Ara bé, el fet contraproduent es produeix quan et passeges per les poques illes que han sigut edificades. I per edificades s’entén complexes turístics, poca broma. Una d’elles, la Daydream Island, té dos complexes turístics: un a cada banda de l’illa, i com que l’illa és ben poqueta cosa pots anar caminant d’un extrem a l’altre, per un camí asfaltat que voreja el mar.

Al llarg d’aquest camí hi ha vàries escombraries i cendrers amb una nota que hi diu (aproximadament): “L’entorn natural és molt important per a nosaltres. Si-us-plau, cuida’l no tirant coses al terra“. I jo penso: “Collons, si és tan important per vosaltres aleshores no haver-lo destrossat plantant dos resorts aquí al mig!“.

El poble català sempre ha estat sobiranista però mai independentista. Sempre ha volgut ser ser sobirà, decidir per si mateix però sempre caminant al costat d’algú. De fet, de l’aliança amb Aragó en va sortir una confederació prou potent com per expandir-se cap al Nord primer i posteriorment quan li van tallar les ales cap al Sud.

De totes formes, és desde la desaparició del Casal de Barcelona que Catalunya busca desesperadament una senyor amb qui encaixar. Després d’Aragó va tocar el torn a Castella. I, francament, la confederació de Regnes no va anar malament ja que el poble continuava essent sobirà per escollir el senyor que més li plaïa, com va demostrar al canviar de cop la seva estratègia per aliar-se amb el tron de França. Cosa que va anar malament i es va tornar a Castella com a mal menor.

I, de fet, d’aquesta cerca del millor senyor va sorgir la guerra que després ens va portar al desastre de 1714. D’aleshores ençà, Catalunya deixà de ser sobirana i ja no va poder escollir mai més el seu senyor, sinó que li van imposar. Però de totes formes, el poble català de tant en tant ha anat intentant recuperar la seva sobirania però sempre, sempre, per buscar un nou senyor més just.

Ja més recentment, hem vist com els dos cops que s’ha proclamat la República Catalana ha estat sempre en forma de confederació amb d’altres pobles, mai en solitari. Fins i tot darrerament alguns han cregut que podriem ser sobirans sota una confederació europea de nacions que identificaven com la UE.

Malgrat tot, això no vol dir que siguem un poble mesell com se’ns presenta, ja que no són pocs els cops que aquesta nació s’ha alçat en armes. I, de fet, els sidrals més grans a la Península sempre han vingut impulsats pels nostres compatriotes.

Resumint: Catalunya en si no serà mai independent perquè el propi poble català no ha buscat mai això. Sí, és cert que uns quants som independentistes però també és cert que la major part de la nació és sobiranista. Forma part del caràcter de poble que tenim, i com abans ho entenguem i els independentistes siguem capaços d’assimilar que entre sobiranisme i esclavatge és millor el sobiranisme millor anirem. Ara bé, no s’ha de renunciar al somni de la independència perquè, de fet, un no pot ser independent sense ser sobirà i per tant cal anar de la mà amb els sobiranistes ja que el tram més llarg de camí l’hem de fer plegats.

Així, els Càtars (que mai es van anomenar així a ells mateixos) han passat a formar part d'un imaginari popular, conjuntament amb els Templers. Un imaginari borrós, mític i desconegut, que encara avui ens rodeja. De fet, en coneixem molt poc però una aura de misteri rodeja aquests dues grans històries que, possiblement, haurien canviat el món mediterrani si aquell 13 de Setembre el Rei Pere no hagués mort en mans de les tropes de Simó de Monfort.

Aquest cap de setmana he refet un tros, molt petit, de l'anomenada Ruta dels Bons Homes que porta de Berga a Montsegur. Es tracta d'una caminada magnífica amb uns paisatges formosos i una màgia especial. La màgia de les muntanyes, el silenci i la Història.

Fa un parell d'anys tenia l'intenció de fer-la sencera i d'una tirada, carregat amb la motxila i un parell de mapes. No va poder ser, no em vaig veure amb cor d'atravessar els Pirineus sense cap més auxili que les meves cames; la forma física no m'acompanyava per fer front a tants quilòmetres sense una mínima infraestructura i un pla B.

Aquest cap de setmana però he fet una de les etapes, la que du de Gósol fins a Bagà. I m'he proposat tornar-hi i enllestir el camí, encara que sigui d'etapa en etapa, de mes en mes. La Història, la Natura i les petjades d'uns homes que 8 segles enrera pretengueren canviar el món des de baix són prou recompensa.

Us deixo aquí algunes de les fotos de l'etapa i la ruta en format Google Earth, per si a algú li fa servei.

Kitsch no fou en el seu moment el més conegut dels grups catalans però per mi han estat els millors sense cap mena de dubte. Amb una carrera molt extranya (i en la meva opinió de més a menys) crec que els seus dos primers discos (tres si incloem el seu concert a Zeleste… jo hi era!) són, de llarg, els millors en llengua catalana de finals del segle passat.Lletres atormentades, so punyent i poderós en directe i una estètica fosca els feien un grup difícil d'escoltar. Però a mi, personalment, em feien frapar d'allò més. I em feien sentir diferent i únic, cosa que als adolescents sempre ha agradat.

Com a homenatge, serveixi aquest seu primer hit, absolutament demolidor, anomenat "Oració" i que de seguida es va convertir en la meva peça preferida juntament amb Dona Boja (incloc la lletra d'Oració, que segurament avui seria terriblement discutda, al final de l'apunt). I de propina, "Déu i el Gos", del segon disc (amb la millor portada que mai he vist).

 Oració

Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.

Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.

El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.

Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.

Deixeu que els nens vinguin a mi. 

Haviem decidit sortir del Coll de Jou per pujar directament al Refugi de Mariailles i seguir fins a la Cabana d'Aragó, on acampariem. L'endemà només estariem a dues horetes escasses del Canigó i podriem tornar tranquilament fent una volta més àmplia si s'esqueia. La decisió de fer una ruta tan senzilla era, per una banda perquè els tres que anàvem érem de molt diferents nivells i calia adequar-se al més feble, i per l'altra perquè l'objectiu no era tant coronar el Canigó com estar un cap de setmana d'acampada a l'aire lliure. Sense presses, sense sorolls, sense civilització i sense mals rotllos al cap. Cobririem els 1.500 metres de desnivell en dos dies, sense trencar-nos les cames ni ofegar-nos en l'esforç. Genial.

Vam començar a pujar tranquilament. Al cap de poca estona vam veure una desviació que ens duia cap a unes gorgues i dit i fet, vam acordar desviar-nos un moment. Al final, aquesta desviació es va convertir en una ruta alternativa que ens va ofegar. Jo, personalment, no estava gens acostumat a caminar carregat amb la tenda de campanya, menjar i aigua per dos dies i roba "per si de cas".  En total, i fent una suma mental, devia portar més de 12 kg a l'esquena. Que d'acord, en pla no es noten però quan has de cobrir desnivells forts es nota. I més encara si les últimes setmanes has portat mala vida. I jo la vaig notar molt. O sigui que quan vam arribar a Moura ja estàvem rebentats. D'allí vam començar a tirar cap al Coll de Sagalés amb la idea inicial de fer nit al Jaç del Cadí. Però a mig camí un va decidir que ja no podia més i donat que ja eren quarts de nou vàrem decidir acampar. Millor que ens caigués la nit amb la tenda ja montada. Enmig del bosc trobar un lloc on plantar la tenda no va ser senzill i ens va tocar "netejar" de pedres una zona per poder-hi dormir.

I aquest va ser el millor moment. La posta de sol… genial. Veure amagar-se el sol darrera els Pirineus envoltats de silenci fou majestuós. Després vam sopar aprofitant la claror restant i poc a poc el dia es va anar apagant. Al final, vam quedar-nos completament a les fosques i vam poder observar el cel preciós, ple d'estels. Estàvem absolutament fascinats, cada ú perdut en els seus pensaments més íntims. El silenci era total, ni tan sols bufava el vent. Fantàstic.

L'endemà matí vam despertar-nos amb el cos baldat. Certament el jaç no era massa còmode i si bé el cansament ens va fer dormir les primeres hores després les pedres ens van recordar que allò no era casa nostra. Però estava plovent i tampoc podiem ni sortir ni començar a activar-nos. Així que va caldre esperar.

Quan a les 9 ja haviem pogut esmorzar i plegar-ho tot per continuar ja em vaig notar més cascat del normal. L'esforç del dia anterior m'havia fet estralls i em vaig adonar que pujar el Canigó, pel qual encara faltaven 3 hores llargues, i baixar després els 1500 metres de desnivell seria massa feixuc. L'esforç no compensaria la diversió, i em temia que la ximeneia que cal encarar al darrer tram seria un autèntic infern. Com que a mi personalment no m'omple tant aconseguir pics com disfrutar del silenci i l'entorn natural ens vam partir en dos grups. Un company va tirar cap al Canigó i els dos que restàvem vam carregar-nos amb tot el material per deixar-lo ben lleuger i enfilàrem cap al Refugi de Mariailles. D'allà vam continuar fins al Coll de Jou per agafar el cotxe i tornar a pujar per esperar al company a l'aparcament del Refugi. Li estalviariem el darrer tram, malgrat ell està en plena forma i no li calia. Però em sembla que, en el fons, ens ho va agraïr.

Així doncs, el primer intent de pujar Canigó ha resultat infructuós. No puc dir que hagi estat una decepció ja que els paratges que vam atravessar eren preciosos i vaig disfrutar-los molt. Però sí que tinc a la llista de Pendents l'ascensió final.

A la propera, farem primer el pic i després els experiments Us deixo aquí la ruta que vam seguir per si algú la vol i una mostra sobre els mapes del Google Earth de la ruta que vam seguir els dos dies.

