Avui he tornat de vacances. He fet un llarg recorregut amb cotxe. Ja sé que hagués hagut d’anar amb tren, avió o bici, però m’agrada conduir i últimament no ho faig gaire.

En altres temps ho havia de fer molt, per feina, i sempre grans recorreguts. Per a mi fer 600 quilometres d’una sentada era normal.  Desprès, per motius professionals i que m’agradava, vaig fer molts cursos de conducció, de tota mena, des de condicions adverses, fins de 4×4 a la muntanya, o de velocitat en circuits d’arreu. He conduit en circuits d’Anglaterra (per l’esquerra), a França, Alemanya, Itàlia, Espanya, etc. Tot això per demostrar-me que no estic especialment dotat per la conducció, però tot serveix per saber on pots arribar i on no, que ja és molt.

¿A que ve tot això? Doncs que avui he fet algun centenar de quilometres, alguns per carretera i altes per autopista. De l’experiència he pogut observar que: Estem completament boixos. Però no sols els conductor (alguns) si no també els que maneguen tot això del transit. Per exemple. Vaig per una autopista, ¿perquè he de parar cada quart per pagar, retirar una targeta, tornar a pagar, etc? El lògic seria agafar el tiquet a l’entrar i pagar al sortir. Però no, he de parar i arrencar contínuament. No estem lluitant contra la pol·lució? Si paro i arrenco, faig més pol·lució. ¿o no?

He anat per una carretera que, amb grans rètols posava “Tram de concentració d’accidents” i una senyal de 80 o 60, segons els convenia. ¿No seria millor arreglar el terra, fer les corbes peraltades correctament i no al revés, fer-la amb uns revolts de més radi, més il·luminada, amb menys revolts, amb menys cases al costat de la carretera, o, en fí, fer-la per un altre lloc? Doncs no, posen el rètol i ja s’han curat en salut, si et fots una pinya, és culpa teva (com sempre) que anaves begut, drogat, distret, a molta velocitat o a poca, etc. El culpable sempre el que porta el cotxe, mai el que fa la carretera.

Diuen que no és prudent anar a més de 120 per autopista. És més, et multen. Doncs senyor, amb alguns dels personals que m’he trobat, o vas a 60 o el passes i has de fer-ho ràpid, ja que en venen més. Circulen pel mig a 110 i tan tranquils. Vas per la teva dreta i has de canviar quatre vegades de carril, amb el risc que pot comportar, ja que alguns descerebrats l’avancen per la dreta, per l’esquerra o et foten els llums al clatell demanant que t’apartis. Tot per un (perdoneu) impresentable que només sap circular pel centre, encara que no tingui ningú al davant.

I així fins l’infinit. Vaja que he acabat content.

A més, a l’arribar a les rodalies d’aquesta gran ciutat, m’he trobat amb el fantàstic 80 per estalviar pol·lució i accidents. Anava quasi sol, i com a bon complidor m’he posat a 80, només faltaria. La meva companya, ha estat a punt de prendre mal. S’ha pensat que havia parat i anava a obrir la porta per agafar no sé què del darrera. Es clar, vas tan a poc a poc i no tens a ningú que l’altre es pensa que has parat. I quan arribes als 50, és que et pots morir.

En canvi he passat per llocs que, per iniciativa pròpia, anava a 60 quan, en teoria podia anar a 100, però és que no era prudent anar a més. Senyors sé el que em convé i no vull prendre mal. Si per culpa dels altres he de suportar el calvari, digueu-ho clar, però no em tracteu com un nen, deixeu-me decidir.

En definitiva, que això de la velocitat variable no sembla funcionar. Avui anàvem 4, en una carretera/autopista de 4 carrils i els indicadors de la “variable” marcant 80. Si haguéssim sigut 20, ¿segur que haurien marcat 12?

Total, que ja no gaudeixo de conduir. No puc decidir res. I tot perquè soc un soca, no tinc ni idea del que em convé i a més només m’agrada la velocitat. Un total incívic….

