Els orígens de… LA DAMA BLANCA D’AUVINYÀ

21 juny 2010
0

“Diu la llegenda, que hi havia una vegada, fa molts i molts anys, l’antic Senyor  d’Auvinyà. Vivia en una torre que s’aixecava al capdamunt d’un turó a la banda esquerra de la Valira, entre Sant Julià de Lòria i la frontera de la Farga de Moles. Des d’allà, podia vigilar a tot el que volgués entrar a Andorra pel camí de la Seu, i el que ho feia amb no gaire bones intencions, el feia fora. Però vet aquí que el senyor va morir, i va deixar la seva única filla com a guardiana, una noia que mai es va casar i que els andorrans coneixien com la Dama Blanca d’Auvinyà, o Senyoreta d’Auvinyà. En deien blanca, perquè sempre solia vestir una túnica d’aquest color. De dia, vigilava des de la torre, i ala nit, anava amunt i avall des de l’ermita de Sant Romà fins al riu Valira.
No s’arronsava davant de cap viatger amb males intencions, i de fet, diuen que va parar els peus a un copríncep de la vall, un bisbe d’Urgell que imposava delmes abusius. Un dia, la Dama, es va emportar al bisbe cap al bosc i li va dir que la seva visita no era ben rebuda pels andorrans, i no el volien mai més per allà. Així que va haver una època que el bisbe no pujava fins a Andorra, i si ho havia de fer, enviava algú de la seva confiança.
Cansat de la imposició de la Dama Blanca, el Bisbe es va decidir a tornar-hi. Però amb certes precaucions, ho va fer sol i de nit, per així no ser vist. Però tot just passada la frontera, la Dama Blanca, li va barrar el pas, i li va dir que era com un llop que es movia de nit per fer mal. I dit i fet, el bisbe es va transformar en un llop gegantí.
Als pocs dies, els pastors de Sant Julià, es van alarmar perquè només feien que rebre els atacs continuats de llops que atacaven al seu bestiar. Però hi ha qui afirmava que no era un grup de llops, sinó que només era un. Als pocs dies, el síndic va organitzar una batuda per acabar amb el llop, i va ser el propi síndic el que va posar fi a la vida del bisbe convertit en llop.
Ben aviat, el síndic es començà a trobar malament, i va començar a tenir molta febre que li produïa malsons amb llops enormes. Veient que empitjorava més i més cada dia, els familiars van anar a buscar a la Dama Blanca d’Auvinyà, i aquesta els va dir que res no podia fer per guarir l’home. Que el que havia matat en realitat era el bisbe de la Seu .
L’home va morir i la Dama Blanca va desaparèixer per sempre més. I hi ha qui diu, que des d’aleshores tots els bisbes van aprendre bé la lliçó i que van respectar a partir d’aleshores totes les lleis i privilegis atorgats als Andorrans per l’emperador Carlemany segles enrere.”

Aquesta és la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà, considerada com una gran protectora de les terres andorranes. Llegenda medieval, que segons explicaven els vilatans de la zona, va succeir en realitat. I és que segons diuen, forces viatgers anglesos escoltaven de la veu dels propis andorrans la mateixa història, i tots asseguraven que era del tot certa.

De fet, ja des del segle X, les autoritats laiques i eclesiàstiques d’Urgell, intentaven imposar la seva autoritat en terres andorranes sense gaire èxit. De fet, l’any 992, un vassall del comte d’Urgell va alçar un castell a Bragafolls, al sud d’Andorra, castell que fou destruït pels propis andorrans poc temps després.

Cal destacar que en moltíssimes llegendes i contes medievals, el bosc tenia una importància cabdal, i és que a l’home li va costar uns quants segles de dominar el bosc, que rodejava en aquella època, la majoria de terres feudals. I el fet de poder controlar el bosc, era sinònim de poder.

Certa o no, les llegendes, llegendes són i a mi sempre m’agrada creure que tenen part de veritat. I de fet, Andorra no va poder ser sotmesa gràcies potser a una misteriosa Dama vestida de blanc i convertida en el símbol de la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.

Il·lustració
Em resulta força trist que aquesta fantàstica llegenda no hagi estat il·lustrada mai, de fet, l’únic rastre il·lustrat que n’he trobat és la versió que en va fer Carles Arbat en el fantàstic recull que m’ha permès conèixer aquesta llegenda: La nit que la muntanya va baixar al riu”.

Els orígens de… SIMBAD EL MARÍ

14 juny 2010
0

“Hi havia una vegada un carregador àrab de mercaderies del port que era molt pobre i es deia Simbad, un dia va conèixer a un ric comerciant que es deia com ell, Simbad, i aquest va començar a explicar-li la seva història, la història de com el Simbad el marí, amb set viatges havia aconseguit les riqueses que ara posseïa.

Primer viatge de Simbad el marí
Simbad perd tota la fortuna que li havia deixat el seu pare, i se’n va a la mar en un intent de recuperar-la. El seu vaixell naufraga en una illa amb arbres i tot que resulta ser el llom d’una balena adormida, que es desperta i s’ensorra, el vaixell d’en Simbad pot aleshores reprendre el seu viatge però ho fa sense el propi Simbad que s’havia quedat a l’illa, i que es salva gràcies a un barril de fusta que el porta a naufragar en una illa, on es fa vigilant del port i on per casualitat arriben els mariners del seu vaixell. El Rei de l’illa li dóna una recompensa econòmica a en Simbad i aquest pot tornar a Bagdad. Així acaba el primer viatge, i el pobre noi que està escoltant l’aventura s’emporta cent peces d’or si promet tornar al dia següent a escoltar la segona aventura.

Segon viatge de Simbad el marí
De nou agafa el vaixell i és abandonat pel seu vaixell en una inaccessible vall de serps i aus gegants, i també de rocs (aus rapinyaires gegants procedents de la mitologia persa). El terra de la vall està folrat de diamants. Però els comerciants de l’illa per aconseguir diamants ho fan a través de les aus, a les que llencen trossos de carn a la que s’enganxen diamants, i aquestes porten la carn als seus nius, on els comerciants poden accedir i així robar-ne les pedres precioses. En un d’aquests viatges als nius, en Simbad s’enfila a una de les aus i és rescatat per els comerciants. S’emporta així un bon grapat de diamants i torna a Bagdad.

Tercer viatge de Simbad el marí
Aquesta vegada s’enfronta a un gegants d’un sol ull, al que deixa cec amb un ferro roent i així en pot fugir i tornar a casa seva amb encara més fortuna.

Quart viatge de Simbad el marí
Aquesta vegada en Simbad arriba nàufrag a l’illa d’uns caníbals, que el volen alimentar amb una estranya herba perquè s’engreixi i perdi la raó, i així poder-se’n alimentar. En fuig i va a parar a una altra illa de la que es fa amic del seu rei. Aquest li ofereix la seva filla com a esposa, i s’hi casa.
Unes setmanes després se n’assabenta d’una estranya tradició a l’illa, i és que quan un dels conjugues es mor, l’altre és sepultat en vida amb el seu estimat. La jove dona d’en Simbad cau malalta i es mor, i Simbad és enterrat en vida en una cova, amb la seva dona morta, una gerra d’aigua i set racions de pa.
Quan gairebé se li ha esgotat l’aliment, envien també a una altra parella a la cova, aquesta vegada és la dona que està en vida; però en Simbad la mata i es queda les seves racions. Mort rere mort, va fent el mateix i va acumulant una gran reserva de pa i també joies i riqueses que portaven els morts amb ells. Fins que un dia apareix un animal salvatge que li mostra un camí de sortida de la cova, que el porta per damunt del mar, i així és rescatat i portat de nou a casa seva.

Cinquè viatge de Simbad
De nou agafa el vaixell i para a una illa on hi ha un ou de Roc que la seva tripulació decideix trencar, aleshores els pares de l’ou fan naufragar al vaixell de Simbad i esdevé esclau del Vell del mar, al que aconsegueix emborratxar i fugir d’ell, anant a parar a la ciutat dels simis, de la qual fuig amb la seva riquesa ampliada.

Sisè viatge de Simbad el marí
De nou naufraga i ell és l’únic supervivent, es construeix un bot i va a parar a un riu que passa per una caverna i se n’adona de que l’illa està plena de rierols amb àmbar gris. Fins que s’adorm en el bot i va a parar  a la ciutat del Rei Serendib, una ciutat molt i molt rica, i el rei fa un gran regal a Simbad que torna encara més ric a casa seva.

