Can Winston

Divendres es va votar al Parlament l’admisió a tràmit de la ILP per prohibir les curses de braus.

Per variar tant en el debat del parlament, en les tertúlies, en articles d’opinió o els arguments de partidaris i contraris als toros va sortir la paraula castells.

Que ens deixin en pau! No saben argumentar positivament la seva posició?Ho han de comparar sempre amb una altre manifestació cultural? Sempre han de criticar una altre cosa per tal de defensar el seu posicionament?

Estic fins els cullons que sempre que hi ha aquest debat nosaltres ens toqui el rebre. Deixeu-nos en pau i discotiu-vos sense fotre’ns pel mig. Segur que hi ha castellers partidaris i detractors dels toros, jo la meva posició la tinc clara, però perquè hem de rebre nosaltres a causa de les vostres baralles!

Deixeu-me en pau i jo seguiré molt atentament el debat sobre si s’ha de prohibir o no els toros. I celebraré o no el que decideixi el Parlament.

Com a bon ciutadà dimarts vam col·locar al costat dels quatre cubells d’escombraries que ja teníem, el cubell de l’orgànica.

Com que havia d’anar a la Diputació (al carrer Urgell) vaig agafar la bossa d’orgànica i vaig baixar al carrer.

El tram de carrer on sempre llenço les escombraries hi ha en 100 metres 6 contenidors de rebuig i els 3 de recollida selectiva, però cap de rebuig.

Vaig decidir continuar el meu camí fins la Diputació confiant que durant el camí trobaria un contenidor marró. Els minuts anaven passant i jo ja tenia els dits ben congelats, i del contenidor ni rastre. Havia passat per carrers grans, per carrer petits, per carrers peatonals confiant que en algun lloc o altre en trobaria un.

Finalment no va ser fins al carrer Londres amb Muntaner que no en vaig poder trobar i tirar la bossa amb els residus orgànics de casa meva.

Avui he vist que a uns 200 metres de casa meu n’hi ha un, però en la direcció contraria en que vaig sempre. Ja que en el tram on hi ha els 6 contenidors hi ha el quiosc, forn de pa, super i va de camí per agafar el metro o el bus.

Ara ja se que per tirar l’orgànic hauré de fer una petita volteta, serà una estratègia perquè faci exercici físic?

Com costa ser cívic…

Dissabte a la nit, després d’anar a fer unes cervesetes me’n vaig anar a dormir ben content escoltant el butlletí de les 3 o les 4, o potser era de les 5 de Catalunya Ràdio. Les primeres noticies era sobre el Referèndum que s’havia de celebrar al cap de poques hores en diversos municipis de Catalunya.

El diumenge al matí, després de fer una parada tècnica a Sant Feliu de Llobregat per omplir el dipòsit i recollir un altre ganàpia ens vam dirigir a Ullastrell.

Allà per tal d’animar a la gent a participar en el referèndum havien organitzat tot d’activitats per nens, paradetes amb productes tradicionals, els gegants feien balls i nosaltres anàvem a fer un taller per la canalla.

Durant les tres horetes que vàrem estar allà hi havia força presència de persones a la única urna que hi havia, fins i tot en alguns moments hi havia cua.

A la nit en veure la participació una petita decepció, tot i que està bé, uns 10 puntets més no hauria estat malament.

Però avui quan m’he despertat he començat a escoltar els retrets entre la coordinadora de plataformes amb algunes plataformes, discussions entre “líders” de les consultes.

Som ben tontos els catalans, que no veiem que si comencem a discutir el dia després de les consultes la noticia no serà la consulta sinó les discussions. No es poden aguantar les ganes de protagonisme, les ganes d’escalar a la política i les ganes de ser uns grans líders de masses??

Sempre hem de fer igual els catalans, sempre ens hem de discutir, desconfiar del paio del costat, dividir-nos i posar-nos traves a nosaltres mateixos?

D’aquesta manera continuarem durant molt temps com estem… i això ja els hi agrada a Castella, que si continuem d’aquesta manera mai ens considerant seriosament.

Vaig passar de la il·lusió i esperança que la gent començava a fer les coses unitariament a la tristesa en veure que tot continua igual.

Cada cop crec que aquell gag de la Vida de Brian sobre els disidents del Front Judaico Popular es van inspirar amb Catalunya.