Com deia el Labordeta “ A la mierda”

Nota: Ho va dir el Sr. Diputat a les Corts José Antonio Labordeta en una sessió de plenari a les Corts Espanyoles. Jo només ho faig constar. Espero que si el diari de sessions del Parlament ho va suportar, aquest bloc, molt més modest, també. Gràcies per la vostre comprensió.

Així que va fer-se d’una mútua de salut per no anar a la Seguretat Social, va invertir el que tenia, i el que no tenia, en un pla de pensions, per si fallava la Jubilació, va comprar una casa amb una hipoteca esplèndida, només 5 punts per sobre del referent borsari, va començar a viure prescindint de l’Estat.

Era veritat, no s’havia d’anar sempre trucant a la porta del Papa Estat per tal que et solucionés els problemes, érem una societat madura i havíem d’espavilar-nos cada un per si mateix.

Es va fer a ell mateix i n’estava molt orgullós.

Un altre dia, fa poc, va llegir que el mateix magnat, el Tio Gilito, que li havia ensenyat la gran divisa de la seva vida, ara volia acollir-se a uns prestem extraordinaris sense interessos que exigia de l’Estat per salvar les seves empreses.

L’Imbècil va voler fer el mateix. Va argumentar que amb ell també es salvarien el banc on tenia l’hipoteca, la botiga de la cantonada, el sabater del carrer Gran, el bar de la plaça, el barber, etc. que tots depenien, fins a cert punt d’ell.

Ara l’Imbècil no entén com al magnat que li va ensenyar tot a la vida, se li han canviat les idees i vol que el Papa Estat el tregui del fang i a ell ni li fan cas, li apugen la hipoteca, la benzina no baixa, etc. I a més ha de subvencionar el magnat a defensar els seus negocis, amb els seus estalvis, dipositats en els bancs i caixes de la rodalia.

És el que li vaig dir: Tu amic Imbècil, sempre seràs igual i els temps canvien…..Res és immutable. Però no ho entén….i mira que és fàcil.

Qualsevol semblança amb un fet real, és pura casualitat i l’autor no se’n fa responsable.

Feia fred, això va fer-lo alleugerir el pas, calia anar més de pressa, sense entretenir-se. Anava baixant cap el torrent, allà hi havia arbres i el protegirien del vent. Maleït vent!

Seguia sentint la remor de l'aire entre els matolls. Se'n reien d'ell, tan despentinat, ple de fred, encongit i amb el nas i la cara vermells, entrebancant-se i relliscant.

El cel era blau. Un núvol va passar, tot de pressa, enduent-se l'última llum. Anava recollint la llum i es tornava tot blanc i lluent, a la vegada que el cel es feia més i més fosc.

Un estol de gavines feia filigranes penjant-se del cel amb els fils invisibles. Ballaven amb el vent, pujant i baixant mentres cantaven una de les seves cançons grolleres. El sol les caáva amb fletxes daurades, però en tocar-les elles cridaven i es tornaven blanques, sols les puntes de les ales s'ennegrien. Quan el sol va marxar, les gavines es van enfadar i el cridaven tot dient-li disbarats. Mira que en són de mal parlades aquestes bésties! No es conformen amb res, sempre descontentes de tot.

I aquest vent que no para. Maleït vent!

Sentia com l'aire el pentinava i l'acaronava de manera maldestra. Ell no ho volia. Sabia que el vent guanyaria i li tornaria la por i l'angoixa. Maleït vent!

Un cavall desbocat avançava per l'aire. Blanc i lluent, amb la crinera al vent, va passar per dintre seu. El sol de ponent deixava anar guspires que li travessavel els ulls.

Tenia por de la nit, especialment d'aquella nit. Per això seguia endavant amb decisió.

El terreny era costa avall i ple de pedres. No havia volgut agafar la carretera. El podien arrivar a veure i conèixer. Preferia la solitud.

