Bloc de Miquel Pagès

D’aquí un mes i mig tindrem eleccions europees. No són probablement les que més interès desperten entre els ciutadans malgrat que és la Unió Europea l’espai polític que determina en  bona part el nostre futur econòmic i social a través de directives que després els Parlaments dels estats desenvolupen o apliquen.  Tot i això encara no les visualitzem com  unes eleccions properes malgrat que poden afectar temes tan nostres com la possibilitat o no de mantenir les festes populars a l’entorn de la cultura del foc, com ja s’ha comentat abastament. I tantes altres qüestions de molta transcendència.

Ni el sistema electoral, ni la circumscripció electoral única d’abast espanyol  -cosa que no passa ni a la jacobina França- ni l’absència d’unes llistes comunes de candidats per tota la Unió o altres mesures que poguessin  fer més propera la realitat d’Europa no hi ajuden gens.

Tanmateix hi hem de ser. I amb força. Els independentistes no ens podem permetre el luxe de “passar” d’Europa perquè ser més europeus és ser menys espanyols, perquè és la UE el nostre futur espai polític on volem hissar la nostra bandera lliure i solidària amb les de la resta de nacions del vell continent.

És per això que ERC ha fet una candidatura de les esquerres nacionals que abasta les principals forces polítiques de les nacions ibèriques. Mai abans no s’havia pogut constituir una coalició tan potent com la d’enguany, amb el Bloc Nacionalista Gallec, Aralar i EA d’Euskal Herria, i Entesa de Mallorca, així com algunes forces menors i els Verds per al conjunt de l’Estat. És a dir, un unió importantíssima de forces de progrés  de l’espai  de l’esquerra nacional en els seus respectius territoris. I al capdamunt un candidat, l’Oriol Junqueras, la vàlua, solidesa i trajectòria independentista del qual  és innegable i àmpliament volguda.

I aquesta és la feina dels propers  dies.

Certament el país està pendent d’altres coses, de la crisi econòmica, del finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut. I l’ independentisme està en un moment interessant de debat intern sobre com encarar aquests reptes. Hi ha un creixement clar de l’independentisme social i això fa que  les forces polítiques d’aquest espai hagin de saber trobar la manera de donar resposta a aquesta situació.

Ara per ara però només ERC és una opció electoral consolidada, la resta són desitjos o projectes. Un país necessita sistema propi de partits polítics, no en té prou amb la societat civil o “digital” conscienciada, per més que bulli. Vegeu el cas del País Valencià on sense presència política parlamentària no es visualitza l’espai ciutadà i de nacionalisme cívic que existeix.

Construir una organització política és molt complexe, no es fa d’un dia per l’altre,  alguns ja ho haurien de saber després de dècades en l’independentisme i és obvi que mai com aquests darrers anys no havia tingut tant de pes polític i per tant, també cal dir-ho, tanta responsabilitat.  La responsabilitat és donar respostes concretes als problemes de cada dia i seguir avançant en el projecte polític. Donar respostes concretes per al dia a dia demana posicionar-se  sobre la realitat i decidir unes polítiques socials o no, unes polítiques de Districte o unes altres, unes solucions d’esquerres o unes de conservadores, preferir un model de desenvolupament o un altre. I així en cada tema. És a dir, que en el dia a dia, en el mentrestant, cal gestionar la política, sigui des del govern de la Generalitat o des del nostre Districte de Gràcia. No vindran salvadors de la pàtria amb solucions miraculoses que des de dalt ho enllestiran tot,  el món i Catalunya és molt més complexe i plural, només treballant des de la unitat, diàriament,  des de la proximitat  dels barris de Gràcia  que és el que a nosaltres ens pertoca, i fins al govern del país .

Podríem fer un front patriòtic per la independència, d’acord completament. Però em voleu dir amb qui? És que hi ha alguna altra força política parlamentària que es declari independentista que s’hi volgués afegir? Estaria molt bé el front si fos possible i duraria pocs dies, perquè si es fa és per guanyar. Seria majoritari i en un tres i no res  proclamaria la independència. Després cadascú cap a casa seva, d’esquerres o de dretes a gestionar el país. Molt bé, perfecte, oh! quin descans seria.

Estem ara mateix en aquesta tessitura político-social? Veieu una força de dretes, demòcrata cristiana o liberal independentista? No la conec pas. És que no existeix. Aniria molt bé que hi fos però ara no hi és. Veieu una força alternativa d’esquerres –de l’independentisme radical?-, només hi és en candidatures municipals . Això és el que hi ha, pot canviar certament, però ara mateix és el que hi ha.

La resta és fora. I cal anar-la a buscar.

