L’Elefant Trompeta

Avui us porto uns nous éssers de la nostra mitologia: els gatillops. Però abans m’agradaria explicar-vos les històries que s’expliquen al seu voltant:
“Diuen que fa molts i molts anys a la Vall d’Àssua hi passava un captaire amb les robes esparracades, i segons explicava deia que això li feien els llobatons. I és que l’home tenia tractes amb aquelles bèsties tan temudes.
El pidolaire anava a les cases que tenien bestiar i els demanava diners i menjar a canvi de protegir les seves cases i els seus ramats dels atacs dels llops, gràcies a les seves astúcies i als seus tractes. Molta de les gents de les masies, li tancaven la porta als nassos, tot i que sofrien els constants atacs dels llops.
A Seurí, la gent també l’engegava, tot i que els atacs que sofrien en aquell poble eren d’animals més perillosos que els llops, eren els gatillops, uns gatots enormes, acarnissats i sanguinaris, dels que segons diuen degollen el cap del bestiar només per xuclar-li la sang. Davant del mateix poble hi ha un indret de la muntanya denominat Coma Llobatera, on segons expliquen una vegada els gatillops van degollar setze ovelles del pastor.
Però aquí no acabaven les malícies d’aquests animals, als de Bolunya, en una masia que tenen una mica més a prop de Menaurí els gatillops van demostrar que a més de sanguinaris eren uns animals molt intel•ligents. Quan els homes de Bolunya van arribar a la borda de bon matí van trobar a totes les ovelles mortes, però es van adonar que els gatillops encara eren a dins, van tancar la borda per tal de que aquests no poguessin escapar. Aleshores un d’ells va anar a buscar l’escopeta per donar-los mort. Però mentre l’home buscava l’escopeta, els gatillops van començar a apilar els cossos de les ovelles mortes, l’una al damunt de l’altre. Quan varen tenir suficients ovelles apilades, es van enfilar al damunt i els gatillops van fugir.”

Aquesta història la podeu trobar en el llibre de Pep Coll, Muntanyes maleïdes publicat l’any 1993 on publica algunes de les més de 150 històries que ha escoltat dels més vells de les Valls pirinenques. Una d’aquestes històries és aquesta que denomina el propi autor com “L’astúcia dels gatillops” i m’ha servit com a introducció per portar-vos a aquests animals, a aquests éssers mig mitològics mig reals dels nostres Pirineus.

El gatillop o llop cerver era un ésser característic de la mitologia catalana que habitava el Pirineu lleidatà, i és descrit sovint com un gatot monstruós que combina la brutalitat del llop amb l’astúcia del gat. Es diu també d’ells que són els reis dels llops i que els dobleguen a la seva voluntat. Antigament es demanava a Santa Agnès que els guardés de “el mossec del llop cerver”, ja que aquesta bèstia no menja carn: degollen els caps dels animals per xuclar-los fins la darrera gota de sang. Diuen també que al mes de maig poden ser engendrats pels Genis del Fred.

També expliquen que la figura del «llop cerver» expressa míticament la ferotgia del llop, bèstia fabulosa engendrada pel fred, té cap de linx amb les orelles dretes, cos de pantera amb clapes i cua de gat mesquer, color fosc; es diu que prové de l’aparellament de llop i cérvol

El  poeta Jacint Verdaguer va fer diverses referències al gatillop en les seves obres. I durant les seves llargues estades als Pirineus, en les seves notes sovint va parlar d’aquests animals dels quals en deia això: “Lo llop cerver o gat-i-llop és com un gosset, més gros que un gat. Té unes urpes com ganxo de romana que es claven en los englevats. Son crit és meu. Són de morro blanc i per un petit forat si poden ficar lo cap entren i es beuen la sang del bestiar.”

Però els gatillops varen existir en realitat? Encara estan presents als Pirineus lleidatans? La resposta és afirmativa, el gatillop o llop cerver, també denominat linx nòrdic, és l’espècie més gran de linx i va ser present als nostre Pirineus, juntament amb el Linx ibèric. Sobre la seva coexistència s’especula en diverses teories, una diu que les dues espècies varen conviure, l’altre que l’una va desplaçar a l’altre, i després es teoritza sobre una sèrie d’aspectes climàtics que podrien haver perjudicat a l’una i no a l’altre.

Però sigui com sigui fins a temps recents es distribuïa pels Pirineus, Prepirineus, Serralada Transversal i fins i tot a la Plana de l’Empordà, sud de Catalunya i nord del País Valencià. La davallada es deuria produir a començament del segle XX. Juli Soler i Santaló a La Vall d’Aran (1906) explica que el gatillop és gairebé extint a la Vall d’Aran. Hi ha individus caçats fins als anys 30 del segle XX al Cadí i al Canigó. Hi ha constància també de rastres força fidedignes fins als anys vuitanta del segle XX, especialment als Pirineus Orientals. Entre els anys 1985 i 1989 dos estudis van recopilar més de 100 informacions referides a la possible supervivència del linx al Pirineu català i aragonès. Un altre estudi, en aquest cas a la serra del Cadí, Solsonès, Ripollès i Cerdanya, va detectar dos rastres de linx a la neu. Hi ha possibles dades de començament de segle XXI al Cadí i a la Serra de Madres, entre el Conflent, el Capcir i l’Aude. Aquest lloc podria haver estat un dels darrers reductes, i justament aquí és on hi ha més memòria recent entre la gent del país sobre els llops cervers.

De totes maneres, l’home el va perseguir durant anys, degut a que el considerava una amenaça per al seu bestiar, fos veritat o llegenda tot el que s’explicava d’ells, i això va portar al linx nòrdic a la seva pràctica desaparició.
Però el que no és cert del linx és que s’alimentés de la sang del bestiar. D’aquí la diferència de l’animal amb el mite.

Imatge
Com haureu pogut deduir no hi ha imatges del gatillop en qüestió. Sí que us porto una imatge del linx nòrdic per tal que us feu un idea de com eren.

I si l’altre dia ja us vaig parlar de com va néixer la Llegenda del Drac de Vilardell, avui continuem amb les seves versions escrites més recents.

Avancem una mica en el temps per portar-vos una versió de l’any 1839 de Pau Piferrer recollida en el seu llibre Recuerdos y Bellezas de España. Aquest relat està estretament vinculat amb el d’Onofre Menescal, però evidentment l’autor també modifica alguns aspectes o afegeix algunes informacions. Una d’aquestes informacions s’encarrega d’explicar-nos el probable origen del drac, i és que segons Piferrer els musulmans al perdre les ciutat i terres que controlaven a mans dels cristians, varen decidir deixar anar un enorme i temible drac que tenien tancat en un castell del Vallès. En aquesta versió, tot i que l’autor no acaba de comprendre tampoc la mort de l’heroi ni els mots provinents de la tradició oral, introdueix algunes paraules que en justifiquen la mort en la pronúncia d’una mena de conjur. El text diu així: ““Ufano y algo orgulloso con la singular victoria, volvióse para la dividida peña donde les aguardaban sus amigos, y al llegar, levantando el brazo y con voz engreída esclamó: !O fuerte espada y valeroso brazo de Vilardell!”. És aquest orgull i la seva actitud xulesca la que el porta a la mort com a resultat d’un càstig diví. És aleshores quan comencem a comprendre que en realitat Vilardell mora per un excés de confiança i de prepotència.

I ens anem ja cap a principis del segle XX, quan el rector de Sant Celoni, en mossèn Francesc de P. Figueras, pronuncià una conferència titulada Històries i tradicions, dedicada principalment a la llegenda de l’espasa de Vilardell. Aquesta versió ens dóna el nom complert del nostre heroi, i en diu que és en Berenguer soler de Vilardell que era un honrat pagès, home de bé i valent soldat que havia lluitat en diverses batalles al costat dels nobles del Vallès i dels comtes de Barcelona contra els àrabs. I per acabar finalitza la seva versió amb aquesta quarteta:

“Espasa valerosa,
Braç de cavaller,
Partiràs la roca
I el drac també.”

Pau Vila l’any 1936 va fer la seva pròpia interpretació de la Llegenda, i va treure l’entrellat al perquè de la mort del cavaller. Pau Vila fa una transcripció de la Llegenda que es troba en el Llibre Gyets d’Armes de Monfar i afegeix els seus propis comentaris. L’interessant però de tot plegat, és que va anar fins a Sant Celoni per treballar damunt del terreny i comprovar l’existència de la llegenda i la importància per a les gents d’aquelles terres.

En la primera part de la seva anàlisi, afirma que la creació del drac es tracta d’un cas de zoomorfisme (ús de formes animals per tal d’explicar un fenomen concret), en aquest cas degut als assalts i morts que es produïen en el pas pel camí ral entre Barcelona i Girona. Aquest pas és ocupat per uns assaltants que es fan cada vegada més forts i cruels, els atacs més constants i les morts es varen succeint. De manera que es genera la història que del que hi ha en realitat és un enorme drac , i així l’inici de la llegenda.

