Els orígens de… EL MERCAT DE CALAF

15 novembre 2010
0

“Vet aquí una vegada, un bon dia es campaner de Calaf es va adonar que aquell dia passarien coses d’allò més estranyes. Tot just començar el dia, va estirar les cordes de les campanes i aquestes no van sonar, el campaner no en va sentir el seu soroll habitual. Pensant-se que potser la corda estaria trencada o la campana feta malbé, s’hi va enfilar, però tan la corda com la campana estaven en perfecte estat. Espantat, va pensar que tants anys fent sonar les campanes s’havia tornat sord, però quan va baixar per les escales de fust sí que va poder sentir el cruixit que anaven fent sota les seves passes.
Fins unes hores més tard, ningú no va saber què passava. I és que resulta que era un dia d’hivern tan endimoniadament fred que els sons que emetien les coses i les persones quedaven congelats i no podien arribar a les orelles ni de persones ni d’animals.
Doncs bé, aquell dia tan fred, era dissabte, dia de mercat setmanal a Calaf, i quan els venedors van muntar les seves parades disposats a escoltar les ofertes dels compradors, es van adonar que no sentien res de res. Tot i aquell silenci, l’important era vendre i es van entendre d’allò més bé assenyalant amb els dits i els gestos el que necessitaven i el que en pagaven.
Els compradors, evidentment tampoc no van marxar, i tot i no sentir res de res, se les van apanyar per aconseguir allò que volien. Els únics realment espantats eren els animals, que no entenien perquè els sons que emetien no els sentia ningú i encara bramaven més i més fort.
A mig matí, va començar a sortir el sol i mica en mica va començar el desgel. Primer es van descongelar els sons més aguts, les paraules no es descongelaven pas senceres, ja que primer ho feien les lletres més agudes i després les més greus. Per això, els sons arribaven a la gent de manera intel·ligible.
Quan es va desgelar per complert tot, el núvol de sons congelats va caure al damunt de la plaça com una pedregada de sorolls que ni els més agosarats van poder resistir. Hi va haver un guirigall tan gran que tots van marxar esparverats amb les mans tapant-se les orelles.”
Aquesta és la llegenda el Mercat de Calaf, una història sorprenent provinent d’aquestes terres de l’Anoia que ha esdevingut part de la cultura popular del nostre país.
Hi ha qui diu que aquesta llegenda acaba amb tothom pegant-se i barallant-se, però tots coincideixen en dir que enlloc no es va sentir mai més un xivarri tan gran. I és per això que “Semblar el mercat de Calaf” s’ha acabat convertint en una expressió popular que significa “desordre, guirigall, desorganització”. També s’utilitza molt l’expressió, “Hi ha més xivarri que al mercat de Calaf”.

Diuen que aquesta llegenda sorgeix a aquest indret, ja que aquestes terres sempre han destacat per ser extremadament fredes a l’hivern, i de fet la popularitat i importància del Mercat de Calaf rau de molts segles enrere.
I és que ja des del segle XVI, les relacions comercials amb Amèrica i Orient foren d’allò més importants, i és a la plaça del poble on es va grabar una inscripció d’Apel·les Mestres que narra la més famosa llegenda de Calaf. I és que de fet, fou gràcies a Apel·les Mestres que ens ha arribat aquesta llegenda popular als nostres dies, i és que l’any 1895 va publicar “Tradicions!”. Volum en el qual podem trobar aquesta fantàstica llegenda.

Apel·les Mestres (1854-1936) va ser escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català, que sens dubte va donar a conèixer aquesta i altres llegendes.
Una llegenda curiosa i divertida de la que la gent de Calaf se’n pot sentir d’allò més orgullosa.

Il·lustracions i fotografies
Evidentment, aquesta no és una llegenda de la que s’hagin publicat ni il·lustracions ni cap conte que la representi. I per això m’he decidit a portar-vos dues fotografies, l’una del propi mercat de Calaf, i l’altra del Campanar des d’on el campaner se n’adona del que està passant.

I per acabar una il·lustració de Cesc sobre aquesta llegenda.

Els orígens de… EL GEGANT DEL PI

8 novembre 2010
0

“Vet aquí una vegada, a Caldes de Montbui, a la masia que rebia el nom de Fort Farell hi viva un gegant. Aquest era tan alt i tan gros que sovint feia servir un pi com a bastó  per caminar, i d’aquí que arreu tothom el va arribar a conèixer com a Gegant del Pi.
Diuen d’ell que quan tenia molta set, s’acostava al riu Mogent i se’n bevia tota l’aigua d’un sol glop. Era pagès i viva d’allò més tranquil. Fins que un dia es va assabentar de que Barcelona, la ciutat pubilla de Catalunya, havia caigut a mans dels moros, i es va enrabiar tant que va arrencar un pi de sota arrel i amb quatre camades es va plantar al davant de les muralles de la ciutat. Un cop allà, va demanar al moro que governava la ciutat, conegut com El Gegant de la Ciutat que s’enfrontés amb ell.
Tots dos van lluitar aferrissadament, però el nostre gegant del Pi, va clavar un bon cop de pi al cap del Gegant de la Ciutat, que va acabar fugint corrents, quedant així alliberada la ciutat de Barcelona.”

Aquesta és la llegenda del Gegant del Pi, llegenda molt ben reflectida en la cançó que l’explica, i que ha fet popular la figura d’aquest gegant. Per als que no la coneixeu, la cançó fa així:

El Gegant del Pi,
ara balla, ara balla,
el Gegant del Pi,
ara balla pel camí.
El Gegant de la Ciutat,
ara balla, ara balla,
el Gegant de la Ciutat,
ara balla pel Terrat.

Cançó que explica com arriba el Gegant del Pi a la ciutat, i com el Gegant de la ciutat en fuig per les teulades i terrats de les cases barcelonines.

De tot plegat, podem destacar que el probable origen d’aquesta llegenda fou durant el segle IX o X, en que la ciutat de Barcelona va patir algunes invasions islàmiques. Tot i pel que fa a les versions que en podem trobar, hi ha qui creu que l’origen de la cançó pot ser una mica més moderna, als volts del segle XIX. Sigui com sigui, una història que ens ha portat a un personatge que ha estat protagonista d’aquesta i moltes altres llegendes.

I és que en Fort Farell o el Gegant del Pi s’ha convertit en el més popular gegant de la mitologia catalana, fet que va fer que anés absorbint mica en mica llegendes que en un inici eren protagonitzades per altres gegants.
De fet, hi ha moltes històries i anècdotes protagonitzades er aquest personatge. Us n’explico unes quantes:
Es diu d’en Fort Farell que era pagès, i que un dia mentre sembrava, un viatjant li va demanar per la direcció d’un camí, i ell per tal d’assenyalar-lo, va aixecar els bous i l’arada.

També diuen que de tornada a casa de vèncer al gegant moro, va parar a descansar a Collserola i durant la nit mentre dormia va fer tan i tan de fred, que va quedar petrificat. I diuen que si la gent s’hi fixa bé, pot arribar a entreveure el seu perfil.

