L’Elefant Trompeta

ANIMALARI, Poemes i il·lustracions Glòria Falcón, Composició musical Mercedes Delclós, SD Edicions (2009) –> El que us porto avui no és un recull de contes, sinó més aviat de poesies o de poemes musicats. I és que aquesta fantàstica selecció de poemes sobre animals ve acompanyada de les partitures de manera que es transformen en petites cançonetes sobre animals diferents: un mussol, un pop, un pingüí… Tots els animals que pugueu imaginar.

Hola a tots i totes! L’altre dia, buscant una il·lustradora que m’interessava força, vaig anar a parar a aquesta web, es tracta de Plum Pudding, una espècie d’agència d’il·lustradors, en la que cadascú d’ells disposa d’un espai amb el seu portfolio i biografia.

Una vegada trobés l’il·lustrador que t’interessa, pots veure totes les il·lustracions penjades i i saber-ne una miqueta més.

Webs com aquesta, suposo que n’hi ha forces, però em va cridar l’atenció, el seu disseny senzill i bonic a la vegada, gens recarregat i molt adequat per a il·lustradors que es dediquen sobretot al món dels nens; i perquè tenen exposats treballs d’uns 70 il·lustradors, que en són uns quants, la veritat.

També tenen un part de notícies, on podem trobar totes les notícies relacionades amb les novetats més importants dels seus il·lustradors, així com altres relacionades amb el món de l’àlbum il·lustrat en general.

Molt interessant, la veritat.

Aviat s’acosta el dia del pare, i a mi em sembla terrible aquesta tradició, ja que per fer un regal a un pare no cal que t’ho marqui el calendari ni el Corte Inglés… Però en fi, sempre li trec quelcom positiu de tot plegat i és que em serveix aquest dia, per buscar contes dedicats als pares, contes que ens expliquen el que ens estimen i el que es fan estimar. Enguany us en porto quatre. A veure si us agraden:

A DORMIR, NIL!, Marcus Pfister, Editorial Joventut (2009) –> És hora d’anar a dormir, i evidentment, el Nil com molts altres nens, no té cap intenció d’anar-se’n a dormir. Té ganes de jugar amb el papa, cantar, ballar… en definitiva, passar-s’ho bé.

El pare d’en Nil, ja no sap com fer-s’ho per posar al Nil al llit…

Un conte bonic i simpàtic, protagonitzat per un dolç hipopòtam i el seu pacient pare.

AL LLIT, PETIT MONSTRE!, Mario Ramos, Editorial Corimbo (2009) –> De nou, un conte amb una història molt similar a la que us he explicat abans. Aquesta vegada el protagonista és “un petit monstre” i el seu pare. Un monstre que no saps com manegar-s’ho per no anar a dormir, balla al damunt del llit, fa tonteries amb la pasta de dents, demana un got d’aigua… En fi, excuses!

¿Y POR QUÉÉÉ?, Yaël Vent des Hove, Editorial Joventut (2009) –> Un conte fantàstic per aquells nens o nenes que fan constantment la mateixa pregunta: “I per què?. Pobres pares pacients, que contesten a totes les preguntes, a vegades sense sentit. Doncs bé, això mateix li passa al pare de la nostra granoteta protagonista que es pregunta perquè al seu pare li agrada la bassa on viuen, perquè llegeix assegut en un nenúfar, perquè no caça mosquits amb ell, perquè li agraden més les mosques… i així consatantment durant tot el relat.

Un conte ple de repetició, tendresa i humor. Molt dolç i bonic.

TERRIBLE, Alain Serres, Il·l. Bruno Heitz, Libros del Zorro Rojo (2010) –> Terrible és el nom perfecte per aquest llop, i és que té atemorit a tots els que l’envolten, la seva dona, els seus quatre fills, i tota la resta de llops que viuen al bosc: al carter, als polícies, al pintor… Però en Terrible amaga un secret, un secret que potser faria que perdés la seva imatge tan terrible. El voleu conèixer?

