L’exposició és un passeig per la història de la seva construcció i ubicació inèdites amb imatges de l’època, i també una Mostra de la dura tasca realitzada per la Xarxa d’Entitats per aconseguir el suport de la societat civil i finalment de l’Ajuntament de Barcelona. Enric Padrosa va fer-ne la inauguració en nom de la Xarxa d’Entitats.

El Grup Municipal d’ERC a Barcelona va posar el seu gra de sorra en aconseguir aprovar una moció després de temps i temps de reticències i tota mena d’impediements posats pel PSC.

Finalment les quatre columnes seran aixecades de nou en el seu emplaçament original durant l’any en curs. Amb aquest gest s’avança una mica més en la normalització nacional i  ciutadana de la simbologia que ens és pròpia.

Podeu visitar l’esposició al Casal Francesc Macià els dies feiners de 18 a 20h

http://www.graciamon.cat/casalfrancescmacia.html

Podeu tornar a llegir la frase si en dubteu. Podeu pensar que no serà un procés fàcil i senzill. Teniu raó. Serà llarg i complex, però el que és més important i canvia completament l’escenari polític dels propers temps és que ja s’ha endegat un procés que a Gràcia i al conjunt de la ciutat de Barcelona permetrà consultar als ciutadans/es democràticament el futur que volen per a Catalunya.

Perquè de fet es tracta en primer lloc d’això, d’engegar un procés unitari, compartit, intergeneracional i engrescador que per sobre de partidismes, per damunt de la petita política del dia a dia i les disputes sovint prescindibles, ens permeti com a poble alçar-nos amb força i assenyalar el futur que volem per a la nostra nació.

I això només es pot fer a partir d’unes profundes conviccions democràtiques, creient de veritat en la participació ciutadana, i per tant donant la veu i el vot a les urnes a tothom, per expressar el seu parer.

Qui tindrà por de la llibertat? Qui voldrà impedir un exercici impecable de democràcia i organització ciutadana?

Gràcia al capdavant de Barcelona i Barcelona com a capital de la nació no podien restar al marge d’aquest procés  que d’arreu del país està emergint i que pot trencar l’encarcarament que la via estatutària  ha demostrat ser finalment, una via morta.

Entitats de Gràcia de tots i cadascun dels seus cinc barris i persones a títol individual es van aplegar el passat dissabte 6 de febrer a Lluïsos –quin millor escenari per a un naixement- per començar a caminar. Hi havia gent de dretes i d’esquerres, gent gran i jovent, homes i dones, graciencs de sempre i vinguts d’arreu del món, des de les entitats esportives fins a les veïnals passant per tot el gran teixit  social i cultural gracienc.

S’hi va respirar un gran ambient presidit per un profund sentit de la responsabilitat, s’hi va aplegar, com diria aquell, el bo i millor de cada casa. Molta il·lusió i generositat.

Pel que fa a Esquerra Republicana de Catalunya, tal i com vaig manifestar allà mateix, hi posarem tot el nostre coneixement del Districte,  els nostres recursos, el nostre local i l’esforç dels nostres militants i simpatitzants, però  voldrem restar en un segon terme. Si això és així serà perquè les entitats i els voluntaris han agafat el lideratge que els pertoca davant d’un repte tan digne.

Hi ha moments en la història dels pobles que són decisius i possiblement ara comencem a construir-ne un. Si la consulta a Barcelona i Gràcia  és exitosa serem molt a prop de la llibertat nacional però si no ens en sortim podríem quedar estancats durant molts anys. Nosaltres ho sabem, els qui no ho volen  també. És per això que cal comptar amb la imprescindible participació de tothom. Què decideixes doncs?

Graciencs/ques, per la llibertat, per una democràcia plena, pel dret a decidir.

Per Catalunya.

Ara és el moment de decidir.

http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n15

El sumari d’aquest expemplar, el 14è ,és el següent::

1- S’aprova la moció d’ERC contra el Pla Integral del Parc Güell

2- Esquerra defensa el model comercial català

3- ERC Gràcia, amb les consultes i la Selecció Catalana

4- L’Entrevista amb Esteve Perpinyà, alcalde de Pardines, sobre les consultes populars

Us adjunt-ho l’enllaç a l’arxiu en PDF
http://fitxers.esquerra.cat/arxius/gracia/La_Campana_Digital_N14.pdf

I també l’opció de llegir-ho on-line d’una manera més fàcil i com si fos un diari ja que pots passar les pàgines o fer zoom allà on necessitis,
http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n14

Seguim treballant , pels barris del Districte de Gràcia i pels Països Catalans.

