Els orígens de… PIRENA

4 abril 2011
0

“La llegenda explica que Pirene, que era la filla del Rei Tubal, fugia de Gerió, el monstre de tres caps, pels boscos i les terres que avui en dia formen el que coneixem com a Pirineus. I aquest perquè Pirene no pogués escapar, va incendiar els boscos, deixant-la totalment aïllada i presa de les flames.
Però vet aquí, que Heracles passava per allà i va sentir uns crits i entrà entre les flames i va trobar a Pirene greument ferida que abans de morir li explicà que Gerió volia prendre el tron del seu pare, el Rei d’Ibèria, i que per aconseguir-ho la havia de matar a ella perquè era l’hereva autèntica del tro. És per això que Pirene es va decidir a fugir i amagar-se entre aquells boscos que ara Gerió havia pres amb flames.
Aleshores mentre moria, Pirene li va entregar els drets a les seves terres a Heracles, i aquest va prometre-li venjança a Pirene. Així que Heracles va reptar a Gerió i el va vèncer, venjant així la mort de Pirene. Fou aleshores quan Heracles va tornar a l’indret on restava morta Pirene, i va cobrir el seu cos i les terres cremades per Gerió de grans pedres i rocs fins que va acabar formant un massís rocós que començava al Cantàbric i acabava al Mediterrani, mar al qual va llençar les pedres que li havien sobrat formant el Cap de Creus.
És des d’aleshores que a aquell massís rocós fou conegut amb el nom dels Pirineus.”

Aquesta és la llegenda de Pirene, llegenda que explica l’origen de la serralada dels Pirineus i el seu nom. Com heu pogut deduir aquesta llegenda prové de la mitologia grega i és protagonitzada per alguns Déus i personatges mitològics característics d’aquesta. Us en faré cinc cèntims de cadascun d’ells, perquè comprengueu una mica més la naturalesa de l’origen d’aquesta història:

Pirene: era filla del rei Tubal, rei d’Ibèria, d’extrema bellesa i valentia. Gerió es volia casar amb ella per tal d’apoderar-se de les seves terres però la jove no hi estava pas disposada.
Gerió: gegant alat de la mitologia grega format per tres cossos humans sencers units per la cintura.
Heracles: semidéu fill de Zeus i Alcmene, un dels més grans herois de la mitologia grega conegut per la seva força sobrehumana i un dels més coneguts i famosos de tota la mitologia, protagonitzant un munt d’històries com la que us he explicat avui.

De fet, aquesta llegenda que us he portat avui, més que formar part de la mitologia grega en sí, es tracta d’una adaptació de la mitologia catalana, tot prenent alguns personatges característics de la mitologia grega per a formar una llegenda pròpia sobre la formació dels Pirineus i el seu nom. Aquesta història convertida en llegenda fou recollida en l’Atlàntida de Jacint Verdaguer.

Cal dir però, que aquesta no és l’única versió coneguda entorn a la formació o denominació dels Pirineus.
Hi ha qui diu que Pirene era una jove enamorada d’Heracles i que aquest se l’endugué a molts dels seus viatges, i que quan aquesta morí, es va decidir a enterrar-la en aquella zona i fer-li el mausoleu més bonic i preciós imaginable. Hi ha qui diu que es tractava d’una amant d’Heracles que va abandonar al mig dels boscos i que va ser devorada pels animals salvatges. Temps després quan Heracles va trobar els seus óssos i va donar el nom d’aquelles muntanyes el de Pirene.

Una altra versió explica com Heracles, després de la seva victòria contra Gerió va bordejar la costa fins arribar als Pirineus i va acceptar l’hospitalitat d’un senyor d’aquelles terres i es va enamorar de la seva filla, a la que després va abandonar deixant-la embarassada. De la seva relació en va néixer una serp gegantina que Pirene va convertir en pedra abans de suïcidar-se. De fet és aquesta serp convertida en pedra, el que avui en dia coneixem com a la serralada dels Pirineus.

Hi ha una altra variant que explica que després de ser abandonada per Heracles, Pirene es suïcida cremant-se viva. De la columna de fum que va sorgir de les seves flames, Heracles va tornar i en trobar-la morta, la va cobrir amb enormes pedres tot formant el que avui en dia coneixem com a Pirineus.

Una llegenda on Heracles també esdevé l’antagonista d’aquesta història és en la que s’explica que ell es va enamorar de Pirene i que aquesta el va rebutjar. Aquest es va enfadar tant que va separar la Península Ibèrica d’Àfrica i va inundar l’Atlàntida amb el Mar Mediterrani, on vivia Pirene. Aquesta va aconseguir fugir i amagar-se al lloc que posteriorment ocuparia la serralada dels Pirineus. Però quan Heracles estava proper a trobar-la, aquesta va fer una gran pira amb tots els arbres de la zona i es va llençar al foc per escapar del seu perseguidor. Heracles en trobar-la morta amb un gran somriure als llavis, es va decidir a enterrar-la amb totes les pedres que va trobar, formant així la famosa serralada.

Ens allunyem però de totes les històries relacionades amb Heracles i Pirene, per centrar-nos potser en altres possible orígens del nom de la paraula Pirineus. I és que hi ha qui diu que prové de la paraula Pyrinea de l’arrel hel·lènica Pyr que vol dir foc, i és que el tema del foc és molt recurrent per explicar l’origen del nom d’aquestes muntanyes, i és que com ja hem explicat en la majoria d’històries entorn Pirene aquesta moria cremada viva, diuen que realment es va batejar aquesta muntanya així perquè va sofrir un gran incendi quan els grecs arribaren a Empúries i que per això la denominaren així.

Diuen  que aquest possible incendi, fou creat de manera involuntària per uns pastors que estaven netejant les seves terres per a poder-les cultivar

Hi ha qui es planteja que el nom de Pirineu pot provenir d’un topònim ancestral d’origen iber o basc. D’aquesta manera el nom del Pirineus podria provenir de Ilene Os, que significa muntanyes de la lluna.

Com heu pogut comprovar, no hi ha un origen clar i conegut del perquè del nom d’aquesta màgica serralada, i és que per tots és sabut que els Pirineus són terres màgiques que amaguen mites i llegendes de les nostres contrades, i com no podia ser menys la seva formació i el seu nom havia de formar també part d’un autèntic mite o llegenda. Perquè sens dubte i més que mai, el Pirineu és terra de llegendes.

Il·lustracions
Com suposo que és evident, no tenim il·lustracions que representin cap escena d’aquesta llegenda, tot i així, us porto tres imatges sobre els principals protagonistes d’aquesta història, per una banda Pirene i per l’altra Heracles, i com aquest venç a Gerió.