Els peus li relliscaven per les pedres que el feien entrebancar. Tot el seu voltant era ple de pedres, sense arbres que el defensessin del ven, només romaní, gatoses i petits arbusts que amb prou feines aixecaven un pam de terra.

Va ajupirse per agafar un bri de farigola. Era florida, tota plena de petites flors morades, molt, molt petites. Les va mirar. Les flors reien. ¿De qui? ¿d'ell? No, es que les flors sempre riuen. ¿Per què riuen les flors, si fa vent?

Va posarse la branqueta de farigola a la boca, com si fos una cigarreta.

Les pedres xiuxejaven i el miraven de reull. Ell no en volia fer cas i seguia avançant. 

Atenea – No t’havia vist, creia que veia la lluna en der blauer.

Artemis – Soc jo, la meva identificació en el cel, i el teu mussol?

Atenea – Quan filo sempre aprofita per fer un vol, va sempre a veure a Eva i les llunes.

Artemis – No entenc com una deessa que ha nascut del front de Zeus, amb llança i armadura, pugui després ser amant de filar, teixir, el pentagrama i les arts com Pal·las, la deessa de la saviesa i protectora de les dones, ets com un tramat musical.

Atenea – Som com som, tu també ets una amant ajudar a les dones en el part Loquia, de les dones que alleten Cirotrofo, i una experta i aspre caçadora Agrotera, i t’agrada viure a Adara i Adelfo.

Artemis – M’agrada la vida feréstega, i em va complaure assistir a la meva mare Leto quan va parir i el meu germà bessó Apolo a Delos on es va refugiar de l’ira de Hera.

Atenea – He sentit que vols anar a Gràcia? Sembla que sigui com aquí Grècia.

Artemis – Si, he de trobar el bloc de l’Harpia per això et vull demanar ajuda.

Atenea – Diuen que pots trobar-la en les diades que es veuen els Castellers de Gràcia.

Artemis – Gràcies, vull saber si pots deixar-me l’elm i la llança per poder amagar-me a la vista d’un petit racó de món com és Gràcia i poder parlar a l’Harpia, vull parlar a cau d’orella i que no em vegi.

Atenea – Què diu que què? Vols parlar-hi? Jo creia que la volies ferir amb una sageta del teu arc. I de que vols parlar-hi?

Artemis – Una mica de tot, i un tros de res…

Atenea – Vaja, és allò de sempre, ¿arreglem el món? No veus que és impossible? Aquesta gent és com un gran egometre, només val parlar d’ella mateixa. Sols et servirà per fer unes històries d’un exgracienc. Quan tornis vull dir.

Artemis – Es que no vull que sigui com sempre, una venjança, aquest cop vull que sembli un de tants accidents domèstics.

Atenea – Això et serviria al 1897, però avui dia la gent és molt desconfiada.

Artemis – Serà com posar-li la closca de la poma al cap i fer com un tal Guillem Tell a Suïssa.

Atenea – Això de Suïssa, t’ho asseguro, sense compromís però amb complicitat, va ser un mite…l’únic que impressiona, ara mateix de Suïssa és el Federer.

Artemis – És igual, jo vull fer-ho sense soroll, la vull fer servir d’anxeneta i després travessar-la amb una sageta.

Atenea – O sigui quan faci la figurita, sageta i s’acaba el daus de deu.

Artemisa – Vols dir tres de nou o alguna cosa semblant.

Atenea – No entenc de castells, per a mi son un Tiocfaidh Ar La i si cauen una Batakada RadioActiva…una cosa de mèrit, que em fa por. En especial quan veus que Eppur si muove! Em fa pànic quan es mouen.

Artemis – Et prego que, des de l’Olimps, em vagis veien i després escriguis unes cròniques de la meva visita.