“Pensa nacionalment, actua localment”

Aquella que impedeix a la gent expressar-se en llibertat i arreu. Una censura que frega el ridícul quan en aquest cas impedeix que una mateixa comunitat humana que comparteix llengua i cultura comunes no pugui rebre en tot el seu territori  les ones televisives que es vulguin.

Doncs com sabeu perfectament no es tracta de ciència ficció sinó del que passa al País Valencià, on el govern actua amb tots els seus mitjans per impedir la recepció de TV3  i la resta de canals de la CCRTV.

Cal doncs que donem suport a la ILP que Acció Cultural del País Valenncià està impulsant amb l’objectiu d’aconseguir la legalització de l’espai comunicatiu català.

Cal aconseguir 500.000 signatures abans del 24 de març.

Som-hi  doncs que tot està per fer i tot és possible.

País Valencià, Països Catalans!!

http://www.televisiosensefronteres.cat/

És especialment interessant l’entrevista amb la Fina Altés,  responsable del Banc del temps de Gràcia i ex Presidenta de l’Orfeó Gracienc .

http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n13

Ara fa menys dies, Barcelona, potser amatent a Gràcia tothora, li va dedicar, molt parcialment tot s’ha de dir, el piromusical de la Mercè .

Hi hem parat prou esment a aquest aniversari? I sobretot, hem valorat prou la magnitud del que va representar aquest fenomen  i de la seva fructífera vida amb el llegat que ens ha arribat fins avui en dia?  Em sembla sincerament que no.

El 1959  Lluís Serrahima amb un article publicat a la revista “Germinabit” va marcar un abans i un després en el naixement del moviment  musical.  Es va començar a forjar el grup conegut com Els Setze Jutges, a partir dels precedents de mitja dècada dels cinquanta amb en Miquel Porter Moix, i el grup anà engruixint-se  iniciat primer per Remei Margarit i Josep M Espinàs o Pi de la Serra fins a completar la llista amb Maria del Mar Bonet o Lluís  Llach.

La llista de persones que hi estigueren implicades és llarga, i no només dels cantants sinó de tots els qui al seu voltant van fer possible cantar  en català en uns anys tan difícils. Des de promotors com en Salvador Escamilla a cantants com Serrat, Raimon, Motta i tants d’altres.  El moviment es va anar estenent al llarg dels Països Catalans i molts dels seus membres van assolir reconeixement més enllà del nostre àmbit lingüístic com alguns dels esmentats i tants d’altres.

A la vegada es va anar diversificant la tipologia d’estils  i en paral·lel  va sorgir el Grup de Folk nodrit per Pau Riba, Jaume Sisa i molts més.

La continuïtat i diversitat d’uns i altres va quedar garantida amb el pas del temps,  amb la Dharma o Joan Isaac, Marina Rosell, Esquirols, Xesco Boix, Coses, Ramon Muntaner, Al tall, Uc, La Trinca i un seguit que no acabaríem de recordar.

Una certa crisi es va produir  als anys vuitanta, va esclatar llavors el fenomen del rock català, va durar el que va durar i una nova crisi semblava que s’ho enduria tot, menys els “monstres” consagrats. Ara mateix però,  sense ser-ne un expert, em fa l’efecte que la música feta arreu dels Països Catalans està precisament en un dels millors moments. La seva varietat d’estils, la fusió , la procedència territorial i la diversitat social dels qui s’hi dediquen n’és una bona mostra.

Em sembla que els Manel –el darrer esclat-  no serien ara on són sense aquests precedents.

I  amb permís dels Rollings, Pink Floid, Police , l’admirat Lennon que  té una plaça a la Vila de Gràcia-, U2, el Boss, la Bjork o ara mateix Coldplay, i cadascú els seus preferits, quants de nosaltres no hem  completat la banda sonora de les nostres vides amb  les cançons que tots tenim al cap?.

Quants no hem mirat la lluna i hem vist que qualsevol nit pot sortir el sol, i  no hem  desitjat un camí ple de ventures i que tinguem sort tantes vegades, ens hem dit bon viatge cap a la nostra Itaca personal o t’estimo dins d’un núvol blanc i hem recordat la Margalida, hem vist àligues negres, no hem trencat cap noia de porcellana- encara- o sí! i ens hem confessat bojos per tu.

Quants hem criticat els professionals de la política recordant-los que no és això companys no és això i al vent hem obert pas recordant la Teresa, saltant, fent arrels i fent camí.

Es tracta sens dubte d’un fenomen popular de gran abast, consolidat ara – malgrat tantes dificultats persistents encara pel que fa a un mercat, un star system, etc- però no pas per la dificultat conceptual de fer-ho en català, cosa que van trencar els pioners dels anys cinquanta. És innegable  doncs el lloc que la Nova Cançó té com a precedent, com a origen.