Pel que fa a la cova on teòricament s’hi amaga el drac, és un petit forat en el que no hi entra una persona de peu, així que es fa difícil pensar que allà hi pogués habitar un drac.

Però sens dubte el més important de la recerca de Pau Vila és la recerca entorn de l’explicació de la mort del cavaller. El conjur serà la clau de l’enigma que després de set segles després d’incògnites i d’Eixemenis, de molts anys de tradició oral que han anat transmetent la llegenda de pares a fills, un pagès de la zona de Montnegre li explicà a Pau Vila.

“El drac espantat per la brillantor del cavaller, s’entafora a la cova; Soler de Vilardell s’hi atansa, aixeca l’espasa meravellosa, i murmura:

Braç de virtut,
Espasa de cavaller,
Roca i drac
Jo partiré.

L’acer mata la bèstia, i el cavaller exultant de l’emoció i de l’alegria espasa en mà, anuncia a les gents que han anat a veure què passava la mort del drac, però la sang que regalimava de l’espasa del drac, li cau al damunt i l’emmetzina, i és que Soler de Vilardell s’ha equivocat en les seves paraules i hauria d’haver intercanviat d’ordre els dos primers versos:

Espasa de virtut,
Braç de cavaller….

Aquest fatal error el condueix a la mort.”

Així doncs, el fet del conjur mal dit, anomenat també conjur trabucat és la causa de la mort del cavaller. I l’espasa de virtut, pel fet d’atribuir-se a sí mateix i no a l’espasa la mort del drac deixa de protegir-lo i per això mora l’heroi.

És per tot plegat i per la importància de la llegenda en qüestió que per molts Sant Celonins continua ben viva, a més s’està intentant conservar ben viu el seu record. I és que l’Ajuntament està portant a terme des de fa uns quants anys una sèrie d’iniciatives per conservar el seu patrimoni folklorístic. Una d’elles és la publicació l’any 1991 del llibre Espasa de virtut, braç de cavaller: la llegenda d’en Soler de Vilardell des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament. L’altre la construcció del drac de cartró-pedra convertit avui dia en una de les seves bèsties de foc de la colla dels Diables de Sant Celoni de 1990. El Drac es va estrenar el dia de Sant Jordi de l’any 1991. Una  altra de les probes de l’intent de conservació d’aquest patrimoni llegendari és la instal·lació en la Sala de Plens de l’Ajuntament d’un vitrall amb el cavaller l’espasa i el drac.

Pel que fa als símbols que conformen aquesta llegenda són ben clars: el cavaller Vilardell, el drac, l’espasa de Virtut Vilardell i el conjur trabucat. De tots ells, l’únic del que en podem garantir l’existència és l’espasa de Virtut, l’espasa Vilardell també coneguda com a Vilardella. L’espasa Vilardell és l’espasa de Virtut més famosa de tot Catalunya, la nostra Excalibur particular. L’espasa es conserva encara avui dia al Musée de l’Armée a París. Aquesta espasa va prendre una importància molt gran i una trajectòria gloriosa. Ja que segons s’explica, les espases de virtut fan invencibles aquell qui les posseeix, i tota una sèrie de membres de la dinastia catalana la varen tenir entre les seves mans. La primera menció històrica a l’espasa data de l’any 1274 en una sentència de Jaume I sobre un duel que havia tingut lloc poc abans entre Bernat de Centelles i Bernat de Cabrera, on Bernat de Centelles havia vençut i Arnau de Cabrera havia demanat la impugnació del combat, ja que segons d’ella el vencedor havia fet servir l’espasa de Vilardell que impedia de totes totes que el qui la portava fos vençut, de manera que al·legava que no s’havia tractat d’un combat just. Finalment la raó fou pels perdedors, i és que el Rei va fer servir el principi jurídic Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit (ningú que ha portat una arma amb virtuts especials durant un conflicte pot perdre o guanyar una batalla).
Hi ha qui relaciona l’espasa també amb personatge llegendari Otger Cataló que l’hauria transmès a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el Dissortat.

També és una de les cinc que s’esmenta al testament de Pere el Cerimoniós, a part de Tisó, datat del 14 de maig de 1370.
Posteriorment també la va esmentar Francesc Eiximenis en el seu llibre “Dotze del Chrestia” (1385-1386) com ja us he explicat anteriorment.

La Vilardella de Sant Martí figura en el catàleg de l’armeria dels Comtes de Barcelona i està clarament documentat que va participar en diverses batalles i conquestes de l’època medieval. Tot i que la primera versió escrita d’aquest catàleg és força tardana i data de l’any 1596.

L’infant Pere conegut posteriorment com a Pere el Ceremoniós, fill de Jaume el Conqueridor feia temps que volia posseir l’espasa i havia ofert per ella 4 sous Barcelonins sense que el propietari tingués cap interès en vendre-la. Posteriorment, és possible que l’aconseguís, ja que quatre mesos després de la seva mort, el seu fill Alfons el Benigne pagava a Berenguer de Vilardell els dos-mil trenta sous barcelonins que encara faltaven per pagar l’espasa. Regnant Jaume el Just, el seu fil que es convertiria en Alfons el Magnànim, la empunyava en la victòria de la Batalla de Lucocisterna (1324).

Tota una llegenda, d’aquelles èpiques, d’aquelles de dracs, cavallers… Una autèntica llegenda medieval com no hi ha cap. I és que afortunadament a Catalunya comptem amb un gran i extens imaginari que compta amb moltes històries de Dracs i cavallers, sovint millors que la pròpia Llegenda de Sant Jordi. Aquesta sens dubte, s’ha de tenir molt en compte!

Imatges i il·lustracions
Afortunadament l’Ajuntament de Sant Celoni és un Ajuntament que li dóna molta importància a la seva llegenda més cèlebre i popular, i és que per ells suposo que és important conservar el seu patrimoni folklorístic, i més si es tracta d’una llegenda tan èpica i heroica com aquesta. A qui no li agraden les llegendes de Dracs temibles i cavallers que es converteixen en herois?

És per tot plegat que sobre la llegenda us puc portar algunes coses. Per una banda us porto una imatge de la cova del Drac per a que us feu una idea del lloc on s’amagava aquesta temible bèstia.

Per altra, una imatge de l’espasa Vilardell que es troba en el Musée de l’Armée de París.

A la porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona, podem trobar un relleu on apareix Soler de Vilardell amb la seva famosa espasa matant un griu.

I ara us deixo amb una imatge del Drac dels Diables de Sant Celoni.

Però no podia acabar sense dir-vos que aquesta vegada sí que hem trobat algunes il·lustracions de la història, aquestes es troben en un conte publicat el dia de Sant Jordi de l’any 2011 editat pel propi Ajuntament de Sant Celoni. El conte escrit per en Josep Busquet, il·lustrat per Pol Cunyat.

Una magnífica versió de la llegenda, ideal per acabar una història com aquesta.

“Explica la llegenda que ben a prop de Sant Celoni, a la Roca del Drac hi vivia un Drac temible i ferotge que tenia a les gents de la contrada atemorides i a tots els viatgers que passaven pel camí ral que anava de Barcelona a Girona. Tots els que gosaven acostar-s’hi morien a les seves urpes.
Però vet aquí que un bon dia les coses varen començar a canviar. Al peu del Montnegre hi viva el Senyor de Vilardell en el seu petit Castell. Un bon dia, un pidolaire va trucar a la seva porta demanant caritat, i quan el Senyor del castell va tornar a la porta amb el pa i l’almoina, va veure que el pobre havia desaparegut i que davant de a seva porta hi  havia deixat una espasa. Diuen que era el propi Sant Martí, que amb aparença de pobre havia fet aquest obsequi al Senyor de Vilardell.
Aquest no va dubtar ni un segon en recollir l’espasa del terra i provar-la immediatament. Va donar un cop a un roure de més de cent anys i aquest es va partir, es va acostar a una roca enorme i la va trencar sense cap esforç. Fou aleshores quan el cavaller es va adonar de la importància d’aquella espasa, era una espasa de virtut que li havia fet arribar el cel i que li serviria per acabar amb la vida del drac.
L’endemà va anar cap a l’església de Sant Martí de Pertegàs a encomanar-se a Déu, es va posar la seva millor armadura i la més lluent, va agafar l’espasa, va protegir al seu cavall i es va encaminar cap a la Roca del Drac, amics i fidels es van anar aplegant al voltant del lloc on havien de succeir els fets.
En plantar-se davant del Drac, aquest es va veure reflectit en l’armadura del propi cavaller, i aquest desorientat es va llençar a atacar la seva pròpia imatge, moment en el qual el cavaller va aprofitar per travessar el drac amb la seva espasa i donar-li mort.
Un cop aconseguida aquesta fita i davant les gents de tot el poble, alçà el braç i en un acte victoriós i superb va proclamar:

“Braç de virtut,
espasa de cavaller,
has migpartit la roca,
i el drac també”.