Aquests últims quatre dies per raons de feina he hagut de seguir i gravar les conferències de Otelo Saraiva de Carvalho que és el polític i ex militar portuguès, que fou un dels principals ideòlegs i lider carismàtic de l’anomenada Revolució dels Clavells, que va esclatar a Portugal el 25 d’abril de 1974 i va acabar amb la dictadura feixista que dominava aquell país des de 1926.

L’he enregistrat entre conferències, debats i entrevistes unes 11 hores durant quatres dies, i de cada conferència podria destacar grans frases o coses que em van impressionar.

Però diumenge entre la conferència i l’entrevista vam dinar a Sant Pere de Ribes, i per casualitat vaig seure el seu costat. I vam haver dues coses que em van inpresionar:

-         En un moment que parlàvem d’Angola (antiga colònia Portuguesa) va començar a parlar que li havia dit a Raul, que si Fidel no se que… i de cop diu: Quan vaig parlar amb el Che…  Realment impressiona estar amb algú que va parlar amb el Che i amb moltes altres persones rellevants de finals del segle XX.

-         També em va explicar perquè va ser la revolució dels Clavells, i que va ser una casualitat. Aquell 25 d’abril del 1974 en un restaurant de Lisboa s’havia de celebrar un aniversari. A les sis del matí un dona que treballava al restaurant va anar a no se quin mercat de Lisboa a comprar Clavells Vermells, quan tornava va topar amb una columna de militar que anava a assetjar el Cuartel de la Guardia Republicana Nacional (els més fidels al regim feixista). Un soldat li va demanar si tenia tabac, i la dona va dir que no. El soldat va agafar un clavell i se’l va posar a la boca del rifle i la resta de soldats van fer el mateix.

Com cada any quan falta pocs mesos pel final de la temporada de la colla, l’equip de video comença a treballar per realitzar el video de final de temporada de la colla.

Aquest any tenim noves incorporacions a l’equip (un becari nou) i m’atraveixo a pronosticar que hi haurà clips molt bons…

Ahir va ser un dia amb diverses efemèrides, algunes més personals i algunes de la colla:

-         Va fer 7 anys que vaig fer la primera actuació amb la colla

-         Va fer 7 anys de la primera torre de 7 descarregada per la colla

-         Va fer 7 anys del primer 4d8 carregat

-         Va fer 7 anys de la primera participació de la colla al Concurs de Castells de Tarragona

-         Vaig provar el meu primer pilar de 4 net i el vàrem descarregar!

Quan t’hi pares a pensar, em fa l’efecte que ha passat molt més temps que 7 anys, realment han estat 7 anys molt intensos a la colla.

Aquest diumenge vaig tenir l’honor de ser jurat del Concurs7 de Torredembarra. Una experiència molt positiva i interessant i que per sort no vàrem haver de prendre cap decisió complicada i ens vam limitar a fer de notaris del concurs. El més complicat va ser el càlcul mental dels punts, perquè m’havia de deixar la calculadora a casa…

Cal destacar que de les 12 colles participants 5 colles van fer la millor actuació de la seva història, tenint el 3d7 amb l’agulla com a castell estrella.

Sobretot vull felicitar als Castellers de Badalona, guanyadors del concurs (conjuntament amb els Minyons de l’Arboç), els Castellers de Cerdanyola, llàstima del pilar caminat que sinó també haurien guanyat i els Castellers de Poble Sec que van aconseguir descarregar el 4d7 amb l’agulla.

I una dada molt interessant dels més de 70 castells que es van alçar només hi van haver 3 caigudes.

El que si que faria de cara a altres edicions, alguna ronda de repetició o alguna desempat perquè no hi pugui haver-hi dos guanyadors.

Molts cops quan un amic t’explica un viatge o veus un documental de viatges surt la frases “Allà són molt hospitalaris”

Doncs aquest és el cas de Palestina, us podria posar molts exemples, però no deixarien de ser tòpics que es podrien llegir a una crònica de qualsevol viatge.

El que m’agradaria explicar va ser una de les grans contradiccions que vam viure allà:

Durant els set dies que la Brigada Castellera vam estar a Palestina ens van allotjar en un “Ressort” que tot i que encara no estava de tot acabat, no vaig acabar d’entendre si ja estava inaugurat o no.

