Bloc de Miquel Pagès

Tres en un. Efectivament, ahir mateix en un sol diari tres notícies decebedores, d’aquelles que cansen una vegada més. A la portada del rotatiu es publicava el rebuig de la companyia aèria Swiss-Air a la llengua catalana, la sentència d’un jutge francès contra el reconeixement de la Federació Catalana de Rugbi com a membre de ple dret de la corresponent internacional i la sentència del tribunal eclesiàstic respecte el trasllat del patrimoni artístic del Museu de Lleida cap a  la diòcesi de Barbastre. Si no vols caldo dues tasses, en aquest cas tres. I del bo, espès com el brou de Nadal que ja s’ensuma. En un sol dia, al mateix diari, què més volem?  

A falta d’esperar exactament què diu la sentència, el cas del rugbi és especialment rellevant. No només perquè és lesiva envers els nostres drets nacionals. És també un atac frontal a l’estat de dret si s’accepta la legislació franquista que abolí la Federació Catalana que havia estat fundadora de la internacional l’any 1934. És acceptar que el franquisme es manté legalment com a font de dret i que els seus actes jurídics creen precedent per anular un acte anterior realitzat d’acord a les normes esportives vigents en el moment de la creació de la Federació  Internacional de Rugbi. És realment espectacular, surrealisme jurídic! Us imagineu alguna sentència alemanya actual que acceptés res que fes olor de Hitler?

La voluntat espanyola, i francesa en aquest cas, és clara: tancar-nos a casa, que no ens coneguin a fora.  

Del Tribunal de la Rota en mans de l’Opus Dei, que és qui està al darrera del bisbat de Barbastre (Santuari de Sanjosemari Escribá de Balaguer) no es podia esperar res millor. El bisbat de Lleida que fins i tot en els temps franquistes havia mantingut les parròquies de la Franja de Ponent, un cop esquarterat és veu obligat a trencar la col·lecció d’obres d’art sacre dispersant-les sense cap discurs museològic acceptable. Esquarterament del bisbat seguint l’exemple del trencament provincial que ja el 1833 mutilà el Principat de Catalunya. Divideix i venceràs, ells ho tenen clar.

La voluntat espanyola és clara: fer-nos petits. 

 I encara un atac més a la llengua després de la queixa d’un individu, en aquest cas a través del partit espanyolista UPyD. La por i el desconeixement d’una companyia aèria, no us recorda el cas de Air Berlín d’aquest estiu?. És el mateix, altra volta.

La voluntat espanyola és clara i diàfana: parleu català en la intimitat. 

Són fets que no afecten a la gent, diria aquell, preocupada la societat com ho està, i amb raó, per la crisi econòmica, l’augment de l’atur, els expedients de regulació d’ocupació, les hipoteques, el salvament de bancs especuladors…  

Potser sí, ja no saps què dir, però avui no volia parlar de temes seriosos, sinó de frivolitats que ves per on també et trobes als diaris, deixarem els temes seriosos per a propers articles.  

Mentrestant el finançament al setè cel i l’Estatut al quiròfan…

Aquesta setmana ha estat de balanç de l'obra de govern feta per la Generalitat de Catalunya aquests dos darrers anys.  Dijous passat en un acte al Palau de la Música ERC feia balanç del que ha representat la governació de Catalunya en aquests període.

Sovint ens costa aturar-nos i fer memòria de la feina feta, sovint les declaracions encertades o no de qualsevol dirigent, de qualsevol partit, sigui de govern o oposició tenen més ressò mediàtic i generen converses entre els ciutadans.

És ben lògic, ningú no va pel carrer, als cafès o  a l'ascensor parlant de pressupostos que han augmentat un 184% com el d'Acció Social i Ciutadania, del nombre de professors a l'escola pública que ha pujat un 34% passant de 52.157 a 69.967, de les federacions esportives reconegudes internacionalment que ha passat de 4 a 15, de la despesa mèdica per persona i any amb un augment del 45%; dels incentius en R+D que han vist augmentat el seu volum en un 1809% passant de 2.2 a 42 milions d'euros. I així podríem seguir, repassant la llista, fent balanç del que s'ha fet, aportant xifres.

Sí, ja ho sé, és ben cert que ningú no saluda el veí dient-li bon dia i recordant-li que s'ha inaugurat un equipament cada dos dies durant aquest dos anys.

D'aquest reguitzell de dades i xifres en el millor dels casos potser ens fixaríem en allò que ens pertoca més de prop, si alguna cosa ens afecta a nivell personal i poca cosa més.

Alguns d'això en diuen simplement gestió i recorden que la política és una altra cosa.

Però quina mena de cosa ? Una entelèquia teòrica sense carn ni ossos?

Més aviat la gestió penso que demostra la validesa de les propostes polítiques que es defensen, que ensenya clarament quin model de societat vols per al teu país. La gestió és la concreció de la política, és allò que afecta directament la gent, és la transformació de la ideologia en realitat, és la corporeització de les idees.

Ara que s'escau mitja legislatura, i més enllà de les opinions sobre el govern que cadascú vulgui tenir i dels reptes que com a país tenim al davant, em sembla que també és de justícia, per completar l'anàlisi més acuradament incloure la feina feta. És allò que de vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. I de feina se n'ha fet molta.