Els orígens de… LES FADES

14 març 2011
0

“Hi havia una vegada una viuda que tenia dues filles: l’una era amable i dolça, i la gran era com ella mateixa: desagradable i orgullosa. Tan poc li agradava la seva filla petita que l’obligava a treballar com una esclava, i cada dia l’enviava a recollir aigua d’una deu llunyà, dues vegades carregada amb un gran càntir.
Un bon dia es trobava a la font, i es va acostar a ella una pobra velleta que li va demanar sisplau si li podia donar aigua de la deu, i així ho va fer. La vella, que en realitat era una fada, va decidir atorgar-li per la seva amabilitat, un do: el de que cada vegada que parlés, de cada paraula de la seva boca en sortiria una flor o una pedra preciosa.
En arribar a casa i començar a parlar, la mare li va preguntar que què li havia passat, i en explicar-li-ho. La dona envià a la seva estimada filla gran a la font. Allà es trobà una senyora molt ben vestida, que era la mateixa fada d’abans que havia canviat el seu aspecte, i li demanà ala germana desagradable si li podia donar una mica d’aigua de la font. Aquesta s’hi va negar en pensar que no era la vella que estava esperant. I la fada li atorgà un do tan repulsiu com ella mateixa: cada vegada que parlés de la seva boca en sortirien gripaus i culebres.
En tornar a casa i explicar el que li havia passat, la ira de la mare va ser tan gran que la filla petita va haver de fugir corrents, es va poder amagar en un bosc proper, i allà es trobà amb el fill d’un rei que en veure-la i sentir-la explicar la seva història, sen va enamorar. Es van casar i van ser feliços per sempre més.
Pel que fa a la filla gran, va resultar tan terrible que fins i tot la seva pròpia mare, que tant l’estimava, la va acabar fent fora de casa, i va vagar durant molt temps pel bosc, fins que va acabar morint sola i abandonada en un racó.”

Aquesta és la història de “Les fades” (“Les Feés”) escrita per Charles Perrault el 1697 i recopilat en els seus contes de Fades de la Mare Oca. En anglès a aquesta versió de Charles Perrault també rebé el nom de “Diamants i gripaus”.
Correspon al tipus de conte classificat com a ATU 480, “la noia amable i la noia poc amable”, i de fet podem trobar molts altres contes similars pel que fa a la seva temàtica, fet que ens fa pensar que no es tracta d’un conte original de Perrault. De fet, és un conte tradicional europeu provinent de la tradició oral i del que se n’expliquen innombrables versions.
Podríem destacar-ne algunes d’elles, que són diferents pel que fa a la història però no al rerefons i fil argumental general, com per exemple:  El dotze mesos, Veritat i mentida, Els mesos o Els tres petits homenets al bosc.
Els dotze mesos és un conte de fades grec recopilat per Georgios A. Megues en els seus contes populars de Grècia, i també sota el mateix títol podem trobar la versió d’Eslovàquia, una versió preciosa que m’agradaria explicar-vos una micona: “Hi havia una nena que es deia Marushka que vivia amb la seva madrastra que la maltractava, i amb la seva germanastra que es deia Holena i era malcriada per la seva mare. L’una era preciosa i amable, i l’altra lletja i horrible. Aleshores la madrastra va decidir desfer-se d’una vegada per totes de Marushka i la va enviar al mes de gener a collir violetes a la part més alta de la muntanya.
Morta de fred buscant violetes, va veure una llum tènue i s’hi va acostar, al voltant hi havia asseguts 12 figures velles al voltant del foc, i un d’ells amb una llarga barba blanca, al que li va demanar violetes.
Aquest va cridar a Abril i li va donar les violetes, va poder tornar a casa. Després li van demanar maduixes salvatges, pomes… i la noia les aconseguia de la mateixa manera, però no en podia res.
La seva germanastra gelosa de que sempre tornés amb el que li demanaven, va decidir seguir les passes que la seva germanastra havia deixat en la neu i trobar el lloc secret d’on la jove treia tot el que li demanaven. Van anar la madrastra i la germanastre i van trobar al vell Gener, i li van contestar tan malament, que aquest va apagar al foc al voltant del qual seien, i les dues mai trobaren el camí de tornada a casa.
Marushka es va quedar amb la granja, va conèixer un jove encantador i s’hi va casar.”

Veritat i mentida és un conte noruec recopilat per Asbjørnsen and Moe en el segle XIX, i que parla de dos germans que es diuen com el nom del conte indica.
Els mesos és un conte de fades italià i de fet, és la primera versió escrita que se’n coneix, és la que podem trobar en el llibre Pentamerone de Giambatista Basile, gran recopilador de contes italià que va escriure aquesta obra entre el 1634 i el 1636.
“Aquesta història ens explica que hi ha dos germanes, l’una bona i l’altre no tant, una rica i l’altra pobra. I ens explica que la germana bona va a buscar fortuna pel món i es troba amb 12 joves que representen els dotze mesos de l’any, i la noia diu coses bones de cadascú dels mesos, i aquests com agraïment li atorguen el do de fer realitat els seus desitjos. En tornar a casa, la germana gelosa de la fortuna de la bona, li pregunta com ho ha fet, i aleshores li explica que s’ha trobat dotze joves al bosc, i la germana egoista i gelosa se n’hi va de cap. Però un cop allà, no tracta gaire bé als joves, i aquests la castiguen amb un fuet que la maltracta. Finalment, la germana bona es decideix a compartir la seva fortuna amb la que és més egoista.”

Finalment, Els tres petits homenets al bosc és la versió germànica de la història popularitzada pels famosos germans Grimm, que pertany a l’ATU 403B i inclou un passatge referent a la història que ens ocupa avui l’ATU 480.

Un conte amb un munt de versions però evidentment, sense un origen concret, i és que poder conèixer d’on vénen els contes de tota la vida, a vegades pot resultar força complicat. Cal però destacar el mèrit que va tenir Charles Perrault i Basile en fer-ne la seva versió, ja que així li van donar popularitat a aquesta història.

Cal destacar però, que totes aquestes versions tenen en comú aspectes que ens poden recordar a la Ventafocs, pel fet de que la jove bonica és maltractada no només per la seva madrastra sinó també per la seva germanastra,i que en ambdues històries es volen desfer d’ella a qualsevol preu, tot i que finalment acaben tenint, tant la Ventafocs com la protagonista de la història que avui ens ocupa, un final feliç.
El que coincideix també en totes les versions és la moralina de la història:”No oblideu ser bons i compassius amb la pobresa i la vellesa, ja que una bona acció provoca un plaer infinit i sempre és recompensada d’alguna manera”.

Il·lustracions
Us porto com sempre, les primeres imatges en blanc i negre d’aquesta bonica història. Arthur Rackhman, Jacomb Hood i Gustave Doré (1867) són alguns dels il·lustradors que es van atrevir amb les seves pròpies versions.

Ara també us porto algunes il·lustracions, ja en color del conte de “Les fades”. La gran majoria d’elles de Margaret Evans.

Ara us deixo amb il·lustracions provinents de les versions de la història “Els dotze mesos”.

Finalment, acabem amb aquest recull d’il·lustracions amb diverses portades, tan sota el títol de Les fades, com el de Gripaus i Diamants, com en Els mesos, o Els dotze mesos. Sigui com sigui versions d’una història amb el mateix rerefons.

Una darrera imatge és aquest segell en la que es veu reflectida una imatge del conte de Perrault.