Cal destacar però que un de les llegendes més conegudes entorn del Fort Farell és la de En Fort Farell i Cristòfol Colom.
“Diu la llegenda que a la sala del Tinell fou rebut pels Reis Catòlics Cristòfol Colom en la seva tornada de les Amèriques. Els va ensenyar als Reis tot el que havia descobert d’Amèrica, menjar, espècies, animals diferents, tresors d’or… tot allò que fins ara a Europa era totalment desconegut.  Els va explicar també que el món era rodó.
Amb Colom venien tres indis que acompanyaven al descobridor, un d’ells era gegant i va cridar molt l’atenció tant dels Reis com de la gent de la noblesa i del poble allà present. Els presents en veure la gran admiració per la mida del gegant que va sentir el Rei van afirmar, que ben a prop d’aquestes contrades hi viva un gegant molt més gran i més fort que aquest que acompanyava a Colom. Es referien al famós Farell, i el van anar a buscar.

El gegant va denegar la invitació del Rei, però finalment es va decidir a acostar-se a Barcelona per complaure al Rei, que al cap i a la fi, no li costava més que unes quantes camades. Va arrencar un pi i es va posar en camí.
Un cop a la ciutat, els portalers li volien fer pagar el tribut de la llenya pel pi que portava, i ell va dir que era un simple bastó per ajudar-lo en el seu camí, i no pas un pi; i que per tant no pensava pagar el tribut.

Enfadat el gegant va llançar el pi per damunt de la muralla de la ciutat i va saltar-hi ell també. El Rei en veure’l es va quedar fascinat, i és que era tan gran i tan alt, molt més que el gegant que havia acompanyat Colon des de les Amèriques.  L’indi estava convençut de poder vèncer a en Farell, i mentre estaven els dos menjant un gran convit només per a ells, li anava dient:
Menja, menja, Farellàs,
que mai més no menjaràs.

Acabada la teca, es van disposar a la lluita a la Placeta dels Peixos, i el gegant de les Amèriques el va començar a atacar i atacar i en Farell ni s’immutava, fins que va quedar extenuat. Aleshores el gegant del pi, l’agafà per l’orella i el tornà volant a allà d’on havia vingut tot dient: “Gent de les Amèriques, aparteu-vos, que allí on caurà tot ho aixafarà”.”
I de tot plegat hi ha qui diu que va néixer la famosa i popular cançó del Gegant del Pi. Dos històries molt diferents per explicar l’origen d’una mateixa cançó, no? Jo em quedo amb la primera, sens dubte.

Com a estranya curiositat podem dir que el Gegant del Pi, el conegut gegant de la ciutat de Barcelona és Moro i per tant, no encaixa gaire en cap de les dues versions, on se’ns dubte, el Gegant del Pi hauria d’estar representat per un pagès català.

Il·lustracions
Abans de portar-vos les portades de contes catalans protagonitzats pel nostre Gegant del Pi, us vull portar primer algunes imatges dels Gegants del Pi més coneguts de les contrades catalanes.

Ara sí algunes il·lustracions i portades protagonitzades per en Fort Farell.

Per acabar us deixo amb un vídeo que m’ha fet especial gràcia trobar, i és que a part d’explicar-nos la història del Gegant del Pi que va a Barcelona a vèncer el gegant moro que té atemorida la ciutat, ens la presenta el Dragui, tot un mite per als que ens vam criar veient aquest simpàtic drac i les històries de Catalunya que ens explicava.

Els orígens de… RIQUET EL DEL PLOMALL

28 juny 2010
0

“Vet aquí una vegada una reina que va donar a llum a un nen molt i molt lleig, al naixement hi va assistir una fada que va dir que tot i ser tan lleig, seria un noi molt despert, bo i amb l’estrany do de poder transmetre tots el seu enginya la persona que més estimés.
La reina es va quedar força trista, però quan el nen va començar a parlar, tenia tanta gràcia i enginy que a tots agradava, i això va fer una mica més feliç a la reina.
El nen, quan va néixer, ho va fer amb un plomall de cabells al damunt del cap i per això era conegut com a Riquet el del plomall.
Set anys més tard, va néixer d’una altra reina, dues filles, la primera era preciosa, i la fada que havia assistit al naixement d’en Riquet, li va atorgar el do de ser molt maca però molt tonta; tan tonta com bonica. Però amb un do, podria transmetre la seva bellesa a la persona que més s’estimés del món.
I la segona en canvi, fou horrible, però en compensació tindria un gran talent.
Van passar els anys i en Riquet dia rere dia es feia més bondadós i savi, però era tan lleig que cap donzella se’l mirava. En canvi, la bonica princesa agradava a tothom, però quan s’hi acostaven i la noia obria la boca, tots en fugien corrents de lo estúpida que els hi semblava.
Un bon dia la princesa es va amagar plorant bosc, ja que era tan estúpida, que ningú no la volia pas, i es va trobar amb en Riquet, que la va consolar sense dubtar-ho i li va demanar matrimoni al cap d’un any a canvi de que ell li transmetria la seva intel·ligència.
Amb el temps, la jove noia anava aprenent més i més cada dia d’en Riquet, i ja no només era bella, sinó sensata i intel·ligent. Tant fou així que molts prínceps d’arreu vingueren a demanar la seva mà; però ella demanava poder-s’ho pensar, i va anar al bosc a reflexionar.
Allà, es va obrir la terra als seus peus, i d’ella en va emergir tota una cuina sencera amb els seus cuiners i cuineres que estaven preparant el casori d’en Riquet i la princesa, ja que ja havia passat un any des de la promesa de la jove.
La noia no es volia pas casar amb en Riquet, ja que era lleig; però ell li va recordar que ella tenia el do de convertir en preciós a la persona que més s’estimés del món. Així que la noia es va decidir a estimar a en Riquet, es van casar i als ulls de la princesa en Riquet es va convertir en el més atractiu dels homes.
Però diu la història que ben bé, no és que en Riquet es tornés atractiu de cop, sinó que era l’amor que la jove li proferia el que havia fet que la seva lletgesa s’esvaís, i la noia el trobés d’allò més atractiu.”

Aquest és el conte de Riquet el del plomall, un conte de fades popular, que es va fer conegut gràcies a una de les primeres i més famoses versions escrites que es coneix, la de Charles Perrault de l’any 1697.

Però no en fou Perrault l’autor original de la primera versió escrita d’aquesta història, i és que diuen que una famosa novel·lista anomenada Catherine Bernard va escriure un conte molt similar anomenat Agnès de Córdoba, que tenia lloc durant el regnat de Felip II a Espanya. Aquest relat fou escrit dos anys abans en forma de novel·la, el 1695, i diuen que Perrault s’hi va inspirar per tal d’escriure el seu relat; i és que a diferència de la història de Perrault, el de Bernanrd no acabava bé, i hi ha qui afirma que és més fidel al conte original.

Cal dir, però, que hi ha qui parla d’una versió més antiga encara, la de Giambatista Basile, que en el seu llibre el Pentamerone de l’any 1674, ja va recollir tota una sèrie de contes de fades populars, transmesos fins aleshores oralment, i dels que després altres autors famosos en van fer les seves adaptacions, com ara els germans Grimm; o en el cas que ens ocupa avui, el propi Charles Perrault.

Sigui com sigui, les inspiracions per aquesta obra poden ser diverses, ja que hi ha molts contes on l’amor està pel damunt de tot. Una de les històries amb les que es pot haver inspirat aquest conte és amb la llegenda grega d’Eros i Psique, o la llatina Cupido i Psique, història que ja us vaig explicar quan us vaig portar el relat de La Bella i la Bèstia.

