“Vet aquí una vegada, una família molt i molt pobre de llenyataires amb set fills. El més petit de tots ells era en Polzet. Un dia en Polzet escolta com els seus pares parlen de que no poden alimentar als seus fills i els hauran d’abandonar al bosc. De camí al bosc en Polzet va llençant pedres blanques per tal de trobar el camí de tornada a casa. Els set germans poden tornar i junts viuen amb els seus pares una bona època que durarà molt poc. I és que els pares del Polzet es tornen a veure obligats a abandonar als seus fills al bosc. Aquesta vegada en Polzet no té temps per recollir pedres i tira pel camí molles de pa. Un ocell se les va menjant i els set germans es veuen perduts al bosc sense saber trobar el camí de retorn a casa seva.
Van arribar a una casa en la que es van allotjar, resulta que era la casa d’un ogre que vivia amb la seva dona i les seves set filles. En descobrir als nens se’ls volgué menjar, però la dona el va convèncer que guardessin els nens per quan hi hagués manca de menjar.
L’ogre però no tenia gaire paciència, i va anar fins l’habitació on dormien plàcidament els set nen i les seves set fills de bon matí. Però el que no sabia era que en Polzet ,conscient dels plans de l’ogre, va canviar les corones de les set noies pels seus set barrets. Així l’ogre es va equivocar i es va menjar les seves pròpies filles.
Quan va haver marxat, en Polzet i els seus germans van fugir de la casa del temible ogre. Quan l’ogre es va adonar del que havia fet, va agafar les seves botes de set llegües i se les va calçar. Evidentment, no eren unes botes normals, eren màgiques. Tenien la propietat de que el que les portés de cada passa recorrés set llegües.
Els nens estaven amagats en una cova i l’ogre vinga a buscar-los i no els trobava. Cansat de tanta recerca es va posar a dormir molt a prop de la cova on es trobaven amagats els nens. En Polzet s’hi va acostar, li va prendre les botes i va anar camí a Palau.
Allà va servir de missatger al Rei, fet que va fer que s’enriquís molt i ni a ell ni a la seva família els hi va faltar mai més de res.”
Aquest és el conte d’en Polzet o també conegut a les nostres contrades com “Les botes de cent llegües” o “Els set germans abandonats”.
Aquest conte fou escrit l’any 1697 pel famós Charles Perrault, format a partir de llegendes populars i històries orals que s’explicaven a l’època, sota el nom original en francès de “Le Petit Poucet”. Història que ens narra les aventures del seu especial protagonista, en Polzet, que es deia així perquè era tan petit com el dit polze. Charles Perrault va començar a escriure els seus contes amb 67 anys i els va recollir en el volum “Histoires, ou Contes du Temps passé” (Històries i contes de temps passats).
Pel que fa a la classificació d’aquest conte, el podem trobar dins la tipologia ATU 327B, sota la temàtica “El petit nen que derrota l’ogre”. Conte de fades tradicional francès i que sovint es barreja amb elements d’altres tipologies com la 327A, que inclou tota aquella mena de contes tipus Hansel i Gretel, Ton i Guida, La caseta de xocolata, En Toni Garrigueulo…
I és que els paral·lelismes amb la història de Hansel i Gretel resulten d’allò més evidents:
- L’origen pobre dels protagonistes.
- El fet que els pares abandonin els fills al mig del bosc.
- Lo de llençar les molles de pa per tal de trobar el camí de tornada a casa.
- La trobada amb un monstre o ésser fantàstic que se’ls vol menjar.
- El final feliç en el que el protagonista roba les fortunes a l’antagonista i torna a casa.
Un personatge petit i valent, com en Patufet o la Ditona, o en Tom Thumb (l’heroi anglès)i altres personatges d’arreu del món dels que ja us vaig parlar en els orígens del Patufet. Cal però destacar que en Polzet i en Patufet, tot i tenir característiques físiques i personals molt similars, no són el mateix personatge.
Els noms que pot prendre aquest personatges són diversos i divertits, en funció de la llengua al que estan traduïts: en anglès és en Hop o’ My Thumb, en italià és en Pollicino, en alemany Der kleine Däumling, en portuguès O Pequeno Polegar, en romanès és Tom Degeţel… Un munt de noms per un mateix personatge.
En relació amb el final de la història, sovint hi ha versions que canvien una mica, i en la que ens expliquen que a part de robar-li les botes al ogre, també li van robar una bossa de monedes d’or que portava lligada al cinturó, i és així com en Polzet i els seus germans tornen a casa seva rics.
Un conte que conté el prototip d’heroi més típic de l’època que no pel seu tamany, sinó pel seu enginy (i per tant el seu intel·lecte) pot prosperar, que en aquest tipus d’història sempre és sinònim a fer-se ric, degut a que la pobresa de l’època era extrema.
La figura de l’ogre que s’adorm és un crit contra la mandra, que ja apareix en històries com la tortuga i la llebre, o en faules gregues com la de Polifem, on l’ogre és vençut degut a la seva pròpia mandra, ja que també es queda adormit.
Pel que fa a les botes no és un element que només aparegui en aquesta història, i és que de fet és un element màgic característic del folklore europeu i que apareix en altres històries força antigues: angleses, alemanyes i fins i tot noruegues.
La moralina és ben clara, i és que tot i ser petit i la burla de tots, és aquest que amb la seva valentia els hi traurà a tots les castanyes del foc.
Il·lustracions
Gustave Doré l’any 1867 és el que va fer una de les versions il·lustrades més populars d’aquesta història a la seva època. I és que si mirem les imatges, de ben segur que el seu estil ens és molt familiar. Ja que va ser un dels grans il·lustradors de clàssics de la seva època.
En blanc i negre tenim més il·lustracions.
Ara us portaré algunes ja en color. La primera és d’Alexander Zick, la segona d’Anderson, dues més de Carl Offerdinger, i la resta de diversos autors.
Abans de portar-vos les portades d’arreu del món, em ve de gust ensenyar-vos unes imatges curioses que he trobat en relació a aquesta història. Es tracta d’escultures dedicades a aquest fantàstic personatge, una es troba a Berna (Suïssa).
Ara sí, comencem amb les portades franceses.
Ara us deixo amb les holandeses.
Romaneses en tenim dues, algunes portugueses i una italiana.
Ara amb algunes en català, una il·lustració de la Mercè Llimona i una portada aràbiga.
Hi ha un munt d’imatges boniques, eh? Quina us ha agradat més?
20g32
Trompeta