latortuga.cat

 

Àlex López és documentalista químic, i portaveu d'ERC al Consell de Districte de Gràcia

 

El desvetllar de la societat civil

Després de més de vint anys de letargia, alguna cosa s’està movent a la societat civil.

Després de més de vint anys de letargia, on se’ns feia creure que n’hi havia prou votant una determinada força un cop cada quatre anys, un pal de paller on es perdia l’agulla per enfilar el futur i construir un país, la societat entén que també cal empènyer de manera paral·lela.

Hem vist com, a poc a poc, determinats col·legis professionals, cambres de comerç i altres entitats de petit i mitjà empresariat han començat a dir clarament que calen canviar coses, diguem-ne finançament, diguem-ne infraestructures, diguem-ne futur.

Hem vist com algunes federacions esportives han començat a moure’s, també, dins el complex entramat internacional mig esportiu, mig polític. També, i arrel del procés de l’Estatut, entitats esportives, culturals, de lleure començaven a treure el cap i posicionar-se.

Hom pot dir que una entitat té uns objectius concrets i diferents, ja siguin culturals, de benestar social o d’altre tipus. Cert, i fins i tot ja està bé que no estigui polititzada, però una cosa, potser, és no estar lligada a un partit, cosa que defenso, i una altra és no estar lligada a un país. Potser és un reflex més que no som un país normal. I quan dic país, tinc clar de quin parlo.

L’heterogeneïtat de les entitats que es van adherir a la Plataforma pel Dret a Decidir ja em va fer pensar que alguna cosa havia canviat. Que els paràmetres de país ja no eren estar lligat a un equip de futbol, una entitat bancària, una entitat automobilística i un supermercat sinó alguna cosa més.

Possiblement les dues úniques excepcions que recordo i en les quals vaig formar part tot i no militar en cap partit llavors foren la campanya de catalanitat pels Jocs Olímpics i la recollida de signatures en defensa de les seleccions catalanes.

Crec que és bo que no tot hagi d’estar lligat a la feina dels partits polítics, que degut al propi joc i el procés continu d’eleccions amb els quals estem immersos, potser no permet treballar prou la transversalitat ideològica i la sinèrgia d’objectius.

Crec que és bo que la societat prengui part activa, un esforç afegit a la feina que ja fa, que es posicioni per ella mateixa, que obri noves vies de debat de futur.

Llegeixo que Sobirania i Progrés inicia un nou camí amb diferents promotors més coneguts i mediàtics, però amb molta gent anònima que té ganes de participar.

Certament, jo era jove en l’època de la Crida, i segurament part de la tasca ha estat heretada per la Plataforma per la Llengua, el Correllengua i altres entitats, però em sembla especialment interessant aquesta nova iniciativa. Una més, potser no la darrera, però és un nou camí. I les noves tecnologies de ben segur que hi tenen alguna cosa a dir en tot plegat.

Probablement el proper article serà ja sobre allò que conec més, Gràcia. Però és clar, ja sabeu, seré igualment … políticament subjectiu.

Plataforma pel Dret a Decidir

http://ca.wikipedia.org/wiki/Plataforma_Pel_dret_de_decidir

Plataforma per la Llengua http://www.plataforma-llengua.cat/

Sobirania i Progrés http://www.sobiraniaiprogres.cat/

Correllengua http://www.cal.cat/Campanyes/Correllengua/tabid/104/Default.aspx

Crida

http://ca.wikipedia.org/wiki/Crida_a_la_Solidaritat_en_Defensa_de_la_Llengua,_la_Cultura_i_la_Naci%C3%B3_Catalanes

TOTS ELS “POLÍTICAMENT SUBJECTIU” D’ÀLEX LÓPEZ

Es pot recusar la decisió d’un poble? Reflexiod’un altre 18 de febrer.

http://blocs.gracianet.org/post/15/3316

El trial, metàfora d’alguna cosa?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3352

Àlex López és documentalista químic, i portaveu d'ERC al Consell de Districte de Gràcia

El trial, metàfora d’alguna cosa?