Setè viatge de Simbad el marí
Embarcat en un nou viatge, torna a naufragar, i així s’acaba casant amb la fill d’un ric comerciant en una ciutat on els homes es transformen en aus, i pujant a una d’aquestes aus puja fins al cel i sent als àngels. Finalment decideix vendre totes les seves pertinences de l’illa dels homes-ocells i tornar a Bagdad amb la seva dona i viure tranquil per sempre més.”

Aquesta és al història de Simbad el marí, una història que forma part de les Mil i una nits, però que a l’igual que va passar amb Alí Babà, aquesta obra no pertanyia al recull original, però que ha obtingut moltíssima fama.
Segons el traductor i crític libanès René Khawam  aquest relat fou introduït als inicis del segle XVIII. Així la primera edició impresa en àrab de les Mil i una nits (1814-1818) inclou aquesta història en el seu annex final.
Es diu que les aventures de Simbad, estan inspirades en alguns dels relats que apareixen en l’Odissea d’Homer. Tot i que alguns dels elements que conformen les seves aventures formen part dels relats de tradició oral de Pèrsia, de l’Índia o del Líban.

De fet, la història del gegant cec està clarament inspirada en Polifem de l’Odissea; i l’escapatòria de la cova-tomba, està clarament inspirada en la història d’Aristomenes. Pel que fa al seu viatge el cel, es pot veure com una versió del descens a l’inframón propi dels herois èpics, com Ulisses o Enees. La ciutat dels micos és un elements característic de moltes llegendes de tradició Índia. I el Vell del Mar es pot identificar amb diverses divinitats divines.

El protagonista de la història és Simbad, un jove valent i pobre en un principi, el qual l’enginy el fa arribar a salvar-se de les situacions més espinoses. El seu nom, és un nom d’origen persa d’on es creu originari el relat.
Un personatge molt i molt important del que s’han fet moltíssimes pel·lícules, la més antiga del 1936 i la darrera, una versió de 2003.

Il·lustracions
Trobar il·lustracions de la història de Simbad el marí no ha resultat gaire fàcil, i és que se n’han fet moltíssimes pel·lícules, fet que dificulta la recerca d’il·lustracions. Tot i així, n’he trobat algunes, us ensenyo primer les de blanc i negre, algunes del segle XIX.

Ja en color són les següents.

Us porto algunes portades en castellà de la història.

En anglès, japonès i català. Curioses, no?

Els orígens de… BABA YAGA

7 juny 2010
2

“Hi havia una vegada, un home que va perdre la seva esposa i es va tornar a casar. De la seva primera dona, en tenia una filla, que la seva nova madrastra detestava. Tant era així, que un dia la va enviar a casa de la seva germana perquè li demanés una mica de fil.
La germana de la madrastra era Baba Yaga Camesprimes, una temible bruixa que vivia en el bosc, en una cabanya que es sostenia al damunt de dues enormes potes de pollastre. Quan hi va arribar, la nena li va demanar el fil a la bruixa, i aquesta li va dir que s’esperés, i que mentrestant teixís alguna cosa. Baba Yaga, va enviar a la seva criada a que li fes un bany amb aigua ben calenta, que se la volia menjar per esmorzar. Però, la nena en sentir-ho mig d’amagat, li va demanar a la criada que no posés l’aigua molt calenta, i li va oferir un mocador que ella mateixa havia teixit com a recompensa.
Aleshores, la nena va tornar a sentir que la bruixa, li havia dit al seu gat que li podia arrencar els ulls a la seva neboda a urpades. I el gat quan es va acostar a la nena, li va donar un trosset de pernil. El gat, en agraïment, li va donar una pinta i una tovallola, i va advertir-li a la nena que corrés i fugís d’allà que si no, no en sortiria viva mai més, i que si sentia que tenia a la bruixa molt a prop seu, que utilitzés la pinta i la tovallola.
Va arrencar a córrer i els gossos, la van començar a perseguir, però la nena el hi va llençar un tros de pa, i la van deixar de perseguir. La porta de la casa també es va tancar, però la nena hi va posar oli a les frontisses i es van obrir amb suavitat. Fins i tot, les branques d’un bedoll van intentar fer-li mal als ulls, però la nena les va lligar amb una cinta, i va poder passar.
Mentrestant, el gat, es va asseure en el lloc de la nena, i quan la Baba Yaga va preguntar si encara està teixint, el gat fent-se passar per la seva neboda, va dir que sí. Però quan la bruixa va descobrir que era el gat, es va enfadar molt amb ell i aquest li va dir, que la nena l’havia tractat molt millor amb una estona, que el que havia fet ella en tota la seva vida.
Després d’enfadar-se amb tots els que havien ajudat a la nena, va muntar en el seu morter màgic, utilitzant la mà de morter per agafar velocitat i va començar a perseguir la nena. Aquesta va llençar la tovallola cap enrere quan va veure que la tenia a prop, i es va transformar en un riu que la bruixa no podia creuar. Aleshores va tornar a casa a buscar els seus bous, que es van veure el riu i així va poder continuar el seu camí.
La nena, en veure’s de nou acorralada, va llençar cap enrere la pinta i es va convertir en un bosc frondós, la bruixa per travessar-lo va començar a rossegar les branques i branquillons amb les dents fins que finalment va poder sortir del bosc, però la nena, tot justa arribava a la porta de casa seva, i va poder-la tancar a temps de no ser atrapada per la bruixa.
El pare, va enviar molt lluny a la madrastra de la nena, i junts van ser feliços per sempre més.”

Aquest és un dels molts contes que s’expliquen entorn de la figura de Baba Yaga. Baba Yaga és un personatge molt característic del Folklore Eslau, i popular sobretot a Rússia.
D’aquesta temible bruixa, en podem dir que és vella, ossuda i arrugada; amb el nas blau, les dents d’acer, i una cama normal i l’altra d’os. Per això sovint és coneguda com Baba Yaga Cama Ossuda. Diuen que la cama d’os representa el món dels morts, i l’altra el món dels vius, entre els quals ella s’hi passeja. És perversa i cruel i s’alimenta de persones, concretament nens, però per molt que mengi, no hi ha manera de que s’engreixi i és que sempre manté el seu aspecte. Sempre viatge amb un morter, a vegades pot ser una olla, i rema a l’aire o amb una escombra platejada o amb la pròpia mà de morter. Baba Yaga tampoc permet que cap persona beneïda o que ella sàpiga que ho està, entri a la seva propietat, i per tant no se la menja.

Viu en una cabanya sobre dues potes de pollastre amb la qual es mou per tota Rússia. La tanca està guarnida amb calaveres amb espelmes a dins.  La tipologia de cabanya ens pot recordar a les utilitzades antigament per alguns pobles finoúgriques (pobles que es trobaven entre Finlàndia i els Urals, passant per Hongria ), que les construïen d’aquesta manera, per tal de protegir-se dels animals. Per tal d’entrar a la casa, cal dir unes paraules màgiques. I aquesta sempre està plena de carn i de vi. Hi ha qui diu que els servents que té són invisibles, i que els té al seu servei al igual que els cavallers blanc, vermell i negre, que controlen el dia, el capvespre i la nit.

Però d’aquesta temible bruixa no només en coneixem aquesta història, sinó moltes d’altres i en totes se’ns mostren diferents facetes. En algunes diu que ajuda a la gent que la serveix, en d’altres que guarda les “Aigües de la vida i la mort”, en altres que té dues germanes iguals que ella i amb el seu mateix nom…
D’ella també diuen que envelleix cada vegada que algú li fa una pregunta, i que per tornar a rejovenir ha de veure un estrany té fet amb roses de color blau.

Baba Yaga és molt utilitzada des de fa ja molt temps en els contes típics del Folklore rus, i la història que us he portat avui la va escriure:  Alekandr Nikoalevich Afanasiev, un dels folkloristes russos més importants del segle XIX, que va recopilar tota la tradició eslava, i part d’aquesta tradició és la història que avui ens ocupa. Afanasiev sens dubte fou el Joan Amades rus.

Il·lustracions
Són diverses les imatges que podem trobar d’aquesta temible bruixa, les primeres que us porto, en blanc i negre.