Així doncs, seria pensable, possible i raonable dedicar algun espai públic, digue-li equipament, plaça o carrer- a la Nova Cançó?  Em sembla que el seu full de serveis és més que valuós.

Seria això possible a Gràcia mateix? A Barcelona tampoc no el tenen. Arreu?

Mirem-ho.

De vegades ens en sortim!

En aquest número destaca l’entrevista feta a Ricard Estruch, president de la Fundació Festa Major de Gràcia.

http://issuu.com/ercgracia/docs/la_campana_digital_n12

Aquests pensaments vénen a  tomb per la demanda feta sovint per alguns i amb raó, no ho nego , de la necessitat de traçar un full de ruta clar cap a la independència. Sovint s’ha dit que aquest pla no estava prou pensat, gaire definit i entre els partidaris abrandats de la proclamació unilateral i els d’un referèndum  al conjunt del poble de Catalunya hi ha tot de camins desbrossats possibles.

La realitat però sembla ser, també a Catalunya?, més imaginativa que la teoria polí­tica o els plans estratègics  de ments pensants i el cas de les consultes  d’abast municipal obre sens dubte unes perspectives noves que no haur­em de malaguanyar.

Penso que està  més en les nostres mans que no pas en les de qui s’hi oposarà des de l’Estat Espanyol i d’aquí­ mateix estant.

Depèn de nosaltres mateixos. De fet sempre ha estat així­, a les nostres pròpies màns saber administar la força  de la ciutadania i el tempo amb l’habilitat que cal.

Els oponents són els de sempre, en les seves diverses faccions, de la falangista tronada a la sofisticada cosmopolita. De la renúncia  socialista a la caverna medià tica. Les diverses cares de l’Estat faran tots els papers de l’auca.

En aquesta primera fase el protagonisme correspon a la societat civil que a cada municipi organitzi les consultes i per tant seria bo que els partits polítics que hi donen suport no les monopolitzessin. Cal una gran generositat per part de tothom per saber administrar l’onada que progressivament es pot aconseguir sumant  municipis disposats a fer-la. Poc a poc, pas a pas i amb seguretat. Sense presses després de 300 anys d’ocupació i sense pauses allà  on hi hagi espai aporfitant totes les escletxes.

Si la tongada de municipis al llarg dels propers mesos és considerable ben segur que n’hi haurà  d’altres que s’hi afegiran i l’objectiu serà  més abastable.

Posteriorment els partits hauran de dir-hi alguna cosa en seu parlamentària, però entenc que ha de ser després, com he dit , en primer lloc perquè ara és el moment de les associacions locals que a cada lloc ho organitzin i que s’han de sentir protagonistes, acompanyades pels partits polítics amb representació municipal però protagonistes elles, sumant adhesions transversals i unitàries més enllà  de les diverses sigles.

Després, imagineu per un moment que arribéssim  a haver fet consultes en municipis que sumessin el 51%  de la població de Catalunya,  ja es podria dir que el tema interessa a la gent  ( aquella cançoneta pesada dels que no en volen parlar) i a partir d’aquell moment es podria perfectament començar a prendre decisions d’abast nacional, que poden ser moltes i variades, des del suport del Parlament a les consultes fetes o la proposta de fer-ne llavors una  per a tot el paí­s, o bé altres de prèvies com eleccions anticipades que es polaritzarien sens dubte en aquesta qüestió i que si donessin una majoria sobiranista haurien d’implicar la convocatòria d’una consulta nacional  i qui sap si fins i tot , dependent de la força obtinguda, la proclamació unilateral des del Parlament…

Fixeu-vos però que en aquest darrer paràgraf  he deixat córrer la imaginació,  he esbossat el que podria ser un full de ruta, com demanen alguns, però retorno a l’inici de l’article, potser la realitat pren un altre camí i el que llavors calgui fer és tota una altra cosa.

Per tant insisteixo en afirmar que l’escletxa oberta a Arenys té unes potencialitats enormes, que està  a les nostres màns fer-ho bé, no fer el ridí­cul, realitzar-les amb tota la seriositat necessària com el poble del Maresme va fer i anar avançar pas a pas de forma segura, sumant municipi a municipi , ciutadà  a ciutadà .

Al discurs nacional hi afegiria amb contundència el de la democràcia, qui té por de preguntar és que no vol saber la resposta, i enllaçaria així­ ampliant-lo i perfeccionant-lo el discurs nacional amb el de la llibertat, que plegats poden sumar  una majoria de canvi que resulti històrica.

Si  fos veritat que la consulta d’Arenys  pot ser l’inici no ens perdonarí­em mai haver espatllat l’oportunitat pels nostres errors, per les nostres pròpies febleses.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/06/comptes_clars_63318.php