El cavaller es va equivocar en pronunciar aquelles paraules, ja que va donar més importància al seu propi braç, que a l’espasa de virtut que portava i que era la que havia acabat amb el drac, i aleshores de la sang del drac que regalimava de l’espassa, el cavaller Vilardell es va emmetzinar i va morir. I és que el que hauria d’haver dit era:

“Espasa de virtut,
braç de cavaller,
has migpartit la roca,
i el drac també”.

Però l’error ja s’havia comés i el tràgic final del Cavaller Vilardell també.”

Aquesta és la llegenda de El Drac de Vilardell, també coneguda com La Llegenda del Cavaller Vilardell o La Llegenda de la Vilardella o La Llegenda de l’espasa Vilardell. Múltiples noms per una mateixa història, provinent de la tradició oral i situada en l’època medieval. Una història molt viva i de molta importància a Sant Celoni , i una de les més famoses de tot Catalunya sobre Dracs, després és clar, de la història de Sant Jordi. Ha estat transmesa durant segles i segles de pares a fills, d’orella a orella; i data de molt antic.

Tot i més tardanes que la pròpia tradició oral, tenim referències escrites de la existència de la Llegenda. En són moltíssimes, així que començaré a enumerar-vos-les i explicar-vos-les per ordre cronològic.

La primera notícia escrita que en tenim de la llegenda data del segle XIV, concretament d’un text escrit entre l’any 1385-1387 de Fra Francesc Eiximenis en el seu “Dotzè del Chrestia”, que segons diu en els arxius del Rei d’Aragó hi és present l’espassa Vilardell, espassa amb la qual un famós cavaller va matar “aquella serp tan gran de Sant Celoni, que matava als homes que passaven pel camí”. Aquest petit fragment només fa referència a la Llegenda però no l’explica sencera ni de la mateixa manera com us l’he explicat. Si us heu fixat bé, parla d’una serp molt i molt gran, no pas d’un drac que va ser mort a mans d’un cavaller i de l’espassa Vilardell. El fet que no en faci una referència més extensa, ens fa pensar que era una llegenda tan coneguda popularment, de la que no li calia explicar res més.

Temps més tard, concretament passats dos segles, és quan apareix un relat més extens de la llegenda, es tracta d’un fragment d’un Sermó anomenat del sereníssim senyor don Jaume segon, justicier y pacífich rey de Aragó y compte de Barcelona, fill de Don Pedro lo Gran y de dona Constança, sa muller, que va ser predicat l’any 1596 a la Catedral de Barcelona pel Doctor en Teologia Onofre Manescal a la Catedral de Barcelona. Aquest relat en un inici no formava part del discurs original i va ser afegit a posteriori en la seva edició impresa de l’any 1602.

Aquest relat, escrit evidentment en català antic, va més o menys de la següent manera:
“Us explicaré la història de la pedra partida que hi ha a prop de Sant Celoni, la qual va partir Soler de Vilardell amb una famosa espassa. I el perquè tot plegat va passar és perquè segons la tradició, diuen que a prop de Sant Celoni hi havia un drac tan fort  i tan ferotge que ningú s’atrevia a passar pel camí. Es menjà a moltíssima gent i varen ser molts els que van intentar donar-li mort i van fracassar en l’intent.
És així que un dia, un bon home anomenat Soler de Vilardell es disposava a sortir de casa seva amb la seva espassa per anar a tallar fusta per casa seva. Quan de cop, algú va trucar a la seva porta, es tractava d’un captaire que demanava almoina, així que en Soler, va deixar la seva espassa recolzada al marc de la porta i va anar a buscar alguna cosa per menjar per al pobre captaire. En tornà aquest havia desaparegut i la seva vella i gastada espassa també. En el seu lloc, hi havia una altra espassa, que semblava molt més bona que la seva.
La va agafar i va tallar el tronc d’un arbre pel mig. Sorprès per la facilitat amb que ho havia fet, en seguida va saber que probablement era obra d’un miracle. I és per això que va pensar que Déu li havia enviat aquella espassa perquè donés mort al Drac de Sant Celoni.
Va consultar el que li havia passat amb els religiosos de la zona, i tots van coincidir en dir-li que era probable que Déu li hagués enviat per matar el drac. Segur de fer-ho i acompanyat de moltíssima gent que volia veure com feia aquella gesta, va tornar a provar la seva espasa, aquesta vegada partint una pedra per la meitat.
Va anar a trobar al drac, es va acomiadar de la gent, i va anar tan segur i amb tanta força que d’un sol cop d’espasa el partí per la meitat.  Tot content, es va anar a trobar amb la gent que l’havia acompanyat, va alçar el braç espasa en mà, plena de la sang del Drac com estava i va dir: “O espasa forta y bras valerós d’en Vilardell!”. I la sang del Drac, li va entrar pel braç, li va inflar i va acabar morint en Soler de Vilardell.”

D’aquesta versió, el que més es diferencia de la llegenda tal i com ens ha arribat als nostres dies és que Soler Vilardell no era més que un pobre bosquerol, que vivia en una caseta a prop del bosc i que anava a buscar llenya quan la misteriosa espasa va arribar a les seves mans. També e destaca el fet de que necessiti el consell d’homes religiosos per saber si ha d’anar a donar mort al drac o no, si és realment una senyal divina el fet de que l’espasa estigui a les seves mans. Un altre dels aspectes que canvia de la llegenda que coneixem avui dia és el perquè mora l’heroi, ja que no es tracta d’una equivocació en la pronunciació de les paraules a les gents, com fa pensar la llegenda que us he explicat al principi, simplement es tracta d’una mort injusta després de realitzar un acte heroic. Una mort sense cap sentit que ni el propi autor Onofre Menescal crec que arribi a comprendre.

Ara però, continuem amb les versions escrites de la història. Entre els anys 1640 i 1652, l’arxiver Diego Monfar i Sors va escriure una versió de la Llegenda en el seu llibre “Historia de los condes de Urgel”. Aquest relat és una traducció pràcticament idèntica de la versió de Menescal, però aquesta vegada Monfar, decideix suprimir del tot l’exclamació del final del relat de Soler de Vilardell, fet que encara dificulta una mica més la comprensió del perquè de la mort del cavaller.

Entre els anys 1673 i 1675 es va escriure “El Libre de feyts d’armes de Catalunya” un dels llibres on hi ha una versió més popular d’aquest relat. Aquesta obra va ser atribuïda falsament a Bernat Boades, tot i que en realitat era de Joan Gaspar Roig i Jalpí. Aquest autor, a diferència de la resta, recolza la seva història dient que es basa en un llibre molt vell escrit en pergamí i no pas en la tradició oral. És el primer que s’encarrega també d’ubicar cronològicament els fets de la llegenda, i diu que va succeir a final del segle XI durant la regència de Berenguer II, també conegut com Berenguer Cap d’Estopa que fou comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès  de l’any 1076 al 1082. Pel que fa a la història, Soler Vilardell torna a ser un cavaller, senyor del Castell de Vilardell. Al igual que Monfar evita l’exclamació victoriosa de Vilardell. Alguns dels aspectes més importants a destacar d’aquesta versió és que identifica al captaire com Sant Martí de Tours, i explica també que la mort del drac està directament relacionada amb l’extremada lluentor del seu arnés i del seu cavall, en el que el drac s’hi va veure emmirallat. El drac es va quedar paralitzat, i el cavaller li’n va tirar una llança, el drac intentà fugir de la seva pròpia imatge reflectida en les armadures, i el cavaller el va seguir espasa en mà i li va tallar el coll. Un altre aspecte que s’afegeix a la llegenda, és que el drac és enterrat en aquest cas per tal d’evitar possibles infeccions generades per la ferum i pel propi cadàver del drac cobert de terra i pedres.

“Diuen del Senyor de Malmercat fa molts i molts anys va donar mort a un temible drac que van deixar els àrabs, quan empaitats pel conte del Pallars, hagueren d’abandonar les terres en que es trobaven. La bèstia vivia en una cova, denominada cova del Drac. A prop de Soriguera en el terme de la casa de SaVerneda.
La temible bèstia tenia atemorit a tot el país, s’havia menjat forces persones, entre aquestes més d’un cavaller del castell d’Enviny que havien intentat donar-li mort, tot i que els intents fins aleshores havien estat infructuosos. Fou així que el cavaller de Malmercat tingué una idea brillant per tal d’intentar donar-li mort. Va decidir abraonar contra la fera, un nombrós grup de gossos llebrers que portaven uns collarets d’allò més amples al coll recoberts de ferro i amb llargues punxes afilades. En donar-se l’atac dels gossos, el drac es va defensar amb urpes i dents, va matar-ne uns quants; però aquests aconseguiren ferir al drac a mossegades i clavant-li les punxes dels seus collarets. És així, com amb el drac debilitat i sortint de la cova, el cavaller de Malmercat l’esperava amb la seva llança. És així com el va acabar de matar. I per aquesta gesta tan important, prengué com a divisa per al seu escut la figura d’un drac, que encara avui podem veure a la portalada del castell.”
Aquesta llegenda de Dracs i cavallers és la llegenda de El Drac de Malmercat o El drac de SaVerneda, història que en aquest cas us he portat de la mà de Joan Amades.