En color, en tenim forces més, i la majoria d’elles apareix la Baba Yaga en el seu morter màgic que li permet volar.

I ara unes quantes portades.

Els orígens de… EL MÀGIC D’OZ

31 maig 2010
1

“Vet aquí una vegada hi havia una nena de 12 anys que es deia Dorothy, era orfe i vivia amb els seus tiets en un poble de Kansas amb un gos que es deia Totó com a millor amic. Un bon dia hi va haver un tornado que es va emportar a la casa, la nena i el gos a l’indret de la Terra dels Munshkins, al meravellós món d’Oz. Allà la casa va caure al damunt de la governant de la regió dels Munshkins, la malvada bruixa de l’Est que va morir aixafada.
Aleshores apareix la Bruixa bona del Nord per donar-li la benvinguda a la nena i unes sabates de plata que la protegiran. Aquesta li indica que per poder tornar a casa seva ha d’anar a parlar amb el Mag d’Oz i que per poder-ho fer ha de seguir les llambordes daurades.
De camí, ajuda a d’espantaocells a baixar del seu pal i decideix acompanyar a la Dorothy per demanar-li al Mag un cervell per a pensar; es troben també amb l’Home de llauna que l’ajuda a poder-se moure de nou al posar oli en les seves articulacions, i aquest també s’uneix al grup per demanar al Mag un cor per poder sentir; i finalment es troben amb el lleó que té por de tot i vol anar a veure al Mag perquè li doni valor.
Arriben fins on viu el Mag d’Oz, a ciutat Esmeralda, però el seu ajudant els hi diu que per poder-los ajudar han d’aconseguir matar primer al dolenta Bruixa de l’Oest que governa el país de Winki. La temible bruixa els ataca amb tots els mitjans possibles, enviant-los: llops, corbs, abelles i finalment els seus soldats. Tots són vençuts per Dorothy i els seus amics, és per això que en un darrer intent per vèncer la Bruixa de l’Oest utilitza el poder del Barret Daurat per tal d’enviar micos alats a capturar la Dorothy i els seus companys. Quan desperten a les mans de la temible bruixa, Dorothy li llença una galleda d’aigua que fa que es fongui.
La Dorothy i els seus amics tornen a veure al Mag d’Oz, i el seu ajudant decideix atorgar-los al espantaocells un cervell, al Home de Llauna un cor, i al Lleó valor; però realment el cervell és fet de segó, el cor farcit de serradures, i per atorgar el valor al lleó, li donen una poció. Però és la seva fe en el Mag i els seus poders, el que els fa creure que en realitat han recuperat allò que els hi mancava, que en el fons sempre havien tingut.
Aleshores l’assistent del Mag diu que per poder tornar a la nena a Kansas, haurà de viatjar amb ell en el seu globus; però en el darrer moment el globus fuig amb el Mag deixant a Dorothy i Totó a terra. Un Mag que en realitat és algú que com la Dorothy, va arribar per accident a aquest món i ja té ganes de poder tornar a casa.
És aleshores quan la nena s’assabenta de que la Bruixa Bona del Sud, la pot ajudar a tornar a casa, i ella i els seus amics emprenen un nou viatge per a demanar-li ajuda. Després d’un seguit d’obstacles i noves aventures, finalment arriben a l’indret en el que viu la Bruixa bona del Sud: Glinde. I és aquesta la que li confessa que sempre ha tingut el poder per tornar a casa i sempre ha estat en els seus peus, en les seves sabates.
La nena s’acomiada dels seus amics, que cadascú d’ells va a viure en els diferents indrets del fantàstic món d’Oz, i utilitza les sabates per tornar de nou a casa amb en Totó, on apareix enmig d’una reunió familiar com si mai no hagués passat res. I les sabates de la Dorothy desapareixen i mai més les torna a veure.”

Aquesta és la història de El meravellós Màgic d’Oz (The Wonderful Wizarf of Oz), un dels grans llibres de la literatura infantil escrit L.Frank Baum i il·lustrat per W.W DEnslow l’any 1900 i publicat a Chicago.

WW. Denslow fou amic i col·laborador de Baum, i no només va il·lustrar la història de manera excel·lent, sinó que li va donar tot el disseny, un disseny d’allò més modern per l’època, i és gràcies als mèrits que es va guanyar Denslow, que una part dels drets d’autor de la història també els cobrava ell.
Baum assegura que es va inspirar tant amb els contes dels germans Grimm com en els d’Andersen.

S’ha convertit en una de les històries més conegudes de la cultura popular nord-americana que ha fet que sigui traduïda en moltíssims idiomes. Tan gran fou la popularitat d’aquesta història, que Frank Baum va escriure tretze llibres més que parlaven d’aquest fantàstic món d’Oz.
La popularitat del llibre encara va créixer més, quan l’any 1939 es va fer una de les adaptacions cinematogràfiques de més rellevància sobre un llibre de literatura infantil, en la que la Dorothy fou interpretada per la conegudíssima Judy Garland, transformant la història en un dels films musicals més recordats de tots els temps. De fet, és gràcies a aquesta pel·lícula, que a partir d’aleshores les sabates de la Dorothy van passar de ser de plata a ser de xarol vermell d’allò més lluent. I és que en aquella època era novetat cinematogràfica l’anomenat “Tecnicolor”, i per tal de que destaquessin més els colors, es va decidir posar-li a la protagonista unes sabates vermelles. És per això que en els contes i versions fets a posterior, són d’aquest color.

D’aquest llibre se’n van dir moltíssimes coses, i durant molts i molts anys economistes, historiadors i entesos han estat intentant el possible significat del llibre i les seves possibles relacions amb la situació política de l’època. Tot i que finalment afirmen que l’obra no té cap significat polític.

En canvi, hi ha d’altres que afirmen que el significat polític de l’obra és clar, i que el conte és una clara al·legoria a la lluita política de l’època entre els partits del patró de l’or i els del bimetal·lisme a EEUU a finals del segle XIX. La carretera de llambordes grogues és la falsa promesa de l’or, Kanses l’estat agrícola endeutat i Oz el patró de mida de l’or (oz.=Onza).

Però com va néixer realment el Màgic d’Oz, d’on va sorgir? D’una tarda de 1899 en que Baum estava inventant una història per explicar i distreure als seus fills i a diversos nens del barri. I fou així com va néixer la Dorothy i els seus estranys companys de viatge. I mentre explicava la història, una de les nenes que l’estava escoltant, el va interrompre per preguntar-li com es deia el fantàstic món en el que havia anat a parar la nena. I vet aquí, que diuen que el fet de que es digués Oz va ser a l’atzar.

I és que aquell dia, segons va explicar Baum uns anys més tard en una entrevista, es trobaven al costat d’un arxivador de tres calaixos, el primer etiquetat de la A a la G, el segon H-N, i el tercer O-Z, i fou així com l’indret es convertí en Oz.

Tot i que Baum va explicar aquesta anècdota sovint, els seus biògrafs diuen que en el fons això reflectia la seva gran imaginació, i que realment en un inici el llibre rebia el nom de “Ciutat Esmeralda” (The Emeraid city), que era el nom del país màgic. Durant el procés editorial, Baum li va tornar a canviar el nom al seu llibre anomenant-lo “De Kansas al País de les Fades” (From Kansas to Fairyland), i després “La ciutat del Gran Oa” (The city of the Great Oa); i fins aquell moment el nom d’Oz no era el del indret meravellós, sinó el del mag.
Finalment va aconseguir el nom perfecte per a llibre, un nom que els hi agradava tan a ell com al seu editor “El meravellós màgic d’Oz”, i ràpidament va incloure en el manuscrit original que la ciutat Esmeralda es trobava en el món d’Oz.

Hi ha qui pensa que el nom d’Oz va provenir dels pseudònim que utilitzava Dickens, “Boz”, i com que Baum n’era un gran admirador, va ser la seva manera de fer-li el seu petit homenatge.

També hi ha qui diu que la Ciutat Esmeralda es va inspirar en la comunitat de prop del Castell Holland de Michigan, on Baum estiuejava; i el camí de les llambordes daurades s’inspira en una carretera pavimentada de color groc de la zona.

Un munt de coses a explicar d’una història sorprenent, que té tots els elements per ser, a la llarga, un dels grans contes de fades de la història.