Tot i que nosaltres no vam pagar res, no crec que la Xarxa d’Enllaç amb Palestina es gastes una fortuna amb nosaltres.

Però estar a un lloc on hi havia una de les poques piscines de Cijordània (no crec que n’hi hagi masses) sabent on estàs i com es viu al camp de refugiats que tens a pocs quilòmetres és xocant.

Aquest va ser un dels temes de conversa a les llargues sobretaules que fèiem a la nit quan tornàvem d’alguna ciutat Palestina.

Aquesta és una de les contradiccions que em vaig emportar d’aquelles terres. Com també la diferencia que hi havia entre les cases d’un assentament colon i les cases d’una població Palestines, separats per escassos quilometres.

La segona actuació que vam fer a Hebron va ser la que ens va impactar més, la que ens va fer pujar l’adrenalina, però també, siguem sincers, que en algun moment vam estar una mica acollonits.

Durant l’estada a Palestina els dies els dividíem de la següent manera: al matí tallers amb els nens, a la tarda visita a la ciutat on actuaríem i al vespre actuació.

A l’hora convinguda els dos mini busos ens van venir a buscar. Però vam convertir vehicles per a 18 persones a vehicles on hi cabien 25 o 26 persones, posant tamborets al passadís i seient tres persones on hi cabien dues.

El centre d’Hebron és un caos organitzat, ple de gent, parades, taxis, furgonetes, carretons… on tot els botiguers et donen el “Welcome to Hebron”. Un d’aquells caos que agraden contemplar, veient com la gent va amunt i avall, escoltant els crits, les botzines…

En Jamal, la Maria i el Mahmud ens van fer de guia durant la visita que vam fer per la ciutat antiga.

La Ciutat vella està controlada per 2000 soldats israelians, ja que 300 famílies de colons ultraortodoxos han ocupat el centre de la ciutat, fent fora als Palestins que hi vivien.

Si que et facin fora de casa ja és greu, els palestins han de suportar Check-Points al mig del carrer, carrers tancats i les “gracietes” del colons, que no tenen prou en ocupar les cases sinó que “putegen” els seus veïns. Com per exemple fent punteria amb armes de foc contra els dipòsits d’aigua que hi ha als terrats o tirant escombraries, runa, aigua bullent o àcids als carrers per on passen els palestins. Això ha obligat als habitants d’Hebron a posar reixes i teles per evitar que els hi caigui a sobre tot el que tiren.

La primera actuació la vam fer en una mena de fira que realitzaven perquè la gent pogués comprar tot el necessari per la tornada a l’escola. Allà vam descobrir que els xiulets és més que un aplaudiment, és a dir que si els hi ha agradat molt, entre aplaudiment i aplaudiment fan un xiulet.

Després de fer un te i fumar una shisha vam anar a una plaça d’Hebron, allà la gent estava acabant de mirar el “culebrot”, que tothom seguia amb passió, que n’aprengui el Cor. Quan va acabar ens vam enfaixar i ens vam preparar per l’actuació.

Cada cop estàvem envoltats de més gent, i com que la plaça estava una mica enclotada teníem la sensació que el públic ens queia a sobre.

Vam realitzar un parell de pilars de tres nets palestino-catalans (els segons i l’anxaneta eren palestins), un quatre de cinc net amb l’agulla i el moment àlgid va ser quan vam aixecar un pilar de quatre.

Quan en Jaume (que feia d’anxaneta) va desplegar la bandera Palestina la cridòria va ser impressionant. Jo que feia de baix em va semblar que queia el món a sobre. Just desmuntat el pilar van comeneçar a cridar i nosaltres ens vam afegir “Free, Free, Palestine”.

Era moment d’acabar l’actuació, però semblava que la gent en volia més, i era gairebé impossible sortir de la plaça a causa de la gent que hi havia el nostre voltant.

Entre els palestins de l’organització i la policia que havia fet de cordó durant l’actuació (val a dir que allà la policia no anava amb porres, sinó amb metrelletes) van obrir un passadís i vam poder arribar a les furgos que ens esperaven allà al costat.

Un cop tots a dalt, vam sortit cap a Bensahur (lloc on dormíem) escortat per un cotxe de la policia, amb la gent picant a la furgo i els cotxes tocant els clàxons. Realment com si fóssim estrelles de rock.

