Bloc de Miquel Pagès

Aquesta setmana ha estat notícia l'estudi fet per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) titulat : "Llengua i identitat a Catalunya 2008.  Segons l'estudi en un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Segons els resultats de l'estudi es complirien les premisses que la Unió Europea va posar en el cas de Montenegro pel que fa a la participació i el resultat afirmatiu requerit i encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos -si cap d'aquests no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%-  ambdós resultats serien positius.

Fins aquí les dades, en aquest cas avalades pel rigor científic d'una universitat.

I ara què?

Esperem còmodament asseguts al sofà el proper estudi sense fer res o bé decidim d'una vegada i tots plegats que la realitat és tossuda i que hi ha més base independentista de la diuen i volen i per tant comencem a actuar d'una vegada en conseqüència?

Perquè aquesta és la questió, clara i planerament. Decidir si ens ho creiem  i va de veres o si simplement deixem passar la història i les oportunitats.

Cal, al meu entendre, adonar-se dels canvis polítics que acceptar això hauria d'implicar, cal adonar-se que més enllà dels partits, i ho dic des de la responsabilitat que tinc com a president d'ERC a Gràcia, hi ha més vida independentista i que cal establir marcs d'actuació unitaris que ens permetin avançar de forma creïble cap als nostres objectius.

Més enllà del propi partit hi ha independentistes, òbviament, però també més enllà de tots els partits junts,  hi ha societat civil organitzada i jo diria, encara més important, que hi ha sociològicament una amplísssima base de persones que orfes de plataformes, entitats i partits malden per manifestar d'alguna forma els seus objectius polítics pel que fa a la qüestió nacional.

Aquesta base social ha de poder expressar-se unitàriament en forma i fons, ha de poder treballar plegada per sobre de les diferències que  respecte a altres qüestions que afecten la societat catalana poguem tenir legítimament.

Estaríem disposats a construir aquesta expressió de l'independentisme sense apriorismes ni protagonismes personals o de grup?

Penso que aquesta és la qüestió. Ja ha passat el temps de la justificació continua de l'independentisme, el temps de la normalització del projecte, ja no som  quatre gats, és una gran part del poble català que ho demana, el treball de tants anys comença a donar els seus fruits i per tant ara cal més que mai abandonar velles maneres de fer per construir els espais comuns i compartits on l'independentisme pugui expressar-se.

Tal vegada l'àmbit local pot ser un dels primers en aquest camí de trobada de tots plegats, tal i com estan començant a fer un col.lectiu d'alcaldes i regidors de diversos partits que han elaborat un manifest conjunt en aquesta línia.

Podria ser Gràcia un territori pioner en aquest sentit, podríem en el nostre Districte, en els nostres barris iniciar alguna proposta unitària que permetés visualitzar aquest canvi de dinàmica que ens cal?

Pensem-hi. No dic que sigui fàcil ni en tinc la fórmula, però em penso que és el que ens cal.

Ja ha començat el teatre de la negociació del finançament. Benvinguts tots i preneu seient que serà per sucar-hi pa, no hi faltaran actors de verb gruixut i polítics que faran el paper de policia bo alternant-se els uns amb els altres seguint un pla prefectament traçat per Espanya per no afluixar la mosca  i continuar vivint del nostre esforç fiscal.

Dels barroers com el president d’Extremadura que ja ha dit que si els catalans volen més finançament ens haurem de veure les cares (com si fos un pinxo de barri!) a l’habilitat del mai jubilat Felipe González que proposa deixar-ho per més endavant, en sentirem de tots colors. Serà una representació  de primera de la qual ja en coneixem  la lletra i que  només varia en la música i el to any rera any, negociació rera negociació.