Il·lustracions
Us porto algunes portades i imatges de les primeres i originals il·lustracions de la història, les de l’any 1900 fetes per Denslow.

A continuació us porto unes quantes il·lustracions, totes elles molt boniques i amb l’encant especial que té aquesta història en sí.

Ara us porto unes quantes portades en anglès de la història.

També en alemany és força popular aquesta història, i això es reflexa en el nombre de portades que hi ha, us en deixo una petita mostra.

En francès també gaudeix de certa popularitat.

Però sens dubte un dels racons d’on més m’agrada treure imatges és del Japó, m’agrada veure la imatge que en tenen dels clàssics, i mireu el que he trobat del Mag d’Oz, no té desperdici.

Per acabar us deixo amb la portada de la pel·lícula que va fer famosa aquesta història, la de l’any 1936.



Els orígens de… L’OLLA D’OR

17 maig 2010
0

“Diu la llegenda que si et trobes amb un Leprechaun, l’has de capturar, ja que cadascú d’aquests diminuts follets amaga una olla plena d’or, i que només si l’atrapes i no el perds mai de vista, et confessarà on amaga el seu tresor i faràs fortuna.”
Doncs bé, ara us explicaré una antiga història sobre un noi que no ho va fer gaire bé, això de no perdre de vista al seu Leprechaun:
“Hi havia una vegada en Niall O’Leary estava al camp, ja que era granger, quan de sobte va sentir com uns copets. Era el so d’un martell, però semblava molt i molt petit. Busca que buscaràs, va esbrinar d’on provenien els sorolls. D’un Leprechaun que s’estava arreglant la seva petita sabata a cops de martell. I corre que correràs en Niall el va capturar i li va fer prometre al follet que li confessaria on amagava el seu tresor.
Aleshores el va portar fins al lloc en qüestió, però estava sota terra i en Niall no duia pas cap pala. El follet, li va dir que agafés el seu mocador vermell de seda i el lligués a la tija de la flor més propera, així quan tornés de casa de buscar la pala, reconeixeria el lloc on estava enterrat el tresor ràpidament. Dit i fet, el noi va confiar amb el follet i així ho va fer. Però més gran fou la seva sorpresa, quan en tornar de casa amb la pala, es va trobar que a la tija de totes les flors del camp hi havia lligat un mocador de seda vermell. I el nou mai va poder saber on estava amagat el tresor.”

Aquesta història que us he explicat ara es diu L’olla d’or, i forma part de la cultura Irlandesa i de les innombrables versions que corren entorn als Leprechauns i a les seves olles d’or. Però sens dubte és una de les més famoses, i és explicada arreu i sovint el noi en compte d’un mocador, el que penja de la tija de la flor o dels arbustos és un mitjó vermell o una cinta, i en totes les versions és enredat pel follet.
Però una de les meves boniques i fins i tot de les més populars, és la història que explica que al final de cadascú dels Arcs de Sant Martí que es poden formar s’amaga una olla d’or plena de tresors custodiada per un Leprechaun, i que cap mortal mai ha estat de moment, capaç de descobrir. I és que ningú troba pas el lloc d’on neix l’Arc de Sant Martí.
Els Leprechauns provenen del folklore irlandès i es tracten d’uns personatgets menuts i vells, amb barbes sovint pèl-roges i vestits en la seva totalitat de color verd, amb barret i sabates gran amb boniques sivelles lluents, i alguns fins i tot porten pipa. Aquesta és la imatge que tenim sobre aquest personatge, però alguns estudiosos afirmen que era possible veure’ls vestits amb jaqueta vermella, botons platejats, calça curta blava o marró i barret de copa alt, de manera que podem intuir que lo d’anar tot vestit de verd fou una adaptació posterior per relacionar aquest petit follet amb el dia de Sant Patrici.

Poden fer entre uns 15 centímetres i mig metre. Tenen fama de ser bons bevedors i és que els hi agrada molt la cervesa, i diuen que el seu ofici és el de sabaters, però mai acaben un parell de sabates sencer. Però sobretot  són molt rics, i és que segons diuen ja habitaven la illa abans de que arribessin els celtes; i d’ella en guarden els seus principals tresors i secrets, i en això radica el seu més gran poder.  Són astuts i enreden a qualsevol, ja que si els hi preguntes pel seu tresor poden fer-te ficar la mà en un eixam d’abelles, que et caigui un tronc d’arbre al cap o desaparèixer sense deixar rastre. Són entremaliats però no arriben a ser dolents del tot, però duen la seva tasca a terme de manera molt eficaç, i és que encara ningú no ha descobert els seus tresors.

Hi ha una dita popular a Irlanda que diu que els Leprechauns són petits però tenen un cor enorme.

Són uns personatges que adquireixen molta popularitat un dia a l’any en particular el dia de Sant Patrici (17 de Març), patró d’Irlanda, on tota la ciutat es tenyeix de verd. Ha guanyat tanta popularitat que s’han adaptat diverses versions de les seves llegendes a contes, obres de teatre i fins i tot, pel·lícules. I és que han esdevingut un autèntic símbol d’Irlanda.

Així que ja sabeu, si mai us topeu amb un personatge menut, amb barba, pipa i tot vestidet de verd, no dubteu amb atrapar-lo que potser us acaba confessant on amaga el seu tresor. Això sí, aneu amb cura de no deixar-vos enredar.

Il·lustracions
Primer de tot us vull presentar unes quantes il·lustracions del Leprechaun, la primera d’elles és de l’any 1900, algunes són més serioses, altres més divertides i algunes fins i tot insolents. Però totes ens donen una versió molt similar d’aquest personatge.

Ara per acabar us deixo amb imatges que expliquen la llegenda dels Leprechauns i l’arc de Sant Martí.

Una història fascinant per a un personatge que, sens dubte, encara ho és més.

Els orígens de… ALÍ-BABÀ I ELS 40 LLADRES

10 maig 2010
1

“La historia que avui ens ocupa té lloc a Bagdad i és protagonitzada per Alí – Babà, el fill d’un ric comerciant que un cop mora, el seu avar i cobdiciós germà gran Kassim es queda amb tota la fortuna que havia fet el seu pare.
Així que Alí – Babà és pobre, i un dia tallant llenya al bosc descobreix el secret amagatall de 40 lladres en una cova que només s’obria si algú pronunciava les paraules màgiques: “Obre’t sèsam!”. L’Alí – Babà en descobrir el secret de la cova, hi entrà i agafà unes quantes monedes d’or. Les suficients per poder viure còmodament a casa seva. Però el germà gran, en assabentar-se que el petit havia fet fortuna, li fa una visita i l’obliga a dir-li d’on ha tret els diners. Alí-Babà li ho explica fil per randa, i Kassim es dirigeix a la cova; però una vegada a l’entrada, se n’adona que no recorda les paraules màgiques i no la pot obrir. Aleshores tornen els lladres, el descobreixen i el maten.
Alí- Babà s’acosta a la cova per saber el que ha estat del seu germà i el troba mort a terra, el recull i s’emporta el cos, i els lladres al tornar se n’adonen que si no hi és el cos, és que algú més coneix el secret de la seva cova.
Descobreixen finalment que és Alí-Babà el que coneix el seu secret, i vestit com un comerciant de d’oli, el cap dels lladres es presenta a la ciutat amb un carro carregat amb 39 grans gerres d’oli, i demana l’hospitalitat d’Alí-Babà per poder-se quedar a casa seva i així aprofitar i matar-lo. La criada d’Alí-Babà, Morxana, descobreix el pla que tramen els lladres i vesà en les grans gerres oli roent, de manera que tots els lladres moren cremats. Tots menys el gran cap dels lladres que en descobrir la mort dels seus companys fuig corrents,tot i que jura venjança.
Un temps més tard torna el gran cap dels lladres, aquest cop fent-se passar per un comerciant convidat a sopar a casa d’Alí-Babà, però la criada Morxana el reconeix perfectament. És en aquest moment quan la dona ofereix una dansa per als comensals i s’amaga una daga a l’esquena, i en quant s’acosta al lladre, li enfonsa al cor.
La dona explica tot el succeït amb els lladres i Alí- Babà, li dóna la seva llibertat i es casa amb ella; i junts es converteixen amb els més rics de tota la ciutat gràcies a la fortuna feta pels lladres.”

