TIME proclama als usuaris d’internet ‘Person of the year’

General No Comments »

 

La revista Time ha designat com a “Personatge de l’any” als (…)

 

(..) milions d’internautes anònims que cada dia exercim una modesta influència a través de la xarxa. La prestigiosa publicació nord-americana destaca la importància dels internautes que creen i fan servir la xarxa, a l’hora de “fundar i estructurar la nova democràcia digital”. Per justificar la designació Time subratlla “l’enorme creixement i influència dels continguts on line utilitzats i generats pels usuaris de blocs, o llocs com YouTube, MySpace i Wikipedia.

 

Time acaba proclamant. “Felicitas! Si vostè usa internet, és la “Persona de l’Any”.

 

Sense mordassa / Joan Lafarga / 18-12-1006

JOAN LAFARGA No Comments »

Joan Lafarga i Oriol és geògraf i escriptor

Episodis d’un altre temps

Vaig fer els estudis de primària a l’escola Rius i Taulet.  Que, per cert, va ser inaugurada per Franco en persona el 1960. Potser per això el seu esperit hi va perdurar molts i molts anys. Més que una escola semblava un centre d’internament.

Els mestres eren addictes (molt addictes) al règim. Exmilitars, alferéces provisionals i altres factures de guerra omplien la peculiar plantilla magistral de l’escola. Ens van preparar més com a soldats de l’España eterna que com a ciutadans, ens van ensenyar més a recitar que a aprendre, més a resar que a comprendre. Un desastre. De la nostra llengua, ni rastre. Haig de dir amb orgull que he estat un clar producte del fracàs escolar. No van poder fer de mi el que volien. Ni de lluny. Deuria ser cap a la tardor de 1971 quan començaven a enderrocar les cases que, a ponent dels Josepets, impedien el pas del que seria la futura Ronda del General Mitre.

El que era una porció endreçada i ben bonica de Sant Gervasi, de casetes baixes amb jardí, s’havia de convertir en una moderna i pràctica via de comunicació de la que Barcelona s’havia de sentir orgullosa. Era el progrés del porciolisme. Tot d’una va córrer la brama entre els alumnes més grans de l’escola, sempre atents a temes misteriosos, que en una d’aquelles torretes un metge hi feia experiments d’allò més estranys i secrets.

Era una època en què no passava res, en què es feia més vida al carrer que ara i que per la televisió passaven, en horari infantil, programes tan apassionants com Por tierra, mar y aire. Potser per això la imaginació infantil viatjava a gran velocitat.  Com que les cases s’anaven abandonant a mesura que avançaven les excavadores vam decidir anar a investigar nosaltres mateixos, llinterna en mà, sobre el terreny i conèixer la veritat de la veritat. Seria al sortir de l’escola. Les excuses a casa quedaven per a cadascú. Va ser així com un grapat de valents ens vam presentar davant la casa i decidits vam saltar el cancell metàl·lic del jardí. Allà érem, davant la porta del misteri.

Coratjosos la vam forçar i segurs de nosaltres mateixos hi vam entrar tot seguit. Impressionant! Una casa senyorial, quantes coses al nostre abast! Mobiliari, roba, quadres, papers…Res no ens interessava tant, però, com trobar el laboratori. Vam pujar les escales fins el pis de dalt. La llum ja flaquejava i el que de primer era un neguit es va tornar en inquietud. Ningú no volia reconèixer que en realitat era por. Molta por. Anàvem entrant a les habitacions, una per una, en fila. Jo vaig tenir la sort de no anar l’últim. El de darrera meu m’agafava la cintura amb força. Així podia anar donant llambregades al darrera sense ensopegar. Vam deixar les habitacions del pis de dalt sense trobar el nostre tan cobejat objectiu. Vam veure una porta petita de fusta situada en un extrem del gran menjador de la planta baixa, la vam obrir i vam baixar al soterrani tot baixant unes llargues i estretes escales. Va ser aleshores quan les nostres llanternes tremoloses van poder enfocar finalment un laboratori amb tots els ets i uts.

