Els orígens de… EL PESCALLUNES

17 gener 2011
0

“Vet aquí una vegada quatre xicots que treballaven en el molí de Can Torner. Una nit d’estiu en que tornaven de gresca, el cel era clar, i ple d’estels. Tot just estaven passant pel costat d’un gorg al costat del riu Gerd que un dels nois es va quedar bocabadat.
I és que la lluna havia caigut del cel i estava quieta i palplantada al bell mig de les aigües del riu. Mare meva! Com era possible? Els hi ho va dir als seus companys, i tots quatre es van decidir a afanyar-se i marxar corrents cap a Can Torner a agafar un cove de vímet i una corda amb el que poder subjectar el cove per poder agafar la lluna.
Corre que correràs, ja veus als quatre galifardeus, dos lligant el cove al tronc d’un arbre i els altres dos, agafant-lo i endinsant-se fins al bell mig del riu. Just quan hi eren a dins, van encerclar la lluna amb el cove i cada vegada que provaven de treure el cove, la lluna s’esmunyia.
En un dels intents, van estirar tan fort que la corda es va trencar, els dos nois que estaven fora van caure de cul al terra i als altres dos se’ls endugué la corrent fins que els deixà a la riba panxa enlaire, i aleshores van adonar-se de que la lluna estava al cel. I van pensar, que havien estat ells els que l’havien feta pujar ben amunt llençant-la amb el cove.
Mentrestant, a l’altra banda del riu, els veïns del poble al sentir tan xivarri havien sortit a veure l’espectacle tan ridícul que estaven protagonitzant els quatre nois, i és que quan van explicar-los als nois que l’únic que hi havia a l’aigua era el reflex de la lluna, aquests van marxar vermells i avergonyits cap a casa a dormir, tot pensant que havien fet el ridícul més gran de la seva vida, i és que aquell dia la gent del poble els hi va dir entre riotes i rialles:
“Ha, ha, ha… sou uns pescallunes!”. I des d’aquell dia es van convertir en els pescallunes del poble i dels pobles i ciutats veïnes, entre els quals va córrer l’anècdota dels quatre nois que intentaren pescar la lluna.”

Aquesta és la llegenda del Pescallunes, una llegenda molt nostrada que tothom atribueix als habitants de Torelló, i és que segons diuen eren uns jove d’allà els que van protagonitzar ara fa molts i molts anys aquesta entranyable història.
De fet en la versió de Torelló escrita per l’escriptor, fotògraf i cronista del poble, Ramon Vinyeta, el protagonista de la gesta és un sol torollenc, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta que tornava pel costat del riu a l’alçada del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del riu Ges, i que és un xicot d’un poble veí el que observa l’escena divertit, i que diu: “ Si és que els torollencs sou uns pescallunes!”.

I des d’aleshores que Pescallunes s’ha convertit en un gentilici simpàtic per a la gent de Torelló, entenent els pescallunes com a aquelles persones que són il·lusionades, ingènues, optimistes, benhumorades i sentimentals. I és des d’aleshores que la lluna s’ha convertit en un dels elements característics del poble, un dels seus símbols, un dels símbols en el Carnaval de Terra Endins, un dels carnavals més importants de la zona.

Aquesta història, però és una història, que no només s’escolta a Torelló, sinó que arreu de Catalunya, sempre hi ha algú que explica la història d’un vailet que va voler pescar la lluna en una nit clara d’estiu al riu del costat. I és la gràcia d’aquest tipus d’històries, i és que hom les adapta a la seva geografia i cultura.

De fet, podem trobar que a Sant Feliu de Pallerols també s’atorguen l’origen d’aquesta llegenda, i és que segons diuen a ells també els anomenen Pescallunes perquè en una nit clara un Sant Feliuenc també va voler pescar la lluna en un cove, de fet, és per a ells tan important aquesta llegenda que a la vora del riu Brugent hi ha una escultura en homenatge als Pescallunes.

I és que sigui a Torelló, Gualba o Sant Feliu de Pallerols, tots som una mica pescallunes, i és que tots hem somiat alguna vegada o altra en poder atrapar la lluna.

Il·lustracions
Més que il·lustracions, el que us porto avui entorn al Pescallunes són mostres curioses de que es tracta d’un conte del que diversos pobles han agafat la lluna com a imatge, és l’exemple del Logo dels Carnavals de Terra Endins de Torelló, o del club d’atletisme els Pescallunes de Sant Feliu de Pallerols.

És precisament a la vora del riu Brugent a Sant Feliu de Pallerrols on podem trobar una escultura dedicada als Pescallunes.

Per acabar us deixo amb un quadre d’en Gabí Boixader que representa a uns torellonencs pescant la lluna al riu Ges.

Us deixo per acabar un vídeo del programa de tv3 “Divendres”, on l’Espartac explica aquesta bonica llegenda a uns nens de Torrelló.

http://www.tv3.cat/videos/2701190

Els orígens de… CONTE DE NADAL

20 desembre 2010
0

“El protagonista d’aquesta historia és Ebenezer Scrooge, una persona molt avara i garrepa que mai celebra el Nadal. És cobdiciós i addicte al treball, i no li importa ningú; ni tan sols el seu empleat Bob Cratchit.
Uns dies abans de Nadal, el Senyor Scrooge rep la visita d’un misteriós esperit que resulta ser  el del seu millor amic i soci, mort set anys abans: Jacob Marley. Aquest en vida era molt cobdiciós, gairebé tant com el senyor Scrooge, i és per això que ve a avisar al Senyor Scrooge que quan mori la cadena que haurà d’arrossegar durant tota l’eternitat, serà molt més llarga que la seva degut a la seva cobdícia infinita.
El Senyor Scrooge però no se’l creu gaire, i passen els dies. Fins que una nit apareix a la cambra del Senyor Scrooge els tres esperits que li havia anunciat el fantasma del seu millor amic que vindrien.
L’esperit del passat transporta al senyor Scrooge al seu passar, a la seva infància i adolescència plenes de melancolia i a la seva fixació amb els diners i l’afany per enriquir-se.
L’esperit del present el porta a veure el Nadal del pobre Bob i la seva família, que tot i la seva pobresa i la malaltia del seu fill, en Tim; celebren el Nadal. És aquest esperit el que el portarà també a veure el Nadal que celebra el seu nebot Fred, i li mostrarà la realitat de dos infants que viuen al carrer passant gana i fred.
L’esperit del futur, mut i de caràcter ombrívol, li mostra el que més turmentarà al Senyor Scrooge, el destí dels avars com ell: la seva casa saquejada pels pobres, el mal record de tots els seus amics i la seva pròpia tomba a la que ningú visita mai. També li mostra la tomba d’en Tim ,el fill del seu empleat. Horroritzat el Senyor Scrooge promet a l’esperit del futur que canviarà, i que si hi ha alguna opció de canviar el seu destí.
Al final l’avar Scrooge desperta del seu propi malson i es converteix en un home bo i generós.
De manera que quan finalment és el dia de Nadal, el senyor Scrooge envia un pavo al seu empleat i la seva família, surt al carrer tot desitjant un bon Nadal a tots aquells amb els que es va trobant i celebra el Nadal amb el seu nebot. Pel que fa a en Cratchit i la malaltia del seu fill, els ajuda i finalment en Tim s’acaba curant.”

