D’aquí un mes i mig tindrem eleccions europees. No són probablement les que més interès desperten entre els ciutadans malgrat que és la Unió Europea l’espai polític que determina en bona part el nostre futur econòmic i social a través de directives que després els Parlaments dels estats desenvolupen o apliquen. Tot i això encara no les visualitzem com unes eleccions properes malgrat que poden afectar temes tan nostres com la possibilitat o no de mantenir les festes populars a l’entorn de la cultura del foc, com ja s’ha comentat abastament. I tantes altres qüestions de molta transcendència.
Ni el sistema electoral, ni la circumscripció electoral única d’abast espanyol -cosa que no passa ni a la jacobina França- ni l’absència d’unes llistes comunes de candidats per tota la Unió o altres mesures que poguessin fer més propera la realitat d’Europa no hi ajuden gens.
Tanmateix hi hem de ser. I amb força. Els independentistes no ens podem permetre el luxe de “passar” d’Europa perquè ser més europeus és ser menys espanyols, perquè és la UE el nostre futur espai polític on volem hissar la nostra bandera lliure i solidària amb les de la resta de nacions del vell continent.
És per això que ERC ha fet una candidatura de les esquerres nacionals que abasta les principals forces polítiques de les nacions ibèriques. Mai abans no s’havia pogut constituir una coalició tan potent com la d’enguany, amb el Bloc Nacionalista Gallec, Aralar i EA d’Euskal Herria, i Entesa de Mallorca, així com algunes forces menors i els Verds per al conjunt de l’Estat. És a dir, un unió importantíssima de forces de progrés de l’espai de l’esquerra nacional en els seus respectius territoris. I al capdamunt un candidat, l’Oriol Junqueras, la vàlua, solidesa i trajectòria independentista del qual és innegable i àmpliament volguda.
I aquesta és la feina dels propers dies.
Certament el país està pendent d’altres coses, de la crisi econòmica, del finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut. I l’ independentisme està en un moment interessant de debat intern sobre com encarar aquests reptes. Hi ha un creixement clar de l’independentisme social i això fa que les forces polítiques d’aquest espai hagin de saber trobar la manera de donar resposta a aquesta situació.
Ara per ara però només ERC és una opció electoral consolidada, la resta són desitjos o projectes. Un país necessita sistema propi de partits polítics, no en té prou amb la societat civil o “digital” conscienciada, per més que bulli. Vegeu el cas del País Valencià on sense presència política parlamentària no es visualitza l’espai ciutadà i de nacionalisme cívic que existeix.
Construir una organització política és molt complexe, no es fa d’un dia per l’altre, alguns ja ho haurien de saber després de dècades en l’independentisme i és obvi que mai com aquests darrers anys no havia tingut tant de pes polític i per tant, també cal dir-ho, tanta responsabilitat. La responsabilitat és donar respostes concretes als problemes de cada dia i seguir avançant en el projecte polític. Donar respostes concretes per al dia a dia demana posicionar-se sobre la realitat i decidir unes polítiques socials o no, unes polítiques de Districte o unes altres, unes solucions d’esquerres o unes de conservadores, preferir un model de desenvolupament o un altre. I així en cada tema. És a dir, que en el dia a dia, en el mentrestant, cal gestionar la política, sigui des del govern de la Generalitat o des del nostre Districte de Gràcia. No vindran salvadors de la pàtria amb solucions miraculoses que des de dalt ho enllestiran tot, el món i Catalunya és molt més complexe i plural, només treballant des de la unitat, diàriament, des de la proximitat dels barris de Gràcia que és el que a nosaltres ens pertoca, i fins al govern del país .
Podríem fer un front patriòtic per la independència, d’acord completament. Però em voleu dir amb qui? És que hi ha alguna altra força política parlamentària que es declari independentista que s’hi volgués afegir? Estaria molt bé el front si fos possible i duraria pocs dies, perquè si es fa és per guanyar. Seria majoritari i en un tres i no res proclamaria la independència. Després cadascú cap a casa seva, d’esquerres o de dretes a gestionar el país. Molt bé, perfecte, oh! quin descans seria.
Estem ara mateix en aquesta tessitura político-social? Veieu una força de dretes, demòcrata cristiana o liberal independentista? No la conec pas. És que no existeix. Aniria molt bé que hi fos però ara no hi és. Veieu una força alternativa d’esquerres –de l’independentisme radical?-, només hi és en candidatures municipals . Això és el que hi ha, pot canviar certament, però ara mateix és el que hi ha.
La resta és fora. I cal anar-la a buscar.
Per tant, amb errors, que n’hi ha hagut, però també amb encerts, (els reconeixem?) Esquerra Republicana de Catalunya continua sent la força de l’independentisme que més ha triomfat .
Per això estic satisfet de la candidatura europea que s’ha assolit perquè és un exemple de feina ben feta.
Aquesta és la tasca que ens pertoca els propers dies, el treball constant i seguir picant pedra, que ningú va dir que fos fàcil, sense mitjans de comunicació propis ni propers, sense poders fàctics econòmics al darrera, ben al contrari.
Des del Districte de Gràcia treballant per la independència com sempre, ara per l’Oriol Junqueras, demà –quan arribi el moment, no abans- oposant-se a un mal finançament o a la sentència adversa del Constitucional. Més endavant, si s’escau, fent el govern que més convingui amb qui vulgui avançar cap als nostres objectius nacionals, sense preferències, obrint una nova etapa si cal. Però per avançar nacional i socialment.
Ara feina, ara Europa. Amb l’Oriol Junqueras.
Miquelpages