Si abans de les eleccions espanyoles la crisi econòmica era només una desacceleració ara ja és Crisi en majúscules que permet posar d’acord PSOE i PP per parar els peus als partits catalans.  I no invoquessiu pas l’Estatut, tant fa que sigui una llei de rang superior que s’ha de cumplir, amb l’enrenou fan temps per aplaudir la retallada final que es prepara des del seu Tribunal Constitucional (jutge i part). Baixarà el teló d’aquesta comèdia esperpèntica i esperaran que un cop més els riem les gràcies.

Ho farem? Tindrem els polítics que defensaran d’una vegada unitàriament els interessos de Catalunya? Tindrem els sindicats al costat dels ciutadans que són perjudicats per no disposar el país de recursos suficients pe fer front als serveis públics? Hi haurà una resposta clara i a temps de l’empresariat davant la manca d’infrastructures? I tots plegats? Cadascú de nosaltres s’ho mirarà des de la barrera, des del sofà davant la tele?

En els propers dos  mesos tots els partits catalans hauran fet els seus congressos i decidit estratègies. Seria bo que tots entenguéssim que la ciutadania no ens farà cas si no trobem noves formes de resoldre els problemes, si en allò que és fonamental no l’encertem, i el finançament és bàsic com el pa que mengem, com la pluja agraïda que avui cau finalment.    

Ja és curiós observar com el calendari uneix en pocs dies de distància, tan sols una quinzena, tres diades emblemàtiques com les que acabem de passar: el 14 d'abril, Sant Jordi i el Dia del Treball. Les tres ens evoquen les sigles que donen nom al nostre partit i que sintetitzen el nostre projecte polític: la República el 14 d'abril, Catalunya el dia de Sant Jordi i l'Esquerra l'1 de maig.

De la primera ja n'he parlat (veure article anterior). 

Sant Jordi ens ha portat de nou la catalanitat al carrer de forma oberta, popular i espontània i això que és bo com a símptoma de normalitat ha tornat a ser usat per alguns (tot i que aquest any menys) per atiar de nou la polèmica estèril de canviar la data de la Diada Nacional i ubicar-la per Sant Jordi. 

Però els fets són tossuts i les nacions tenen una diada de referència que en molts casos és un fet històric de conseqüències polítiques, sovint la data de la independència. En el nostre cas doncs i mentre no arriba aquesta, l'11 de setembre és el millor referent de memòria històrica i de lluita col.lectiva pels nostres drets nacionals. Voler Sant Jordi com a diada nacional és intentar treure la càrrega política que una jornada nacional ha de tenir i deixar-nos orfes d'aquest referent per només potenciar els aspectes festius amb la intenció clara de folkloritzar-nos.

Pel que fa a la tercera, ahir era 1 de maig, dia del treball, jornada emblemàtica per a les forces d'esquerra i de solidaritat entre els treballadors.  La tradicional manifestació va estar marcada pel rebuig sindical a la moderació dels sous per afrontar la crisi així com per una clara visibilització de la immigració com a fenòmen social que demana respostes urgents però també sòlides i creibles  envers els menys afavorits. Una lluita sindical que no sempre sembla conscient del país on viu, massa teledirigida des de les seus centrals dels sindicats d'obediència espanyola  (ja es va veure en la no assistència d'aquests a la gran manifestació nacional del passat 1 de desembre) i que haurien de tenir en la defensa d'un marc català de relacions sociolaborals  el seu objectiu principal.

Catalunya, República i Esquerra unides per l'atzar del calendari en uns pocs dies.  Una societat de valors republicans que aprofundeixi en la radicalitat democràtica, una societat que desenvolupi l'estat català del benestar i una Nació Catalana que mantingui la seva personalitat, llengua i cultura amb un projece engrescador per a tothom.

Aquest és l'autèntic repte de futur que ara mateix tenim des d'Esquerra Republicana  de Catalunya, fer creibles les propostes que des de sempre hem defensat i tornar a ser referents per assolir-les.

Els objectius estan ben clars, com sempre, Catalunya i la justícia social, només cal actuar en conseqüència, des del treball i el rigor, sense confondre's, sense anades i tornades.  Endavant i a la feina.