Però aquesta no és l’única llegenda que s’explica del poble de Malmercat, i és que Malmercat és un poble molt petit, actualment format només per una dotzena de cases que es troben sota les runes d’un antic castell medieval, el castell de Malmercat. Està a uns 300 metres del Riu Noguera Pallaresa, i ben a prop de Sort. El seu marc és realment espectacular, i és que es troba entre penya-segats feréstecs, profundes obagues i rierols. Tot plegat envolta al poble d’un misteri que el va permetre mantenir-se allunyat de la febre constructora dels anys 60, i a la vegada tot aquest misteri, les runes del seu castell i la seva orografia, l’ha convertit en protagonista d’un munt de llegendes com la que us he portat avui, o la de “El Sinyor de Malmercat”, “Els focs de Malmercat” o “El Cavaller de Malmercat”.

Ha estat per tot plegat que nombrosos estudiosos i folkloristes s’han fet ressò de les seves històries, un d’ells com ja us he explicat Joan Amades que va recollir la seva pròpia versió del Drac de Malmercat, que no és ni de bon tros l’única, ja que l’historiador Agustí Coy i Cotonat va recollir la seva pròpia versió en el seu llibre Sort i Comarca Noguera Pallaresa de l’any 1906 que explica la Llegenda del Drac de SaVerneda així:
“L’any 1218 va haver una gran sequera, i el caudal del riu es va assecar moltíssim. Això va originar que als volts de riu de la Noguera Pallaresa la malesa i els matolls poblessin la riba del riu des de Rialp a Gerri, i aquell era l’amagatall perfecte per tota mena de bestioles, entre elles un drac enorme que feia inaccessible l’accés a les ribes del riu i el pas d’un cantó a l’altre.
En el Castell de Malmercat hi governava el seu Senyor i es va proposar tornar la calma al seu país i vèncer el temible Drac. Es va dirigir així contra la bèstia acompanyat d’un gos ferotge vestit amb navalles i ganivets. I fou així com entre el gos i el propi cavaller acabaren amb la vida del drac en una cavitat profunda contigua a SaVerneda, denominada avui el Forat del Drac o Cova del Drac.”

Explicades aquestes dues llegendes, que de fet són força similars, us n’explicaré una de molt diferent, que explica l’origen i naturalesa del forat del Drac, el perquè se’n domina així i perquè s’utilitzava. És una història que ens narra els mals usos del Senyor de Malmercat, ens parla de la seva crueltat i de la seva manera de tractar a les gents del seu poble. La història que us narraré ara la va recollir Joan Lluis en el Llibre El meu Pallars, l’any 1961, i intentaré explicar-vos-la de la millor manera possible, ja que només l’he pogut trobar en català antic:
“Ens explica la història que en temps antics en l poble de Malmercat hi havia un Senyor que tenia dret a tot sobre tot el que hi havia al seu poble, incloent-hi les seves gents. Quin no feia tot allò que ell volia, diuen que tenia un drac que tot s’ho empassava. I quan un home no combregava amb el que ell manava era buscat per tota la comarca. Deien que si un home desapareixia de casa seva i no el trobaven en un parell o tres de dies, ja no el tornarien a veure mai més, i és que de ben segur que el drac de Malmercat se l’havia cruspit.
Si un home era detingut pel Senyor i portat davant seu, aquest ordenava que el fessin passar pel forat del Drac. El tancaven en un corredor molt i molt llarg, i molt fosc; en deien la gargamella del Drac. Aleshores l’empresonat espantant i sense tenir escapatòria per darrere seu, avançava per aquell passadís llarg i fosc, esperant trobar una sortida. Però lluny d’allò trobava un salt a la mort, i és que la gargamella del Drac acabava en sec i hi havia una mena de trampolí al final que feia caure als homes que arribaven fins allà a un pou molt profund del que no en sortia ningú en vida. Aquells pou en deien la panxa del drac, i tenia una portella que es comunicava amb la Masia Saverneda, des de la qual els soldats del senyor hi anaven, en treien els cadàvers i els deixaven pel bosc perquè se’ls mengessin els animals i bestioles.
Aquesta pràctica la van dur a terme durant anys els Senyors de Malmercat. Un bon dia, el Senyor del moment es va assabentar que al poble de Tronafort hi havia dues boniques donzelles. El senyor les va anar a veure i les convidà a elles i a la seva família al seu castell. Fou de camí al castell, que el germà d’una de les donzelles sospità del Senyor de Malmercat, i va saber que les seves intencions no podien ser pas bones. El jove germà es deia Valentí, era fort, valent i molt gran, gairebé tan gran com un gegant; a part n’era molt de llest i va sospitar que el que volia el Senyor és fer-los cruspir pel drac.
Així que les dues famílies prepararen una estratagema per matar al senyor del Castell, i a tots els seus homes i llops que custodiaven el castell. Tots varen acabar morts i el poble alliberat.”

Aquesta darrera és una història una mica diferent que ens ve a explicar que el Drac en realitat mai va existir, i que tot plegat era una estratagema del Senyor de Malmercat per atemorir a les seves gents i anar-los matant. Però què hi pot haver de cert en aquesta darrera història és molt difícil d’establir. El que sí que podem establir és que el castell data probablement dels segles XI o XII. I que la primera documentació que tenim de l’existència dels senyors de Malmercat és en el segle XI. Després dels Malmercat, el castell va passar a mans dels Toralla i dels Copons que el van tenir en la seva propietat fins al segle XVI. Tot plegat, per molts són sabudes les injustícies i els delmes abusius que els Senyors Feudals aplicaven sobre els seus serfs, les crueltats de l’època i l’escassa justícia per als més pobres i desafavorits. Tot plegat, ens fa pensar que els mals usos dels Senyors d’aquelles èpoques eren molt habituals, i que és possible que succeís una història com aquesta.

Diuen altres estudiosos però que les llegendes en les que apareixen els dracs són probablement les llegendes més antigues, ja que els dracs estan representats a moltes cultures i en moltes llegendes des de fa un munt de segles enrere. Els dracs sempre han estat sinònim de pobresa, aquells ésser que impossibilitaven la prosperitat dels pobles, que evitaven la seva riquesa. I d’històries de Dracs a Catalunya en tenim unes quantes, algunes tan conegudes com la Llegenda de Sant Jordi, altres de menys populars però no per això menys importants com la de la Vilardella o la del Drac de Sant Llorenç de Munt.

En definitiva, que d’històries de dracs el nostre imaginari en va ple i la d’avui és una mostra més de que això és així.

Imatges
Com no he trobat cap conte d’aquesta història, ni cap il·lustració que ens permeti il·lustrar la llegenda, m’he decidit a portar-vos algunes imatges del poble de Malmercat, de les runes del Castell i de la cova de SaVerneda on teòricament hi vivia el drac de Malmercat.

“Diuen que fa molts i molts segles a Arlés, a la Catalunya nord hi habitaven unes criatures temibles. D’aspecte horrible, increïblement peludes, i és que entre tant de pèl només se’ls hi veien les dents i els ulls, es tracta dels simiots. Éssers d’extrema violència que només portaven que desgràcies: destruïen els conreus amb inundacions i tempestes que ells mateixos provocaven, atacaven als homes i s’emportaven als nens als boscos dels que mai més tornaven.
Tantes eren les desgràcies que provocaven els simiots, que el capellà de Arles de Tec l’any  va decidir expulsar-los definitivament del poble l’any 963. Per fer-ho va emprendre un viatge a Roma ple d’aventures i desventures. Allà Joan XII (955-963) li va oferir com a protecció les relíquies de Sant Abdó i Sennen. Va emprendre així el viatge de tornada, i un cop va entrar el capellà a la Abadia de Santa Maria d’Arles amb les relíquies, es varen començar a sentir els terribles crits dels simiots que en veure’s amenaçats van fugir per sempre més de la regió que ocupaven.”