Davant nostre el gran misteri. Tot eren provetes i precipitadors, tubs i fogonets, llibres i estris de tota mena. De sobte, vam entendre que era molt tard, que a casa ens renyarien . Només teníem 10 o 11 anys i la por ja s’acumulava per tot el cos. Vam marxar en desbandada. Ja no vam respectar ni l’ordre de la cua. En un tres i no res ens trobàvem a la plaça de la Creu discutint acaloradament la descoberta. El cert és que no vam descobrir res, ni estranys experiments, ni pots de formol amb horribles monstres, ni cap doctor Mengele nostrat.

Però va ser la nostra aventura. Al cap de pocs dies van enderrocar el casalot i els nostres misteris es van esvair amb el soroll de les màquines. Sempre que passo per General Mitre cantonada amb Septimània recordo l’episodi. Si en aquell moment algú em mirés els ulls hi descobriria un dèbil somriure. Mig paternal, com si aquell infant poruc i àvid de conèixer no fos jo mateix, mig d’enyorança.

Quantes coses es van emportar aquelles excavadores! No ho sé, però penso que tots aquells canvis tan brutals practicats al damunt del nostre espai íntim de jocs i vivències, van significar també un canvi en mi mateix. En nosaltres mateixos. Potser començava a deixar enrera la infantesa i afrontava una altra cosa. Potser. En tot cas: beneïda la ingenuïtat d’aquells nens que acabaríem sent nosaltres mateixos. 

El bloc “Monòlegs Políticofestius”, del conseller Àlex López, arriba als 1.000 comentaris

General 1 Comment »

El més comentat de la comunitat blocaire de Gracianet: “Monòlegs Políticofestius”. (…)

Àlex López és el conseller de Seguretat i Urbanisme de Gràcia. I també el responsable del bloc que més interactua amb els seus lectors. Avui ha arribat a la xifra màgica de 1.000 comentaris.

 

López va obrir el seu bloc el 16 d’abril de 2006. Sota el títol “Oh! Benvinguts, passeu, passeu”, va iniciar la seva carrera internàutica amb un tímid “Hola a tothom, si és que mai algú ho llegeix. Avui inicio la tan volguda experiència amb el bloc, un terç de lletraferit, un terç de política i un terç de vocació periodística”.

Però amb el temps, la seva experiència s’ha convertit amb la més comentada de la comunitat blocaire de Gracianet.

 

López aborda temes fonamentalment polítics, però amb la doble vessant identitària i de servei públic i social. El seu darrer post es titula “Agnosticisme del segle XXI: partits polítics i ONG’s (I)”, i ja ha rebut 5 comentaris.

 Pel que fa a les visites, Monòlegs Políticofestius n’ha ontingut 13.365 des del mes d’abril, mes en que va ser obert, el que suposa una mitjana de 1.500 visites mensuals , aproximadament. 

Des del seu inici, la comunitat blocaire de Gracianet ha resultat un èxit total. En aquest moment allotja 49 blocs, que han rebut gairebé 430.000 visites, amb una mitjana de 167 entrades per apunt. En total s’han publicat 2.565 apunts, que han rebut 9.026 comentaris.            

La Tortuga publica un avanç en exclusiva del nou llibre d’Albert Musons

General 8 Comments »

Amàlia Domingo Soler i Teresa Claramunt

Dilluns que ve l’historiador local Albert Musons presentarà el seu nou llibre, la segona part de la Guia Temàtica de Gent de Gràcia. L’obra inclou 17 biografies de dones que, per una raó o altra, han fet història a Gràcia. La Tortuga publica ara en exclusiva tres d’aquestes biografies, especialment significatives perquè es tracta de dones que van néixer al segle XIX, i que per tant no van tenir gens fàcil trencar els cànons d’una època on l’home relegava la dona a un segon pla. La feina de Musons és especialment rellevant en aquest terreny perquè, a causa d’aquesta discriminació, la feina de l’historiador està més plena de dificultats del que és habitual. Aquestes tres dones son Ma. Ángeles López de Ayala Molero (1856-1926), Teresa Claramunt i Creus (1862-1931), i  Amalia Domingo Soler (1835-1909). (Les tres biografies, a l’interior de la noticia). (…)  

TEXTOS: Albert Musons, historiador local i Conseller de Cultura de Gràcia

Portades de tres llibres d'Amàlia Domingo Soler 

Amalia Domingo Soler (1835-1909) 

Lliurepensadora i espiritista nascuda a Sevilla el 10 de novembre de 1835 i morta –desencarnada en llenguatge espiritista—el 29 d’abril de 1909. A pocs dies de néixer, una dolència l’ha deixa cega però, gràcies al tractament d’un modest farmacèutic, recupera la visió, tot i que li queda molt ressentida per sempre. D’origen treballador, però, aquesta dolència a la vista no li impedeix guanyar-se la vida com pot fent de costurera.  