Coneguda sota el títol de “Conte de Nadal” o “Cançó de Nadal” (sota el títol original de Christmas Carol), l’escriptor britànic Charles Dickens va escriure aquesta novel·la l’any 1843.
Una novel·la que ha arribat als nostres dies com un dels contes o històries principals escrites durant aquestes festes nadalenques. Obra en la que Dickens es va inspirar en la realitat denigrant que es vivia en el Regne Unit durant la revolució industrial al segle XIX: el maltractament dels nens i joves que treballaven i estudiaven en les condicions més cruels en la societat proletària.
En la part literària, hi ha qui diu que Dickens es va inspirar en una obra seva escrita amb anterioritat el 1839 sota el títol de: “Els papers pòstums del Club Pickwick”.
L’acceptació que va tenir aquesta novel·la fou molt important, ja en el primer moment de la seva  publicació, fet que va fer que tingués gran divulgació no només en el seu país d’origen sinó a la resta del món.  Foren tants els elogis i cartes de suport que va rebre l’autor que va aconseguir reviure els Nadals al Regne Unit prohibits en temps d’Oliver Cromwell.
És tanta la popularitat d’aquesta obra que des de la segona meitat del segle XX se n’han fet moltíssimes versions i adaptacions en dibuixos animats, pel·lícules, ràdio i televisió.
La primera de les versions cinematogràfiques que es va fer d’aquesta història fou en cinema mut el 1901, però la pel·lícula muda més popular d’aquesta obra amb uns bons efectes especials per al moment en que fou rodada va ser una que es va estrenar l’any 1910.
La primera pel·lícula parlada entorn aquesta història fou de l’any 1928. Des d’aleshores se n’han fet moltíssimes versions cinematogràfiques de la història, algunes més serioses, altres en clau de comèdia.
També s’han fet alguns musicals, i l’any 1983 es va estrenar una de les versions per a infants que ha fet més popular aquesta història entre els més menuts: “Una Navidad con Mickey” de Disney, en el que el paper de Scrooge és interpretat pel Tio Gilito. I és que de fet el nom original en anglès del Tio Gilito el deu al propi Mr Scrooge, i és que el seu nom original és Scrooge McDuck. I és que ambdós personatges comparteixen característiques molt similars: cobdícia, acumulació de riqueses, rondinaires…  I és per això que quan Disney es va decidir a fer la seva pròpia versió del Conte de Nadal d’en Dickens, era impossible que pensés en un altre personatge per protagonitzar-lo.
L’any 1992 es va fer una versió protagonitzada pels Muppets (Teleñecos) sota el títol de “Los Teleñecos en cuentos de Navidad”.
La darrera versió d’aquesta història fou la estrenada l’any 2009 i protagonitzada per en Jim Carrey que realitza diversos papers, en format 3D.
Sigui com sigui són moltíssimes les versions fetes i en totes elles, la interpretació dels diferents personatges és força diferent, però totes elles tenen un denominador comú, s’han basat o inspirat en l’obra de Dickens que s’ha convertit en tot un clàssic no només de la literatura universal, sinó també de la literatura infantil.

Il·lustracions
Comencem com sempre amb les il·lustracions en blanc i negre d’aquesta preciosa història.


En color però de caire força clàssic són les que us porto a continuació.

Ara us deixo amb algunes portades en anglès d’aquesta fantàstica història.

Algunes en francès i castellà.

En català tenim forces versions, fins i tot les Tres Bessones s’han atrevit a formar part d’aquesta bonica història.

Per acabar us porto algun cartell d’alguna pel·lícula o obra de teatre del Conte de Nadal, i el vídeo del curt animat de Disney.

Els orígens de… URASHIMA TARO

13 desembre 2010
0

“Vet aquí una vegada, en una illa de l’arxipèlag japonès, hi vivia una parella de pescadors molt i molt pobres que tenien un fill que era molt bondadós. Era tan i tan bo, que un dia mentre passejava pel poble, va veure com una colla de nois apedregaven i volien malferir a una pobra tortuga. L’Urashima, que així es deia el jove noi, se’ls hi va acostar, els hi va dir que la seva conducta era inadequada i els hi va prendre la tortuga, que va alliberar al mar.
Va passar un temps, i un bon dia, quan l’Urashima va sortir a pescar amb la seva petita barca i la seva xarxa, va allunyar-se de la costa, va llençar la xarxa, i en pujar-la va notar que pesava força. I és que resulta que en ella hi havia la tortuga que havia salvat temps enrere. Aquesta li va dir que el Rei dels Mars havia vist el seu enorme cor i que havia d’anar al seu palau a casar-se amb la seva filla, la princesa Otohime. Allò suposava una autèntica aventura per a Urashima que va acceptar encantat, i amb la tortuga van marxar mar endins, fins que van arribar a la ciutat de Riugú. Allà es va enamorar de la jove princesa, s’hi va casar i l’envoltava la felicitat absoluta.
Van passar uns dies, i el bo Urashima es va recordar dels seus pares, fet que va fer que tota la seva felicitat desaparegués i només pogués pensar en retrobar-se amb els seus estimats pares. La princesa, en conèixer el motiu de la pena del seu marit, no va tenir altre remei que acompanyar-lo de tornada a casa, i en acomiadar-se’n, li va entregar una petita caixeta, que el noi no podria obrir si realment algun dia la volia tornar a veure.
Però quan va tornar al poble tot semblava haver canviat, el que abans eren teulades de palla, ara s’havien convertit en teules de pissarra, la gent anava molt ben vestida, tot era diferent, però Urashima n’estava totalment segur de que era casa seva.
Va començar a preguntar i ningú no li sabia pas indicar on era la casa dels seus pares. Va preguntar al que li havien dit era el més savi del poble, i aquest li va dir que havien passat més de cent anys d’ençà que la parella de pescadors havien mort. I és que resulta que el que per a en Urashima només havien resultat alguns dies a la ciutat del Mar, per al seu poble havia representat tot un segle.
Desesperat es va acostar de nou a la platja, per intentar tornar amb la seva estimada princesa, ja que ja no li quedava res més en el món, així que com no sabia què fer, es va decidir a obrir la caixa que li havia entregat la noia sense recordar que li havia dit que no ho fes. D’ella s’escapà un nuvolet que es va elevar fins a perdre’l de vista, i de la seva joventut ja no en va quedar res més. L’Urashima es va convertir en un vell decrèpit i el seu cor va deixar de bategar. L’endemà el van trobar mort a la platja.
És per això que avui en dia, alguns pescadors japonesos encara expliquen aquesta llegenda als seus néts, per tal de que no siguin tan distrets com l’Urashima.”

Aquesta és la llegenda d’Urashima Taro, una llegenda japonesa provinent de la tradició oral d’aquest país de molts segles enrere. De fet, d’ella es diu que és la primera història on apareix un salt o viatge en el temps.
Cal dir però, que com de moltes altres històries provinents del folklore, en podem trobar moltes versions o variacions diferents. En una, el que passa a la ciutat del mar són 3 dies, que es converteixen en 60 anys en el seu poble natal. En d’altres, l’Urashima no mora, sinó que la història acaba convertint-se ell en un vell i sentint la veu de la princesa com li explica que la caixa que ha obert contenia la seva edat i que ara ja mai es tornarien a veure. També, s’explica que l’Urashima pugui respirar sota l’aigua no és qüestió de màgia, sinó més aviat d’una píndola que es pren que el permet seguir respirant a sota l’aigua. També hi ha altres històries que ens expliquen que abans que l’Urashima rescati la tortuga, gairebé mora ofegat en alta mar a causa d’una gran tempesta.