Amb boira o sense, m'encanta aquesta banda del Pirineu. Les comes, les valls, la neu, els pics arrodonits, els torrents. Vent, aigua, animals…. tot en perfecte equilibri. Pau. Armonia. Desconnexió.

Les previsions meteorològiques no són gens optimiestes i preferim passar la tarda a cobert. És temps pels jocs de taula, les confidències, els riures… la companyonia. L'hora de sopar ja s'apropa i atrets per l'olor de menjar arriben muntanyistes que omplen l'interior del refugi de vida, robes molles i soroll.

Després d'un sopar ben reposador (malgrat nosaltres teniem poc a reposar) és l'hora de preparar-se per dormir. Mica a mica la gent va desfilant cap als dormitoris fins que a les 22:30 tot el refugi queda a les fosques.

Diumenge el Sol ens retorna tots els raigs que es va estalviar el dia anterior. Després d'un frugaç esmorzar preparem la pell per afrontar el Sol i els seus efectes i comencem a tornar cap al Coll de la Marrana (The bitch's neck, que en diu algú). És el mateix recorregut que el dia anterior però avui és tan diferent! La claror ens presenta la muntanya amb tot el joc de colors que és capaç. Sembla mentida que estiguem caminant pel mateix lloc.

Remontem els 600 metres de desnivell amb calma, disfrutant l'entorn. Un cop al Coll de nou, uns decideixen fer un darrer pic mentre altres ens asseiem i gaudim del silenci, la immensitat, la pau, la tranquilitat i l'equilibri perfecte de la Natura.

Són moments que bé valen haver dormit en una habitació amb més de 20 persones transmetent tota la seva Humanitat.

Recursos: 

• Fotografies
• Ruta: ulldeter-comadevaca.kml

Serra de l'Obac (Febrer 2007)
Sortida que vaig fer amb els del CEG, es tractava d'una suau caminada sortint d'aprop de Matadepera. Llàstima que després de dinar un queixal es va encabronar i no em va deixar disfrutar del paisatge… només pensava en tornar a BCN i anar al dentista que em fotés un xute d'anestèsia.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: serra de l'orbac.kml

Ruta Gualba de Dalt-Santa Fe (Abril 2007)
Preciosa sortida, amb un desnivell importantet, que ens va dur del poble de Gualba fins al llac de Santa Fe.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: gualba – santa fe.kml

Savassona-Salt de la Minyona (Abril 2007)
La idea inicial era fer una ruta diferent, però per variar no ens vam saber ubicar al lloc de sortida i vàrem acabar improvitzant una bonica ruta entre el Salt de la Minyona i l'Església de Sant Feliu, a Savassona.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: Savassona.kml

Lluçanès (Maig 2007)
Sortida organitzada pel grup de GR del CEG, amb un guia esplèndid i un dia amb molt de sol. Era el primer cop que estava a la (sub)comarca del Lluçanès i em va agradar moltíssim. A mig fer se'm va acabar la bateria de la càmara, i una mica més endavant la del mòbil per emmagatzemar  la ruta. Però bé, alguna cosa si que en va sortir, si.
Fotos: Imatges de GràciaNet
Ruta: lluçanes.kml

Si tot va bé, aquest cap de setmana repetiré sortida a Coma de Vaca, tot i que per unes rutes noves. Aquest any encara no he trepitjat els Pirineus i tinc moltes, moltes ganes de disfrutar del Silenci a pràcticament 3.000 metres d'alçada… ja portaré fotos per a tots  

Al acabar el dia no podia pensar en res més. L'endemà me'n vaig comprar un.

El meu mòbil no disposa de Symbian i Tam Tam era un programa de pagament, o sigui que no tenia ni idea de com m'ho faria per treure-li suc al nou aparell… però aquí estava la gràcia, just en la recerca de la solució Així que després de bastant remenar la xarxa buscant informació i software, vaig acabar instal.lant-me el GPSTrackMaker (per gravar les rutes) i el Nav4All (per a guia), ambdós de lliure instal.lació i ús. I aquest cap de setmana per fi he pogut passar la prova de foc

Dissabte vàrem sortir amb uns companys a fer una caminada pel Montseny. Seguint la ruta explicada al llibre El Montseny, les Guilleries i el Collsacabra vàrem sortir d'El Figueró directes cap al Tagamanent, i d'allà vam carenejar una mica per tornar per l'altra banda. El dia va ser fantàstic i el sol petava de valent. Extrany per un mes de gener, oi?

Durant tota la caminada vaig poder dur el GPS engegat i el mòbil connectat amb el trackmaker per anar guardant la ruta. La primera part, la pujada, no vaig aconseguir que funcionés, però un cop dalt el programa va decidir començar a funcionar correctament i enregistrar la ruta que vàrem fer. Si teniu instal.lat el GoogleEarth i us fa gràcia veure-a us podeu baixar aquest fitxer, i importar-lo al GoogleEarth. Veureu la ruta que vàrem seguir des del Tagammaent fins a tornar a estar de nou al Figueró

Ah! Les foticos les he deixat aqui.

O sigui que vàrem començar a caminar. El primer tram, resseguint el riu amunt, era preciós. Els colors de la tardor ens mostraven un paisatge on es barrejaven els ocres, verds, tons marronosos… I el riu baixava bastant ple, fent macos de debò els trams que l'haviem de travessar.

Arribats al refugi de St Jordi vam fer una petita parada per recuperar l'alè i vàrem agafar el camí que en sortia d'allà. Tot pujant, vam anar a parar al Coll de Pendís, on vàrem dinar tranquilament,  i d'allà vam girar cap a l'esquerra. El camí continuava pujant, i ens vàrem començar a preocupar ja que teòricament el refugi havia de ser el punt més alt. No les teniem totes amb nosaltres, però seguíem endavant ja que en cap moment haviem tingut la impressió d'equivocar-nos de camí.

En un moment donat, però, i quan començàvem a enfilar un altre Coll un company va mirar l'hora. "Nois, són les 16:15!!!". Pànic. Només ens quedaven dues hores a molt estirar de sol i, ara ja sí que ho sabíem, estàvem més perduts que un pop en un garatge. La decisió va ser unànim: correm cap avall cap al refugi on, a males, podrem dormir a la zona lliure (de fet, era l'únic part que estava oberta). Sí, estàvem perduts pel Pre-Pirineu, amb només 2 hores de sol i havent de desfer en aquest temps el que ens havia portat 5 hores pujar. Cap de nosaltres estava federat, no portàvem equip per passar la nit al ras i, per si fos poc, només teniem per menjar els bolets que havíem trobat. Esverats, anàvem baixant corrent i en 3/4 d'hora ens plantàvem al refugi. Allà pràcticament matem al company ja que no eren les 17:00 sinó les 16:00! S'havia equivocat en una hora!

Molt més tranquils, i amb dues hores de coll per fer la baixada (temps de sobres) vam emprendre el camí de tornada. Vàrem arribar a baix de tot a 2/4 de 6, a temps per veure com tot s'enfosquia al cap de poc.

Repassant el mapa, vàrem veure que ens haviem confós al Refugi. Nosaltres haviem agafat el GR del Camí dels Bons Homes i, de fet, estàvem caminant direcció Gósol. En canvi, com es pot veure a la imatge, un cop s'arriba al Refugi cal recular una mica.

En fi, al final tot va acabar bé i vàrem dormir a casa, ben calentons.

Les fotografies les teniu aquí. 

Era el meu primer cop tant al Puigmal com a Núria, i no em va decepcionar gens. Vam atacar el pic per la via fàcil, deixant el cotxe a Fontalba i pujant amb bastants ànims. Al cap de dues hores ja havíem fet pic, o sigui que ens férem les fotos de rigor i cap abaix que fa baixada (i vent). La baixada pel Coll de l’Embut va ser preciosa… resulta molt tranquilitzador caminar envoltat de silenci (de fet no és silenci sinó tan sols soroll de Natura). Així que mentre baixàvem vam poder veure com s’anava formant el cabdal d’aigua que finalment acaba al Freser, com serpenteja i s’amaga sota terra per sortir després; veure els cavalls pasturant i/o dormint; disfrutar del soroll del vent i el silenci humà…

Al arribar a Núria estava tot tancat degut a tasques de manteniment (millor) o sigui que ens vam apalancar a uns bancs a dinar i casi sense ni temps de fer baixar els entrepans vam continuar. Vam agafar un caminet que neix al voral del Camí de Queralb i després de 2 horetes més arribàvem de nou al punt de partida.

En total, havien sigut 6 hores justes passejant per les valls de Núria, recarregant piles i coneixent una mica més el nostre país tan petit que tenim. Les fotos les podeu trobar aquí, però ja us aviso que degut a la manca de càmara ho vaig haver de fer amb el mòbil i clar, no és el mateix

Així doncs, vaig posar el despertador ben d’hora i vam sortir cap al Berguedà amb moltes ganes. Malhauradament, al arribar a Saldes vèiem el pic molt emboirat i vam començar a dubtar. I encara vam dubtar més quan mentre feiem el cafetó de rigor va començar a ploure amb ganes. Què fem? Ens arrisquem o busquem una caminada alternativa? Dubtes, dubtes, dubtes… Quan va parar de ploure vam decidir que ja que hi érem ho provaríem.

