latortuga.cat

Xavier Barberà és Llicenciat en Filologia Catalana i membre de l'executiva del PSC-Gràcia

“Ségolène”

Diumenge se celebren eleccions presidencials, en primera volta, a França i potser quan algun gracienc o gracienca tortugaire llegeixi aquest article ja se sabrà quins són els dos candidats francesos que passen a la segona volta. De candidats n’hi ha diversos i de tots colors: des de l’alternatiu José Bové fins al monàrquic Philippe de Villiers passant per la troskista Arlette Laguiller. Però com tothom més o menys informat sabrà, sols quatre tenen possibilitats reals de passar el filtre del dia 22 d’abril: l’ultradretà Jean Marie Le Pen, el democratacristià François Bayrou, el conservador Nicolas Sarkozy i la socialista Ségolène Royal.

Des de Catalunya, on els progressistes som centenars de milers, veiem amb mals ulls l’ascens d’en Le Pen. Perquè representa tot allò contra el que Catalunya ha lluitat durant dècades: el racisme i la xenofòbia (davant l’obertura i l’acollida catalanes), la demagògia (davant del realisme i el pragmatisme català) i la radicalitat (davant del seny i el diàleg dels catalans i catalanes).

A França hi ha dues vies clares: Sarkozy i Royal. Aprofitant aquest bipartidisme i donant-se-les de “tercera via” i d’àrbitre apareix en Bayrou. Diu que agafa coses d’un niu i de l’altre, però cal no oblidar que està en un partit de dretes com la Unió per la Democràcia Francesa (UDF). Sí que és cert que al costat d’en Sarkozy sembla més socialdemòcrata del normal, però tot i així no ho pot camuflar tot.

Sarkozy, a darrera hora, s’ha posat la disfressa de “progre”. Ha passejat per barris amb forta presència d’immigrants, es preocupa per la taxa d’atur i ha apostat per l’interclassisme (el seu lema “Ensemble tout devient possible”, “Junts tot és possible”, n’és una bona mostra). Però pot enganyar a molts però no a tots.

I finalment tenim la Ségolène Royal, la candidata socialista, la candidata de les esquerres, la candidada dels progressistes. Ella, més que els altres, sí que representa un veritable canvi. Perquè farà de la lluita contra l’atur juvenil la seva principal ruta, perquè està feliçment obsessionada en retornar la política a la ciutadania i perquè és dona.

Ser dona no és un valor en si mateix, però que arribi a l’Elisi algú del sexe femení seria tota una fita. En el país que té per divisa “Llibertat, igualtat i fraternitat”, que ella ocupés la presidència de la república seria, com a mínim, el triomf de la igualtat, la igualtat entre homes i dones.

Ségolène aporta a la campanya no sols la novetat del gènere, també hi aporta proximitat, novetat, convicció i lluita. Perquè per ser on és ha hagut de lluitar contra els altres candidats, contra els altres partits, contra alguns mitjans de comunicació; fins i tot, contra gent del seu propi partit.

Per això val la pena que els francesos i franceses apostin per la participació; i dins de la participació, que apostin per la Ségolène. Perquè la Vella Europa no es mereix polítics del passat com Le Pen o Sarkozy. Es mereix la Ségolène, es mereix moltes Ségolènes.

Tots els articles de Xavier Barberà 

Xavier Barberà és Llicenciat en Filologia Catalana i membre de l'executiva del PSC-Gràcia

“Enquestes”

Inicio aquesta col·laboració setmanal amb La Tortuga amb molt de gust. Aquesta col·laboració durà per títol “Ets i uts”, per dos motius. Per una banda, perquè penso dir les coses amb els seus ets i uts; si més no, amb els meus ets i uts. Per altra banda, perquè estem assistint a una minva preocupant de les expressions catalanes més genuïnes, més populars i més ancestrals. Ara ja no expliquem les coses amb tots els ets i uts. Ara les expliquem amb detall, a fons, en profunditat, extensament, etcètera. Per això, per posar el meu gra de sorra en pro de la seva recuperació, poso “Ets i uts” com a títol de la secció.

Bé, anem a la primera col·laboració, la qual, com haureu vist, du per títol “Enquestes”. Per què? Doncs perquè recentment el Centre d’Estudis d’Opinió ha fet pública una enquesta amb l’actual intenció de vot dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I d’aquesta enquesta en resulta guanyador el PSC, amb un suport del 20,2% (tinguem en compte que a les eleccions del passat 1 de novembre el PSC va rebre el vot del 17,6% de la gent).

En segon lloc apareix CiU amb un 19,5% (17,6% l’1 de novembre). En tercer lloc ERC amb un 9,6% (7,8%). ICV és el quart amb un 7,2% (5,9%). El penúltim lloc és per al PP, qui té actualment el suport del 4,1% (5,3%). I tanca la llista Ciutadans amb l’1,8% (1,7%).

El PSC treu gairebé 3 punts més que el novembre, fruit de la bona imatge presidencial que està donant José Montilla, qui s’ha consolidat com a conductor d’un govern que fuig del soroll, que evita els debats estèrils i que gestiona el dia a dia amb eficàcia.

CiU també millora els resultats del novembre pujant gairebé dos punts, producte de l’oposició dura però respectuosa que està fent el seu cap de files Artur Mas. També és una bona notícia per al tripartit que ERC guanyi també quasi dos punts, traducció de la imatge governamental que està donant Carod, Puigcercós i companyia en les seves respectives conselleries. Com també és una excel·lent notícia per al Govern d’Entesa que ICV passi d’un 5,9% el novembre a un 7,2% ara.

Per als que som progressistes i catalanistes, per què negar-ho, ens alegra tant la baixada del PP com l’estancament de Ciutadans. El paper que està jugant el Rajoy, l’Acebes i companyia en el procés de pau del País Basc, negant el pa i la sal al govern d’en Zapatero, està començant a passar factura. Tampoc recull cap fruit, després de quatre mesos al Parlament, Ciutadans, ja que la gent percep que el catastrofisme que dibuixen (el castellà, perseguit?) i les nul·les propostes programàtiques (a part del bilingüisme, proposen alguna cosa ren matèria social, econòmica o cultural?) que fan els dóna una imatge de bluf, de moda, d’espuma, que no els ajuda a consolidar-se.

Per acabar, la gran notícia de tot plegat i l’explicació de perquè tothom guanya adeptes és que ara hi hauria més participació; i això, després de tant tombar i tant girar al voltant de l’abstenció és molt positiu per a la democràcia ja que indicaria que la ciutadania s’acostaria a la política amb més implicació i amb més interès.

Aquests són els resultats del CEO i així els he interpretat amb els meus ets i uts.

Tots els articles de Xavier Barberà