En relació a la moralina de la història, podríem dir que és la següent: “El que al lleig estima, guapo li sembla”, o com dirien altres històries: “La bellesa està a l’interior”.

Un conte per damunt de tot, de fades i amb final feliç, i que amb els anys potser ha anat perdent la popularitat de la que gaudia. De totes maneres, val la pena recordar-lo, és bonic.

Il·lustracions
Trobar imatges d’aquest conte ha estat, certament, orça complicat. De fet, podríem dir que no n’hi ha gaires, degut ala seva manca de popularitat actual. Tot i així, us deixo amb alguna en blanc i negre, la primera d’elles feta per Gustave Doré l’any 1867.

Ara us deixo amb algunes portades i imatges en color, algunes són franceses, altres estan en anglès, i també n’hi ha alguna en castellà.

Els orígens de… LA DAMA BLANCA D’AUVINYÀ

21 juny 2010
0

“Diu la llegenda, que hi havia una vegada, fa molts i molts anys, l’antic Senyor  d’Auvinyà. Vivia en una torre que s’aixecava al capdamunt d’un turó a la banda esquerra de la Valira, entre Sant Julià de Lòria i la frontera de la Farga de Moles. Des d’allà, podia vigilar a tot el que volgués entrar a Andorra pel camí de la Seu, i el que ho feia amb no gaire bones intencions, el feia fora. Però vet aquí que el senyor va morir, i va deixar la seva única filla com a guardiana, una noia que mai es va casar i que els andorrans coneixien com la Dama Blanca d’Auvinyà, o Senyoreta d’Auvinyà. En deien blanca, perquè sempre solia vestir una túnica d’aquest color. De dia, vigilava des de la torre, i ala nit, anava amunt i avall des de l’ermita de Sant Romà fins al riu Valira.
No s’arronsava davant de cap viatger amb males intencions, i de fet, diuen que va parar els peus a un copríncep de la vall, un bisbe d’Urgell que imposava delmes abusius. Un dia, la Dama, es va emportar al bisbe cap al bosc i li va dir que la seva visita no era ben rebuda pels andorrans, i no el volien mai més per allà. Així que va haver una època que el bisbe no pujava fins a Andorra, i si ho havia de fer, enviava algú de la seva confiança.
Cansat de la imposició de la Dama Blanca, el Bisbe es va decidir a tornar-hi. Però amb certes precaucions, ho va fer sol i de nit, per així no ser vist. Però tot just passada la frontera, la Dama Blanca, li va barrar el pas, i li va dir que era com un llop que es movia de nit per fer mal. I dit i fet, el bisbe es va transformar en un llop gegantí.
Als pocs dies, els pastors de Sant Julià, es van alarmar perquè només feien que rebre els atacs continuats de llops que atacaven al seu bestiar. Però hi ha qui afirmava que no era un grup de llops, sinó que només era un. Als pocs dies, el síndic va organitzar una batuda per acabar amb el llop, i va ser el propi síndic el que va posar fi a la vida del bisbe convertit en llop.
Ben aviat, el síndic es començà a trobar malament, i va començar a tenir molta febre que li produïa malsons amb llops enormes. Veient que empitjorava més i més cada dia, els familiars van anar a buscar a la Dama Blanca d’Auvinyà, i aquesta els va dir que res no podia fer per guarir l’home. Que el que havia matat en realitat era el bisbe de la Seu .
L’home va morir i la Dama Blanca va desaparèixer per sempre més. I hi ha qui diu, que des d’aleshores tots els bisbes van aprendre bé la lliçó i que van respectar a partir d’aleshores totes les lleis i privilegis atorgats als Andorrans per l’emperador Carlemany segles enrere.”

Aquesta és la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà, considerada com una gran protectora de les terres andorranes. Llegenda medieval, que segons explicaven els vilatans de la zona, va succeir en realitat. I és que segons diuen, forces viatgers anglesos escoltaven de la veu dels propis andorrans la mateixa història, i tots asseguraven que era del tot certa.

De fet, ja des del segle X, les autoritats laiques i eclesiàstiques d’Urgell, intentaven imposar la seva autoritat en terres andorranes sense gaire èxit. De fet, l’any 992, un vassall del comte d’Urgell va alçar un castell a Bragafolls, al sud d’Andorra, castell que fou destruït pels propis andorrans poc temps després.

Cal destacar que en moltíssimes llegendes i contes medievals, el bosc tenia una importància cabdal, i és que a l’home li va costar uns quants segles de dominar el bosc, que rodejava en aquella època, la majoria de terres feudals. I el fet de poder controlar el bosc, era sinònim de poder.

Certa o no, les llegendes, llegendes són i a mi sempre m’agrada creure que tenen part de veritat. I de fet, Andorra no va poder ser sotmesa gràcies potser a una misteriosa Dama vestida de blanc i convertida en el símbol de la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.

Il·lustració
Em resulta força trist que aquesta fantàstica llegenda no hagi estat il·lustrada mai, de fet, l’únic rastre il·lustrat que n’he trobat és la versió que en va fer Carles Arbat en el fantàstic recull que m’ha permès conèixer aquesta llegenda: La nit que la muntanya va baixar al riu”.

Els orígens de… SIMBAD EL MARÍ

14 juny 2010
0

“Hi havia una vegada un carregador àrab de mercaderies del port que era molt pobre i es deia Simbad, un dia va conèixer a un ric comerciant que es deia com ell, Simbad, i aquest va començar a explicar-li la seva història, la història de com el Simbad el marí, amb set viatges havia aconseguit les riqueses que ara posseïa.

Primer viatge de Simbad el marí
Simbad perd tota la fortuna que li havia deixat el seu pare, i se’n va a la mar en un intent de recuperar-la. El seu vaixell naufraga en una illa amb arbres i tot que resulta ser el llom d’una balena adormida, que es desperta i s’ensorra, el vaixell d’en Simbad pot aleshores reprendre el seu viatge però ho fa sense el propi Simbad que s’havia quedat a l’illa, i que es salva gràcies a un barril de fusta que el porta a naufragar en una illa, on es fa vigilant del port i on per casualitat arriben els mariners del seu vaixell. El Rei de l’illa li dóna una recompensa econòmica a en Simbad i aquest pot tornar a Bagdad. Així acaba el primer viatge, i el pobre noi que està escoltant l’aventura s’emporta cent peces d’or si promet tornar al dia següent a escoltar la segona aventura.

Segon viatge de Simbad el marí
De nou agafa el vaixell i és abandonat pel seu vaixell en una inaccessible vall de serps i aus gegants, i també de rocs (aus rapinyaires gegants procedents de la mitologia persa). El terra de la vall està folrat de diamants. Però els comerciants de l’illa per aconseguir diamants ho fan a través de les aus, a les que llencen trossos de carn a la que s’enganxen diamants, i aquestes porten la carn als seus nius, on els comerciants poden accedir i així robar-ne les pedres precioses. En un d’aquests viatges als nius, en Simbad s’enfila a una de les aus i és rescatat per els comerciants. S’emporta així un bon grapat de diamants i torna a Bagdad.

Tercer viatge de Simbad el marí
Aquesta vegada s’enfronta a un gegants d’un sol ull, al que deixa cec amb un ferro roent i així en pot fugir i tornar a casa seva amb encara més fortuna.

