Els orígens de… EL MÀGIC D’OZ

31 maig 2010
1

“Vet aquí una vegada hi havia una nena de 12 anys que es deia Dorothy, era orfe i vivia amb els seus tiets en un poble de Kansas amb un gos que es deia Totó com a millor amic. Un bon dia hi va haver un tornado que es va emportar a la casa, la nena i el gos a l’indret de la Terra dels Munshkins, al meravellós món d’Oz. Allà la casa va caure al damunt de la governant de la regió dels Munshkins, la malvada bruixa de l’Est que va morir aixafada.
Aleshores apareix la Bruixa bona del Nord per donar-li la benvinguda a la nena i unes sabates de plata que la protegiran. Aquesta li indica que per poder tornar a casa seva ha d’anar a parlar amb el Mag d’Oz i que per poder-ho fer ha de seguir les llambordes daurades.
De camí, ajuda a d’espantaocells a baixar del seu pal i decideix acompanyar a la Dorothy per demanar-li al Mag un cervell per a pensar; es troben també amb l’Home de llauna que l’ajuda a poder-se moure de nou al posar oli en les seves articulacions, i aquest també s’uneix al grup per demanar al Mag un cor per poder sentir; i finalment es troben amb el lleó que té por de tot i vol anar a veure al Mag perquè li doni valor.
Arriben fins on viu el Mag d’Oz, a ciutat Esmeralda, però el seu ajudant els hi diu que per poder-los ajudar han d’aconseguir matar primer al dolenta Bruixa de l’Oest que governa el país de Winki. La temible bruixa els ataca amb tots els mitjans possibles, enviant-los: llops, corbs, abelles i finalment els seus soldats. Tots són vençuts per Dorothy i els seus amics, és per això que en un darrer intent per vèncer la Bruixa de l’Oest utilitza el poder del Barret Daurat per tal d’enviar micos alats a capturar la Dorothy i els seus companys. Quan desperten a les mans de la temible bruixa, Dorothy li llença una galleda d’aigua que fa que es fongui.
La Dorothy i els seus amics tornen a veure al Mag d’Oz, i el seu ajudant decideix atorgar-los al espantaocells un cervell, al Home de Llauna un cor, i al Lleó valor; però realment el cervell és fet de segó, el cor farcit de serradures, i per atorgar el valor al lleó, li donen una poció. Però és la seva fe en el Mag i els seus poders, el que els fa creure que en realitat han recuperat allò que els hi mancava, que en el fons sempre havien tingut.
Aleshores l’assistent del Mag diu que per poder tornar a la nena a Kansas, haurà de viatjar amb ell en el seu globus; però en el darrer moment el globus fuig amb el Mag deixant a Dorothy i Totó a terra. Un Mag que en realitat és algú que com la Dorothy, va arribar per accident a aquest món i ja té ganes de poder tornar a casa.
És aleshores quan la nena s’assabenta de que la Bruixa Bona del Sud, la pot ajudar a tornar a casa, i ella i els seus amics emprenen un nou viatge per a demanar-li ajuda. Després d’un seguit d’obstacles i noves aventures, finalment arriben a l’indret en el que viu la Bruixa bona del Sud: Glinde. I és aquesta la que li confessa que sempre ha tingut el poder per tornar a casa i sempre ha estat en els seus peus, en les seves sabates.
La nena s’acomiada dels seus amics, que cadascú d’ells va a viure en els diferents indrets del fantàstic món d’Oz, i utilitza les sabates per tornar de nou a casa amb en Totó, on apareix enmig d’una reunió familiar com si mai no hagués passat res. I les sabates de la Dorothy desapareixen i mai més les torna a veure.”

Aquesta és la història de El meravellós Màgic d’Oz (The Wonderful Wizarf of Oz), un dels grans llibres de la literatura infantil escrit L.Frank Baum i il·lustrat per W.W DEnslow l’any 1900 i publicat a Chicago.

WW. Denslow fou amic i col·laborador de Baum, i no només va il·lustrar la història de manera excel·lent, sinó que li va donar tot el disseny, un disseny d’allò més modern per l’època, i és gràcies als mèrits que es va guanyar Denslow, que una part dels drets d’autor de la història també els cobrava ell.
Baum assegura que es va inspirar tant amb els contes dels germans Grimm com en els d’Andersen.

S’ha convertit en una de les històries més conegudes de la cultura popular nord-americana que ha fet que sigui traduïda en moltíssims idiomes. Tan gran fou la popularitat d’aquesta història, que Frank Baum va escriure tretze llibres més que parlaven d’aquest fantàstic món d’Oz.
La popularitat del llibre encara va créixer més, quan l’any 1939 es va fer una de les adaptacions cinematogràfiques de més rellevància sobre un llibre de literatura infantil, en la que la Dorothy fou interpretada per la conegudíssima Judy Garland, transformant la història en un dels films musicals més recordats de tots els temps. De fet, és gràcies a aquesta pel·lícula, que a partir d’aleshores les sabates de la Dorothy van passar de ser de plata a ser de xarol vermell d’allò més lluent. I és que en aquella època era novetat cinematogràfica l’anomenat “Tecnicolor”, i per tal de que destaquessin més els colors, es va decidir posar-li a la protagonista unes sabates vermelles. És per això que en els contes i versions fets a posterior, són d’aquest color.

D’aquest llibre se’n van dir moltíssimes coses, i durant molts i molts anys economistes, historiadors i entesos han estat intentant el possible significat del llibre i les seves possibles relacions amb la situació política de l’època. Tot i que finalment afirmen que l’obra no té cap significat polític.

En canvi, hi ha d’altres que afirmen que el significat polític de l’obra és clar, i que el conte és una clara al·legoria a la lluita política de l’època entre els partits del patró de l’or i els del bimetal·lisme a EEUU a finals del segle XIX. La carretera de llambordes grogues és la falsa promesa de l’or, Kanses l’estat agrícola endeutat i Oz el patró de mida de l’or (oz.=Onza).

Però com va néixer realment el Màgic d’Oz, d’on va sorgir? D’una tarda de 1899 en que Baum estava inventant una història per explicar i distreure als seus fills i a diversos nens del barri. I fou així com va néixer la Dorothy i els seus estranys companys de viatge. I mentre explicava la història, una de les nenes que l’estava escoltant, el va interrompre per preguntar-li com es deia el fantàstic món en el que havia anat a parar la nena. I vet aquí, que diuen que el fet de que es digués Oz va ser a l’atzar.

I és que aquell dia, segons va explicar Baum uns anys més tard en una entrevista, es trobaven al costat d’un arxivador de tres calaixos, el primer etiquetat de la A a la G, el segon H-N, i el tercer O-Z, i fou així com l’indret es convertí en Oz.

Tot i que Baum va explicar aquesta anècdota sovint, els seus biògrafs diuen que en el fons això reflectia la seva gran imaginació, i que realment en un inici el llibre rebia el nom de “Ciutat Esmeralda” (The Emeraid city), que era el nom del país màgic. Durant el procés editorial, Baum li va tornar a canviar el nom al seu llibre anomenant-lo “De Kansas al País de les Fades” (From Kansas to Fairyland), i després “La ciutat del Gran Oa” (The city of the Great Oa); i fins aquell moment el nom d’Oz no era el del indret meravellós, sinó el del mag.
Finalment va aconseguir el nom perfecte per a llibre, un nom que els hi agradava tan a ell com al seu editor “El meravellós màgic d’Oz”, i ràpidament va incloure en el manuscrit original que la ciutat Esmeralda es trobava en el món d’Oz.

Hi ha qui pensa que el nom d’Oz va provenir dels pseudònim que utilitzava Dickens, “Boz”, i com que Baum n’era un gran admirador, va ser la seva manera de fer-li el seu petit homenatge.

També hi ha qui diu que la Ciutat Esmeralda es va inspirar en la comunitat de prop del Castell Holland de Michigan, on Baum estiuejava; i el camí de les llambordes daurades s’inspira en una carretera pavimentada de color groc de la zona.

Un munt de coses a explicar d’una història sorprenent, que té tots els elements per ser, a la llarga, un dels grans contes de fades de la història.

Il·lustracions
Us porto algunes portades i imatges de les primeres i originals il·lustracions de la història, les de l’any 1900 fetes per Denslow.

A continuació us porto unes quantes il·lustracions, totes elles molt boniques i amb l’encant especial que té aquesta història en sí.

Ara us porto unes quantes portades en anglès de la història.

També en alemany és força popular aquesta història, i això es reflexa en el nombre de portades que hi ha, us en deixo una petita mostra.

En francès també gaudeix de certa popularitat.

