latortuga.cat

Joan Lafarga és escriptor i geògraf

Lluís Llach: un adéu massa petit per a un gegant

Lluís Llach té tota la llibertat per acomiadar-se de la forma que consideri millor. És la seva carrera i en fa el que vol. Jo ho hagués preferit d’una altra manera però això no afectarà gens l’admiració que li sento. Veneració fins i tot. Però quan tanta gent, la seva gent, li està demanant un final diferent alguna cosa deu voler dir.

Sóc de la generació que vam créixer i aprendre a ser lliures mentre sentíem les seves cançons, ens esgargamellàvem als seus recitals i les cantàvem allà on el cor ens deia. Les seves lletres tan ens van servir d’arma civil contra un estat hostil com per enervar els sentiments arran de pell. Lluís Llach forma part íntima de nosaltres mateixos perquè ha entrat de puntetes en les nostres vides amb les seves cançons i s’hi ha quedat. Les emocions més intenses les hem viscudes amb la música de Llach de fons. Si el sentiment  tingués algun color seria del color de Lluís Llach. Segur.

El cotxe encara el porto farcit dels seus CD’s  i em plau enormement quan sento el meu fill com segueix les cançons i les canta amb mi. Perquè Llach, excepcionalment, uneix tres generacions. La dels que eren adults al final del franquisme, la dels que érem uns adolescents i la dels que s’hi han afegit més tard. Aquests darrers no tindran l’oportunitat que vam tenir les dues anteriors. Em refereixo als privilegiats que vam assistir al gran recital del Nou Camp el 6 de juliol de 1985. Cap dels que hi vam ser ho oblidarem mai. Hi ha coses que amb els anys adquireixen protagonisme perquè se’ns posen en els replecs més íntims i amb els anys les acabem percebent com a excepcionals. El 6 de juliol de 1985 ho va ser per a mi.

Crec, i aprofito per afegir-me a la munió de gent que ho demana, que ens mereixem un altre recital com aquell. Poder anar-hi amb els nostres fills, poder-li dir adéu i sobretot donar-li les gràcies per ser insubornable, per estimar el seu país i la seva llengua, per recordar-nos amb les seves lletres que les coses podrien anar millor. Però tots. No uns pocs. No els pocs que van poder anar a Verges. N’hi faltàvem molts i n’hi sobraven alguns que, amb cara d’avorriment, aguantaven estoicament perquè els anava inclòs amb el càrrec. Ja m’enteneu. Hi ha imatges que parlen per si soles.

Lluís: potser t’ha fet basarda carregar amb la pesada llosa del mite. És cert que tu sempre deies que només eres un cantant però vet aquí que vas créixer i créixer i et vas fer un gegant en un país de nans. Vas ser el cantant dels moments èpics, Campanades a morts, Ítaca, o més recentment l’extraordinària versió de I si canto trist que ha musicat els moments tràgics de l’assassinat de Puig Antich retratats a la pel·lícula Salvador. Potser t’has desproporcionat tant i tant que t’ha acabat fent vertigen. Potser estaves cansat. No ho sé. En tot cas si et tocava marxar havia de ser per la porta gran. Per la porta més gran. La porta dels gegants.

Tanmateix pots ser la metàfora d’un país que se’ns en va poc a poc, trist i anguniós, sense fer cap demostració de res. Mancat de tota èpica. Cap a la mediocritat que tu mateix denunciaves a Verges.

Però no et prenguis aquestes paraules com un retret, ens has donat massa per fer-te’n cap. Només et demano una oportunitat perquè ens puguis dir adéu a tots amb la mà mentre nosaltres ho fem amb el cor. Sigui com sigui, les teves cançons sempre seran entre nosaltres.

Adéu i gràcies.

Tots els articles de Joan Lafarga

Joan Lafarga és escriptor i geògraf

On és la societat civil catalana?

La societat és sempre civil. Per tant parlar de societat civil és una redundància que a base de sentir-la se’ns ha fet familiar. Com aquells partits que a còpia de dir que són d’esquerres acaben creient-s’ho. La societat és civil perquè a fora només hi ha  militars, judicatura i nomenklatura  política. La resta la constituïm els mortals. Els civils. Per això societat i civil és una mateixa cosa.

Però anem al gra. De veritat algú es creu que la societat civil catalana existeix? A Catalunya hi ha societat, esclar. Gent que es lleva, va a treballar, atén les necessitats bàsiques i consumeix. Però, està organitzada? Poc. Els ciutadans organitzats som els menys.

Diria que hi ha dos tipus de societat organitzada, una és aquella que, a la recerca d’un objectiu molt concret, determina uns associats amb unes normes i unes activitats. Pot ser una penya gastronòmica, un club d’escacs o una societat de col·leccionistes. Res a dir però no parlo d’aquests. Després n’hi ha unes altres entitats que adquireixen un compromís social en un camp determinat, amb una llarga tradició en el passat i l’objectiu de tenir una llarga projecció de futur. A Gràcia d’aquestes en tenim moltes (Lluïsos de Gràcia, Orfeó Gracienc, Centre Moral, Cercle Catòlic, etc) amb una tasca cultural i d’educació en el lleure absolutament lloable i imprescindible.

