Cuando hablamos de música, arte y literatura, el único criterio que se puede emplkear es el de la calidad de la obra. Dividir -y decidir si apoyas o no, que es lo que hace Mascarell- en función de la lengua que se emplea o el origine del autor es , además de ridículo, muy propio de personas que, auqnue gestionan la cultura, lo hacen con parámetros provinientes de otras áreas.

Lamentablemente, tipos como Mascarell prefieren un librito de Gemma Lienas (si la petarda esa que hace cuentecillos sobre la anorexia) a un libro interesante escrito en castellano, sueco o sánscrito.

Personalmente, me es igual loq ue considereis que entra o no en la literatura catalana ya que considero que esta -igual que la castellana, o la francesa- no es más que un invento político. Lo que ya me jode más es que, en función de esa inclusión o no, unos reciban apoyo monetario de las instituciones y otros se lo tengan que currar solos. Y el arguemtno de que escribiendo en castellano lo tienes más fácil no sirve.

“4.- EL NOSTRE OBJECTIU ÉS DESTACAR TRES ASPECTES DE LA CULTURA CATALANA:

a.- La competitivitat històrica i actual de la indústria editorial catalana.

Fer costat als molts editors catalans que hi seran presents.

Es destacarà la seva llarga trajectòria com a sector. Fa més de 500 anys que els editors catalans estan contribuint a la cultura editorial mundial.
La indústria editorial catalana publica en català, en castellà i en d’altres llengües.

b.- La rellevància de la literatura catalana en el passat i avui.

És estrany haver-ho de reiterar, però la literatura catalana és aquella que s’escriu en català.

La literatura catalana té un llarg recorregut de segles i un present important.

c.- La fortalesa i les potencialitats de la cultura catalana actual.

Es posarà l’accent en els aspectes més literaris de les arts teatrals, musicals i cinematogràfiques.

Ã’bviament la cultura catalana comprèn tota aquella producció cultural feta a Catalunya amb continuïtat, independentment de llengua o àmbits de creació.”

Tot i això, no estic gaire content amb aquesta definició. Vist així, “La ciudad de los prodigios” de Eduardo Mendoza no es literatura catalana. Ja sé que a Catalunya la llengua catalana és “més que un idioma”, sinó un etiqueta: Una orgull per expresar el seu sentiment català d’una persona, un símbol de la persecució de tot que fos català durant els temps del franquisme, i una senyal de que la lluita per la independència continua. Jo sóc alemany, però quan passo la Festa Major amb els meus amics, els castellers, em sento molt català i així és normal que parlo en català.

Però al mó de la literatura és inusual posar el etiqueta en concepte de la llengua en la que es escrit un llibre. Per posar exemples: La literatura inglesa no inclou la literatura irlandesa, norteamericana, australiana etc., la literatura alemana no inclou la literatura austríaca (tot i que els alemanys diem de conya de que a Austria hi ha cap literatura!), i la literatura espanyola no inclou la literatura mexicana, xilena etc. Més aviat es diu literatura d’idioma anglès, alemany, espanyol – doncs, el que el Sr. Mascarell defineix com literatura catalana, per a mi és literatura d’idioma català.

Dit això, trobo molt encertat promoure la literatura d’idioma català, ja que els autors catalans que escriuen en castellà tenen l’avantatge de competència de que el castellà és més “global” i així és més fàcil vender llibre escrits en castellà. Però crec de que si aquests llibres són escrits per autors catalans i tenen Catalunya com el seu tema, són literatura catalana amb tot dret.

Doncs, entenc el raonament polític de equiparar la literatura catalana amb literatura d’idioma català. També entenc el pragmatisme de les editorials barcelonines de no seguir aquesta definició perque volen promoure tots els autors independentment de la llengua en la que escriuen. No oblidem que la industria editorial catalana és molt present als mercat espanyol; per tant, els llibres són “productes catalans” que es venen molt bé a l’altra vora del riu Ebre.

Por cierto, si te lee Juan Marsé -escritor que escribe en castellano y lo hace sobre Barcelona y, en alguna novela, sobre Gràcia- te arranca las pocas plumas que te quedan