Però sens dubte un dels racons d’on més m’agrada treure imatges és del Japó, m’agrada veure la imatge que en tenen dels clàssics, i mireu el que he trobat del Mag d’Oz, no té desperdici.

Per acabar us deixo amb la portada de la pel·lícula que va fer famosa aquesta història, la de l’any 1936.



Els orígens de… L’OLLA D’OR

17 maig 2010
0

“Diu la llegenda que si et trobes amb un Leprechaun, l’has de capturar, ja que cadascú d’aquests diminuts follets amaga una olla plena d’or, i que només si l’atrapes i no el perds mai de vista, et confessarà on amaga el seu tresor i faràs fortuna.”
Doncs bé, ara us explicaré una antiga història sobre un noi que no ho va fer gaire bé, això de no perdre de vista al seu Leprechaun:
“Hi havia una vegada en Niall O’Leary estava al camp, ja que era granger, quan de sobte va sentir com uns copets. Era el so d’un martell, però semblava molt i molt petit. Busca que buscaràs, va esbrinar d’on provenien els sorolls. D’un Leprechaun que s’estava arreglant la seva petita sabata a cops de martell. I corre que correràs en Niall el va capturar i li va fer prometre al follet que li confessaria on amagava el seu tresor.
Aleshores el va portar fins al lloc en qüestió, però estava sota terra i en Niall no duia pas cap pala. El follet, li va dir que agafés el seu mocador vermell de seda i el lligués a la tija de la flor més propera, així quan tornés de casa de buscar la pala, reconeixeria el lloc on estava enterrat el tresor ràpidament. Dit i fet, el noi va confiar amb el follet i així ho va fer. Però més gran fou la seva sorpresa, quan en tornar de casa amb la pala, es va trobar que a la tija de totes les flors del camp hi havia lligat un mocador de seda vermell. I el nou mai va poder saber on estava amagat el tresor.”

Aquesta història que us he explicat ara es diu L’olla d’or, i forma part de la cultura Irlandesa i de les innombrables versions que corren entorn als Leprechauns i a les seves olles d’or. Però sens dubte és una de les més famoses, i és explicada arreu i sovint el noi en compte d’un mocador, el que penja de la tija de la flor o dels arbustos és un mitjó vermell o una cinta, i en totes les versions és enredat pel follet.
Però una de les meves boniques i fins i tot de les més populars, és la història que explica que al final de cadascú dels Arcs de Sant Martí que es poden formar s’amaga una olla d’or plena de tresors custodiada per un Leprechaun, i que cap mortal mai ha estat de moment, capaç de descobrir. I és que ningú troba pas el lloc d’on neix l’Arc de Sant Martí.
Els Leprechauns provenen del folklore irlandès i es tracten d’uns personatgets menuts i vells, amb barbes sovint pèl-roges i vestits en la seva totalitat de color verd, amb barret i sabates gran amb boniques sivelles lluents, i alguns fins i tot porten pipa. Aquesta és la imatge que tenim sobre aquest personatge, però alguns estudiosos afirmen que era possible veure’ls vestits amb jaqueta vermella, botons platejats, calça curta blava o marró i barret de copa alt, de manera que podem intuir que lo d’anar tot vestit de verd fou una adaptació posterior per relacionar aquest petit follet amb el dia de Sant Patrici.

Poden fer entre uns 15 centímetres i mig metre. Tenen fama de ser bons bevedors i és que els hi agrada molt la cervesa, i diuen que el seu ofici és el de sabaters, però mai acaben un parell de sabates sencer. Però sobretot  són molt rics, i és que segons diuen ja habitaven la illa abans de que arribessin els celtes; i d’ella en guarden els seus principals tresors i secrets, i en això radica el seu més gran poder.  Són astuts i enreden a qualsevol, ja que si els hi preguntes pel seu tresor poden fer-te ficar la mà en un eixam d’abelles, que et caigui un tronc d’arbre al cap o desaparèixer sense deixar rastre. Són entremaliats però no arriben a ser dolents del tot, però duen la seva tasca a terme de manera molt eficaç, i és que encara ningú no ha descobert els seus tresors.

Hi ha una dita popular a Irlanda que diu que els Leprechauns són petits però tenen un cor enorme.

Són uns personatges que adquireixen molta popularitat un dia a l’any en particular el dia de Sant Patrici (17 de Març), patró d’Irlanda, on tota la ciutat es tenyeix de verd. Ha guanyat tanta popularitat que s’han adaptat diverses versions de les seves llegendes a contes, obres de teatre i fins i tot, pel·lícules. I és que han esdevingut un autèntic símbol d’Irlanda.

Així que ja sabeu, si mai us topeu amb un personatge menut, amb barba, pipa i tot vestidet de verd, no dubteu amb atrapar-lo que potser us acaba confessant on amaga el seu tresor. Això sí, aneu amb cura de no deixar-vos enredar.

Il·lustracions
Primer de tot us vull presentar unes quantes il·lustracions del Leprechaun, la primera d’elles és de l’any 1900, algunes són més serioses, altres més divertides i algunes fins i tot insolents. Però totes ens donen una versió molt similar d’aquest personatge.

Ara per acabar us deixo amb imatges que expliquen la llegenda dels Leprechauns i l’arc de Sant Martí.

Una història fascinant per a un personatge que, sens dubte, encara ho és més.

Els orígens de… ALÍ-BABÀ I ELS 40 LLADRES

10 maig 2010
1

“La historia que avui ens ocupa té lloc a Bagdad i és protagonitzada per Alí – Babà, el fill d’un ric comerciant que un cop mora, el seu avar i cobdiciós germà gran Kassim es queda amb tota la fortuna que havia fet el seu pare.
Així que Alí – Babà és pobre, i un dia tallant llenya al bosc descobreix el secret amagatall de 40 lladres en una cova que només s’obria si algú pronunciava les paraules màgiques: “Obre’t sèsam!”. L’Alí – Babà en descobrir el secret de la cova, hi entrà i agafà unes quantes monedes d’or. Les suficients per poder viure còmodament a casa seva. Però el germà gran, en assabentar-se que el petit havia fet fortuna, li fa una visita i l’obliga a dir-li d’on ha tret els diners. Alí-Babà li ho explica fil per randa, i Kassim es dirigeix a la cova; però una vegada a l’entrada, se n’adona que no recorda les paraules màgiques i no la pot obrir. Aleshores tornen els lladres, el descobreixen i el maten.
Alí- Babà s’acosta a la cova per saber el que ha estat del seu germà i el troba mort a terra, el recull i s’emporta el cos, i els lladres al tornar se n’adonen que si no hi és el cos, és que algú més coneix el secret de la seva cova.
Descobreixen finalment que és Alí-Babà el que coneix el seu secret, i vestit com un comerciant de d’oli, el cap dels lladres es presenta a la ciutat amb un carro carregat amb 39 grans gerres d’oli, i demana l’hospitalitat d’Alí-Babà per poder-se quedar a casa seva i així aprofitar i matar-lo. La criada d’Alí-Babà, Morxana, descobreix el pla que tramen els lladres i vesà en les grans gerres oli roent, de manera que tots els lladres moren cremats. Tots menys el gran cap dels lladres que en descobrir la mort dels seus companys fuig corrents,tot i que jura venjança.
Un temps més tard torna el gran cap dels lladres, aquest cop fent-se passar per un comerciant convidat a sopar a casa d’Alí-Babà, però la criada Morxana el reconeix perfectament. És en aquest moment quan la dona ofereix una dansa per als comensals i s’amaga una daga a l’esquena, i en quant s’acosta al lladre, li enfonsa al cor.
La dona explica tot el succeït amb els lladres i Alí- Babà, li dóna la seva llibertat i es casa amb ella; i junts es converteixen amb els més rics de tota la ciutat gràcies a la fortuna feta pels lladres.”

Aquesta és la història d’”Alí-Babà i els quaranta lladres”, un conte que forma part del recull d’històries de Les mil i una nits,  originats probablement durant els segles IX i X o fins i tot més enrere, però que no van ser escrits i arribats al nostre continent fins que el francès Antoine Galland els va publicar per primera vegada a París l’any 1704. S’ha pogut demostrar que les primeres versions d’alguns d’aquests relats van tenir el seu origen a la Xina, al Tibet  i al subcontinent hindú; i que des d’allà van arribar fins a Pèrsia i de Pèrsia a Bagdad. I fou així com va ser en aquest darrer indret on van prendre més popularitat, i es van convertir en relats orals explicats de pares a fills, de generació en generació durant molts segles; fins que finalment van ser transcrits i convertits en uns clàssics de la literatura infantil.

Els àrabs, però no es van limitar a prendre els contes dels xinesos, hindús i tibetans; sinó que van embellir el llenguatge emprat en aquests i van afegir-ne algunes històries.