Els orígens de… EL CAVALLER MILANY

28 febrer 2011
0

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys s’aixecava l’altiu i poderós castell de Milany, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i Osona. Un castell governat pel Cavaller de Milany, un cavaller fort, jove, valent. Era posseïdor d’una gran riquesa, tenia tot el que es podia desitjar: l’amor de les joves i dones de les contrades, salut, riquesa i poder… Bé, tot, potser no, i és que el Cavaller Milany era ambiciós de cap a peus, i un dia en veu alta va desitjar viure per sempre.
En el mateix instant que va pronunciar aquestes paraules, el dimoni se li va aparèixer al seu davant, i li va dir que si a canvi de la vida eterna, ell li entregaria l’ànima. El cavaller, en un inici va tenir certs dubtes, i és que tothom sap de ben cert que fer tractes amb el diable no és cosa bona. Però després s’ho va repensar una mica millor, i és que si mai es moria, tampoc mai li podria entregar la seva ànima al diable, i és que les ànimes el diable només se les emporta quan mora la gent. Així que el cavaller Milany va veure en aquell, un tracte segur.
El dimoni va agafar de la xemeneia una teia encesa i li va dir que la guardés com si fos un tresor, que l’amagués en un lloc secret del castell on li la pluja ni el foc la poguessin fer malbé i abans de desaparèixer li va dir: “tu seràs etern com aquesta teia!”.
El Cavaller Milany va tenir uns anys de felicitat absoluta, poder, vitalitat… però mica en mica es va anar fent vell, aleshores va pensar que el dimoni havia trencat el seu tracte, però després tot rumiant es va adonar que en el tracte no es parlava pas de ser jove per sempre, sinó de la vida eterna. Mica en mica van anar morint els seus amics, els seus germans, els seus fills, i fins i tot va veure morir als seus néts.
I és així com mica en mica es va anar quedant dia rere dia més apartat de la vida de luxes i privilegis que havia viscut, continuava aferrat al seu castell i jeia assegut en una cadira cada vegada més decrèpit. Aviat deixà de veure, de sentir, i fins i tot gairebé no podia caminar. El vell no menjava ni bevia, pensant que potser així la mort definitivament el vindria a buscar.
Era un moble més del castell, era tan antic que fins i tot la llengua que es parlava va anar canviant i ara ja ningú no entenia el que deia ni sabia qui era. Tan era així, que el van prendre per boig i el van acabar tancant a les golfes amb els trastos vells, i des d’allà continuava parlant i cridant en una llengua que ja ningú comprenia.
Un dia, dos viatgers que passaven per allí, van sentir les veus de l’home i es van acostar al castell i van preguntar si podien parlar amb el qui parlava en aquella llengua, llengua que a ells no els resultava estranya, i és que ells l’havien estudiat en els llibres. Era un llengua que es parlava fa molts segles.
Aleshores els estudiosos van parlar amb el vell que els hi va explicar que havien de tirar una teia que estava amagada en una de les parets del castell al foc. Així ho van fer i finalment el Cavaller de Milany va poder morir tranquil, i és que preferia que la seva ànima passés la resta de l’eternitat a l’infern que continuar vivint així.
I és per aquesta història, per la història d’aquest cavaller que diuen que va arribar a viure mil anys, que del seu castell i a ell mateix se’l va conèixer com el Cavaller de Milany.”

Aquesta és la llegenda catalana del Cavaller de Milany, llegenda que forma part de la tradició oral de les nostres contrades, i  de la que existeixen forces versions.

Aquesta que us he explicat és extreta del llibre La nit que la muntanya va baixar al Riu,, i el propi autor explica que li van explicar l’any 1991 en Joan, padrí de la Casa l’Hareter de Farrera dels Llops (Alt Urgell).
Però el primer que va tenir l’encert de recollir aquesta història provinent del folklore català fou Joan Amades que la va incloure en el seu llibre Les millors llegendes populars (1953).

En la versió d’Amades, però, hi ha alguns aspectes que canvien, l’un és el fet de que no és el dimoni el que li concedeix el do de la vida eterna, de fet és un pelegrí que demanava aixopluc al castell en una nit de tempesta i aleshores a aquest pelegrí li va manifestar el seu desig de poder viure mil anys, i el pelegrí es va aixecar i tot assenyalant un tronc encès de la llar de foc li va dir:
“Senyor, la vostra existència i l’existència d’aquest tronc estan lligades com ho estan la llum i el sol: si és de debò que voleu viure mil anys, amagueu-lo on no el puga trobar ningú, i així la vostra vida s’allargarà anys i més anys, i perdurarà a través dels segles i de les generacions.”

Un altre dels aspectes que canvia és el fet de que qui ajuda al cavaller a trobar finalment la seva mort, és un vell de gran saviesa que coneixia la llengua que parlava el cavaller.

Però d’on prové realment el nom del Castell de Milany, i és que diuen que és tan antic que ni els historiadors poden saber d’on prové el seu nom. Hi ha forces teories al respecte:
– Hi ha qui diu que ve del nom de Emilianus, del nom d’alguna propietari que es devia dir Emilià.
– Altres que prové de l’adjectiu d’origen grec melaneus, que volia dir negre, fent referència al color de la pedra utilitzada per a la seva construcció.

Però sens dubte, la gent dels pobles de les contrades no dubta en pensar i assegurar que el nom del seu castell, que actualment està pràcticament derruït i del que només en queden algunes runes, prové de la llegenda que us he explicat avui.

El tema utilitzat en aquest relat, el de la por a la mort i el desig de viure per sempre, és un tema recorrent en el folklore de molts països; i són múltiple les llegendes o històries conegudes en que s’ha pactat amb el dimoni a canvi de la vida eterna, pactes que en la majoria d’ocasions afavoreixen a en banyeta.

Imatge
Com no hi ha cap il·lustració d’aquesta fantàstica llegenda, us porto una fotografia de l’estat actual del castell.

