latortuga.cat

Albert Musons és conseller de Cultura de Gràcia en funcions

  Emoció, desencís, alegria, agraïment, esperança

Ahir al vespre vaig assistir al meu darrer plenari de l’Ajuntament de Gràcia en tant que conseller. L’últim, després de deu anys. Era una sessió  de tràmit, aprovar l’Acta del darrer consell (a vegades, em costa tant entendre la burocràcia ¡¡¡). Però el fet de ser només un tràmit, no m’impedí pas interioritzar uns quants sentiments que em ve de gust compartir.

n       Emoció, per deixar una de les responsabilitats més maques de la política, una de les més properes a la ciutadania, la de conseller de districte.

n       Emoció, per deixar de compartir taula i anhels amb tots i totes els consellers i conselleres, perquè més enllà de divergències polítiques, la feina altruïsta que duen a terme és encomiable i a un el reconcilia una mica amb la política general. I agraïment a tots ells pel tracte exquisit que sempre han tingut am la meva persona.

n       Desencís, perquè pensava que el Consell de Districte que ahir s’acomiadava, seria el darrer en què Regidor i Consellers no serien elegits directament pels ciutadans i ciutadanes de Gràcia. Ara, com a mínim, seran els penúltims.

n       Agraïment a tota la ciutadania  gracienca, especialment a les entitats i col.lectius, per haver-me permès aquest deu anys de complicitats tan estretes i de forja d’amistats.

n          Agraïment als tècnics del Districte. Si els consellers i conselleres tenim poques possibilitats de gestionar alguna cosa, sense ells no en tindríem cap.

n       Desencís, perquè un amic dels que m’ha donat la política i al qui valoro moltíssim, en Roger Gispert, no podrà de moment continuar treballant des del nostre ajuntament. Però, passi el que passi en el futur, el gracianisme, la cultura de la vila i l’amistat personal, ens continuaran unint.

n       Alegria immensa, perquè una de les persones que més valoro en política i que m’honora amb la seva amistat personal indestructible, en Guillem Espriu, serà a partir de dissabte nou Regidor de la Casa Gran i, des del lloc que sigui, sé que  Gràcia podrà comptar amb ell.

n       Desencís,  perquè la política de partit –a la que porto dedicant-me gairebé trenta anys de la meva vida–, ha decidit deixar-me pel camí i això dol. Però  alegria, perquè amb gent com el Guillem Espriu, els valors pels quals he intentat lluitar durant tants anys, crec que seguiran dempeus i plenament representats.

n       Alegria, perquè els grans de sorra que com a Conseller deixo d’aportar, seran substituïts per molts altres grans de sorra nous d’altres consellers i conselleres entregats, treballadors i al servei de la gent.

Albert Muons, amb Jordi Cassassas, als Lluïsos el dia que va anunciar que no optava a tornar a ser conseller 

Gràcies, de tot cor

Albert Musons és Conseller de Cultura de Gràcia

Només uns breus mots per donar les gràcies. Aquests dies, des que vaig anunciar que el proper mandat ja no seré conseller de districte, estic rebent mostres d’amistat i afecte que, la veritat, em tenen molt i molt emocionat. I, com que les gràcies s’han de donar, permeteu-me que ho faci:

**Gràcies al conjunt d’entitats i persones presents a la darrera comissió de Cultura. Les vostres paraules em varen fer molt i molt feliç.

**Gràcies a la colla dels Castellers de la Vila de Gràcia, pel magnífic acte del dissabte passat a l’Escola Jujol. Va ser espectacular ¡¡¡¡¡¡

**Gràcies als membres de les diverses juntes de “La Vella”, colla de diables,  per l’entranyable sopar d’aquest dimecres i per la bonica proposta que em fereu i que no desvetllaré per respecte a tots vosaltres que ja decidireu quan la féu pública.

**Gràcies  al Patronat de la Fundació de l’Orfeó Gracienc per la proposta que m’heu fet i que, pels mateixos motius, no desvetllaré.

Gràcies………..