Atenea – Si vas a Gracianet, busca a un tal Maurici al centre del món, la plaça revolució i ell mateix t’escriurà unes cròniques mauricianes. També pots trobar algú a la plaça de la vila que et pot escriure uns assajos sobre la realitat, encara que també els agrada donar altres nom més sofisticat com monòlegs políticofestius.

Artemis – O sigui que també tenen la polis com nosaltres? Deuen ser civilitzats…doncs.

Atenea – Si, diuen que ho son, encara que sempre van deixant les coses importants per més endavant, mastegant el tap d’un retolador Carioca…o sigui que ni Estatuts ni reformes de Constitució i parlant sempre amb una correcció impecable…una llàstima. Van com la tortuga de gràcia, molt poc a poc, en lloc d’anar com l’Elefant trompeta que és molt més desenvolupat culturalment i va més enllà.

Artemis – Gràcies Atenea. Ara sembla que ja sé alguna cosa més i no hauran d’escriure unes cròniques del guirisme en territori gracienc.

Atenea – Que Zeus t’il·lumini, Hermes t’ajudi en el viatge i a regatejar, ja el veuràs en molts edificis a tot Barcelona, Helios et doni un dia llarg i fructífer i en fi germana, deixem que et digui així, ja que tenim el mateix pare Zeus…un bon viatge.

Artemis – Gràcies, jo també et vull agrair que em tractis de germana i per tu brindo a Dionisos amb el millor vi que ell ens dona.

M – Es que vull escriure algun text pel concurs aquest de GràciaNet, per Sant Jordi.

Ll – I no tens idees? No arreglem el món, cada dia, sense compromís però amb complicitat? Pots parlar una mica de tot, i un tros de res…

M – Senyora Lluna, Li importa si parlo?

Ll – No home no, com si fossis a Can Winston o Ca’n Jordi, tu fes el que faries cada dia,

M – Què diu que què?

Ll – Que facis el que fa la Gent de Gràcia, sortir de casa, agafar el Tramvia de Gràcia, anar a treballar,…vaja uns assajos sobre la realitat de cada dia. Com qui diu un diari d’un aborigen gracienc que viu, treballa, i passa desapercebut Eppur si muove!

M – M’agradaria més fer uns monòlegs políticofestius, però molt íntims, com qui vol parlar a cau d’orella. El que tu dius és com un Egometre, només parlar de mi, com anar mastegant el tap d’un retolador Carioca, no ho vull fer. Al final seria Eva i les llunes, o el meu bloc.

Ll – També pots escriure com si fessis un viatge. Un viatge a l’interior de Gràcia, com si fessis unes cròniques del guirisme en territori gracienc, Gràcia vista amb altres ulls. O unes reflexions des de fora, com unes reflexions d’un exiliat.

M – M’agradaria més una cosa més lleugera, més ecològica, més de natura.

Ll – Pots parlar dels animals típics de gràcia, la seva fauna.

M – Com si fos un petit racó de món? Com si l’hagués descobert jo?

Ll – Si, mira pots escriure sobre les costums de l’Elefant Trompeta o la Tortuga de Gràcia, que em sembla que te un nom oficial que es diu Tiocfaidh Ar La, o alguna cosa així. I aprofitar per fer una crida com Salvem els nostres boscos, o alguna cosa semblant, això sempre queda molt bé. Podries dir la Mer, o salvem el Mediterrani, o salvem Der Blaue, que seria més frapant.

M – També puc escriure sobre música, com el meu bloc fos El Pentagrama o una novel·la amb trama musical.

Ll – Encara que tu de musica poc, i al final el teu bloc seria un ball de bastons, un Bastonarium on rebries i et dirien de tot, menys bonic.

M – Si perquè parlar d’esports no, oi?

Ll – Pots parlar de cuina, fer un reportatge de la cuina de la Lola,

M – Serà la cuineta del mussol, no? Que no em dic Lola.

