L’Elefant Trompeta

“Vet aquí una vegada hi havia un rei, el Rei Mides, rei de Frigia i fill de Gordias. Un Rei amb una cobdícia que no tenia fi.
Un bon dia, va ser trobat en el seu reialme Silenus, pare del Déu Dionisi, que havia begut i s’havia perdut per les terres de Mides. Aquest, coneixedor de qui era, li va oferir allotjament  amb una extrema amabilitat al seu palau. Li va oferir les millors cambres, els millors menjars. En agraïment Dionisi li va oferir a Mides el compliment del seu més gran desig. Mides va demanar que li agradaria convertir en or tot el que toquessin les seves mans.
Dit i fet, el Déu va complir la seva promesa i va desaparèixer per sempre més. Volent comprovar el seu nou poder, Midas va començar a tocar tot el que l’envoltava: un arbre del jardí, les parets i murs del seu palau, els mobles… Tot es transformava en or al seu pas.
Cansat de tot plegat, va seure en el seu tro i va demanar que li portessin alguna cosa per menjar. Però el menjar també es convertia amb or. Ningú es volia acostar al Rei per por de transformar-se en una estàtua d’or. Ni tan sols la seva filla. Al final el Rei sentia tanta gana que va implorar al Déu que li havia atorgat aquell fantàstic Do, que li prengués.
Dionisi li va dir que anés al riu Pactolus i s’hi banyés, les seves aigües el purificarien i li prendrien el do atorgat per sempre més. I és que tot l’or va anar a parar al riu.
Però les desgràcies del Rei Mides no acaben aquí, i és que d’ell se’n coneix una altra història. Es diu que passat l’episodi de l’or, Mides trasllada la seva residència a la selva, on vivia el Déu Pan, el Deú protector dels ramats. Aquest feia ostentació dels seus cants i la seva prodigiosa veu davant les nimfes del lloc. Fins i tot va reptar al mateix Apolo, Déu Olímpic de la música.
Es va celebrar un certamen o competició musical en la que participaven els dos Déus i a la que el Rei Mides va assistir. El primer en tocar la seva rònica flauta va ser Pan, que va encandilar a Mides, i Apolo amb la seva lira va agradar a la resta, inclòs el jurat, que el va proclamar vencedor del certamen.
El Rei Mides disgustat amb el resultat, es va atrevir a proclamar que el guanyador havia de ser Pan, i el propi Apolo encoleritzat va transformar les seves orelles en dues orelles de ruc.
El Rei avergonyit del seu nou aspecte se les amagava sota d’un barret o un turbant, i només el seu barber en coneixia el secret. Aquest no el podia desvelar a ningú, tot i que ho desitjava amb totes les seves forces. Així que un bon dia va decidir cavar un forat a la terra i a aquell forat explicar-li el secret del Rei. Fet això, el va tapar novament amb terra.
D’aquella terra en van sorgir un munt de canyes que quan bufava el vent, repetien una vegada darrera de l’altra el secret del Rei.
Avergonyit, el Rei es va acabar traient la vida.”

Aquesta és el conte o més ben dit, la llegenda del Rei Midas. Un Rei conegut per poder transformar tot el que tocava en or.
I és que el personatge del Rei Mides va existir en realitat, fou un rei que va governar Frigia (una antiga regió de l’Àsia Menor) entre el 740aC i el 696aC. Durant el seu regnat es va produir la millor època d’expansió del seu territori, fet que va fer que el rei acumulés grans riqueses al seu voltant. Va ser durant el seu regnat quan els grecs es van fixar en aquest rei i van decidir que es convertís en part de la seva pròpia mitologia, creant-ne la llegenda que us he explicat abans.
Finalment el Rei Mides es va suïcidar després d’un munt de conflictes i invasions.

Però qui va escriure la llegenda del Rei Mides? La llegenda va ser durant molts anys, una història de tradició oral a Grècia, com passa també amb les nostres pròpies llegendes, i va ser Ovidi, un poeta romà, que en el seu llibre Metamorphosis, escrit al segle IaC, explicava entre altres aquesta història. Un llibre on es recollien els relats dels Déus i molts dels aspectes relacionats amb la  mitologia grega, tan els seus Déus, com les històries en les que els humans hi tenien relació, com la que avui ens ocupa.

En algunes versions posteriors se’ns explicava que en el moment en que el Rei Mides és capaç de transformar tot en or, toca a la seva pròpia filla, Zoe, que s’acaba convertint en una estàtua d’or, fet que fa que la seva desgràcia encara sigui més gran.

Com a curiositat també podem destacar que el fet de que sigui el riu Pactolus on va el rei Mides a perdre el seu poder, no és aleatori, sinó que es tracta d’un intent per part de la pròpia llegenda de donar una explicació mitològica al fet de que en realitat, aquest riu tingui un alt contingut en or. De manera que és també a aquest indret geogràfic, aquest riu al que també acompanya la llegenda del Rei Mides.

Però el que sembla prou evident, és que el que us he explicat són dues històries, com dues aventures diferents que viu el propi Rei Mides i que l’acaben portant a la seva desgràcia i per tant al seu suïcidi. Dues històries que es poden explicar per separat, i de la que jo personalment només en coneixia la primera. Tot i que l’element del rei amb orelles d’ase, em resultava familiar.

Al llarg dels anys i dels segles, s’han fet moltíssimes adaptacions d’aquesta història, que en un inici no va ser creada com un conte, sinó com una llegenda,  fins que ha arribat als nostres dies de la forma que la coneixem ara; i on el Rei Mides s’ha convertit en un autèntic personatge de conte.

Fins i tot Disney en va fer un curt l’any 1935 sota el títol de “The Golden Touch”.

Tot i no ser una faula ni un conte, aquesta llegenda també té la seva pròpia moralina, sobretot pel que fa a la primera part, que podríem dir que és la més coneguda, i és que la “avaricia rompe el saco”.

Il•lustracions
Abans de portar-vos il•lustracions o pintures sobre aquest personatge, us vull ensenyar una moneda de l’època i una reproducció de la seva tomba.

Les primeres il•lustracions que us porto, són com sempre en blanc i negre.

Ja en color us en porto moltes més, algunes d’elles són quadres, altres il•lustracions més modernes, i la darrera és una il•lustració de Walter Crane de l’any 1893 en la que s’observa com la filla del Rei es converteix en estàtua d’or.

Cal dir que la majòria d’imatges fan referència a la primera part de la llegenda, al poder que té el Rei de convertir tot el que toca en or. Ot i així en una de les imatges anteriors, hem pogut observar com apareix el judici que emet el Rei quan escolta la flauta de Pan i la lira d’Apolo.
A continuació, us porto una seqüència de tres imatges en les que s’observa perfectament com es tracta de la versió en la que la filla es convertida en or i en com es tornar a convertir de pell i óssos gràcies a l’aigua recollida en el riu.