Una experiència impressionant i irrepetible.

AVIS ALS LECTORS: Aquest és un rollo impressionant explicant alguna de les aventures a Palestina. L’autor no es fa responsable de la somnolència que provoqui.

Ja fa un parell de setmanes que els 35 components de la Brigada Castellera a Palestina 2009, vam tornar i potser ja és hora de fer una mica de crònica, o si més no intentar-ho de tot el que vam viure allà.

El més normal seria començar pel principi però començaré pel final del viatge per tal de fer-vos una idea de com és de complicat tot allò.

L’odissea que vam viure no és comparable amb la que van patir la resta de companys, que van patir la cancel·lació del seu vol i van suportar una diàspora per les rutes aèries europees, fent escales del tot inimaginables per arribar a casa. Nosaltres tres que vam haver de tornar un dia abans ens vam salvar. Però el fet d’anar amb Taxi i no amb un autobús gran, ens va permetre viure més de prop com és de difícil desplaçar-se per Cijordània.

Ens trobàvem a Nablus, una de les ciutat en que encara es pot trobar una mica de resistència, i on fins fa poc més de dos mesos no podies superar el Check-Point d’entrada a la ciutat dins d’un vehicle. És a dir havies de baixar del taxi, passar el Check-Point caminant i agafar un altre taxi fins a la ciutat.

Després de fer un petit dinar furtiu (humus i pita) dalt del errat de l’associació que ens acull (Durant la nostra visita enxampem de ple el Ramadà en el qual no es pot beure, menjar fumar ni practicar el sexe durant les hores de llum) comencem l’aventura de buscar un taxi que ens porti fins al Check-Point de Ramala, per tal de poder travessar el Mur de la Vergonya i arribar a Jerusalem. Sort que un membre de l’associació ens acompanya en aquesta aventura.

Els taxis no són com aquí, sinó que són furgonetes on hi caben entre 6 i 7 persones que van a un lloc concret. Si on has d’anar passa per la ruta del taxi, tu hi puges.

Després de més de mitja hora buscant un taxi (poc volen anar a Ramala) aconseguim pujar-hi a un.

Superem els dos Check-Points sense haver d’ensenyar els passaports. Tenim sort perquè en les dues ocasions els del taxi del davant fan baixar tots els passaports i els soldats registren el vehicle.

Malgrat que sempre intentava no adormir-me per no perdrem cap detall, la son i el cansament em venç, i finalment tots tres ens adormim. Però les peses del taxista per arribar a casa i acabar el dejú ens fa despertar cada cop que agafa un bot a tota velocitat i piquem amb el cap contra la finestra del taxi.

Per sorpresa nostre el taxi ens deixa al centre de Ramala, sort que la Maria sap àrab i aconseguim ràpidament un taxi que ens porti fins a les afores, on hi ha el Check-Point que ens permetrà travessar el mur.

Cada cop es nota que falta menys perquè el Muijaidí canti la fi de l’abstinència, perquè el taxista va fullat. Per estalviar-se una mini cua agafa una rotonda per l’esquerra i estar a punt de xocar amb una furgoneta.

Ara només falta travessar el Check-Point (un gran superfície amb reixes, ciment, tanques, reixes i més tanques semblant a un laberint).

Localitzem la porta de vianants i avancem uns metres i trobem 5 passadissos molt estrets on gairebé les motxilles no passen (com si passéssim per on van les vaques dins d’un escorxador). Els travessem i arribem a una mena d’esplanada on hi ha cinc portes giratòries de ferro (com les que hi ha al zoo).

Intentem passar la porta numero 1, malgrat que el llum està verd no hi ha manera de que giri. Llavors una veu sona per megafonia “Two is open” anem a la porta 2 i tampoc podem passar-la. Estem una estona intentant entrar fins que per megafonia ens diuen “Two is closed, one is open”. Tots cap a la 1.

Quan passem la porta, malgrat els problemes de passar la motxilla per la porta giratòria, ens trobem una màquina de raig X, un arc detector i un militar parapetrat darrer d’un vidre blindat. Li ensenyem el passaport a traves del vidre (el soldat ens fa una mirada d’odi) i passem el detector. Només queda passar un parell més de portes giratòries i ja hem superat el Check-Point!