Però la societat s’organitza, es trama entre ella creant xarxa quan els moments històrics ho demanden i les condicions polítiques ho permeten. Són moments molt concrets. Són moments històrics. Els anys 70 va donar lloc a l’Assemblea de Catalunya, els anys 80 a la Crida a la Solidaritat, els anys 90 sorgeixen una munió de grups que denuncien la inferioritat de la llengua, l’espoli econòmic o el malbaratament del territori. El denominador comú era l’esperança. L’Assemblea de Catalunya va ser desactivada per aquells que van considerar que ja estava tot fet (per saber-ne més pregunteu al PSUC), la Crida a la Solidaritat es desintegra quan apareix l’independentisme polític en forma de partit: ERC. Els grupuscles dels 90 ja no són unitaris i responen a casuístiques diverses però els uneix l’esperança de fer fora la dreta  del govern de Catalunya. Ara ja no hi és.

Avui de motius n’hi ha més que suficients per crear una xarxa social de defensa del país. Però no es donen les condicions polítiques adequades. La darrera provatura la trobem en la denominada Plataforma pel Dret a Decidir creada al voltant de la discussió de l’Estatut. Va ser la última manifestació en què vaig participar. Encara porto la camisa aixecada. La Plataforma va existir mentre a ERC li va interessar i la reactivarà quan li torni a interessar (si els tornen a expulsar del govern?). Però no és això companys, no és això. No ens calen les corretges de transmissió dels partits marxistes del anys 60 i 70, a saber: moviment de masses versus avantguarda política. Ja n’hem après.

La societat catalana ha estat eficaç contra el PP però contra el govern amic del PSOE no sap i no vol fer res. Som víctimes del tarannà. No podem suportar els antipàtics tics feixistes però caiem de quatre grapes amb els simpàtics gestos carregats de mentides del tarannà, encara que els resultats siguin idèntics.

Només ens organitzem quan hi ha uns motius i un horitzó que permet albirar un futur millor. Finançament, infraestructures, llengua, Tribunal Constitucional: els motius hi són però l’horitzó es va malmetre quan ERC va canviar l’independentisme pel govern. Va preferir el tarannà que plantar cara. I la societat civil es va fondre.

TOTS ELS “SENSE MORDASSA” DE JOAN LAFARGA

Els noms de carrers i places de Gràcia. Cal fer canvis

http://blocs.gracianet.org/post/15/3435

Ferran Mascarell (també) els engega

http://blocs.gracianet.org/post/15/3393

L’habitatge: problema, culpes i solucions

http://blocs.gracianet.org/post/15/3339

“Oh! Benvinguts! Passeu, Passeu…

http://blocs.gracianet.org/post/15/3292

Cartalunya, el país de lo Cartanyà

http://blocs.gracianet.org/post/15/3237

ERC ja no sent els colors

http://blocs.gracianet.org/post/15/3188

Imma Mayol antisistema?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3133

El toc de Carretero a ERC

http://blocs.gracianet.org/post/15/3073

El problema de CiU

http://blocs.gracianet.org/post/15/3022

Gràcia (també) postnacional?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2973

2006 com a record

http://blocs.gracianet.org/post/15/2938

 A Ricard  Estruch, nou president de la Festa Major

http://blocs.gracianet.org/post/15/2921

Episodis d’un altre temps

http://blocs.gracianet.org/post/15/2902

Felicitats, Dolors Martínez

http://blocs.gracianet.org/post/15/2854

Políticament orfes

http://blocs.gracianet.org/post/15/2827

Els crèdits

http://blocs.gracianet.org/post/15/2777

Tripartit.2

http://blocs.gracianet.org/post/15/2725

ERC: traïció o canvi?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2679

Ciutadans. Qui ha creat el monstre?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2618

Joan Lafarga és geògraf i escriptor

Els noms de carrers i places de Gràcia. Cal fer canvis

He escrit molts cops que el nomenclàtor gracienc fa pena. En el llibre Gràcia: de rural a urbana. Història d’un territori (1)  explico que dels 213 topònims que avui té Gràcia (Vila i Camp d’en Grassot) només 9 tenen a veure amb referents graciencs. O sigui un escàs 4,2%.

El nomenclàtor franquista va ser reformat però no canviat. Només es van tocar aquells casos flagrants en què insignes feixistes donaven nom als nostres carrers. Però no va anar més enllà. El més trist és que el nomenclàtor, tot i ser una herència del passat, després no ha estat novament canviat per desídia de tots plegats. No hem fet res. O no hem fet prou. Uns menys que altres.

Ara torna a haver-hi iniciatives com la del Grup 1850 que proposa canviar el nom de la plaça de Rius i Taulet per plaça de la Vila. Els hi hem de donar suport, però n’hi ha d’haver més.