Per acabar us deixo amb la portada d’un conte en castellà i en les imatges extretes del curt de Disney de l’any 1935.

“Vet aquí una vegada una reina viuda que tenia una filla preciosa que havia promès amb el rei veí. Quan s’acostà la data de casament, la reina que s’estimava molt la seva filla li va preparar un cofre ple de tresors,  una ajudant de cambra perquè l’acompanyés durant el viatge i un cavall que parlava, es deia Falada.
Quan mare i filla es van haver de separar, la mare va agafar un mocador i hi va vessar tres gotes de sang i li va donar a la seva filla, prometent-li que li portaria sort durant el viatge.
La noia i la seva ajudant començaren a cavalcar i a la princesa li va agafar set, li va demanar aigua a la seva ajudant, i la noia li va respondre que si en volia que baixés del cavall i l’anés a buscar ella mateixa. El mocador amb les tres gotes va parlar, i li va dir que a la seva mare no li agradaria allò. Però la noia descavalcà i agafà l’aigua ella mateixa.
Una segona vegada tingué set i rebé la mateixa resposta. Al acostar-se a veure al rierol, el mocador se li va relliscar del cinturó on el duia lligat i se’n va anar riu avall. L’ajudant se n’alegra al veure-ho, però no li va dir res a la princesa.
Al veure debilitada a la princesa, l’ajudant li va dir que ara seria ella qui muntaria al Falada, li va prendre els hàbits reials i la va obligar a callar, ja que sinó la mataria.
Van arribar al palau del Rei i la jove princesa va quedar relegada a l’estable, i l’ajudant a dins del Palau. Però el rei al veure la jove de l’estable, tan distingida i bonica, li va preguntar a la promesa del seu fill de qui es tractava, i aquesta va contestar que l’havia trobat pel camí i li havia permès acompanyar-la, que li donés feina per a que no s’avorrís.
La van enviar d’ajudant del pastor d’oques del rei, i la falsa promesa li va demanar al rei que matés al seu cavall per por a que ho xerrés tot; però l’autèntica princesa al enterar-se que havien mort al seu cavall, li va demanar que sisplau, li portés el cap i el pengés a la portalada de l’entrada del poble perquè així el podria veure dia rere dia i s’enrecordaria d’ell.
L’endemà al matí la noia va passar amb en Hans (el pastor) i les oques i en Falada li digué que si la seva mare ho sabés tot es moriria de tristesa.
En sortí del poble i portar les seves oques a pasturar al camp, es tragué la cinta dels cabells i aquests li van caure com fils d’or sobre les espatlles, i en Hans li en va voler arrencar un grapat, però la princesa va dir:
“Brisa lleugera,
Emporta’t el barret d’en Hans.
Que ell hagi de córrer a atrapar-lo,
mentre jo em pentino.”
I així va passar, i quan en Hans va tornar molt enfadat,la noia ja s’havia tornat a recollir els cabells.
L’endemà al matí va tornar a passar el mateix, tant amb el cavall, com amb els cabells de la jove, i en Hans va anar a parlar amb el Rei, per demanar-li que ja no volia pasturar més amb la jove noia perquè sempre s’ha acabava barallant.
El rei li va dir que tornés  a pasturar amb la jove com si no passés res, i l’endemà durant tot el dia, el rei va observar la mateixa escena que feia dos dies que es repetia, i li va preguntar a la pastora d’oques el perquè del seu comportament. La jove va respondre que no en podia dir res perquè sinó la matarien. El rei li va dir que no digués res, que ho escrivís.
El rei en llegir l’autèntica veritat, va cridar al seu fill i li va presentar la seva autèntica promesa, van celebrar un gran sopar en el que hi va assistir l’ajudant de cambra, i el rei va plantejar un enigma: “ què val una dona que ha enganyat al seu príncep i com la castigaríeu?”. L’ajudant de cambra va dir que la tancaria dins d’una bóta i la llançaria al riu; i dit i fet, així és com va acabar la vida de la impostora.”

Aquest conte és el de “La pastora d’oques” un conte de fedes alemany característic del folklore europeu i molt popular a Alemanya recopilat pels famosos germans Grimm. Els germans Grimm el van escriure l’any 1819 provinent de la localitat de Zwehrn a Baixa Hessen i va ser el seu conte 89 en el seu segon recull de contes de fades.
Aquesta història fou traduïda a l’anglès per Margaret Hunt al 1884. Andrew Lang també en va fer una versió.

Aquesta però és una tipologia de conte que la podem classificar segons el sistema ATU com el número 533, sota el tema de la criada que es vol fer passar per la princesa de bon cor per robar-li el marit. Dit això podem deduir que aquesta tipologia no és única i que és present en contes de diferents indrets com ara: França, al Caucas a l’Índia, a l’Amèrica del Nord de llengua francesa,  a les Antilles i a l’Àfrica; on podem trobar històries molt similars a la Pastora d’Oques dels Germans Grimm.

Altres contes similars són per exemple: El bracalet d’or i El Senyor de Lom i el majordom Fals. El Braçalet d’or és un conte americà de Kentucky  recopilat per Marie Campbell en el seu Tales from the Cloud Walking Country .
En canvi el senyor de Lom i el Majordom Fals (The Lord of Lorn and the False Steward) està inclosa com la Child Ballad número 271. La Child Ballad són un conjunt de cantarelles per a infants típiques d’Escoòcia i Anglaterra escrites a finals del segle XIX; i una d’aquestes “ballads” és la de The Lord of Lorn and the False Steward, similar a la història de la pastora d’oques.

Aquesta història es va fer tan popular que fins i tot se’n va fe runa adaptació novel·lística feta per Shannon Hale.
Com a curiositats cal destacar que el fet de que aparegui el mocador amb les tres gotes de sang és un símbol cap al passat, un passat conformat evidentment en aquesta història per la mare de la protagonista. Ja en altres històries apareixen animals que parlen, com a elements màgics que ajuden als protagonistes. El fet de que la jove sigui descoberta radica en el seu comportament, un comportament força estrany si es tractés realment d’una Pastora d’Oques. Com a molts conte el tres esdevé un nombre clau, 3 gotes de sang, 3 dies consecutives en que esdevé la mateixa escena… També és un element molt característic dels contes de fades, la princesa bona que s’acaba sobreposant a les dificultats i vencent-les, tal com passa també a la història dels Cignes Salvatges.

