maresme va fer i anar avançar pas a pas de forma segura, sumant municipi a municipi , ciutadà  a ciutadà .

Al discurs nacional hi afegiria amb contundència el de la democràcia, qui té por de preguntar és que no vol saber la resposta, i enllaçaria així­ ampliant-lo i perfeccionant-lo el discurs nacional amb el de la llibertat, que plegats poden sumar  una majoria de canvi que resulti històrica.

Si  fos veritat que la consulta d’Arenys  pot ser l’inici no ens perdonarí­em mai haver espatllat l’oportunitat pels nostres errors, per les nostres pròpies febleses.

 

Comments (7)

Finançament.

Us recomano llegir aquest article aparegut al diari AVUI d’aquest matí sobre el finançament on el Vicepresident de la Generalitat ens fa memòria de les renúncies de CiU acceptant la retallada de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya, és a dir, el conegut pacte Mas-Zapatero.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/comptes_clars_63318.php

Comments (3)

Estar a l’alçada.

D’aquí un mes i mig tindrem eleccions europees. No són probablement les que més interès desperten entre els ciutadans malgrat que és la Unió Europea l’espai polític que determina en  bona part el nostre futur econòmic i social a través de directives que després els Parlaments dels estats desenvolupen o apliquen.  Tot i això encara no les visualitzem com  unes eleccions properes malgrat que poden afectar temes tan nostres com la possibilitat o no de mantenir les festes populars a l’entorn de la cultura del foc, com ja s’ha comentat abastament. I tantes altres qüestions de molta transcendència.

Ni el sistema electoral, ni la circumscripció electoral única d’abast espanyol  -cosa que no passa ni a la jacobina França- ni l’absència d’unes llistes comunes de candidats per tota la Unió o altres mesures que poguessin  fer més propera la realitat d’Europa no hi ajuden gens.

Tanmateix hi hem de ser. I amb força. Els independentistes no ens podem permetre el luxe de “passar” d’Europa perquè ser més europeus és ser menys espanyols, perquè és la UE el nostre futur espai polític on volem hissar la nostra bandera lliure i solidària amb les de la resta de nacions del vell continent.

És per això que ERC ha fet una candidatura de les esquerres nacionals que abasta les principals forces polítiques de les nacions ibèriques. Mai abans no s’havia pogut constituir una coalició tan potent com la d’enguany, amb el Bloc Nacionalista Gallec, Aralar i EA d’Euskal Herria, i Entesa de Mallorca, així com algunes forces menors i els Verds per al conjunt de l’Estat. És a dir, un unió importantíssima de forces de progrés  de l’espai  de l’esquerra nacional en els seus respectius territoris. I al capdamunt un candidat, l’Oriol Junqueras, la vàlua, solidesa i trajectòria independentista del qual  és innegable i àmpliament volguda.

I aquesta és la feina dels propers  dies.

Certament el país està pendent d’altres coses, de la crisi econòmica, del finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut. I l’ independentisme està en un moment interessant de debat intern sobre com encarar aquests reptes. Hi ha un creixement clar de l’independentisme social i això fa que  les forces polítiques d’aquest espai hagin de saber trobar la manera de donar resposta a aquesta situació.

Ara per ara però només ERC és una opció electoral consolidada, la resta són desitjos o projectes. Un país necessita sistema propi de partits polítics, no en té prou amb la societat civil o “digital” conscienciada, per més que bulli. Vegeu el cas del País Valencià on sense presència política parlamentària no es visualitza l’espai ciutadà i de nacionalisme cívic que existeix.

Construir una organització política és molt complexe, no es fa d’un dia per l’altre,  alguns ja ho haurien de saber després de dècades en l’independentisme i és obvi que mai com aquests darrers anys no havia tingut tant de pes polític i per tant, també cal dir-ho, tanta responsabilitat.  La responsabilitat és donar respostes concretes als problemes de cada dia i seguir avançant en el projecte polític. Donar respostes concretes per al dia a dia demana posicionar-se  sobre la realitat i decidir unes polítiques socials o no, unes polítiques de Districte o unes altres, unes solucions d’esquerres o unes de conservadores, preferir un model de desenvolupament o un altre. I així en cada tema. És a dir, que en el dia a dia, en el mentrestant, cal gestionar la política, sigui des del govern de la Generalitat o des del nostre Districte de Gràcia. No vindran salvadors de la pàtria amb solucions miraculoses que des de dalt ho enllestiran tot,  el món i Catalunya és molt més complexe i plural, només treballant des de la unitat, diàriament,  des de la proximitat  dels barris de Gràcia  que és el que a nosaltres ens pertoca, i fins al govern del país .

Podríem fer un front patriòtic per la independència, d’acord completament. Però em voleu dir amb qui? És que hi ha alguna altra força política parlamentària que es declari independentista que s’hi volgués afegir? Estaria molt bé el front si fos possible i duraria pocs dies, perquè si es fa és per guanyar. Seria majoritari i en un tres i no res  proclamaria la independència. Després cadascú cap a casa seva, d’esquerres o de dretes a gestionar el país. Molt bé, perfecte, oh! quin descans seria.

Estem ara mateix en aquesta tessitura político-social? Veieu una força de dretes, demòcrata cristiana o liberal independentista? No la conec pas. És que no existeix. Aniria molt bé que hi fos però ara no hi és. Veieu una força alternativa d’esquerres –de l’independentisme radical?-, només hi és en candidatures municipals . Això és el que hi ha, pot canviar certament, però ara mateix és el que hi ha.