Llegenda però que sovint ha estat relacionada, o diuen que es pot haver inspirat en altres llegendes d’allò més antigues com la llegenda xinesa de Ranka, o la de Oísin.

Però va existir l’Urashima Taro en realitat? Hi ha qui diu que sí, i de fet, és per això que s’ha convertit en una autèntica llegenda al seu país.  En un santuari de la costa occidental  de la península de Tango, al nord de Kyoto es va trobar un document molt antic que explica que un home de nom Urashimako, va deixar la seva terra l’any 478 dC, i no en va tornar fins l’any 825 dC amb un Tamatebako entre les seves mans (model de cub fet amb origami que es pot obrir des de qualsevol dels seus cantons). Déu dies més tard el va obrir i es va convertir en un ancià.

És per això, que anys més tard, quan l’emperador Junna (786-840) va conèixer aquesta història  va ordenar construir un santuari per commemorar la història de Urashimako i el seu estrany viatge.
De fet, el nom d’Urashimako era el nom originari, no va ser fins al segle XV que va ser conegut amb el nom d’Urashima Taro, degut al canvi en les costums japoneses pel que fa als noms masculins. De l’antiguitat d’aquesta història, no ens queda cap mena de dubte i és que es diu que aquesta llegenda ja apareix en dos dels llibres més antics de la història del Japó que daten del segle I dC: Nihon Shoki, Man’yōshū.

I és que Urashima Taro ha inspirat a posterior moltes adaptacions cinematogràfiques i ha aparegut en animes d’arreu del japó i del món. De fet la història animada més antiga d’Urashima Taro es va estrenar el 1918, i ha aparegut en moltes altres sèries entre les que podríem destacar les més conegudes a les nostres contrades com Bola de Drac o Doraemon.

Il·lustracions
Per començar us porto una imatge d’una escultura commemorativa a aquest personatge i una il·lustració de l’any 1919 d’Edmund Dulac.

Les il·lustracions trobades entorn de la figura d’Urashima Taro són moltes, totes elles japoneses, si més no la majoria, algunes més antigues i altres més modernes, algunes portades de contes i altres simplement il·lustratives de la llegenda, però totes ens donen una imatge ben similar de la figura d’aquest valent pescador.

I per acabar, us deixo amb un bonic segell.

Els orígens de… LA PEDRA FOGUERA

22 novembre 2010
0

“Vet aquí una vegada, un soldat carregat amb el seu sabre i la seva motxilla, que tornava de la guerra. De camí cap a casa es va trobar amb una bruixa horrible, que li digué que ella li ensenyaria la manera en que podria trobar molts diners.
Havia d’enfilar-se a la copa d’un arbre que era buit per dins, i entrar a la seva soca per un forat, un cop allà hauria de baixar fins el més avall possible. La bruixa, el lligaria amb una corda per la cintura, per tal de tornar-lo a pujar quan aquest l’avisés. Un cop avall trobaria un passadís que acaba amb tres portes. Quan entri a la primera es trobarà amb un gos amb uns ulls enormes assegut al damunt d’una caixa. La bruixa li donaria el seu davantal de color blau, i hauria de posar al gos al damunt i podria agafar totes les monedes de coure que volgués.
A la segona de les habitacions, les monedes són de plata, i el gos que s’hi trobarà al damunt és un gos amb els ulls encara més grans, i haurà de repetir el mateix que a la cambra anterior.
Si prefereix or, haurà d’entrar a la tercera de les habitacions on el gos que hi ha és un gos enorme de veritat amb uns ulls encara més grans, però haurà de repetir la mateixa operació que en les dues cambres anteriors.
El soldat, al sentir les explicacions de la bruixa, accepta de bon grat, però es pregunta què en vol a canvi la bruixa, que l’únic que desitja és una pedra foguera que li va caure a la seva àvia a dins de l’arbre, el darrer cop que hi va ser.
El soldat entrà a l’arbre i seguir fil per randa les instruccions de la bruixa, a la primera cambra agafà les monedes de coure, a la segona, va llençar al terra totes les monedes de coure recollides i es va omplir la motxilla amb les monedes de plata;  i en la tercera va fer el mateix. Agafà totes les monedes d’or que va poder, va llençar les de plata i s’omplí butxaques, gorra, botes, motxilla. Gairebé el soldat no es podia moure.
Va deixar al gos al seu lloc, va agafar la pedra foguera i va cridar a la bruixa que el pugés. Un cop a dalt, el soldat va preguntar a la bruixa perquè volia la pedra foguera, i aquesta li va respondre que ell no n’havia de fer res. El soldat, li va dir que o li deia o li tallaria el cap.
Així ho va fer, va agafar el davantal de la bruixa, el va utilitzar de farcell omplint-lo amb totes les monedes, va agafar la pedra i va entrar a la ciutat més propera, una ciutat en la que es va allotjar en l’habitació més cara de la posada, va demanar els millors plats, i es va convertir en un home ric de la ciutat.
Li van explicar totes les excel·lències de la ciutat, i que la illa del rei era la més bonica del món. El soldat va decidir que la volia veure, però era pràcticament impossible. Ja que aquesta vivia en un castell de coure envoltada de moltes muralles, i només el rei la podia veure.
El soldat mica en mica, de portar una vida tan luxosa, va anar perdent els diners, i ara ja no podia portar la vida luxosa que havia portat fins aquell moment.
Un bon dia va recordar la pedra foguera, i com no tenia ni cinc, ni per comprar una espelma, va pensar que la podia utilitzar per a fer una mica de llum, va agafar un tros d’esca de l’arbre màgic i el va voler encendre amb la pedra. En saltar algunes guspires, es va obrir la porta i va aparèixer el gos de la primera cambra. Que li va dir que li podia concedir el que volgués, i el soldat li va demanar diners.
Es va adonar que s’hi picava la pedra foguera dues vegades, en sortia el gos de la segona cambra, i si ho feia tres vegades, el dels ulls més grossos, el de la tercera cambra.
Aleshores el soldat, va tornar a ser ric, i es va recordar de la història de la princesa que ningú podia veure i va demanar al gos dels ulls com tasses de cafè, el de la primera cambra, que volia veure a la princesa.
Aquest va anar a buscar la princesa, i amb un moment en va tornar amb la noia dormida al seu llom i el soldat no va poder evitar fer-li un petó. La va tornar a palau, i la princesa al matí següent explicà el seu “somni” als seus pares. La reina decidí que aquella nit dormiria una vella dama d’honor amb la jove princesa.
Al segon dia, al soldat li entraren moltes ganes de veure a la princesa, i el gos repetí l’operació del dia anterior. Però aquesta vegada la vella dama d’honor el seguí i marca amb una creu de guix blanc la porta on entrava el gos amb la princesa. Però el gos en veure-ho, va marcar totes les portes de la ciutat.
La reina aleshores va decidir que li lligaria a la seva filla un bosseta amb un petit forat plena de sèmola, així quan se l’emportés el gos, podrien seguir el rastre deixat per la sèmola de blat. El rei i la reina aquesta vegada sí que van descobrir on havien portat a la seva filla, i van manar tancar a la presó al soldat.
Al dia següent l’havien de penjar, i el soldat des de la seva cel·la, veia a tothom passar i acostar-se al lloc de l’execució. Aleshores, l’aprenent de sabater va perdre una sabata mentre corria al costat de les reixes del soldat, i quan s’hi va acostar, aquest li va demanar que anés a casa seva i li portés la pedra foguera, que li donaria una bona propina.
Aleshores van portar al soldat fins a l’arbre on l’havien de penjar, i abans que no ho fessin, el soldat demanà el seu últim desig, que li deixessin fumar en pipa per darrera vegada. Va treure la pedra foguera, i la va fer picar, una vegada, dues i tres, de manera que van aparèixer els tres gossos que el van salvar, van atacar al Rei i la Reina i tot el poble va cridar que ara el bon soldat seria el seu Rei i es casaria amb la princesa. El casament va durar vuit dies. I van ser feliços i van menjar anissos.”