Anem a buscar un bus per anar fins a Jerusalem, però el bus ha trepitjat unes punxes que els soldats israelians havien posat a la carretera i ha punxat una roda, hem d’esperar el següent.

Finalment a les 9 del vespre arribem a Jerusalem, hem tardat més de 3 hores per recorre els 35 quilometres que separen Nablus i el nostre destí.

Després de sopar i repassar que hem de dir als interrogatoris de l’aeroport (No podem dir que hem estat fent tallers a Cijordània, sinó que hem estat fent turisme per la zona controlada per Israel), agafem un altre taxi per anar fins a l’aeroport de Tel Aviv.

A mig camí un control policial para el taxi i ens demanen els passaports i ens fan identificar el nostre equipatge, total 20 minuts d’espera ja podem continuar.

Un cop arribem, el Quim va l’últim piti, i ens disposem a entrar a l’aeroport. Ens trobem un vigilant/guàrdia seguretat/persona/informador que ens demana quin és el nostre destí, si anem junts i alguna pregunta més.

Trobem una altre persona que ens torna a pregunta quin és el nostre vol i ens indica a quina cua hem d’anar. Allà abans de posar les motxilles a una màquina de Raig X ens ve una altre persona que ens fa un interrogatori:

-         On aneu?

-         De que us coneixeu?

-         Que fèieu a Israel?

-         On heu estat?

-         A quin hotel de Jerusalem?

-         On està aquest hotel?

-         A part de Jerusalem on heu anat?

-         Heu anat amb més gent?

-         Heu fet amics?

-         Heu controlat tota l’estona el vostre equipatge?

-         Algun amic us ha donat algun paquet?

-         Porteu ganivets o armes blanques?

-         Porteu estisores petites, llimes de dents o alguna cosa semblant?

-         I algunes més que ara no recordo…

Després d’aquest interrogatori ens marquen el passaport i les motxilles amb el número 5, és a dir que som “txungos”. Passem les motxilles per la màquina de raig X i ens fan anar fins uns taulells on ens revisen les motxilles.

M’obren la motxilla es troben tota la roba bruta, que l’havia posat a dalt de tot i sense bossa per tal de putejar-los, van traient mitjons, samarretes suades i calçotets pudents. Obren el necesser, la butxaca on hi havia tots els cables de la màquina fins que troben les ampolles de cervesa que porto per la col·lecció. La primera és una cervesa Palestina, fan mala cara, la noia o consulta amb el seu superior i em pregunten on l’he comprat. Responc que l’he comprat a un bar del costat de la Porta de Damasc (és mentida perquè la vaig comprar a Betlem) però així evito problemes. Després troben dues cerveses israelianes, cosa que els posa contents i donen el registre per acabat.

Facturem la motxilla gran, però com que és una motxilla els la fan portar a equipatges especials.

Ara hem de tornar a passar un control, com que tenim el 5 tornem a la cua dels txungos, on tot és més lent. Passem l’arc detector i la bossa de mà torna a passar per una màquina de raig X.

Amb un palet amb un cotó al fons comproven que no hi hagi residus d’explosius ni a la meva roba ni a la motxilla petita. Tornen a registrar la motxilla petita, passen la càmara de vídeo un altre cop per la màquina de raig X, fan alguna pregunta més i ja hem passat l’últim registre.

Ara fem una altre cua perquè ens segellin el passaport. Total estem una hora i mitja per passar tots els controls. Són dos quarts de quatre de la matinada i estem morts, fem un petit esmorzar i dormim una miqueta.

A les 5 ens enlairem i arribem a Riga a les 9. Allà tornem a passar per un control (Raig X i arc detector) i hem tiren l’aigua que havia comprat en el Duty Free de l’aeroport de Tel Aviv. Sense perdre temps embarquem en un altre avió i a la 1 del migdia ja estem a Barcelona.

Només falta recollir les maletes, agafar un bus, un tren i el cotxe que m’espera a l’estació de Sants i anar cap a Sant Fèlix, on arribo a quarts de quatre.

Entre les 6 de la tarda i quarts de quatre (21 hores de viatge) vaig agafar tres taxis, un mini bus, un autobús, dos avions, un tren i un cotxe.

El dia no acabaria fins a les 6 de la matinada, dormin a Manresa després de tancar les alternatives…