Una medalla merescuda
Aquest dimecres, l’Ajuntament va concedir les medalles d’or de la ciutat. Com cada any, un Saló de Cent ple a vessar i uns guardonats que representen l’ànima de Barcelona: persones i entitats que des de fa anys treballen per la construcció d’una ciutat i un país més just, vertebrat i cohesionat.
Però en aquest article m’agradaria fer una menció a un dels guardonats d’enguanycom és l’Armand de Fluvià, per l’amistat que m’hi uneix i pel respecte a una trajectòria admirable en dos àmbits com són l’heràldica i la lluita pels drets del col·lectiu GLTB.
Quan la Generalitat de Catalunya li va concedir ja fa 8 anys la Creu de Sant Jordi, el president Pujol va lloar la seva tasca en el camp de l’heràldica obviant la trajectòria de l’Armand en la lluita pels drets civils com a fundador del moviment gai al nostre país i a la resta de l’Estat.
És evident la vinculació de d’Armand de Fluvià en el camp de l’heràldica, també a nivell de la ciutat de Barcelona ja que ell és l’artífex de la recuperació de l’escut original de la ciutat el 2003. Però em va sobtar que l’altre dia l’alcalde Hereu tornés a obviar en la seva intervenció aquesta altra vessant que des de sempre l’ha caractertizat.
La de l’Armand que a finals dels 50 viatja a Holanda per conèixer els drets civils d’aquell país i que segueix els esdeveniments de Nova York. El que s’oposa a la llei de perillositat social franquista (col.loquialment com a ley de vagos y maleantes) que condemanva als homosexuals pel simple fet de ser-ho. El que funda el Moviment Espanyol d'Alliberament Homosexual (MELH), convertint-se així en el pare del moviment gai i lesbià a Catalunya i a l’Estat espanyol. El que impulsaria després el FAGC i el Casal Lambda, i presidiria durant dos anys la FELGT.
Gràcies a persones com l’Armand el nostre país és avui més just i respectuós amb la diversitat, i gaudim d’uns drets desgraciadament encara no molt estesos a la resta del món.
Per tot això també, felicitats Armand.
Xavier Florensa