De fa molts anys hi hagut lluites i propostes que sempre s’han perdut en algun il·lustre calaix municipal, com la dels Consells Populars de Cultura Catalana, que a finals dels anys 70 van proposar canviar el nom del carrer Secretari Coloma per Pau Alsina (2), o com la del Taller d’Història de Gràcia que el 2002 va proposar, amb els suport d’unes quantes entitats de Gràcia, canviar el nom de l’Institut d’Ensenyament Secundari Secretari Coloma (no vols caldo? dos tasses) per IES Berenguer i Mestres, arquitecte i mà dreta de Gaudí, gracienc d’adopció i autor de nombroses obres a Gràcia, com la façana del Districte, el Mercat de la Llibertat o el Santuari de Sant Josep de la Muntanya, entre moltes altres (3). Cal saber que el Secretari Coloma va ser l’Introductor de la Inquisició a Catalunya (4). Deu n’hi do per donar nom a un institut d’ensenyament. Fort, oi?

Què dir de Quevedo? El primer intel·lectual anticatalà de què es té notícia. Francesc Ferrer i Gironès posa en boca de l’il·lustre poeta la següent frase: “En tanto que en Catalunya quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos hemos de tener enemigo y guerra” (5). I nosaltres com que som així li ho agraïm donant-li el nom d’un carrer al mateix temps que li neguem a gent nostra que ens ha enriquit socialment i cultural. La Cartalunya de sempre.

Els noms de carrers i places ens han d’explicar coses i ens han de permetre de sentir-nos-hi còmodes. Si el nomenclàtor de 1981 es va quedar curt, per aquella prudència pròpia dels temps de renúncies d’un moment que ens deixà a la frontera de la traïció, ara toca donar un tomb, ser valents, fer propostes des de la societat i que el Districte s’hi impliqui. Hem d’agafar el nomenclàtor, que és nostre, i canviar-lo ajustant-lo al què som. I sobretot al què volem ser.

Propostes ja n’hi ha unes quantes. Podem començar per canviar plaça Rius i Taulet per plaça de la Vila, Secretari Coloma per Pau Alsina i Quevedo per Berenguer Mestres. Aquí van unes propostes per començar. Siguem agosarats per una vegada!

(1) Joan Lafarga i Oriol. Gràcia: de rural a urbana. Història d’un territori.  Barcelona. Taller d’Història de Gràcia. 2006 (4a edició) http://www.gracianet.org/taller/rural.htm

(2) Op. cit. pàg. 104

(3) Op. cit. pàg. 93-95

(4) Joan Lafarga i Oriol. Els carrers de Gràcia. Lluïsos de Gràcia. Guies temàtiques núm. 5. Barcelona. 2004 (pàg. 48) http://www.lluisosdegracia.cat/cat/publicacions/tematiques_llibre.asp?id=5

(5) Op. cit. pàg. 94

TOTS ELS “SENSE MORDASSA” DE JOAN LAFARGA

Ferran Mascarell (també) els engega

http://blocs.gracianet.org/post/15/3393

L’habitatge: problema, culpes i solucions

http://blocs.gracianet.org/post/15/3339

“Oh! Benvinguts! Passeu, Passeu…

http://blocs.gracianet.org/post/15/3292

Cartalunya, el país de lo Cartanyà

http://blocs.gracianet.org/post/15/3237

ERC ja no sent els colors

http://blocs.gracianet.org/post/15/3188

Imma Mayol antisistema?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3133

El toc de Carretero a ERC

http://blocs.gracianet.org/post/15/3073

El problema de CiU

http://blocs.gracianet.org/post/15/3022

Gràcia (també) postnacional?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2973

2006 com a record

http://blocs.gracianet.org/post/15/2938

 A Ricard  Estruch, nou president de la Festa Major

http://blocs.gracianet.org/post/15/2921

Episodis d’un altre temps

http://blocs.gracianet.org/post/15/2902

Felicitats, Dolors Martínez

http://blocs.gracianet.org/post/15/2854

Políticament orfes

http://blocs.gracianet.org/post/15/2827

Els crèdits

http://blocs.gracianet.org/post/15/2777

Tripartit.2

http://blocs.gracianet.org/post/15/2725

ERC: traïció o canvi?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2679

Ciutadans. Qui ha creat el monstre?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2618

Joan Lafarga és geògraf i escriptor

Ferran Mascarell deixa la política activa. Ho ha entès, ja no hi ha lloc per a ell. Tampoc per a ell. Era d’esperar. Què hi podia fer un polític brillant i culte en una bassa d’aigües estancades com és la política catalana d’avui? Res.

Confesso que sento debilitat pels polítics que saben llegir i escriure. Mascarell havia escrit i publicat abans i durant el seu periple polític. I segur que ho farà després. És fet d’una altra pasta.

Guardo un molt bon record del seu pas per Gràcia, primer com a regidor i després com a president. Quan va arribar es va trobar un Districte desorganitzat i una societat que deixava entreveure un desvetllament gestat després d’anys d’abandonament per part de l’Ajuntament de Barcelona. Van ser anys d’iniciatives i propostes per part de la societat gracienca cansada de no pintar res en el conjunt de Barcelona. Mascarell li va donar un tomb,  el nivell va pujar i tots ens en vam beneficiar. Ja res tornaria a ser com abans. Per a millor.