Aquesta és la història d’”Alí-Babà i els quaranta lladres”, un conte que forma part del recull d’històries de Les mil i una nits,  originats probablement durant els segles IX i X o fins i tot més enrere, però que no van ser escrits i arribats al nostre continent fins que el francès Antoine Galland els va publicar per primera vegada a París l’any 1704. S’ha pogut demostrar que les primeres versions d’alguns d’aquests relats van tenir el seu origen a la Xina, al Tibet  i al subcontinent hindú; i que des d’allà van arribar fins a Pèrsia i de Pèrsia a Bagdad. I fou així com va ser en aquest darrer indret on van prendre més popularitat, i es van convertir en relats orals explicats de pares a fills, de generació en generació durant molts segles; fins que finalment van ser transcrits i convertits en uns clàssics de la literatura infantil.

Els àrabs, però no es van limitar a prendre els contes dels xinesos, hindús i tibetans; sinó que van embellir el llenguatge emprat en aquests i van afegir-ne algunes històries.

Però la història que avui ens ocupa, la d’Alì –Babà, es tracta d’una història que segons expliquen no formava part del recull inicial d’històries feta pels àrabs, i diuen que qui va afegir aquesta història fou el que la va portar per primera vegada a Europa en format escrit: Antoine Galland al segle XVIII. De manera que una de les més famoses històries de Les mil i una nits, no forma part dels relats originals, i es diu que Galland podia haver transcrit aquesta història d’algun persa que li hagués explicat.

El més curiós de tot plegat és que potser la història d’Alí-Babà va existir en realitat, i és que diuen que es fonamenta en la història del Rei Alí-Babà, en una saga sudanesa de la tribu Bija. El rei rebutjava pagar els seus impostos al califa de Bagdad, Al-Mutawakkil, que va governar en el segle IX. El Rei rebel va segellar totes les mines d’or que hi havia a les seves muntanyes i detenia a tots els funcionaris que anaven a la zona del Mar Roig. Bagdad, per tal de garantir la seva supremacia en l’ indret islàmic governat per Alí-Babà hi va enviar el seu exèrcit, i en cinc anys va aconseguir acabar amb la rebel·lió del Rei.
Alí-Babà, va entregar tot l’or amagat a les coves pels seus homes al califa; i tan el tresor com el Rei arrestat van ser mostrats per tots els indrets i ciutats en el camí a la capital de Samarra, creant així el mite i la llegenda de les coves, l’or i els lladres. Al final a Alí Babà li va ser concedida l’amnistia i en el seu retorn a casa va donar or a tots els necessitats de les principals ciutats per les que anava passant com a mostra de bona voluntat. I així va néixer el mite, la llegenda.

Alguns elements característics que han portat aquesta història a convertir-se en un autèntic conte de fades són per exemple: la utilització d’unes paraules màgiques per tal d’aconseguir obrir la cova(com ho pot ser també Abracadabra o fórmules similars); el noi pobre i bo de cor acaba esdevenint ric i poderós, mentre que el cruel i egoista acaba malament (en aquest cas mort).

El que ens crida l’atenció és però, que sigui el personatge femení de la història, el que aconsegueixi amb la seva astúcia i enginy acabar amb els lladres, per tal de salvar la seva llar i el seu estimat, fet no gaire habitual en l’època en les que es narrava aquesta història.   De fet, la Morxana, en algunes versions de la història no és la criada d’Alí-Babà, sinó que ja n’és la dona des del principi.

Tan gran ha estat la popularitat que ha aconseguit aquesta història que s’han fet moltíssimes adaptacions cinematogràfiques, sèries de televisió, dibuixos animats, videojocs i evidentment moltíssims contes. Una història que ha voltat arreu del món.

Il·lustracions
Sobre Alí-Babà he pogut trobar moltíssimes imatges, sobretot de pel·lícules antigues que narraven aquesta història; però pel que fa als contes ha resultat una mica més difícil. Tot i que al final, les portades trobades han estat d’allò més variades i curioses.
Comencem per això amb unes imatges en color d’aquesta història.

Ara us deixo amb algunes portades en anglès.

En Francès i de la Xina en són aquestes.

En castellà i català són les que us porto ara.

Una història màgica amb una cova encantada…

Els orígens de… L’HOLANDÈS ERRANT

3 maig 2010
2

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys navegava per mars i oceans un vaixell molt estrany, era un vaixell fantasma, tothom el coneixia amb el nom de l’Holandès errant, i era temut per a la resta de navegants d’arreu del món. I és que segons explica la llegenda era un vaixell condemnat a vagar per sempre més pels oceans i mai podia tornar a port. Estava condemnat perquè segons diuen el seu capità va fer un pacte amb el diable per tal de poder realitzar les més difícils de les travessies, amb la condició de mai més poder tornar a abandonar el seu vaixell, condemnant-se així a ell mateix i a la seva tripulació.
Diuen que si un altre vaixell el veu, els tripulants del vaixell fantasmagòric envien missatges de persones mortes fa molt i molt temps. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a afirmar que alguna vegada l’ha vist i que desprenia una estranya llum.”

Aquesta és la fantàstica llegenda de l’Holandès errant o l’Holandès volador, una història sobre un vaixell condemnat que s’ha fet famosa arreu del món.  Hi ha qui afirma que la història és evidentment d’origen holandès i per això té aquest nom.

Però els seus possibles orígens són molt diversos i variats.
També es diu que aquesta llegenda està basada en una obra de teatre escrita l’any 1826 sota el títol de The Flying Dutchman pel dramaturg anglès Edward Fitzball; i també en una novel·la escrita el 1837, The Phantom ship (El vaixell fantasma) de Frederick Marryat. Noms molt diferents per a un mateix vaixell, i és que cap dels autors s’han posat d’acord per anomenar a la seva història i al vaixell que la protagonitza l’Holandès errant.

Altres versions s’atreveixen a afirmar que tot prové de l’òpera  de 1841 de Richard Wagner, l’Holandès Errant.
Però tot plegat em fa pensar que l’origen és força anterior i que va néixer a través de la figura  del capità holandès Bernard Fokke del segle XVII. I és que d’ell es diu que es va fer famós per la gran velocitat que emprenien les seves travessies entre Holanda i Java, fet pel qual tothom sospitava que havia signat un pacte amb el mateix diable. Però aquest capità va estar envoltat de misteri sempre durant la seva vida, i també durant els anys posteriors en els que els seus actes van acabar-se convertint en llegenda. I és que en algunes versions holandeses de la història, el capità rep un altre nom: Falkenburg. I Marryat en la seva versió l’anomena Van der Deckenn que significa “A coberta”.
Del capità i de la seva tripulació se’n van dir moltes coses. Hi ha qui diu que Fokke es va negar a donar marxa enrere davant d’una gran tempesta fins no haver arribat a Cabo de Buena Esperanza. També s’ha parlat de que a bord del vaixell es va cometre un terrible crim i que per això tots van ser condemnats, hi ha històries que expliquen que tota la tripulació va patir una terrible epidèmia i que per això no els van deixar mai desembarcar en cap port, sent condemnats així a navegar eternament fins el dia de la seva mort, o potser per sempre més.

Tots aquests fets es mouen entre les següents dates: 1641, 1680, 1729… però ben bé no se sap quina és la data exacte; però sigui com sigui totes són anteriors a les obres que s’han inspirat en aquesta llegenda.
En algunes de les obres, se li permetia al capità baixar a terra, com és el cas de l’obra de Fitzball en que ho podia fer cada varis centenars d’anys; en canvi en l’òpera de Wagner podia desembarcar cada set anys i buscar per als ports una dona de la que enamorar-se i amb ella poder compartir la seva condemna de vagar per mars i oceans durant tota l’eternitat.

També hi ha qui diu que podem mirar una mica més enrere per trobar l’origen real de la llegenda, i aquest apareix en la figura del navegant portuguès Bartolomeu Dias (1488), del que se’n deia que feia unes travessies marítimes sobrehumanes i que fou el descobridor del Cabo Buena Esperanza.

Arreu del món, sorgeixen històries de vaixells llegendaris condemnats a vagar eternament, i un clar exemple de tot plegat és la llegenda del Caleuche, que ve a dir quelcom similar a “Gent transformada”, un vaixell fantasma provinent de la mitologia chilota (Arxipèlag de Chiloa al sud de Chile).