Aquesta és una de les llegendes més populars i conegudes que s’explica entorn d’aquests éssers mitològics catalans els simiots. Com bé us he dit, els simiots són éssers molt peluts, mig persones i mig animals, sovint emparentats amb els micos o una espècie de ximpanzé, diuen que tenen banyes, dents esmolades com a ganivets, llargues urpes i cua, però amb potes de cabra. D’ells diuen també que són l’encarnació del mal, i un ésser creat de l’imaginari de les gents de l’Edat Mitjana per donar explicació a tota mena de fenòmens meteorològics que els feien malbé la collita. I és que els simiots tenen poders per generar tempestes, calamarsa, cops de vent, boira espessa…  També se’ls coneix la seva afició per emportar-se els nens al boscos, on després eren trobats morts. Vivien amagats a dalt dels arbres de la Vall de Tec, a la comarca del Vallespir, s’alimentaven dels fruits del bosc, però d’ells en deien que no podien veure aigua. El retrat que se’n fa d’ells coincideix amb els éssers dels boscos de la mitologia clàssica. Diuen també que els simiots tenen un Rei, que és set vegades més pelut que la resta i que va guarnit amb brins d’herba.

Pel que fa a la història d’Arles de Tec i del seu valent capellà, cal dir que hi ha una data molt concreta en la qual es va portar la salvació d’aquest poble, l’any 963, i que des que van succeir aquests fets a Arles s’ha venerat la figura dels dos sants Abdó i Senén, que gràcies a les seves relíquies van salvar la vall. Relíquies que encara avui dia es troben a l’Abadia dins d’un sarcòfag que inexplicablement pertany a l’època romana i que encara avui genera aigua.

Però els Simiots no només varen tenir presència a Arles van arribar també a la Jonquera, a l’Alt Empordà, concretament al Castell de Rocabertí, a pocs quilòmetres de distància d’Arles.  Entorn d’aquest castell hi ha algunes. Una d’elles, la que us explicaré ara, té a veure amb els simiots:

“Diuen que fa forces segles el Castell de Rocaberí també va estar habitat per Simiots. Un dia que feia molt fred, els simiots varen acollir al seu castell un viatger, aquest es va bufar les mans per tal d’escalfar-se-les una mica i que així se li passés el fred, davant la sorpresa d’aquells éssers que desconeixien la utilitat d’aquesta estranya costum. El Rei dels simiots va ordenar que se li servís un brou ben calent, i els simiots es van tornar a sorprendre quan aquest viatger va bufar el líquid, aquesta vegada per refredar-lo. La doble descoberta, aparentment contradictòria, va convèncer als simiots de que aquell home es tractava d’un espècie de bruixot i l’expulsaren del castell.”

Aquesta llegenda però sembla estar inspirada en una faula d’Isop, però ubicada a les nostres contrades.
Sigui com sigui, els Simiots al igual que altres éssers d’aquesta mena, van anar desapareixent mica en mica de les nostres contrades, i actualment diuen que en queden molt pocs, i els pocs que encara queden surten la nit de Cap d’Any.

Imatges
Com ja us he dit els Simiots són éssers que van ser molt importants a Arles, i és per això que el poble en recorda la seva presència en dues de les seves esglésies. A l’Abadia de Santa Maria d’Arles apareixen dos simiots, coronant el pòrtic de l’entrada principal a l’església.

I a l’església de Saint Sauveur també a Altes, podem trobar també la imatge del simiot a la seva façana.

Pel que fa a il·lustracions sobre aquests éssers no n’he trobat gaire res, i és que són éssers dels que se n’han fet tantes i tan múltiples descripcions, que resulta complicat, que algú s’hagi atrevit a il·lustar-los, ja que tothom en té una imatge diferent.

Avui ens ocupa un autèntic ésser de la mitologia catalana molt característic, i a la vegada força desconegut. Es tracta de la Pesanta, un animal mitològic característic de la zona de la Garrotxa, en especial de la vall de Bianya en forma de gran gossot negre (en algunes versions es tracta d’un gran gatot, però no és tan comú com la imatge del gos) que s’escola a les nits dins de les cases i es posa al damunt de les persones mentre dormen dificultant-los la respiració i generant angoixes i malsons terribles.

La Pesanta, també anomenada  Pesadillo o Passarillo és peluda i negra,enorme i amb potes d’acer, pesada com el plom. Les seves potes però tenen una peculiaritat, i és que estan foradades, de manera que no pot collir res de terra sense que no li caigui pas. Segons Joan Amades en “Los ogros infantiles” Revista de Dialectología y Tradiciones Populares 13 (1957) tenia només una de les seves potes metàl·liques, en aquest cas de ferro, i li servia per donar cops amb ella a qualsevol que es trobés pel carrer durant la nit.

El més estrany és que tot i saber quin és el seu aspecte, és gairebé impossible que ningú l’hagi vist mai, ja que així que algú es desperta, la Pesanta fuig corrents i surt pel forat més petit de la finestra, o pel pany, i d’ella només en veuen l’ombra. I és que segons diuen d’ella, tot i la seva aparença no antropomòrfica, està emparentada amb el follets. Ja que quan li convé es pot tornar invisible, pot reduir la seva mida a plaer, passant pel forat del pany i pels llocs més menuts, i fins i tot pot travessar parets.

Deien d’ella que durant el dia s’amagava en els cràters dels volcans de la comarca, tot i que també podia trobar refugi en algunes esglésies abandonades o cases en runes, tot esperant la nit per poder actuar.

Però tot i ser un ésser temible i temut per tots, un d’aquests que sembla invencible, al igual que molts éssers de la mitologia de les nostres contrades, té les seves peculiars debilitats. I és que s’expliquen algunes maneres de treure-se-la de sobre, com per exemple pronunciant les paraules: “Mare de Déu!” o “Jesús meu!”; o fins i tot llençant una peça de roba negre cap a la finestra més propera,  farà que la bèstia marxi de cop.

Una altra de les seves característiques, i també una de les seves debilitats, és que és néta fins a extrems impensables, i no entra mai en una habitació sense fer neteja abans, per això si es deixa un plat de mill o qualsevol altre cereals, sota la finestra per la qual pot entrar la Pesanta i aquesta el volca, es passarà la nit recollint un per un tots els grans que hagin caigut a terra, però com té les potes foradades, es passarà la nit intentant-ho però sense aconseguir-ho.

La Pesanta és la personificació dels malsons i està relacionada directament amb un fenomen que es produeix d’alteració del son anomenat la paràlisi del son. Aquesta anomalia consisteix en un estat entre el propi son i el despertar que consisteix en la incapacitat de fer qualsevol mena de moviment voluntari ni de parlar, de manera que et sents totalment immobilitzat i això genera una gran sensació d’angoixa i d’ansietat. És per això que la nostra cultura, ha intentat explicar aquesta peculiar alteració del son en la forma d’aquest ésser mitològic, de la Pesanta. Però no som l’única cultura que ha decidit interpretar aquest fenomen amb un ésser mitològic, i és que per exemple a Colòmbia, la causa d’aquesta paràlisi és una bruixa. Aquesta paràlisi, ha estat interpretada al llarg dels segles per un dimoni o un follet, mostra d’això és una obra pictòrica del segle XVIII d’Henry Fuseli.

A la mitologia basca tenen un ésser equivalent a la nostra Pesanta, es diu Inguma, i al igual que l’ésser que avui ens ocupa entra a les cases de les gents per la nit, prem la gola de les persones que estan dormint als seus llits, dificultant-los la respiració i generant una terrible sensació d’angoixa. A aquest ésser se li dedicava una espècie de cantarella que permetia lliurar-se’n, que reptava a Inguma a comptar  totes les estrelles del cel, d’aquesta manera es distreia a Inguma prou temps per a que es fes de dia, i així no ataqués a la gent.

“Inguma, enauk hire izu
Jainkoa eta Andre Maria
hartzentiak lagun;
zeruan izar, lurrean belar, kostan hare
haiek denak zenbatu arte
etzadiela niganat ager.”

En grec, la paraula Efialtes volia dir malson, i Efialtes era també un gegant de la seva mitologia, considerat per molts el dimoni dels malsons, el mateix personatge que la Pesanta.

Per tant estem parlant d’una representació mitològica d’una malaltia del son molt present segles enrere, que a les nostres contrades pren la forma d’una animal, d’un gossot enorme de color negre i cames d’acer foradades, la Pesanta.

Il·lustracions
Us porto primer de tot el quadre d’Henry Fuseli de l’any 1781 on representa aquesta anomalia del son anomenada Paràlisi del son amb la imatge d’una espècie de dimoni.

I per acabar una il·lustració de la Pesanta catalana.