Quart viatge de Simbad el marí
Aquesta vegada en Simbad arriba nàufrag a l’illa d’uns caníbals, que el volen alimentar amb una estranya herba perquè s’engreixi i perdi la raó, i així poder-se’n alimentar. En fuig i va a parar a una altra illa de la que es fa amic del seu rei. Aquest li ofereix la seva filla com a esposa, i s’hi casa.
Unes setmanes després se n’assabenta d’una estranya tradició a l’illa, i és que quan un dels conjugues es mor, l’altre és sepultat en vida amb el seu estimat. La jove dona d’en Simbad cau malalta i es mor, i Simbad és enterrat en vida en una cova, amb la seva dona morta, una gerra d’aigua i set racions de pa.
Quan gairebé se li ha esgotat l’aliment, envien també a una altra parella a la cova, aquesta vegada és la dona que està en vida; però en Simbad la mata i es queda les seves racions. Mort rere mort, va fent el mateix i va acumulant una gran reserva de pa i també joies i riqueses que portaven els morts amb ells. Fins que un dia apareix un animal salvatge que li mostra un camí de sortida de la cova, que el porta per damunt del mar, i així és rescatat i portat de nou a casa seva.

Cinquè viatge de Simbad
De nou agafa el vaixell i para a una illa on hi ha un ou de Roc que la seva tripulació decideix trencar, aleshores els pares de l’ou fan naufragar al vaixell de Simbad i esdevé esclau del Vell del mar, al que aconsegueix emborratxar i fugir d’ell, anant a parar a la ciutat dels simis, de la qual fuig amb la seva riquesa ampliada.

Sisè viatge de Simbad el marí
De nou naufraga i ell és l’únic supervivent, es construeix un bot i va a parar a un riu que passa per una caverna i se n’adona de que l’illa està plena de rierols amb àmbar gris. Fins que s’adorm en el bot i va a parar  a la ciutat del Rei Serendib, una ciutat molt i molt rica, i el rei fa un gran regal a Simbad que torna encara més ric a casa seva.

Setè viatge de Simbad el marí
Embarcat en un nou viatge, torna a naufragar, i així s’acaba casant amb la fill d’un ric comerciant en una ciutat on els homes es transformen en aus, i pujant a una d’aquestes aus puja fins al cel i sent als àngels. Finalment decideix vendre totes les seves pertinences de l’illa dels homes-ocells i tornar a Bagdad amb la seva dona i viure tranquil per sempre més.”

Aquesta és al història de Simbad el marí, una història que forma part de les Mil i una nits, però que a l’igual que va passar amb Alí Babà, aquesta obra no pertanyia al recull original, però que ha obtingut moltíssima fama.
Segons el traductor i crític libanès René Khawam  aquest relat fou introduït als inicis del segle XVIII. Així la primera edició impresa en àrab de les Mil i una nits (1814-1818) inclou aquesta història en el seu annex final.
Es diu que les aventures de Simbad, estan inspirades en alguns dels relats que apareixen en l’Odissea d’Homer. Tot i que alguns dels elements que conformen les seves aventures formen part dels relats de tradició oral de Pèrsia, de l’Índia o del Líban.

De fet, la història del gegant cec està clarament inspirada en Polifem de l’Odissea; i l’escapatòria de la cova-tomba, està clarament inspirada en la història d’Aristomenes. Pel que fa al seu viatge el cel, es pot veure com una versió del descens a l’inframón propi dels herois èpics, com Ulisses o Enees. La ciutat dels micos és un elements característic de moltes llegendes de tradició Índia. I el Vell del Mar es pot identificar amb diverses divinitats divines.

El protagonista de la història és Simbad, un jove valent i pobre en un principi, el qual l’enginy el fa arribar a salvar-se de les situacions més espinoses. El seu nom, és un nom d’origen persa d’on es creu originari el relat.
Un personatge molt i molt important del que s’han fet moltíssimes pel·lícules, la més antiga del 1936 i la darrera, una versió de 2003.

Il·lustracions
Trobar il·lustracions de la història de Simbad el marí no ha resultat gaire fàcil, i és que se n’han fet moltíssimes pel·lícules, fet que dificulta la recerca d’il·lustracions. Tot i així, n’he trobat algunes, us ensenyo primer les de blanc i negre, algunes del segle XIX.

Ja en color són les següents.

Us porto algunes portades en castellà de la història.

En anglès, japonès i català. Curioses, no?

Els orígens de… BABA YAGA

7 juny 2010
2

“Hi havia una vegada, un home que va perdre la seva esposa i es va tornar a casar. De la seva primera dona, en tenia una filla, que la seva nova madrastra detestava. Tant era així, que un dia la va enviar a casa de la seva germana perquè li demanés una mica de fil.
La germana de la madrastra era Baba Yaga Camesprimes, una temible bruixa que vivia en el bosc, en una cabanya que es sostenia al damunt de dues enormes potes de pollastre. Quan hi va arribar, la nena li va demanar el fil a la bruixa, i aquesta li va dir que s’esperés, i que mentrestant teixís alguna cosa. Baba Yaga, va enviar a la seva criada a que li fes un bany amb aigua ben calenta, que se la volia menjar per esmorzar. Però, la nena en sentir-ho mig d’amagat, li va demanar a la criada que no posés l’aigua molt calenta, i li va oferir un mocador que ella mateixa havia teixit com a recompensa.
Aleshores, la nena va tornar a sentir que la bruixa, li havia dit al seu gat que li podia arrencar els ulls a la seva neboda a urpades. I el gat quan es va acostar a la nena, li va donar un trosset de pernil. El gat, en agraïment, li va donar una pinta i una tovallola, i va advertir-li a la nena que corrés i fugís d’allà que si no, no en sortiria viva mai més, i que si sentia que tenia a la bruixa molt a prop seu, que utilitzés la pinta i la tovallola.
Va arrencar a córrer i els gossos, la van començar a perseguir, però la nena el hi va llençar un tros de pa, i la van deixar de perseguir. La porta de la casa també es va tancar, però la nena hi va posar oli a les frontisses i es van obrir amb suavitat. Fins i tot, les branques d’un bedoll van intentar fer-li mal als ulls, però la nena les va lligar amb una cinta, i va poder passar.
Mentrestant, el gat, es va asseure en el lloc de la nena, i quan la Baba Yaga va preguntar si encara està teixint, el gat fent-se passar per la seva neboda, va dir que sí. Però quan la bruixa va descobrir que era el gat, es va enfadar molt amb ell i aquest li va dir, que la nena l’havia tractat molt millor amb una estona, que el que havia fet ella en tota la seva vida.
Després d’enfadar-se amb tots els que havien ajudat a la nena, va muntar en el seu morter màgic, utilitzant la mà de morter per agafar velocitat i va començar a perseguir la nena. Aquesta va llençar la tovallola cap enrere quan va veure que la tenia a prop, i es va transformar en un riu que la bruixa no podia creuar. Aleshores va tornar a casa a buscar els seus bous, que es van veure el riu i així va poder continuar el seu camí.
La nena, en veure’s de nou acorralada, va llençar cap enrere la pinta i es va convertir en un bosc frondós, la bruixa per travessar-lo va començar a rossegar les branques i branquillons amb les dents fins que finalment va poder sortir del bosc, però la nena, tot justa arribava a la porta de casa seva, i va poder-la tancar a temps de no ser atrapada per la bruixa.
El pare, va enviar molt lluny a la madrastra de la nena, i junts van ser feliços per sempre més.”