Es trasllada a Madrid on descobreix l’espiritisme i, el 4 d’abril de 1874, participa per primera vegada en les sessions de la “Sociedad Espiritista Española”. Sobreviu pràcticament en la indigència, fins que el 20 de juliol de 1876 s’instal.la a Gràcia, acollida per la família de Lluís Torrens, membre de l’entitat espiritista “Cercle La Buena Nueva”. A la seva llar del carrer Torrijos li cedeixen una habitació i l’alimenten a canvi que escrigui sobre les seves doctrines. El 22 de maig de 1879 apareix, en el marc de “La Buena Nueva”, el primer número de la revista La Luz del Porvenir, amb redacció a la plaça del Sol cantonada carrer Canó i de la qual Amalia Domingo n’esdevé primera directora. Es publica fins al 1899, reapareixent més endavant com a òrgan de la “Federación Espírita Española” i editant-se fins al 1936.  

Considerada com la divulgadora de l’espiritisme més coneguda de tot l’estat espanyol, els seus textos eren llegits i reclamats des de diversos indrets d’Europa i Amèrica del Sud. Les col.lectes per ajudar-la a sobreviure tingueren ressò internacional. Entre el 8 i el 13 de setembre de 1888 té lloc a Barcelona el Ier. Congrés Espiritista Internacional del que Amalia Domingo en fou vicepresidenta. A banda de La Luz del Porvenir, col.labora a diversos mitjans de comunicació i publica algunes obres, entre les quals destaquen: “El Espiritismo refutando los errores del Catolicismo Romano”, l’any 1880, i altres escrites en estat mediúmic (propi dels medium), com “Memorias del Padre Germán” i “Te perdono !” 

Ma. Ángeles López de Ayala Molero (1856-1926) 

Republicana, maçona, lliurepensadora i feminista nascuda a Sevilla el 21 de setembre de 1856 i morta el 29 de gener de 1926. Procedent de la classe alta, era neboda d’Adelardo López de Ayala, dramaturg i polític que fou ministre del govern espanyol, president del congrés dels Diputats i redactor del Manifest de la Revolució de 1868. De ben jove ja escriu la novel.la en quatre volums “El triunfo de la virtud”. L’any 1881 es trasllada a Madrid on continua els seus estudis i la seva activitat literària.

Empresonada per campanyes antimonàrquiques i a favor de la llibertat de consciència, ja casada i visquent a Santander, la seva casa és incendiada. Des del 17 d’agost de 1888 és membre del “Gran Oriente Nacional de España” i, ja a Barcelona, de la lògia “La Constancia”. L’any 1898 funda i presideix a Gràcia la “Sociedad Progresiva Femenina”, que tingué la seva seu al carrer Sèneca, 2 i, posteriorment, a Torrijos, 7.

Agrupava fonamentalment dones de l’esmentada lògia“La Constancia” i dugué a terme una intensa activitat fins l’any 1920, denunciant la situació d’explotació de la dona en particular i del poble en general. Dirigeix una escola racionalista, l’any 1904 participa en el Congrés de Lliurepensadors celebrat a Buenos Aires, i el 1910 intervé en el “Primer Congreso Librepensador Español”. Funda quatre importants publicacions: El Progreso, El Gladiador, El Libertador, i El Gladiador del Libre Pensamiento, i col.labora en altres mitjans com La Luz del Porvenir, que dirigia a Gràcia la seva amiga espiritista Amalia Domingo Soler. Tant López de Ayala, com Amalia Domingo, com Teresa Claramunt –les tres vinculades a la vila de Gràcia—formaren part de la primera societat feminista de Catalunya, la “Sociedad Autónoma de Mujeres” (1889-1892). Entre la seva producció literària destaquen les obres de teatre “Lo que conviene a un marido”, “Absurdos sociales” o “De tal siembra tal cosecha”.    