Vàrem déixar el cotxe al Mirador del Gresolet i comencàrem a enfilar cap al Refugi de Lluis Estasen. D’allà vam tirar cap al Coll del Verdet. A mig camí va començar a ploure de nou i aleshores si que vam veure clar que no seria possible. Però la pluja va resultar ser un xiri-miri, i al cap de 10 minuts va parar i, aquest cop si, ens vam deixar de romanços i vam posar la directa. La pujada al coll va ser, per mi, la part més dura. Un cop allà ja començava la grimpada cap al cim. 3 pics i, finalment, el Pollegó Superior del Pedraforca. Ho havíem aconseguit, i a més feia un sol esplèndid! Havíem estat 3 hores i mitja per pujar, més o menys el temps que haviem calculat. Però sense els dubtes inicials, ben bé es podria haver fet en menys de 3 hores…

Fotos, dinar, riures, felicitacions, converses amb altra gent que també l’havia pujat (allò semblava les Rambles),… Després de descansar ens vam dirigir cap a la Tartera i cap avall que fa baixada! Baixar mig corrent la Tartera és divertit però val a dir que esgota cosa fina. Al final casi ens equivoquem de camí al no veure el trencall cap a l’esquerra que mena al Lluís Estasen de nou. I d’allà, cap al Mirador i tornada cap a Gràcia.

Al arribar a Gràcia, em vaig adonar que m’havia torçat un dit durant la baixada i se m’estava inflant, així com uns quants cops al cul que, si no feien mal, molestaven bastant. Però s’ho ha valgut: una obsessió menys, un altre fantasma vençut.

A per la següent… la Pica d’Estats?

La sortida la vam fer el passat 26 d’Agost i era la primera que feia als Pirineus des que vaig estar a Aigüestortes. Com que m’he passat tot l’estiu fumant com un "cusacu" tenia clar que patiria de valent, però a vegades "a man is gotta do what a man is gotta do" Així que apa, a matinar per poder marxar d’hora i encarar l’ascensió amb el sol encara baix. Res més lluny de la realitat, entre una cosa i l’altra vam començar a pujar a les 12 del migdia, com uns campions. El paisatge era preciós amb els seus llacs i al principi molt facilet fins que després del darrer llac començava el festival. Anàvem un grup bastant gran, o sigui que vaig posar el meu ritme de creuer i vaig començar a tirar.

La meva sorpresa fou que vaig arribar a dalt de tot ben escapat del grup, però això si, sense ni gota d’al.lè. De fet, just al pic em vaig trobar uns altres catalans que em van preguntar d’on venia i no vaig ser capaç ni de dir fava. Movia la boca però no en sortia cap so… els hi devia fer una impressió ben extranya

El fet d’arribar al cim tan tard (eren quarts de 4) va fer que m’espantés una mica veient els núvols que venien cap a nosaltres, i sabent que el Pirineu té el costum de canviar el clima a les tardes i fer-te-les passar putes. Així que passant de la gent que s’estava fent fotos i descansant vaig tornar a tirar cap avall amb un parell d’espantats més (diga’m egoísta, però no tenia ganes de baixar enmig de la boira!) i ja tornava a ser a la parada del bus 3 horetes més tard. Allà vam esperar la resta del grup (apalancats al bar, fent bandera del nostre caràcter mediterrani) que venia amb tota la calma del món, i cap a les 9 tornàvem a agafar els cotxes cap a Catalunya.

En definitiva, vaig veure que estava en millor forma del que m’havia imaginat i content per haver fet el primer pic a l’altra banda dels Pirineus.

Les fotos les podeu trobar aquí.

Certament la pujada va ser molt agradable i al cap d’una horeta de comportar-nos com amfibis vam arribar al primer gorg. L’aigua estava ben gelada, però tampoc es tractava de fer-li un lleig a la Natura… o sigui que de cap!. Ens vam banyar i vam continuar amunt fins arribar a una esplanada adjacent a un gorg on ja vam decidir apalancar-nos i dinar. Després, alguns vam decidir continuar amunt buscant més gorgs i d’altres, a falta de televisió van decidir quedar-se ja fos fent la migdiada o relaxant-se en grup.

Tot pujant, vàrem localitzar un parell de gorgs més on vam remullar-nos i després ja tots junts de nou vam emprendre la tornada, amb parada prèvia a Campdevànol per fer un parell de cervesetes.

Total, una sortida molt relaxant (amb aquesta calor tampoc es tracta de deshidratar-se) en un paratge desconegut per mi i que, sincerament, em va encantar

Les fotos les teniu aquí.

Recull de fotografies
Com que tampoc es tracta d’anar donant la tabarraa tothom ensenyant les fotos del viatge, n’he fet una selecció "potable" i les he posat online. No tinc tan de talent com altres, però resulta pràctic això de deixar les fotos a la disposició de tothom Les podeu trobar aqui.

Permi a l’originalitat
Per variar, d’entre les fotografies n’hi ha algunes de "diferents" Aquestes són les que a mi m’han fet més gràcia:

• Com a Anglaterra, els tovallons són una cosa simpàtica que no cal fer servir. Ni en dónen, ni en demanen, ni en tenen.
• Avui (12 de Juliol) he tornat a constatar que els avis d’aquí estàn molt més en forma que els nostes. Mentre estava en una gasolinera n’han aparegut un munt (l’Avi Turista local¿?) que s’han cruspit uns gelats entre pit i espatlla que no se’ls salta un gitano.
• La cuina local és igual de "bona" que l’anglesa. Però sense el típic English Breakfast.
• Quan 2 escocesos parlen entre ells no s’entén absolutament res (com si fossin bascos, vaja). Quan et parlen a tu, s’esforcen una mica.
• La pluja és constant, però no molesta. Plou durant 5 o 10 minuts i després para una estona. Igual que a Anglaterra.
• La famosa faldilla (kilt) té una utilitat. Originalment la vestien els Highlanders i també anava enrotllada al cos (una mica com una túnica). Era (i és) impermeable, i de nit els feia el servei de sac de dormir, ja que s’hi enroscaven per evitar fred i humitat.
• Tenen unes vaques negres molt peludes (!!!)

• Una altra cosa molt típica dels Highlands són els "midges". Estracta d’uns insectes voladors molt petits (tamany mosquit bebè) que ala que et detecten venen en manada cap a tu. Es veu que piquen bastantfort. A mi de moment no m’han picat, però molesten un colló. Ésimpossible fer una cigarreta tranquilament sense moure’t. Els tinc benavorrits, a aquests bitxos.
• Pomes. Jo no sé què tenen aquestesiles, però és venir a UK e inflar-me de pomes, cosa que a Catalunya nofaig mai. Potser perquè són més petites que les nostres, nosé…
• Adiferència dels catalans, els britànics aprofiten cada parada en elcamí per fer un tè. Quasi tothom porta un termo amb aigua calenta.Al.lucinant.
• Cada dia, quan em vesteixo per anar a caminar,m’adono que Decathlon em podria haver patrocinat la patejada: mitjons,pantalons, samarreta, jersei i motxila porten la seva marca.
• Als SYHA, a diferència dels YHA (Engand & Wales) no hi ha servei de càtering. Si vols menjar t’ho has de preparar tu.
• "Maggis". Menjar típic escocès, és com una mena de morcilla de carn de xai.
• "Wigwams". Petites construccions de fusta, rotllo cabanes, però amb la forma d’una tenda canadenca. Preciós.
• A Edimburg, quan pagues amb targeta de crèdit no la perds mai de vista. Els cobradorsporten una maquineta on poses la teva targeta, introdueixes el PIN i laretires quan s’ha efectuat la transacció. Això és perquè aquí saben queel perillós no són els pagaments online, sinó perdre la targeta devista ja que pot ser duplicada en un plis-plas.
• En general no he vist per enlloc la febre constructora que patim a cada poblet de Catalunya.
• A Edimburg hi ha molts autobusos de dos pisos. A Glasgow, quasi cap.
• Emfixo que la gent en general passa bastant dels semàfors (els vianants,s’entén), i que els cotxes no tenen cap mena de problema en fer mitjavolta a qualsevol carrer.
• Els primers dies vaig observar aquestcostum anglès tan bonic, també aquí a Escòcia: posar la calefacció ideixar obertes les finestres. Visca l’estalvi energètic!
• Unaltre bonic costum anglès, el de passejar-se per la ciutat amb el torsdescobert quan fa una mica de calor, ha estat adoptat sense problemespels escocesos. Només pels mascles, però.
• El preu de la benzinaés bastant elevat, sempre al voltant de 1 lliura. Curiosament, Dièsel iSense Plom valen el mateix, o fins i tot una mica més el Dièsel!
• Anècdota:Quan preparava l’estelada al final del WHW, em va veure un anglès i emva dir "From BCN?". Bon senyal, relacionien l’estelada amb la senyera.Al final el tiu em va felicitar per la Champions, era del M.United ivolia veure perdre a l’Arsenal

Irlanda

• Sembla que aquí es prenen la vida amb molta tranquilitat… rebrela confirmació de reserva de llit tarda inicialment 3 dies! Tot i queper a Cork, en van ser 4 llargs.
• Efectivament, aquí és diferent. El primer tren que pillo (Belfast) i en resulta ser el primer amb retard en totes les vacances.
• He vist nens amb samarretes blaugrana tan a Escocia com a Irlanda. Del Madriz també, però en menor quantitat.
• Els autobusos de Dublin (i Edimburg) són com les cabines de telefònica: no dónen canvi. Si no portes el preu just… aaah! se siente…

10:15 Darreres hores a Dublin. Despres d’un bon Irish Breakfast que m’aguantarà tot el dia en marxa he tirat cap al centre a buscar el bus turístic. Però pel cami he parat a un cafe, on estic disfrutant d’un te en una terrasseta, sota un sol que ja comença a escalfar.