“La història que avui ens ocupa ens parla del Castell de la Roca. Els seus senyors tingueren un fill, gairebé quan ja donaven per perdudes la seva esperança de deixar descendència. El nen va néixer sa i fort, però amb la característica de tots els homes de la família, un petit forat a l’orella esquerra.
Però no tot fou felicitat, i és que als pocs dies del naixement de la criatura, el vell matrimoni que des de feia anys i panys servia amb honradesa als nobles del castell va desaparèixer sense deixar rastre. A tots estranyà aquesta desaparició, però els amos del castell no tingueren altre remei que buscar un matrimoni jove que els pogués substituir.
I d’ençà que aquest matrimoni va entrar al castell, es varen començar a succeir desgràcies, l’una darrere de l’altre, fets misteriosos tant a dins com a fora del castell. Desapareixia bestiar i diners, s’escoltaven udols a les nits, morien servents i camperols… Els senyors del castell, excessivament confiats, no tenien cap sospita de qui podria estar ocasionant tants greuges a la regió, i creien que es tractava d’un ens paranormal.
Fins que un bon dia el senyor del castell va aparèixer assassinat cruelment i el jove matrimoni va desaparèixer. Fou aleshores, quan la senyora s’adonà de que tots els fets estranys que s’havien anat succeint varen ser causats pel matrimoni, que no varen marxar fins causar la darrera de les desgràcies. I és que es van emportar el fill dels senyors del castell, que tot just tenia unes setmanes de vida.
Immediatament es van organitzar batudes pel poble, per les masies dels voltants i pel bosc de la zona i després d’un mes de recerques infructuoses, la senyora es va acabar convencent de que el seu fill deuria estar mort en alguna banda i els seus segrestadors tan lluny que mai més els podrien trobar. Va demanar als seus serfs aturar les cerques i va deixar passar el temps, un temps però que no podria guarir les ferides d’haver perdut els seus dos éssers més estimats la mateixa nit.
Passaren uns quants anys força tranquils, amb collites abundants per als habitants de la comarca i amb una senyora que mica en mica es va anar refent de la pèrdua, i dirigia les seves terres amb honradesa i valentia.
Però un dia, aparegué a la comarca una banda de lladres, una banda dirigida per un tal Testafort. Una banda de cruels lladres que no sentien cap mena de pietat per les gents que habitaven a les masies que assaltaven: violacions, assassinats, robatoris… s’anaven succeint l’un darrere l’altre.
Degut a l’època de bonança i tranquil·litat que es vivia, ningú no havia previst l’atac, i no hi havia grans guerrers a la zona que poguessin combatre aquests homes que semblaven sortits del propi infern. És per això, que la Senyora del Castell de la Roca en sentir per primera vegada de l’existència d’una banda d’aquesta mena, va contractar alguns guerres, va extremar la vigilància del castell tement que els lladres poguessin atacar el castell.
Evidentment, els lladres sí que estaven organitzant un atac al castell, i no comptaven en que estaria tan ben defensat, creien que l’assalt no els hi costaria gens. Però la lluita va durar tota la nit, i finalment després d’unes quantes morts d’ambdós bàndols, els guàrdies del castell s’imposaren i varen empresonar als lladres que encara estaven vius, entre els quals es trobava el capità de tot plegat, en Testafort.
La Senyora va decidir baixar a les masmorres per conèixer a l’home que havia atemorit tota la comarca, i la va sorprendre trobar-se davant d’un home jove, ben plantat, valent i descarat. Capaç d’aguantar-li la mirada quan ella s’hi va acostar i sense baixar el cap en cap moment, ni témer per la seva vida. Aleshores, quan la Senyora alçà la mà per clavar-li una bufetada al jove, parà en sec. I és que a la seva orella esquerra hi va veure una cosa que la va impressionar. Era el seu fill! Va sortir de les masmorres totalment astorada, sense saber què fer ni com comportar-se.
Per una banda havia retrobat al seu fill que creia mort des de fa anys, i per altre el poble, i les gents de la comarca reclamava venjança pels atacs que havia comès en Testafort. Però per sobre de tot era mare, i es veia incapaç de condemnar al seu fill. Va tornar a baixar al calabós i amb llàgrimes als ulls va explicar a en Testafort de qui es tractava. Aquest sorprès per tal confessió, li va explicar que de petit havia passat molta gana i maltractaments i que l’havien educat d’aquella manera, també va dir que deixaria la seva vida de bandit.
Però aquí no s’acaba la història, i és que com s’ho farà la Senyora del Castell per tal de salvar la vida d’un fill al que tothom vol condemnar? Així que va creure que el camí més fàcil era el de la veritat. Va decidir reunir a tots els nobles de la comarca, i a totes les gents que ho volguessin a la ciutat de Granollers per tal d’explicar-los la condemna a la que sotmetria en Testafort, i els va explicar que en realitat es tractava del seu fill segrestat que per una mala infantesa i una mala educació s’havia convertit en el bandit que tant els havia atemorit.
Tot el poble es va començar a remoure i a indignar, però finalment les nobles i sinceres paraules d’una mare incapaç de condemnar a mort al seu fill, van commoure als allà presents, on més d’un va començar a plorar després de sentir la trista història de la vida del bandoler.
El valent Testafort va prendre aleshores la paraula, i va salvar la vida dels seus companys bandits, ja que havien estat durant molts i molts anys els seus amic i la seva única família. Ja mai més van tornar a delinquir i en Testafort es va convertir en un gran i respectat Senyor del Castell de la Roca.”

Aquesta és una de les llegendes més famoses que podem trobar entorn del Castell de la Roca del Vallès, la història del Bandit Testafort. És la versió més llarga i extensa que he trobat de la història. Però sens dubte no és l’única versió d’aquesta llegenda, ja que n’he llegit unes quantes i en totes o moltes d’elles hi podem trobar algunes variacions.

- Per una banda el matrimoni vell de serfs que serveix als Senyors del Castell en  algunes històries simplement mora de vell, i no deixa cap hereu que pugui continuar amb la seva feina,;en d’altres en canvi desapareixen i es dóna a entendre que és assassinat pel propi matrimoni jove que els substitueix, com és el cas de la versió d’en Joan Amades al seu llibre Llegendes i tradicions de Montserrat.

- En la majoria de versions el fill dels Senyors del Castell de la Roca neix amb un forat a l’orella esquerra, com un aspecte hereditari de tots els homes de la família; en canvi, en la versió d’Amades el nen neix “esgarradet de naixement, puix només tenia mitja orella”.

- En algunes versions s’explica també que des de la mort del Senyor del Castell fins la desaparició del nen, passaren uns dies en que el jove matrimoni es va haver d’allunyar de les terres que envoltaven el castell, i que quan hi van tenir accés van robar la criatura, se’l van emportar als cims de Montserrat, on varen trobar aixopluc, el varen criar com si es tractés del seu propi fill, li van fer creure que el Castell de la Roca era seu, i que els actuals senyors els n’havien expulsat. És per tot plegat que en Testafort sentia tant odi pels Senyors del Castell de la Roca. Aquesta variant també s’explica en la versió d’Amades.

- I per acabar, el final de moltes de les versions és força diferent, ja que l’empresonament d’en Testafort, acaba amb la mort dels bandolers que havia capitanejat que són condemnats a mort, però evidentment amb la seva salvació.

Però realment va existir en Testafort? Doncs bé, el que us en puc dir, és que Catalunya va tenir durant una bona part de la seva història, bandolers llegendaris, però que sí que varen estar basats en personatges reals, en canvi, el Bandoler que avui ens ocupa sembla pràcticament contrastat que no va existir i que tot plegat només forma part d’una llegenda molt estesa i molt popular a la zona.

Del castell de la Roca però us en puc explicar unes quantes coses. Les primeres dades que documenten la existència del castell són de l’any 1023 on el propietari era Arnau Mir, tot i que ja hi havia indicis de que el castell havia estat construït al damunt d’una antiga fortalesa romana.  El castell va anar passant de mans en mans,i de propietaris en propietaris, i va tenir una gran quantitat d’amos, sobretot durant el segle XIV, en que va anar passant de mans en mans i de monarquia a noblesa. Després de la Guerra del Francès, el 1814, el castell va quedar totalment destruït i va passar a mans de la comunitat de preveres de Santa Maria del Mar. Finalment el 1949 l’adquirí Antoni Rivière i Manén que el 1952, restaurà el castell que es trobava en estat ruïnós. Fou durant aquesta restauració,  que als soterranis es trobaren una gran quantitat d’ossos. Molts dels quals eren d’animals grans, però també hi havia una gran quantitat d’ossos humans. I és que vés a saber després de tants amos, i de tanta història al voltant del castell, què té de veritat o de mentida aquesta llegenda que avui ens ocupa.

Però al voltant del Castell de la Roca també s’explica una altra història, una història que hi havia una vegada una bruixota que va atemorir la vila, i és que segons diuen solcava els cels amb un drac de Set Caps, amb uns ulls temibles, que eren com dues brases enceses. Generaven el temor de tots aquells que mai els havien vist. Una nit, la bruixa sobrevolant els cels de la comarca es va fixar en el castell de la Roca i les seves terres. Va arrencar el blat de sotarrel que els pagesos estaven a punt de collir, va inundar totes les terres i va carbonitzar amb foc una de les donzelles més boniques de la comarca. Un cop fet tot plegat, diuen que va continuar amb el seu camí de mort per altres terres.
Sigui com sigui, aquest és un castell de llarga història, incomptables llegendes, i tota una sèrie de misteris que giren al seu voltant, i dels que avui us n’he parlat.