A aquest vaixell també se l’anomenava Barcoiche, “Buque del Arte”, o vaixell dels Bruixots. Diuen d’aquest vaixell que des de la seva coberta sempre se sent música i està il·luminada; i que per evitar de ser vist el vaixell té la propietat de convertir-se en tronc o fins i tot de navegar sota l’aigua.

La seva tripulació està formada pels Bruixots de Chiloé, per aquells que han mort en el mar, per esclaus i per aquells que han decidit pactar de forma voluntària amb els bruixots.

Diuen que aquesta llegenda pot estar inspirada amb la de l’Holandès errant, o fins i tot que es pot basar en fets reals com la desaparició d’un vaixell holandès “El Calanche”, o les misterioses desaparicions de vaixells espanyols a l’Estret de Magallanes. També hi ha qui diu que aquestes llegendes s’empraven per espantar als vaixells i ocultar així les operacions de contraban que es realitzaven a la zona.

Fins i tot en versions de la història del Caleuche es parla del vaixell com un element amb consciència pròpia, amb voluntat d’aparèixer i desaparèixer segons la seva conveniència.

Molt curioses històries que ens acosten a conèixer una mica més una llegenda fantàstica sobre vaixells fantasmes i gent condemnada, potser no gaire indicada per a nens, però molt bonica de descobrir. Tanta és la popularitat i importància d’aquesta llegenda que s’han escrit moltes novel·les, ha protagonitzat òperes i fins i tot, aquest vaixell ha fet el seu salt estel·lar a la gran pantalla, on de mà de Jack Sparrow i els seus Pirates del Carib apareix com un vaixell sinistre i fantàstic.

Il·lustracions
Són molt poques les il·lustracions que he trobat sobre aquest famós vaixell, algunes a color i altres en blanc i negre, però sigui com sigui força esfereïdores, la veritat.

Per acabar us deixo amb la versió de l’Holandès errant de Disney.

Els orígens de… LA REINA DE LES NEUS

19 abril 2010
2

“Hi havia una vegada un troll diabòlic, que més que un nan era el propi diable, que va construir un mirall terrible. Era un mirall que amagava i no reflectia ni la bondat i la bellesa, convertint-la pràcticament en un gra de sorra invisible; i en canvi, la maldat i les coses dolentes les reflectia multiplicant-les per mil, així que cada vegada que el mirall reflectia alguna persona bondadosa, la transformava en terrible i fastigosa, de manera que en ella desapareixia la bondat.
D’aquesta manera el diable, va ensenyar a tots els trolls de la seva escola, les terribles imatges que podia reflectir a través d’aquest maligne mirall, de manera que tots els trolls tenien una missió: escampar per tot el món la imatge que reflectia el mirall, que segons ells deien era la única i veritable imatge del món, un món en decadència terrible.
Cansats d’escampar imatges terribles arreu, el propi diable va voler pujar el mirall fins al cel, i que els àngels veiessin la seva imatge reflectida terrible, però de camí, el mirall va acabar caient i es esmicolar. Però els efectes del mirall van esdevenir terribles, i és que arreu del món es van escampar bocins grans i petits dels miralls: bocins que es van posar en ulleres que en comptes de fer veure millor deformaven la realitat de qui se les posava, fins i tot hi ha qui li havia entrat un bocí a l’ull i feia que la seva realitat es deformés; i a qui se li allotjava un bocí al cor, aquest se li transformava en gel.
En una ciutat, en dues golfes de cases contigües hi vivien dos nens que s’estimaven molt, tant com si fossin germans, es deien Kay i Gerda. L’àvia d’en Kay quan era hivern explicava als nens històries sobre els flocs de neu, dels quals deia que tenien una reina. Un dia, un dels flocs, va caure en el test del roser de la finestra d’en Kay i aquest es va convertir en una dona que saluda a en Kay, que s’espanta i cau de la cadira.
Arriba la primavera i després l’estiu i Gerda s’enamora cada dia més del seu amic. Però un dia d’estiu mirant un vell llibre, salta un dels trossos de vidre a l’ull de Kay i se li clavà un altre al cor, que mica en mica s’aniria convertint en gel.El nen es tornà cruel, dolent i agressiu.
Tot és dolent al voltant del neu, que només veu bellesa en els flocs de neu que van caient l’hivern següent. Un bon dia surt amb el seu trineu i es troba a la Reina de les Neus amb el seu trineu blanc, al que en Kay lliga el seu i  se l’acaba emportant fora de la ciutat. Li fa dos petons, el primer al front i el segon a la galta, i li fa oblidar a Gerda i a tota la seva família. Si la Reina de les Neus li hagués fet el tercer petó, en Kay hauria mort. Així de’l va emportar al seu palau del Gel.
A la ciutat tothom pensa que en Kay ha mort ofegat al riu, tots menys Gerda que surt a la seva recerca. Al riu li ofereix les seves sabates noves a canvi del seu estimat,però el riu no semblava voler-les, ja que el Kay no era allà. Al damunt d’una barca mal amarrada, va començar a anar  riu avall amb la nena dins, i aquesta va creure que el riu la portaria fins al Kay.
Va anar a parar a la riba de davant de casa d’una vella, que la volia retenir i que mica en mica l’anava fent oblidar amb el seu menjar i les seves atencions al seu estimat Kay. La vella va eliminar totes les roses del seu jardí perquè aquestes recordarien a en Kay a la nena, i així la va retenir durant força temps.
Fins que la nena va descobrir en el jardí de flors les roses enterrades que li asseguraren que en Kay era viu.
Reempren el seu viatge i es troba amb una gralla que la condueix davant d’un castell d’una princesa molt intel·igent, on assegura que hi va arribar un noi igual que en Kay. Va entrar al castell on va trobar un príncep que no era en Kay, i la noia va començar a plorar i a explicar-li al príncep la seva aventura a la recerca del seu amor.
Va deixar el castell, en el que podria haver estat tan feliç i va tornar a emprendre la seva recerca amb vestits nous, sabates i un carruatge.
La Greda es topa amb uns bandits que la segresten i se l’emporten al seu indret. Allà es fa amiga d’una nena lladre que li diu que a en Kay se l’han emportat fins a Lapònia, i un dels rens dels lladres li diu que ell sap on està aquest llunyà i fred indret. La nena lladre allibera a Greda i als rens i emprenen el viatge a Lapònia. En el seu camí, fan dues parades. Una d’elles és a casa d’una vella lapona que els indica que han d’anar fins a Finlàndia i veure l’aurora boreal on la Reina de les Neus té el seu Palau. La vella lapona els envia a casa d’una amiga seva finlandesa que els podrà donar més informació.
La dona finlandesa explica al ren que l’acompanya que la nena ja té un poder molt gran, el del seu cor, que li ha permès recórrer un viatge tan llarg; explica que en Kay és al Palau de la Reina de les Neus feliç perquè un tros de mirall que té clavat al cor i un altre a l’ull li impedeixen veure la realitat i que només si li arrenquen, tornarà a ser el nen de sempre.
Arriba finalment als jardins del palau de la Reina de les Neus, en la sala central del Palau, al costat de l’estanc gelat que rep el nom de Mirall de la Raó, amb trossos de gels trencats en bocins idèntics es troba en Kay, intentant formar amb gel i flocs de neu, una paraula misteriosa que li permetria governar sobre ell mateix i fer el que realment volgués, però el propi bocí que tenia a l’ull li ho impedia d’esbrinar.
En Kay es trobava sol al Palau, ja que la Reina de les Neus havia marxat a fer nevar a indrets molt càlids. Aleshores arriba la nena que en veure el Kay l’abraça i les seves llàgrimes fonen el gel del cor del nen i fan caure el trosset de cristall que hi tenia clavat. Aleshores el nen en reconèixer la nena també es posa a plorar i li surt el trosset de cristall de l’ull.
Aleshores, com per art de màgia en Kay esbrina l’enigma formant la paraula que la Reina de les Neus li havia demanat: eternitat. Els dos s’agafen de la mà i marxen contents cap a casa, on tot torna a la normalitat i on creixen l’un al costat de l’altre.”