Els orígens de… LA GATA BLANCA

21 febrer 2011
0

“Vet aquí una vegada un rei que tenia tres fills, i que volia deixar ja el seu reialme i el seu regnat a un d’ells. Per tal de poder-lo escollir, va demanar-los que els tres sortissin a buscar el bastó més bonic del món. Els dos germans grans que es barallaven constantment pel reialme van emprendre el seu camí. El petit, que tots li deien el Beneit, va dir que ell no en volia pas de reialmes, que ell es conformava amb un carro i un cavall. Passaren els dies, i quan va quedar molt poquet perquè tornessin els germans, el petit va decidir sortir a buscar el bastó per un camí diferent al iniciat pels altres dos germans. Cada vegada que arribava a un encreuament en el seu camí, deixava que fos el cavall el que escollís cap a quina banda anar. Fins que finalment va arribar a un castell custodiats per dos gats enormes que lluny d’atacar-lo li van donar la benvinguda. En entrar al Palau, va veure que tots els seus habitants eren gats, i aquests li van demanar que es quedés a passar la nit en el castell. El jove així ho va fer, però al matí següent estava d’allò més preocupa per si no tindria temps de trobar un bastó per al seu pare, i una gata blanca li va dir que es quedés tres dies amb ells i que aconseguiria el que desitjava. El beneit així ho va fer, i la gata blanca li va donar una nou que només podria obrir quan arribés a casa seva. Així ho va fer, i de la nou en sortí el bastó més bonic del món, més que el que havien portat els seus germans.
Tant va agradar el bastó al rei, que va decidir que el reialme era per al Beneit, els dos germans grans van començar a enrabiar-se i a discutir, i el pobre beneit va dir que ell no volia pas el reialme que es conformava amb el carro i el cavall. El rei, en veure que no trobava hereu, va imposar als seus fills una segona proba: portar el vel de núvia més bonic de tot l’univers, i en beneit va fer el mateix que l’altra vegada i va tornar a parar al castell dels gats, i la gata blanca després de tres dies li va donar un cofre de fusta. En tornar al castell, i obrir-lo, hi havia el vel més preciós de l’univers. Però de nou, va passar com l’altra vegada, i el Rei va imposar la tercera i definitiva proba.
Aquesta vegada, cadascú dels seus fills havien de tornar amb la promesa de més bellesa del món, i de nou amb el seu cavall i el seu carro, en Beneit va marxar uns dies més tard que els seus germans fins anar a parar al castell dels gats, on s’hi va quedar tres dies i una nit més. La darrera nit, va començar a haver-hi uns cops de vent molt i molt forts, tant que semblava que el castell s’hagués d’esbocinar. Quan va sortir de la seva cambra, en beneit va veure com tots els habitants del castell s’havien convertit en persones, i la gata blanca, en una princesa de pell fina i cabells negres. La princesa li va fer un petó i li va demanar si es volia casar amb ell. En Beneit va acceptar i una carrossa d’or els va portar fins al castell del seu pare, que definitivament li entregà el reialme. Però en Beneit, com era tan bo, va dividir-lo en dues parts iguals i els hi va donar als seus germans, va marxar al castell dels gats, es va casar amb la seva princesa i van ser feliços per sempre més.”
Aquest és el conte de “La gata blanca”, un conte popularitzat per la francesa Madame D’Aulnoy escrita l’any 1698, és per això que al tractar-se de la versió escrita més antiga coneguda fins ara, que es diu que es tracta d’una història amb un probable origen francès.
Cal dir però, que hi ha una versió alemanya força popular, té el títol de “Puddocky”, també els famosos Germans Grimm en van recopilar una sota el títol “Cirera”. Cal dir que en aquesta versió es barregen en certa manera dos relats. Per una banda, el de la Rapunzel, i per altre el de la Princesa granota.
“I és que la història ens explica, que la reina per fer feliç a la seva filla, a la que li agraden molt les coreres, les roba del jardí d’una bruixa que se l’emporta i la tanca en una torre. Allà la veuen tres prínceps que s’enamoren d’ella i es barallen per aconseguir robar-li el cor. La bruixa la transforma en granota i aquesta resta condemnada a passar-se la vida així.
Els tres prínceps surten a la recerca de l’acompliment d’algunes probes que els hi demana el seu pare per a poder ser els hereus de la corona, i finalment, amb l’ajuda de la granoteta, el fill petit acompleix totes les probes i aquesta es transforma de nou en princesa, i el jove la reconeix com la princesa de la torre i s’hi casa sense dubtar-ho.”
Com podeu veure la història explicada pels germans Grimm barreja dos temàtiques o tipologies de contes, per una banda la de “Jove tancada en una torre”, que correspon a la part de la Rapunzel, a l’ATU 310; i per altra banda al motiu “La princesa convertida en un animal”, correponent al l’ATU 402.
I és que de fet, la història que avui ens ocupa, la de la Gata Blanca, és l’ATU 402, i la princesa convertida en un animal, pot ser tant una granota (com en el conte de La princesa Granota o de “Cirera” dels Germans Grimm), una rata o un ratolí, o un gat (com en la versió que avui ens ocupa). Però sigui com sigui, aquests relats tenen una sèrie d’elements comuns que els fan característics:
– El protagonista de la història sempre és el menor dels tres fills d’un rei que han d’acomplir una sèrie de probes que sempre supera el petit.
– La protagonista és una princesa encantada per algún ésser maligne i convertida en un animal.
– El protagonista és ajudat per l’animal encantat que acaba tenint una funció de vital importància per al desencadenament del final de la trama.
– Finalment l’animal, sempre es converteix amb la bonica i jove princesa amb la que s’acaba casant el germà petit.
Cal dir, que d’aquesta mateixa història, de la Princesa convertida en gata, només a França en podem trobar 39 versions diferents, totes elles influenciades evidentment per la gran divulgació que va tenir el relat de Madame D’Aulnoy. En la resta de països, cal dir, que en la majoria és una granota l’animal encantat, i és una característica pròpiament francesa el fet de que sigui una gata. Però n’hi forces elements diferents en cadascuna d’elles. En algunes la princesa gata es desencanta quan li demana al príncep que li talli al cap (igual que passa amb el conte de El príncep granota), en d’altres versions se’ns explica que la causa de l’encanteri de la gata és que una bruixa quan era petita, la va tancar en una torre per castigar a la seva mare que li havia robat uns fruits dels seu bosc (Rapunzel), en d’altres ens diu que l’havia encantat un ésser malèfic com un bruixot o el propi diable però sense explicar el perquè…
Aquest conte s’ha estès arreu: Europa, Àsia Occidental (Turquia, Armènia) i l’Àfrica del Nord. I se sap que algunes de les versions que podem escoltar al Pròxim Orient i Àfrica del Nord es tan estretament emparentades amb un dels relats que forma part del recull de les 1001 nits: Pari-Banu.
Orígens però força diferents per a un mateix relat, en alguns casos molt adornat literàriament per Madame D’Aulnoy, altres que diuen que pot provenir dels relats de les 1001 nits, altres que pot ser un relat Lituà, altres alemany… Sigui com sigui, una història fantàstica i preciosa.

Il·lustracions
Avui comencem per unes il·lustracions d’una edició francesa de la història il·lustrada per la Lola Anglada.

Ara us porto algunes il·lustracions d’aquesta magnífica història.

Per acabar, portades d’aquesta història, algunes en anglès i altres en francès.