És un conte amb una història molt divertida i bonica, que val molt la pena de fer-hi un cop d’ull, i és que el Zorro Rojo mai s’equivoquen en les històries que escullen per a serr publicades.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

A la meva escola, com suposareu evident, no es van suspendre pas les classes, de fet, en un principi tampoc semblava per tant… De fet, ahir va haver classe, i amb 19 alumnes de 25, vam passar un dia força estrany. Al matí es preveia normal, un dilluns més de pluja, no resultava pas estrany. Però ja cap al migdia, la pluja es va anar transformant, i a les 3 quan vaig tornar, ja estava nevant de valent, i més que ho va fer la resta de la tarda. Amb els nens, ens vam acostar a les finestres i portes a mirar com queia la neu. De fet, la majoria d’ells de ben segur que mai l’havien vist, o si no, mai l’haurien vist fora d’una pista d’esquí o de la muntanya. I és que veure nevar a Barcelona, no és el més habitual.

Les seves carones, i les de les senyoretes (perquè negar-ho), eren d’una fascinació absoluta. El pati, les plantes… tot es va cobrir de neu, i al carrer igual (i jo que ja havia decorat la classe amb floretes de primavera).  Un dia perfecte, per aprofitar i explicar als més petits, què és la neu, perquè nevava en comptes de ploure, i com era el gel. Molts d’ells, ho van comprendre a la perfecció, i va ser una tarda d’allò més particular. Una tarda que va acabar amb un dibuix sobre la neu, el que havien vist nevat: cases, cotxes, plantes, arbres… i evidentment uns dibuixos força poc pintats i molt blancs.

Avui al matí, estaven eufòrics. Qui més qui menys havia tocat la neu, fet un ninot de neu, havia llençat una bola de neu a algun familiar o amic… Tots d’allò més nerviosos explicant les seves aventures amb la neu. La senyoreta evidentment, també va tenir la seva pròpia experiència amb la neu ahir, però evidentment, se la guarda per a ella mateixa.

I és que la neu té alguna cosa que fascina a grans i petits, i és que podries estar-t’hi molta estona mirant com cau i mai et cansaries.

El Rei Mides no és un conte gaire popular entre els nens d’avui dia, de fet les versions que hi ha són força escasses, i una d’elles és la que us porto avui.

EL REI MIDES, Margarita Ruiz Abello, Trad. Enriqueta Capellades, Editorial Combel –> Aquesta es tracta d’una adaptació d’aquest conte de Combel, en un format molt econòmic, que ens acosten a partir d’un format com el dels antics “troquelados”. Una de les poques versions que he trobat de la història, amb il·lustracions força clàssiques, però maques.

“Vet aquí una vegada hi havia un rei, el Rei Mides, rei de Frigia i fill de Gordias. Un Rei amb una cobdícia que no tenia fi.
Un bon dia, va ser trobat en el seu reialme Silenus, pare del Déu Dionisi, que havia begut i s’havia perdut per les terres de Mides. Aquest, coneixedor de qui era, li va oferir allotjament  amb una extrema amabilitat al seu palau. Li va oferir les millors cambres, els millors menjars. En agraïment Dionisi li va oferir a Mides el compliment del seu més gran desig. Mides va demanar que li agradaria convertir en or tot el que toquessin les seves mans.
Dit i fet, el Déu va complir la seva promesa i va desaparèixer per sempre més. Volent comprovar el seu nou poder, Midas va començar a tocar tot el que l’envoltava: un arbre del jardí, les parets i murs del seu palau, els mobles… Tot es transformava en or al seu pas.
Cansat de tot plegat, va seure en el seu tro i va demanar que li portessin alguna cosa per menjar. Però el menjar també es convertia amb or. Ningú es volia acostar al Rei per por de transformar-se en una estàtua d’or. Ni tan sols la seva filla. Al final el Rei sentia tanta gana que va implorar al Déu que li havia atorgat aquell fantàstic Do, que li prengués.
Dionisi li va dir que anés al riu Pactolus i s’hi banyés, les seves aigües el purificarien i li prendrien el do atorgat per sempre més. I és que tot l’or va anar a parar al riu.
Però les desgràcies del Rei Mides no acaben aquí, i és que d’ell se’n coneix una altra història. Es diu que passat l’episodi de l’or, Mides trasllada la seva residència a la selva, on vivia el Déu Pan, el Deú protector dels ramats. Aquest feia ostentació dels seus cants i la seva prodigiosa veu davant les nimfes del lloc. Fins i tot va reptar al mateix Apolo, Déu Olímpic de la música.
Es va celebrar un certamen o competició musical en la que participaven els dos Déus i a la que el Rei Mides va assistir. El primer en tocar la seva rònica flauta va ser Pan, que va encandilar a Mides, i Apolo amb la seva lira va agradar a la resta, inclòs el jurat, que el va proclamar vencedor del certamen.
El Rei Mides disgustat amb el resultat, es va atrevir a proclamar que el guanyador havia de ser Pan, i el propi Apolo encoleritzat va transformar les seves orelles en dues orelles de ruc.
El Rei avergonyit del seu nou aspecte se les amagava sota d’un barret o un turbant, i només el seu barber en coneixia el secret. Aquest no el podia desvelar a ningú, tot i que ho desitjava amb totes les seves forces. Així que un bon dia va decidir cavar un forat a la terra i a aquell forat explicar-li el secret del Rei. Fet això, el va tapar novament amb terra.
D’aquella terra en van sorgir un munt de canyes que quan bufava el vent, repetien una vegada darrera de l’altra el secret del Rei.
Avergonyit, el Rei es va acabar traient la vida.”