 

Llegeixo que en Toni Bou, de vint anys, i de Piera (La Vanguardia destaca “el espanyol”), s’ha imposat en el mundial de trial indoor. I que el segon i el tercer classificats també són catalans.

Els qui em coneixen ja saben que el tema motor no és el meu fort, però sí que haig de reconèixer que si algun esport de motor que fessin per la televisió jo miraria, fora sens dubte el trial, que trobo d’una bellesa artística i coreogràfica molt reeixida.

És cert que a Catalunya es segueix des de fa molt tots els esports relacionats amb el motor. No pretenc teoritzar sociològicament si té, potser juntament amb el tennis o l’esquí, quelcom a veure amb la presència de classes mitges i altes amb diners per a dedicar-se a un esport car.

Crec que de la mateixa manera del que es diu dels suecs o finlandesos respecte a certs ral·lis sobre neu i en fan una metàfora del caràcter nòrdic, avui parlaré del trial com a metàfora del caràcter català i, fins i tot, de la política envers Espanya.

El trial pot implicar equilibri, saber clarament si es té tendència cap a la dreta o cap a l’esquerra i aprofitar-ho per anar pujant.

El trial pot implicar trampejar obstacles, cada cop amb més esperit de superació personal. Tot i alguns trams en paral·lel, és més una lluita amb un mateix, on et reivindiques sense estar necessàriament pendent del que fan els altres, digues-ne bascos, digues-ne gallecs, que competeixen com tu davant dels mateixos obstacles.

El trial de vegades però no sempre pot implicar tenir paciència, saber quan has de fer una passa enrere per agafar impuls, per poder agafar embranzida, saber quan toca seny i quan toca rauxa.

El trial implica sempre un coneixement del territori, saber on hi ha els pendents, saber cap on va l’aigua, ser sostenible sobre dues rodes.

El trial implica saber que, de vegades, quan algun obstacle és massa gran i continuat, potser paga la pena deixar de pujar i posar peu a terra i triar una altra via, que no costi tant, però que sigui més satisfactòria, digues-li via sobiranista, digues-li el dret a decidir.

El trial implica saber que el pitjor de tot és un fiasco (sí, acceptada pel termcat tot i que soni estrany).

Tal com deia, es podria lligar amb la relació de Catalunya envers Espanya, però em falten punts per quadrar la metàfora, com ara que et posin ribots entre les rodes, que et prometin que et recolzaran (“apoyaré…”), que tindràs ajut i suport i en acabat no te’l donin. I la metàfora del fiasco? ja la tenim o la tindrem, el vam votar en referèndum no fa pas massa.

En fi, que pretenia escriure sobre esport i he acabat parlant de política i és que sóc com sóc, …, políticament subjectiu.

TOTS ELS "POLÍTICAMENT SUBJECTIU" D'ÀLEX LÓPEZ

Es pot recusar la decisió d’un poble? Reflexiod’un altre 18 de febrer.

http://blocs.gracianet.org/post/15/3316

 

 

 

Àlex López és Doctor en Químiques i llicenciat en Documentació. És conseller de Gràcia per ERC

 

Es pot recusar la decisió d’un poble? Reflexions d’un altre 18 de febrer.

 

L’Editor m’ha demanat que escrigui un article setmanal per la Tortuga. Sense pensar-m’hi gaire he decidit que sí. Voldria destacar que per mi hi ha un motiu principal i un de secundari per a acceptar-ho. El principal és que m’agrada escriure i el secundari és que anant tots com anem d’enfeinats, crec que em pot donar l’oportunitat d’escriure articles d’opinió amb un ritme diferent, agafant algun fet no necessàriament proper en el temps i poder-ne fer una anàlisi més digerida que permet cercar més matisos. Contestaré els comentaris? No me’n podré estar, segur que ho faré, però a un ritme diferent del que duc al meu bloc, perquè entenc que un article en un mitjà té un registre diferent.