Però la història que avui ens ocupa, la d’Alì –Babà, es tracta d’una història que segons expliquen no formava part del recull inicial d’històries feta pels àrabs, i diuen que qui va afegir aquesta història fou el que la va portar per primera vegada a Europa en format escrit: Antoine Galland al segle XVIII. De manera que una de les més famoses històries de Les mil i una nits, no forma part dels relats originals, i es diu que Galland podia haver transcrit aquesta història d’algun persa que li hagués explicat.

El més curiós de tot plegat és que potser la història d’Alí-Babà va existir en realitat, i és que diuen que es fonamenta en la història del Rei Alí-Babà, en una saga sudanesa de la tribu Bija. El rei rebutjava pagar els seus impostos al califa de Bagdad, Al-Mutawakkil, que va governar en el segle IX. El Rei rebel va segellar totes les mines d’or que hi havia a les seves muntanyes i detenia a tots els funcionaris que anaven a la zona del Mar Roig. Bagdad, per tal de garantir la seva supremacia en l’ indret islàmic governat per Alí-Babà hi va enviar el seu exèrcit, i en cinc anys va aconseguir acabar amb la rebel·lió del Rei.
Alí-Babà, va entregar tot l’or amagat a les coves pels seus homes al califa; i tan el tresor com el Rei arrestat van ser mostrats per tots els indrets i ciutats en el camí a la capital de Samarra, creant així el mite i la llegenda de les coves, l’or i els lladres. Al final a Alí Babà li va ser concedida l’amnistia i en el seu retorn a casa va donar or a tots els necessitats de les principals ciutats per les que anava passant com a mostra de bona voluntat. I així va néixer el mite, la llegenda.

Alguns elements característics que han portat aquesta història a convertir-se en un autèntic conte de fades són per exemple: la utilització d’unes paraules màgiques per tal d’aconseguir obrir la cova(com ho pot ser també Abracadabra o fórmules similars); el noi pobre i bo de cor acaba esdevenint ric i poderós, mentre que el cruel i egoista acaba malament (en aquest cas mort).

El que ens crida l’atenció és però, que sigui el personatge femení de la història, el que aconsegueixi amb la seva astúcia i enginy acabar amb els lladres, per tal de salvar la seva llar i el seu estimat, fet no gaire habitual en l’època en les que es narrava aquesta història.   De fet, la Morxana, en algunes versions de la història no és la criada d’Alí-Babà, sinó que ja n’és la dona des del principi.

Tan gran ha estat la popularitat que ha aconseguit aquesta història que s’han fet moltíssimes adaptacions cinematogràfiques, sèries de televisió, dibuixos animats, videojocs i evidentment moltíssims contes. Una història que ha voltat arreu del món.

Il·lustracions
Sobre Alí-Babà he pogut trobar moltíssimes imatges, sobretot de pel·lícules antigues que narraven aquesta història; però pel que fa als contes ha resultat una mica més difícil. Tot i que al final, les portades trobades han estat d’allò més variades i curioses.
Comencem per això amb unes imatges en color d’aquesta història.

Ara us deixo amb algunes portades en anglès.

En Francès i de la Xina en són aquestes.

En castellà i català són les que us porto ara.

Una història màgica amb una cova encantada…

Els orígens de… L’HOLANDÈS ERRANT

3 maig 2010
2

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys navegava per mars i oceans un vaixell molt estrany, era un vaixell fantasma, tothom el coneixia amb el nom de l’Holandès errant, i era temut per a la resta de navegants d’arreu del món. I és que segons explica la llegenda era un vaixell condemnat a vagar per sempre més pels oceans i mai podia tornar a port. Estava condemnat perquè segons diuen el seu capità va fer un pacte amb el diable per tal de poder realitzar les més difícils de les travessies, amb la condició de mai més poder tornar a abandonar el seu vaixell, condemnant-se així a ell mateix i a la seva tripulació.
Diuen que si un altre vaixell el veu, els tripulants del vaixell fantasmagòric envien missatges de persones mortes fa molt i molt temps. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a afirmar que alguna vegada l’ha vist i que desprenia una estranya llum.”

Aquesta és la fantàstica llegenda de l’Holandès errant o l’Holandès volador, una història sobre un vaixell condemnat que s’ha fet famosa arreu del món.  Hi ha qui afirma que la història és evidentment d’origen holandès i per això té aquest nom.

Però els seus possibles orígens són molt diversos i variats.
També es diu que aquesta llegenda està basada en una obra de teatre escrita l’any 1826 sota el títol de The Flying Dutchman pel dramaturg anglès Edward Fitzball; i també en una novel·la escrita el 1837, The Phantom ship (El vaixell fantasma) de Frederick Marryat. Noms molt diferents per a un mateix vaixell, i és que cap dels autors s’han posat d’acord per anomenar a la seva història i al vaixell que la protagonitza l’Holandès errant.

Altres versions s’atreveixen a afirmar que tot prové de l’òpera  de 1841 de Richard Wagner, l’Holandès Errant.
Però tot plegat em fa pensar que l’origen és força anterior i que va néixer a través de la figura  del capità holandès Bernard Fokke del segle XVII. I és que d’ell es diu que es va fer famós per la gran velocitat que emprenien les seves travessies entre Holanda i Java, fet pel qual tothom sospitava que havia signat un pacte amb el mateix diable. Però aquest capità va estar envoltat de misteri sempre durant la seva vida, i també durant els anys posteriors en els que els seus actes van acabar-se convertint en llegenda. I és que en algunes versions holandeses de la història, el capità rep un altre nom: Falkenburg. I Marryat en la seva versió l’anomena Van der Deckenn que significa “A coberta”.
Del capità i de la seva tripulació se’n van dir moltes coses. Hi ha qui diu que Fokke es va negar a donar marxa enrere davant d’una gran tempesta fins no haver arribat a Cabo de Buena Esperanza. També s’ha parlat de que a bord del vaixell es va cometre un terrible crim i que per això tots van ser condemnats, hi ha històries que expliquen que tota la tripulació va patir una terrible epidèmia i que per això no els van deixar mai desembarcar en cap port, sent condemnats així a navegar eternament fins el dia de la seva mort, o potser per sempre més.

Tots aquests fets es mouen entre les següents dates: 1641, 1680, 1729… però ben bé no se sap quina és la data exacte; però sigui com sigui totes són anteriors a les obres que s’han inspirat en aquesta llegenda.
En algunes de les obres, se li permetia al capità baixar a terra, com és el cas de l’obra de Fitzball en que ho podia fer cada varis centenars d’anys; en canvi en l’òpera de Wagner podia desembarcar cada set anys i buscar per als ports una dona de la que enamorar-se i amb ella poder compartir la seva condemna de vagar per mars i oceans durant tota l’eternitat.

També hi ha qui diu que podem mirar una mica més enrere per trobar l’origen real de la llegenda, i aquest apareix en la figura del navegant portuguès Bartolomeu Dias (1488), del que se’n deia que feia unes travessies marítimes sobrehumanes i que fou el descobridor del Cabo Buena Esperanza.

Arreu del món, sorgeixen històries de vaixells llegendaris condemnats a vagar eternament, i un clar exemple de tot plegat és la llegenda del Caleuche, que ve a dir quelcom similar a “Gent transformada”, un vaixell fantasma provinent de la mitologia chilota (Arxipèlag de Chiloa al sud de Chile).

A aquest vaixell també se l’anomenava Barcoiche, “Buque del Arte”, o vaixell dels Bruixots. Diuen d’aquest vaixell que des de la seva coberta sempre se sent música i està il·luminada; i que per evitar de ser vist el vaixell té la propietat de convertir-se en tronc o fins i tot de navegar sota l’aigua.

La seva tripulació està formada pels Bruixots de Chiloé, per aquells que han mort en el mar, per esclaus i per aquells que han decidit pactar de forma voluntària amb els bruixots.

Diuen que aquesta llegenda pot estar inspirada amb la de l’Holandès errant, o fins i tot que es pot basar en fets reals com la desaparició d’un vaixell holandès “El Calanche”, o les misterioses desaparicions de vaixells espanyols a l’Estret de Magallanes. També hi ha qui diu que aquestes llegendes s’empraven per espantar als vaixells i ocultar així les operacions de contraban que es realitzaven a la zona.

Fins i tot en versions de la història del Caleuche es parla del vaixell com un element amb consciència pròpia, amb voluntat d’aparèixer i desaparèixer segons la seva conveniència.

Molt curioses històries que ens acosten a conèixer una mica més una llegenda fantàstica sobre vaixells fantasmes i gent condemnada, potser no gaire indicada per a nens, però molt bonica de descobrir. Tanta és la popularitat i importància d’aquesta llegenda que s’han escrit moltes novel·les, ha protagonitzat òperes i fins i tot, aquest vaixell ha fet el seu salt estel·lar a la gran pantalla, on de mà de Jack Sparrow i els seus Pirates del Carib apareix com un vaixell sinistre i fantàstic.