Il·lustracions
Començant per algunes imatges en blanc i negre, us porto unes il·lustracions de HJ Ford primer i després dues de Charles Robinson, George Cruikshank, i les dues darreres d’autor desconegut.

Ja en color en trobem algunes de Hellen Stratton, Jennie Harbour, Jessie Willcox, Kay Nielsen i les darreres del genial Arthur Rackhman  .

Més il·lustracions en color d’un conte que ha esdevingut un clàssic una mica oblidat.

Són poques les portades que he trobat d’aquesta bonica història, algunes pertanyen a la novel·la basada en el conte i altres són àlbums il·lustrats.

Per acabar us deixo amb tres imatges d’estàtues o fonts dedicades a aquest bonic personatge.

“Vet aquí una vegada una dona que desitjava com fos tenir un fill. Va anar a veure a una fetillera perquè li digués com podia tenir una criatura. Aquesta li va donar una llavor de civada i li va dir que la plantés. Dit i fet, això ho va fer, i de la llavor en va néixer una bonica flor, que al obrir-se aparegué una preciosa i petita nena. Tan petita que la seva mare li digué Ditona.
Ben aviat els problemes per la seva mida van començar a sorgir. I és que una nit en la que la nena dormia en la seva closca de nou, va venir un horrible gripau que la volia casar amb el seu fill. Així que se l’endugué.
La noia finalment va aconseguir escapar muntada al damunt d’una preciosa papallona. Quan estava a dalt d’un arbre, va venir un abellot que se la va emportar en el seu eixam. En veure-la, totes les abelles, digueren que era una criatura horrible i repugnant, i l’abellot ho va acabar creient i la va alliberar.
La Ditona començà a plorar i plorar al damunt d’una margarita. Així va passar tot l’estiu i la tardor a la selva, alimentant-se de la mel de les flors. Però va arribar el fred hivern, i semblava que la pobre criatureta, que no feia més de dos a tres centímetres, moriria de fred. Va caminar i caminar creuant camps ja segats fins arribar a la casa d’una rateta que vivia sota d’uns rostolls.
Allà hi va viure durant un temps tenint per veí un talp que es va enamorar de la petita protagonista d’aquesta història. El talp tenia una galeria que unia les dues cases, la seva i la de la rateta, i en ella havia mort de fred un preciós ocell, pel que la Ditona va sentir molta pena i li va teixir una vànova.
El va cobrir i va recolzar el cap en el seu pit. De cop i volta li va semblar sentir els batecs del cor de l’ocell: era viu. Pobre oreneta, no estava morta només tenia molt i molt de fred. L’oreneta estava ferida d’una ala i per això no havia pogut volar fins a terres més càlides, i el fred l’havia atrapat. La Ditona la cuidava cada dia i en arribar la primavera l’ocell va marxar.
El talp va demanar la mà de la Ditona i la rata va començar a preparar-li l’aixovar. Es va fixar la data de casament a la tardor que va arribar ràpidament, la Ditona estaria condemnada a viure sota terra per sempre més. Però apareix de nou l’oreneta que encara no havia marxat, sinó que volava pels voltants de la casa de la Ditona durant tota la primavera, l’estiu i ara que era tardor havia de marxar.
La Ditona marxà amb l’oreneta i fugí del seu futur marit per sempre més. Van anar a parar al costat d’un preciós palau, i en una de les flors del voltant la Ditona va veure el Rei dels  esperits de les flors,una espècie d’àngels diminuts,  que no eren molt més grans que ella.
Es van enamorar i el rei li va demanar matrimoni. La bonica Ditona va acceptar i totes i cadascuna de les flors del voltant es van obrir i en van sortir cavallers i donzelles. El rei li va dir que el nom de Ditona era un nom massa lleig per ella i la seva bellesa. I que a partir d’aleshores s’hauria de dir Maia.
Es van casar, l’oreneta va marxar a un indret més càlid, i és així com arreu del món s’ha donat a conèixer aquesta bonica història.”

Aquest és el conte de la Ditona, escrit per Hans C. Andersen el 1835, amb el títol original en Danès de “Tommelise” (que vol dir una cosa així com diminuta).  Aquesta història ens narra les aventures i desventures d’un personatge diminut com ho pot ser el nostre Patufet, l’anglès Tom Thumb o  el francès Polzet. Aquesta vegada però, la protagonista és femenina.

Pel que fa al naixement de la protagonista, neix d’una llavor, fet que ens pot recordar a altres naixements de personatges petits. En altres casos de personatges petits neixen d’un gra de mill, un gra d’arròs, de dintre d’una nou…
La resta sembla que es tracta d’un conte que és totalment invenció de l’autor danès, que fou criticat en la seva època i no va agradar tant com altres contes molt famosos d’Andersen.

La primera traducció a l’anglès es va fer l’any 1846, sota el títol de “Thumbelina”. I és que el nom d’aquesta petita noieta varia en funció del país d’origen. En castellà rep el nom de “Pulgarcita”, en italià Mignolina, i en català és la Ditona.
El nom en català, però no és gaire fidel al nom originari, i és que s’hauria d’haver anomenat Patufeta, si s’hagués fet una correcta traducció del Danès, o Polzeta, en cas de que el nom fos una traducció literal de l’anglès. Fou una traducció de l’any 1933, en el que l’Editorial Juventut va publicar un recopilatori dels més famosos contes d’Andersen, i Josep Carner i Marià Manent li posaren per primera vegada el nom de Ditona.

Pel que fa a la moralina, aquest conte ens explica que la bondat i la bellesa sempre acaben sent recompensats.

Il·lustracions
D’il·lustracions d’aquest conte n’he trobat d’arreu del món, i per això em resultarà una mica complicat presentar-les de manera ordenada. Tot i així, començo mostrant-vos les de blanc i negre, entre les quals destaquen les d’Arthur Rackman i les de Vilhelm Pedersen.

Ara us deixo amb un munt en color, totes elles molt diferents, amb estils molt diversos, però totes amb algun encant especial.

Angleses són les següents portades i il·lustracions.

Daneses les que us presento ara.

Franceses n’he trobat forces, i és que aquest país és un país on s’estima la literatura infantil de tots els temps, i això es nota amb la gran quantitat de varietat que presenten.

Del Japó he trobat algunes curiositats.

La Xina també en té algunes versions.

A Polònia també és força conegut aquest personatge.

És tan famós aquest personatge que fins i tot se li ha dedicat una escultura al mig d’un parc.

Però no podem acabar sense presentar les versions que he trobat en català de la història, una d’elles es traca d’un text bilingüe anglès – castellà il·lustrat per en Max; i l’altre una versió catalana sota el títol de la Ditona.