A les 17:40 pira l’avió, o sigui que cap alla les 14:00 anire a buscar la motxila i aniré tirant…

16:30 Au, ja estic a la zona internacional esperant l’embarcament. Quin avorriment! No tinc res per llegir (el llibre que portava de Catalunya me’l vaig acabar a principis de setmana, i el que em vaig comprar aqui, ahir), res per fer (excepte menjar a preus prohibitius), i a mes no es pot fumar enlloc. Això si, alcohol tant com vulguis! No entendré mai això de prohibir totalment el fum i a la vegada permetre beure. Fumar no és sa, i emborratxar-se és saludable? Que potser no es injust que la gent que no beu hagi de fer-se càrrec de les cirrosis dels bebedors? Que potser l’alcohol no esta present a la majoria de baralles, al 40% dels accidents de transit (com la tele s’encarrega de recordar-nos constantment) i en molts comportaments agressius? Perquè em puc fotre 4 pintes sense que ningú m’estossegui, però si m’encenc una cigarreta em cauen 3.000€ de multa?

De debò, aquesta guerra contra els fumadors (no contra el tabac, que se segueix cultivant a Europa, i venent tranquilament a tot arreu= és ben absurda. I si t’ho pares a pensar, a l’Estat no li interessa que deixis de fumar. Perquè si fos cert que fumar escurça la vida (no pas més que conduir borratxu), resulta que aiat l’Estat haura de pagar les pensions durant molts mes anys i els serveis sanitaris durant molt més temps. I tot aixo sense els enormes ingressos que li cauen per cada paquet de tabac que comprem.

Bé, en fi, en un món hipòcrita suposo que demanar coherència està de més. Vaig a voltar per l’aeroport, a veure si em distrec una mica.

00:15 Per fi arribo a casa. Coi, quina calor al Metro! Ara toca desempaquetar-ho tot, i descansar de les vacances

11:30 Estic instal.lat en una terrasseta al centre de Cork. Porto desde les 09:00 donant voltes per la ciutat, i comenso a estar cansat. Aquest mati m’ha costat molt posar-me en marxa, les meves cames ja estan una mica saturades de caminar tot el dia amunt i avall, i suportant bastant pes quan em desplaso de ciutat.

Cork es una ciutat industrial i turistica. La zona dels molls es, evidentment, bruta i amb molt de transit. En canvi, el centre es maco, amb moltes arees per a vianats o mixtes, amb amplies voreres. No m’atreviria a dir que es un lloc precios, pero la part menys central i mes "poble" es molt agradable. Esta ple d’esglesies, com se li suposa a una ciutat irlandesa tipus.

Aqui he sentit, per primer cop, gent parlant en gaelic. Tots els retols oficials estan en bilingue, pero encara no he vist cap botiga retolada exclusivament en la llengua local, fet que indica que la llengua esta molt lluny de ser considerada d’us normal i diari pel poble.

D’altra banda, avui es el primer dia en tota la setmana que no fa una calor espatarrant. Ja tocava, escolti! Al mati, fins i tot ha fet un xiri-miri prou agradable.

15:00 Ja torno a estar a l’estacio de busos de Cork. D’aqui una hora esta previst que surti el meu. El dia ha sigut bastant agradable, m’he patejat Cork de dalt a baix, per lo que tinc les cames petades. A mes, sembla que la motxila pesi cada dia mes!!!

Dema sera el darrer dia a Dublin, o sigui que m’ho prendre amb calma i agfare (suposo) el bus turistic que em passegi mentre estic assegut com un rei

22:00 Ja torno a ser a Dublin. Ultima nit fora de casa. coi. Ja tinc ganes de dormir de nou al meu llit, on no he de compartir habitacio amb ningu (i si ho faig, aleshores no representa problema! ). N’estic ja una mica cansat de dormir amb gent que no conec, en llits estrets i petits, amb sorolls, llum solar desde les 04:00… Pero be, es el preu de viatjar barato!

Una de les millors coses d’aquestes vacances ha estat la desconnexio total amb l’actualitat, ja sigui catalana o internacional. No recordo haver mirat la tele cap dia (excepte la final del Mundial, i nomes trossets); de diaris no n’he comprat cap i amb prou feines vaig fullejar el Metro a Glasgow (i aqui esta mes enfocat a Fets i Gent que no pas a la rabiosa actualitat mundial); el correu electronic el tinc completament abandonat, i a Internet nomes m’hi he connectat per actualitzar el bloc. Es a dir, m’he aillat bastant del mon, i l’unic contacte amb Catalunya han estat els SMS que he rebut/enviat. En definitiva, una bona neteja mental, que ja tocava tambe

14:00 Estic apalancat al bus que em portara a Cork. Son 4 1/2h d’agonia, pero el preu es immillorable: 18€ anar i tornar. Aixo representa, sense dubte, un respir per la meva economia, una mica feble.

M’he passat tot el mati donant voltes per Dublin. Cansa moltissim mes caminar per l’asfalt que no per la muntanya. La meva impressio inicial de la ciutat ha millorat avui bastant. Dublin es maco, amb enormes contrastos entre els edificis antics i els de construccio recent. No es especialment gran, almenys la zona central, i es molt senzill orientar-se.

Avui dormire a Cork, on espero que el Hostel sigui mes tranquil. Ja sigui perque aquestes vacances vaig en busca de la tranquilitat o be perque l’edat es la que es, ahir nit em vaig agobiar bastant. A causa dels gavatxos i espanyols fotent merder, a les 12 encara hi havia corredisses pels passadissos. A mes, un espavilat va entrar a l’habitacio a quarts d’una com un elefant en un garatge: tots els llums oberts, vinga obrir i tancar (de cop!) els armaris i com 3 hores per posar-se al llit. Mes que un Hostel, allo semblava una casa de colonies per a adolescents.

21:20 Au, tot net i polit. Despres d’una bona dutxa surto a la terrasseta del Hostel a escriure una mica. Deu fer una horeta i mitja que he arribat a Cork. Una altra vegada, ha estat senzill trobar l’allotjament seguint un mapa. Estic impressionat de mi mateix, acostumat a perdre’m per tot arreu. Al final han estat mes de 5 hores de viatge. Bastant pesat, pero afortunadament no tenia ningu al costat i he pogut mig apalancar-me una mica. Durant el viatge m’he adonat que aquesta gent saben el que es fan. Ha dut un pais que estava a la cua de la UE (nivell Portugal) fns al grup de devant de tot. He vist per tot arreu com estan construint infraestructures: carreteres, autopistes, oficines… Tot el contrari del que fem a Catalunya, on ens dediquem a fer pisos, un TGV que no servira per res (es simptomatic que els paisos europeus capdavanters optin per reforsar aeroports en comptes de fer mes TGV’s) i ampliar una xarxa de metro a trompicons.

Cork, on estic ara, sembla una ciutat bastant maca. De fet, estic aqui perque m’ho va recomanar el Richard i be… suposo que sabia el que es deia. Dema m’estare tot el dia rondant per aqui i a la tarda (suposo que a les 16:00) pillare el bus de tornada a la merda del Hostel on vaig fer la reserva. I dissabte posare fi a les vacances tornant a caseta…

18:30 He passat per Belfast de puntetes. La veritat es que mai m’havia cridat massa l’atencio, pero quan he arribat a l’estacio de tren i m’han clavat £24.00 pel bitllet a Dublin… m’he quedat pelat! Aixi que, si sumem que no tinc diners a que no disposo de "guia" per coneixer els barris… he decidit tirar cap avall. A mes, estic de vacances i passo de politica

Ara, la part que he vist mentre caminava des del moll fins a l’estacio m’ha semblat bastant maco… tot iq ue fa una pinta a "reconstruccio" brutal.

23:45 Ja estic completament insta.lat al Hostel. M’he dutxat, netejat la roba, assecat i guardat i provat d’actualitzar el bloc. No anava be (el navegador) i he fet un "apanyu" que dema resoldre. Aquest Hostel es una merda. Esta ple d’espanyols i gavatxus que estan liant un merder de ca l’ample. Vaja, que aixo de UK que a les 11 silenci… aqui res de res. El llit tambe es molt estret i enfi… una mica desastre. Que hi farem!

La meva primera impressio de la ciutat de Dublin no ha estat massa bona. En el trajecte que va de Cornolly Station fins al Hostel (que he fet caminant i sense perdre’m! Increible) m’ha semblat una ciutat bruta, deixada i sorollosa. Veurem si dema millora

11:45 Osti, l’he ben cagadfa. No feia pas falta matinar tant, ja que el ferry esta just al costat de l’estacio (mes ben dit, el baixador). Pero be, ja he comprat el bitllet (a preu d’estudiant, cada dos per tres em pregunten si ho soc per a fer-me descompte ???) i ara estic apalancat al moll fent temps. Ja comenso a anar molt escas de diners, espero que les lliures que em queden siguin suficients per pagar el tren de Belfast a Dublin… i el lunch!!!
Durant el viatge he vist que ja porto fetes mes de 500 fotografies… Triar-les, classificar-les i fer les pagines web sera una feinada. Encara sort que no s’han de portar a revelar!

14:00 Ja estic instalat al Lounge de l’embarcament. Dec fer cara de dolent, perque m’han demanat tota la documentacio i registrat la motxila. Per un moment he pensat que em trobarien el costo, pero evidentment buscaven coses mes grosses Diuen que l’estat de la mar es "calmed", tot i que abans informaven que era "Moderate"… Em fa una certa por marejar-me.

15:30 Estic al mig del Irish Sea. Realment aixo no mareja, aquests trastos els fan a prova de tot suposo. Pero m’esta entrant una son i una nyonya realment remarcable.