 Enllaços relacionats:

Carles Agustí (CiU) oferirà la conselleria de Cultura a Albert Musons si guanya a Gràcia

La societat civil gracienca no accepta la marxa d’Albert Musons i l’avisa: “Ara et donarem més feina que mai”

Comiat? I un rave! / Article de Gerard Maristany

“Musons president, d’una Gràcia independent”

Albert Musons és Conseller de Cultura de Gràcia

Identitat, història i cultura popular

El diumenge 22 d’abril, la plaça de la Vila va viure una esplèndida representació dels fets de la “Revolta de les Quintes” del 1870 a Gràcia. La IIa. Diada Trabucaire va apostar per incloure en la seva programació tres quadres representatius del que va succeir en aquells cinc dies d’abril quan les dones gracienques es revoltaren per impedir que hi hagués noves lleves de soldats. Tres quadres que són una avançada del què l’any vinent hi ha la voluntat compartida d’ampliar al conjunt dels dramàtics esdeveniments que succeiren. El relat beu del magnífic document que deixà escrit, en forma de dietari –“La Contribución de Sangre”– qui capitanejà la Revolta, Francesc Derch i Alió, més endavant últim alcalde de la Gràcia independent. Sentir la crònica dels moments cabdals en la veu del Jordi Melgarejo o la realista interpretació del personatge d’en Derch a cura de l’Oriol Pedregosa, et posava els pèls de punta. La improvisada –sel’s hi havia demanat poques hores abans– però excel.lent interpretació i caracterització del grup de dones revolucionàries llençant i  cremant al bell mig de la plaça les imaginàries fitxes de reclutament fou d’un realisme fora de tot dubte: la Rosa, la Cati, l’altra Rosa, la Mar i moltes altres…., i l’any que ve diu que poden ser cent !!! Ves-te preparant Oriol no sigui cas que, finalment, t’acabin cremant a la foguera !!! Al final, grups de trabucaires vinguts d’altres indrets atacant la barricada davant del Campanar, la plaça plena de fum i el poble de Gràcia (els nostres trabucaires i les dones), havent-se de rendir. Tot plegat esdevingué un nou i magnífic exemple de la profunda imbricació entre la nostra Cultura Popular i el nostre sentiment identitari, un sentiment que només la força, la manca de consciència o l’estretor de mires poden malmetre. L’any que ve hi tornarem. Gràcies Trabucaires per aquesta aportació a la recuperació històrica i per fer-nos sentir lliures per una estona.

Per cert, sense deixar la “Revolta de les Quintes” i fent un incís, l’altre vespre vaig veure la pel.lícula “El coronel Macià”. Des del meu punt de vista es tracta d’un producte cinematogràfic digne en el seu conjunt. Llàstima que, en un moment determinat, en fer-se referència al canoneig del General Eugenio de Gaminde contra la campana de la plaça de la Vila el 1870, es digui que era la de “la iglesia de Gracia”, quan es tracta d’un dels pocs campanars civils que existeixen. Llàstima.

I per recuperació històrica la protagonitzada pel conjunt de les colles de Cultura Popular en la Diada de la Independència que tingué lloc el 15 d’abril. Una diada sorgida del cor mateix dels Castellers de la Vila de Gràcia, que ja fa uns anys la iniciaren en solitari, quan ningú hi pensava, i a la qual s’han anat incorporant progressivament la resta de colles. Cada any, els castellers aixequen a la plaça de la Vila un pilar vestits com a l’època del segle XIX i la canalla porta després la bandera de Gràcia desplegada fins a Revolució amb el majestuós so de les gralles al fons.

Aquests darrers anys hem assistit a una autèntica consolidació de les nostres colles de Cultura Popular, tant de la particularitat de cadascuna d’elles com del seu conjunt que, avui, és un dels més potents de la ciutat de Barcelona: dues colles de bastoners, una de geganters, una de castellers, tres de diables (i una d’infantil en procés de formació),  dues colles de Dracs, una de trabucaires. I penso que la consolidació d’aquest patrimoni col.lectiu que tant ens honora es deu a molts factors però, per a mi, el més important de tots és que han sabut, en la seva globalitat, vincular la seva aposta per la Cultura Popular amb un sentiment de pertinença territorial ben arrelat. Saben que no estan sols. Quan assajen, quan actuen, quan viatgen arreu saben que tenen al darrera una comunitat que els estima i els valora, una identitat que els empara i un projecte  més ampli pel qual s’han deixat seduir. Cultura Popular, identitat i memòria històrica –en aquests temps que  tant se’n parla–, no es poden dissociar. Els vasos comunicants que tenen permeten que s’enforteixin mútuament. I commemoracions com les de la “Revolta de les Quintes” que hem viscut aquest mes d’abril no fan més que demostrar-ho.