Portada d'un llibre sobre la vida de Teresa Claramunt

Teresa Claramunt i Creus (1862-1931) 

Treballadora del tèxtil i anarco-feminista nascuda a Sabadell el 4 de juny de 1862 i morta a Barcelona l’11 d’abril de 1931, tres dies abans de proclamar-se la IIa. República. A principis de l’any 1891 s’instal.la a Gràcia. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s’hi havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d’aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d’aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l’anomenat procés de Montjuïc.

Conmutada la pena de mort per la de desterrament, Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i París. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliurepensament i anarquista.

Entre d’altres entitats col.labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista “La Buena Nueva” de Gràcia. L’any 1902, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col.labora també a publicacions com La Anarquía o La Tramontana. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se l’obliga a traslladar-se a viure a Saragossa. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, l’any 1905 escriu el llibret de 16 pàgines “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre”, en el qual reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica.         

La Coordinadora Antirepressiva de Gràcia qualifica d’injusta la sentència contra la noia que es va encadenar a Fontana

General 1 Comment »

“Absolutament injusta i desproporcionada”. Així qualifica la Coordinadora Antirepressiva de Gràcia la sentència de dos anys de presó contra Mireia, la noia que es va encadenar a un vagó de metro de Fontana. La noia va fer l’acció en solidaritat amb els Tres de Gràcia. El comunicat íntegre, a l’interior de la noticia. (…)El passat 5 de desembre vam conèixer la sentència que condemnava a unasolidària amb els 3 de Gràcia a 2 anys de presó i a pagar una multa de 1600euros. Amb aquesta acció es pretenia cridar l'atenció, mitjançant ladesobediència civil, sobre el cas dels 3 de Gràcia, intentant fer arribar el

nostre missatge, trencant amb la versió oficial.

Mesos després, quan l'Audiència Nacional va decretar el no processament dels tres joves de la nostra vila, els fets ens van donar la raó: tot plegat es tractava d'un intent de criminalitzar l'Assemblea de Joves de Gràcia mitjançant l'intent d'empresonament de tres dels seus membres. Des dels mitjans de comunicació oficials i des del poder es va estar silenciant el nostre discurs, la nostra defensa dels Tres de Gràcia i la crítica que fèiem (i fem) de l'AudiènciaNacional com a tribunal d'excepció. Realitzar accions d'aquest tipus eral'única manera de cridar l'atenció i aconseguir fer arribar a la societat lanostra denúncia.

El 24 d'abril de 2006, ens va arribar la notícia que feia 4 anys queesperàvem: l'Audiència Nacional havia emès una interlocutòria decretant elsobresseïment del cas. Paradoxalment, mentre acabava el malson pels Tres de Gràcia, una companya solidària era jutjada i condemnada desproporcionadament per denunciar el que la mateixa justícia ha acabat confirmant: que els Tres de Gràcia són innocents. Des de la Coordinadora Antirepressiva de Gràcia considerem que aquestasentència és absolutament injusta i desproporcionada i volem agraïr imostrar el nostre suport a la companya solidària i a totes les persones queen algun moment o altre han treballat per l'absolució dels Tres de Gràcia.Sense vosaltres, aquesta lluita, aquesta campanya i aquesta victòria nohagués estat possible.   

Cordinadora Antirepressiva de Gràcia

desembre 2006 

D. Fernández: “La Brigada d’Informació s’ha de dissoldre, i els seus agents processats i empresonats pel cas dels Tres de Gràcia”

General 1 Comment »

David Fernández firma un exemplar del seu llibre, ahir a La Torna. Al darrera, Arcadi Oliveras

Arcadi Oliveras: “Vivim en una democràcia podrida” 

Gil Matamala: “El David ho resolia tot, ho feia tot i ho sabia tot” 

Gabriela Serra: “Sempre serem els dolents, però per ser radicals” 

Ple de gom a gom a l’Ateneu La Torna de Gràcia, per assistir a la presentació del llibre “Cròniques del 6” de David Fernández. I a la taula, un cartell de luxe: Agustí Gil Matamala, Arcadi Oliveres i Gabriela Serra. (Àlbum de fotos a l'interior de la noticia)(…)

 

 

Patrick, de l'editorial Virus, Agustí Gil, Gabriela Serra, David Fernández i Arcadi Oliveras

 

“Vivim en una democràcia podrida”. Arcadi Oliveras va començar fort, sense defraudar les habituals expectatives que les seves intervencions públiques acostumen a convocar. I es va convertir en l’estrella de l’acte. Va anunciar tres reflexions a l’entorn de l’obra de Fernández, i la primera va ser una crítica radical dels actuals sistemes democràtics: “d’aquí a poc es faran les eleccions municipals i no es parla del vot dels immigrants ni de llistes obertes, la constitució europea la va elaborar Valery Guiscard d’Estaigne, que hauria d’estar a la presó per la seva relació amb un dictador africà, i Nacions Unides no és un autèntic organisme democràtic perquè encara existeix el dret a veto”. Van ser alguns dels exemples dels que es va servir per il·lustrar la seva contundent afirmació.  