Il·lustracions
Són molt poques les il·lustracions que he trobat sobre aquest famós vaixell, algunes a color i altres en blanc i negre, però sigui com sigui força esfereïdores, la veritat.

Per acabar us deixo amb la versió de l’Holandès errant de Disney.

Els orígens de… LA REINA DE LES NEUS

19 abril 2010
2

“Hi havia una vegada un troll diabòlic, que més que un nan era el propi diable, que va construir un mirall terrible. Era un mirall que amagava i no reflectia ni la bondat i la bellesa, convertint-la pràcticament en un gra de sorra invisible; i en canvi, la maldat i les coses dolentes les reflectia multiplicant-les per mil, així que cada vegada que el mirall reflectia alguna persona bondadosa, la transformava en terrible i fastigosa, de manera que en ella desapareixia la bondat.
D’aquesta manera el diable, va ensenyar a tots els trolls de la seva escola, les terribles imatges que podia reflectir a través d’aquest maligne mirall, de manera que tots els trolls tenien una missió: escampar per tot el món la imatge que reflectia el mirall, que segons ells deien era la única i veritable imatge del món, un món en decadència terrible.
Cansats d’escampar imatges terribles arreu, el propi diable va voler pujar el mirall fins al cel, i que els àngels veiessin la seva imatge reflectida terrible, però de camí, el mirall va acabar caient i es esmicolar. Però els efectes del mirall van esdevenir terribles, i és que arreu del món es van escampar bocins grans i petits dels miralls: bocins que es van posar en ulleres que en comptes de fer veure millor deformaven la realitat de qui se les posava, fins i tot hi ha qui li havia entrat un bocí a l’ull i feia que la seva realitat es deformés; i a qui se li allotjava un bocí al cor, aquest se li transformava en gel.
En una ciutat, en dues golfes de cases contigües hi vivien dos nens que s’estimaven molt, tant com si fossin germans, es deien Kay i Gerda. L’àvia d’en Kay quan era hivern explicava als nens històries sobre els flocs de neu, dels quals deia que tenien una reina. Un dia, un dels flocs, va caure en el test del roser de la finestra d’en Kay i aquest es va convertir en una dona que saluda a en Kay, que s’espanta i cau de la cadira.
Arriba la primavera i després l’estiu i Gerda s’enamora cada dia més del seu amic. Però un dia d’estiu mirant un vell llibre, salta un dels trossos de vidre a l’ull de Kay i se li clavà un altre al cor, que mica en mica s’aniria convertint en gel.El nen es tornà cruel, dolent i agressiu.
Tot és dolent al voltant del neu, que només veu bellesa en els flocs de neu que van caient l’hivern següent. Un bon dia surt amb el seu trineu i es troba a la Reina de les Neus amb el seu trineu blanc, al que en Kay lliga el seu i  se l’acaba emportant fora de la ciutat. Li fa dos petons, el primer al front i el segon a la galta, i li fa oblidar a Gerda i a tota la seva família. Si la Reina de les Neus li hagués fet el tercer petó, en Kay hauria mort. Així de’l va emportar al seu palau del Gel.
A la ciutat tothom pensa que en Kay ha mort ofegat al riu, tots menys Gerda que surt a la seva recerca. Al riu li ofereix les seves sabates noves a canvi del seu estimat,però el riu no semblava voler-les, ja que el Kay no era allà. Al damunt d’una barca mal amarrada, va començar a anar  riu avall amb la nena dins, i aquesta va creure que el riu la portaria fins al Kay.
Va anar a parar a la riba de davant de casa d’una vella, que la volia retenir i que mica en mica l’anava fent oblidar amb el seu menjar i les seves atencions al seu estimat Kay. La vella va eliminar totes les roses del seu jardí perquè aquestes recordarien a en Kay a la nena, i així la va retenir durant força temps.
Fins que la nena va descobrir en el jardí de flors les roses enterrades que li asseguraren que en Kay era viu.
Reempren el seu viatge i es troba amb una gralla que la condueix davant d’un castell d’una princesa molt intel·igent, on assegura que hi va arribar un noi igual que en Kay. Va entrar al castell on va trobar un príncep que no era en Kay, i la noia va començar a plorar i a explicar-li al príncep la seva aventura a la recerca del seu amor.
Va deixar el castell, en el que podria haver estat tan feliç i va tornar a emprendre la seva recerca amb vestits nous, sabates i un carruatge.
La Greda es topa amb uns bandits que la segresten i se l’emporten al seu indret. Allà es fa amiga d’una nena lladre que li diu que a en Kay se l’han emportat fins a Lapònia, i un dels rens dels lladres li diu que ell sap on està aquest llunyà i fred indret. La nena lladre allibera a Greda i als rens i emprenen el viatge a Lapònia. En el seu camí, fan dues parades. Una d’elles és a casa d’una vella lapona que els indica que han d’anar fins a Finlàndia i veure l’aurora boreal on la Reina de les Neus té el seu Palau. La vella lapona els envia a casa d’una amiga seva finlandesa que els podrà donar més informació.
La dona finlandesa explica al ren que l’acompanya que la nena ja té un poder molt gran, el del seu cor, que li ha permès recórrer un viatge tan llarg; explica que en Kay és al Palau de la Reina de les Neus feliç perquè un tros de mirall que té clavat al cor i un altre a l’ull li impedeixen veure la realitat i que només si li arrenquen, tornarà a ser el nen de sempre.
Arriba finalment als jardins del palau de la Reina de les Neus, en la sala central del Palau, al costat de l’estanc gelat que rep el nom de Mirall de la Raó, amb trossos de gels trencats en bocins idèntics es troba en Kay, intentant formar amb gel i flocs de neu, una paraula misteriosa que li permetria governar sobre ell mateix i fer el que realment volgués, però el propi bocí que tenia a l’ull li ho impedia d’esbrinar.
En Kay es trobava sol al Palau, ja que la Reina de les Neus havia marxat a fer nevar a indrets molt càlids. Aleshores arriba la nena que en veure el Kay l’abraça i les seves llàgrimes fonen el gel del cor del nen i fan caure el trosset de cristall que hi tenia clavat. Aleshores el nen en reconèixer la nena també es posa a plorar i li surt el trosset de cristall de l’ull.
Aleshores, com per art de màgia en Kay esbrina l’enigma formant la paraula que la Reina de les Neus li havia demanat: eternitat. Els dos s’agafen de la mà i marxen contents cap a casa, on tot torna a la normalitat i on creixen l’un al costat de l’altre.”

Aquesta és la història de la Reina de les Neus, una història original de Hans Christian Andersen publicada per primer cop l’any 1845, aquesta obra d’Andersen es considera una de les seves obres més famoses i també un dels seus contes més llargs. Tan és la popularitat que ha adquirit amb els anys, que ha estat adaptada a diversos mitjans.
El tema d’aquesta història és força recorrent en els contes de fades: una persona és segrestada i un altre surt a la seva recerca amb l’ajuda de diferents éssers humans, animals o màgics que finalment l’ajuden a trobar a la persona segrestada.
La història, degut a la seva llargada, és dividida en set parts, i és que Andersen va anomenar a aquesta història “El conte en set contes”, a les que a cadascuna d’elles va posar un nom:
1. Sobre el mirall i les seves peces
2. Un petit nen i una petita nena
3. El jardí de les flors i la dona que feia màgia
4. El príncep i la princesa
5. La petita lladregota
6. La dona lapona i la dona finlandesa
7. Què va passar en el Palau de la Reina de les Neus
Aquesta història com algunes altres d’Andersen té un clar missatge cristià, i és que ens parla dels àngels, es refereix al mal i al propi dimoni en la figura del Trolls que volen temptar als àngels amb les imatges del mirall. I la nena, en diverses ocasions fa servir les seves pregàries com a única esperança
També podem trobar en aquest conte molts elements característics dels contes de fades: la vella que impedeix a la Gerda continuar amb la seva recerca, com una espècie de bruixa amb poders dolents; els número tres, i és que el tercer petó hauria servit a la Reina de les Neus per matar a en Kay; i evidentment, el final feliç amb la parella reunida.
Diuen també que alguns personatges que Andersen utilitza en aquesta història es basen en antigues llegendes nòrdiques, com el Trolls que van construir el mirall, o la neu com a element del maldat.
Pel que fa a la moralina o missatge del conte, aquest ens ve a explicar que només l’alegria infantil, l’emoció, l’amor i la bondat podran portar a un desenllaç feliç de la història. L’amor és més fort que el propi mal.
Tan popular va esdevenir el personatge de la Reina de les Neus, que en altres històries i llibres i obres escrites a posterior apareix aquesta temible antagonista femenina que sempre viu en el seu palau de Gel. Ha arribat també al cinema i a la televisió, al ballet i també al ballet sobre gel.