Aquest és el conte de “La pedra Foguera”, en anglès The Tinderbox i en castellà, El Yesquero. Un conte publicat per Hans Christian Andersen el 8 de Maig de 1835. Un dels contes més primerencs d’Andersen publicat a Copenhage en un follet de baix cost que incloïa tres contes més del propi autor. Quatre contes que no van agradar gaire a la societat de l’època, pel seu estil directe i la seva falta de moral. Segons Andersen aquest conte, havia de ser escrit tal i com es parlava en l’època i no pas utilitzant els formalismes del llenguatge escrit de l’època, fet que no va agradar gaire.
Aquest llibre fou reeditat en dues ocasions més, l’any 1842 i el 1845. I posteriorment els quatre relats foren inclosos en un recull de conte de fades d’Andersen publicat l’any 1849 amb 125 il·lustracions de Vilhelm Pedersen.
Però quin és l’origen real d’aquesta història? Sembla prou evident que es tracta d’un conte inspirat en altres històries. I és que Andersen es va basar en un popular conte escandinau que li havien explicat quan era menut i que es deia “L’esperit de l’espelma”. En aquest conte, el soldat té sota el seu poder una espelma màgica que té el poder de convocar a un home de ferro a les seves ordres. El soldat utilitza la seva espelma per tal de poder veure a la princesa quan ella dorm, i finalment és descobert i condemnat a morir cremat a la foguera. Finalment recorre a l’home de ferro per salvar-li la vida.

També són evidents i paleses les similituds d’aquest conte d’Andersen amb el d’Aladí i la llàntia meravellosa. I és que Andersen el coneixia molt bé, i la seva història conté al igual que la d’Aladí, un personatge que enganya a un altre a canvi d’una recompensa per obtenir un objecte màgic que al final s’acaba quedant el propi protagonista. Dels dos objectes màgics en surt un ésser de poders sobrenaturals, i en ambdós se li concedeixen tots els desitjos als seus protagonistes, fins que acaben aconseguint el més preuat: l’amor de la princesa que estimen.

I és que per Andersen Aladí, tenia un significat especial, i és que ell en certa manera es sentia com el protagonista. I és que Andersen era un pobre estudiant que va anar a parar a la casa d’una família rica de Copenhage, al igual que Aladí de ser pobre, va acabar tenint grans riqueses; i és potser per això aquest homenatge a aquesta història.
Cal dir però, que aquesta història té moltíssims paral·lelismes amb molts altres contes de fades. La princesa tancada en la torre del seu castell ens recorda a la Rapunzel, el camí fet amb el blat ens recorda al mateix que deixen Hansel i Gretel o en Polzet amb els bocinets de pa, i les portes marcades amb guix ens recorden a Alí Babà i els quaranta lladres.
I és que al llarg de tots els temps, s’han publicat històries força similars, com per exemple: “La llum blava” dels Germans Grimm, “Wish Hagop’s” una història Armènia, o “El soldat de la llum blava” de Kentucky.
Una història magnífica convertida en un autèntic conte de fades.

Il·lustracions
Avui comencem amb algunes il·lustracions de Vilhelm Pedersen, l’il·lustrador preferit d’Andersen, que l’any 1849 va fer les seves pròpies il·lustracions per aquesta història.

Ara us porto les il·lustracions en blanc i negre de HJ Ford, Jaques Robin i Kay Nielsen.

Ja en color, trobem aquestes magnífiques il·lustracions de Attwell, Clarke i Margaret Tarrant.

La resta d’il·lustracions són en color, totes elles força curioses i originals, en moltes d’elles apareix la figura d’aquests temibles gossos d’ulls grans.

Els orígens de… EL MERCAT DE CALAF

15 novembre 2010
0

“Vet aquí una vegada, un bon dia es campaner de Calaf es va adonar que aquell dia passarien coses d’allò més estranyes. Tot just començar el dia, va estirar les cordes de les campanes i aquestes no van sonar, el campaner no en va sentir el seu soroll habitual. Pensant-se que potser la corda estaria trencada o la campana feta malbé, s’hi va enfilar, però tan la corda com la campana estaven en perfecte estat. Espantat, va pensar que tants anys fent sonar les campanes s’havia tornat sord, però quan va baixar per les escales de fust sí que va poder sentir el cruixit que anaven fent sota les seves passes.
Fins unes hores més tard, ningú no va saber què passava. I és que resulta que era un dia d’hivern tan endimoniadament fred que els sons que emetien les coses i les persones quedaven congelats i no podien arribar a les orelles ni de persones ni d’animals.
Doncs bé, aquell dia tan fred, era dissabte, dia de mercat setmanal a Calaf, i quan els venedors van muntar les seves parades disposats a escoltar les ofertes dels compradors, es van adonar que no sentien res de res. Tot i aquell silenci, l’important era vendre i es van entendre d’allò més bé assenyalant amb els dits i els gestos el que necessitaven i el que en pagaven.
Els compradors, evidentment tampoc no van marxar, i tot i no sentir res de res, se les van apanyar per aconseguir allò que volien. Els únics realment espantats eren els animals, que no entenien perquè els sons que emetien no els sentia ningú i encara bramaven més i més fort.
A mig matí, va començar a sortir el sol i mica en mica va començar el desgel. Primer es van descongelar els sons més aguts, les paraules no es descongelaven pas senceres, ja que primer ho feien les lletres més agudes i després les més greus. Per això, els sons arribaven a la gent de manera intel·ligible.
Quan es va desgelar per complert tot, el núvol de sons congelats va caure al damunt de la plaça com una pedregada de sorolls que ni els més agosarats van poder resistir. Hi va haver un guirigall tan gran que tots van marxar esparverats amb les mans tapant-se les orelles.”
Aquesta és la llegenda el Mercat de Calaf, una història sorprenent provinent d’aquestes terres de l’Anoia que ha esdevingut part de la cultura popular del nostre país.
Hi ha qui diu que aquesta llegenda acaba amb tothom pegant-se i barallant-se, però tots coincideixen en dir que enlloc no es va sentir mai més un xivarri tan gran. I és per això que “Semblar el mercat de Calaf” s’ha acabat convertint en una expressió popular que significa “desordre, guirigall, desorganització”. També s’utilitza molt l’expressió, “Hi ha més xivarri que al mercat de Calaf”.