 

Algú em preguntava si provaria de ser provocador en les afirmacions i radical en les opinions. Per això el títol, no sé si sóc políticament correcte o incorrecte, probablement correcte en les formes i incorrecte en el fons, però ben segur que seré subjectiu, dient el que crec, fins i tot, si cal, que l’emperador va nu. Sóc gracienc, d’esquerres i vull la independència del meu país. I, cosa important, treballo per assolir-la en la mesura del que puc.

 

Diumenge al matí començava a donar voltes sobre el tema del primer article tot fent un cafè amb llet a la Plaça Rovira. Llegia El Punt, hi parlaven  de la manifestació del 18 de febrer de l’any passat. Justa la fusta vaig pensar, en parlaré perquè des del passat llunyà, certament sembla que faci molt de temps d’aquell dia, ho puc lligar amb el present.

 

Aquell fou un gran dia d’afirmació nacional. Entre tants centenars de milers de persones, es fa difícil saber per quin motiu estàvem cadascú de nosaltres allà. Probablement, alguns volien dir que amb l’Estatut (en aquell moment encara era el del Parlament de Catalunya del 30-S) no n’hi havia prou. Alguns volien dir que tot i voler anar més enllà amb allò de moment en tenien prou, però entenent que els catalans i catalanes sempre tindrem el dret a decidir en cada moment. Potser alguns només volien desfogar-se, farts de l’asfíxia mediàtica, i encara d’altres que creien que amb la manifestació, a Espanya dirien que d’acord, que aquell compliria la promesa feta a Barcelona per a tot Catalunya. Però no, no n’hi va haver prou.

 

Crec que ben mirat, es pot lligar a un comportament col·lectiu. M’explico. Aquell dia tots ens vam sentir part d’un poble que sortia al carrer per demanar el que creia que era just, i les cares de satisfacció eren evidents. Som una nació i tenim el dret a decidir. Col·lectivament érem forts.

 

Ara, però, tot sembla subjecte a l’opinió d’onze senyors (allò d’”onze jutges d’un jutjat mengen fetge estatutat”). I la reflexió següent gira sobre  el fet de com un seguit de jutges pot sentenciar sobre la decisió d’un poble.

 

Hi va haver un referèndum. Jo vaig votar en contra. No només perquè vull anar més enllà, sinó perquè l’estatut del 30-S, fruit del consens del Parlament, havia estat retallat. Però el poble va votar que sí, va dir que aquell estatut era el que volia. Ho accepto, caldrà anar més enllà però aquesta eina és la que de moment vol el poble de Catalunya. I després, el “Defensor del Pueblo” (que deu ser diferent del poble), entre d’altres, presenta recurs contra la decisió d’un poble. És més, un conjunt de jutges diran, o no, que hi ha certes coses que no hi caben a la constitució espanyola.

 

Següent pas? L’executiu de l’Estat podria dir: bé, doncs, si el poble de Catalunya va votar una cosa i no és constitucional, doncs canviem la constitució. O podria dir: tot i que el poble de Catalunya va votar a favor d’una cosa, creiem que no es pot acceptar.

 

Què hagués succeït si haguéssim pogut votar l’Estatut del 30-S? Jo no tinc cap dubte que  hagués sortit amb més consens, més vots a favor i més alta participació. Com lliga el concepte democràcia amb aquest fet? Un referèndum popular està per sota de la decisió d’uns jutges? I encara més. Pot ser que al final a alguns ja els vagi bé aquesta majoria hostil dels mitjans i la judicatura cap als interessos que diuen defensar  per poder donar la culpa a d’altres i respirar finalment alleujats?.

 

Sigui com sigui, en continuarem parlant, d’aquests i altres temes. Jo, un cop per setmana, sent … això sí, políticament subjectiu.