Per tant, amb errors, que n’hi ha hagut, però també amb encerts, (els reconeixem?) Esquerra Republicana de Catalunya continua sent la força  de l’independentisme que més ha triomfat .

Per això estic satisfet de la candidatura europea que s’ha assolit perquè és un exemple de feina ben feta.

Aquesta és la tasca que ens pertoca els propers dies, el treball constant i seguir picant pedra, que ningú va dir que fos fàcil, sense mitjans de comunicació propis ni propers, sense poders fàctics econòmics al darrera, ben al contrari.

Des del Districte de Gràcia treballant per la independència com sempre, ara per l’Oriol Junqueras, demà –quan arribi el moment, no abans- oposant-se a un mal finançament o  a la sentència adversa del Constitucional. Més endavant, si s’escau, fent el govern que més convingui amb qui vulgui avançar cap als nostres objectius nacionals, sense preferències, obrint una nova etapa si cal. Però per avançar nacional i socialment.

Ara feina, ara Europa. Amb l’Oriol Junqueras.

El PP i el PSC han pactat a l’Ajuntament de Barcelona que el Ministeri de Defensa – i per tant l’exèrcit – segueixi en la gestió del Castell de Montjuïc. Un Castell, símbol de la repressió durant segles contra el poble català, que en teoria ‘ja ha estat retornat a la ciutat de Barcelona’. Molts recordareu la festa que va organitzar l’Ajuntament amb l’Alcalde Hereu al capdavant celebrant el ‘retorn’ del Castell a la capital de Catalunya. I en campanya electoral, Zapatero i Hereu van assegurar que el Castell de Montjuïc seria retornat a Barcelona sense condicions.

Però malauradament amb el pacte segellat entre el Partit Popular i el Partit Socialista de Catalunya a l’Ajuntament l’exèrcit perviurà al Castell de Montjuïc. I a més a més, també hi romandrà la simbologia militar de l’estat i, entre d’altres, això obliga a que la bandera espanyola onegi en un lloc preeminent (No us perdeu aquest vídeo de Polònia que ens refresca la memòria).

D’altra banda, el consorci tindrà com president a l’alcalde Jordi Hereu. Però el més escandalós és que de vicepresidenta primera, hi haurà la ministra de Defensa Carme Chacón, per sobre del vicepresident segon que serà el president de la Generalitat José Montilla. Així, situant la ministra de Defensa per sobre del president de Catalunya el PSC i el PP demostren novament quina és la seva visió de país. És inadmissible que un ministre estigui per sobre de la màxima institució del nostre país. Creiem doncs, que les dificultats per aconseguir la cessió del Castell de Montjuïc mostren que aquesta segueix sent una plaça que Espanya usa per dominar Barcelona. Així doncs, defensem Barcelona, com a capital de Catalunya i de la llibertat: el castell de Montjuïc  ha de ser per a la ciutat i sense condicions.

És per aquest motiu que us animem a fer una CADENA HUMANA cívica perquè els barcelonins i barcelonines reclamem un Castell que ens pertany per justícia històrica. En el seu moment vam recuperar La Ciutadella, el proper pas serà el Castell de Montjuïc.

NECESSITEM 1000 PERSONES, t’hi apuntes? 

ADHEREIX-TE A LA CAMPANYA

Tornarem a vèncer. Correu electrònic: montjuicperlapau@gmail.com

Avui és 1 de maig, però enguany el dia del Treball ens arriba enmig d’una profunda crisi econòmica que no deixa indiferent a ningú i que té encara un final llunyà i incert. La crisi  que ens ocupa  no és a causa dels treballadors/es, cosa òbvia, tot i que de vegades s’oblida, sinó de la bombolla immobiliària en el cas de l’estat espanyol i financera globalment.  Davant d’una greu situació com aquesta  cal estar molt amatents a preservar els drets dels treballadors i evitar que algú vulgui fer passar bou per bèstia grossa. Els treballadors són capaços  de molts sacrificis, ja està més que demostrat això, per tal de preservar els seus llocs de treball, però altra cosa seria una retallada dels seus drets laborals i les condicions de treball, seguretat laboral, contractació, horaris, etc.

Després d’anys de vaques grasses per a alguns que no s’han notat a les butxaques dels treballadors amb salaris  que segueixen sent dels més baixos d’Europa ara no podem permetre que  en patim les conseqüències com si en fóssim els responsables.