Il·lustracions
Començant amb unes il·lustracions en blanc i negre, i amb una portada d’un recull de contes d’Andersen força antic il·lustrat per Edmund Dulac comencem:

En color us deixo aquestes boniques imatges d’il·lustradors d’arreu.

Ara us deixo amb algunes portades franceses d’aquesta història.

En anglès són les següents:

Un parell de portades alemanyes i una japonesa acaben amb aquesta sèrie de boniques il·lustracions.

Els orígens de… L’ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES

12 abril 2010
5

“Vet aquí una vegada que l’Alícia estava asseguda en un arbre avorrida mentre la seva germana llegia. De sobte va aparèixer un Conill Blanc vestit amb jaqueta i armilla que portava un rellotge de butxaca a la mà i es va amagar en el seu cau. L’Alícia el va seguir i de sobte el cau es converteix en una espècies de pou pel que l’Alícia cau i cau durant molta estona.
És així com arriba a un món fantàstic, surrealista i ple de paradoxes. Allà comencen les seves aventures. El conill ha desaparegut i l’Alícia beu d’una ampolla que la converteix en una nena de només 28 cm. Intenta recuperar la seva alçada i es menja un pastís que la fa medir més de dos metres; agafa una clau que hi ha al damunt d’una taula i que obra la porta d’un jardí.
Com no para de créixer no pot accedir per la porta i desesperada es posa a plorar. Tan plora que ha de nadar per no ofegar-se. També nedant es troba a un munt d’animals que intenten no ofegar-se i tots junts arriben a terra ferma. Un dels animals el Dodo decideix organitzar una carrera per secar-se i en ella decideix que tots guanyen.
El ratolí també explica el perquè odia tan als gossos i als gats, aleshores l’Alícia parla de la seva gata i la seva habilitat per caçar ratolins i tots els animals acaben deixant-la sola de nou.
De nou veu al Conill Blanc que busca al seu ventall i li mana a l’Alícia que confon amb la seva criada que li busqui. A la casa del conill blanc, l’Alícia troba el ventall i una altra ampolleta que de nou beurà i la farà créixer. Aleshores quan el conill arriba a casa i veu un braç enorme sortint per la finestra, demana ajuda i la multitud comença a tirar panets màgics que faran que l’Alícia torni a ser petita, i de nou es queda sola allunyant-se de la multitud.
Es perd en un bosc i s’atura davant d’un bolet gegant on hi troba asseguda a una eruga blava que després de discutir amb ella sobre la seva alçada, li diu que hi ha una meitat del bolet que la farà créixer i una altra que la farà disminuir. Menja un tros de cada cantó sense saber quina de les dos la farà tornar a la seva alçada habitual. Finalment, aconsegueix una proporció adequada i es guarda bocins del bolet.
Arriba a una casa de 1’20m i menja bolet per tenir una mida adequada per poder-hi entrar. La casa és de la Duquessa que ha estat convidada per la Reina de Cors a jugar al Croquet, també hi viu  el gat Chesire, i un nadó que acunat per l’Alícia s’acaba transformant en un porquet. Fuig de la casa i es troba de nou amb el gat que la convidarà a anar a veure el Homenet del té o la Llebre de la Massa. La nena es decideix per la segona opció.
Quan arriba es troba la Llebre, el Homenet del té i un liró prenen el té a la porxada de la casa, l’Alícia s’hi uneix i acaba fugint atabalada per les endevinalles i probes a les que l’han sotmesa.
Arriba l’hora de la partida de criquet i l’Alícia és convidada per la Reina. La Duquessa ha estat apressada per arribar tard a la partida i amb l’Alícia podem trobar de nou al conill Blanc. En el joc, en comptes de boles es feien servir eriçons i flamencs en coptes de pals de criquet. Tothom jugava sense ordre i la Reina anava manant decapitar a qualsevol que la contradigués.
Enmig de tot aquest caos, apareix el cap del Gat Chesire i la Reina ordena que li tallin. Però com li podran tallar si no ha aparegut el cos del gat? Per resoldre l’entrellat l’Alícia diu que la Duquessa ho podrà explicar, ja que és la propietària del gat i així és alliberada. El gat desapareix del tot.
L’Alícia és portada per la Reina davant de la Falsa Tortuga perquè li expliqui la seva història, però és l’Alícia qui li explicarà tot el que li ha passat d’ençà que va caure pel cau del conill. E sobte algú crida que es farà un judici i l’Alícia hi va sense pensar-s’ho gaire. L’acusat era la “sota” de cors acusada de robar uns pastissos de la reina. Van cridant als testimonis i l’Alícia comença a créixer de nou, és aleshores quan és cridada per testificar.
Finalment l’acusat és innocent i Alícia que diu que no en sap res, ha de ser decapitada. Quan les cartes soldats salten per capturar-la, la nena es desperta a la falda de la seva germana.
Tot havia estat un somni.”

Aquesta és la història de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles, obra de literatura anglesa creada pel matemàtic, sacerdot i escriptor Charles Lutwidge Dodgson, conegut sota el pseudònim de Lewis Carroll, l’any 1865. Es tracta d’un seguit de relats dividits en 12 capítols en els que se’ns narra les aventures i desventures de l’Alícia en el fantàstic món de les meravelles. Un relat ple d’al·lusions satíriques als amics de l’escriptor, l’educació anglesa i la política de l’època.

La primera edició fou il·lustrada per John Tenniel que es va inspirar en l’obra i indicacions que Carroll li anava donant. De fet és a partir de les primeres il·lustracions que s’han inspirat tota la resta. Pel que fa a la primera edició de 1865 només se’n conserven 23 exemplars, de les que 17 pertanyen a diferents biblioteques, tota una obra d’art que val la pena conservar. Però les aventures de la intrèpida Alícia no es van acabar amb la publicació d’aquest llibre, ja que hi ha una segona part sota el títol de “A través del mirall i el que Alícia hi va trobar” que no va aconseguir aclaparar tan èxit com la primera.

Tan gran fou la repercussió d’aquesta obra que molts dels seus personatges són recordats de manera individual i reconeguts fora del món de l’Alícia, com el Conill Blanc, la Reina de Cors, el gat Chesire…

Però d’on es va inspirar Carroll per escriure aquesta obra? El procés de gestació de l’Alícia al país de les meravelles va tenir tres fases. La primera fou quan el seu autor durant un passeig pel riu Tàmesi l’estiu del 1862 amb el reverend Robinson Duckworth i les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice y Edith d’entre 13 i 8 anys va començar a explicar les històries d’un personatge inventat l’Alícia en un món màgic, en una parada de la seva passejada degut a la calor que feia.

Tant va agradar a les nenes aquestes històries, sobretot a l’Alice que li van demanar insistentment que les escrivís, va ser així com Carroll es va decidir a crear una història amb aquest personatge i com comença la segona fase de gestació de l’obra. Al Novembre d’aquell mateix any i fons el 1863 Carroll va estar escrivint i dibuixant el manuscrit de l’obra que li va enviar a l’Alice.

Tant va agradar que George MacDonald  el van animar a fer-ne la publicació per a tothom, i va ser així com Carroll es va decidir,va afegir dos capítols més i va deixar en mans de l’il·lustrador professional anglès John Tenniel, les imatges del conte, degut a que dibuixar-les ell mateix li hauria requerit més temps del que realment disposava.

Pel que fa al personatge d’Alícia, Carroll volia que s’inspirés en la nena Alice, però l’il·lustrador s’hi va negar, tot i que els resultats finals ens van portar a una Alícia força similar a la Alice real.

En relació a la resta de personatges en podem destacar uns quants:
– La Reina de cors: té molt mal geni, molta facilitat per decapitar a tot aquell que li porti la contraria i és com la figura de les cartes.
– El gat Chesire: d’ell l’única descripció que apareix en el conte és el seu inconfusible somriure i que té la propietat d’aparèixer i desaparèixer dels llocs quan li ve de gust, a la vegada que el primer que apareix sempre és aquell gegant somriure.
– El conill Blanc: és el primer personatge que apareix en el llibre després de l’Alícia, i de fet és un dels més populars i característics, sempre va vestit amb jaqueta i armilla i porta un rellotge de butxaca del que sempre està força pendent.
– El “Mad Hatter” o “Sombrerero”, també conegut com l’Home del té: es caracteritza per tenir un caràcter peculiar, força estrambòtic i no estar mai gaire allunyat de la seva tassa de té.
– La Duquessa, l’Eruga, el Rei, els Soldats de la Reina, la Falsa Tortuga… Tots ells acaben formant l’elenc de personatges d’una de les històries més inversemblants escrites mai.
Cal destacar també que apareixen personatges no inventats per Carroll, sinó que són propis de contes de fades anglesos, com per exemple: en Humpty Dumpty, en Tweedledum i Tweedledee Tweedledum, Tweedledee, tots ells protagonistes de Nursery Rhymes, cançons infantils típiques britàniques.