Els orígens de… LA SERP AGRAÏDA

14 febrer 2011
0

“Vet aquí una vegada una nena que es deia Nora, vivia en una casa de pagès amb els seus pares que tenien un hort, unes quantes gallines i alguns porcs. La veritat és que no tenien gaires diners, i és que els soldats del Rei cada vegada que passaven per les seves terres, els hi prenien la collita o el bestiar.
Doncs bé, la Nora era una nena amb una afició d’allò més estranya, i és que li encantaven les bestioles menudes: marietes, llangardaixos, salamandres, cucs, cucs de seda… Els portava en una capsa o un bol, i els alimentava, els hi donava mosques i mosquits als llangardaixos, engrunes de pa, fulles de morera… i quan els havia tingut alguns dies, els tornava a alliberar i els seguis fins que s’amagaven en algun cau o els perdia de vista.
Un bon dia, va trobar a la vora de l’hort una serp molt petita, era preciosa: era d’un color verd tirant a blau, amb taques quadrades fosques, i semblava que portava un collaret groc vorejat de negre al voltant del coll. Tant li va agradar que la Nora no se’n va poder estar d’agafar-la i endur-se-la a casa. Tot i que sabia que si els seus pares la descobrien s’enfadarien molt, i és que les serps poden ser perilloses i podien posar en perill al bestiar.
Així, que la Nora es va decidir a amagar-la ben amagada, i la va posar dins d’una bóta vella foradada que hi havia a la pallissa. I dia rere dia, la va anar alimentant de llet.
I és que a la Nora, no li agradava gens la llet, i sa mare li va començar a estranyar que se la begués amb tanta facilitat. Així que sospitava que alguna en portava de cap, i va anar a la pallissa per buscar a veure que amagava la seva filla. En veure la bóta, va pensar que el seu marit era una mica desastre i que no l’havia deixat ben posada, però quina va ser la seva sorpresa quan en moure-la, en va sortir una serp enorme, que desprenia un líquid verd i pudent.
Mare meva, sí que es va espantar la mare de la Nora que va començar a cridar com una boja… I el pare i la Nora van córrer cap a la pallissa, on es van trobar a la serp ensenyant les dents, espantada i amb actitud defensiva. El pare es va disposar a matar-la d’un cop de falç però la Nora li ho va impedir, i li va explicar que l’havia estat cuidant durant un temps.
La serp no podia continuar vivint a la pallissa, i la Nora es va decidir a portar-la amb el carretó fins a la vora del riu. De camí, la Nora plorava i plorava de tristesa per haver d’abandonar la seva serp, que s’havia convertit en una autèntica amiga a la seva sort. Però aleshores, va passar quelcom diferent, i és que la serp va parlar i li va dir que no plorés més, que ella l’havia ajudat i cuida’t molt, i que se l’estimava, i per això n’estava tan agraïda, que de cada llàgrima que havia derramat en aquell trajecte, es convertiria en una fina perla, i quan es pentinés els cabells, els que li caiguessin, es transformarien en cabells d’or.
La Nora va agrair a la serp el do que li havia donat, i des d’aleshores mai més a casa seva van tornar a passar gana ni misèries.
Amb els anys, la fortuna de la família va ser coneguda arreu i fins i tot va arribar a les orelles del fill del rei, que era un enamorat de les bestioles, igual que la Nora. El príncep es va apropar un dia a casa de la Nora i en veure-la es va adonar que s’entendrien a la perfecció i que l’estimaria per sempre més. Es van casar i van anar a viure al castell, envoltats d’animalons de totes les maneres. Però tot i així, la Nora tornava, de tant en tant, al lloc on havia deixat la serp, però mai més la va tornar a veure.”

Aquest és el relat de “La serp agraïda” o “La carbonera que va ésser reina”, un conte popular del folklore espanyol, però de molta tradició a les nostres contrades. I és que la versió catalana de la història fou recopilada per Amades sota el títol de “El cabellet ros”, i per M.Antoni Alcover la versió mallorquina de la història  com a “Na filet d’or”, i Maspons, també mallorquí, sota el títol “La serpeta”.

Cal destacar però, que també en trobem versions castellanes sota altres títols. Així per exemple pot rebre els següents noms:
– La Muchacha que soltaba diamantes de la cabeza y las manos, provinent de Càdiz
– María y la culebra d’Albacete
– La Culebrita de Ciudad Real, León, Extremadura
Sens dubte una de les versions que també s’han popularitzat d’aquesta història és l’andalusa, que ens explica més o menys això:

“Aquesta és la història d’una nena molt pobre que un dia, mentre anava a buscar llenya per a la seva àvia es va trobar una petita culebra, que va decidir amagar dins d’una olla i criar-la. La culebra anà creixent dia rere dia fins que ja n va caber en l’olla, i la pròpia serp li digué a la nena, que era hora de marxar que tornaria al prat, però que abans, li fiqués les mans a dins de la boca. Un cop fet això, la serp li va demanar que hi fiqués també el cap. La nena, es va espantar una mica però ho va fer. La serp li explicà que a partir d’aleshores, de cada cabell que li caigués del cap en fes una bola, i que es convertiria en una pilota d’or. I que cada vegada que es rentés les mans de l’escuma del sabó utilitzat es transformaria en or.
Dit això, la serp va marxar al prat, i cada dia la nena hi anava a jugar una estona. Però un bon dia, uns lladres envejosos de la fortuna de la nena, la van voler matar, i la serp va interferir ajudant-la i d’un cop de cua matant als lladres.”

Com heu pogut veure, hi ha molt elements comuns a la història catalana que us he explicat en un inici, i és que de fet, ambdues parteixen de la mateixa base, i tipologia de conte, aquesta vegada corresponent a AARNE-THOMPSON, n.° 533, sota la temàtica “La serp que ajuda”, i també pot correspondre al tipus 890A.

De fet, és força estrany que una serp sigui un personatge positiu, i és que en molts contes i rondalles, les serps acostumen a ser l’animal antagonista que segresta princeses, lluita contra l’heroi o s’alimenta de vides humanes. Aquesta vegada però, la serp és bona i ajuda a la nostra protagonista canviant la seva vida i el seu futur.

Els orígens de… QUI POSA EL CASCAVELL AL GAT?

7 febrer 2011
1

“Vet aquí una vegada, que un cop a l’any es reunien les rates  d’arreu i xerraven sobre les seves preocupacions i el món de les rates. I és que aquesta vegada el motiu de la reunió era d’allò més important: l’amenaça dels gats.
Tots els ratolins estaven tips de morir en mans d’aquests felins detestables que abans de menjar-se’ls, jugaven amb ells, els agafaven de la cua i els hi feien passar autèntics suplicis.
Discutien i discutien i ningú semblava trobar la solució, fins que una rata es va enfilar a l’estrada i va explicar la solució que havia trobat: posar-li un cascavell a cada gat.
Quina idea més fantàstica! Com no se’ls havia ocorregut abans? Van decidir que així ho farien, però hi havia un petit problema: Qui seria la rata prou valenta com per posar-li el cascavell al gat?
Ningú es va oferir pas voluntari i van continuar discutint i discutint fins que finalment es van adonar que els gats continuarien menjant-se a les rates, i que poc podien fer al respecte.”

Aquesta és la faula “Qui posa el cascavell al gat?”, una faula atribuïda al gran faulista Isop i que va viure al segle VII aC.

De fet, però d’aquesta faula s’expliquen moltes versions diferents, però totes elles amb el mateix significat, una d’elles i potser la més popular ens explica que són un grup de rates d’una mateixa comunitat les que es reuneixen per tal de posar fi als perills que suposa per elles el gat que viu a la casa en la que elles s’amaguen. De totes maneres, el final és el mateix, i és que ningú s’atreveix a posar-li el cascavell al gat.

A posterior del gran faulista grec per excel·lència, se n’han escrit innombrables versions. Algunes versions força antigues són les escrites en vers per Babrius (faulista gres que va viure probablement al segle III aC) o Aphtonius, faulista grec de la segona meitat del segle IV aC, i que va fer un recull de faules que va gaudir de molta popularitat a Alemanya fins al segle XVII.
Altres versions en prosa foren les de Adémar de Chabannes, un monjo del segle XI que va compilar una sèrie d’històries i faules ; i Odo of Cheriton del segle XIII.
Planudes en el segle XIV també en va fer una versió en prosa en un recull de faules protagonitzades bàsicament per animals molt curtes i amb una moralina molt clara; i posteriorment es van fer  populars gràcies al faulista francès Jean de la Fontaine.