Aquesta és el conte o més ben dit, la llegenda del Rei Midas. Un Rei conegut per poder transformar tot el que tocava en or.
I és que el personatge del Rei Mides va existir en realitat, fou un rei que va governar Frigia (una antiga regió de l’Àsia Menor) entre el 740aC i el 696aC. Durant el seu regnat es va produir la millor època d’expansió del seu territori, fet que va fer que el rei acumulés grans riqueses al seu voltant. Va ser durant el seu regnat quan els grecs es van fixar en aquest rei i van decidir que es convertís en part de la seva pròpia mitologia, creant-ne la llegenda que us he explicat abans.
Finalment el Rei Mides es va suïcidar després d’un munt de conflictes i invasions.

Però qui va escriure la llegenda del Rei Mides? La llegenda va ser durant molts anys, una història de tradició oral a Grècia, com passa també amb les nostres pròpies llegendes, i va ser Ovidi, un poeta romà, que en el seu llibre Metamorphosis, escrit al segle IaC, explicava entre altres aquesta història. Un llibre on es recollien els relats dels Déus i molts dels aspectes relacionats amb la  mitologia grega, tan els seus Déus, com les històries en les que els humans hi tenien relació, com la que avui ens ocupa.

En algunes versions posteriors se’ns explicava que en el moment en que el Rei Mides és capaç de transformar tot en or, toca a la seva pròpia filla, Zoe, que s’acaba convertint en una estàtua d’or, fet que fa que la seva desgràcia encara sigui més gran.

Com a curiositat també podem destacar que el fet de que sigui el riu Pactolus on va el rei Mides a perdre el seu poder, no és aleatori, sinó que es tracta d’un intent per part de la pròpia llegenda de donar una explicació mitològica al fet de que en realitat, aquest riu tingui un alt contingut en or. De manera que és també a aquest indret geogràfic, aquest riu al que també acompanya la llegenda del Rei Mides.

Però el que sembla prou evident, és que el que us he explicat són dues històries, com dues aventures diferents que viu el propi Rei Mides i que l’acaben portant a la seva desgràcia i per tant al seu suïcidi. Dues històries que es poden explicar per separat, i de la que jo personalment només en coneixia la primera. Tot i que l’element del rei amb orelles d’ase, em resultava familiar.

Al llarg dels anys i dels segles, s’han fet moltíssimes adaptacions d’aquesta història, que en un inici no va ser creada com un conte, sinó com una llegenda,  fins que ha arribat als nostres dies de la forma que la coneixem ara; i on el Rei Mides s’ha convertit en un autèntic personatge de conte.

Fins i tot Disney en va fer un curt l’any 1935 sota el títol de “The Golden Touch”.

Tot i no ser una faula ni un conte, aquesta llegenda també té la seva pròpia moralina, sobretot pel que fa a la primera part, que podríem dir que és la més coneguda, i és que la “avaricia rompe el saco”.

Il•lustracions
Abans de portar-vos il•lustracions o pintures sobre aquest personatge, us vull ensenyar una moneda de l’època i una reproducció de la seva tomba.

Les primeres il•lustracions que us porto, són com sempre en blanc i negre.

Ja en color us en porto moltes més, algunes d’elles són quadres, altres il•lustracions més modernes, i la darrera és una il•lustració de Walter Crane de l’any 1893 en la que s’observa com la filla del Rei es converteix en estàtua d’or.

Cal dir que la majòria d’imatges fan referència a la primera part de la llegenda, al poder que té el Rei de convertir tot el que toca en or. Ot i així en una de les imatges anteriors, hem pogut observar com apareix el judici que emet el Rei quan escolta la flauta de Pan i la lira d’Apolo.
A continuació, us porto una seqüència de tres imatges en les que s’observa perfectament com es tracta de la versió en la que la filla es convertida en or i en com es tornar a convertir de pell i óssos gràcies a l’aigua recollida en el riu.