Imatge
Com sempre quan no us puc portar cap imatge del personatge en qüestió, però us parlo d’un emplaçament que encara avui existeix, us en porto una imatge. Aquesta vegada i com resulta evident, del Castell de la Roca.

Però si la vida com a guerrer de Rotllà va donar moltíssim de sí per a crear un munt d’històries i llegendes als seus voltant, la seva vida amorosa també va ser un autèntic poema, i d’ell se’n descriuen dos grans amors a través de dues històries.

Les roques d’en Rotllà
El nostre gegant es va enamorar bojament d’una bonica donzella, es deia Angèlica, i tots dos mantenien un idil·li secret en un niu d’amor molt particular el castell de Cabrenys. Però la jove cada vegada es sentia menys atreta pel gegant, a la vegada que creixia la seva atracció envers un jove moro molt gallard anomenat Mador. Tots dos varen decidir fugir cap a terres sarraïnes, cap al sud,  sense que el gegant se n’adonés.
Quan el gegant es va assabentar de la fugida de la parella, els va seguir amb la intenció de donar-los caça. Els amants varen creuar l’Empordà i varen continuar per la línia de la costa, creient així que era la millor manera de no trobar-se amb el gegant.
El gegant però, tenia bons informadors, i quan va saber que havien fugit costa avall, va agafar el coltell (espècie de ganivet curt, d’una sola fulla amb mànec de fusta)que penjava del seu coll en forma de penjoll, amb el qual pretenia esbocinar a la parella. Pres de tanta ira i tanta ràbia, colpejava tot allò que es trobava al seu pas: roques, torres, castells, boscos… És així que en tota la costa empordanesa encara avui podem trobar el testimoni del seu pas. Al Cap Norfeu hi ha unes grosses moles de pedra conegudes com les roques de Rotllà, que el gegant va arrencar de la roca viva amb un cop de coltell.

En arribar a la badia de Cadaqués, amb un cop de peu va aixecar un bocí de terra que aterra mar endins i es convertí en l’illot Cucurucuc.

El mateix en passar per l’Estartit, que de les porcions que va desprendre de pedra a puntades de peu en van néixer les que avui dia coneixem com les Illes Medes.

I a Palamós, diversos trossos de pedra rogenca foren llençats al mar pel propi gegant, formant el que avui dia coneixem com les illes Formigues.

Diuen que aquesta persecució va arribar fins al País Valencià, on a Benidorm, per tal d’apaivagar la seva fúria, ja que semblava que mai torbaria als amants, va etzibar un cop d’espasa al Puig campana, i en va fer un forat al cim que dóna lloc a la curiosa orografia del seu cim, originant d’aquesta manera el que avui dia es coneix com la Coltellada de Rotllà. Del tros de roc que va saltar del cim del Puig, va anar a parar al mig del mar, a deu quilòmetres de la costa, formant-se així la que és coneguda com l’Illa de Benidorm. Aquest darrer paràgraf és però una versió de com es va formar la Coltellada de Rotllà i l’Illa de Benidorm, però no és ni de bon tros la llegenda més coneguda que s’explica entorn aquesta història.

La llegenda de Rotllà i de Puigcampana
Sobre la particular forma de Puigcampana, i l’illa de Benidorm hi ha una altre llegenda que diu així.
Rotllà es va enamorar d’una bella donzella quan va arribar a terres alacantines. I ella el va correspondre, i eren feliços. Però vet aquí que la mala fortuna, va voler truncar la felicitat de la parella, i és que la jove va rebre un malefici. Un malefici cruel que profetitzava que la jove donzella moriria a les acaballes d’aquell mateix dia, quan els rajos de sol deixessin d’il·luminar-la.
Fou aleshores, quan el sol ja començava a pondre’s darrera del cim de la muntanya de Puigcampana, que en un intent desesperat ple de ràbia i de fura, Rotllà va fer un cop de coltell al cim, i hi va fer una coltellada ben gran i que va caracteritzar des d’aquell moment la forma de la muntanya que es va passar a anomenar la Coltellada de Rotllà. De la roca que es va desprendre del cim de la muntanya, es diu que va anar a parar al mig del mar, a pocs quilòmetres de la costa i va formar davant de la platja de Benidorm, l’Illa de Benidorm. Aquesta coltellada però, només va allargar uns breus instants, uns segons o potser uns minuts, la vida de la noia, que finalment va morir.
Una història molt trista, que té també algunes variacions, com la manera amb que colpeja al cim, hi ha qui diu que ho va fer amb la pròpia Durandal; en altres versions diuen que la coltellada la va originar, mentre lluitant contra un mor, intentava donar-li el cop de gràcia i aquest es va apartar en el darrer moment. De nou, moltes versions per explicar el perquè del nom d’aquest cim.

Però acabarem tot plegat, tota la història i les històries d’en Rotllà parlant-vos de l’indret on segons la llegenda es pot trobar el seu cadàver. Es tracta de la Caixa de Rotllan.
La Caixa de Rotllan és un dolmen situat a Arles, a la Catalunya Nord; i la llegenda explica que després de la mort del cavaller a la Batalla de Roncesvalls, el seu cavall, en un acte de fidelitat, se’l va enfilar al llom, i el va portar fins on avui dia es pot trobar aquest dolmen, on va ser enterrat.

Imatges
Com no hi ha gaires il·lustracions de Rotllà, el que us vull portar és un manuscrit de la famosa Chanson de Roland, i una imatge que il·lustra una de les escenes que es narra en aquest famós Càntar de Gesta.

I per acabar us deixo un enllaç a un mapa, on apareixen tots els indrets per on va passar Rotllà, i per on va deixar el seu rastre en forma de diferents formacions geològiques.

I és que com Rotllan va passar d’home a llegenda és un fet ben curiós, i és que de fet, la història va fer néixer la llegenda, i la llegenda el va convertir d’un home a un gegant. Un dels éssers mitològics més prolífers del nostre país i al voltant del qual s’expliquin més llegendes és el gegant Rotllà, que es tracta de la deformació mitològica del personatge històric.
De Rotllà es deia que era un autèntic gegant, d’ell es deia que havia nascut amb bona estrella, i que per tant no podia morir a mans de cap arma punxant ni ferit per cap espassa. Era atrevit o forçut, cabdill de l’exèrcit de Carlemany i frisós per matar moros. Portava una espassa de virtut, la Durandal, una vara de ferro, i la seva pròpia massa o mall. A més deien que portava un corn. I que cavalcava damunt d’un cavall gegantí que tenia un sol ull al front.
Però anem a pams, i parlem de que cadascun d’aquests elements que l’acompanyaven:
- La Durandal és l’espassa de virtut que portava Rotllan, i en diferents zones d’Europa ha rebut noms diferents ja que a molts indrets s’han fet ressò de la llegenda. Durlindana en italià o Durandarte en Espanyol. Diuen que l’espassa contenia diverses relíquies, i que aquesta era en part la font del seu poder i la seva màgia. Contenia una dent de Sant Pere, la sang i els cabells de Sant Basili, i un tros de mantell de Santa Maria.
D’on va anar a parar aquesta espassa s’expliquen moltíssimes coses. Per una banda hi ha la llegenda de l’arcàngel Miquel i de que es troba clavada a la a la roca de la Mare de Déu de Ròcamador, on realment es pot observar un tros d’espassa que sobresurt de la roca.
En altres versions diuen que Rotllan va llençar l’espassa a l’aigua abans de morir, i al Bierzo s’explica que l’espassa es troba al fons del llac Carucedo.
O fins i tot es diu que el cavaller Lleonés, Bernardo del Caprio després de vèncer a Rotllan, li va prendre l’espassa i la va portar fins la seva mort. Va ser enterrat amb ella i Carles I diuen que la va robar de la pròpia tomba, i el va acompanyar durant bona part de la seva vida.
Hi ha altres versions que diuen que el propi Carlemany es va trobar el cos mort de Rotllan amb l’espassa al costat.