Donava gust de veure la manera com encarava els problemes i com articulava vies de solució. Encara que no fossin les exigides pels seus interlocutors, que per definició sempre en volem més. Ja se sap. Cadascú al seu lloc. Les seves formes sempre eren exquisides.

Va haver-hi un temps que a Gràcia hi havia un tàndem rellevant. Per una banda l’Albert Musons, el savi coneixedor de tots els replecs de la societat gracienca, reconegut i estimat per tothom. Per altra banda en Ferran Mascarell, el polític d’alt nivell, l’interlocutor desitjat. Aviat no en tindrem ni l’un ni l’altre. Que segueixi la festa!

Després de les darreres eleccions catalanes va ser escollit diputat i més tard el van nomenar conseller de Cultura en substitució de Caterina Mieras. Especialitzat com estava en casos difícils (a més de Gràcia també va estar al front del Fòrum) s’hi va posar a treballar de valent. Però els pactes postelectorals (preelectorals?) van fer que hagués d’abandonar la Conselleria. Quin negoci pel país! ERC va tenir un caprici i el PSC li va concedir: canviar Cultura (amb mitjans de comunicació, ep!) per Educació, que va passar a les mans d’un perillós Maragall bis, amb tercera hora de castellà inclosa. El negoci d’en Robert de les cabres. Curiosos aquests d’ERC.

Però Mascarell no era home de partit. I això en política ho és tot. En èpoques de deixadesa i de manca d’horitzons la partitocràcia mana. Quina importància tenia que tothom destaqués la seva capacitat i la seva gestió al front de la conselleria? Cap.

Quin partit pot prescindir d’un valor com ell? El PSC. Quin país pot prescindir de Mascarell i posar de president Montilla? Cartalunya, naturalment. Mascarell ha estat d’aquells personatges que transcendeixen els límits del propi partit. Potser per això ho ha de deixar. Ara la política catalana encara és més pobre. Pobra política catalana!

Ara marxes cap a la iniciativa privada, que tinguis sort, Ferran. Que el viatge que inicies des de Cartalunya cap a Catalunya et sigui profitós.

TOTS ELS “SENSE MORDASSA” DE JOAN LAFARGA

L’habitatge: problema, culpes i solucions

http://blocs.gracianet.org/post/15/3339

“Oh! Benvinguts! Passeu, Passeu…

http://blocs.gracianet.org/post/15/3292

Cartalunya, el país de lo Cartanyà

http://blocs.gracianet.org/post/15/3237

ERC ja no sent els colors

http://blocs.gracianet.org/post/15/3188

Imma Mayol antisistema?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3133

El toc de Carretero a ERC

http://blocs.gracianet.org/post/15/3073

El problema de CiU

http://blocs.gracianet.org/post/15/3022

Gràcia (també) postnacional?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2973

2006 com a record

http://blocs.gracianet.org/post/15/2938

 A Ricard  Estruch, nou president de la Festa Major

http://blocs.gracianet.org/post/15/2921

Episodis d’un altre temps

http://blocs.gracianet.org/post/15/2902

Felicitats, Dolors Martínez

http://blocs.gracianet.org/post/15/2854

Políticament orfes

http://blocs.gracianet.org/post/15/2827

Els crèdits

http://blocs.gracianet.org/post/15/2777

Tripartit.2

http://blocs.gracianet.org/post/15/2725

ERC: traïció o canvi?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2679

Ciutadans. Qui ha creat el monstre?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2618

 
Joan Lafarga és escriptor i geògraf 

L’habitatge: problema, culpes i solucions

L’habitatge és, avui per avui, el problema social de més envergadura que tenim. I ho és perquè, a més de ser un conflicte actual, ho serà en el futur. En un molt llarg futur.

En l’habitatge ens hi juguem la credibilitat del sistema democràtic. De què serveix la democràcia sinó per resoldre problemes essencials?

La vida material de les persones és com una taula que descansa sobre quatre potes: la salut, el treball, l’educació i l’habitatge. A partir d’aquí que cadascú s’ho munti com pugui per ser feliç. Si en salut hem estat capaços de tenir una xarxa pública més que suficient, en educació també i en treball hi ha una oferta pública d’ocupació regulada per llei, com és que l’habitatge està només en mans de la iniciativa privada? Ara anem coixos perquè una pota és molt, massa, curta. I la taula es desequilibra.

Mentre això sigui així no hi ha res a fer. Sense oferta pública d’habitatge no hi ha solució. La culpa no és de les immobiliàries. La culpa és de qui els deixa marge per actuar impunement. De la mateixa manera que l’obligació d’un estudiant és aprovar el exàmens (encara que sigui copiant) i la del pres és fugar-se de la presó, l’obligació d’una immobiliària privada és especular. O sigui guanyar diners. Si la llei els ho permet no tenim res a dir i res a fer. Els ho hem d’impedir. És difícil, però cal actuar de pressa sobre les lleis que impossibiliten posar l’habitatge al nivell de les altres tres potes. No ens podem limitar a posar pegats per maquillar les estadístiques. Sinó el sistema democràtic perd tota credibilitat. I aleshores els destralers socials tenen l’excusa perfecta per continuar viciant l’aire que respirem. No podem deixar en mans dels antisistema la reivindicació d’un habitatge digne. Com no els deixaríem l’educació o la salut. Pel treball no cal patir, no és cosa seva.