Diuen que aquesta llegenda sorgeix a aquest indret, ja que aquestes terres sempre han destacat per ser extremadament fredes a l’hivern, i de fet la popularitat i importància del Mercat de Calaf rau de molts segles enrere.
I és que ja des del segle XVI, les relacions comercials amb Amèrica i Orient foren d’allò més importants, i és a la plaça del poble on es va grabar una inscripció d’Apel·les Mestres que narra la més famosa llegenda de Calaf. I és que de fet, fou gràcies a Apel·les Mestres que ens ha arribat aquesta llegenda popular als nostres dies, i és que l’any 1895 va publicar “Tradicions!”. Volum en el qual podem trobar aquesta fantàstica llegenda.

Apel·les Mestres (1854-1936) va ser escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català, que sens dubte va donar a conèixer aquesta i altres llegendes.
Una llegenda curiosa i divertida de la que la gent de Calaf se’n pot sentir d’allò més orgullosa.

Il·lustracions i fotografies
Evidentment, aquesta no és una llegenda de la que s’hagin publicat ni il·lustracions ni cap conte que la representi. I per això m’he decidit a portar-vos dues fotografies, l’una del propi mercat de Calaf, i l’altra del Campanar des d’on el campaner se n’adona del que està passant.

I per acabar una il·lustració de Cesc sobre aquesta llegenda.

Els orígens de… EL GEGANT DEL PI

8 novembre 2010
0

“Vet aquí una vegada, a Caldes de Montbui, a la masia que rebia el nom de Fort Farell hi viva un gegant. Aquest era tan alt i tan gros que sovint feia servir un pi com a bastó  per caminar, i d’aquí que arreu tothom el va arribar a conèixer com a Gegant del Pi.
Diuen d’ell que quan tenia molta set, s’acostava al riu Mogent i se’n bevia tota l’aigua d’un sol glop. Era pagès i viva d’allò més tranquil. Fins que un dia es va assabentar de que Barcelona, la ciutat pubilla de Catalunya, havia caigut a mans dels moros, i es va enrabiar tant que va arrencar un pi de sota arrel i amb quatre camades es va plantar al davant de les muralles de la ciutat. Un cop allà, va demanar al moro que governava la ciutat, conegut com El Gegant de la Ciutat que s’enfrontés amb ell.
Tots dos van lluitar aferrissadament, però el nostre gegant del Pi, va clavar un bon cop de pi al cap del Gegant de la Ciutat, que va acabar fugint corrents, quedant així alliberada la ciutat de Barcelona.”

Aquesta és la llegenda del Gegant del Pi, llegenda molt ben reflectida en la cançó que l’explica, i que ha fet popular la figura d’aquest gegant. Per als que no la coneixeu, la cançó fa així:

El Gegant del Pi,
ara balla, ara balla,
el Gegant del Pi,
ara balla pel camí.
El Gegant de la Ciutat,
ara balla, ara balla,
el Gegant de la Ciutat,
ara balla pel Terrat.

Cançó que explica com arriba el Gegant del Pi a la ciutat, i com el Gegant de la ciutat en fuig per les teulades i terrats de les cases barcelonines.

De tot plegat, podem destacar que el probable origen d’aquesta llegenda fou durant el segle IX o X, en que la ciutat de Barcelona va patir algunes invasions islàmiques. Tot i pel que fa a les versions que en podem trobar, hi ha qui creu que l’origen de la cançó pot ser una mica més moderna, als volts del segle XIX. Sigui com sigui, una història que ens ha portat a un personatge que ha estat protagonista d’aquesta i moltes altres llegendes.

I és que en Fort Farell o el Gegant del Pi s’ha convertit en el més popular gegant de la mitologia catalana, fet que va fer que anés absorbint mica en mica llegendes que en un inici eren protagonitzades per altres gegants.
De fet, hi ha moltes històries i anècdotes protagonitzades er aquest personatge. Us n’explico unes quantes:
Es diu d’en Fort Farell que era pagès, i que un dia mentre sembrava, un viatjant li va demanar per la direcció d’un camí, i ell per tal d’assenyalar-lo, va aixecar els bous i l’arada.

També diuen que de tornada a casa de vèncer al gegant moro, va parar a descansar a Collserola i durant la nit mentre dormia va fer tan i tan de fred, que va quedar petrificat. I diuen que si la gent s’hi fixa bé, pot arribar a entreveure el seu perfil.

Cal destacar però que un de les llegendes més conegudes entorn del Fort Farell és la de En Fort Farell i Cristòfol Colom.
“Diu la llegenda que a la sala del Tinell fou rebut pels Reis Catòlics Cristòfol Colom en la seva tornada de les Amèriques. Els va ensenyar als Reis tot el que havia descobert d’Amèrica, menjar, espècies, animals diferents, tresors d’or… tot allò que fins ara a Europa era totalment desconegut.  Els va explicar també que el món era rodó.
Amb Colom venien tres indis que acompanyaven al descobridor, un d’ells era gegant i va cridar molt l’atenció tant dels Reis com de la gent de la noblesa i del poble allà present. Els presents en veure la gran admiració per la mida del gegant que va sentir el Rei van afirmar, que ben a prop d’aquestes contrades hi viva un gegant molt més gran i més fort que aquest que acompanyava a Colom. Es referien al famós Farell, i el van anar a buscar.

El gegant va denegar la invitació del Rei, però finalment es va decidir a acostar-se a Barcelona per complaure al Rei, que al cap i a la fi, no li costava més que unes quantes camades. Va arrencar un pi i es va posar en camí.
Un cop a la ciutat, els portalers li volien fer pagar el tribut de la llenya pel pi que portava, i ell va dir que era un simple bastó per ajudar-lo en el seu camí, i no pas un pi; i que per tant no pensava pagar el tribut.

Enfadat el gegant va llançar el pi per damunt de la muralla de la ciutat i va saltar-hi ell també. El Rei en veure’l es va quedar fascinat, i és que era tan gran i tan alt, molt més que el gegant que havia acompanyat Colon des de les Amèriques.  L’indi estava convençut de poder vèncer a en Farell, i mentre estaven els dos menjant un gran convit només per a ells, li anava dient:
Menja, menja, Farellàs,
que mai més no menjaràs.

Acabada la teca, es van disposar a la lluita a la Placeta dels Peixos, i el gegant de les Amèriques el va començar a atacar i atacar i en Farell ni s’immutava, fins que va quedar extenuat. Aleshores el gegant del pi, l’agafà per l’orella i el tornà volant a allà d’on havia vingut tot dient: “Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà tot ho aixafarà”.”
I de tot plegat hi ha qui diu que va néixer la famosa i popular cançó del Gegant del Pi. Dos històries molt diferents per explicar l’origen d’una mateixa cançó, no? Jo em quedo amb la primera, sens dubte.

Com a estranya curiositat podem dir que el Gegant del Pi, el conegut gegant de la ciutat de Barcelona és Moro i per tant, no encaixa gaire en cap de les dues versions, on se’ns dubte, el Gegant del Pi hauria d’estar representat per un pagès català.

Il·lustracions
Abans de portar-vos les portades de contes catalans protagonitzats pel nostre Gegant del Pi, us vull portar primer algunes imatges dels Gegants del Pi més coneguts de les contrades catalanes.

Ara sí algunes il·lustracions i portades protagonitzades per en Fort Farell.