La resta és fora. I cal anar-la a buscar.

Per tant, amb errors, que n’hi ha hagut, però també amb encerts, (els reconeixem?) Esquerra Republicana de Catalunya continua sent la força  de l’independentisme que més ha triomfat .

Per això estic satisfet de la candidatura europea que s’ha assolit perquè és un exemple de feina ben feta.

Aquesta és la tasca que ens pertoca els propers dies, el treball constant i seguir picant pedra, que ningú va dir que fos fàcil, sense mitjans de comunicació propis ni propers, sense poders fàctics econòmics al darrera, ben al contrari.

Des del Districte de Gràcia treballant per la independència com sempre, ara per l’Oriol Junqueras, demà –quan arribi el moment, no abans- oposant-se a un mal finançament o  a la sentència adversa del Constitucional. Més endavant, si s’escau, fent el govern que més convingui amb qui vulgui avançar cap als nostres objectius nacionals, sense preferències, obrint una nova etapa si cal. Però per avançar nacional i socialment.

Ara feina, ara Europa. Amb l’Oriol Junqueras.

 

 

 

Comments (3)

Cadena humana. A Montjuïc no hi volem l’exèrcit!

El PP i el PSC han pactat a l’Ajuntament de Barcelona que el Ministeri de Defensa – i per tant l’exèrcit – segueixi en la gestió del Castell de Montjuïc. Un Castell, símbol de la repressió durant segles contra el poble català, que en teoria ‘ja ha estat retornat a la ciutat de Barcelona’. Molts recordareu la festa que va organitzar l’Ajuntament amb l’Alcalde Hereu al capdavant celebrant el ‘retorn’ del Castell a la capital de Catalunya. I en campanya electoral, Zapatero i Hereu van assegurar que el Castell de Montjuïc seria retornat a Barcelona sense condicions.

Però malauradament amb el pacte segellat entre el Partit Popular i el Partit Socialista de Catalunya a l’Ajuntament l’exèrcit perviurà al Castell de Montjuïc. I a més a més, també hi romandrà la simbologia militar de l’estat i, entre d’altres, això obliga a que la bandera espanyola onegi en un lloc preeminent (No us perdeu aquest vídeo de Polònia que ens refresca la memòria).

D’altra banda, el consorci tindrà com president a l’alcalde Jordi Hereu. Però el més escandalós és que de vicepresidenta primera, hi haurà la ministra de Defensa Carme Chacón, per sobre del vicepresident segon que serà el president de la Generalitat José Montilla. Així, situant la ministra de Defensa per sobre del president de Catalunya el PSC i el PP demostren novament quina és la seva visió de país. És inadmissible que un ministre estigui per sobre de la màxima institució del nostre país. Creiem doncs, que les dificultats per aconseguir la cessió del Castell de Montjuïc mostren que aquesta segueix sent una plaça que Espanya usa per dominar Barcelona. Així doncs, defensem Barcelona, com a capital de Catalunya i de la llibertat: el castell de Montjuïc  ha de ser per a la ciutat i sense condicions.

És per aquest motiu que us animem a fer una CADENA HUMANA cívica perquè els barcelonins i barcelonines reclamem un Castell que ens pertany per justícia històrica. En el seu moment vam recuperar La Ciutadella, el proper pas serà el Castell de Montjuïc.

NECESSITEM 1000 PERSONES, t’hi apuntes? 

ADHEREIX-TE A LA CAMPANYA

Tornarem a vèncer. Correu electrònic: montjuicperlapau@gmail.com


Comments (7)

1 de maig enmig de la crisi.

Avui és 1 de maig, però enguany el dia del Treball ens arriba enmig d’una profunda crisi econòmica que no deixa indiferent a ningú i que té encara un final llunyà i incert. La crisi  que ens ocupa  no és a causa dels treballadors/es, cosa òbvia, tot i que de vegades s’oblida, sinó de la bombolla immobiliària en el cas de l’estat espanyol i financera globalment.  Davant d’una greu situació com aquesta  cal estar molt amatents a preservar els drets dels treballadors i evitar que algú vulgui fer passar bou per bèstia grossa. Els treballadors són capaços  de molts sacrificis, ja està més que demostrat això, per tal de preservar els seus llocs de treball, però altra cosa seria una retallada dels seus drets laborals i les condicions de treball, seguretat laboral, contractació, horaris, etc.

Després d’anys de vaques grasses per a alguns que no s’han notat a les butxaques dels treballadors amb salaris  que segueixen sent dels més baixos d’Europa ara no podem permetre que  en patim les conseqüències com si en fóssim els responsables.

A l’entorn d’això les diverses centrals sindicals del país esbossen les seves propostes en uns articles que es publiquen al diari Avui i que si teniu 10 minuts us recomano de llegir. Hi escriuen els secretaris/es generals de CCOO, UGT, Intersindical-CSC i USOC. No diuen tots exactament el mateix però entre tots configuren una visió  encertada del que ha de ser un conjunt de polítiques adreçades a preservar la cohesió social del país i a posar les bases de la recuperació econòmica a partir de nous paràmetres.

 http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0501/090501diari018.pdf

 http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0501/090501diari019.pdf

Comments

« Previous entries Pàgina següent » Pàgina següent »

Bad Behavior has blocked 8 access attempts in the last 7 days.