Aquesta és la història de la Reina de les Neus, una història original de Hans Christian Andersen publicada per primer cop l’any 1845, aquesta obra d’Andersen es considera una de les seves obres més famoses i també un dels seus contes més llargs. Tan és la popularitat que ha adquirit amb els anys, que ha estat adaptada a diversos mitjans.
El tema d’aquesta història és força recorrent en els contes de fades: una persona és segrestada i un altre surt a la seva recerca amb l’ajuda de diferents éssers humans, animals o màgics que finalment l’ajuden a trobar a la persona segrestada.
La història, degut a la seva llargada, és dividida en set parts, i és que Andersen va anomenar a aquesta història “El conte en set contes”, a les que a cadascuna d’elles va posar un nom:
1. Sobre el mirall i les seves peces
2. Un petit nen i una petita nena
3. El jardí de les flors i la dona que feia màgia
4. El príncep i la princesa
5. La petita lladregota
6. La dona lapona i la dona finlandesa
7. Què va passar en el Palau de la Reina de les Neus
Aquesta història com algunes altres d’Andersen té un clar missatge cristià, i és que ens parla dels àngels, es refereix al mal i al propi dimoni en la figura del Trolls que volen temptar als àngels amb les imatges del mirall. I la nena, en diverses ocasions fa servir les seves pregàries com a única esperança
També podem trobar en aquest conte molts elements característics dels contes de fades: la vella que impedeix a la Gerda continuar amb la seva recerca, com una espècie de bruixa amb poders dolents; els número tres, i és que el tercer petó hauria servit a la Reina de les Neus per matar a en Kay; i evidentment, el final feliç amb la parella reunida.
Diuen també que alguns personatges que Andersen utilitza en aquesta història es basen en antigues llegendes nòrdiques, com el Trolls que van construir el mirall, o la neu com a element del maldat.
Pel que fa a la moralina o missatge del conte, aquest ens ve a explicar que només l’alegria infantil, l’emoció, l’amor i la bondat podran portar a un desenllaç feliç de la història. L’amor és més fort que el propi mal.
Tan popular va esdevenir el personatge de la Reina de les Neus, que en altres històries i llibres i obres escrites a posterior apareix aquesta temible antagonista femenina que sempre viu en el seu palau de Gel. Ha arribat també al cinema i a la televisió, al ballet i també al ballet sobre gel.

Il·lustracions
Començant amb unes il·lustracions en blanc i negre, i amb una portada d’un recull de contes d’Andersen força antic il·lustrat per Edmund Dulac comencem:

En color us deixo aquestes boniques imatges d’il·lustradors d’arreu.

Ara us deixo amb algunes portades franceses d’aquesta història.

En anglès són les següents:

Un parell de portades alemanyes i una japonesa acaben amb aquesta sèrie de boniques il·lustracions.

Els orígens de… L’ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES

12 abril 2010
5

“Vet aquí una vegada que l’Alícia estava asseguda en un arbre avorrida mentre la seva germana llegia. De sobte va aparèixer un Conill Blanc vestit amb jaqueta i armilla que portava un rellotge de butxaca a la mà i es va amagar en el seu cau. L’Alícia el va seguir i de sobte el cau es converteix en una espècies de pou pel que l’Alícia cau i cau durant molta estona.
És així com arriba a un món fantàstic, surrealista i ple de paradoxes. Allà comencen les seves aventures. El conill ha desaparegut i l’Alícia beu d’una ampolla que la converteix en una nena de només 28 cm. Intenta recuperar la seva alçada i es menja un pastís que la fa medir més de dos metres; agafa una clau que hi ha al damunt d’una taula i que obra la porta d’un jardí.
Com no para de créixer no pot accedir per la porta i desesperada es posa a plorar. Tan plora que ha de nadar per no ofegar-se. També nedant es troba a un munt d’animals que intenten no ofegar-se i tots junts arriben a terra ferma. Un dels animals el Dodo decideix organitzar una carrera per secar-se i en ella decideix que tots guanyen.
El ratolí també explica el perquè odia tan als gossos i als gats, aleshores l’Alícia parla de la seva gata i la seva habilitat per caçar ratolins i tots els animals acaben deixant-la sola de nou.
De nou veu al Conill Blanc que busca al seu ventall i li mana a l’Alícia que confon amb la seva criada que li busqui. A la casa del conill blanc, l’Alícia troba el ventall i una altra ampolleta que de nou beurà i la farà créixer. Aleshores quan el conill arriba a casa i veu un braç enorme sortint per la finestra, demana ajuda i la multitud comença a tirar panets màgics que faran que l’Alícia torni a ser petita, i de nou es queda sola allunyant-se de la multitud.
Es perd en un bosc i s’atura davant d’un bolet gegant on hi troba asseguda a una eruga blava que després de discutir amb ella sobre la seva alçada, li diu que hi ha una meitat del bolet que la farà créixer i una altra que la farà disminuir. Menja un tros de cada cantó sense saber quina de les dos la farà tornar a la seva alçada habitual. Finalment, aconsegueix una proporció adequada i es guarda bocins del bolet.
Arriba a una casa de 1’20m i menja bolet per tenir una mida adequada per poder-hi entrar. La casa és de la Duquessa que ha estat convidada per la Reina de Cors a jugar al Croquet, també hi viu  el gat Chesire, i un nadó que acunat per l’Alícia s’acaba transformant en un porquet. Fuig de la casa i es troba de nou amb el gat que la convidarà a anar a veure el Homenet del té o la Llebre de la Massa. La nena es decideix per la segona opció.
Quan arriba es troba la Llebre, el Homenet del té i un liró prenen el té a la porxada de la casa, l’Alícia s’hi uneix i acaba fugint atabalada per les endevinalles i probes a les que l’han sotmesa.
Arriba l’hora de la partida de criquet i l’Alícia és convidada per la Reina. La Duquessa ha estat apressada per arribar tard a la partida i amb l’Alícia podem trobar de nou al conill Blanc. En el joc, en comptes de boles es feien servir eriçons i flamencs en coptes de pals de criquet. Tothom jugava sense ordre i la Reina anava manant decapitar a qualsevol que la contradigués.
Enmig de tot aquest caos, apareix el cap del Gat Chesire i la Reina ordena que li tallin. Però com li podran tallar si no ha aparegut el cos del gat? Per resoldre l’entrellat l’Alícia diu que la Duquessa ho podrà explicar, ja que és la propietària del gat i així és alliberada. El gat desapareix del tot.
L’Alícia és portada per la Reina davant de la Falsa Tortuga perquè li expliqui la seva història, però és l’Alícia qui li explicarà tot el que li ha passat d’ençà que va caure pel cau del conill. E sobte algú crida que es farà un judici i l’Alícia hi va sense pensar-s’ho gaire. L’acusat era la “sota” de cors acusada de robar uns pastissos de la reina. Van cridant als testimonis i l’Alícia comença a créixer de nou, és aleshores quan és cridada per testificar.
Finalment l’acusat és innocent i Alícia que diu que no en sap res, ha de ser decapitada. Quan les cartes soldats salten per capturar-la, la nena es desperta a la falda de la seva germana.
Tot havia estat un somni.”

Aquesta és la història de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles, obra de literatura anglesa creada pel matemàtic, sacerdot i escriptor Charles Lutwidge Dodgson, conegut sota el pseudònim de Lewis Carroll, l’any 1865. Es tracta d’un seguit de relats dividits en 12 capítols en els que se’ns narra les aventures i desventures de l’Alícia en el fantàstic món de les meravelles. Un relat ple d’al·lusions satíriques als amics de l’escriptor, l’educació anglesa i la política de l’època.

La primera edició fou il·lustrada per John Tenniel que es va inspirar en l’obra i indicacions que Carroll li anava donant. De fet és a partir de les primeres il·lustracions que s’han inspirat tota la resta. Pel que fa a la primera edició de 1865 només se’n conserven 23 exemplars, de les que 17 pertanyen a diferents biblioteques, tota una obra d’art que val la pena conservar. Però les aventures de la intrèpida Alícia no es van acabar amb la publicació d’aquest llibre, ja que hi ha una segona part sota el títol de “A través del mirall i el que Alícia hi va trobar” que no va aconseguir aclaparar tan èxit com la primera.