A partir de la versió de Carroll se n’han fet nombroses versions no només en forma de llibre o conte, sinó evidentment en adaptació cinematogràfica, la primer d’elles de 1903, però una de les més famoses, la de Disney es va estrenar el 1951. Aquesta versió combina elements tant de la primera com de la segona part, tot i que per títol només es diu Alícia al País de les Meravelles. Actualment s’està filmant una nova versió dirigida per l’aclamat Tim Burton i protagonitzada per Johnny Depp, Anne Hathaway, Helena Bonham Carter, Alan Rickman i Christopher Lee.
En fi, un autèntic clàssic.

Il·lustracions
Per començar us porto unes quantes il·lustracions de John Tenniel de 1865 on s’observen alguns dels passatges més característics d’aquesta gran Alícia al país de les Meravelles.

Per poder continuar, no cal que m’oblidi d’una imatge del primer manuscrit escrit per Carroll del capítol 1 dibuixat per ell mateix.

Il·lustracions ja en color, però algunes força antigues són les que us porto ara, les primeres d’Arthur Rackman.

Ara us porto dues il·lustracions de dues catalanes, la primera és de Vèlia Bach, la segona de Sílvia Ortega.

Ara us deixo amb unes quantes portades en anglès. La primera és de 1898, i la segona és amb il·lustracions de John Tenniel en color.

Aquesta història però ha arribat a travessar continents i oceans i ens acostem fins a l’Àsia on podem trobar diverses versions orientals de la història, alguna de destacables és una Coreana.

Per acabar us deixo amb una imatge de l’adaptació cinematogràfica de Disney.

Els orígens de… LA GALLINA DELS OUS D’OR

22 març 2010
0

“Hi havia una vegada un pagès molt ambiciós que per voler masses riqueses, va acabar sent pobre. Aquesta és la història que avui ens ocupa.
Aquest pagès tenia una gallina, però no era una gallina qualsevol, i és que aquesta ponia ous d’or, cada dia en ponia un, i l’home venent aquest ou en treia un bon pessic que li permetia viure d’allò més bé.
Aleshores es va anar apoderant d’ell la cobdícia i és que no s’acontentava amb un sol ou. Creia que si la gallina era capaç de pondre ous d’or, era perquè el seu interior estava farcit de tresors.
Així que després de rumiar molt i molt en aquesta idea, se la va acabar creient i va decidir matar i obrir a la gallina per agafar totes les riqueses que de ben segur amagava al seu interior. Dit i fet es va encaminar al corral, va matar la gallina, la va obrir en canal i…
Per més que va buscar i buscar l’or, no en va trobar ni un sol gram. I es va quedar pobre com una rata i sense la fantàstica gallina dels ous d’or.”

Aquesta és una faula anomenada “La gallina dels ous d’or”, i com la major part de les faules que coneixem i han arribat als nostres dies es tracta d’una faula de Isop, escrita el segle VII aC.

Però com a curiositat cal dir que només és en castellà i català que la faula és protagonitzada per una gallina, i és que en la faula d’Isop es tractava d’una oca i la història s’anomenava “L’oca que ponia ous d’or”.

Aquesta faula fou atribuïda posteriorment a un altre adaptador i faulista, Jean de la Fontaine, i al segle XVIII Fèlix María Saramiego en va fer la versió castellana en vers, on la protagonista de la història ja era una gallina. Us deixo amb el text de Saramiego, ja que es tracta d’un relat molt curt:

“Érase una gallina que ponía
un huevo de oro al dueño cada día.
Aún con tanta ganancia, mal contento,
quiso el rico avariento
descubrir de una vez la mina de oro,
y hallar en menos tiempo más tesoro.
Matóla; abrióla el vientre de contado;
pero después de haberla registrado
¿qué sucedió?. Que, muerta la gallina,
perdió su huevo de oro, y no halló mina.
¡Cuántos hay que teniendo lo bastante,
enriquecerse quieren al instante,
abrazando proyectos
a veces de tan rápidos efectos,
que sólo en pocos meses,
cuando se contemplaban ya marqueses,
contando sus millones,
se vieron en la calle sin calzones!

La moralina d’aquesta història és però molt clara i significativa, i és que la cobdícia “rompe el saco, qui molt vol poc té, o fins i tot, es podria parlar de que cal pensar-se bé les coses dues vegades abans d’actuar.
Són però moltes les històries en que un animal amb plomes pon ous d’or, com la història de la gallina o de l’oca que avui ens ocupa, o fins i tot la història de “L’oca d’or” dels germans Grimm.

Tan famós s’ha fet aquest animaló, que sovint el terme “La gallina dels ous d’or” s’empra més enllà del seu context en una faula i s’utilitza per denominar a aquelles persones que tenen molts diners i que els obtenen fàcilment, convertint-se així en autèntiques “gallines dels ous d’or”.

D’aquesta història se n’han fet un munt de versions, i se’n pot destacar també un curt animat protagonitzat per Fèlix el Gat de l’any 1936, on la història acaba molt millor.

Una història amb un final potser una mica dramàtic per un nen, però que et fa reflexionar sobre el comportament cobdiciós de les persones.

Il·lustracions
Pel que fa a les il·lustracions d’aquesta història, n0he trobat algunes protagonitzades per una oca, i altres per una gallina. Us deixo primer amb les de l’oca. La primera és de Milo Winter de l’any 1919, publicada en un recopilatori de Faules d’Isop.

Ara unes portades de contes de diferents indrets protagonitzats per aquesta simpàtica oca.

I ara sí, tres imatges on la protagonista és la gallina.

Anem acabant amb el curt i algunes imatges d’aquest  “Fèlix el gat i la oca dels ous d’or”.

Els orígens de… EL REI MIDES

8 març 2010
0

“Vet aquí una vegada hi havia un rei, el Rei Mides, rei de Frigia i fill de Gordias. Un Rei amb una cobdícia que no tenia fi.
Un bon dia, va ser trobat en el seu reialme Silenus, pare del Déu Dionisi, que havia begut i s’havia perdut per les terres de Mides. Aquest, coneixedor de qui era, li va oferir allotjament  amb una extrema amabilitat al seu palau. Li va oferir les millors cambres, els millors menjars. En agraïment Dionisi li va oferir a Mides el compliment del seu més gran desig. Mides va demanar que li agradaria convertir en or tot el que toquessin les seves mans.
Dit i fet, el Déu va complir la seva promesa i va desaparèixer per sempre més. Volent comprovar el seu nou poder, Midas va començar a tocar tot el que l’envoltava: un arbre del jardí, les parets i murs del seu palau, els mobles… Tot es transformava en or al seu pas.
Cansat de tot plegat, va seure en el seu tro i va demanar que li portessin alguna cosa per menjar. Però el menjar també es convertia amb or. Ningú es volia acostar al Rei per por de transformar-se en una estàtua d’or. Ni tan sols la seva filla. Al final el Rei sentia tanta gana que va implorar al Déu que li havia atorgat aquell fantàstic Do, que li prengués.
Dionisi li va dir que anés al riu Pactolus i s’hi banyés, les seves aigües el purificarien i li prendrien el do atorgat per sempre més. I és que tot l’or va anar a parar al riu.
Però les desgràcies del Rei Mides no acaben aquí, i és que d’ell se’n coneix una altra història. Es diu que passat l’episodi de l’or, Mides trasllada la seva residència a la selva, on vivia el Déu Pan, el Deú protector dels ramats. Aquest feia ostentació dels seus cants i la seva prodigiosa veu davant les nimfes del lloc. Fins i tot va reptar al mateix Apolo, Déu Olímpic de la música.
Es va celebrar un certamen o competició musical en la que participaven els dos Déus i a la que el Rei Mides va assistir. El primer en tocar la seva rònica flauta va ser Pan, que va encandilar a Mides, i Apolo amb la seva lira va agradar a la resta, inclòs el jurat, que el va proclamar vencedor del certamen.
El Rei Mides disgustat amb el resultat, es va atrevir a proclamar que el guanyador havia de ser Pan, i el propi Apolo encoleritzat va transformar les seves orelles en dues orelles de ruc.
El Rei avergonyit del seu nou aspecte se les amagava sota d’un barret o un turbant, i només el seu barber en coneixia el secret. Aquest no el podia desvelar a ningú, tot i que ho desitjava amb totes les seves forces. Així que un bon dia va decidir cavar un forat a la terra i a aquell forat explicar-li el secret del Rei. Fet això, el va tapar novament amb terra.
D’aquella terra en van sorgir un munt de canyes que quan bufava el vent, repetien una vegada darrera de l’altra el secret del Rei.
Avergonyit, el Rei es va acabar traient la vida.”