Per acabar us deixo amb un vídeo que m’ha fet especial gràcia trobar, i és que a part d’explicar-nos la història del Gegant del Pi que va a Barcelona a vèncer el gegant moro que té atemorida la ciutat, ens la presenta el Dragui, tot un mite per als que ens vam criar veient aquest simpàtic drac i les històries de Catalunya que ens explicava.

Els orígens de… RIQUET EL DEL PLOMALL

28 juny 2010
0

“Vet aquí una vegada una reina que va donar a llum a un nen molt i molt lleig, al naixement hi va assistir una fada que va dir que tot i ser tan lleig, seria un noi molt despert, bo i amb l’estrany do de poder transmetre tots el seu enginya la persona que més estimés.
La reina es va quedar força trista, però quan el nen va començar a parlar, tenia tanta gràcia i enginy que a tots agradava, i això va fer una mica més feliç a la reina.
El nen, quan va néixer, ho va fer amb un plomall de cabells al damunt del cap i per això era conegut com a Riquet el del plomall.
Set anys més tard, va néixer d’una altra reina, dues filles, la primera era preciosa, i la fada que havia assistit al naixement d’en Riquet, li va atorgar el do de ser molt maca però molt tonta; tan tonta com bonica. Però amb un do, podria transmetre la seva bellesa a la persona que més s’estimés del món.
I la segona en canvi, fou horrible, però en compensació tindria un gran talent.
Van passar els anys i en Riquet dia rere dia es feia més bondadós i savi, però era tan lleig que cap donzella se’l mirava. En canvi, la bonica princesa agradava a tothom, però quan s’hi acostaven i la noia obria la boca, tots en fugien corrents de lo estúpida que els hi semblava.
Un bon dia la princesa es va amagar plorant bosc, ja que era tan estúpida, que ningú no la volia pas, i es va trobar amb en Riquet, que la va consolar sense dubtar-ho i li va demanar matrimoni al cap d’un any a canvi de que ell li transmetria la seva intel·ligència.
Amb el temps, la jove noia anava aprenent més i més cada dia d’en Riquet, i ja no només era bella, sinó sensata i intel·ligent. Tant fou així que molts prínceps d’arreu vingueren a demanar la seva mà; però ella demanava poder-s’ho pensar, i va anar al bosc a reflexionar.
Allà, es va obrir la terra als seus peus, i d’ella en va emergir tota una cuina sencera amb els seus cuiners i cuineres que estaven preparant el casori d’en Riquet i la princesa, ja que ja havia passat un any des de la promesa de la jove.
La noia no es volia pas casar amb en Riquet, ja que era lleig; però ell li va recordar que ella tenia el do de convertir en preciós a la persona que més s’estimés del món. Així que la noia es va decidir a estimar a en Riquet, es van casar i als ulls de la princesa en Riquet es va convertir en el més atractiu dels homes.
Però diu la història que ben bé, no és que en Riquet es tornés atractiu de cop, sinó que era l’amor que la jove li proferia el que havia fet que la seva lletgesa s’esvaís, i la noia el trobés d’allò més atractiu.”

Aquest és el conte de Riquet el del plomall, un conte de fades popular, que es va fer conegut gràcies a una de les primeres i més famoses versions escrites que es coneix, la de Charles Perrault de l’any 1697.

Però no en fou Perrault l’autor original de la primera versió escrita d’aquesta història, i és que diuen que una famosa novel·lista anomenada Catherine Bernard va escriure un conte molt similar anomenat Agnès de Córdoba, que tenia lloc durant el regnat de Felip II a Espanya. Aquest relat fou escrit dos anys abans en forma de novel·la, el 1695, i diuen que Perrault s’hi va inspirar per tal d’escriure el seu relat; i és que a diferència de la història de Perrault, el de Bernanrd no acabava bé, i hi ha qui afirma que és més fidel al conte original.

Cal dir, però, que hi ha qui parla d’una versió més antiga encara, la de Giambatista Basile, que en el seu llibre el Pentamerone de l’any 1674, ja va recollir tota una sèrie de contes de fades populars, transmesos fins aleshores oralment, i dels que després altres autors famosos en van fer les seves adaptacions, com ara els germans Grimm; o en el cas que ens ocupa avui, el propi Charles Perrault.

Sigui com sigui, les inspiracions per aquesta obra poden ser diverses, ja que hi ha molts contes on l’amor està pel damunt de tot. Una de les històries amb les que es pot haver inspirat aquest conte és amb la llegenda grega d’Eros i Psique, o la llatina Cupido i Psique, història que ja us vaig explicar quan us vaig portar el relat de La Bella i la Bèstia.

En relació a la moralina de la història, podríem dir que és la següent: “El que al lleig estima, guapo li sembla”, o com dirien altres històries: “La bellesa està a l’interior”.

Un conte per damunt de tot, de fades i amb final feliç, i que amb els anys potser ha anat perdent la popularitat de la que gaudia. De totes maneres, val la pena recordar-lo, és bonic.

Il·lustracions
Trobar imatges d’aquest conte ha estat, certament, orça complicat. De fet, podríem dir que no n’hi ha gaires, degut ala seva manca de popularitat actual. Tot i així, us deixo amb alguna en blanc i negre, la primera d’elles feta per Gustave Doré l’any 1867.

Ara us deixo amb algunes portades i imatges en color, algunes són franceses, altres estan en anglès, i també n’hi ha alguna en castellà.

Els orígens de… LA DAMA BLANCA D’AUVINYÀ

21 juny 2010
0

“Diu la llegenda, que hi havia una vegada, fa molts i molts anys, l’antic Senyor  d’Auvinyà. Vivia en una torre que s’aixecava al capdamunt d’un turó a la banda esquerra de la Valira, entre Sant Julià de Lòria i la frontera de la Farga de Moles. Des d’allà, podia vigilar a tot el que volgués entrar a Andorra pel camí de la Seu, i el que ho feia amb no gaire bones intencions, el feia fora. Però vet aquí que el senyor va morir, i va deixar la seva única filla com a guardiana, una noia que mai es va casar i que els andorrans coneixien com la Dama Blanca d’Auvinyà, o Senyoreta d’Auvinyà. En deien blanca, perquè sempre solia vestir una túnica d’aquest color. De dia, vigilava des de la torre, i ala nit, anava amunt i avall des de l’ermita de Sant Romà fins al riu Valira.
No s’arronsava davant de cap viatger amb males intencions, i de fet, diuen que va parar els peus a un copríncep de la vall, un bisbe d’Urgell que imposava delmes abusius. Un dia, la Dama, es va emportar al bisbe cap al bosc i li va dir que la seva visita no era ben rebuda pels andorrans, i no el volien mai més per allà. Així que va haver una època que el bisbe no pujava fins a Andorra, i si ho havia de fer, enviava algú de la seva confiança.
Cansat de la imposició de la Dama Blanca, el Bisbe es va decidir a tornar-hi. Però amb certes precaucions, ho va fer sol i de nit, per així no ser vist. Però tot just passada la frontera, la Dama Blanca, li va barrar el pas, i li va dir que era com un llop que es movia de nit per fer mal. I dit i fet, el bisbe es va transformar en un llop gegantí.
Als pocs dies, els pastors de Sant Julià, es van alarmar perquè només feien que rebre els atacs continuats de llops que atacaven al seu bestiar. Però hi ha qui afirmava que no era un grup de llops, sinó que només era un. Als pocs dies, el síndic va organitzar una batuda per acabar amb el llop, i va ser el propi síndic el que va posar fi a la vida del bisbe convertit en llop.
Ben aviat, el síndic es començà a trobar malament, i va començar a tenir molta febre que li produïa malsons amb llops enormes. Veient que empitjorava més i més cada dia, els familiars van anar a buscar a la Dama Blanca d’Auvinyà, i aquesta els va dir que res no podia fer per guarir l’home. Que el que havia matat en realitat era el bisbe de la Seu .
L’home va morir i la Dama Blanca va desaparèixer per sempre més. I hi ha qui diu, que des d’aleshores tots els bisbes van aprendre bé la lliçó i que van respectar a partir d’aleshores totes les lleis i privilegis atorgats als Andorrans per l’emperador Carlemany segles enrere.”