No penso que el problema de l’habitatge sigui dels joves. També és dels joves. Però no únicament dels joves com massa cops es deixa entreveure. Ni dels immigrants. El problema de l’habitatge s’ha fet tan gran que ja no distingeix col·lectius. S’ha convertit en un problema horitzontal. I el pitjor està per arribar.

Recordeu la Llei Boyer? Sí, la que va posar els preus dels lloguers de la gent gran a preu de mercat. Oblidant que les seves pensions no eren a preu de mercat. Què passarà quan els que encara no ens hem jubilat siguem pensionistes amb lloguers superiors a la pensió? Algú ha pensat en el que ens ve a sobre? En Boyer era del PSOE. No del PP. Oi que ho semblava? Doncs no. Curiós.

I encara hi ha qui es sorprèn que hi hagi pisos pastera. On es pensaven que viurien tots els immigrants que han arribat a Catalunya en els darrers anys? Quan alguns anaven a Santa Maria del Pi a animar els sense papers a protestar contra el PP es van oblidar de dir-los que tindrien papers però no on haurien de viure. Hipòcrites. Papers vol dir les quatre potes: salut, treball, educació i habitatge. Les tres primeres sí que les oferim però de la quarta no se’n sap res. Tots acabarem vivint en pisos pastera.

No haver creat un gran parc públic d’habitatge de lloguer ha estat un desastre que pagarem car. No es pot deixar al lliure mercat una cosa que va escassa perquè el resultat és l’especulació i el despropòsit. Solució: lloguers a preus socials. No gratuïts. Algú hauria de poder explicar als antisistema que el concepte de gratuïtat no existeix. Lloguer a preus justos per a tota una vida. Pagar el que sigui just amb la seguretat que no t’hauràs de moure cada quatre anys com passa ara.

Potser ja és molt difícil però s’ha d’intentar i si cal canviar d’arrel les lleis, doncs es canvien, encara que provinguin d’una Constitució que consagra la propietat privada però que oblida com ens ho farem per assegurar els mínims bàsics de confort dels ciutadans. Avui encara estem encotillats per lleis fetes des de la renúncia i des de la por. Canviem-les sense esperar més. Tota la resta serà posar pegats i el pitjor està per venir. La solució no és l’ocupació, seria massa fàcil. Si el problema és social hem de trobar una solució social. Per alguna cosa ha de servir la democràcia.

TOTS ELS “SENSE MORDASSA” DE JOAN LAFARGA

“Oh! Benvinguts! Passeu, Passeu…

http://blocs.gracianet.org/post/15/3292

Cartalunya, el país de lo Cartanyà

http://blocs.gracianet.org/post/15/3237

ERC ja no sent els colors

http://blocs.gracianet.org/post/15/3188

Imma Mayol antisistema?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3133

El toc de Carretero a ERC

http://blocs.gracianet.org/post/15/3073

El problema de CiU

http://blocs.gracianet.org/post/15/3022

Gràcia (també) postnacional?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2973

2006 com a record

http://blocs.gracianet.org/post/15/2938

 A Ricard  Estruch, nou president de la Festa Major

http://blocs.gracianet.org/post/15/2921

Episodis d’un altre temps

http://blocs.gracianet.org/post/15/2902

Felicitats, Dolors Martínez

http://blocs.gracianet.org/post/15/2854

Políticament orfes

http://blocs.gracianet.org/post/15/2827

Els crèdits

http://blocs.gracianet.org/post/15/2777

Tripartit.2

http://blocs.gracianet.org/post/15/2725

ERC: traïció o canvi?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2679

Ciutadans. Qui ha creat el monstre?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2618

Joan Lafarga és escriptor i geògraf

“Oh! Benvinguts! Passeu, Passeu…

…de les tristors en farem fum”. Ha estat una setmana moguda per a aquesta secció de La Tortuga. Força desagradable si m’ho permeteu, però cadascú és com és.

Jo expresso les meves opinions, que no vol dir que hagin d’agradar tothom, si ho volgués, escriuria les obvietats òbvies que ments òbvies volen llegir òbviament. No és el cas.

Però no contestaré. Em conformo a omplir cada dilluns el petit espai que en Carles Salat em va oferir, amb les idees que jo vulgui, que d’això es tracta.

No contestaré cap requeriment que em faci cap dels personatges de ficció que semblen sortits d’alguna experiència onírica o potser de la passarel·la irrepetible de la cançó de Jaume Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”. Caricatures de realitats, que segur que existeixen, però que no m’interessen. Petits censors que decideixen qui és bo i qui és dolent, qui pot i qui no pot escriure. Que arriben a demanar a l’editor que despengi un article perquè no és del seu grat. No poden ser reals, si fossin de veritat no els mancaria el mínim sentir de l’humor que permet encaixar la crítica. Petits talibans de la progressia que només parlen a través de pseudònims i així semblar més valents.