“Vet aquí una vegada, una família molt i molt pobre de llenyataires amb set fills. El més petit de tots ells era en Polzet.  Un dia en Polzet escolta com els seus pares parlen de que no poden alimentar als seus fills i els hauran d’abandonar al bosc. De camí al bosc en Polzet va llençant pedres blanques per tal de trobar el camí de tornada a casa. Els set germans poden tornar i junts viuen amb els seus pares una bona època que durarà molt poc. I és que els pares del Polzet es tornen a veure obligats a abandonar als seus fills al bosc. Aquesta vegada en Polzet no té temps per recollir pedres i tira pel camí molles de pa. Un ocell se les va menjant i els set germans es veuen perduts al bosc sense saber trobar el camí de retorn a casa seva.
Van arribar a una casa en la que es van allotjar, resulta que era la casa d’un ogre que vivia amb la seva dona i les seves set filles. En descobrir als nens se’ls volgué menjar, però la dona el va convèncer que guardessin els nens per quan hi hagués manca de menjar.
L’ogre però no tenia gaire paciència, i va anar fins l’habitació on dormien plàcidament els set nen i les seves set fills de bon matí. Però el que no sabia era que en Polzet ,conscient dels plans de l’ogre, va canviar les corones de les set noies pels seus set barrets. Així l’ogre es va equivocar i es va menjar les seves pròpies filles.
Quan va haver marxat, en Polzet i els seus germans van fugir de la casa del temible ogre. Quan l’ogre es va adonar del que havia fet, va agafar les seves botes de set llegües i se les va calçar. Evidentment, no eren unes botes normals, eren màgiques. Tenien la propietat de que el que les portés de cada passa recorrés set llegües.
Els nens estaven amagats en una cova i l’ogre vinga a buscar-los i no els trobava. Cansat de tanta recerca es va posar a dormir molt a prop de la cova on es trobaven amagats els nens. En Polzet s’hi va acostar, li va prendre les botes i va anar camí a Palau.
Allà va servir de missatger al Rei, fet que va fer que s’enriquís molt i ni a ell ni a la seva família els hi va faltar mai més de res.”

Aquest és el conte d’en Polzet o també conegut a les nostres contrades com “Les botes de cent llegües” o “Els set germans abandonats”.
Aquest conte fou escrit l’any 1697 pel famós Charles Perrault, format a partir de llegendes populars i històries orals que s’explicaven a l’època, sota el nom original en francès de “Le Petit Poucet”. Història que ens narra les aventures del seu especial protagonista, en Polzet, que es deia així perquè era tan petit com el dit polze. Charles Perrault va començar a escriure els seus contes amb 67 anys i els va recollir en el volum “Histoires, ou Contes du Temps passé” (Històries i contes de temps passats).

Pel que fa a la classificació d’aquest conte, el podem trobar dins la tipologia ATU 327B, sota la temàtica “El petit nen que derrota l’ogre”. Conte de fades tradicional francès i que sovint es barreja amb elements d’altres tipologies com la 327A, que inclou tota aquella mena de contes tipus Hansel i Gretel, Ton i Guida, La caseta de xocolata, En Toni Garrigueulo…

I és que els paral·lelismes amb la història de Hansel i Gretel resulten d’allò més evidents:
-    L’origen pobre dels protagonistes.
-    El fet que els pares abandonin els fills al mig del bosc.
-    Lo de llençar les molles de pa per tal de trobar el camí de tornada a casa.
-    La trobada amb un monstre o ésser fantàstic que se’ls vol menjar.
-    El final feliç en el que el protagonista roba les fortunes a l’antagonista i torna a casa.

Un personatge petit i valent, com en Patufet o la Ditona, o en Tom Thumb (l’heroi anglès)i altres personatges d’arreu del món dels que ja us vaig parlar en els orígens del Patufet. Cal però destacar que en Polzet i en Patufet, tot i tenir característiques físiques i personals molt similars, no són el mateix personatge.

Els noms que pot prendre aquest personatges són diversos i divertits, en funció de la llengua al que estan traduïts: en anglès és en Hop o’ My Thumb, en italià és en Pollicino, en alemany Der kleine Däumling, en portuguès O Pequeno Polegar, en romanès és Tom Degeţel… Un munt de noms per un mateix personatge.

En relació amb el final de la història, sovint hi ha versions que canvien una mica, i en la que ens expliquen que a part de robar-li les botes al ogre, també li van robar una bossa de monedes d’or que portava lligada al cinturó, i és així com en Polzet i els seus germans tornen a casa seva rics.

Un conte que conté el prototip d’heroi més típic de l’època que no pel seu tamany, sinó pel seu enginy (i per tant el seu intel·lecte) pot prosperar, que en aquest tipus d’història sempre és sinònim a fer-se ric, degut  a que la pobresa de l’època era extrema.

La figura de l’ogre que s’adorm és un crit contra la mandra, que ja apareix en històries com la tortuga i la llebre, o en faules gregues com la de Polifem, on l’ogre és vençut degut a la seva pròpia mandra, ja que també es queda adormit.
Pel que fa a les botes no és un element que només aparegui en aquesta història, i és que de fet és un element màgic característic del folklore europeu i que apareix en altres històries força antigues: angleses, alemanyes i fins i tot noruegues.

La moralina és ben clara, i és que tot i ser petit i la burla de tots, és aquest que amb la seva valentia els hi traurà a tots les castanyes del foc.

Il·lustracions
Gustave Doré l’any 1867 és el que va fer una de les versions il·lustrades més populars d’aquesta història a la seva època. I és que si mirem les imatges, de ben segur que el seu estil ens és molt familiar. Ja que va ser un dels grans il·lustradors de clàssics de la seva època.

En blanc i negre tenim més il·lustracions.

Ara us portaré algunes ja en color. La primera és d’Alexander Zick, la segona d’Anderson, dues més de Carl Offerdinger, i la resta de diversos autors.

Abans de portar-vos les portades d’arreu del món, em ve de gust ensenyar-vos unes imatges curioses que he trobat en relació a aquesta història. Es tracta d’escultures dedicades a aquest fantàstic personatge, una es troba a Berna (Suïssa).

Ara sí, comencem amb les portades franceses.

Ara us deixo amb les holandeses.

Romaneses en tenim dues, algunes portugueses i una italiana.

Ara amb algunes en català, una il·lustració de la Mercè Llimona i una portada aràbiga.

Hi ha un munt d’imatges boniques, eh? Quina us ha agradat més?