Aquesta és la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà, considerada com una gran protectora de les terres andorranes. Llegenda medieval, que segons explicaven els vilatans de la zona, va succeir en realitat. I és que segons diuen, forces viatgers anglesos escoltaven de la veu dels propis andorrans la mateixa història, i tots asseguraven que era del tot certa.

De fet, ja des del segle X, les autoritats laiques i eclesiàstiques d’Urgell, intentaven imposar la seva autoritat en terres andorranes sense gaire èxit. De fet, l’any 992, un vassall del comte d’Urgell va alçar un castell a Bragafolls, al sud d’Andorra, castell que fou destruït pels propis andorrans poc temps després.

Cal destacar que en moltíssimes llegendes i contes medievals, el bosc tenia una importància cabdal, i és que a l’home li va costar uns quants segles de dominar el bosc, que rodejava en aquella època, la majoria de terres feudals. I el fet de poder controlar el bosc, era sinònim de poder.

Certa o no, les llegendes, llegendes són i a mi sempre m’agrada creure que tenen part de veritat. I de fet, Andorra no va poder ser sotmesa gràcies potser a una misteriosa Dama vestida de blanc i convertida en el símbol de la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.

Il·lustració
Em resulta força trist que aquesta fantàstica llegenda no hagi estat il·lustrada mai, de fet, l’únic rastre il·lustrat que n’he trobat és la versió que en va fer Carles Arbat en el fantàstic recull que m’ha permès conèixer aquesta llegenda: La nit que la muntanya va baixar al riu”.

Els orígens de… SIMBAD EL MARÍ

14 juny 2010
0

“Hi havia una vegada un carregador àrab de mercaderies del port que era molt pobre i es deia Simbad, un dia va conèixer a un ric comerciant que es deia com ell, Simbad, i aquest va començar a explicar-li la seva història, la història de com el Simbad el marí, amb set viatges havia aconseguit les riqueses que ara posseïa.

Primer viatge de Simbad el marí
Simbad perd tota la fortuna que li havia deixat el seu pare, i se’n va a la mar en un intent de recuperar-la. El seu vaixell naufraga en una illa amb arbres i tot que resulta ser el llom d’una balena adormida, que es desperta i s’ensorra, el vaixell d’en Simbad pot aleshores reprendre el seu viatge però ho fa sense el propi Simbad que s’havia quedat a l’illa, i que es salva gràcies a un barril de fusta que el porta a naufragar en una illa, on es fa vigilant del port i on per casualitat arriben els mariners del seu vaixell. El Rei de l’illa li dóna una recompensa econòmica a en Simbad i aquest pot tornar a Bagdad. Així acaba el primer viatge, i el pobre noi que està escoltant l’aventura s’emporta cent peces d’or si promet tornar al dia següent a escoltar la segona aventura.

Segon viatge de Simbad el marí
De nou agafa el vaixell i és abandonat pel seu vaixell en una inaccessible vall de serps i aus gegants, i també de rocs (aus rapinyaires gegants procedents de la mitologia persa). El terra de la vall està folrat de diamants. Però els comerciants de l’illa per aconseguir diamants ho fan a través de les aus, a les que llencen trossos de carn a la que s’enganxen diamants, i aquestes porten la carn als seus nius, on els comerciants poden accedir i així robar-ne les pedres precioses. En un d’aquests viatges als nius, en Simbad s’enfila a una de les aus i és rescatat per els comerciants. S’emporta així un bon grapat de diamants i torna a Bagdad.

Tercer viatge de Simbad el marí
Aquesta vegada s’enfronta a un gegants d’un sol ull, al que deixa cec amb un ferro roent i així en pot fugir i tornar a casa seva amb encara més fortuna.

Quart viatge de Simbad el marí
Aquesta vegada en Simbad arriba nàufrag a l’illa d’uns caníbals, que el volen alimentar amb una estranya herba perquè s’engreixi i perdi la raó, i així poder-se’n alimentar. En fuig i va a parar a una altra illa de la que es fa amic del seu rei. Aquest li ofereix la seva filla com a esposa, i s’hi casa.
Unes setmanes després se n’assabenta d’una estranya tradició a l’illa, i és que quan un dels conjugues es mor, l’altre és sepultat en vida amb el seu estimat. La jove dona d’en Simbad cau malalta i es mor, i Simbad és enterrat en vida en una cova, amb la seva dona morta, una gerra d’aigua i set racions de pa.
Quan gairebé se li ha esgotat l’aliment, envien també a una altra parella a la cova, aquesta vegada és la dona que està en vida; però en Simbad la mata i es queda les seves racions. Mort rere mort, va fent el mateix i va acumulant una gran reserva de pa i també joies i riqueses que portaven els morts amb ells. Fins que un dia apareix un animal salvatge que li mostra un camí de sortida de la cova, que el porta per damunt del mar, i així és rescatat i portat de nou a casa seva.

Cinquè viatge de Simbad
De nou agafa el vaixell i para a una illa on hi ha un ou de Roc que la seva tripulació decideix trencar, aleshores els pares de l’ou fan naufragar al vaixell de Simbad i esdevé esclau del Vell del mar, al que aconsegueix emborratxar i fugir d’ell, anant a parar a la ciutat dels simis, de la qual fuig amb la seva riquesa ampliada.

Sisè viatge de Simbad el marí
De nou naufraga i ell és l’únic supervivent, es construeix un bot i va a parar a un riu que passa per una caverna i se n’adona de que l’illa està plena de rierols amb àmbar gris. Fins que s’adorm en el bot i va a parar  a la ciutat del Rei Serendib, una ciutat molt i molt rica, i el rei fa un gran regal a Simbad que torna encara més ric a casa seva.

Setè viatge de Simbad el marí
Embarcat en un nou viatge, torna a naufragar, i així s’acaba casant amb la fill d’un ric comerciant en una ciutat on els homes es transformen en aus, i pujant a una d’aquestes aus puja fins al cel i sent als àngels. Finalment decideix vendre totes les seves pertinences de l’illa dels homes-ocells i tornar a Bagdad amb la seva dona i viure tranquil per sempre més.”

Aquesta és al història de Simbad el marí, una història que forma part de les Mil i una nits, però que a l’igual que va passar amb Alí Babà, aquesta obra no pertanyia al recull original, però que ha obtingut moltíssima fama.
Segons el traductor i crític libanès René Khawam  aquest relat fou introduït als inicis del segle XVIII. Així la primera edició impresa en àrab de les Mil i una nits (1814-1818) inclou aquesta història en el seu annex final.
Es diu que les aventures de Simbad, estan inspirades en alguns dels relats que apareixen en l’Odissea d’Homer. Tot i que alguns dels elements que conformen les seves aventures formen part dels relats de tradició oral de Pèrsia, de l’Índia o del Líban.