Definitvament, doncs, deixo Escocia enrera. Un pais precios, una ruta 100% recomanable i els dies mes calorosos desde fa 100 anys. Off I go then… Stunning Scotland, it’s been a pleasure meeting you. I hope I’ll be back some day, and I’ll walk you again. Please, keep so peaceful meanwhile

Quan arribi a Belfast localitzare primer l’estacio de tren i comprare el bitllet. Despres sortire a fer un volt per la ciutat i agafare el tren de les 20:00 cap a Dublin. Imagino que arribare al Hostel destrossat i podre dormir de seguida. Avui a les 05:00AM ja m’he despertat, i qui estava dormint a la llitera superior m’ha obsequiat amb els seus millors "moments". Entranyable

12:45 Soc al tren desti Glasgow. Avui m’ho estic prenent tot amb molta tranquilitat. Al mati m’he menjat (per fi!) un English Breakfast com Deu mana. Ostres, que bo que es! I que car tambe…
Certament, Glasgow no es un lloc que em fes especial gracia visitar, pero esta molt a prop de la connexio amb ferry cap a Irlanda. A veure si avui em confirmen d’una vegada les reserves que vaig fer diumenge!
Com que arribare prou d’hora a Glasgow em donara temps de fer una visita "llampec".

14:10 Ja m’he instal.lat al Hostel. Osti, es bastant guapu, mes que el d’Edimburg. Al devant tambe te un parc, tot i que molt diferent del que disfrutava ahir, on m’he apalancat a fumar una cigarreta. Ara tirare cap al centre. Com que aixo n’esta bastant lluny m’han donat un planol. A veure quantes vegades em perdo
Segueix fent una calor brutal. I es que soc capas d’anar al Pol Sud i fer que deixi de ser el "Continent Gelat"

18:00 Ja torno a ser estirat al parc del devant del Hostel. He estat fins ara donant voltes pel centre de Glasgow. Es maco, pero no mata. Al final m’he connectat a Internet per planificar el viatge de dema cap a Dublin. El ferry surt a les 14:50, i hi ha un tren de Glasgow a Stranraer a les 14:00. Pero com que no m’agrada anar amb presses, i perque si hi ha algun problema i perdo aquest ferry l’haure ben cagat em tocara agafar el tren anterior, que surt a les… 08:30! Vaja, que haure de matinar de valent. Calculo que haure de sortir a les 07:00 per a tenir temps d’esmorzar i arribar a l’estacio amb temps suficient
per no patir. Be, com que avui ha estat un dia relativament tranquil imagino que dema no em costara massa llevar-me.

Curiosament, ja comenso a enyorar casa meva…

Haver caminat el West Highland Way i passar-me el dia sencer voltant pel carrer ha provocat que el meu cos tingui ara 3 colors diferents: bastant moreno a la cara i brasos, morenet a les cames i tors i blanc al cul. Quan em miro al mirall tot plegat resulta bastant ridicul. O sigui que la setmana que em quedara de vacances l’haure d’invertir en una "Operacio Re-Equilibri Cromatic" per reduir, com a minim, de 3 a 2 els tons diferents de la meva pell.

12:15 Soc assegut en un banc del castell d’Edimburg. Suposo que es d’aquells llocs on has d’entrar malgrat es carissim: £10.30, i £3.00 extra si vols auriculars (es igual, ja em poso els meus d’auriculars tu!). Ostia, aquesta ciutat es casi mes cara que London, abans m’han clavat £9.00 per pujar al bus turistic.

Ara que ja fa dies que rondo per EScocia, i amb el coneixement que tinc de Gales i Anglaterra pel fet d’haver-hi viscut, ja fa una estoneta que em ronda una mena d’indignacio. M’agradaria trobar-me un d’aquests espanyols que s’entesten en negar no ja la pervivencia de la Nacio Catalana sino tambe la seva existencia en el temps. M’agradaria que m’expliques, de viva veu, que es el que diferencia (o mes facil encara, que caracteritza) les nacions anglesa, escocesa i galesa per tal que puguin ser considerades com a tals. Que em digues perque Escocia es sens dubte una Nacio orgullosa d’ella mateixa i en canvi Catalunya no mereix ser reconeguda com el que es.

Uix perdo, m’ha agafat un atac de catalanitis

Tornant a Escocia, doncs, avui torna a apretar la calor de valent. No haviem quedat que aqui plovia quasi a diari? En fi, avui passare el dia pasturant la ciutat (he d’aprofitar el bitllet del bus turistic) i dema piro cap a Glasgow, on ja tinc llit reservat.

14:00 Finalment m’he afartat del castell i he baixat caminant fins al centre de la ciutat. Tenia gana, aixi que m’he apropat a pillar una altra Cornish Pasty (si, acabare amb cara de Pasty, pero es que a Catalunya no se’n troben i aprofito ara que soc aqui) i he tirat cap uin parc a dinar. I ves per on, sembla un lloc molt popular perque esta plenissim de Brits dinant i prenent el sol solet.

18:20 Estic destrossat. Aixi que he tirat cap al Hostel i m’he apalancat a la gespa del parc de devant. Aqui no tenen placetes pero si que tenen parcs…

23:30 Ara vaig a dormir. Avui ha estat un dia bastant cansat .Ara al vespre m’he estat una estona assegut al parc, amb una cervesa, musica, cigarretes i els meus pensaments. De cop, m’he recordat que el dia 1 d’Agost fara un any que la Pusa no es amb mi. M’han comensat a espurnejar els ulls. Tranquiles llagrimes, no us preocupeu; veniu, sortiu i llisqueu avall que aquest cop no em controlare. Ho necessito… per ella.

13:00 Malgrat ser diumenge, a les 08:00 ja m’he llevat. No he passat massa bona nit, feia molta calor i l’habitacio del Hostel massa plena de gent. A mes, he tingut concert de roncs (a estones en estereo )

Al final he canviat de plans per avui. Despres d’esmorzar he agafat el bus turistic i he anat al Wallace Monument, on encara soc ara. El temps es fantastic i m’ha permes fer-hi moltes fotos. He pujat a la torre i llegit la historia de la seva vida. Es molt interessant i emotiu (a veure quan n’aprenem els catalans i deixem d’homenatjar en Casanovas, un derrotista, d’una punyetera vegada) i resulta sorprenent adonar-se que la famosa batalla a Braveheart de fet no va existir. O si mes no, tal com la mostra la peli.

Ara tornare a agafar el bus i anire al castell. Veurem si no canvio de plans pel cami, jeje.

14:30 He dinat una Cornish Pasty i he enfilat cami del castell. No se com, he anat a petar a un cementiri precios. Cada cop veig mes clar que la religio catolica es la mes avorrida i tetrica de totes, fins i tot els cementiris no-catolics tenen una part de pau i bellesa que els nostres no poden ni somniar. I es que, que es pot esperar d’una religio que adora un home clavat (amb claus) en una creu, sagnant i patint com un animal? Ara mateix estic en una mena de mirador en el propi cementiri, on no deixa d’arribar i marxar gent. A veure si la propera parada es el castell, caram!

Als auriculars sona Bebe.

19:10 Fa una estoneta he arribat al SYHA d’Edimburg. El temps just de posar una rentadora, assecar la roba i he sortit pitant al parc que hi ha devant menjant-me una Cornish Pasty (again) que he comprat a l’estacio. Ja tenia gana.

Al final he arribat al castell de Stirling, pero no hi he entrat. Valia £9.00 i passo. Ja he gastat prou avui. He fet algunes fotos (aixo que no falti) i cap al tren. I aqui estic, assegut a la gespa d’un parc que em recorda moltissim l’estiu que vaig passar a Cambridge ara ja fa… 16 anys!!! Ostia com passa el temps.

Edimburg, de moment, esta resultant molt maca (pel poc que hi he vist). Pero no m’hi quedare massa. Per motius personals, em fa recordar coses que no tinc massa interes a reviure, tot i que era conscicent que a venir aqui es revifaria tot plegat. De totes formes, la ciutat be es mereix una bona visita, i suposo que des d’aqui ja enfilare cap a Irlanda. Dic suposo, perque encara no he mirat ni horaris, ni llocs per dormir

West Highland Way, dia 7

13:30 De nou, fa un dia fantastic… el sol pica de valent i em sap greu no haver-me posat els pantalons curts i tot.

Ja nomes queden 7 milles per completar les 95 previstes per tot el recorregut. Es increible com ha passat de volant la setmana!!!

Avui de moment la passejada esta resultant molt senzilla. Al principi hem hagut de pujar una carena per sortir de la vall on ens trobavem. La pujada recorria un petit caminet per dins el bosc, precios, fins arribar a un coll. Un cop alli, la mateixa rutina dels darrers dos dies: seguir un antic cami militar que va traspassant valls.

Precios.

17:15 Arribem al final. 95 milles. 154 quilometres en 7 dies sense cap "blister". SOC EL PUTU AMO

22:30 Ja torno a estar instalat al Hostel de Stirling, Quina diferencia, fa una setmana plovia a bots i barrals i ara en canvi hi fa una calor insoportable.
La segona part de la caminada ha estat emocionant. Despres de dinar hem pujat una mica mes i a partir d’aleshores ja ha estat tot baixada. I de cop l’he vist: Ben Nevis, el pic mes alt de UK. Es molt maco, i es pot veure en la distancia el caminet que mena fins dalt de tot. Llastima que no m’hagi pogut quedar a Fort William, ja que l’hauria pogut pujar dema.

El tram final del West Highland Way es fa directament a la vorera de la carretera. Es una pena, ja que despres de tants paisatges preciosos tot acaba en una carreterota bastant vulgar.

Al final doncs, unes quantes fotos, una mica de cava i au, cap al bus! En total, hem desfet en 3 hores el que ens ha costat 7 dies de fer a peu. Pero ha valgut la pena. Oi tant!

Dema em passare el dia a Stirling, planificant la setmana i al vespre tirare cap a Edimburg. A veure si em dona temps de poder conectarme a Internet i actualitzar el bloc…

ACTUALITZACIO: he intentat pujar una foto del final del trajecte, pero aquest Windows nomes pilla les primeres 200 fotos de la camara, la resta ni les veu. O sigui que fins que no torni a casa no hi ha fotos. Vull el meu linuuuuuuuuxx!!!