Aquest és un dels molts contes que s’expliquen entorn de la figura de Baba Yaga. Baba Yaga és un personatge molt característic del Folklore Eslau, i popular sobretot a Rússia.
D’aquesta temible bruixa, en podem dir que és vella, ossuda i arrugada; amb el nas blau, les dents d’acer, i una cama normal i l’altra d’os. Per això sovint és coneguda com Baba Yaga Cama Ossuda. Diuen que la cama d’os representa el món dels morts, i l’altra el món dels vius, entre els quals ella s’hi passeja. És perversa i cruel i s’alimenta de persones, concretament nens, però per molt que mengi, no hi ha manera de que s’engreixi i és que sempre manté el seu aspecte. Sempre viatge amb un morter, a vegades pot ser una olla, i rema a l’aire o amb una escombra platejada o amb la pròpia mà de morter. Baba Yaga tampoc permet que cap persona beneïda o que ella sàpiga que ho està, entri a la seva propietat, i per tant no se la menja.

Viu en una cabanya sobre dues potes de pollastre amb la qual es mou per tota Rússia. La tanca està guarnida amb calaveres amb espelmes a dins.  La tipologia de cabanya ens pot recordar a les utilitzades antigament per alguns pobles finoúgriques (pobles que es trobaven entre Finlàndia i els Urals, passant per Hongria ), que les construïen d’aquesta manera, per tal de protegir-se dels animals. Per tal d’entrar a la casa, cal dir unes paraules màgiques. I aquesta sempre està plena de carn i de vi. Hi ha qui diu que els servents que té són invisibles, i que els té al seu servei al igual que els cavallers blanc, vermell i negre, que controlen el dia, el capvespre i la nit.

Però d’aquesta temible bruixa no només en coneixem aquesta història, sinó moltes d’altres i en totes se’ns mostren diferents facetes. En algunes diu que ajuda a la gent que la serveix, en d’altres que guarda les “Aigües de la vida i la mort”, en altres que té dues germanes iguals que ella i amb el seu mateix nom…
D’ella també diuen que envelleix cada vegada que algú li fa una pregunta, i que per tornar a rejovenir ha de veure un estrany té fet amb roses de color blau.

Baba Yaga és molt utilitzada des de fa ja molt temps en els contes típics del Folklore rus, i la història que us he portat avui la va escriure:  Alekandr Nikoalevich Afanasiev, un dels folkloristes russos més importants del segle XIX, que va recopilar tota la tradició eslava, i part d’aquesta tradició és la història que avui ens ocupa. Afanasiev sens dubte fou el Joan Amades rus.

Il·lustracions
Són diverses les imatges que podem trobar d’aquesta temible bruixa, les primeres que us porto, en blanc i negre.

En color, en tenim forces més, i la majoria d’elles apareix la Baba Yaga en el seu morter màgic que li permet volar.

I ara unes quantes portades.

Els orígens de… EL MÀGIC D’OZ

31 maig 2010
1

“Vet aquí una vegada hi havia una nena de 12 anys que es deia Dorothy, era orfe i vivia amb els seus tiets en un poble de Kansas amb un gos que es deia Totó com a millor amic. Un bon dia hi va haver un tornado que es va emportar a la casa, la nena i el gos a l’indret de la Terra dels Munshkins, al meravellós món d’Oz. Allà la casa va caure al damunt de la governant de la regió dels Munshkins, la malvada bruixa de l’Est que va morir aixafada.
Aleshores apareix la Bruixa bona del Nord per donar-li la benvinguda a la nena i unes sabates de plata que la protegiran. Aquesta li indica que per poder tornar a casa seva ha d’anar a parlar amb el Mag d’Oz i que per poder-ho fer ha de seguir les llambordes daurades.
De camí, ajuda a d’espantaocells a baixar del seu pal i decideix acompanyar a la Dorothy per demanar-li al Mag un cervell per a pensar; es troben també amb l’Home de llauna que l’ajuda a poder-se moure de nou al posar oli en les seves articulacions, i aquest també s’uneix al grup per demanar al Mag un cor per poder sentir; i finalment es troben amb el lleó que té por de tot i vol anar a veure al Mag perquè li doni valor.
Arriben fins on viu el Mag d’Oz, a ciutat Esmeralda, però el seu ajudant els hi diu que per poder-los ajudar han d’aconseguir matar primer al dolenta Bruixa de l’Oest que governa el país de Winki. La temible bruixa els ataca amb tots els mitjans possibles, enviant-los: llops, corbs, abelles i finalment els seus soldats. Tots són vençuts per Dorothy i els seus amics, és per això que en un darrer intent per vèncer la Bruixa de l’Oest utilitza el poder del Barret Daurat per tal d’enviar micos alats a capturar la Dorothy i els seus companys. Quan desperten a les mans de la temible bruixa, Dorothy li llença una galleda d’aigua que fa que es fongui.
La Dorothy i els seus amics tornen a veure al Mag d’Oz, i el seu ajudant decideix atorgar-los al espantaocells un cervell, al Home de Llauna un cor, i al Lleó valor; però realment el cervell és fet de segó, el cor farcit de serradures, i per atorgar el valor al lleó, li donen una poció. Però és la seva fe en el Mag i els seus poders, el que els fa creure que en realitat han recuperat allò que els hi mancava, que en el fons sempre havien tingut.
Aleshores l’assistent del Mag diu que per poder tornar a la nena a Kansas, haurà de viatjar amb ell en el seu globus; però en el darrer moment el globus fuig amb el Mag deixant a Dorothy i Totó a terra. Un Mag que en realitat és algú que com la Dorothy, va arribar per accident a aquest món i ja té ganes de poder tornar a casa.
És aleshores quan la nena s’assabenta de que la Bruixa Bona del Sud, la pot ajudar a tornar a casa, i ella i els seus amics emprenen un nou viatge per a demanar-li ajuda. Després d’un seguit d’obstacles i noves aventures, finalment arriben a l’indret en el que viu la Bruixa bona del Sud: Glinde. I és aquesta la que li confessa que sempre ha tingut el poder per tornar a casa i sempre ha estat en els seus peus, en les seves sabates.
La nena s’acomiada dels seus amics, que cadascú d’ells va a viure en els diferents indrets del fantàstic món d’Oz, i utilitza les sabates per tornar de nou a casa amb en Totó, on apareix enmig d’una reunió familiar com si mai no hagués passat res. I les sabates de la Dorothy desapareixen i mai més les torna a veure.”

Aquesta és la història de El meravellós Màgic d’Oz (The Wonderful Wizarf of Oz), un dels grans llibres de la literatura infantil escrit L.Frank Baum i il·lustrat per W.W DEnslow l’any 1900 i publicat a Chicago.

WW. Denslow fou amic i col·laborador de Baum, i no només va il·lustrar la història de manera excel·lent, sinó que li va donar tot el disseny, un disseny d’allò més modern per l’època, i és gràcies als mèrits que es va guanyar Denslow, que una part dels drets d’autor de la història també els cobrava ell.
Baum assegura que es va inspirar tant amb els contes dels germans Grimm com en els d’Andersen.