Pel que fa al nom d’aquesta faula, també hi ha nombroses variants The bell and the cat (La campaneta i el gat), Belling the cat (Posant-li la campaneta al gat), The Mice (Els ratolins), The Mice in council (Els ratolins en el consell). De fet, sigui com sigui es tracta d’una faula molt popular, i de la que se n’ha extret l’expressió popular o frase feta: “Qui posa el cascavell al gat?”, que vol dir alguna cosa així com realitzar una tasca molt difícil o fins i tot impossible.

Il·lustracions
Per començar us porto algunes il·lustracions en blanc i negre d’aquesta simpàtica reunió de ratolins.

Ara, us porto algunes il·lustracions en color, algunes de molt simpàtiques, altres de més serioses, però totes elles amb un denominador comú: els ratolins.

I per acabar us deixo amb dues portades d’aquesta bonica història.

Els orígens de… EL PEIX NICOLAU

31 gener 2011
1

“Vet aquí una vegada en Nicolau, que era un jove noi que vivia en un poblet de pescadors. Era un enamorat del mar, de l’aigua, dels peixos… i tot el dia el podies trobar a l’aigua, només en sortia per menjar i dormir. Li encantava recollir pedres de cristall verd de la platja i del mar i guardar-les en un pot, tot  mirant-se-les i remirant-se-les. La seva mare ja n’estava ben tipa de tot plegat, i un bon dia va dir “Tanta aigua, tanta aigua, et convertiràs en un peix!”.
I dit això, en la vida d’en Nicolau varen començar a passar coses d’allò més estranyes. I és que al matí següent es desperta amb els dits dels peus més aixafats, després li va sortir una filera d’escames en una cama, al dia següent els peus se li van anar enganxant… fins que un matí es va despertar amb mig cos de peix.
Mare meva, quina desgràcia més gran! El Nicolau no es podia moure, i els seus pares li van habilitar una banyera perquè estigués en remull, des d’allà, a través d’una finestra en Nicolau veia el seu estimat mar. I dia rere dia anava emmalaltint, fins que els seus pares tips de veure’l així van decidir portar-lo al mar.
Va nedar per tots els racons pels que acostumava a fer-ho, però questa vegada ho feia molt més ràpid, i es va adonar que volia passar la resta de la seva vida descobrint les belleses i misteris que els mars i oceans d’arreu del món li podien oferir. Va ser així, com es va decidir a explicar-los-ho als seus pares, que finalment el van comprendre i se’n van acomiadar.
En Nicolau nedava i nedava i vivia en coves i grutes, i després d’haver descobert molts secrets marins, es va adonar que quedava un racó que encara no havia descobert: era la platja més profunda i perillosa del món, una platja misteriosa que tots els mariners i pescadors temien, i a la que no gosaven d’endinsar-se. I és que segons diuen en aquesta platja hi ha un xuclador  que engoleix qualsevol vaixell que s’hi acosta.
En Nicolau s’hi va acostar amb uns mariners que li deien que no s’hi endinsés, i ell va dir que si en tres dies no tornava probablement hauria mort. Espera que esperaràs, però mai més no van tornar a veure el Nicolau. Hi ha qui diu que va morir en el misteriós xuclador, en canvi hi ha d’altres que asseguren que encara deu rondar per mars i oceans d’arreu del món descobrint els seus secrets.
Diu la llegenda, que al mes de març es deixa veure i saluda als viatgers dels vaixells, i que fins i tot quan la mar està encalmada surt a explicar les llegendes i els secrets marins que ha recopilat durant tants i tants anys.
Altres mariners en canvi, temen trobar-se amb el peix Nicolau, i és que segons diuen si et mira amb els seus ulls vermells (deguts a la salabror del mar) se’t poden tornar els cabells blancs. Hi ha mariners que diuen que té la propietat de convocar grans tempestes que poden fer perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pogut pescar res de res.
Passen els anys i la història d’en Nicolau continua sentint-se, i és que vés a saber, potser encara ara està nedant i vivint en un palau de cristalls verds al fons del mar.”

Aquesta és la llegenda o història del Peix Nicolau, un personatge característic de la mitologia catalana, del qual en podríem dir que el seu probable origen és a les Balers. Aquesta afirmació és possible, ja que a Mallorca és una llegenda molt estesa de la qual podem trobar versions molt similars a Manacor, Puigpunyent i Pollença, totes elles recollides per Antoni M. Alcover, folklorista illenc que va recopilar les principals rondalles mallorquines en el seu llibre Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó editat en 22 volums l’any 1896. Cal dir però, que totes les rondalles transcrites per Alcover van passar en certa manera una espècies de censura moral per la seva condició de clergue. És per això, que Josep Antoni Grimalt des de l’any 1996 està publicant l’edició crítica de l’Aplec, tenint en compte les llibretes on Alcover va anotar els relats orals de la gent que li explicava les rondalles i les diferents edicions que se n’han fet.

De fet, l’origen mallorquí de la història sembla força clar, i segons diuen és un conte o una història que va sorgir de la necessitat d’allunyar als nens i joves d’una platja mallorquina que es considerava perillosa, la platja del Saluet, entre Santa Margalida i Artà.

Del personatge d’en Peix Nicolau, en podem dir moltes coses, i és que hi ha qui diu que trobar-te’l al mar és símbol de mal presagis i que és temut i temible per a tots, fins i tot en certa manera el Peix Nicolau és considerat el Rei de les Aigües, capaç de generar tempestes, fer naufragar vaixells… Una espècie de Neptú (en la mitologia romana) o Posidó (en la grega), de fet s’assembla més potser el nostre Peix Nicolau al fill de Posidó, Tritó, que era meitat home i meitat peix.

Hi ha altres històries entorn del Peix Nicolau, en la que també és conegut com el Follet Nicolau, de fet d’ell es diu que és entremaliat i que es diverteix trencant les amarres dels vaixells dels pescadors, desenganxant les àncores… i és que en certa manera, al pobre Nicolau se li atorguen totes les desgràcies que puguin passar als vaixells de mariners i pescadors d’arreu.

Sigui com sigui una bonica i nostrada llegenda que un inici va començar com una història par mantenir a la canalla allunyada de cert indret i que s’ha convertit en un autèntic mite mallorquí.

Il·lustracions
És força complicat trobar alguna il·lustració d’aquest fantàstic personatge de la mitologia de les nostres contrades, però us porto una imatge extreta del llibre Contes Catalans retrobats, i després una figura en la que també apareix aquest personatge.