2a ACTUALITZACIO: Les fotos del dia, aqui.

]]> http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/17/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-viii/feed/ 0 http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/16/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vii/ http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/16/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vii/#comments Sun, 16 Jul 2006 22:39:11 +0000 http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/16/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vii/ Divendres, 14 de Juliol

West Highland Way, dia 6

15:00 Be, la jornada caminaire ja s’ha acabat avui. Era el dia amb menys recorregut, pero ha sigut maco i, tambe, diferent.

El dia ha comensat molt suau, i amb un sol precios. Al cap d’una horeta ens hem desviat de la carretera per pujar per la Devil’s Staircase, Encara que soni molt dur ho ha estat nomes al principi. Aixo si, l’he suat com un cabro i al arribar al punt mes alt casi estava sense ale. Tants quilometres acumulats es noten . I tant.

Despres ja ha estat tot baixada. Hem anat fent el cami tranquilament, sense presses i disfrutant de les vistes. En un moment donat hem canviat de vall i ens hem trobat enmig d’un bosc. Ha resultat molt curios, perque fins ara les valls estaven bastant pelades d’arbres, pero aquesta en canvi en tenia un fotimer. El sol escalfava de valent, o sigui que m’imagino que haure agafat un moreno "paleta" bastant autentic. Finalment hem arribat al poble on acaba la jornada d’avui: Kinlochleven. Pel que sembla, es un nou, comensat de zero fa relativament poc temps.

Ara mateix estic a l’aire lliure, bevent una Coca-Cola ben fresca (la primera des que vaig deixar Catalunya!) i fumant una cigarreta. La resta es dins el bar, pero com que aqui no deixen fumar als bars he sortit a fer la meva. Mes o menys com durant tota la setmana. El sol apreta prou, i s’esta molt a gustet.

Dema es la darrera jornada. No m’ho puc creure. Ha passat rapidissimament. Encara no se que fare la setmana vinent, tot i que el meu caparronet ja va perfilant alguna idea. De moment, he reservat llit a Stirling per dema nit, i a Edimburg per a diumenge i dilluns.

23:15 Acabo de tornar del pub. Res, un parell de cerveses i ja esta. El problema es que aqui cada birra es mes de 1/2litre, o sigui que em roda una mica el cap. Com que als pubs no es pot fumar ens hem assegut a fora. Els putus "midges" m’estaven agobiant, i m’han donat una pocio de lavanda que diu que els foragita. Be, alguna cosa deu fer ja que els veia rondant-me la cara pero no s’hi instal.laven.

ACTUALITZACIO: Les fotos del dia, aqui.

]]> http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/16/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vii/feed/ 3 http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/15/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vi/ http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/15/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vi/#respond Sat, 15 Jul 2006 23:47:06 +0000 http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/07/15/petit-diari-dun-catalanet-a-escocia-vi/ Dijous, 13 de Juliol

West Highland Way, dia 5

13:00 Dinem. De moment esta sent molt senzillet. Hem comensat seguint un cami militar construit pels anglesos fa segles, quan miraven de dominar els Highlanders. El cami ha mort en una estacio de tren, i alla hem agafat un caminet que pujava una petita montanya. Des de dalt, la vista de la vall era arrebatadora, amb el Loch Tulla a sota.

Al mati m’ha costat arrancar. Les cames em pesaven, i fins que els mulscles s’han escalfat ha passat una bona estona. Despres ja ha anat tot ok, i de fet la pujada l’he acabat fent jo tot sol de nou.

L’unic que m’ha molestat avui han estat els caces (avions) que han passat volant tot el mati. Trenquen completament l’harmonia del lloc i del moment.

19:00 Ja estem instalats al seguent Hostel: Glencoe.

La segona part de la caminada ha sigut alucinant. Poc despres d’on hem dinat hem enganxat de nou l’antic cami militar que ens ha dut per una vall preciosa, anomenada Black Mount. Era enorme, completament verda i sense cap arbre. No hi havia cap senyal de vida humana: ni cases, ni carreteres…. res. M’he escapat (again) del grup i he caminat a la meva olla. T’envaia una pau interior molt gran al estar rodejat de Natura i prou. Les montanyes que limiten la vall son bastant escarpades (malgrat no son massa altes), i estava tot ple de comes… precios. Per no haver-hi, aquesta vegada no hi havia ni ovelles, omnipresents en aquest pais. He estat una hora llarga disfrutant del silenci. Al final, he atrapat unes noies amb les que ja haviem coincidit altres vegades i he estat caminant amb ells fins arribar al punt on haviem quedat per reagrupar-nos. Alla els he esperat fent un mos, i hem comensat despres amb el darrer tram. Aquest tambe l’he fet sol (les meves passes son mes llargues que les de l’altra gent). He canviat de vall i he anat a petar a una altra, tambe preciosa pero amb una carretera al mig (oooooh!).

Al final he arribat a la furgoneta i he esperat la resta del grup. Un cop ajuntats de nou hem anat a fer una cervesa i cap al Hostel.

Aquest hostel esta situat al mig del no-res. Envoltat de natura, a l’exterior es poden sentir un munt d’ocellets. Em sembla que el petardo nocturn d’avui sera glorios

Perque no sigui dit, avui m’he fet unes fotos amb la nostra senyera estelada. Vagi on vagi, la meva patria la duc al cor i, des d’ara, a les fotografies.

ACTUALITZACIO: Les fotos del dia, aqui.

Dimecres, 12 de Juliol

West Highland Way, dia 4

19:00 Avui estic baldat. Els quilometres es van acumulant i les meves cames ja ho comencen a patir. Ja portem mes de la meitat del trajecte i ara es el moment de tenir fortalesa mental. La fisica se suposa que la tinc. Segons el mapa, ja portem caminats mes de 90 quilometres. El meu record.

19:15 He sortit un moment a beure un te i fer un cigarret. Hi ha coses que, senzillament, no tenen el mateix gust a Catalunya.

Avui en teoria era un dia senzill, facil. El cami s’ha endinsat rapidament pel bosc, tot pujant i baixant valls. Durant tot el mati ha estat plovent. Be, de la manera que plou aqui: un xirimiri constant que, de fet, no molesta.

Em criden a sopar. Despres continuo.

21:15 Per variar, a l’hora de dinar ha amainat el temps. Per no refredar-nos massa hem menjat rapid i continuat la caminada. Al acabar el bosc, hem anat a petar a una altra vall, molt maca. Una estoneta despres hem arribat a una mena de camping on ens hem entretingut lleugerament mirant els animalons (ja deia que es "una mena" de camping). Al cap de poc de continuar ens hem adonat que faltava en Richard. Com que no sabiem si estava al darrera o devant ens hem partit en 3 grups: jo devant tirant rapid a veure si l’encalsava, uns altres han reculat per veure si encara estava al camping i la resta ha fet d’enllas. Quan ja devia portar 1/2h caninant sol i rapid m’he atabalat i he decidir esperar al grup, pensant en Richard que devia ser al darrera meu.

Caminar sol no m’agrada, sempre tinc la sensacio que m’he perdut. Quan m’han atrapat he vist que devia ser molt enlla devant nostre, ja que ni l’havien trobat ni jo n’havia atrapat. I efectivament, ens l’hem trobat al cap d’una estona fent un te a casi el nostre desti. Fuckin’ scotsman!!

Finalment, com que anavem sobrats de forces (ejem!) hem decidit caminar 1 milla extra i aixi no haver-ho de fer dema, que es presenten per devant 26 quilometres de caminadeta.

22:15 Estic reventat. Ben aviat anire a dormir.

Avui m’ha tocat rentar plats. Fins ara m’havia escaquejat fent veure que no ho entenia o anant a fer un cigarret en el moment oportu. Be, no em podia escaquejar per sempre, oi?

ACTUALIZACIO: Les fotos del dia, aqui.

West Highland Way, dia 3

13:30 Avui hem comensat a caminar mes d’hora, ja que representa que es la jornada mes dura. Durant tot el mati hem anat vorejant el llac, caminant pel bosc que el rodeja.

Esta ple de petites cascades petits salts d’aigua que has d’anar saltant. La veritat es que es precios. Aquest tros esta prohibit als vehicles, i per tant no se sent cap soroll de "civilitzacio". Finalment, hem arribat a un hotel enorme, palplantat alla al mig (rotllo Costa Brava), on aprofitem per seure i dinar. Som, aproximadament, a mig cami. Diu el guia (Kenny, pero no el de South Park), que la cosa ara sera una mica mes dura, amb pujades i baixades constants.

Veurem que tal es, doncs.

19:25 Ja estem instalats al seguent Hostel: Crianlarich.D’aqui un moment tocara sopar, i despres rentar la roba. N’he dut poca, o sigui que l’haure de rentar sovint.

La segona part de la passejada ha estat, tal com deien, preciosa. El camin s’ha endinsat per dins el bosc, tot i que no hem perdut el llac de vista en cap moment. Finalment hem arribat a una mena de platja on moria el Loch Lomond, hem fet un mos i ha comensat la part final.

Aqui ja m’he escapat sol (tot i que en Richard al final se m’ha ajuntat) i hem deixat enrera el llac per anar a parar a unes valls precioses. Exactament com a les pelicules. Tot es d’un verd rabios, amb montanyes no massa altes pero molt ondulades que et rodegen per tot arreu. Per una estona m’he recordat de’n Rob Roy, doncs es aqui (be, en aquesta zona) on va (mal)viure. Per acabar la jornada, ens hem begut una cervesa a un pub, mentre el xofer l’estava sobant com un reieto.

