Bloc de Miquel Pagès

Cercar allò que ens separa no porta enlloc, diuen cofois els convençuts de les essències de la representativitat ciutadana, els qui  donen per fet una sèrie d'apriorismes sobre els quals  fa massa anys (30) que van bastint els seus projectes i interessos.

Parteixen de consensos que no s'han pogut obtenir  a través de processos plenament democràtics sinó fent passar per l'embut estret uns drets a canvi d'altres.

Això és el que va representar la transició espanyola. Democràcia a canvi de restauració monàrquica, democràcia a canvi de la sagrada unitat d'Espanya  defensada per l'exèrcit -això sí que fa modern oi?- (art.2 de la Constitució), democràcia a canvi de posar una llengua oficial i les altres a sobreviure en segon rang, democràcia  a canvi de prohibir la federació o unió de "comunitats autònomes", democràcia…  sí… però carregada de renúncies.

No és aquest el lloc i el moment de debatre sobe la transició, prou que n'han parlat entesos de tota mena, però el que no és acceptable és que trenta anys després ens vulguin fer combregar a noves generacions amb les mateixes rodes de molí, a passar pels mateixos embuts.

Posar l'estelada als ajuntaments del país es veu que separava, diuen els defensors del sistema, en un exercici d'hipocresia còsmica, fent-se l'orni de tantes altres coses (m'estalvio la llista) que ells han defensat i mostrat al llarg dels anys sense parar-se a veure si unien o no.

Diguem-ho clar, la bandera espanyola a Catalunya no uneix, la monarquia tampoc, la negació dels drets nacionals expressats democràticament i de forma pacífica tampoc, a qui fa por tot això?  a qui espanta la llibertat?

Prefereixen seguir calents al seu niu confortable, amos i senyors del seu tros, creient-se les seves raons.

Però no, ja és molta, moltíssima la gent d'aquest país que no es conforma, que n'està tipa de pagar les hipoteques mal negociades durant la transició.

Allò que ens separa diuen….  com si tots els súbdits d'aquest estat fóssim tractats igual.  És ben bé un exercici d'escarni polític immillorable que fa passar les víctimes per botxins.   Allò que separa realment és que uns tinguin  l'índex de funcionaris més alts de la Unió Europea i altres paguem els seus sous,  que uns puguin disposar de prestacions sanitàries per a la seva població i els altres, és a dir, els habitants dels Països Catalans no, que uns tinguin infrastructures viàries noves de trinca i gratuïtes i altres ens les haguem de pagar de la butxaca i siguin insuficients, que … 

Allò que separa és dir una cosa allà i una altra aquí. Veure la palla a l'ull de l'altre i no la biga en el propi. Cornuts i pagar el beure.  

Els va molestar l'estelada al balcó… quina llàstima. Això sí que els va preocupar.  Un tros de roba un dia en uns balcons separava de no dir…

Mentrestant a seguir perpetuant les discriminacions nacionals, econòmiques, financeres i lingüístiques que pateix la nostra nació.

Allò que ens separa… diuen, quin tip de riure que fan els unionistes! 

Comencem pel començament que deia aquell i així ens entendrem millor. Els independentistes estem acostumats a perdre, aquesta és la veritat i per canviar-la cal reconèixer-la.  És evident que els nostres objectius nacionals encara no s'han aconseguit i restem dins l'Estat Espanyol després dels trenta anys que portem de la segona restauració monàrquica.

És per això que estem molt curtits en cinquanta-mil batalles, bregats amb tantes històries. Amb tot, el progrés de l'independentisme és ara més evident que mai amb una força parlamentària, política i social com mai no s'havia produït en tota la història dels Països Catalans. Però com deia a l'inici, encara som lluny del nostre objectiu nacional.

Altres en canvi estan acostumats al poder com si ells mateixos fossin l'encarnació viva d'aquest. Tants anys a les institucions  -cas de l'Ajuntament de Barcelona- fa  que una petita derrota no la sàpiguen pair democràticament.

Aquest ha estat el cas de l'episodi de l'estelada d'abans d'ahir a Gràcia.

Els fets són coneguts, la Junta de Portaveus del Districte, òrgan legal i representatiu es reuneix i aprova quatre acords: hissar la senyera sola i llliure al pal de l'Ajuntament de Gràcia, penjar la senyera estelada al balcó del mateix edifici, dedicar un carrer a Vicenç A. Ballester (impulsor de l'estelada el 1908) i adherir-se a la campanya.

El Partit Popular, tan distant de les nostres propostes, cosa sabuda, va marxar de la reunió argumentant que no es poden tractar aquests temes en una Junta de Portaveus (deixem ara i aquí el feixuc debat legalista).

Els quatre acords tenen o no tenen el mateix valor jurídic?  o el tenen tots o no el té cap d'ells, aquesta és la qüestió.

Doncs bé, els fets són que efectivament la senyera és hissada al terrat de l'Ajuntament tal i com es va acordar i s'hi està tota la Diada i en canvi l'estelada una hora després de ser penjada amb dignitat pels regidors  i consellers de Districte d'ERC i CIU és retitrada immediatament per l'aparell del Districte.

Per què es respecte un acord i no pas un altre? Aquest serà un misteri  de la política local interessant de descobrir.

El desaparegut PSC de Gràcia dominat cada dia més per l'aparell del PSOE no és conscient que ha comès una il.legalitat? Posar la senyera sola sense la bandera espanyola és il.legal, així doncs desconeixen les lleis, les sevs lleis? Quina coherència té  permetre això tot i incórrer en una il.legalitat coneguda i acte seguit acarnissar-se amb l'estelada?