No contestaré. No us hi mateu. Em quedo amb els lectors que, els agradin o no els meus articles, que de tot hi deu haver, són respectuosos. I en són la immensa majoria. O amb qui des de la valentia (amb nom i cognom) discrepen de mi. Només faltaria. Com amb en Josep Maria Vives o, de ben segur, amb l’Àlex López de qui tinc un molt bon concepte personal, per bé que el seu partit hagi seguit un camí per a mi del tot incomprensible. Em quedo amb qui discrepa, no amb qui repudia.

No cal agradar-se. Cal respectar-se. Cada setmana llegeixo articles a Gracianet que fan sentir vergonya aliena i no per això demano que els retirin.

I sí, ho torno a afirmar, el meu país és un país de boletaires. Mentre altres països caminen cap a la sobirania, el nostre camí és anar a caçar bolets. Som així d’originals. Com en Pasqual, un altre dels personatges de la cançó d’en Sisa.

Qui vulgui saber, que llegeixi tots els Sense mordassa que he anat publicant i veurà si sóc això o allò. O que vagi a http://blocs.gracianet.org/post/15/3236. Tots podem aprendre de tots. El que té de bo escriure a rostre descobert és que et defineix. El que té de dolent respondre emboscat és que et retrata.

No parlo amb desconeguts. La meva mare m’ho va ensenyar de petit i jo li vaig fer cas.

TOTS ELS “SENSE MORDASSA” DE JOAN LAFARGA

Cartalunya, el país de lo Cartanyà

http://blocs.gracianet.org/post/15/3237

ERC ja no sent els colors

http://blocs.gracianet.org/post/15/3188

Imma Mayol antisistema?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3133

El toc de Carretero a ERC

http://blocs.gracianet.org/post/15/3073

El problema de CiU

http://blocs.gracianet.org/post/15/3022

Gràcia (també) postnacional?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2973

2006 com a record

http://blocs.gracianet.org/post/15/2938

 A Ricard  Estruch, nou president de la Festa Major

http://blocs.gracianet.org/post/15/2921

Episodis d’un altre temps

http://blocs.gracianet.org/post/15/2902

Felicitats, Dolors Martínez

http://blocs.gracianet.org/post/15/2854

Políticament orfes

http://blocs.gracianet.org/post/15/2827

Els crèdits

http://blocs.gracianet.org/post/15/2777

Tripartit.2

http://blocs.gracianet.org/post/15/2725

ERC: traïció o canvi?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2679

Ciutadans. Qui ha creat el monstre?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2618

Joan Lafarga és escriptor i geògraf 

Som un país de broma. Incapaços com som de mantenir uns mínims de dignitat nacional (això de l’estatut és de pena), incapaços de voler un projecte polític que apunti a algun lloc, el que sigui, però que apunti, ens hem refugiat en la gastronomia, el futbol i sobretot hem acabat sent un país de caçadors de bolets. Per què no sortia això dels bolets a l’estatut? encara que fos al preàmbul. Ja m’ho imagino, article 1: “ Catalunya és constitueix en país caçador de bolets”. Això sí, innegociable, competències exclusives. Els altres articles són el de menys i de diners no ens en caldrien.

Ens vam passar 23 anys (ja cansa això dels 23 anys de Convergència) sense saber massa bé on anàvem, però mantenint un to de serietat suficient. Volàvem en cercle però manteníem les formes. Els independentistes (que aleshores n’hi havia) ens estiràvem els cabells. Avui no volem ni en cercle. No aixequem el vol.  Ni ho pretenem. Som un país de conya.

Això sí tenim partits polítics de tots colors. N’hi ha que eren independentistes i que no se sap massa bé què defensen ni a qui defensen. Si almenys ells ho sabessin seria un gran què. Potser la política estriba en defensar-se un mateix i les teves cosetes. També tenim consellers que proposen posar les drogues als prestatges del Caprabo (hi haurà promocions 3×2?). I regidores-Armani que es declaren antisistema abraçades fèrriament al sistema que els ho recompensa generosament. També tenim antisistemes que preparant-se per fer la revolució, que és imminent, fan maniobres militars contra el drac del Parc Güell que és competència de la regidora-Armani antisistema d’abans i resulta que els deté la policia del conseller de les drogues,  que, a més, és el marit de la regidora-Armani antisistema. Excessiu. Som un país de broma.

Com que no puc ser ciutadà lliure d’un país lliure i seriós anomenat Catalunya vull ser-ho de Cartalunya i que el meu president sigui lo Cartanyà, un element impresentable, políticament incorrecte però clar i transparent com un doll d’aigua. Vull que, a més ho sigui vitalici, així ens estalviaríem espectacles tan poc edificants com els viscuts els darrers tres anys. Per començar que retornin les competències a Espanya, que ells ho fan millor. Com amb la Llei de Dependència (què volíem esperar d’una llei que es s’anomena així?). Amb lo Cartanyà tampoc no anirem enlloc, però això a qui li interessa si podrem continuar caçant bolets?

