Els orígens de… LA REINA DE LES NEUS

19 abril 2010
2

“Hi havia una vegada un troll diabòlic, que més que un nan era el propi diable, que va construir un mirall terrible. Era un mirall que amagava i no reflectia ni la bondat i la bellesa, convertint-la pràcticament en un gra de sorra invisible; i en canvi, la maldat i les coses dolentes les reflectia multiplicant-les per mil, així que cada vegada que el mirall reflectia alguna persona bondadosa, la transformava en terrible i fastigosa, de manera que en ella desapareixia la bondat.
D’aquesta manera el diable, va ensenyar a tots els trolls de la seva escola, les terribles imatges que podia reflectir a través d’aquest maligne mirall, de manera que tots els trolls tenien una missió: escampar per tot el món la imatge que reflectia el mirall, que segons ells deien era la única i veritable imatge del món, un món en decadència terrible.
Cansats d’escampar imatges terribles arreu, el propi diable va voler pujar el mirall fins al cel, i que els àngels veiessin la seva imatge reflectida terrible, però de camí, el mirall va acabar caient i es esmicolar. Però els efectes del mirall van esdevenir terribles, i és que arreu del món es van escampar bocins grans i petits dels miralls: bocins que es van posar en ulleres que en comptes de fer veure millor deformaven la realitat de qui se les posava, fins i tot hi ha qui li havia entrat un bocí a l’ull i feia que la seva realitat es deformés; i a qui se li allotjava un bocí al cor, aquest se li transformava en gel.
En una ciutat, en dues golfes de cases contigües hi vivien dos nens que s’estimaven molt, tant com si fossin germans, es deien Kay i Gerda. L’àvia d’en Kay quan era hivern explicava als nens històries sobre els flocs de neu, dels quals deia que tenien una reina. Un dia, un dels flocs, va caure en el test del roser de la finestra d’en Kay i aquest es va convertir en una dona que saluda a en Kay, que s’espanta i cau de la cadira.
Arriba la primavera i després l’estiu i Gerda s’enamora cada dia més del seu amic. Però un dia d’estiu mirant un vell llibre, salta un dels trossos de vidre a l’ull de Kay i se li clavà un altre al cor, que mica en mica s’aniria convertint en gel.El nen es tornà cruel, dolent i agressiu.
Tot és dolent al voltant del neu, que només veu bellesa en els flocs de neu que van caient l’hivern següent. Un bon dia surt amb el seu trineu i es troba a la Reina de les Neus amb el seu trineu blanc, al que en Kay lliga el seu i  se l’acaba emportant fora de la ciutat. Li fa dos petons, el primer al front i el segon a la galta, i li fa oblidar a Gerda i a tota la seva família. Si la Reina de les Neus li hagués fet el tercer petó, en Kay hauria mort. Així de’l va emportar al seu palau del Gel.
A la ciutat tothom pensa que en Kay ha mort ofegat al riu, tots menys Gerda que surt a la seva recerca. Al riu li ofereix les seves sabates noves a canvi del seu estimat,però el riu no semblava voler-les, ja que el Kay no era allà. Al damunt d’una barca mal amarrada, va començar a anar  riu avall amb la nena dins, i aquesta va creure que el riu la portaria fins al Kay.
Va anar a parar a la riba de davant de casa d’una vella, que la volia retenir i que mica en mica l’anava fent oblidar amb el seu menjar i les seves atencions al seu estimat Kay. La vella va eliminar totes les roses del seu jardí perquè aquestes recordarien a en Kay a la nena, i així la va retenir durant força temps.
Fins que la nena va descobrir en el jardí de flors les roses enterrades que li asseguraren que en Kay era viu.
Reempren el seu viatge i es troba amb una gralla que la condueix davant d’un castell d’una princesa molt intel·igent, on assegura que hi va arribar un noi igual que en Kay. Va entrar al castell on va trobar un príncep que no era en Kay, i la noia va començar a plorar i a explicar-li al príncep la seva aventura a la recerca del seu amor.
Va deixar el castell, en el que podria haver estat tan feliç i va tornar a emprendre la seva recerca amb vestits nous, sabates i un carruatge.
La Greda es topa amb uns bandits que la segresten i se l’emporten al seu indret. Allà es fa amiga d’una nena lladre que li diu que a en Kay se l’han emportat fins a Lapònia, i un dels rens dels lladres li diu que ell sap on està aquest llunyà i fred indret. La nena lladre allibera a Greda i als rens i emprenen el viatge a Lapònia. En el seu camí, fan dues parades. Una d’elles és a casa d’una vella lapona que els indica que han d’anar fins a Finlàndia i veure l’aurora boreal on la Reina de les Neus té el seu Palau. La vella lapona els envia a casa d’una amiga seva finlandesa que els podrà donar més informació.
La dona finlandesa explica al ren que l’acompanya que la nena ja té un poder molt gran, el del seu cor, que li ha permès recórrer un viatge tan llarg; explica que en Kay és al Palau de la Reina de les Neus feliç perquè un tros de mirall que té clavat al cor i un altre a l’ull li impedeixen veure la realitat i que només si li arrenquen, tornarà a ser el nen de sempre.
Arriba finalment als jardins del palau de la Reina de les Neus, en la sala central del Palau, al costat de l’estanc gelat que rep el nom de Mirall de la Raó, amb trossos de gels trencats en bocins idèntics es troba en Kay, intentant formar amb gel i flocs de neu, una paraula misteriosa que li permetria governar sobre ell mateix i fer el que realment volgués, però el propi bocí que tenia a l’ull li ho impedia d’esbrinar.
En Kay es trobava sol al Palau, ja que la Reina de les Neus havia marxat a fer nevar a indrets molt càlids. Aleshores arriba la nena que en veure el Kay l’abraça i les seves llàgrimes fonen el gel del cor del nen i fan caure el trosset de cristall que hi tenia clavat. Aleshores el nen en reconèixer la nena també es posa a plorar i li surt el trosset de cristall de l’ull.
Aleshores, com per art de màgia en Kay esbrina l’enigma formant la paraula que la Reina de les Neus li havia demanat: eternitat. Els dos s’agafen de la mà i marxen contents cap a casa, on tot torna a la normalitat i on creixen l’un al costat de l’altre.”