“Era estiu i la cigala vivia molt feliç cantant a tots els que se li acostaven. També es gratava força la panxa, perquè negar-ho. En canvi la formiga es feia un tip de treballar dia rere dia i anar recol·lectant menjar per a l’hivern que aviat arribaria. La cigala reia i pensava que ja tindria temps de recollir menjar, que ara no valia la pena i que valia molt més gaudir del sol d’estiu.
Va arribar l’hivern i la formigueta previnguda se’n va anar al seu cau i tenia prou menjar per ella. Però vet aquí que va venir la cigala demanant-li menjar i una mica d’escalfor de la seva llar. I la formiga, per por de no tenir per les dues li va negar el menjar i li va preguntar a la Cigala:
- I a mi què m’expliques? Què feies al llarg de l’estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa?
- Jo? Cantava i cantava tot el dia – va respondre la cigala tota orgullosa.
- I què? – va preguntar la formiga
- Doncs … res … – va murmurar la cigala.
- Cantaves? doncs, per que no proves ara de ballar?
I va ser així com la formiga li va tancar la porta als nassos a la cigala.”

Aquesta és la famosa faula “La Cigala i la formiga” atribuïda a Esop i escrita durant el segle VII aC. Faula però que ha arribat als nostres dies gràcies a moltíssimes versions posteriors.

Començant per Babrius que era un romà que va viure en el segle III aC i que escribia faules en Grec, en va escriure moltes, una d’elles fou aquesta. Al igual que Avianus (S.V) que de les seves 34 faules en va destacar la Cigala i la formiga. Ambdós es van caracteritzar per escriure les seves faules en vers.

I en prosa també en trobem alguns de força antics Syntipas, del segle I dC i Apthonius (S.IV). En una variant en prosa escrita a posterior, el personatge de la Cigala era substituït per un escarabat “mandonguiller”, que en arribar l’hivern i ploure es va adonar que els fems que recollia se’ls en va emportar l’aigua.

Segles més tard, Jean de la Fontaine, un dels faulistes més importants des d’Isop, en va fer la seva versió al segle XVII, al igual que Félix Maria Saramiego.

També podem destacar que en algunes versions, no es tracta d’una sola formiga, sinó de moltes.

Com totes les faules, aquesta també està provista de la seva peculiar moralina. I és que “no dejes para manyana lo que puedas hacer hoy”. Més val ser previngut que no pas deixar les coses per fer.

Il·lustracions
En blanc i negre i força clàssiques són les il·lustracions que us presento a continuació, una d’elles de Gustave Doré.

Ja en color són les que us porto ara. Algunes són tan modernes que fins i tot ens presenten una Cigala tocant la guitarra elèctrica i amb melenes tenyides de rosa xiclet.

Ara us porto algunes portades de diferents indrets. Les primeres són angleses.

Ara una italiana i una altra portuguesa.

Continuarem amb unes curioses imatges del Japó.

I per acabar una portada d’un molt bon il·lustrador i amic del Trompeta, en Valentí Gubianas.

“Hi havia una vegada una nena molt i molt pobre que no tenia ni per menjar. No tenia ni sabates de tan pobra que era i es va quedar sense mare. Una dona gran es va apiadar de la nena i la va recollir a la seva llar, oferint-li tots els luxes de que era capaç.
Un bon dia per les seves terres va passar la reina i la seva filla, i la nena en veure les boniques sabates vermelles que duia la princesa, va desitjar-ne unes d’iguals.
La vella li va comprar unes al millor sabater de tot el poble, i és que la nena havia de fer la comunió; tot i que no resultava molt adequat fer-la amb unes sabates d’aquest color; la velleta, que no s’hi veia gaire, li va comprar igualment.
A l’Església només podia pensar en les seves sabates i amb lo bonica que amb elles es sentia, i en sortir les sabates es posaren a ballar de manera incontrolable.
I va ballar i ballar fins arribar al cementiri on es va trobar un àngel amb una espasa que li va dir que hauria de ballar davant de nens creguts i vanitosos com ella, fins que s’acabés convertint en un esquelet.
La nena desesperada va anar fins a la casa del botxí a demanar-li que li tallés els peus i per tant, poder-se desempallegar de les sabates que a ells anaven adherides. El botxí així ho va fer i li va construir uns peus de fusta a la nena perquè pogués caminar.
Però les sabates van continuar ballant per sí soles, i la nena fugia atemorida d’arreu on les veia.
La dona del sacerdot es va apiadar d’ella i finalment la nena va ser perdonada per Déu.”

Aquest és el conte de “Les sabates vermelles” escrit pel danés Hans Christian Andersen el 1845. Va ser un conte força popular d’aquest autor i se’n van fer unes quantes reedicions. Es va tornar a publicar el 1849 i el 1863.
S’explica que Andersen es va inspirar per escriure aquesta història en uns fets que li van succeir al seu pare quan ell encara era un nen. Resulta que el seu pare era sabater i li van encarregar que fes unes sabates per ballar de seda vermella per a la filla d’una dona rica. L’home les va fer amb tota la cura i tot el carinyo del món, cuidant fins a l’últim detall. En entregar les sabates la dona li va dir que les sabates eren per llençar-les a les escombraries, i que havia  espatllat la preciosa seda vermella. El pare d’Andersen evidentment, s’emportà un gran disgust.

Evidentment l’obra d’Andersen era una crítica a la vanitat i la superioritat que senten els rics envers els pobres. Una obra que critica la societat en que el propi Andersen va viure, on el predomini de les classes socials dirigia la societat del moment. Com sempre, un conte amb moralina i amb una crítica al món que envoltava a l’escriptor danés.

També s’observa, al igual que en el cas de la Venedora de llumins, la religiositat d’Andersen que acabava donant solució a alguns dels seus contes per la intervenció divina d’un Déu sempre misericordiós.

Una història de la que se n’han fet nombroses adaptacions en diferents mitjans, alguna pel·lícula, obres de ballet i fins i tot han arribat a aparèixer en algun capítol d’uns famosos dibuixos animats.

Cal dir però, que amb el temps, és d’aquelles històries que han quedat oblidades i relegades a un segon pla, passant a fer-se més populars altres històries de l’autor com l’Aneguet leig o la Sireneta.

Il·lustracions
Començant amb les il·lustracions més clàssiques, us porto unes que va fer Anne Anderson, AW Bayes, Katharine Cameron, Klever i WH Robinson.

A continuació us presento tot un seguit d’imatges, tan en color com en blanc i negre.

Ara us deixo amb algunes portades en diferents idiomes.

Per anar acabant, unes imatges escanejades d’un conte “troquelado” que fa l’efecte de ser molt antic en castellà.

Per acabar us deixo amb una curiositat, una paret que es troba en el parc d’atraccions més gran d’Holanda: Efteling.