Tan gran fou la repercussió d’aquesta obra que molts dels seus personatges són recordats de manera individual i reconeguts fora del món de l’Alícia, com el Conill Blanc, la Reina de Cors, el gat Chesire…

Però d’on es va inspirar Carroll per escriure aquesta obra? El procés de gestació de l’Alícia al país de les meravelles va tenir tres fases. La primera fou quan el seu autor durant un passeig pel riu Tàmesi l’estiu del 1862 amb el reverend Robinson Duckworth i les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice y Edith d’entre 13 i 8 anys va començar a explicar les històries d’un personatge inventat l’Alícia en un món màgic, en una parada de la seva passejada degut a la calor que feia.

Tant va agradar a les nenes aquestes històries, sobretot a l’Alice que li van demanar insistentment que les escrivís, va ser així com Carroll es va decidir a crear una història amb aquest personatge i com comença la segona fase de gestació de l’obra. Al Novembre d’aquell mateix any i fons el 1863 Carroll va estar escrivint i dibuixant el manuscrit de l’obra que li va enviar a l’Alice.

Tant va agradar que George MacDonald  el van animar a fer-ne la publicació per a tothom, i va ser així com Carroll es va decidir,va afegir dos capítols més i va deixar en mans de l’il·lustrador professional anglès John Tenniel, les imatges del conte, degut a que dibuixar-les ell mateix li hauria requerit més temps del que realment disposava.

Pel que fa al personatge d’Alícia, Carroll volia que s’inspirés en la nena Alice, però l’il·lustrador s’hi va negar, tot i que els resultats finals ens van portar a una Alícia força similar a la Alice real.

En relació a la resta de personatges en podem destacar uns quants:
– La Reina de cors: té molt mal geni, molta facilitat per decapitar a tot aquell que li porti la contraria i és com la figura de les cartes.
– El gat Chesire: d’ell l’única descripció que apareix en el conte és el seu inconfusible somriure i que té la propietat d’aparèixer i desaparèixer dels llocs quan li ve de gust, a la vegada que el primer que apareix sempre és aquell gegant somriure.
– El conill Blanc: és el primer personatge que apareix en el llibre després de l’Alícia, i de fet és un dels més populars i característics, sempre va vestit amb jaqueta i armilla i porta un rellotge de butxaca del que sempre està força pendent.
– El “Mad Hatter” o “Sombrerero”, també conegut com l’Home del té: es caracteritza per tenir un caràcter peculiar, força estrambòtic i no estar mai gaire allunyat de la seva tassa de té.
– La Duquessa, l’Eruga, el Rei, els Soldats de la Reina, la Falsa Tortuga… Tots ells acaben formant l’elenc de personatges d’una de les històries més inversemblants escrites mai.
Cal destacar també que apareixen personatges no inventats per Carroll, sinó que són propis de contes de fades anglesos, com per exemple: en Humpty Dumpty, en Tweedledum i Tweedledee Tweedledum, Tweedledee, tots ells protagonistes de Nursery Rhymes, cançons infantils típiques britàniques.

A partir de la versió de Carroll se n’han fet nombroses versions no només en forma de llibre o conte, sinó evidentment en adaptació cinematogràfica, la primer d’elles de 1903, però una de les més famoses, la de Disney es va estrenar el 1951. Aquesta versió combina elements tant de la primera com de la segona part, tot i que per títol només es diu Alícia al País de les Meravelles. Actualment s’està filmant una nova versió dirigida per l’aclamat Tim Burton i protagonitzada per Johnny Depp, Anne Hathaway, Helena Bonham Carter, Alan Rickman i Christopher Lee.
En fi, un autèntic clàssic.

Il·lustracions
Per començar us porto unes quantes il·lustracions de John Tenniel de 1865 on s’observen alguns dels passatges més característics d’aquesta gran Alícia al país de les Meravelles.

Per poder continuar, no cal que m’oblidi d’una imatge del primer manuscrit escrit per Carroll del capítol 1 dibuixat per ell mateix.

Il·lustracions ja en color, però algunes força antigues són les que us porto ara, les primeres d’Arthur Rackman.

Ara us porto dues il·lustracions de dues catalanes, la primera és de Vèlia Bach, la segona de Sílvia Ortega.

Ara us deixo amb unes quantes portades en anglès. La primera és de 1898, i la segona és amb il·lustracions de John Tenniel en color.

Aquesta història però ha arribat a travessar continents i oceans i ens acostem fins a l’Àsia on podem trobar diverses versions orientals de la història, alguna de destacables és una Coreana.

Per acabar us deixo amb una imatge de l’adaptació cinematogràfica de Disney.

Els orígens de… LA GALLINA DELS OUS D’OR

22 març 2010
0

“Hi havia una vegada un pagès molt ambiciós que per voler masses riqueses, va acabar sent pobre. Aquesta és la història que avui ens ocupa.
Aquest pagès tenia una gallina, però no era una gallina qualsevol, i és que aquesta ponia ous d’or, cada dia en ponia un, i l’home venent aquest ou en treia un bon pessic que li permetia viure d’allò més bé.
Aleshores es va anar apoderant d’ell la cobdícia i és que no s’acontentava amb un sol ou. Creia que si la gallina era capaç de pondre ous d’or, era perquè el seu interior estava farcit de tresors.
Així que després de rumiar molt i molt en aquesta idea, se la va acabar creient i va decidir matar i obrir a la gallina per agafar totes les riqueses que de ben segur amagava al seu interior. Dit i fet es va encaminar al corral, va matar la gallina, la va obrir en canal i…
Per més que va buscar i buscar l’or, no en va trobar ni un sol gram. I es va quedar pobre com una rata i sense la fantàstica gallina dels ous d’or.”

Aquesta és una faula anomenada “La gallina dels ous d’or”, i com la major part de les faules que coneixem i han arribat als nostres dies es tracta d’una faula de Isop, escrita el segle VII aC.

Però com a curiositat cal dir que només és en castellà i català que la faula és protagonitzada per una gallina, i és que en la faula d’Isop es tractava d’una oca i la història s’anomenava “L’oca que ponia ous d’or”.

Aquesta faula fou atribuïda posteriorment a un altre adaptador i faulista, Jean de la Fontaine, i al segle XVIII Fèlix María Saramiego en va fer la versió castellana en vers, on la protagonista de la història ja era una gallina. Us deixo amb el text de Saramiego, ja que es tracta d’un relat molt curt:

“Érase una gallina que ponía
un huevo de oro al dueño cada día.
Aún con tanta ganancia, mal contento,
quiso el rico avariento
descubrir de una vez la mina de oro,
y hallar en menos tiempo más tesoro.
Matóla; abrióla el vientre de contado;
pero después de haberla registrado
¿qué sucedió?. Que, muerta la gallina,
perdió su huevo de oro, y no halló mina.
¡Cuántos hay que teniendo lo bastante,
enriquecerse quieren al instante,
abrazando proyectos
a veces de tan rápidos efectos,
que sólo en pocos meses,
cuando se contemplaban ya marqueses,
contando sus millones,
se vieron en la calle sin calzones!

La moralina d’aquesta història és però molt clara i significativa, i és que la cobdícia “rompe el saco, qui molt vol poc té, o fins i tot, es podria parlar de que cal pensar-se bé les coses dues vegades abans d’actuar.
Són però moltes les històries en que un animal amb plomes pon ous d’or, com la història de la gallina o de l’oca que avui ens ocupa, o fins i tot la història de “L’oca d’or” dels germans Grimm.

Tan famós s’ha fet aquest animaló, que sovint el terme “La gallina dels ous d’or” s’empra més enllà del seu context en una faula i s’utilitza per denominar a aquelles persones que tenen molts diners i que els obtenen fàcilment, convertint-se així en autèntiques “gallines dels ous d’or”.

D’aquesta història se n’han fet un munt de versions, i se’n pot destacar també un curt animat protagonitzat per Fèlix el Gat de l’any 1936, on la història acaba molt millor.

Una història amb un final potser una mica dramàtic per un nen, però que et fa reflexionar sobre el comportament cobdiciós de les persones.

Il·lustracions
Pel que fa a les il·lustracions d’aquesta història, n0he trobat algunes protagonitzades per una oca, i altres per una gallina. Us deixo primer amb les de l’oca. La primera és de Milo Winter de l’any 1919, publicada en un recopilatori de Faules d’Isop.

Ara unes portades de contes de diferents indrets protagonitzats per aquesta simpàtica oca.

I ara sí, tres imatges on la protagonista és la gallina.

Anem acabant amb el curt i algunes imatges d’aquest  “Fèlix el gat i la oca dels ous d’or”.