Penjar un domàs, bandera o  pancarta al balcó no és il.legal. S'ha fet en altres ocasions, i tant a Gràcia com a l'Ajuntament de Barcelona hem vist des de la bandera del moviment gai,  a llaços vermells, liles i negres  per les víctimes de la SIDA, el terrorisme o la violència de gènere, o pancartes vàries per exemple pel retorn dels papers de Salamanca i arreu del país altres de diverses  contra la MAT, etc etc.

Cap d'aquests gestos ha estat mai declarat il.legal, i és ben lògic que així sigui, és més, des d'ERC hi hem donat suport clarament perquè entenem que és una manera de visualitzar les lluites d'aquests col.lectius que compartim.

A què respon tanta insensibilitat  davant del cas de l'estelada? ni per respecte als qui han mort defensant-la, ni per deferència envers la memòria històrica en la data del seu centenari no s'havia d'haver arribat a una situació tan trista i lamentable.

Estem ferits, sí, ferits en els nostres sentiments. No es pot qualificar d'altra manera més que una ferida oberta veure com  davant dels nostre ulls, amb la plaça encara plena de graciencs i gracienques independentistes, es retira  amb males formes el símbol d'una lluita que es comparteixi o no mereix tant de respecte com tots els altres símbols abans esmentats.

On és la sensibilitat no ja catalanista, sinó simplement històrica i cultural i de respecte democràtic envers el símbol de la lluita legítima del catalanisme des de fa cent anys?

En realitat no s'hauria hagut d'arribar a una Junta de Portaveus, senzillament la sensibilitat política democràtica, el respecte per la memòria històrica i l'oportunitat de la data haurien d'haver estat suficients per accedir-hi. Però als socialistes els ha pesat més la renúncia, i s'han embolicat en la contradicció de fer una acció il.legal  -lamentablement penjar la senyera ho és-  i en canvi no tenir cap respecte per un gest que es podia permetre perfectament. És ben bé que han perdut el nord.

Decepció encara més profunda vers els representants d'Iniciativa que fent-se eco dels socialistes trenquen una tradició de representants graciencs més coherents amb uns plantejaments transformadors de la societat que no la simple gestió snob de la realitat, incoherents amb altres companys que en altres poblacions dels país en canvi sí que van donar suport a l'estelada, o incoherents amb els que  anaven a la manifestació de la Diada en representació d'Esquerra Unida. Quin desgavell.

Sigui com sigui, que cadascú porti la seva motxilla. Nosaltres haguéssim quedat satisfets amb un gest de respecte envers els nostres símbols i la memòria històrica que comporten, veient que això no era possible de mutu acord vam haver d'acudir a una votació de la Junta de Portaveus, podiem perdre, ho haguéssim acatat perquè com deia a l'inici hi estem avesats, però vam guanyar.

Aquest cop els que han tingut un mal perdre han estat els socialistes.

Estem ferits, s'ha perdut una ocasió única de fer prevaldre el respecte, ha estat la prova del cotó, i s'ha embrutat.

Aquesta por a la llibertat, al dret a decidir, (que avui mateix ha tingut un nou exemple quan s'ha impedit la consulta al País Basc) ens esperona a seguir lluitant fins que arribi el dia que havent fet la feina que ens pertoca i que consisteix en convèncer una majoria de ciutadans, votarem democràticament la constitució de la República Catalana.

Llavors hissarem per sempre més la bandera catalana amb l'estel de la llibertat, això sí, permetrem que en el seu aniversari el PSC i ICV puguin posar les seves banderes al balcó.

… endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba…

Falten pocs dies per a la Diada Nacional i com cada any sempre trobes en aquestes dates algun company que et demana, i per l'Onze què?, que hem de fer?

El seu posat acostuma a ser de cansament i desconcert, amb una mirada perduda com aquell que ja endevina la resposta, de fet la que li has donat cada any com en una repetició cíclica del pas del temps.

I penses, ja hi tornem, realment ha començat de nou el curs polític.

I el company diu que li fa mandra anar als actes de la Diada. que sempre és el mateix, que si el Fossar al vespre de la vigília i l'endemà al migdia, que si dinar amb els companys del partit i a la tarda la manifestació i acaba dient que ja veurem, que treurà el cap un moment o altre.

I tu que penses que té una mica de raó, que com les rutines de la vida tot pot arribar a cansar, és clar que sí, però t'atures de cop i volta i t'adones que ells no descansen mai, que Espanya no para com una màquina perfecte que no fa vacances ni caps de setmana, les 24 hores del dia i tots els dies de l'any, Espanya és un non stop implacable.

I si per la Diada nosaltres -els independentistes- no sortim al carrer Espanya haurà guanyat, si nosaltres no ens mantenim ferms, Espanya seguirà avançant en el procés històric de dissoldre'ns nacionalment que fa tres segles justament per l'Onze de setembre de 1714 va començar.

Ara sí que es pot dir allò que si tu no hi vas ells tornen. Aquesta és la qüestió.

Raons no en falten. L'estiu ens ha ocupat amb el serial del finançament, i encara penja d'un fil la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

Cap any falten raons concretes per defensar la terra, no es tracta però de fer el llistat detallat del que encara resta pendent d'assolir-se, és que n'estem farts de manera global i absoluta. És que ja n'hi ha prou de qui dia passa i any empeny, de peix al cove, de renúncies mediocres, del dia a dia amb les seves petiteses.

I què farem aquest Onze de setembre diria el company, doncs la resposta és  ben clara: fes el mateix que cada dia de la resta de l'any, defensa amb dignitat la llengua, la cultura i la Nació Catalana. Cada dia, les 24 hores, tots els dies de l'any, com fan ells sense descansar mai.