Per acabar us deixo amb la portada d’un conte en castellà i en les imatges extretes del curt de Disney de l’any 1935.

NO ME DA MIEDO, 10 historias escalofriantes, Arthur Tenor, Traducció Susana Andrès, Editorial Pirueta (2009) –> 10 històries esgarrifoses, així és com els editors d’aquest llibre l’han “subtitulat”, i és que es tracta d’un recull de deu fantàstiques històries protagonitzades pel gripau Baltassar, el llop Lobitón, el monstre Veotodo, Clémentine, Pedro i Alícia… tots ells protagonitzen històries que ens ajudaran a descobrir i superar les seves pors i també les nostres.  Històries divertides, sorprenents i curioses acompanyades per unes il·lustracions excel·lents. I és que a part de cada història, podem trobar rimes i cançons entorn als seus protagonistes, endevinalles o fins i tot manualitats. És un llibre no només per ser llegit, sinó també per ser treballat, cantat i endevinat.

Molt bonic!

Avui mateix, per la tarda, si teniu ganes de conèixer un bon poemari, només cal que us acosteu a Casa Anita. I és que a les sis de la tarda es fa la presentació d’Animalari fent un recital de poesies i cançons. Animalari és un recull de poesies que ens parlen, com el seu nom indica, d’animals, són poesies fetes cançó i acompanyades d’unes il·lustracions precioses.

Si hi voleu anar, hi esteu convidats, i així a la vegada també coneixeu aquesta fantàstica llibreria de les que tantes vegades us he parlat.

Però no patiu per si no hi podeu anar i voleu conèixer el llibre, sapigueu que aquest març i el proper abril s’aniran realitzant diverses presentacions a altres llibreries com: la Central, A peu de pàgina, la Robafaves (Mataró), l’Abacus de Sant Cugat…

Hi ha contes molt bonics i especials que ens ensenyen les formes de vida d’altres cultures, móns o civilitzacions antigues. Avui ens anem a la tribu dels Toblongs per arribar a un conte típic de la literatura oriental, sense oblidar-nos fer una parada per la mitologia grega. Els voleu conèixer amb mi?

LA TANGA I EL GRAN LLEOPARD, Roberto Malo i Francisco Javier Mateos, Il·l. David Laguens, Editorial Comanegra (2009) –> La Tanga és la filla del gran bruixot de la tribu dels Toblongs, és ràpida, àgil i valenta, la que ho és més de la seva tribu. I és per això que s’ofereix per a enfrontar-se amb el temible lleopard: una animal ferotge que amenaça la pau de la tribu dels toblongs.

La Tanga s’endinsa en la selva i s’enfrontarà i vencerà al temut lleopard amb la seva destresa i intel·ligència; un pas fonamental per a les dones del poblat.

Aquest relat em va destacar especialment per les seves il·lustracions que semblen gairebé les d’una pel·lícula d’animació, un conte que a més ens permet conèixer la vida en el poblat de la seva protagonista.

LIAN, Cheng Jiang Hong, Editorial Corimbo (2009) –> El conte que ara ens ocupa és un àlbum il·lustrat preciós que ens explica la història de Lian, una nena que viu en una flor de lotus. Flor de la que surt durant la nit, que és quan la preciosa i minúscula nena té el poder de convertir en or tot allò que toca amb els seus dits. És amb aquest poder que Lian pot ajudar a Lo, un pobre pescador que és incapaç de pescar el suficient per a poder viure. Lian ajudarà al pescador, però el poder que té la nena posarà la seva vida en perill i la de tots els que l’envolten.

Un àlbum preciós, amb unes il·lustracions molt màgiques i un ambient oriental que el fa destacar, amb una història que ens recorda a la del Rei Midas, però diferent, evidentment.

TESEO, Ivan Pommaux, Editorial Joventut (2009) –> La mitologia grega forma part del nostre imaginari col·lectiu, relatant-nos històries fantàstiques, sorprenents. La que ens ocupa en aquesta història és la de Teseo, que va vèncer el minotaure alliberant així la seva pàtria del tribut humà que havia de pagar imposat per un rei sedent de sang i venjança.

Les il·lustracions són molt maques i la història és perfecte per aquells enamorats de la mitologia. En gaudiran molt.