Els orígens de… EL REI DE LES AIGÜES

24 gener 2011
0

“Vet aquí una vegada que un llenyataire anava pel bosc tot distret, i se li va caure la seva destral de ferro al riu. Aleshores, el Rei de les aigües va aparèixer i li va preguntar el que li passava. El llenyataire li va dir que se li havia caigut la destral al riu, i el Rei de les Aigües, en va treure una destral d’or, però l’honest llenyataire va dir que o era pas seva. El Rei de les aigües va treure aleshores una de plata, però el llenyataire de nou va dir que no era seva.
Finalment de l’aigua en va treure la de ferro, la seva. I el llenyataire sense dubtar-ho un moment va dir: “Aquesta sí que és la meva!”. Content de recuperar la seva destral, el Rei de les Aigües, com a regal per la seva sinceritat li va regalar les altres dues destrals i el llenyataire va tornar a casa.
Però de camí, es va trobar amb un camperol i el llenyataire li va explicar el que li havia passat. Tot decidit, aquest va agafar la seva destral, va anar cap al riu i la va deixar caure, i de cop començà a plorar. El Rei de les aigües en va sortir i li va preguntar què li passava. El camperol li explicà, i aleshores el Rei de les aigües li va treure la destral d’or, i li va preguntar si era seva. I aquesta vegada, el camperol, molt menys honest que el llenyataire va dir que efectivament era la seva. Però per mentider, el Rei de les Aigües no li va donar ni la destral d’or, ni la de plata ni la de ferro. I es va quedar amb les mans buides.”
Aquesta és la faula del Rei de les Aigües, una faula d’Isop, el faulista grec més important de tots els temps que en va escriure aquesta versió al segle VII aC.
Cal destacar però, que a posterior se n’han fet innombrables versions, una de les més importants fou la publicada per François Rabelais en la seva obra La vida de Gargantua i Pantagruel. Es tracta d’una sèrie de sis novel•les escrites al segle XVI, protagonitzades per dos gegants, el pare i el seu fill i les seves aventures. Unes aventures que inclouen diverses faules amb la seva moralina, i que totes elles estan escrites des d’un punt de vista força satíric. És aquesta versió que rep un  nom diferent, i és que en aquest llibre, el relat rep el nom de “El llenyataire honest”.
Aquesta versió és així:
“El llenyataire perd la destral en un estany, i nit i dia va estar pregant a Zeus que sisplau li tornés la seva destral. Cansat de sentir-lo, Zeus va enviar a Hermes (el missatger dels Déus) a trobar-li i portar-li la destral, però abans de donar-li la seva, primer hauria d’ensenyar-li una destral d’or, i si l’acceptava com a pròpia, li hauria de tallar el cap. Dit i fet, Hermes així ho va fer i el llenyataire no va acceptar la destral d’or, i no només va salvar la vida, sinó que a més a més, per no haver-la de carregar de nou, Hermes li va regalar, a part de retornar-li la seva.
Un cop torna a casa, explica a tothom com els Déus li han tornat la seva destral, a més de regalar-li la d’or, i són molts els llenyataires que van anar i van perdre el cap.”
A posterior a aquesta versió, se n’han fet algunes més, una de les més populars fou l’escrita pel faulista francès Jean de La Fontaine durant el segle XVII sota el títol “Mercuri i els llenyataires”, Mercuri és el que en la mitologia romana, feia la funció de missatger, igual que Hermes en la grega. Versió en la qual, no se’ls hi talla al cap als que ho intenten, només són colpejats al cap amb la destral.
Hi ha altres versions, en les que el Rei de les Aigües és una sirena o fins i tot un àngel enviat per Déu.
Història amb forces noms: “El Rei de les aigües”, “El llenyataire honest”, “Mercuri i els llenyataires” o “La destral d’or”, però totes elles amb un mateix rerefons i moralina, i és que “Qui tot ho vol, tot ho perd”.

Il·lustracions
Tot i no ser una història gaire popular, he pogut trobar algunes il·lustracions.

I per acabar, us deixo amb una versió de l’il·lustrador català Isaac Bosch.

Els orígens de… EL PESCALLUNES

17 gener 2011
0

“Vet aquí una vegada quatre xicots que treballaven en el molí de Can Torner. Una nit d’estiu en que tornaven de gresca, el cel era clar, i ple d’estels. Tot just estaven passant pel costat d’un gorg al costat del riu Gerd que un dels nois es va quedar bocabadat.
I és que la lluna havia caigut del cel i estava quieta i palplantada al bell mig de les aigües del riu. Mare meva! Com era possible? Els hi ho va dir als seus companys, i tots quatre es van decidir a afanyar-se i marxar corrents cap a Can Torner a agafar un cove de vímet i una corda amb el que poder subjectar el cove per poder agafar la lluna.
Corre que correràs, ja veus als quatre galifardeus, dos lligant el cove al tronc d’un arbre i els altres dos, agafant-lo i endinsant-se fins al bell mig del riu. Just quan hi eren a dins, van encerclar la lluna amb el cove i cada vegada que provaven de treure el cove, la lluna s’esmunyia.
En un dels intents, van estirar tan fort que la corda es va trencar, els dos nois que estaven fora van caure de cul al terra i als altres dos se’ls endugué la corrent fins que els deixà a la riba panxa enlaire, i aleshores van adonar-se de que la lluna estava al cel. I van pensar, que havien estat ells els que l’havien feta pujar ben amunt llençant-la amb el cove.
Mentrestant, a l’altra banda del riu, els veïns del poble al sentir tan xivarri havien sortit a veure l’espectacle tan ridícul que estaven protagonitzant els quatre nois, i és que quan van explicar-los als nois que l’únic que hi havia a l’aigua era el reflex de la lluna, aquests van marxar vermells i avergonyits cap a casa a dormir, tot pensant que havien fet el ridícul més gran de la seva vida, i és que aquell dia la gent del poble els hi va dir entre riotes i rialles:
“Ha, ha, ha… sou uns pescallunes!”. I des d’aquell dia es van convertir en els pescallunes del poble i dels pobles i ciutats veïnes, entre els quals va córrer l’anècdota dels quatre nois que intentaren pescar la lluna.”

Aquesta és la llegenda del Pescallunes, una llegenda molt nostrada que tothom atribueix als habitants de Torelló, i és que segons diuen eren uns jove d’allà els que van protagonitzar ara fa molts i molts anys aquesta entranyable història.
De fet en la versió de Torelló escrita per l’escriptor, fotògraf i cronista del poble, Ramon Vinyeta, el protagonista de la gesta és un sol torollenc, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta que tornava pel costat del riu a l’alçada del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del riu Ges, i que és un xicot d’un poble veí el que observa l’escena divertit, i que diu: “ Si és que els torollencs sou uns pescallunes!”.

I des d’aleshores que Pescallunes s’ha convertit en un gentilici simpàtic per a la gent de Torelló, entenent els pescallunes com a aquelles persones que són il·lusionades, ingènues, optimistes, benhumorades i sentimentals. I és des d’aleshores que la lluna s’ha convertit en un dels elements característics del poble, un dels seus símbols, un dels símbols en el Carnaval de Terra Endins, un dels carnavals més importants de la zona.

Aquesta història, però és una història, que no només s’escolta a Torelló, sinó que arreu de Catalunya, sempre hi ha algú que explica la història d’un vailet que va voler pescar la lluna en una nit clara d’estiu al riu del costat. I és la gràcia d’aquest tipus d’històries, i és que hom les adapta a la seva geografia i cultura.

De fet, podem trobar que a Sant Feliu de Pallerols també s’atorguen l’origen d’aquesta llegenda, i és que segons diuen a ells també els anomenen Pescallunes perquè en una nit clara un Sant Feliuenc també va voler pescar la lluna en un cove, de fet, és per a ells tan important aquesta llegenda que a la vora del riu Brugent hi ha una escultura en homenatge als Pescallunes.