“Vet aquí una vegada una dona molt pobra que tenia dos rosers preciosos en el seu jardí. L’un donava flor blanques i l’altra flors vermelles. Va tenir dues filles i els hi posà els noms dels rosers: Blancaneu i Rosavermella. Al igual que els rosers les dues joves eren molt diferents entre sí. La Blancaneu preferia quedar-se a casa a llegir i ajudar la mare, en canvi la Rosavermella li agradava córrer pels prats.
A les nits les tres seien a la vora del foc mentre la mare els hi explicava un conte de fades diferents cada nit. Una nit a meitat del conte trucaren a la porta, era un ós que demanava si es podia escalfar una mica a la voreta del foc.
Així l’ós i les dues noies es van fer amics i l’ós va tornar cada nit a escoltar històries i a que li pentinessin el cabell mentre s’escalfava davant del foc. Va passar tot l’hivern i a l’arribar la primavera l’ós digué que ja no tornaria més, que havia d’anar a protegir el seu tresor amagat a la muntanya, que ara quan es fongués el gel, el nan que li volia robar, podria furgar la terra i prendre-li.
Les noies una mica tristes, uns dies més tard, van sortir a collir llenya i van trobar un arbre caigut al mig del camí, sota el que estava atrapada la barba d’un nan una mica maleducat. Les noies l’alliberaren tallant-li la punta de la barba, i quest s’enfadà molt i no els hi donà ni les gràcies. Marxà tot agafant una bossa d’or de l’interior buit de l’arbre.
Al cap d’una setmana van anar al riu a buscar peix per sopar i es tornaren a trobar el nan desagraït, aquesta vegada, la seva barba s’havia enredat amb el seu propi am i un peix es disposava a menjar-se-li. El van tornar a alliberar i de nou no van rebre ni les gràcies. El nan va agafar un sac de perles d’entre els joncs i va marxar.
Una setmana més tard, la mare envià a les noies a comprar cintes al mercat i de nou es trobaren el nan. Aquesta vegada estava atrapat entre les urpes d’un àliga que se’l volia emportar volant. Les noies el van poder alliberar. El nan va agafar una bossa de diamants de sota una roca i se n’anà.
Tornant del mercat, es tornaren a trobar el nan per quarta vegada. Estava assegut a l’herba quan de sobte el va atacar un ós. El nan demanà que no se’l mengés, que es mengés a les dues noies. Però l’ós no en va fer cas i d’una urpada el va tombar. Resulta que era l’ós amic de les noies que va començar a perdre el pelatge i es va acabar convertint en un atractiu príncep.
Resulta que havia estat encantat i convertit en ós pel nan que li volia robar el seu tresor, i que mort el nan, s’acabava el malefici.
El príncep es casà amb la Blancaneu i la Rosavermella amb el seu germà, van anar tots plegats a viure a palau i van ser feliços per sempre més.”

Aquest conte que us he explicat avui es tracta del conte “La Blancaneu i la Rosavermella”, un conte de fades popular a Alemanya i donat a conèixer i versionat pels ja famosos germans Grimm. Tot i això cal destacar que tot i que el nom d’una de les protagonistes coincideixi amb la protagonista d’un altre conte, no es tracta del mateix personatge, són històries completament diferents. De fet els dos noms coincideixen en la seva traducció a l’anglès i a la resta d’idiomes, perquè en alemany, la Blancaneus dels set nans és la Schneewittchen, en canvi la protagonista que avui ens ocupa és la Schneeweißchen.

Fet aquest aclariment, podem destacar que el títol original del conte és Schneeweißchen und Rosenrot i que fou publicat el número 161.
Pel que fa a la classificació internacional dels contes de fades, pertany a l’ATU 426 sota la temàtica de: Les dues nenes, l’ós i el nan.

Cal destacar però, que hi ha una autora alemanya, Caroline Stahl, contemporània als Grimm, que en va escriure una versió anterior. Es tractava d’una versió més curta de la història i rebia per nom “El nan desagraït”, que es podria considerar la versió escrita més antiga recopilada d’aquesta història; que probablement formava part de la tradició oral de l’època.
La versió d’Stahl es diferencia notablement de la dels germans Grimm en alguns aspectes.
De fet, les noies no coneixen l’ós fins que aquest no es troba amb el nan i se’l menja. Per altra banda, no es tracta de cap príncep encantat i una vegada saciada la seva gana, fuig, deixant davant de les noies el preuat tresor del nan. Aquestes l’agafen i són felices per sempre més.

Una vegada més un conte de fades molt característic dels germans Grimm amb els seus elements més bàsics: les noies que acaben sent princeses, el príncep encantat, l’inici de la història on les protagonistes són pobres…
En fi, una d’aquelles històries que tan m’agraden.

Il·lustracions
Comencem per les il·lustracions en blanc i negre, us acosto alguna de John B Gruelle, Lesslie Brooke, Peter Newell, HJ Ford i la resta en desconeixo l’autoria.

Ja en color són aquestes de: Alexander Zick, Arthur Rackman, Franklin Betts, Hermann Vogel, Jennie Harbour, Jessie Willcox i Warwick Gobles.

Més il·lustracions en color.

Portades de diferents versions d’aquesta mateixa història en anglès.

Ara us porto algunes en alemany.

I una en italià. I és que aquest conte s’ha fet popular arreu d’Europa.