CURIOSITAT: Ahir em vaig adonar que encara no m’havia trobat cap altre catalanet. De castellans algun, pero com que duia la samarreta de "Free Catalonia" i parlava angles suposo que m’esquivaven una mica. Be doncs, el pub del final del trajecte estava ple de catalans!!! Un bus de l’Avi Turista els esperava fora.

ACTUALITZACIÓ: Les fotos del dia, aquí.

West Highland Way, dia 2

13:00He dormit com un rei. A l’escoces sembla que l’han fet fora del’habitacio i tot. A hores d’ara, ja he renunciat a tenir un apatdecent en tota la setmana. A qualsevol palangana li diuen cuiner, aqui.

Ara es "lunch time".Venim de pujar Conic Hill. Com que el grup anava molt lent m’he avansati he tirat sol. Ostres, el cos m’ho estava demanant. Han sigut 3/4d’hora de pujada, on he suat malgrat el fred que fa. Pero m’ha sentattan be… Un cop dalt, ha estat fantastic. He trobat, per fi, el quehavia vingut a buscar: panoramiques impressionants, llacs que nos’acaben mai, silenci… De debo, paga la pena.

18:30 Acabem d’arribar al Hostel, el temps just de prendre una dutxa ben calenta i seure a escriure.

Lacaminada ha resultat fantastica. El paisatge es excelent, i la meitatdel cami l’hem fet vorejant el Loch Lomond. El ritme del grup era moltpausat, aixi que amb l’escoces ens hem avansat i caminat a la nostrabola. Poc abans d’arribar al Hostel hem parat a un pub a fer una cerveseta. (be, una pinta es mes de mig litre, pero ha entrat taaan facil…)

Caminaramb l’escoces (en Richard) es bastant curios, ja que molts cops noentenc el que em diu, tot i que ara ja pillo mes coses. Imagino que elltambe s’esforsa. Temps al temps.

A veure quina "sorpresa" ens te preparada avui el "cuiner".

21:15Vaja, el cuiner em deu llegir el diari perque el sopar estava ben bo.El Hostel esta ple com un ou, i a la sala casi no es pot ni seure.

22:40 Hora d’anar al llit. Dema sera un dia dur i cal reposar. El dia s’ha acabat d’una forma sorprenent i genial: he fet l’ultima cigarretaal costat del Loch Lomond que, literalment, m’acaronava els peus.Estava jo tot sol, sense ningu a prop, la llum solar ja s’estavaapagant i als auriculars sonava "My Way", de F. Sinatra.

Si m’hagues atrevit, l’hauria cantat a ple pulmo.

"… the record saysshows
I took de blows
and did it my way."

ACTUALITZACIÓ: Les fotos del dia, aquí.

16:45 Acabo de facturar l’equipatge a l’aeroport de Girona i m’assec a beure una cervesa. A la cua m’he adonat que l’idioma pot ser un problema: he confos una familia escocesa per alemanys. Comencem be.

21:40 Escocia em rep amb fred i pluja. Era d’esperar. Des de l’aeroport he agafat un tren cap a Glasgow Central, i des d’alla un taxi cap a Queen’s Street Station. (Anecdota: l’idioma sera un problema perque li he preguntat una cosa al revisor i me n’ha contestat una altra… be, com a minim he entes el que em contestava…) Ha sigut arribar i moldre, perque estava a punt de sortir un tren cap a Stirling, la meva destinacio. Un cop alla, el problema sera trobar el SYHA. A veure com em va…

23:15 Trobar el Hostel no ha sigut tan complicat: era darrera la cortina d’aigua que estava caient. Encara sort que la motxila te capalina i no se m’ha mullat res. Despres d’instalar-me a l’habitacio he baixat a veure si hi havia algu despert per xerrar. Ningu. Aixi doncs, he fumat el primer petardo a Escocia, amb la pluja caient a menys d’un pam del meu nas i als auriculars sonant Estopa. Despres compro el tiquet per l’esmorzar i vaig al llit. No hi ha res mes a fer.

Per tant, ara ja puc afirmar sense por que m’ho cancel.lin una altra vegada que aquest estiu me n’aniré a pasturar als Highlands (Escòcia). Tinc feta una reserva per caminar un GR durant una setmana amb un grup organitzat pels SYHA (cosins dels YHA on vaig estar treballant quan vivia a England), amb guies perquè ens expliquin la Història dels llocs per on passem. El bitllet d’anada i la primera nit també la tinc reservada, o sigui que només em queda obert el bitllet de tornada i així no em lligo amb cap data. Si m’ho passo bé em quedo més dies, si m’avorreixo torno. Així de senzill.

Si puc, mentre estigui per allà ja aniré postejant els llocs per on passo i alguna fotografia. Allò té pinta de ser extremadament bonic.

Ja us explicaré.

la muntanya ens saluda al arribar…

Això sí, he pogut fer unes fotos precioses i disfrutar veient comels isards,trencalossos i demés bestioletes es passegen tranquilamentpel parc, tot i que amatents als nostres moviments. Però millor usdeixo amb l’explicació de’n J., el nostre cronista particular.

Dissabte vam arribar al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de SantMaurici i vam iniciar la pujada al refugi d’Amitges on vam arribar al’hora de dinar. Només arribar al refugi ja vam fer unes amigues ambqui vam compartir. Per la tarda vam fer un petit passeig cap el Portde Ratèra per tornar al refugi a l’hora de sopar que vam compartiramb les amigues que ja havíem fet.

Diumenge vam tenir un dia complert. Vam iniciar l’excursió de bonmatí i ens vam dirigir cap el Tuc de Saboredo. D’aquí vam baixar capel Coll per pujar després al Pic d’Amitges. Vam tornar al Coll i ensvam dirigir cap l’Estany de Saboredo on vam dinar. Havent dinat, vamascendir des de cap el Port de Ratera i d’aquí cap el refugi. Entotal l’excursió va ser 10 hores. A l’hora de sopar, com les amiguesque havíem fet ja havien marxat, vam fer uns altres amics,els "pixapins sedentaris".

Dilluns va ser un dia tranquil. Vam baixar des de el refugi cap elmirador del Parc tot seguint el GR-11 on vam trobar els pixapins idesprés d’estar xerrant i fent unes rises una estona, vam seguir capel llac de Sant Maurici on vam reposar una estona tot veient elsEncantats per seguir més tard ja cap el cotxe i tornar a Barcelona.

Com sempre, podeu trobar les fotografies aquí.

La sortida va començar ben d’hora, ja que a 1/4 de 9 del matí del dissabte ens trobàvem amb en J. i, després de recollir la R., començavem a tirar cap a Queralbs. Arribats allà aparcàvem el cotxe, ens preparavem una mica i començavem l’ascensió cap al Refugi de Comadevaca seguint les Gorges del Freser. En pràcticament 4 hores salvàvem el desnivell de 900m. i arribem al refugi. Val a dir que quan de cop i volta s’obre devant teu la Vall de Comadevaca quedes impressionat. Mai hi havia estat, i em vaig parar una estona a contemplar tota aquella immensitat de Natura sense cap element humà que ho distorsionés. Bé doncs, finalment cap a quarts de 3 estàvem ja al refugi i dinavem.

A la tarda vam decidir pujar al Cim de Balandrau. La pujada se’m va fer una mica feixuga, el pit començava a notar l’alçada i el cos el cansament de tanta ascensió. Però poc a poc vam anar pujant fins que al final el vam coronar. Després de meravellar-nos per les vistes, menjar una mica, fer les fotos de rigor i recuperar l’al.lé vam tornar al refugi, on arribàvem tres hores després d’haver sortit.

Sopar, sobre-taula i a dormir, que el cos necessitava descans per encarar la jornada que ens esperava el dia següent: Pic de Torreneules i, si hi ha temps, Pic de l’Àliga.

Però ai, al matí del diumenge ja em notava ben cansat! De totes formes, un bon esmorzar i cap a 2/4 de 10 tornem-hi. Vam sortir ben animats a veure si aconseguiem pujar ràpid el Torreneules, i un cop allà decidir què feiem. Però malhauradament, els meus pulmons ja no rutllaven pas tan fins com el dia anterior i començava a notar molt seriosament la meva manca de fons per aquests esforços constants. La presència de neu tampoc ajudava massa ja que les meves sabates no s’hi adherien bé, i tampoc portava grampons. Així que aquest pic se’m va fer molt i molt difícil malgrat al final si, després de 3 hores vaig arribar-hi. Sense alè, amb un mal important al pit, però l’orgull ben alt.

L’altra foto imprescindible al Pic de Torreneules.

La meva sort fou que des de dalt estant vam veure arribar les núvols iamb ells la boira i vam decidir que ja n’hi havia prou, que no caliaarriscar-se inútilment i que allò més sensat era baixar cap al refugide pet, agafar els trastos i desfer les Gorges del Freser per arribaral cotxe i tornar cap a Gràcia. Dit i fet, a 2/4 de 7 arribàvem alcotxe després de cobrir el 1.600m. de desnivell negatiu des del Pic deTorreneules i a les 9 entràvem a Gràcia.

Les fotos, que en vaig fer un munt, les podeu trobar aquí.

Doncs bé, dir que el poble és preciós (mare de Déu, no em vull ni imaginar quant costa tenir una casa allà), i les vistes precioses. Vam baixar fins al pantà de Sau i després tornar… però millor deixo que en J. us ho torni a explicar (de nou):

Bé companyes i companys, l’excursió a Tavertet ja està feta. No hem fet ni la ruta a, de Tavertet al pantà de Sau rodejant el Puig de la Força, ni la ruta b, Balmes i cascades prop de Tavertet, sinó que hem fet una nova ruta que ens hem tret de la màniga, la ruta c.