A l’entorn d’això les diverses centrals sindicals del país esbossen les seves propostes en uns articles que es publiquen al diari Avui i que si teniu 10 minuts us recomano de llegir. Hi escriuen els secretaris/es generals de CCOO, UGT, Intersindical-CSC i USOC. No diuen tots exactament el mateix però entre tots configuren una visió  encertada del que ha de ser un conjunt de polítiques adreçades a preservar la cohesió social del país i a posar les bases de la recuperació econòmica a partir de nous paràmetres.

 http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0501/090501diari018.pdf

 http://multimedia.avui.cat/pdf/09/0501/090501diari019.pdf

No és una ocurrència meva, són paraules de l’escriptor Bernardo Atxaga en una entrevista al suplement de cultura del diari AVUI que he llegit aquest matí.

Diu textualment: ” … es parla de canvi i resulta que el govern és amb el PP, al qual no associo amb la idea de canvi, precisament. Un PP amb gent de l’Opus Dei. És evident que la majoria social no està representada en aquest govern. No sé quan durarà, però no té gaire bona pinta. L’unica qüestió és aquesta: saber quant durarà. Però els munten demà una vaga general i no s’aixequen.”

Sembla que comença malament aquesta legislatura basca que a principis de maig portarà a la Lehendakaritza el socialista Patxi López.

No  es pot parlar de pluralitat com l’actual majoria espanyolista diu, quan es deixa fora de joc un 10% de l’electorat, tampoc quan la mesa del Parlament començant per la seva nova Presidenta i una majoria dels seus membres ignoren l’euskera o bé quan no hi és representada  en aquesta mesa la quarta força  del Parlament, Aralar.

A banda d’això el sistema electoral basc és com sabeu d’allò més surrealista. Per si no ho recordeu  s’atribueix el mateix nombre d’escons  als tres territoris històrics d’Euzkadi, tinguin la població que tinguin, essent Àlaba la menys poblada i a la vegada la més espanyolitzada repecte a Guispuscoa i Biscaia.  Tot plegat un joc de despropòsits que ara s’estan començant a pagar.  Us imagineu aquí a Catalunya una cosa semblant amb el mateix nombre d’escons  per demarcació?.  El crit al cel que posarien els socialistes se sentiria des de la Xina Popular.

Certament sovint des de Catalunya s’ha caigut en una basquitis  que no té massa sentit, cada terra fa sa guerra i a banda de conèixer quina és la realitat de cada món  són situacions molt poc comparables, afortunadament per a nosaltres pel que fa al tema desgraciat de la violència.

El mirall basc però ha estat en molts moments i al llarg dels anys un lloc on reflectir-s’hi i no sempre la imatge que n’hem  tret era prou atractiva. Ara sembla que aquest mirall s’hagi esquerdat del tot.

Com diu Atxaga, sembla que l’únic interessant serà veure quan dura l’experiment. Tinc la impressió que els socialistes bascos estan comentent un error de magnituds colossals. D’una banda perquè normalitzen el PP i li permeten l’accés a les institucions i d’altra perquè  han de saber que la majoria social i abertzale segueix existint i previsiblement s’enfortirà com sol passar en moments d’adversitat com els que ara comencen. Tant el PNB que haurà de decidir què vol ser quan es faci gran,  i no és broma, -ja sé que la criatura té més de 100 anys- entre la seva ànima independentista i la dels negocis,  i l’esquerra abertzale que esperem que finalment s’adoni dels canvis que el món contemporani ha comportat i de la necessitat de noves estratègies per seguir avançant. Camins que forces com Aralar i Eusko Alkartasuna han començat a recórrer.

Des d’aquí es va mirar amb certa enveja un Lehendakari que volia convocar un referèndum i al final res de res. Ni els seus li van fer costat. Però com es vol convocar i,  és clar, guanyar un referèndum si la massa abertzale  que existeix  més enllà del PNB és fora del joc?  És que no tenien ni un marc jurídic que garantís mínimament la legalitat – ja sé que això és relatiu-  de l’esmentada consulta.

És per això que cal celebrar que aquesta setmana precisament  el Govern de la Generalitat   a través de la Conselleria de Governació amb el Jordi Ausàs  i ERC al capdavant hagi aprovat  la Llei de Consultes Populars que ha de pemetre tenir un coixí legal per donar la veu al poble, tant a nivell municipal com nacional. És un pas de gran abast  i  – ja m’avanço als crítics de torn- encara que caldrà tenir l’aprovació de l’Estat espanyol, representa sens dubte un avenç de legitimitat democràtica incontestable.

Seguirem el tema basc , veurem com evoluciona amb interès , però  anant a la nostra que el camí és un altre.