“Vet aquí una vegada un rei que tenia dotze filles precioses i que volia protegir de qualsevol cosa, és per això que a les nits les tancava a la seva cambra, una gran habitació amb dotze llits. Al matí, ell mateix obria la porta amb la clau que portava penjada al coll, l’única copia que hi havia.
Però no se sap ben bé com, cada matí les sabates de setí de les princeses  estaven trencades de tan i tan ballar. Ningú no sabia com s’ho havien fet per escapar ni amb qui havien ballat. Així que el Rei va fer una proclamació, l’home capaç de descobrir com s’escapaven les seves filles i així descobrir el seu secret, es podria casar amb una d’elles, la que triés. Cada home disposava de tres dies i tres nits a la cambra contigua a la de les princeses, i si passades les tres nits res no descobria, seria mort.
Príncep rere príncep, tots passaven per la cambra i tots es quedaven profundament adormits, i tots perdien la vida. Un bon dia un vell soldat va arribar al poble, i sense saber què fer de la seva vida, va intentar descobrir el secret de les princeses. Es trobà una velleta que li digués que si volia descobrir el veritable secret, no begués del vi que li oferissin abans de marxar a dormir, que es fes el dormit, les seguís amb una capa que la pròpia vella li donà i que tenia la propietat de convertir en invisible qui la portés.
Disposat a seguir les indicacions de la velleta, el soldat s’encaminà a Palau. Efectivament, li van oferir vi i ell fent beure que se’l bevia, el va escopir a l’orinal de sota el llit. Es va fer el dormit i les princeses es van començar a preparar per marxar. La més petita, tenia la intuïció que alguna cosa passaria. Quan es van assegurar de que el soldat estava adormit, van colpejar un dels llits, aquest es va enfonsar i va donar pas a unes escales secretes que anaven a parar a un fosc passadís. El noi es posà la capa i les seguí.
La més jove de les princeses tenia la impressió de que l’estaven seguint. Al final de les escales hi havia un jardí ple d’arbres de plata, el soldat n’arrencà un branquilló, sobresaltant a la princesa espantadissa. Després passaren per un jardí amb arbres d’or i un altre amb arbres carregats de diamants. De tots ells el soldat n’arrencà una branqueta.
Al final arribaren a la vora d’un llac, on hi havia dotze prínceps molt atractius, cadascú d’ells amb els seus bots, disposats a portar a les seves estimades princeses a l’altra banda del llac. El soldat s’enfilà en un dels bots. Passat al llac i al damunt d’unes precioses escales de marbre hi havia una gran sala de ball, on van ballar fins acabar molt i molt cansades.
Els prínceps les tornaren a l’altra banda del llac, i el soldat s’afanyà per arribar el primer a la cambra.
Nit rere nit va succeir el mateix, i el soldat les seguí les tres nits, a la tercera nit, agafà una copa de vi de la cambra de ball, i se la guardà a la capa. Quan van passar els tres dies, va descobrir el misteri al rei i va mostrar-li totes les probes. Les princeses van confessar, i el soldat decidí casar-se amb la més gran que és la que més s’aproximava a ell per edat.
El casament acabà amb un gran ball on tothom va ballar fins que les seves sabates s’esquinçaren.”

Aquest és el conte de “Les dotze princeses dansaires” o “les sabates que ballaren fins esquinçar-se”. Es tracta d’un conte de procedència germànica, recopilat i donat a conèixer pels famosos germans Grimm, publicat originàriament en el seu llibre Kinder- und Hausmärchen en el seu segon volum (1815), el número 133.

A posterior es va recopilar també la versió francesa de la història per Charles Deulin l’any 1874 en el seu Contes du Roi Cambinus. La versió russa fou recollida per Alexander Afanasyev sota el títol “La bola secreta”.

Fet que ens fa pensar que es tracta d’un conte de fades de tradició oral d’origen medieval europeu, degut a les incomptables versions que recorren aquest continent. Més concretament es pot concloure que prové de l’Europa Central.
S’ha establert dins de la tipologia de contes com a ATU 306, sota la temàtica de “Les sabates que ballen”.
En les diverses variants que podem trobar, la de Hesse, ens explica la història d’una sola princesa que balla amb dotze parells de sabates diferents cada nit. L’heroi no és un soldat sinó l’aprenent de sabater que és l’encarregat de proporcionar sabates noves a l princesa. I se n’assabenta que balla amb dotze prínceps cada nit.

La variant de Deulin (Bèlgica), la figura de l’heroi la representa un jove vaquer convertit en jardiner de palau, i s’acaba casant amb la princesa més jove. Fou Andrew Lang que va incloure aquesta variant en el seu “Llibre vermell”.

Alexander Afanasyev presenta el protagonista com un jove noble empobrit que de nou triarà la princesa més jove per contraure matrimoni.
Joseph Jacobs també en va fer la seva pròpia versió.
En algunes versions, les princeses o els prínceps estan obligats a ballar fins l’esgotament degut a un encanteri fet per una bruixa terrible.

Molts canvis interessants per una història amb el mateix rerefons i el mateix final. Una història d’aquelles de princeses, prínceps encantadors, tres jardins, elements màgics, un rei, un secret i un heroi. Té gran part dels elements màgics que necessiten els contes. Què més li caldria?

Il·lustracions
Avui us porto forces imatges, comencem per les que em semblen més antigues. HJ Ford n’ha fet la seva versió, igual que Watson.

Ja en color trobem aquestes de Anne Anderson, Eleanore Abbott, Helen Stratton, Katherin Cameron, Kay Nielsen i Margaret Evans.

Altres imatges en color de les que desconeixo l’autoria.

I per anar acabant us porto portades en anglès i alemany d’aquesta fantàstica història.

“Hi havia una vegada un petit avet que vivia al bosc amb els altres avets, però el petit avet tenia un problema: era més petit que la resta i estava enrabiat, perquè volia ser gran i tenir unes branques frondoses perquè tots els ocells volguessin fer-hi el seu niu.
Quan arribava l’hivern i la neu ho cobria tot, una llebre sovint corrents el saltava per damunt de lo petit que era, i això encara l’enrabiava més. A la tardor es presentaven els llenyataires al bosc que s’emportaven els arbres més corpulents, els hi treien totes les branques i el petit avet es preguntava què feien amb ells.
A la primavera quan van tornar les cigonyes i les orenetes, el Petit Avet els preguntava el que els hi havia passat als seus companys, i les cigonyes li explicaren que els seus antics companys els havien convertit en màstils de grans vaixells que creuaven els mars i els oceans. Quina enveja que tenia el Petit Avet que desitjava algun dia ser tan gran com per poder ser un màstil.
Però passava el temps i el Petit Avet es continuava veient massa petit. Quan va arribar l’hivern següent, venien a tallar arbres joves, però no els hi treien les branques, se’ls emportaven sencers i el Petit Avet volia saber què en feien d’ells. Aquesta vegada els pardals li van explicar que se’ls emportaven a les cases i els guarnien amb espelmes, pomes, llaços i regals. Ara sí que tenia enveja el Peti Avet que volia ser un d’aquells arbres guarnits, desitjant que arribés el Nadal perquè se l’emportessin.
Dit i fet, al Nadal, van venir amb una destral i el van tallar, se’l van emportar a una llar on van celebrar el Nadal al seu voltant: el van guarnir, li van posar espelmes, li van arrencar tots els regals, van ballar al seu voltant. Però quan el Nadal va passar, el Petit Avet va quedar relegat a un racó de les golfes, amb l’única companyia d’uns petits ratolins que venien a escoltar les seves històries.
El Petit Avet allà tancat pensava que quan el traïssin encara li esperaria alguna cosa millor, tornaria a resplendir… però a les seves branques ja no hi quedaven gaires fulles, estava sec i moribund.
El van venir a buscar, el van treure a fora, van veure que l’estrella de Nadal encara estava a la seva part més alta, li van arrencar i el van tallar en trossos i el van fer servir de llenya per cremar al foc.”