Segon reflexió arcadiana: “Avui, el terrorisme ho cobreix tot, permet vexacions als ciutadans. I és una terrorisme amb cognom: islàmic”. Oliveras es va estendré al voltant d’una idea: desprès de la guerra freda la OTAN necessitava un nou enemic, i finalment el va trobar en ‘l’amenaça islàmica’. 

Tercera reflexió: “Estem sotmesos a un absolut control social. Si vas a Londres i surts al carrer et fan un promig de 750 fotos al dia”.  

Arcadi Oliveras, comprant el llibre de David Fernández, a La Torna 

 

Gabriela Serra va assumir voluntàriament el paper de lluitadora veterana envoltada de joves, per afirmar, des d’aquest perspectiva històrica, que “nosaltres sempre serem els dolents, però per ser radicals, per anar a l’arrel dels problemes”. Després declarar-se, als 55 anys, “insurrecte i insumisa”, va derivar cap a una reflexió més vital i de formes de vida: “en tota la meva vida, en els meus 55 anys, ningú m’ha demostrat que qui té diners és més feliç”. 

David Fernández i Albert Musons 

 

L’advocat Agustí Gil Matamala va aconseguir posar vermell David Fernández: “és una espècie d’element indispensable en el món de la resistència social, és un personatge discret que ho resolia tot, ho feia tot, i ho sabia tot”.  Al final, l’autor va optar per no parlar del llibre, però sí del seu protagonista, la Brigada d’Informació de la Policia Nacional: “en reclamo la dissolució, i a més que no quedin impunes. Que el policia que va fer l’informe del Tres de Gràcia sense aportar cap prova, i que va tenir els tres nois quatre anys en la incertesa jurídica sigui processat per prevaricació i acabi a la presó”. 

 

I al final, una coincidència comuna a tots els ponents: “Cròniques del 6” és un llibre molt ben escrit i ben documentat. Malgrat parli de les clavegueres de l’Estat.

 

La Torna, plena de gom a gom

L’Europa farà una gran revetlla de Sant Joan a Sardenya-Camèlies per celebrar el Centenari

General No Comments »
Juanjo Isern, amb Carles Salat dimarts a Ràdio Gràcia

 

Ramon Vergés, col·laborador de Ràdio Gràcia, ha fet el llibre de la història del club 

Dilluns es convocaran les eleccions i Juanjo Isern deixarà la presidència europeista 

Isern: “Marxo en el moment més dolç, i havent aconseguit l’estabilitat econòmica del club”

 

Avui dimecres engega el Centenari del C.E. Europa, que serà presentat a la seu del Districte. Un dels actes destacats de les celebracions serà una gran revetlla de Sant Joan al carrer, just davant de l’estadi Nou Sardenya. Així ho va explicar a Ràdio Gràcia el president Juanjo Isern. (…)

 

De fet, el club està gestionant amb l’Ajuntament gracienc el tancament del tram de carrer entre Sardenya i Camèlies, just al davant de la zona de tribunes de l’estadi Nou Sardenya, la nit de Sant Joan.

Aquest és un dels actes que el club europeista farà, per celebrar els seu 100 anys oficials de vida.  L’inici del Centenari es farà avui a la seu del Districte de Gràcia, amb la presència del president de la Federació Catalana de Futbol, Jordi Rocha.

L’Europa prepara el Centenari amb ambició. Ramon Vergés, col·laborador de Ràdio Gràcia, ha fet el llibre de la història del club. També es farà una exposició de trofeus i fotografies a la Biblioteca Jaume Fuster, el Concert del Centenari, i un gran sopar al que seran convidats tots els ‘ex’ del club: presidents, jugadors, entrenadors, etc.