- La vara de Rotllà, era una vara de ferro  gruixuda de més de cinc metres d’alçada que un dia va decidir llençar-la (algunes versions diuen que des del pont de Ceret, altres que des del castell de Cabrenys, a Serrallonga al Vallespir), ja que creia que mai més la tornaria a necessitar per lluitar contra els sarraïns. I aquesta va creuar quilòmetres de distància, va passar per damunt de les muntanyes i es va anar a clavar a la plaça de Maçanet de Cabrenys (a l’Alt Empordà). I mentre la llençava, la llegenda explica que va dir “Allà on la meva maça caurà, Maçanet de Cabrenys serà”. Tot i que aquesta frase ens por portar a certes confusions, ja que del que estem parlant realment en aquesta història és de la vara de Rotllà, però és una expressió que s’utilitza a Maçanet de Cabrenys per donar sentit al nom del seu propi poble.
Aquesta vara però es va col·locar al mig de la plaça l’any 1834 i la van fer a l’antiga foneria del poble, per tant, sembla fruit de l’imaginari col·lectiu, la història que us he explicat sobre la vara.

- El mall de Rotllà era el mall amb el que segons diuen el gegant havia forjat la seva pròpia espassa, un mall que sempre l’acompanyava en totes les seves guerres i conquestes. I sobre aquesta gran pedra s’expliquen també algunes llegendes i versions d’on va anar a parar.
Segons una versió recollida per Pep Coll quan va ser ferit de mort a la batalla de Roncesvalls, va demanar al seu lloctinent que la portés sempre a sobre per tal d’evitar que caigués en mans enemigues, però Oto, que així és com es deia el lloctinent després d’enfilar la serralada dels Pirineus, va arribar a les Valls d’Àneu, el mall es va deslligar, va caure del cavall, va quedar clavat a terra, poc abans d’arribar a La Guingueta, i per mandra de baixar-se del cavall per recollir-lo, el va deixar allà plantat.
Una altra llegenda que s’explica entorn al mall, canvia la situació geogràfica en el que el podem trobar, i és que segons Pere Molera, diuen per Espot, que el mall de Rotllà es conserva al peu de la carretera i del pantà de la Guingueta, és el mall de la Farga de Boí que Rotllà va llençar fins on es troba ara.
I la darrera de les llegendes entorn el mall, i la que sembla més estesa, diu que quan Rotllà va obrir la bretxa amb la seva espassa, va llançar la maça abans de morir, tot lo lluny que va poder i aquesta va caure a la vall d’Àneu.

- El corn de Rotllà era un corn d’olifant, que es com se’n deia de l’Elefant en català antic i que quan el feia sonar se sentia des de Tolosa a Saragossa.

- Del seu cavall d’un sol ull, hi ha qui el relacionava amb un elefant, i és que a l’antiguitat es considerava una animal meravellós, i com en la seva calavera només hi ha un forat, que és on s’allotja la trompa, es relacionava que eren animals d’un sol ull. Fos com fos, es tractava d’un cavall gegantí, que segons diuen, imagineu-vos la força que tenia, que burxant una roca, un dia pasturant al peu del Canigó, amb el morro va fer-hi un clot, on recollia aigua de la pluja per abeurar-s’hi i va fer el que és conegut actualment com l’Abeurador del Cavall de Rotllà, a Arles ( Vallespir ).

Però a part de totes aquestes històries, se n’expliquen moltes més de la seva vida, del seu pas pels diferents pobles i regions del nostre territori i de la petja que hi va deixar. Ara us faré cinc cèntims d’algunes d’aquestes històries.
La petja de Rotllà la podem trobar a Sureda, i la història explica que un bon dia el gegant es trobava al peu d’un cingle que va travessar d’una sola passa i que hi va deixar marcada la que avui dia es coneix amb aquest nom.

En els propers tres dilluns, començant per aquest mateix, us portaré uns orígens molt especials. Us conduiré a descobrir una nova llegenda, la de la Bretxa de Rotllan, que ens anirà portant a la descoberta d’un personatge històric fascinant, que es va anar convertint mica en mica en ésser mitològic. De la història de la seva vida, dels seus amors, i de la seva mort. L’anireu descobrint setmana a setmana, però avui començarem per la Bretxa de Rotllan.

Avui us parlaré d’una arma de virtut, si ja us vaig parlar dels anells amb l’Anell de virtut del Castell de Vilarig, i altres anells màgics; avui us parlaré de les espasses de virtut, concretament d’una que tot i no ser la més famosa de Catalunya, va tenir una llarga història darrere que crec que val la pena que us expliqui. Tot plegat comença així:

“La història que avui ens ocupa la protagonitza el cavaller Rotllan i de com va morir. Rotllan era nebot i paladí de Carlemany i lluitava contra els sarraïns. Va ser anomenat cavaller amb 17 anys i en aquell moment va rebre com a arma l’espassa Durandal. Una espassa de virtut que contenia diverses relíquies i que va acompanyar al jove cavaller fins la seva mort.   
En la batalla de Roncesvalls, abans de morir a mans dels bascons que els havien tendit una emboscada, va decidir destruir la seva pròpia espassa perquè ja mai més ningú la pogués utilitzar. Va intentar trencar-la etzibant-li un fort cop contra una roca, però la fulla de l’espassa va continuar intacta i en aquella roca es va obrir una escletxa tan gran que va obrir la coneguda Bretxa de Rotllan als Pirineus. Diuen algunes versions del final de la història que en aquells moments Rotllan va demanar a l’arcàngel Miquel que l’ajudés llençant l’espassa cap a la vall, el més lluny que li fos possible. És així com de manera miraculosa l’espassa va travessar diversos centenars de quilòmetres i es va clavar a la roca de la Mare de Déu de Ròcamador, on encara avui dia la podem veure.”

Aquesta història és la llegenda de la Bretxa de Rotllan, i ens explica la formació d’aquest curiós fet geològic, aquesta Bretxa està situada en la frontera entre França i Espanya pels Pirineus, entre Aragó i la Gascunaya. Es tracta d’un esvoranc de 40 m d’ample i de 100 m d’alçària. Però la història que avui ens ocupa prové de la Chanson de Roland. La Chanson de Roland és una cançó de gesta del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls, tres segles després de que es produïssin els fets històrics. D’ella podem dir que està escrita en francès antic, que és el cantar de gesta més antic de tota Europa del que se’n conserven manuscrits. El que ha encuriosit durant molts anys als diversos estudiosos que han treballat amb aquests manuscrits és el fet de que fossin escrits tres segles després de què succeïssin els fets, amb quin intenció i per qui van ser escrits encara és una incògnita. L’únic que sabem del cert és la data aproximada entre la qual es van escriure aquests textos, entre 1130 i 1150.

Però la història de la Chanson de Roland no és ben bé igual que la llegenda que us he explicat, i és que ens parla de que Rotllan és atacat pels sarraïns mentre intenta arribar a Saragossa amb el seu exèrcit. Saragossa és governada pel Rei Marsil, i aquest juntament amb un traïdor de Carlemany, Ganeló, li tendeixen una emboscada a l’exèrcit de Rotllan i li donen mort. Abans però intenta destruïr la seva espassa. Diuen que Carlemany en trobar el seu cadàver, l’espassa jeia al seu costat.

Tot plegat, però conté alguns elements que no narren amb exactitud els fets històrics que tingueren lloc en la batalla de Roncesvalls. El text ens explica la desfeta que va viure l’exèrcit de Carlemany el 15 d’agost de 778 als Pirineus  contra els vascons i els sarraïns, que popularment podrien haver rebut ambdós el nom de moros, ja que vindria a ser un sinònim de bàrbar en la nostra terminologia popular. Però sens dubte aquest poema queda un xic allunyat de la realitat i va ser escrit amb una finalitat moralitzadora, que va exagerar i fins i tot inventar alguns dels fets per tal de presentar a Carlemany com al model d’home cristià ideal de l’època.

Pel que fa a Rotllan, no es tractava del nebot de Carlemany, sinó que era un dels seus dotze paladins. El fet que se’l considerés nebot, i que en moltes versions de la llegenda, i històries creades a posterior hagi passat a la història com a tal, és pel fet d’una mala traducció dels textos originals, ja que a l’època carolíngia, existien els primi palatii (o primi in curia), que consistien en els principals vassalls al servei del rei, els més importants. I el traductor va caure en l’error de que els dotze paladins de Carlemany eren cosins entre ells i per tant, nebots del propi Carlemany. El que sí que han considerat molts estudiosos és que Rotllan sí que es podria tractar del fill il·legítim de Carlemany que havia tingut fruit d’un incest amb la seva germana, i que l’havia criat Ganeló, el paladí traïdor de Carlemany. Que en veure la prefèrència que Carlemany sentia per Rotllan (al ser el seu fill), aquest el va trair i li va parar una emboscada que va portar a la mort al propi Rotllà.

Però tot plegat són teories dels romanistes, el que sí que podem dir del cert és que Rotllan fou un personatge històric que va existir, paladí de Carlemany,  i que va morir en la batalla al coll de Roncesvalls. Una batalla històricament important, i a la que un poema escrit tres segles després, li va donar una importància i una rellevància més gran de la que en un inici va tenir. I del que en un inici simplement era un prefecte de la marca de Bretanya com Rotllan, es va convertir en un autèntic heroi, un autèntic mite.