Ll – Es igual, pots parlar de plats exòtics, com un plat que sigui fet amb la closca de la poma. Encara que amb tu a la cuina poden haver-hi molts accidents domèstics….mala cosa.

Ll – Mira, escriguis del que escriguis, has de fer soroll! Una bona batzacada, una Batakada RadioActiva. Que tingui impacte, has de buscar la línia OTCH (ostres tu, ca horrible!), i un personatge que sigui el centre, que cridi l’atenció.

M – Un personatge que la gent pugui identificar, La Figurita del bloc, com a les teleseries sud-americanes?

Ll – Exacte, mira si tenen gent que les segueix.

M – Es que tenim molts malalts  xbasquet per aquest món.

Ll – Amb totes les propostes, ara podries triar-ne una, que ja n’hem dit moltes….

M – Si ara m’ho faré als daus de deu. Encara que a mi m’agradaria molt fer un bloc de viatges, de llocs exòtics, llunyans i propers….

Ll – Ara son de moda les illes Maurici, pots fer unes Cròniques Mauricianes, com si fossis un enviat especial.

M – Això amb uns tocs de pensaments de Festa Major, crec que seria el millor de tots.

Ll – I quan penses escriure-ho?

M – El 1897, per ser més exactes….

Ll – O sigui Adara mateix….Estàs com un llum….

M – Com una flor a la primavera…nena

Ll – Com un Adelfo….I perquè no fas com tothom, i poses el bloc de l’Alfons, el bloc d’en Xavier Florensa, el bloc del Xurret, o el diari de l’Emma.

M – I podria parlar de tu, podria posar el bloc de l’Harpia…

Ll – O sigui que a més, m’insultes?

M – Mira, és que amb tantes coses, ja no sé que escriure. Em sembla que escriuré sobre mi….i sobre tu…podríem dir-ne el mussol i..

Ll – Si, ja ho veia a venir, ara ja hi som tots, i segurament diràs el que tothom vol sentir, el ¿que seria Gràcia sense tu? El que deia, com un llum i cregut. Bona nit i tapat…encara que amb aquesta temperatura….

Ara, al balcó de l’hotel, amb el llum net del migdia sentia l’olor de un mar que era riu o d’un riu que volia tossudament ser mar. Havia voltat i voltat per les grans explanades de Belem, les estretes pujades de Alfama, els dolços pastissos i la peculiar pronuncia de la gent. Havia visitat el seu amic Pesoa, assegut per sempre més, mirant com passava la gent. I a la nit havia assaborit aquella rica cuina amb l’aire d’una música trista i prenyada de melangia.Avui el sol l’havia desvetllat i al sortir al balcó va buscar, allà lluny el Teijo que caminava mansament cap el seu mar, anhelat destí. Es va sentir lleuger, com si el seu cos fos presa d’una inesperada però enyorada ingravidesa. Tancà els ulls i va omplir els pulmons d’aquell aire. Va sentir-se lliure, com mai. De sobte, el va omplir un atordidor vertigen. Obrí els ulls i va veure sota seu el Chiado amb els seus carrers plens de vida, els petits restaurants amb taules al carrer i la bigarrada barreja de colors de pell de la gent. Més enllà travessà la plaça amb la seva estàtua de ferro, els carrers amb els tramvies i per fi el Teijo que lliscava com una gran cinta metàl·lica, separant les terres. Sols llavors va adonar-se de les plomes blanques i grises que embolcallaven el seu cos ara ingràvit, penjat d’un cel blau amb petites taques blanques. L’envoltaven la lleugera brisa i per les seves orelles s’enrotllaven les llunyanes melodies de fados de tots els temps, el rítmic so de guitarres i acordions d’uns mariners que marxaven a descobrir meravelles que ni tan sols somniaven. Va voler cridar la seva retrobada llibertat i va sentir, com si fos fora seu, el crit de les gavines, que ara, era el seu crit, mentre s’allunyava buscant, ell també, el mar i els destins incerts.