El club també ha convidat tres equips de primera divisió, l’Osasuna, l’Espanyol i el Barça, dels que, de moment, només els navarresos han confirmat la seva participació.

Però l’any del Centenari de l’Europa coincideix també amb eleccions al club. Es convocaran dilluns que ve, i es faran al mes de març. De moment una cosa és segura: l’actual president complirà amb la seva promesa i no repetirà. Isern va declarar a Ràdio Gràcia que “tinc un compromís amb la família, i el compliré. Marxo en el moment més dolç, amb una massa social animada i havent aconseguir l’estabilitat econòmica del club, després de l’embargament de la família Castro, que va estar apunt de fer desaparèixer el club”.

Dues candidatures s’estan preparant per presentar-se a les eleccions: la de l’actual vicepresident Guils de Bode, i la de Pepe González. Isern destaca que “feia molts anys que no es feien eleccions a l’Europa, perquè ningú volia assumir la responsabilitat d’un club amb molts problemes. Que ara n’hi hagin per a mi és un motiu de satisfacció, perquè vol dir que hem deixat un club atractiu de ser presidit”.

Aquest diumenge el camp de l’Europa tornarà a ser, per quart any consecutiu, l’escenari del partit de la Marató de TV3. Els actes començaran a les 10 del matí, però el futbol de competició retornarà a les 6 de la tarda amb el partit que enfrontarà el club gracienc amb el Reus, el líder de la Tercera Divisió.

Homenatge a Salvador Allende

General 4 Comments »

Salvador Allende, armat, defensant el Palau de La Moneda l'11 de setembre de 1973, poc abans de morir

"Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen, ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos"

"Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo, abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor"

Aquest és el darrer discurs de Salvador Allende des del palau de La Moneda, seu governamental. El va fer a través de Radio Magallanes l’11 de setembre de 1973. La Tortuga recupera aquest document històric del comiat d’Allende. Curiosament, tot i que menciona a diversos militars deslleials, no fa cap esment de Pinochet, al que va considerar lleial fins al darrer moment, tot i les advertències dels seus col.laboradors més propers. Per Allende, Pinochet era un germà, i aquesta va ser una de les causes del seu tràgic error. Allende va saber complir amb aquella fraternitat. Pinochet, no. (Discurs íntegre i àlbum de fotos a l'interior de la noticia) (…)

 

Quizás ésta será, seguramente la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado, las torres, de Radio Portales y Radio  Corporación. Mis palabras no tienen amargura sino decepción, y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron.

Soldados de Chile, comandantesen jefe y titulares….…al almirante Merino que se auto designado… … más el señor Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su fidelidad y lealtad al gobierno, también se ha denominado director general de Carabineros.

Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: Yo no voy a renunciar! Colocado en un tránsito histórico pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser cegada definitivamente. Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen, ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos.

Amb Pablo Neruda, que moriria pocs dies després de l'11 de setembre. Durant molts anys va estar enterrat indignament a la secció 28 del Cementerio General de Santiago. Ara reposa a Isla Negra.

Trabajadores de mi patria: Quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre, que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia que empeño su palabra en que respetaría la constitución y la ley, y así lo hizo. Es este momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes. Pero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo, unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición: las que le enseñara Schneider y que reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena reconquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.

Amb Fidel 

Me dirijo, sobre todo, a la modesta mujer de nuestra tierra: a la campesina que creyó en nosotros; ala obrera que trabajó más, a la madre que supo de su preocupación por los niños. Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días siguen trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas de una sociedad capitalista.

Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha; me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente, en los atentados terroristas, volando puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gasoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder.

Estaban comprometidos. La historia los juzgará.

Seguramente Radio Magallanes será acallada y en mitad tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa me seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria. El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi patria: Tengofe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo, abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!

Éstas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que mi sacrificio no será en vano. Tengo la certeza que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.
 

Interior del Mausoleu de Salvador Allende al Cementerio General de Santiago de Xile, permanentment ple de flors 

Albert Musons publica la segona part de la Guia Temàtica Gent de Gràcia

General No Comments »

Eduard Delgado, Ernest Lluch, El Pescailla, Valentí Almirall, Paco Martinez Soria i Ovidi Montllor, gent de Gràcia de la nova Guia d'Albert Musons

Inclou 66 biografies gracienques, 17 de les quals son dones 

L’estudi abasta un ampli ventall que va d’Ernest Lluch a Paco Martínez Sòria, passant per Ovidi Montllor, Eduard Delgado o Carlota Soldevila

A l’acte de la presentació de la primera Guia Temàtica Gent de Gràcia, l’historiador local i conseller de Cultura de Gràcia, Albert Musons ja es va comprometre a fer una segona part, i ha complert. (Llista sencera de les biografies de la segona Guia, a l’interior de la notícia). (…).