I el recorregut d’aquesta nova ruta és: Tavertet, Coll de Malla, Cingle Moltorer, Camí de les Gotes, Club Nàutic Vic Sau, Pantà de Sau (es nota que ha plogut perque només és veu la punta del campanar), Canal del Castell, Pla de dalt del Castell, Cingle de la Miradora i Tavertet.

Les fotografies les podeu veure aqui.

]]> http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/03/23/tavertet-per-fi/feed/ 1 http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/03/06/matinal-de-diumenge-montserrat/ http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/03/06/matinal-de-diumenge-montserrat/#comments Mon, 06 Mar 2006 12:07:18 +0000 http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2006/03/06/matinal-de-diumenge-montserrat/ Ahir diumenge vaig sortir amb en J. a fer el que ell anomena una "matinal": anar a la muntanya ben d’hora pel matí per tal de tornar a ser a casa a l’hora de dinar. I això implica llevar-se d’hora, molt d’hora, massa d’hora! De fet, més d’hora que entre setmana. Però bé, va valdre la pena tot i que avui estic baldat i em fa mal fins i tot respirar.

Vam anar a Montserrat, però millor us poso les seves paraules per explicar el que vam fer:

Hem sortit de Gràcia en David i jo a les 7:45 i a les 8:30 ja érem a Can Maçana. A les 9 ha arribat l’altre company que havia dit que vindria, també David. Hem fet la següent excursió:

Can Maçana, Camí del Coll de Guirló, Camí de la Roca Foradada, La Cadireta d’Agulles, Camí del Coll de Porc, Coll de Porc, Coll del Miracle, Camí de les Comes, Coll de les Comes, El Cilindre, Miranda dels Ecos, Ecos, Recorregut del Pas de l’Esfinx, Coll del Porc, L’Enclusa del Frares, Camí del Pas del Príncep, Refugi Vicenç Barbé, Camí de la Portella, Camí del Guirló i Can Maçana.

Ho hem fet en 4 hores i mitja i la previsió era entre 4-5 hores. Després hem fet un mos amb una amiga que ens ha trucat que és trobava al Bruc i cap a casa així que les 3 de la tarda ja érem a Barcelona un altre cop .

Una matinal tranquil.la i si un dia us voleu apuntar, ja sabeu.

Les fotografies, aquest vespre… que ahir no tenia ni forces per a connectar la càmara i engegar el Gwenview per a generar els thumbnails

ACTUALITZACIÓ: ja he penjat les fotografies, les teniu aquí.

Per començar l’any de forma suau va estar molt bé. Si en voleu veure les fotografies, les teniu aquí.

http://blocs.gracianet.cat/despensaments/2005/12/19/darrera-sortida-de-lany/ De fet, ja en fa uns quants dies però entre una cosa i l’altre no havia pogut publicar l’apunt (ni les fotografies).

Va ser el passat 4 de Desembre i vàrem anar al Montnegre. Ens vam trobar tots a la pl. de l’Ajuntament de Sant Celoni i des d’allà vam anar caminant fins a l’ermita de Sant Martí del Montnegre. Jo és que realment em sorprenc cada vegada que surto a caminar: tot es preciós! Aquests paisatges que semblen totalment verges, aquest silenci, l’olor d’humitat, les ganes amb les que endrapes després de caminar unes horetes entre la Naturalesa…

Llàstima que ara ja fa bastant fred i venen festes, el que vol dir que fins l’any que ve ja res de res), perquè ja tinc ganes de tornar a caminar, cansar-me i fruïr

Les fotos les teniu aquí.

He anat amb tren fins al Baixador de Collserola i des d’allà ja he enfilat el camí que passa pel Coll de’n Gravat, Carretera de l’Arrabassada, Font de’n Sert (on he dinat, envoltat de silenci i natura… quin plaer!), St. Medir, Ca’n Borrell i finalment, St. Cugat! Com que havia sortit tard i no era el primer cop que hi anava via Collserola (i per tant, no em coneixia les distàncies) he apretat una mica el ritme no fos cas que se m’enfosquís la tarda. Total, que cap a les 4 ja havia arribat a St. Cugat i des d’allà he agafat de nou els ferrocarrils fins a Gràcia.

Aquesta vegada no he pogut fer fotos ja que la càmara està fent el ruc, però us asseguro que paga la pena pel paisatge.

Aquest era el segon cop que anava a Collserola i realment cada cop estic més sorprès. Si bé el primer dia la caminada era per camins ben amples, aquest cop ens vam endinsar més en el bosc i… sincerament, no em pensava pas que fos tan frondós. Cada cop tinc més ganes de seguir-hi anant i coneixer una mica millor aquest bosc que tenim tan i tan aprop de Gràcia

L’anècdota de la sortida va ser que l’ermita de St Medir, tot fent fotos amb una amiga, vam perdre el grup de vista. Sorprès (com podia ser que en 10 segons un grup de 15 persones es volatilitzés?) vam seguir tirant cap a Ca’n Borrell pensant en trobar-los pel camí. La sorpresa va ser majúscula al adonar-me que no només no els atraparia, sinó que els portava darrera meu! Enfi, finalment ens vam trobar al Restaurant i vam poder esmorzar tots junts. Sobra dir que a partir d’aquell moment no se’m va acudir anar més per lliure

ACTUALITZACIÓ: les fotografies les podeu veure aquí.

Les fotos de moment no les tinc disponibles. A Flickr ja se m’ha acabat l’espai lliure i estic buscant un altre lloc on posar-les. Tan bon punt ho tingui, posaré aquí l’enllaç.

Un cop dalt, vista de les precioses panoràmiques i cap avall de nou. Per variar, la baixada és més ràpida i el dolor (o cansament) es nota a les cames (a diferència de la pujada, on en alguns moments no tenia prou oxígen per a tot plegat). Prop de les 5 ja tornavem a ser a la parada dels Ferrocarrils (se’ns va escapar per poc un tren), amb unes ganes terribles d’agafar un seient i fer una becaineta fins a Barcelona (cosa q no va poder ser possible perquè el tren anava ple com un ou… llàstima!).

Realment, l’excursió en si mateixa no és difícil, només els trams amb escales que et deixen rebentat. La montanya és preciosa i, això em va sorprendre una mica, plena de gent (families senceres, minyons escoltes, escaladors, turistes, etc). Em vaig entretenir fent bastantes fotografies i panoràmiques de Montserrat, que teniu aquí.

Heus aquí el resum del meu bateig en alta muntanya:

Dissabte:
Havíem quedat a les 8 del matí a Fabra i Puig, però fins passades les 9 no vam marxar. Posàrem la directa cap a Ulldeter (2.393m), i cap a les 12 ja hi érem. Descarregar maletes, assegurar-nos la reserva i decidir on pujàvem: el Pic de Bastiments(2.881m), via Coll de la Marrana. Dit i fet, comencem a caminar capamunt. Per ser sincers, al cap de 20 minuts jo ja estava destrossat :-)Però res, si estava allà era per aconseguir-ho, així que calia apretarles dents i tirar endavant. Crec que mai fins dissabte havia notataquest mal als pulmons de quan no tens prou aire per donar-li força alteu cos. La pujada per mi va ser molt dura, creia que no hoaconseguiria. Arribar al Coll de la Marrana ja va ser un èxit, peròquedava el tram final: arribar al Pic de Bastiments. Així que poc a pocvaig seguir pujant i al final ho vaig aconseguir! He d’admentre quevaig arribar en el grupet final, però vaig arribar! Després ja fou mésfàcil, ja que només calia baixar. Això si: si de pujada em feien malels pulmons per l’alçada i la incapacitat per agafar prou oxígen, debaixada em feien mal les cames de la força que calia fer per noembalar-se massa.

Un cop al refugi, tot era bon humor i previsions per al dia següent. Ens van donar de sopar (molt bo!), vam estar de xerrameca i a les 11 tots al llit, que al dia següent tocava pujar el Pic de la Dona (2.702m) en cas de mal temps, o el Pic de l’Infern si feia bo. A mi, personalment, això del Pic de l’Infern ja em feia por només pel nom

Diumenge:
Ens vam llevar amb pluja, i amb la sorpresa que els pics es veient tots nevats. Per tant, després de treure’ns les lleganyes i esmorzar vam optar pel pla B. Quan estàvem a punt de sortir vam adonar-nos que el gos d’un dels del grup havia desaparegut i vam decidir partir-nos en dos grups: uns vam anar cap al Pic de la Dona i els altres van tornar a pujar al Pic de Bastiments buscant el gos (suposàvem que havia marxat amb un grup de gent que hi anava). De fet, el Pic de la Dona havia de ser més senzill, però de pujada ens va agafar boira i neu i, sincerament, feia un fred que pelava que combinat amb que la visibilitat era d’allò més reduïda a mi m’ho feia realment difícil. Però gràcies al GPS vam poder-nos orientar i arribar-hi. Això si, el dolor als pulmons, el creure que no arribaria i el mal de cames al baixar persistia!

Després vam trobar-nos tots de nou… i el gos continuava sense aparèixer. Com que allà no hi podiem fer res vam decidir tornar a Barcelona. Però quan estàvem a Setcases dinant, vam rebre la trucada del refugi dient que el gos havia aparegut!

Després de dinar, i ja amb el gos, vam enfilar cap a Barcelona. Arribava a casa a quarts de 8, destrossat però content

Les fotos, les podeu veure a Flickr.

La ruta era ben senzilla: agafar el tren fins al Baixador de Collserola i, des d’allà, anar caminant a la Torre de Collserola i dinar a la Font de la Budellera. Caminada curteta, però ja m’ha servit de fer-me una idea del meu estat de forma (lamentable).

A veure si mica a mica em vaig animant i caminant més. Si voleu veure totes les fotografies que he fet, podeu fer-ho aqui.