Aquesta és el conte o més ben dit, la llegenda del Rei Midas. Un Rei conegut per poder transformar tot el que tocava en or.
I és que el personatge del Rei Mides va existir en realitat, fou un rei que va governar Frigia (una antiga regió de l’Àsia Menor) entre el 740aC i el 696aC. Durant el seu regnat es va produir la millor època d’expansió del seu territori, fet que va fer que el rei acumulés grans riqueses al seu voltant. Va ser durant el seu regnat quan els grecs es van fixar en aquest rei i van decidir que es convertís en part de la seva pròpia mitologia, creant-ne la llegenda que us he explicat abans.
Finalment el Rei Mides es va suïcidar després d’un munt de conflictes i invasions.

Però qui va escriure la llegenda del Rei Mides? La llegenda va ser durant molts anys, una història de tradició oral a Grècia, com passa també amb les nostres pròpies llegendes, i va ser Ovidi, un poeta romà, que en el seu llibre Metamorphosis, escrit al segle IaC, explicava entre altres aquesta història. Un llibre on es recollien els relats dels Déus i molts dels aspectes relacionats amb la  mitologia grega, tan els seus Déus, com les històries en les que els humans hi tenien relació, com la que avui ens ocupa.

En algunes versions posteriors se’ns explicava que en el moment en que el Rei Mides és capaç de transformar tot en or, toca a la seva pròpia filla, Zoe, que s’acaba convertint en una estàtua d’or, fet que fa que la seva desgràcia encara sigui més gran.

Com a curiositat també podem destacar que el fet de que sigui el riu Pactolus on va el rei Mides a perdre el seu poder, no és aleatori, sinó que es tracta d’un intent per part de la pròpia llegenda de donar una explicació mitològica al fet de que en realitat, aquest riu tingui un alt contingut en or. De manera que és també a aquest indret geogràfic, aquest riu al que també acompanya la llegenda del Rei Mides.

Però el que sembla prou evident, és que el que us he explicat són dues històries, com dues aventures diferents que viu el propi Rei Mides i que l’acaben portant a la seva desgràcia i per tant al seu suïcidi. Dues històries que es poden explicar per separat, i de la que jo personalment només en coneixia la primera. Tot i que l’element del rei amb orelles d’ase, em resultava familiar.

Al llarg dels anys i dels segles, s’han fet moltíssimes adaptacions d’aquesta història, que en un inici no va ser creada com un conte, sinó com una llegenda,  fins que ha arribat als nostres dies de la forma que la coneixem ara; i on el Rei Mides s’ha convertit en un autèntic personatge de conte.

Fins i tot Disney en va fer un curt l’any 1935 sota el títol de “The Golden Touch”.

Tot i no ser una faula ni un conte, aquesta llegenda també té la seva pròpia moralina, sobretot pel que fa a la primera part, que podríem dir que és la més coneguda, i és que la “avaricia rompe el saco”.

Il•lustracions
Abans de portar-vos il•lustracions o pintures sobre aquest personatge, us vull ensenyar una moneda de l’època i una reproducció de la seva tomba.

Les primeres il•lustracions que us porto, són com sempre en blanc i negre.

Ja en color us en porto moltes més, algunes d’elles són quadres, altres il•lustracions més modernes, i la darrera és una il•lustració de Walter Crane de l’any 1893 en la que s’observa com la filla del Rei es converteix en estàtua d’or.

Cal dir que la majòria d’imatges fan referència a la primera part de la llegenda, al poder que té el Rei de convertir tot el que toca en or. Ot i així en una de les imatges anteriors, hem pogut observar com apareix el judici que emet el Rei quan escolta la flauta de Pan i la lira d’Apolo.
A continuació, us porto una seqüència de tres imatges en les que s’observa perfectament com es tracta de la versió en la que la filla es convertida en or i en com es tornar a convertir de pell i óssos gràcies a l’aigua recollida en el riu.

Per acabar us deixo amb la portada d’un conte en castellà i en les imatges extretes del curt de Disney de l’any 1935.

Els orígens de… LA PASTORA D’OQUES

1 març 2010
0

“Vet aquí una vegada una reina viuda que tenia una filla preciosa que havia promès amb el rei veí. Quan s’acostà la data de casament, la reina que s’estimava molt la seva filla li va preparar un cofre ple de tresors,  una ajudant de cambra perquè l’acompanyés durant el viatge i un cavall que parlava, es deia Falada.
Quan mare i filla es van haver de separar, la mare va agafar un mocador i hi va vessar tres gotes de sang i li va donar a la seva filla, prometent-li que li portaria sort durant el viatge.
La noia i la seva ajudant començaren a cavalcar i a la princesa li va agafar set, li va demanar aigua a la seva ajudant, i la noia li va respondre que si en volia que baixés del cavall i l’anés a buscar ella mateixa. El mocador amb les tres gotes va parlar, i li va dir que a la seva mare no li agradaria allò. Però la noia descavalcà i agafà l’aigua ella mateixa.
Una segona vegada tingué set i rebé la mateixa resposta. Al acostar-se a veure al rierol, el mocador se li va relliscar del cinturó on el duia lligat i se’n va anar riu avall. L’ajudant se n’alegra al veure-ho, però no li va dir res a la princesa.
Al veure debilitada a la princesa, l’ajudant li va dir que ara seria ella qui muntaria al Falada, li va prendre els hàbits reials i la va obligar a callar, ja que sinó la mataria.
Van arribar al palau del Rei i la jove princesa va quedar relegada a l’estable, i l’ajudant a dins del Palau. Però el rei al veure la jove de l’estable, tan distingida i bonica, li va preguntar a la promesa del seu fill de qui es tractava, i aquesta va contestar que l’havia trobat pel camí i li havia permès acompanyar-la, que li donés feina per a que no s’avorrís.
La van enviar d’ajudant del pastor d’oques del rei, i la falsa promesa li va demanar al rei que matés al seu cavall per por a que ho xerrés tot; però l’autèntica princesa al enterar-se que havien mort al seu cavall, li va demanar que sisplau, li portés el cap i el pengés a la portalada de l’entrada del poble perquè així el podria veure dia rere dia i s’enrecordaria d’ell.
L’endemà al matí la noia va passar amb en Hans (el pastor) i les oques i en Falada li digué que si la seva mare ho sabés tot es moriria de tristesa.
En sortí del poble i portar les seves oques a pasturar al camp, es tragué la cinta dels cabells i aquests li van caure com fils d’or sobre les espatlles, i en Hans li en va voler arrencar un grapat, però la princesa va dir:
“Brisa lleugera,
Emporta’t el barret d’en Hans.
Que ell hagi de córrer a atrapar-lo,
mentre jo em pentino.”
I així va passar, i quan en Hans va tornar molt enfadat,la noia ja s’havia tornat a recollir els cabells.
L’endemà al matí va tornar a passar el mateix, tant amb el cavall, com amb els cabells de la jove, i en Hans va anar a parlar amb el Rei, per demanar-li que ja no volia pasturar més amb la jove noia perquè sempre s’ha acabava barallant.
El rei li va dir que tornés  a pasturar amb la jove com si no passés res, i l’endemà durant tot el dia, el rei va observar la mateixa escena que feia dos dies que es repetia, i li va preguntar a la pastora d’oques el perquè del seu comportament. La jove va respondre que no en podia dir res perquè sinó la matarien. El rei li va dir que no digués res, que ho escrivís.
El rei en llegir l’autèntica veritat, va cridar al seu fill i li va presentar la seva autèntica promesa, van celebrar un gran sopar en el que hi va assistir l’ajudant de cambra, i el rei va plantejar un enigma: “ què val una dona que ha enganyat al seu príncep i com la castigaríeu?”. L’ajudant de cambra va dir que la tancaria dins d’una bóta i la llançaria al riu; i dit i fet, així és com va acabar la vida de la impostora.”

Aquest conte és el de “La pastora d’oques” un conte de fedes alemany característic del folklore europeu i molt popular a Alemanya recopilat pels famosos germans Grimm. Els germans Grimm el van escriure l’any 1819 provinent de la localitat de Zwehrn a Baixa Hessen i va ser el seu conte 89 en el seu segon recull de contes de fades.
Aquesta història fou traduïda a l’anglès per Margaret Hunt al 1884. Andrew Lang també en va fer una versió.