De fet, la història del gegant cec està clarament inspirada en Polifem de l’Odissea; i l’escapatòria de la cova-tomba, està clarament inspirada en la història d’Aristomenes. Pel que fa al seu viatge el cel, es pot veure com una versió del descens a l’inframón propi dels herois èpics, com Ulisses o Enees. La ciutat dels micos és un elements característic de moltes llegendes de tradició Índia. I el Vell del Mar es pot identificar amb diverses divinitats divines.

El protagonista de la història és Simbad, un jove valent i pobre en un principi, el qual l’enginy el fa arribar a salvar-se de les situacions més espinoses. El seu nom, és un nom d’origen persa d’on es creu originari el relat.
Un personatge molt i molt important del que s’han fet moltíssimes pel·lícules, la més antiga del 1936 i la darrera, una versió de 2003.

Il·lustracions
Trobar il·lustracions de la història de Simbad el marí no ha resultat gaire fàcil, i és que se n’han fet moltíssimes pel·lícules, fet que dificulta la recerca d’il·lustracions. Tot i així, n’he trobat algunes, us ensenyo primer les de blanc i negre, algunes del segle XIX.

Ja en color són les següents.

Us porto algunes portades en castellà de la història.

En anglès, japonès i català. Curioses, no?

Els orígens de… BABA YAGA

7 juny 2010
2

“Hi havia una vegada, un home que va perdre la seva esposa i es va tornar a casar. De la seva primera dona, en tenia una filla, que la seva nova madrastra detestava. Tant era així, que un dia la va enviar a casa de la seva germana perquè li demanés una mica de fil.
La germana de la madrastra era Baba Yaga Camesprimes, una temible bruixa que vivia en el bosc, en una cabanya que es sostenia al damunt de dues enormes potes de pollastre. Quan hi va arribar, la nena li va demanar el fil a la bruixa, i aquesta li va dir que s’esperés, i que mentrestant teixís alguna cosa. Baba Yaga, va enviar a la seva criada a que li fes un bany amb aigua ben calenta, que se la volia menjar per esmorzar. Però, la nena en sentir-ho mig d’amagat, li va demanar a la criada que no posés l’aigua molt calenta, i li va oferir un mocador que ella mateixa havia teixit com a recompensa.
Aleshores, la nena va tornar a sentir que la bruixa, li havia dit al seu gat que li podia arrencar els ulls a la seva neboda a urpades. I el gat quan es va acostar a la nena, li va donar un trosset de pernil. El gat, en agraïment, li va donar una pinta i una tovallola, i va advertir-li a la nena que corrés i fugís d’allà que si no, no en sortiria viva mai més, i que si sentia que tenia a la bruixa molt a prop seu, que utilitzés la pinta i la tovallola.
Va arrencar a córrer i els gossos, la van començar a perseguir, però la nena el hi va llençar un tros de pa, i la van deixar de perseguir. La porta de la casa també es va tancar, però la nena hi va posar oli a les frontisses i es van obrir amb suavitat. Fins i tot, les branques d’un bedoll van intentar fer-li mal als ulls, però la nena les va lligar amb una cinta, i va poder passar.
Mentrestant, el gat, es va asseure en el lloc de la nena, i quan la Baba Yaga va preguntar si encara està teixint, el gat fent-se passar per la seva neboda, va dir que sí. Però quan la bruixa va descobrir que era el gat, es va enfadar molt amb ell i aquest li va dir, que la nena l’havia tractat molt millor amb una estona, que el que havia fet ella en tota la seva vida.
Després d’enfadar-se amb tots els que havien ajudat a la nena, va muntar en el seu morter màgic, utilitzant la mà de morter per agafar velocitat i va començar a perseguir la nena. Aquesta va llençar la tovallola cap enrere quan va veure que la tenia a prop, i es va transformar en un riu que la bruixa no podia creuar. Aleshores va tornar a casa a buscar els seus bous, que es van veure el riu i així va poder continuar el seu camí.
La nena, en veure’s de nou acorralada, va llençar cap enrere la pinta i es va convertir en un bosc frondós, la bruixa per travessar-lo va començar a rossegar les branques i branquillons amb les dents fins que finalment va poder sortir del bosc, però la nena, tot justa arribava a la porta de casa seva, i va poder-la tancar a temps de no ser atrapada per la bruixa.
El pare, va enviar molt lluny a la madrastra de la nena, i junts van ser feliços per sempre més.”

Aquest és un dels molts contes que s’expliquen entorn de la figura de Baba Yaga. Baba Yaga és un personatge molt característic del Folklore Eslau, i popular sobretot a Rússia.
D’aquesta temible bruixa, en podem dir que és vella, ossuda i arrugada; amb el nas blau, les dents d’acer, i una cama normal i l’altra d’os. Per això sovint és coneguda com Baba Yaga Cama Ossuda. Diuen que la cama d’os representa el món dels morts, i l’altra el món dels vius, entre els quals ella s’hi passeja. És perversa i cruel i s’alimenta de persones, concretament nens, però per molt que mengi, no hi ha manera de que s’engreixi i és que sempre manté el seu aspecte. Sempre viatge amb un morter, a vegades pot ser una olla, i rema a l’aire o amb una escombra platejada o amb la pròpia mà de morter. Baba Yaga tampoc permet que cap persona beneïda o que ella sàpiga que ho està, entri a la seva propietat, i per tant no se la menja.

Viu en una cabanya sobre dues potes de pollastre amb la qual es mou per tota Rússia. La tanca està guarnida amb calaveres amb espelmes a dins.  La tipologia de cabanya ens pot recordar a les utilitzades antigament per alguns pobles finoúgriques (pobles que es trobaven entre Finlàndia i els Urals, passant per Hongria ), que les construïen d’aquesta manera, per tal de protegir-se dels animals. Per tal d’entrar a la casa, cal dir unes paraules màgiques. I aquesta sempre està plena de carn i de vi. Hi ha qui diu que els servents que té són invisibles, i que els té al seu servei al igual que els cavallers blanc, vermell i negre, que controlen el dia, el capvespre i la nit.

Però d’aquesta temible bruixa no només en coneixem aquesta història, sinó moltes d’altres i en totes se’ns mostren diferents facetes. En algunes diu que ajuda a la gent que la serveix, en d’altres que guarda les “Aigües de la vida i la mort”, en altres que té dues germanes iguals que ella i amb el seu mateix nom…
D’ella també diuen que envelleix cada vegada que algú li fa una pregunta, i que per tornar a rejovenir ha de veure un estrany té fet amb roses de color blau.

Baba Yaga és molt utilitzada des de fa ja molt temps en els contes típics del Folklore rus, i la història que us he portat avui la va escriure:  Alekandr Nikoalevich Afanasiev, un dels folkloristes russos més importants del segle XIX, que va recopilar tota la tradició eslava, i part d’aquesta tradició és la història que avui ens ocupa. Afanasiev sens dubte fou el Joan Amades rus.

Il·lustracions
Són diverses les imatges que podem trobar d’aquesta temible bruixa, les primeres que us porto, en blanc i negre.

En color, en tenim forces més, i la majoria d’elles apareix la Baba Yaga en el seu morter màgic que li permet volar.

I ara unes quantes portades.