Els criteris d’aquesta segona part son idèntics als de la primera: persones d’una manera o altra relacionades amb Gràcia, i que ja siguin mortes. Amb tot, entre el primer i el segon llibre hi ha una notable diferència: l’increment substancial de biografies de dones. Si al primer volum n'hi havia només 3, en el segon el número creix fins a 17, tot i la dificultat que suposa trobar dones en la història, no només de Gràcia sino en general, no perquè no juguessin un paper rellevant, sino simplement perquè la història, al menys fins ara, s’ha escrit des del punt de vista dels homes. 

El nou feix de biografies gracienques abasta un amplíssim ventall ideològic, temporal, cultural i d’activitats. Així, noms del mon del cinema franquista com Paco Martinez Sòria comparteixen espai i planes amb Ernest Lluch o Ovidi Montllor. Aquesta segona Guia serà presentada dilluns que ve, 18 de desembre, als Lluïssos de Gràcia, que és l’entitat que les edita.

L’acte estarà presentat per Roger Gispert. 

Aquesta és la llista sencera de les biografies de la nova Guia Temàtica Gent de Gràcia (2), elaborada per Albert Musons: 

Elisenda Andreu i Soteras (1960-1995)

Francesc Benages i Tomàs (1911-1999)

Enric Borràs i Cubells (1920-1985)

Eduard Delgado i Clavera (1949-2004)

Teresa Claramunt i Creus (1862-1931)

Domènech Masachs i Torrente (1893-1965)

Claudi Alsina i Bonafont (1859-1934)

Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918)

Joan Balaciart i Albiol (1896-1994)

Joan Turull i Simarro (1948-2005)

Laura Albéniz i Jordana (1890-1944)

Arseni Pellicer i Bru (1912-1973)

Josep Lluís Pellicer i Fenyé (1842-1901)

Lambert Escaler i Milà (1874-1957)

Joaquim Mir i Trinxet (1873-1940)

Remedios Varo Uranga (1908-1963)

Albert Pérez i Baró (1902-1989)

Xavier Pereira i Puerto (1968-2005)

Joan Tur i Badia (1964-2004)

Maria Baldó i Massanet (1884-1964)

Adela Domènech i Serra (1836-1916)

Amalia Garcia i Bonel (1874-1977)

M. Teresa Moliné i Sibil (1884-1942)

Pare Joaquim Serra i Aufarill (1887-1936)

Mossèn Ricard Penina i Ruiz (1890-1952)

Àngel Cortès i Dejuan (1924-2003)

Amalia Domingo Soler (1835-1909)

Bernardí Balagué i Batllés (1912-1991)

Joan Morte i Castellarnau (1922-1995)

Jesús Rollán i Prada (1968-2006)

Joan Lázaro i Gabarra (1907-1991)

Ernest Mallafré i Planella (1922-1946)

Manel Maçana i Espinazo (1949-2006)

Jordi Ruiz i Abad (1945-1990)

Joan Ramírez i Sagarra (1897-1967)

Joan Ramírez i Vallhonrat (1937-2006)

Manuel Bertran i Oriola (1901-1976)

Amàlia Cruzate i Lanzaco (1904-1997)

Josefa Massanés i Dalmau (1811-1887)

Jesús Moncada i Estruga (1941-2005)

Joan Perucho i Gutiérrez (1920-2003)

Josefa Rosich i Cotulí (1876-1929)

Miquel Saperas i Auví (1898-1978)

Carles Sindreu i Pons (1900-1974)

Joan B. Solervicens i Pollina (1904-1961)

M. Ángeles López de Ayala Molero (1856-1926)

Rosa Balcells i Llastarry (1914-1997)

M. Teresa Balcells i Llastarry (1912-1999)

Josep Cumellas i Ribó (1875-1940)

Antonio González, “El Pescadilla” (1926-1999)

Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995)

Antoni Pérez i Simó (1920-2005)