Ara fa un any iniciava aquest bloc de debat polític. Sembla mentida però ja han passat dotze mesos amb més o menys encert i assiduitat. Però en qualsevol cas amb la mateixa intenció que el primer dia, intentar opinar lliurement des de  la perspectiva d’un independentista, republicà i d’esquerres sobre els esdeveniments  i fenomens de la nostra societat, del nostre país.

L’exercici d’escriure sempre demana un esforç, cal pensar bé allò que vols que quedi  per sempre i que altres llegiran, no és el mateix registre que l’expressió oral, les paraules se les emporta el vent -diuen.  Cal més rigor i matisos.  És el que he intentat fer al llarg d’aquest any.

Sigui com sigui, no he durat només un parell de mesos com deia un que s’hi va jugar un pèsol sinó que he seguit endavant fins avui, veurem si continuo més temps, de moment el propòsit és de perseverar.

Des de la modèstia d’un bloc entre milers i milers de blocs, com una gota en l’oceà immens de la xarxa digital, gràcies per les vostres lectures i comentaris.

Una abraçada a tots.

Salut i comença el segon any…  cap a la independència i la justícia social.

En aquests temps de crisi econòmica encara és més necessari que mai el treball social que moltes entitats i organitzacions diverses fan en àmbits tan necessitats com menors immigrants, presos, malalts mentals, sense sostre, gent gran i ara també els aturats. És per això que ara més que mai  no podem acceptar que el govern espanyol vulgui retallar els ingressos que moltes d’aquestes entitats reben a través de les aportacions que molts ciutadans fan  a través de la casella que marquen en la seva declaració de la renda.

Catalunya només va rebre l’any passat 17 milions d’euros dels 47 recaptats.  Tinguem present que al nostre país els ciutadans decideixen en un 57% assenyalar la casella de fins socials, essent aquest el percentatge elegit més alt en tot l’estat.

El govern espanyol, insensible a les repercusions socials que la crisi econòmica està portant als més desafavorits pretén suprimir aquestes aportacions a les entitats que no facin programes d’àmbit espanyol, és a dir , que només es desenvolupin a Catalunya.

És lamentable que un govern pretesament d’esquerres no vegi l’error que representarà aquesta decisió, si es porta a terme, en una part del seu territori.

Per què, a veure,  els catalans som o no som espanyols?  No és una pregunta reiterativa per part meva  la resposta  a la qual ja sabeu quina seria  venint de mi.  És l’estat  que ha de respondre. Si ho som, perquè margina la nostra capacitat de reacció social i de solidaritat envers els més necessitats i en aquests moments que qualsevol iniciativa hauria de ser benvinguda.? La mesura que pretén tirar endavant el govern espanyol és  injusta, de dretes i espanyolista com feia temps que cap govern no gosava presentar.

Davant d’això  ens cal plantar-nos,  fer costat al govern català per tal que defensi les seves competències i les entitats del país que a peu de carrer millor coneixen els diferents àmbits socials afectats i emprendre les iniciatives socials i polítiques pertinents per evitar que una vergonya de tal magnitud es perpetri.

Com si ens sobressin els diners, oi?   ( el finançament segueix al setè cel….)

Ja compto que amb aquest títol hi haurà qui s’escandalitzarà però malgrat això seguiré escrivint.

Doncs sí, l’altre dia veient la cerimònia de presa de possessió de Barack Obama vaig notar que em venien unes ganes insòlites de ser americà.

I mira que em sobrava el reverend metodista, el reverend presbiterià, la bíblia sobre la qual jurà i el God bless America, que em recordava aquella llastimosa unió d’església-estat tan fora de lloc.

Però malgrat això mantenia aquestes ganes de ser americà. I és que allà s’hi traspuava emoció, il.lusió, comunitat, compenetració, projecte de futur, reconstrucció nacional i orgull de pertineça.

I a la vegada hi havia també autocrítica, canvi de rumb, correcció històrica de la segregació racial, noves idees.

Aquella gernació immensa, desafiant el fred durant hores, aplaudint i plorant amb profundes llàgrimes negres, yes we can i el que calgui, ens mostrava un poble que sap refer-se de le derrotes (11-S), dels errors (Guantànamo o Irak) i seguir avançant.

Hi ha moltes amèriques a Amèrica, certament, contradictòries fins i tot, com arreu, però tenen una força interna que és envejable.

I és que es creuen el seu país, se’l creuen tant que encomanen aquest sentiment als nouvinguts que assumeixen com a propi l’american way of live.

I ja sabem el que passa en aquestes ocasions, que compares i no t’imagines un President de la Generalitat prometent el càrrec damunt de les Homilies d’Organyà a l’explanada del Parlament de Catalunya davant de multituds plenes de senyeres al vent, cantant l’himne a cor què vols i no pas amb la boca closa, enmig de tota mena de merchandising patriòtic. Uns ho titllarien de nacionalisme excloent, a altres es faria vergonya.