Aquesta però és una tipologia de conte que la podem classificar segons el sistema ATU com el número 533, sota el tema de la criada que es vol fer passar per la princesa de bon cor per robar-li el marit. Dit això podem deduir que aquesta tipologia no és única i que és present en contes de diferents indrets com ara: França, al Caucas a l’Índia, a l’Amèrica del Nord de llengua francesa,  a les Antilles i a l’Àfrica; on podem trobar històries molt similars a la Pastora d’Oques dels Germans Grimm.

Altres contes similars són per exemple: El bracalet d’or i El Senyor de Lom i el majordom Fals. El Braçalet d’or és un conte americà de Kentucky  recopilat per Marie Campbell en el seu Tales from the Cloud Walking Country .
En canvi el senyor de Lom i el Majordom Fals (The Lord of Lorn and the False Steward) està inclosa com la Child Ballad número 271. La Child Ballad són un conjunt de cantarelles per a infants típiques d’Escoòcia i Anglaterra escrites a finals del segle XIX; i una d’aquestes “ballads” és la de The Lord of Lorn and the False Steward, similar a la història de la pastora d’oques.

Aquesta història es va fer tan popular que fins i tot se’n va fe runa adaptació novel·lística feta per Shannon Hale.
Com a curiositats cal destacar que el fet de que aparegui el mocador amb les tres gotes de sang és un símbol cap al passat, un passat conformat evidentment en aquesta història per la mare de la protagonista. Ja en altres històries apareixen animals que parlen, com a elements màgics que ajuden als protagonistes. El fet de que la jove sigui descoberta radica en el seu comportament, un comportament força estrany si es tractés realment d’una Pastora d’Oques. Com a molts conte el tres esdevé un nombre clau, 3 gotes de sang, 3 dies consecutives en que esdevé la mateixa escena… També és un element molt característic dels contes de fades, la princesa bona que s’acaba sobreposant a les dificultats i vencent-les, tal com passa també a la història dels Cignes Salvatges.

Il·lustracions
Començant per algunes imatges en blanc i negre, us porto unes il·lustracions de HJ Ford primer i després dues de Charles Robinson, George Cruikshank, i les dues darreres d’autor desconegut.

Ja en color en trobem algunes de Hellen Stratton, Jennie Harbour, Jessie Willcox, Kay Nielsen i les darreres del genial Arthur Rackhman  .

Més il·lustracions en color d’un conte que ha esdevingut un clàssic una mica oblidat.

Són poques les portades que he trobat d’aquesta bonica història, algunes pertanyen a la novel·la basada en el conte i altres són àlbums il·lustrats.

Per acabar us deixo amb tres imatges d’estàtues o fonts dedicades a aquest bonic personatge.

Els orígens de… LA DITONA

22 febrer 2010
0

“Vet aquí una vegada una dona que desitjava com fos tenir un fill. Va anar a veure a una fetillera perquè li digués com podia tenir una criatura. Aquesta li va donar una llavor de civada i li va dir que la plantés. Dit i fet, això ho va fer, i de la llavor en va néixer una bonica flor, que al obrir-se aparegué una preciosa i petita nena. Tan petita que la seva mare li digué Ditona.
Ben aviat els problemes per la seva mida van començar a sorgir. I és que una nit en la que la nena dormia en la seva closca de nou, va venir un horrible gripau que la volia casar amb el seu fill. Així que se l’endugué.
La noia finalment va aconseguir escapar muntada al damunt d’una preciosa papallona. Quan estava a dalt d’un arbre, va venir un abellot que se la va emportar en el seu eixam. En veure-la, totes les abelles, digueren que era una criatura horrible i repugnant, i l’abellot ho va acabar creient i la va alliberar.
La Ditona començà a plorar i plorar al damunt d’una margarita. Així va passar tot l’estiu i la tardor a la selva, alimentant-se de la mel de les flors. Però va arribar el fred hivern, i semblava que la pobre criatureta, que no feia més de dos a tres centímetres, moriria de fred. Va caminar i caminar creuant camps ja segats fins arribar a la casa d’una rateta que vivia sota d’uns rostolls.
Allà hi va viure durant un temps tenint per veí un talp que es va enamorar de la petita protagonista d’aquesta història. El talp tenia una galeria que unia les dues cases, la seva i la de la rateta, i en ella havia mort de fred un preciós ocell, pel que la Ditona va sentir molta pena i li va teixir una vànova.
El va cobrir i va recolzar el cap en el seu pit. De cop i volta li va semblar sentir els batecs del cor de l’ocell: era viu. Pobre oreneta, no estava morta només tenia molt i molt de fred. L’oreneta estava ferida d’una ala i per això no havia pogut volar fins a terres més càlides, i el fred l’havia atrapat. La Ditona la cuidava cada dia i en arribar la primavera l’ocell va marxar.
El talp va demanar la mà de la Ditona i la rata va començar a preparar-li l’aixovar. Es va fixar la data de casament a la tardor que va arribar ràpidament, la Ditona estaria condemnada a viure sota terra per sempre més. Però apareix de nou l’oreneta que encara no havia marxat, sinó que volava pels voltants de la casa de la Ditona durant tota la primavera, l’estiu i ara que era tardor havia de marxar.
La Ditona marxà amb l’oreneta i fugí del seu futur marit per sempre més. Van anar a parar al costat d’un preciós palau, i en una de les flors del voltant la Ditona va veure el Rei dels  esperits de les flors,una espècie d’àngels diminuts,  que no eren molt més grans que ella.
Es van enamorar i el rei li va demanar matrimoni. La bonica Ditona va acceptar i totes i cadascuna de les flors del voltant es van obrir i en van sortir cavallers i donzelles. El rei li va dir que el nom de Ditona era un nom massa lleig per ella i la seva bellesa. I que a partir d’aleshores s’hauria de dir Maia.
Es van casar, l’oreneta va marxar a un indret més càlid, i és així com arreu del món s’ha donat a conèixer aquesta bonica història.”

Aquest és el conte de la Ditona, escrit per Hans C. Andersen el 1835, amb el títol original en Danès de “Tommelise” (que vol dir una cosa així com diminuta).  Aquesta història ens narra les aventures i desventures d’un personatge diminut com ho pot ser el nostre Patufet, l’anglès Tom Thumb o  el francès Polzet. Aquesta vegada però, la protagonista és femenina.

Pel que fa al naixement de la protagonista, neix d’una llavor, fet que ens pot recordar a altres naixements de personatges petits. En altres casos de personatges petits neixen d’un gra de mill, un gra d’arròs, de dintre d’una nou…
La resta sembla que es tracta d’un conte que és totalment invenció de l’autor danès, que fou criticat en la seva època i no va agradar tant com altres contes molt famosos d’Andersen.

La primera traducció a l’anglès es va fer l’any 1846, sota el títol de “Thumbelina”. I és que el nom d’aquesta petita noieta varia en funció del país d’origen. En castellà rep el nom de “Pulgarcita”, en italià Mignolina, i en català és la Ditona.
El nom en català, però no és gaire fidel al nom originari, i és que s’hauria d’haver anomenat Patufeta, si s’hagués fet una correcta traducció del Danès, o Polzeta, en cas de que el nom fos una traducció literal de l’anglès. Fou una traducció de l’any 1933, en el que l’Editorial Juventut va publicar un recopilatori dels més famosos contes d’Andersen, i Josep Carner i Marià Manent li posaren per primera vegada el nom de Ditona.

Pel que fa a la moralina, aquest conte ens explica que la bondat i la bellesa sempre acaben sent recompensats.

Il·lustracions
D’il·lustracions d’aquest conte n’he trobat d’arreu del món, i per això em resultarà una mica complicat presentar-les de manera ordenada. Tot i així, començo mostrant-vos les de blanc i negre, entre les quals destaquen les d’Arthur Rackman i les de Vilhelm Pedersen.

Ara us deixo amb un munt en color, totes elles molt diferents, amb estils molt diversos, però totes amb algun encant especial.

Angleses són les següents portades i il·lustracions.

Daneses les que us presento ara.

Franceses n’he trobat forces, i és que aquest país és un país on s’estima la literatura infantil de tots els temps, i això es nota amb la gran quantitat de varietat que presenten.

Del Japó he trobat algunes curiositats.

La Xina també en té algunes versions.

A Polònia també és força conegut aquest personatge.

És tan famós aquest personatge que fins i tot se li ha dedicat una escultura al mig d’un parc.

Però no podem acabar sense presentar les versions que he trobat en català de la història, una d’elles es traca d’un text bilingüe anglès – castellà il·lustrat per en Max; i l’altre una versió catalana sota el títol de la Ditona.