TOTS ELS "SENSE MORDASSA" DE JOAN LAFARGA

Cartalunya, el país de lo Cartanyà

http://blocs.gracianet.org/post/15/3237

 
ERC ja no sent els colors

http://blocs.gracianet.org/post/15/3188

Imma Mayol antisistema?

http://blocs.gracianet.org/post/15/3133

El toc de Carretero a ERC

http://blocs.gracianet.org/post/15/3073

El problema de CiU

http://blocs.gracianet.org/post/15/3022

Gràcia (també) postnacional?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2973

2006 com a record

http://blocs.gracianet.org/post/15/2938

 A Ricard  Estruch, nou president de la Festa Major

http://blocs.gracianet.org/post/15/2921

Episodis d’un altre temps

http://blocs.gracianet.org/post/15/2902

Felicitats, Dolors Martínez

http://blocs.gracianet.org/post/15/2854

Políticament orfes

http://blocs.gracianet.org/post/15/2827

Els crèdits

http://blocs.gracianet.org/post/15/2777

Tripartit.2

http://blocs.gracianet.org/post/15/2725

ERC: traïció o canvi?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2679

Ciutadans. Qui ha creat el monstre?

http://blocs.gracianet.org/post/15/2618

Joan Lafarga és geògraf i escriptor

ERC ja no sent els colors

ERC es queixa amargament que li estem molt a sobre. I té raó. Li estem molt a sobre, no n’hi deixem passar ni una. Però no té raó quan diu que hi ha una conxorxa mediàtica del Grup Godó en contra d’ella. No cal conxorxa, ho estan fent de tal manera que qui no està desconcertat, està emprenyat i sinó se sent enganyat. Però en el que tothom està d’acord és en no entendre res. No s’entén res del que fa ERC: Carod defensant les olimpíades a Madrid 2016, la tercera hora de castellà (hi haurà quarta i cinquena?), la Llei de Dependència que envaeix competències, postures i votacions diferents al Parlament de Catalunya o a Madrid…I la legislatura només ha començat. Fa por de pensar quantes renúncies més poden anar venint.

El què passa amb ERC és que va ser el partit polític més crític quan manaven els altres. I ben fet que feia. Les autopistes havien de ser gratuïtes, els mitjans de comunicació havien de ser independents, l’administració no havia d’estar polititzada, els càrrecs s’havien de donar per competència no per amiguisme o a familiars i moltíssimes més coses. Molts s’ho van creure, els van seguir i ara la decepció és més gran. És una decepció proporcional a les esperances que hi van dipositar. Una decepció galàctica. I sorprenent pel poc temps que han necessitat per transformar-se en el que són, un partit que no es reconeix ni a sí mateix.

ERC ha estat el darrer partit en abandonar el plus de sentiment que els havia caracteritzat. La resta de partits el sentiment ja fa anys que no saben on para. I ningú no els hi reclama, ja no enganyen ningú. ERC fins fa poc oferia el que els altres no tenien: il·lusió. Ara els seus polítics/càrrecs són uns professionals. N’hi haurà de bons i de dolents, com a tot arreu, però els manca ànima. Fan les coses perquè toca, no perquè les sentin. Ho fan com els jugadors de futbol que avui marquen gols aquí i demà els marcaran allà. Ahir eren independentistes i avui postnacionals. Demà? Ja ho veurem, depèn de cap on bufi el vent. Sense immutar-se. Sense sentiment.

Però ERC oblida que no tot són càrrecs remunerats, que també hi ha una afició que sent els colors i que ara se sent decebuda i dolguda. I oblida també que sense afició no hi espectacle. I per si no hi han pensat, sense espectacle no hi haurà tantes poltrones.

ERC es queixa amargament que li estem molt a sobre. Però no veu que ha estat el darrer partit en vendre’s l’ànima. Molts s’hi va refugiar perquè hi trobaven un aire diferent. Però sense ànima ja és com els altres. I per això ja hi ha els altres. Ara els cau a sobre la crítica dels qui se senten abandonats per la darrera esperança de creure en alguna idea.

Si ERC fos un equip de futbol podríem dir que ja no sent els colors.

Joan Lafarga és geògraf i escriptor

Imma Mayol antisistema?

Imma Mayol s’ha superat a si mateixa. Algun dia es posarà límits als nostres representants i la seva immensa capacitat de fer el ridícul? Que es pensen que és un concurs on guanya qui la diu més grossa? Ja està bé que els nostres polítics facin espectacle. Aviat serà condició necessària passar un any a l’Institut del Teatre per dedicar-se a fer de polític. Lamentable. Polònia, el magnífic (i únic?) programa de la TV3 tripartita us deixa curts. Sou els seus millors guionistes.