I és que sigui a Torelló, Gualba o Sant Feliu de Pallerols, tots som una mica pescallunes, i és que tots hem somiat alguna vegada o altra en poder atrapar la lluna.

Il·lustracions
Més que il·lustracions, el que us porto avui entorn al Pescallunes són mostres curioses de que es tracta d’un conte del que diversos pobles han agafat la lluna com a imatge, és l’exemple del Logo dels Carnavals de Terra Endins de Torelló, o del club d’atletisme els Pescallunes de Sant Feliu de Pallerols.

És precisament a la vora del riu Brugent a Sant Feliu de Pallerrols on podem trobar una escultura dedicada als Pescallunes.

Per acabar us deixo amb un quadre d’en Gabí Boixader que representa a uns torellonencs pescant la lluna al riu Ges.

Us deixo per acabar un vídeo del programa de tv3 “Divendres”, on l’Espartac explica aquesta bonica llegenda a uns nens de Torrelló.

http://www.tv3.cat/videos/2701190

Els orígens de… CONTE DE NADAL

20 desembre 2010
0

“El protagonista d’aquesta historia és Ebenezer Scrooge, una persona molt avara i garrepa que mai celebra el Nadal. És cobdiciós i addicte al treball, i no li importa ningú; ni tan sols el seu empleat Bob Cratchit.
Uns dies abans de Nadal, el Senyor Scrooge rep la visita d’un misteriós esperit que resulta ser  el del seu millor amic i soci, mort set anys abans: Jacob Marley. Aquest en vida era molt cobdiciós, gairebé tant com el senyor Scrooge, i és per això que ve a avisar al Senyor Scrooge que quan mori la cadena que haurà d’arrossegar durant tota l’eternitat, serà molt més llarga que la seva degut a la seva cobdícia infinita.
El Senyor Scrooge però no se’l creu gaire, i passen els dies. Fins que una nit apareix a la cambra del Senyor Scrooge els tres esperits que li havia anunciat el fantasma del seu millor amic que vindrien.
L’esperit del passat transporta al senyor Scrooge al seu passar, a la seva infància i adolescència plenes de melancolia i a la seva fixació amb els diners i l’afany per enriquir-se.
L’esperit del present el porta a veure el Nadal del pobre Bob i la seva família, que tot i la seva pobresa i la malaltia del seu fill, en Tim; celebren el Nadal. És aquest esperit el que el portarà també a veure el Nadal que celebra el seu nebot Fred, i li mostrarà la realitat de dos infants que viuen al carrer passant gana i fred.
L’esperit del futur, mut i de caràcter ombrívol, li mostra el que més turmentarà al Senyor Scrooge, el destí dels avars com ell: la seva casa saquejada pels pobres, el mal record de tots els seus amics i la seva pròpia tomba a la que ningú visita mai. També li mostra la tomba d’en Tim ,el fill del seu empleat. Horroritzat el Senyor Scrooge promet a l’esperit del futur que canviarà, i que si hi ha alguna opció de canviar el seu destí.
Al final l’avar Scrooge desperta del seu propi malson i es converteix en un home bo i generós.
De manera que quan finalment és el dia de Nadal, el senyor Scrooge envia un pavo al seu empleat i la seva família, surt al carrer tot desitjant un bon Nadal a tots aquells amb els que es va trobant i celebra el Nadal amb el seu nebot. Pel que fa a en Cratchit i la malaltia del seu fill, els ajuda i finalment en Tim s’acaba curant.”

Coneguda sota el títol de “Conte de Nadal” o “Cançó de Nadal” (sota el títol original de Christmas Carol), l’escriptor britànic Charles Dickens va escriure aquesta novel·la l’any 1843.
Una novel·la que ha arribat als nostres dies com un dels contes o històries principals escrites durant aquestes festes nadalenques. Obra en la que Dickens es va inspirar en la realitat denigrant que es vivia en el Regne Unit durant la revolució industrial al segle XIX: el maltractament dels nens i joves que treballaven i estudiaven en les condicions més cruels en la societat proletària.
En la part literària, hi ha qui diu que Dickens es va inspirar en una obra seva escrita amb anterioritat el 1839 sota el títol de: “Els papers pòstums del Club Pickwick”.
L’acceptació que va tenir aquesta novel·la fou molt important, ja en el primer moment de la seva  publicació, fet que va fer que tingués gran divulgació no només en el seu país d’origen sinó a la resta del món.  Foren tants els elogis i cartes de suport que va rebre l’autor que va aconseguir reviure els Nadals al Regne Unit prohibits en temps d’Oliver Cromwell.
És tanta la popularitat d’aquesta obra que des de la segona meitat del segle XX se n’han fet moltíssimes versions i adaptacions en dibuixos animats, pel·lícules, ràdio i televisió.
La primera de les versions cinematogràfiques que es va fer d’aquesta història fou en cinema mut el 1901, però la pel·lícula muda més popular d’aquesta obra amb uns bons efectes especials per al moment en que fou rodada va ser una que es va estrenar l’any 1910.
La primera pel·lícula parlada entorn aquesta història fou de l’any 1928. Des d’aleshores se n’han fet moltíssimes versions cinematogràfiques de la història, algunes més serioses, altres en clau de comèdia.
També s’han fet alguns musicals, i l’any 1983 es va estrenar una de les versions per a infants que ha fet més popular aquesta història entre els més menuts: “Una Navidad con Mickey” de Disney, en el que el paper de Scrooge és interpretat pel Tio Gilito. I és que de fet el nom original en anglès del Tio Gilito el deu al propi Mr Scrooge, i és que el seu nom original és Scrooge McDuck. I és que ambdós personatges comparteixen característiques molt similars: cobdícia, acumulació de riqueses, rondinaires…  I és per això que quan Disney es va decidir a fer la seva pròpia versió del Conte de Nadal d’en Dickens, era impossible que pensés en un altre personatge per protagonitzar-lo.
L’any 1992 es va fer una versió protagonitzada pels Muppets (Teleñecos) sota el títol de “Los Teleñecos en cuentos de Navidad”.
La darrera versió d’aquesta història fou la estrenada l’any 2009 i protagonitzada per en Jim Carrey que realitza diversos papers, en format 3D.
Sigui com sigui són moltíssimes les versions fetes i en totes elles, la interpretació dels diferents personatges és força diferent, però totes elles tenen un denominador comú, s’han basat o inspirat en l’obra de Dickens que s’ha convertit en tot un clàssic no només de la literatura universal, sinó també de la literatura infantil.

Il·lustracions
Comencem com sempre amb les il·lustracions en blanc i negre d’aquesta preciosa història.


En color però de caire força clàssic són les que us porto a continuació.

Ara us deixo amb algunes portades en anglès d’aquesta fantàstica història.

Algunes en francès i castellà.

En català tenim forces versions, fins i tot les Tres Bessones s’han atrevit a formar part d’aquesta bonica història.

Per acabar us porto algun cartell d’alguna pel·lícula o obra de teatre del Conte de Nadal, i el vídeo del curt animat de Disney.