L’elecció del president Obama demosta la capacitat del poble nordamericà per a reinventar-se i la facultat de la humanitat per a il.lusionar-se.

L’altre dia veient allò per la tele des de casa volia ser americà, sí, què voleu que us digui, volia ser ciutadà d’un país normal amb els seus encerts i errors.

Demà segurament discreparem d’algunes decisions que prengui el nou inquilí de la Casa Blanca, segur, però avui no parlàvem d’això sinó  del somni que ells es poden permetre.

They can  ells poden, nosaltres podríem?

Dimarts vinent 27 de gener a les 20h. farem al Casal Francesc Macià d’ERC Gràcia una Conferència-debat sobre la Llei d’Educació de Catalunya amb els ponents: Josep M. Freixenet, diputat al Parlament de Catalunya, i Carles Martínez, President de la sectorial d’Educació d’Esquerra.

Hi esteu tots convidats.

Aquesta setmana ha nascut “La Campana Digital”, una nova publicació electrònica d’ERC Gràcia que vol ser una eina de comunicació entre Esquerra i les entitats i veïn/es del Districte de Gràcia.

Des d’ERC Gràcia hem optat per explicar, en la mesura de les nostres possibilittas, i aprofitant les noves tecnologies, tot allò que portem  a terme com a organització política implicada en el teixit  social gracienc.

La seva periodicitat serà quinzenal i desitgem que contribueixi a estrènyer més la relació entre ERC Gràcia  i els graciencs i gracienques.

Tres en un. Efectivament, ahir mateix en un sol diari tres notícies decebedores, d’aquelles que cansen una vegada més. A la portada del rotatiu es publicava el rebuig de la companyia aèria Swiss-Air a la llengua catalana, la sentència d’un jutge francès contra el reconeixement de la Federació Catalana de Rugbi com a membre de ple dret de la corresponent internacional i la sentència del tribunal eclesiàstic respecte el trasllat del patrimoni artístic del Museu de Lleida cap a  la diòcesi de Barbastre. Si no vols caldo dues tasses, en aquest cas tres. I del bo, espès com el brou de Nadal que ja s’ensuma. En un sol dia, al mateix diari, què més volem?  

A falta d’esperar exactament què diu la sentència, el cas del rugbi és especialment rellevant. No només perquè és lesiva envers els nostres drets nacionals. És també un atac frontal a l’estat de dret si s’accepta la legislació franquista que abolí la Federació Catalana que havia estat fundadora de la internacional l’any 1934. És acceptar que el franquisme es manté legalment com a font de dret i que els seus actes jurídics creen precedent per anular un acte anterior realitzat d’acord a les normes esportives vigents en el moment de la creació de la Federació  Internacional de Rugbi. És realment espectacular, surrealisme jurídic! Us imagineu alguna sentència alemanya actual que acceptés res que fes olor de Hitler?

La voluntat espanyola, i francesa en aquest cas, és clara: tancar-nos a casa, que no ens coneguin a fora.  

Del Tribunal de la Rota en mans de l’Opus Dei, que és qui està al darrera del bisbat de Barbastre (Santuari de Sanjosemari Escribá de Balaguer) no es podia esperar res millor. El bisbat de Lleida que fins i tot en els temps franquistes havia mantingut les parròquies de la Franja de Ponent, un cop esquarterat és veu obligat a trencar la col·lecció d’obres d’art sacre dispersant-les sense cap discurs museològic acceptable. Esquarterament del bisbat seguint l’exemple del trencament provincial que ja el 1833 mutilà el Principat de Catalunya. Divideix i venceràs, ells ho tenen clar.

La voluntat espanyola és clara: fer-nos petits. 

 I encara un atac més a la llengua després de la queixa d’un individu, en aquest cas a través del partit espanyolista UPyD. La por i el desconeixement d’una companyia aèria, no us recorda el cas de Air Berlín d’aquest estiu?. És el mateix, altra volta.

La voluntat espanyola és clara i diàfana: parleu català en la intimitat. 

Són fets que no afecten a la gent, diria aquell, preocupada la societat com ho està, i amb raó, per la crisi econòmica, l’augment de l’atur, els expedients de regulació d’ocupació, les hipoteques, el salvament de bancs especuladors…  

Potser sí, ja no saps què dir, però avui no volia parlar de temes seriosos, sinó de frivolitats que ves per on també et trobes als diaris, deixarem els temes seriosos per a propers articles.  

Mentrestant el finançament al setè cel i l’Estatut al quiròfan…