S’ha convertit en una de les històries més conegudes de la cultura popular nord-americana que ha fet que sigui traduïda en moltíssims idiomes. Tan gran fou la popularitat d’aquesta història, que Frank Baum va escriure tretze llibres més que parlaven d’aquest fantàstic món d’Oz.
La popularitat del llibre encara va créixer més, quan l’any 1939 es va fer una de les adaptacions cinematogràfiques de més rellevància sobre un llibre de literatura infantil, en la que la Dorothy fou interpretada per la conegudíssima Judy Garland, transformant la història en un dels films musicals més recordats de tots els temps. De fet, és gràcies a aquesta pel·lícula, que a partir d’aleshores les sabates de la Dorothy van passar de ser de plata a ser de xarol vermell d’allò més lluent. I és que en aquella època era novetat cinematogràfica l’anomenat “Tecnicolor”, i per tal de que destaquessin més els colors, es va decidir posar-li a la protagonista unes sabates vermelles. És per això que en els contes i versions fets a posterior, són d’aquest color.

D’aquest llibre se’n van dir moltíssimes coses, i durant molts i molts anys economistes, historiadors i entesos han estat intentant el possible significat del llibre i les seves possibles relacions amb la situació política de l’època. Tot i que finalment afirmen que l’obra no té cap significat polític.

En canvi, hi ha d’altres que afirmen que el significat polític de l’obra és clar, i que el conte és una clara al·legoria a la lluita política de l’època entre els partits del patró de l’or i els del bimetal·lisme a EEUU a finals del segle XIX. La carretera de llambordes grogues és la falsa promesa de l’or, Kanses l’estat agrícola endeutat i Oz el patró de mida de l’or (oz.=Onza).

Però com va néixer realment el Màgic d’Oz, d’on va sorgir? D’una tarda de 1899 en que Baum estava inventant una història per explicar i distreure als seus fills i a diversos nens del barri. I fou així com va néixer la Dorothy i els seus estranys companys de viatge. I mentre explicava la història, una de les nenes que l’estava escoltant, el va interrompre per preguntar-li com es deia el fantàstic món en el que havia anat a parar la nena. I vet aquí, que diuen que el fet de que es digués Oz va ser a l’atzar.

I és que aquell dia, segons va explicar Baum uns anys més tard en una entrevista, es trobaven al costat d’un arxivador de tres calaixos, el primer etiquetat de la A a la G, el segon H-N, i el tercer O-Z, i fou així com l’indret es convertí en Oz.

Tot i que Baum va explicar aquesta anècdota sovint, els seus biògrafs diuen que en el fons això reflectia la seva gran imaginació, i que realment en un inici el llibre rebia el nom de “Ciutat Esmeralda” (The Emeraid city), que era el nom del país màgic. Durant el procés editorial, Baum li va tornar a canviar el nom al seu llibre anomenant-lo “De Kansas al País de les Fades” (From Kansas to Fairyland), i després “La ciutat del Gran Oa” (The city of the Great Oa); i fins aquell moment el nom d’Oz no era el del indret meravellós, sinó el del mag.
Finalment va aconseguir el nom perfecte per a llibre, un nom que els hi agradava tan a ell com al seu editor “El meravellós màgic d’Oz”, i ràpidament va incloure en el manuscrit original que la ciutat Esmeralda es trobava en el món d’Oz.

Hi ha qui pensa que el nom d’Oz va provenir dels pseudònim que utilitzava Dickens, “Boz”, i com que Baum n’era un gran admirador, va ser la seva manera de fer-li el seu petit homenatge.

També hi ha qui diu que la Ciutat Esmeralda es va inspirar en la comunitat de prop del Castell Holland de Michigan, on Baum estiuejava; i el camí de les llambordes daurades s’inspira en una carretera pavimentada de color groc de la zona.

Un munt de coses a explicar d’una història sorprenent, que té tots els elements per ser, a la llarga, un dels grans contes de fades de la història.

Il·lustracions
Us porto algunes portades i imatges de les primeres i originals il·lustracions de la història, les de l’any 1900 fetes per Denslow.

A continuació us porto unes quantes il·lustracions, totes elles molt boniques i amb l’encant especial que té aquesta història en sí.

Ara us porto unes quantes portades en anglès de la història.

També en alemany és força popular aquesta història, i això es reflexa en el nombre de portades que hi ha, us en deixo una petita mostra.

En francès també gaudeix de certa popularitat.

Però sens dubte un dels racons d’on més m’agrada treure imatges és del Japó, m’agrada veure la imatge que en tenen dels clàssics, i mireu el que he trobat del Mag d’Oz, no té desperdici.

Per acabar us deixo amb la portada de la pel·lícula que va fer famosa aquesta història, la de l’any 1936.



Els orígens de… L’OLLA D’OR

17 maig 2010
0

“Diu la llegenda que si et trobes amb un Leprechaun, l’has de capturar, ja que cadascú d’aquests diminuts follets amaga una olla plena d’or, i que només si l’atrapes i no el perds mai de vista, et confessarà on amaga el seu tresor i faràs fortuna.”
Doncs bé, ara us explicaré una antiga història sobre un noi que no ho va fer gaire bé, això de no perdre de vista al seu Leprechaun:
“Hi havia una vegada en Niall O’Leary estava al camp, ja que era granger, quan de sobte va sentir com uns copets. Era el so d’un martell, però semblava molt i molt petit. Busca que buscaràs, va esbrinar d’on provenien els sorolls. D’un Leprechaun que s’estava arreglant la seva petita sabata a cops de martell. I corre que correràs en Niall el va capturar i li va fer prometre al follet que li confessaria on amagava el seu tresor.
Aleshores el va portar fins al lloc en qüestió, però estava sota terra i en Niall no duia pas cap pala. El follet, li va dir que agafés el seu mocador vermell de seda i el lligués a la tija de la flor més propera, així quan tornés de casa de buscar la pala, reconeixeria el lloc on estava enterrat el tresor ràpidament. Dit i fet, el noi va confiar amb el follet i així ho va fer. Però més gran fou la seva sorpresa, quan en tornar de casa amb la pala, es va trobar que a la tija de totes les flors del camp hi havia lligat un mocador de seda vermell. I el nou mai va poder saber on estava amagat el tresor.”

Aquesta història que us he explicat ara es diu L’olla d’or, i forma part de la cultura Irlandesa i de les innombrables versions que corren entorn als Leprechauns i a les seves olles d’or. Però sens dubte és una de les més famoses, i és explicada arreu i sovint el noi en compte d’un mocador, el que penja de la tija de la flor o dels arbustos és un mitjó vermell o una cinta, i en totes les versions és enredat pel follet.
Però una de les meves boniques i fins i tot de les més populars, és la història que explica que al final de cadascú dels Arcs de Sant Martí que es poden formar s’amaga una olla d’or plena de tresors custodiada per un Leprechaun, i que cap mortal mai ha estat de moment, capaç de descobrir. I és que ningú troba pas el lloc d’on neix l’Arc de Sant Martí.
Els Leprechauns provenen del folklore irlandès i es tracten d’uns personatgets menuts i vells, amb barbes sovint pèl-roges i vestits en la seva totalitat de color verd, amb barret i sabates gran amb boniques sivelles lluents, i alguns fins i tot porten pipa. Aquesta és la imatge que tenim sobre aquest personatge, però alguns estudiosos afirmen que era possible veure’ls vestits amb jaqueta vermella, botons platejats, calça curta blava o marró i barret de copa alt, de manera que podem intuir que lo d’anar tot vestit de verd fou una adaptació posterior per relacionar aquest petit follet amb el dia de Sant Patrici.