Imma Mayol pot ser moltes coses però segur que no és una antisistema. I no ho és perquè no pot ser-ne encara que vulgui. Perquè el sistema al que tan critica (?) li recompensa, més que generosament, la seva dedicació. La seva dedicació justament a que el sistema funcioni. I si funciona bé per algú és per a ella mateixa.

No estar d’acord amb determinades facetes del sistema econòmic i/o polític  que impera i que, no ens enganyéssim pas, no té alternativa creïble, no vol dir ser antisistema. Vol dir discrepar i prou. També discrepa l’extrema dreta. És antisistema l’extrema dreta?

Els progres de postal, com la Imma Mayol i els seus palmeros, fa temps que acaronen el sistema amb apassionament perquè volen que duri, i duri, i duri…Quants anys fa que hi dediquen els seus millors empenys? Quants anys fa que hi tenen els seus ingressos mensuals ben assegurats per aquest sistema polític?

No sigueu hipòcrites. Sou revolucionaris de dilluns a divendres. El cap de setmana a esquiar o a navegar. O no? Sou revolucionaris perquè teniu l’absoluta seguretat que la revolució no vindrà mai. Només de pensar-hi us venen basques. Només d’imaginar que us ho prendrien tot i que hauríeu d’anar a toc de xiulet us ve vertigen. Quan t’acostumes al luxe no pots ser antisistema. Ets sistema en estat pur.

S’ha publicat que la Mayol guanya 110.000 euros l’any. No sé si la xifra és certa o no. Aquest debat no m’interessa. Em sembla bé que els polítics estiguin ben pagats i treballin per la societat, però és una quantitat, que sumada al segon ingrés familiar de la regidora (sí, la del conseller, antisistema també?), us situa en una bona situació econòmica. Una posició econòmica molt per damunt de la mitjana, molt més pròpia dels poderosos que dels que han de filar prim per arribar a final de mes.

No ens prenguis el pèl Imma. He mirat la meva nòmina i he vist que proporcionalment ets molt, molt, però que molt més prosistema que jo.

Aquests són els que ens alliçonen constantment i ens parlen d’ètica i de solidaritat i qualifiquen els que hi discrepem políticament de ser de dretes. Doncs mireu, perdonavides, a mi en van ensenyar que ser rigorós, sincer, honest, conseqüent i autocrític són valors d’esquerres. Potser sou progres però ser d’esquerres és tota una altra cosa.

Joan Lafarga és geògraf i escriptor

El toc de Carretero a ERC

Hi ha moguda a l’òrbita d’ERC. No al partit. Als partits només  hi ha debat quan es perden les menjadores. Potser és humà però cal saber-ho. Però, ara per ara, la menjadora d’ERC és gran i una infinitat de pollets picotegen amb una gana esfereïdora i el debat encara no els ha arribat. Però ja els arribarà.

Joan Carretero hi ha dit la seva i ho ha situat en el món de l’astronomia a través dels dos articles publicats aquest cap de setmana passat en el diari AVUI sota el nom de “De planeta a satèl·lit”. Genial el títol. I bons els arguments. Carretero descriu el que està passant a ERC amb arguments que jo mateix he exposat modestament en aquesta modesta tribuna. I molts votants i exvotants d’ERC també. Ell ho fa, però, amb molt més coneixement de causa.

ERC s’ha satel·litzat i s’equivoca. Hores d’ara només la poden rescatar de la iniciativització definitiva els seus militants. On són? No ho sé, però quan te’n trobes algun de conegut pel carrer no saben com justificar-se. Només saben donar explicacions els professionals, els que es guanyen la vida amb la política.

Cal recordar que quan ERC va optar pel NO a l’estatut va ser quan les federacions regionals van plantar cara a la direcció. I la primera en fer-ho va ser la federació del Pirineu. La de Joan Carretero. La direcció tenia altres projectes. Encara que després van pretendre vestir-ho de summum de la democràcia interna. Pocs ho van creure. El patriotisme social ja es dibuixava.

Però la decisió de constituir el Tripartit.2 qui la va prendre? El Consell Nacional amb uns resultats sospitosament unànimes, a la búlgara se’n deia abans. Algú pot explicar quants dels membres d’aquest Consell Nacional cobren un sou amb càrrec a la Generalitat per la seva dedicació política? Com a mínim és sospitós. No es podia haver convocat una conferència? Ja no dic un congrés extraordinari. El tema no era prou important? O potser per això.

Les òrbites d’ERC i de CiU estan desorientades. Per motius diferents. Però és significatiu que, en canvi, les òrbites de l’esquerra tradicional i de l’esquerra pija estiguin encantades de la vida.

Si les bases d’ERC no es revolten i forcen una giragonsa política algú buscarà nous camins, no sé què farà Joan Carretero, però caldrà buscar uns altres horitzons per retornar un independentisme que s’ha estovat massa, i massa depressa, a l’escalf de les cadires i dels cotxes oficials. Caldrà retornar l’independentisme d’esquerra a la categoria de planeta enlloc de satèl·lit.

Joan Carretero ha escoltat l’entorn i ha donat un toc d’alerta. Ara caldrà que la direcció d’E en prengui nota i recuperi la R i la C.