Aquest és el conte de “El petit Avet”, un conte escrit per Hans Christian Andersen l’any 1844, i publicat per primer cop el 21 de Desembre d’aquell mateix any, juntament amb la història de “La reina de les Neus” a Copenhagen per C.A Reitzel. Diuen que va ser el primer conte d’Andersen realment pessimista.
El conte va ser reeditat el 18 de Desembre de 1849 com a part del seu recull de contes de fades, i de nou el 15 de Desembre de 1862.

Pel que fa al significat de la història, és una crítica a la humanitat que ve a dir-nos que no podem ser feliços en el moment actual en que vivim, que sempre pensem en les coses bones que vindran després i mai valorem el que tenim en l’actualitat. De fet és una crítica a la societat en que va viure a Andersen, que es pot extrapolar perfectament als nostres temps, i que va tenir bona acollida perquè la gent no es va sentir ofesa, al tractar-se d’un arbre com a protagonista.

Analitzada la història d’Andersen, comptant que ens acostem a èpoques nadalenques, m’agradaria explicar-vos d’on prové la tradició de guarnir els avets i tranformar-los en arbres de Nadal.

L’arbre de Nadal simbolitzava allò que no mor mai, que reneix a la primavera, era un culte a la fertilitat i a la vida, i era un ritus pagà que es duia a terme per l’epoca de Nadal. Simbolitzava l’arbre de l’Univers, on a la copa hi havia la morada dels Deús i a les seves arrels el Regne dels Morts. Els cristians, però, amb l’evangelització dels pobles,  van decidir agafar aquesta costum no religiosa i fer-la passar com a tal, de manera que l’arbre de Nadal, al ser un arbre de fulla perenne simbolitzava l’arbre del paradís del que Eva va agafar la fruita prohibida, és per això que antigament l’arbre de Nadal el guarnia amb pomes, símbol del Pecat Original. També s’hi posaven llaços, símbol de germanor i unió de famílies. I va ser així com una tradició pagana del Nord d’Europa, es va convertir en un element característic de la tradició cristiana al Nadal.

A l’època moderna, l’arbre de Nadal, va fer la seva primera aparició a Alsàlcia l’any 1521, i d’allà a Alemanya, Xèquia i Eslovàquia. Segles més tard (S.XVIII) ho va fer a Estats Units, França i Escandinàvia; i als països mediterranis no ha estat una tradició molt estesa fins fa relativament poc.

Un conte molt i molt especial que ens parla del Nadal i també dels pobres avets que matem any rere any, per tenir-los ben bonics a casa… Pensem-hi una mica sisplau.

Il·lustracions
Les primeres il·lustraacions que us porto són com sempre en blanc i negre, les dues que encapçalen aquest recull són de Vilhelm Pedersen.

En color són les següents que us porto ara.

Una versió força antiga en anglès és la que us porto a partir d’aquestes tres boniques imatges.

En anglès tenim altres portades com aquestes.

En francès tenim algunes portades.

En català i castellà també he trobat alguna coseta interessant.

“Vet aquí una vegada el ratolí de ciutat visita al seu cosí al camp. Aquest li ofereix un menjar bo i senzill, i el convidat fa notar que la vida a la ciutat és millor. Aleshores el ratolí de camp visita al seu cosí el ratolí de ciutat. Aquest vol fer veure al seu cosí la vida de plaers i luxes que es viu a la ciutat mostrant-li al ratolí de camp una despensa plena de menjars deliciosos: dolços i saltats.
Però estaven amb el gran tiberi quan de sobte apareixen una parella de gossos que obliguen als dos ratolins a fugir corrents. És aleshores quan el Ratolí de camp torna a casa pensant: “Més val mongetes i bacó en pau que pastissos i cervesa amb por”.
Aquesta és una de les més famoses faules atribuïdes a Isop que les va escriure al segle VII aC, una faula que tot i ser molt antiga continua explicant-se a nens d’arreu del món.
Però com tota aquesta mena de faules durant els segles s’han anat explicant oralment i transformant-se, i és així com ens ha arribat una versió catalana amb el mateix rerefons però d’allò més diferent, es diu: “La rata de ciutat i la rata de pagès”.
“Un bon dia la rata de ciutat decideix emprendre un llarg viatge per tot el món a la recerca d’aventures i camina que caminaràs arriba fins un poble on hi ha una casa de pagès i hi viu una rata. Allà la rata li ofereix allotjament i menjar i li ensenya la seva manera de viure. Només menja els productes que li dóna l’hort i carn, un cop a l’any quan es mata el porc. La rata de ciutat horroritzada amb tanta pobresa, li diu al rata de camp que vagi amb ella a la ciutat. Dit i fet van fins al Palau on vivia la rata de ciutat. Un palau amb una despensa tan gran que la rata de pagès no se’n sap avenir. Hi ha tan menjar! I tot se’l poden menjar elles… Preparades per a fer un bon tiberi, en una taula llarguíssima i amb tots els aliments que ha agafat, es disposen a fer la primera queixalada, quan de sobte, unes escombres enormes els comencen a empaitar. I és que resulta que a Palau no els hi agraden pas les rates.
La rata de pagès torna cap a casa tota decidida de que: “Val més menjar poc i pair bé que tenir molt i patir constantment”.
Una versió recopilada evidentment per Joan Amades i publicada al 1950 en el seu Folklore de Catalunya: Rondallística.
Però evidentment Amades no va ser l’únic en recopilar una versió diferent., també ho va fer Robert Henryson, un poeta escocès de l’Edat mitjana durant el segle XV, o el famòs faulista La Fontaine al segle XVII.
Al segle XX però,  també se n’han fet versions i Disney en va fer un curt l’any 1937 que formava part d’una sèrie de dibuixos animats formada per 75 capítols, un d’ells fou “The Country Cousin”, (El cosí de poble).
Com a curiositat de la història dir que podem trobar variants en que qui ataca a les rates són gats.
La moralina d’aquesta història és força clara: “Més val no ser cobdiciós, que la cobdícia trenca el sac”.
Un conte d’aquells que m’agrada explicar als meus nens, senzill, curt i amb un significat força clar.

Il·lustracions
Comencem amb les il·lustracions per un clàssic en il·lustrar clàssics, es tracta de Milo Winter que l’any 1919 va fer la seva pròpia versió d’aquesta simpàtica faula:

Algunes il·lustracions força clàssiques són les que us presento a continuació.

Pel que fa a les portades, us porto forces en anglès a veure que us semblen.

En català i castellà he trobat alguna coseta. Mireu, mireu…

I per acabar us deixo amb la versió animada de Disney de l’any 1937.