Poden fer entre uns 15 centímetres i mig metre. Tenen fama de ser bons bevedors i és que els hi agrada molt la cervesa, i diuen que el seu ofici és el de sabaters, però mai acaben un parell de sabates sencer. Però sobretot  són molt rics, i és que segons diuen ja habitaven la illa abans de que arribessin els celtes; i d’ella en guarden els seus principals tresors i secrets, i en això radica el seu més gran poder.  Són astuts i enreden a qualsevol, ja que si els hi preguntes pel seu tresor poden fer-te ficar la mà en un eixam d’abelles, que et caigui un tronc d’arbre al cap o desaparèixer sense deixar rastre. Són entremaliats però no arriben a ser dolents del tot, però duen la seva tasca a terme de manera molt eficaç, i és que encara ningú no ha descobert els seus tresors.

Hi ha una dita popular a Irlanda que diu que els Leprechauns són petits però tenen un cor enorme.

Són uns personatges que adquireixen molta popularitat un dia a l’any en particular el dia de Sant Patrici (17 de Març), patró d’Irlanda, on tota la ciutat es tenyeix de verd. Ha guanyat tanta popularitat que s’han adaptat diverses versions de les seves llegendes a contes, obres de teatre i fins i tot, pel·lícules. I és que han esdevingut un autèntic símbol d’Irlanda.

Així que ja sabeu, si mai us topeu amb un personatge menut, amb barba, pipa i tot vestidet de verd, no dubteu amb atrapar-lo que potser us acaba confessant on amaga el seu tresor. Això sí, aneu amb cura de no deixar-vos enredar.

Il·lustracions
Primer de tot us vull presentar unes quantes il·lustracions del Leprechaun, la primera d’elles és de l’any 1900, algunes són més serioses, altres més divertides i algunes fins i tot insolents. Però totes ens donen una versió molt similar d’aquest personatge.

Ara per acabar us deixo amb imatges que expliquen la llegenda dels Leprechauns i l’arc de Sant Martí.

Una història fascinant per a un personatge que, sens dubte, encara ho és més.

Els orígens de… ALÍ-BABÀ I ELS 40 LLADRES

10 maig 2010
1

“La historia que avui ens ocupa té lloc a Bagdad i és protagonitzada per Alí – Babà, el fill d’un ric comerciant que un cop mora, el seu avar i cobdiciós germà gran Kassim es queda amb tota la fortuna que havia fet el seu pare.
Així que Alí – Babà és pobre, i un dia tallant llenya al bosc descobreix el secret amagatall de 40 lladres en una cova que només s’obria si algú pronunciava les paraules màgiques: “Obre’t sèsam!”. L’Alí – Babà en descobrir el secret de la cova, hi entrà i agafà unes quantes monedes d’or. Les suficients per poder viure còmodament a casa seva. Però el germà gran, en assabentar-se que el petit havia fet fortuna, li fa una visita i l’obliga a dir-li d’on ha tret els diners. Alí-Babà li ho explica fil per randa, i Kassim es dirigeix a la cova; però una vegada a l’entrada, se n’adona que no recorda les paraules màgiques i no la pot obrir. Aleshores tornen els lladres, el descobreixen i el maten.
Alí- Babà s’acosta a la cova per saber el que ha estat del seu germà i el troba mort a terra, el recull i s’emporta el cos, i els lladres al tornar se n’adonen que si no hi és el cos, és que algú més coneix el secret de la seva cova.
Descobreixen finalment que és Alí-Babà el que coneix el seu secret, i vestit com un comerciant de d’oli, el cap dels lladres es presenta a la ciutat amb un carro carregat amb 39 grans gerres d’oli, i demana l’hospitalitat d’Alí-Babà per poder-se quedar a casa seva i així aprofitar i matar-lo. La criada d’Alí-Babà, Morxana, descobreix el pla que tramen els lladres i vesà en les grans gerres oli roent, de manera que tots els lladres moren cremats. Tots menys el gran cap dels lladres que en descobrir la mort dels seus companys fuig corrents,tot i que jura venjança.
Un temps més tard torna el gran cap dels lladres, aquest cop fent-se passar per un comerciant convidat a sopar a casa d’Alí-Babà, però la criada Morxana el reconeix perfectament. És en aquest moment quan la dona ofereix una dansa per als comensals i s’amaga una daga a l’esquena, i en quant s’acosta al lladre, li enfonsa al cor.
La dona explica tot el succeït amb els lladres i Alí- Babà, li dóna la seva llibertat i es casa amb ella; i junts es converteixen amb els més rics de tota la ciutat gràcies a la fortuna feta pels lladres.”

Aquesta és la història d’”Alí-Babà i els quaranta lladres”, un conte que forma part del recull d’històries de Les mil i una nits,  originats probablement durant els segles IX i X o fins i tot més enrere, però que no van ser escrits i arribats al nostre continent fins que el francès Antoine Galland els va publicar per primera vegada a París l’any 1704. S’ha pogut demostrar que les primeres versions d’alguns d’aquests relats van tenir el seu origen a la Xina, al Tibet  i al subcontinent hindú; i que des d’allà van arribar fins a Pèrsia i de Pèrsia a Bagdad. I fou així com va ser en aquest darrer indret on van prendre més popularitat, i es van convertir en relats orals explicats de pares a fills, de generació en generació durant molts segles; fins que finalment van ser transcrits i convertits en uns clàssics de la literatura infantil.

Els àrabs, però no es van limitar a prendre els contes dels xinesos, hindús i tibetans; sinó que van embellir el llenguatge emprat en aquests i van afegir-ne algunes històries.

Però la història que avui ens ocupa, la d’Alì –Babà, es tracta d’una història que segons expliquen no formava part del recull inicial d’històries feta pels àrabs, i diuen que qui va afegir aquesta història fou el que la va portar per primera vegada a Europa en format escrit: Antoine Galland al segle XVIII. De manera que una de les més famoses històries de Les mil i una nits, no forma part dels relats originals, i es diu que Galland podia haver transcrit aquesta història d’algun persa que li hagués explicat.

El més curiós de tot plegat és que potser la història d’Alí-Babà va existir en realitat, i és que diuen que es fonamenta en la història del Rei Alí-Babà, en una saga sudanesa de la tribu Bija. El rei rebutjava pagar els seus impostos al califa de Bagdad, Al-Mutawakkil, que va governar en el segle IX. El Rei rebel va segellar totes les mines d’or que hi havia a les seves muntanyes i detenia a tots els funcionaris que anaven a la zona del Mar Roig. Bagdad, per tal de garantir la seva supremacia en l’ indret islàmic governat per Alí-Babà hi va enviar el seu exèrcit, i en cinc anys va aconseguir acabar amb la rebel·lió del Rei.
Alí-Babà, va entregar tot l’or amagat a les coves pels seus homes al califa; i tan el tresor com el Rei arrestat van ser mostrats per tots els indrets i ciutats en el camí a la capital de Samarra, creant així el mite i la llegenda de les coves, l’or i els lladres. Al final a Alí Babà li va ser concedida l’amnistia i en el seu retorn a casa va donar or a tots els necessitats de les principals ciutats per les que anava passant com a mostra de bona voluntat. I així va néixer el mite, la llegenda.

Alguns elements característics que han portat aquesta història a convertir-se en un autèntic conte de fades són per exemple: la utilització d’unes paraules màgiques per tal d’aconseguir obrir la cova(com ho pot ser també Abracadabra o fórmules similars); el noi pobre i bo de cor acaba esdevenint ric i poderós, mentre que el cruel i egoista acaba malament (en aquest cas mort).