Tots els articles d'Albert Musons

Albert Musons és Conseller de Cultura de Gràcia

El Conseller de Cultura de Gràcia inicia avui les seves col·laboracions a latortuga.cat. Es tracta d’un article quinzenal, dedicat al fet cultural, que portarà el títol de “Cultura amb G”.

Clàssics i graciencs

Iniciaré aquestes col·laboracions a La Tortuga parlant-vos de música clàssica, una de les variants culturals més antigues i esteses i de la qual potser tots plegats en parlem poc. I a Gràcia també n’hi ha molta i de molta qualitat. Hi pensava el divendres passat mentre disfrutava del tercer i penúltim concert del cicle de “Nits Clàssiques a Gràcia”, un magnífic recital d’orgue a l’església de Santa Maria, a càrrec del prestigiós organista d’origen francès Bernat Bailbé. Mentre, a través de peces de Francesc Mariner, Josep Elies o J.S. Bach entre altres, el concertista em transportava cap al món d’aquells somnis que només determinada música permet esgarrapar, recordava el moment en què, ja fa nou anys, ens vàrem “inventar” l’esmentat cicle de “Nits Clàssiques” a partir d’un programa de Ràdio Gràcia i amb uns quants amics voluntaris i molt generosos. I pensava que l’any vinent celebrarem ja el desè aniversari. I agraïa des del fons del cor la feina de consolidació del projecte que tècnics culturals del Districte i l’associació Musicae s’esforcen avui en tirar endavant.

I la nit de divendres, amb una església de Santa Maria lamentablement massa buida, pensava en aquell magnífic orgue on tantes vegades hi ha tocat, per exemple, la prestigiosa intèrpret Montserrat Torrent. O en el no menys magnífic orgue del Santuari de la Mare de Déu de Pompeia, inaugurat l’any 1942 pel caputxí pare Robert de la Riba, fotògraf i músic molt valorat internacionalment. Aquell orgue s’havia hagut de desmuntar i guardar amb motiu de la guerra civil  I pensava en l’engrescadora i encara complexe “aventura” de l’Orquestra de Cambra Vila de Gràcia i en els Festivals de Música Religiosa que havia acollit la citada parròquia que gaudeix d’un sonoritat força bona. I en l’Orquestra de Flautes del Coll, i en les apostes de música clàssica de diverses entitats de la vila, i en les col.laboracions habituals amb orquestres per part de corals gracienques com la Cantiga, les de l’Agrupació del Cor Madrigal,  l’Orfeó Gracienc i tantes i tantes altres. O em recordava, també, de les escoles de música que s’han anat instal.lant per Gràcia els darrers anys i gaudeixen d’una bona salut pel que fa a la qualitat i al nombre d’alumnes i, especialment, pensava en una de les pioneres, la de l’Orfeó Gracienc fundada l’any 1979 pel mestre Antoni Pérez Simó. Pensava en els compositors propis que Gràcia ha tingut: els mestres Pérez Moya, Cumellas, Balcells.l.., o en les filles d’aquest la Ma. Rosa (arpista) i la Ma. Teresa (pianista), o anant més enrera en la presència a Gràcia d’Isaac Albéniz i en els primers concerts que Pau Casals donà a l’antic “Cafè Tost” del carrer Gran, després “Monumental”.

I divendres passat, assegut al primer banc de l’església de Santa Maria i acompanyat només de Mn. Jaume, el rector, pensava que si era cert que la música tranquil.litzava els ànims, els amorosia i era capaç de asserenar l’ambient, a la vida política actual li faltava molta, molta música, però aquest ja seria un altre tema. El que sí puc dir és que, per a mi, les moltes estones que, en tant que conseller de Cultura, he gaudit també del panorama de la música clàssica a Gràcia, m’han ajudat sempre a ser una miqueta més feliç, i vostès ja saben  que això sempre és d’agrair.

Tots els articles d'Albert Musons