Artur Sal i Casas (1913-2000)

Ramon Sal i Casas (1910-1998)

Valentí Almirall i Llozer (1841-1904)

Josep Balasch i Solà (1810-1889)

Francesc Derch i Alió (segle XIX)

Ernest Lluch i Martín (1937-2000)

Jordi de Hessen-Darmstadt (1662-1705)

Joan Duaso i Casas (1901-1968)

Mn. Josep M. Vidal i Aunós (1921-2003)

Salvador Alarma i Tastàs (1870-1941)

Xavier Fàbregas i Surroca (1931-1985)

Paco Martínez Soria (1902-1982)

Fabià Puigserver i Plana (1938-1991)

Carlota Soldevila (1918-2005) 

Pinochet, una mort de merda / Article de David Fernández

General 3 Comments »

David Fernández és membre de l'Ateneu La Torna

Pinochet, una mort de merda

Paradoxes globals, Pinochet va morir ahir, Diada Internacional dels Drets Humans, amb 33 anys de retard sobre l'horari desitjat. Pels que molt abans del 2001 i després també, l'11 de setembre sempre ha tingut doble contingut social de doble derrota acumulada, aquí i a Xile, a La Moneda i a Xàtiva; pels que abans de néixer ja ens van concebir desitjant la seva mort i un cop parits la vam tornar a desitjar des del primer dia que vam sentir el seu nom; pels que als instituts de Gràcia hem crescut i conviscut amb els fills de l'exili resistent; pels que encara no poden tornar a Xile avui i encara per intentar matar Pinochet el 1986; per tots plegats el dia va arribar ahir.

Amb 33 anys de retard. Però va arribar.  Curiosament i paradoxal, la vigília del jorn mundial dels Drets Humans i de la mort de Pinochet -és a dir, abans d'ahir- també moria als 80 anys Jeanne Kirkpatrick, la primera ambaixadora de Ronald Reagan a l'ONU. Dels Reagan i les Thatcher (“entristida” ha declarat) que van encetar fa tres décades l'era neoliberal, despòtica i medieval que ens assetja.

Kirkpatrick, l’altra difunta, opinava que la Carta Universal dels Drets Humans era "una carta a Santa Claus".   Kirkpatrick teoritzava i Pinochet s'aplicava per complir-ho fil per randa.

Pinochet –l’únic cap d’Estat que va anar al soterrament de Franco- és ben mort. Ja feia temps.

Com Franco, però, va morir al llit. Ahir. I és una autèntica llàstima que ni el general de El Ferrol ni la seva nissaga no hagin tingut mai oberta encara en aquesta democràcia tan xuli i progre i decent cap de les 300 querelles que tenia oberta el botxí xilè per robar i assassinar. Cap ni una i ni una sola.   El poble xilè, en aquest sentit, ens porta la (cap) davantera. Pinochet és més mort que mai i els desapareguts tan  vius com sempre. Reapareixent a cada cantonada amb el record de la memòria fèrtil d’Amanda i d’en Victor, d’en Joan Alsina i Antoni Llidó, de l’Estadi Xile i Ràdio Magallanes, de Neruda i els Venceremos i els MIR i el FPMR… i de José Toha, ministre de Defensa de Salvador Allende. Quan el torturaven a l’illa de Dawson  es desmaiava. Feia metro noranta i només estava pesant 50 kilos. Amb els ulls embenats i lligat a una cadira treia forces de l’extrema debilitat i sempre deia: “Escolti oficial”. Guardava un moment de silenci i només etzibava: “ Amunt els pobres de la terra”.   

Els pobres de la terra que ahir cridaven i ballaven sobre la tomba de tots els tirans i els seus còmplices que en la història hem suportat. Res més a dir. Només compartir-nos amablement les paraules oportunament exactes escrites per Benedetti quan va morir Ronald Reagan, alter ego norteny del necròfil Pinochet.   Paraules revisitades d'aplicabilitat cartesianament exacta, avui, contra un cadàver que va significar la mort en vida d'un poble sencer.   

Per una vegada, celebrem una mort.

Però deixem-ho ben clar: la mort d'un mort de merda.     

Per les de les alberedes de la llibertat.


WordPress Theme & Icons by N.Design Studio. WPMU Theme pack by WPMU-DEV.
Entries RSS Comments RSS Entra