El que ens crida l’atenció és però, que sigui el personatge femení de la història, el que aconsegueixi amb la seva astúcia i enginy acabar amb els lladres, per tal de salvar la seva llar i el seu estimat, fet no gaire habitual en l’època en les que es narrava aquesta història.   De fet, la Morxana, en algunes versions de la història no és la criada d’Alí-Babà, sinó que ja n’és la dona des del principi.

Tan gran ha estat la popularitat que ha aconseguit aquesta història que s’han fet moltíssimes adaptacions cinematogràfiques, sèries de televisió, dibuixos animats, videojocs i evidentment moltíssims contes. Una història que ha voltat arreu del món.

Il·lustracions
Sobre Alí-Babà he pogut trobar moltíssimes imatges, sobretot de pel·lícules antigues que narraven aquesta història; però pel que fa als contes ha resultat una mica més difícil. Tot i que al final, les portades trobades han estat d’allò més variades i curioses.
Comencem per això amb unes imatges en color d’aquesta història.

Ara us deixo amb algunes portades en anglès.

En Francès i de la Xina en són aquestes.

En castellà i català són les que us porto ara.

Una història màgica amb una cova encantada…

Els orígens de… L’HOLANDÈS ERRANT

3 maig 2010
2

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys navegava per mars i oceans un vaixell molt estrany, era un vaixell fantasma, tothom el coneixia amb el nom de l’Holandès errant, i era temut per a la resta de navegants d’arreu del món. I és que segons explica la llegenda era un vaixell condemnat a vagar per sempre més pels oceans i mai podia tornar a port. Estava condemnat perquè segons diuen el seu capità va fer un pacte amb el diable per tal de poder realitzar les més difícils de les travessies, amb la condició de mai més poder tornar a abandonar el seu vaixell, condemnant-se així a ell mateix i a la seva tripulació.
Diuen que si un altre vaixell el veu, els tripulants del vaixell fantasmagòric envien missatges de persones mortes fa molt i molt temps. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a afirmar que alguna vegada l’ha vist i que desprenia una estranya llum.”

Aquesta és la fantàstica llegenda de l’Holandès errant o l’Holandès volador, una història sobre un vaixell condemnat que s’ha fet famosa arreu del món.  Hi ha qui afirma que la història és evidentment d’origen holandès i per això té aquest nom.

Però els seus possibles orígens són molt diversos i variats.
També es diu que aquesta llegenda està basada en una obra de teatre escrita l’any 1826 sota el títol de The Flying Dutchman pel dramaturg anglès Edward Fitzball; i també en una novel·la escrita el 1837, The Phantom ship (El vaixell fantasma) de Frederick Marryat. Noms molt diferents per a un mateix vaixell, i és que cap dels autors s’han posat d’acord per anomenar a la seva història i al vaixell que la protagonitza l’Holandès errant.

Altres versions s’atreveixen a afirmar que tot prové de l’òpera  de 1841 de Richard Wagner, l’Holandès Errant.
Però tot plegat em fa pensar que l’origen és força anterior i que va néixer a través de la figura  del capità holandès Bernard Fokke del segle XVII. I és que d’ell es diu que es va fer famós per la gran velocitat que emprenien les seves travessies entre Holanda i Java, fet pel qual tothom sospitava que havia signat un pacte amb el mateix diable. Però aquest capità va estar envoltat de misteri sempre durant la seva vida, i també durant els anys posteriors en els que els seus actes van acabar-se convertint en llegenda. I és que en algunes versions holandeses de la història, el capità rep un altre nom: Falkenburg. I Marryat en la seva versió l’anomena Van der Deckenn que significa “A coberta”.
Del capità i de la seva tripulació se’n van dir moltes coses. Hi ha qui diu que Fokke es va negar a donar marxa enrere davant d’una gran tempesta fins no haver arribat a Cabo de Buena Esperanza. També s’ha parlat de que a bord del vaixell es va cometre un terrible crim i que per això tots van ser condemnats, hi ha històries que expliquen que tota la tripulació va patir una terrible epidèmia i que per això no els van deixar mai desembarcar en cap port, sent condemnats així a navegar eternament fins el dia de la seva mort, o potser per sempre més.

Tots aquests fets es mouen entre les següents dates: 1641, 1680, 1729… però ben bé no se sap quina és la data exacte; però sigui com sigui totes són anteriors a les obres que s’han inspirat en aquesta llegenda.
En algunes de les obres, se li permetia al capità baixar a terra, com és el cas de l’obra de Fitzball en que ho podia fer cada varis centenars d’anys; en canvi en l’òpera de Wagner podia desembarcar cada set anys i buscar per als ports una dona de la que enamorar-se i amb ella poder compartir la seva condemna de vagar per mars i oceans durant tota l’eternitat.

També hi ha qui diu que podem mirar una mica més enrere per trobar l’origen real de la llegenda, i aquest apareix en la figura del navegant portuguès Bartolomeu Dias (1488), del que se’n deia que feia unes travessies marítimes sobrehumanes i que fou el descobridor del Cabo Buena Esperanza.

Arreu del món, sorgeixen històries de vaixells llegendaris condemnats a vagar eternament, i un clar exemple de tot plegat és la llegenda del Caleuche, que ve a dir quelcom similar a “Gent transformada”, un vaixell fantasma provinent de la mitologia chilota (Arxipèlag de Chiloa al sud de Chile).

A aquest vaixell també se l’anomenava Barcoiche, “Buque del Arte”, o vaixell dels Bruixots. Diuen d’aquest vaixell que des de la seva coberta sempre se sent música i està il·luminada; i que per evitar de ser vist el vaixell té la propietat de convertir-se en tronc o fins i tot de navegar sota l’aigua.

La seva tripulació està formada pels Bruixots de Chiloé, per aquells que han mort en el mar, per esclaus i per aquells que han decidit pactar de forma voluntària amb els bruixots.

Diuen que aquesta llegenda pot estar inspirada amb la de l’Holandès errant, o fins i tot que es pot basar en fets reals com la desaparició d’un vaixell holandès “El Calanche”, o les misterioses desaparicions de vaixells espanyols a l’Estret de Magallanes. També hi ha qui diu que aquestes llegendes s’empraven per espantar als vaixells i ocultar així les operacions de contraban que es realitzaven a la zona.

Fins i tot en versions de la història del Caleuche es parla del vaixell com un element amb consciència pròpia, amb voluntat d’aparèixer i desaparèixer segons la seva conveniència.

Molt curioses històries que ens acosten a conèixer una mica més una llegenda fantàstica sobre vaixells fantasmes i gent condemnada, potser no gaire indicada per a nens, però molt bonica de descobrir. Tanta és la popularitat i importància d’aquesta llegenda que s’han escrit moltes novel·les, ha protagonitzat òperes i fins i tot, aquest vaixell ha fet el seu salt estel·lar a la gran pantalla, on de mà de Jack Sparrow i els seus Pirates del Carib apareix com un vaixell sinistre i fantàstic.

Il·lustracions
Són molt poques les il·lustracions que he trobat sobre aquest famós vaixell, algunes a color i altres en blanc i negre, però sigui com sigui força esfereïdores, la veritat.

Per acabar us deixo amb la versió de l’Holandès errant de Disney.