Aquesta és la història de la Reina de les Neus, una història original de Hans Christian Andersen publicada per primer cop l’any 1845, aquesta obra d’Andersen es considera una de les seves obres més famoses i també un dels seus contes més llargs. Tan és la popularitat que ha adquirit amb els anys, que ha estat adaptada a diversos mitjans.
El tema d’aquesta història és força recorrent en els contes de fades: una persona és segrestada i un altre surt a la seva recerca amb l’ajuda de diferents éssers humans, animals o màgics que finalment l’ajuden a trobar a la persona segrestada.
La història, degut a la seva llargada, és dividida en set parts, i és que Andersen va anomenar a aquesta història “El conte en set contes”, a les que a cadascuna d’elles va posar un nom:
1. Sobre el mirall i les seves peces
2. Un petit nen i una petita nena
3. El jardí de les flors i la dona que feia màgia
4. El príncep i la princesa
5. La petita lladregota
6. La dona lapona i la dona finlandesa
7. Què va passar en el Palau de la Reina de les Neus
Aquesta història com algunes altres d’Andersen té un clar missatge cristià, i és que ens parla dels àngels, es refereix al mal i al propi dimoni en la figura del Trolls que volen temptar als àngels amb les imatges del mirall. I la nena, en diverses ocasions fa servir les seves pregàries com a única esperança
També podem trobar en aquest conte molts elements característics dels contes de fades: la vella que impedeix a la Gerda continuar amb la seva recerca, com una espècie de bruixa amb poders dolents; els número tres, i és que el tercer petó hauria servit a la Reina de les Neus per matar a en Kay; i evidentment, el final feliç amb la parella reunida.
Diuen també que alguns personatges que Andersen utilitza en aquesta història es basen en antigues llegendes nòrdiques, com el Trolls que van construir el mirall, o la neu com a element del maldat.
Pel que fa a la moralina o missatge del conte, aquest ens ve a explicar que només l’alegria infantil, l’emoció, l’amor i la bondat podran portar a un desenllaç feliç de la història. L’amor és més fort que el propi mal.
Tan popular va esdevenir el personatge de la Reina de les Neus, que en altres històries i llibres i obres escrites a posterior apareix aquesta temible antagonista femenina que sempre viu en el seu palau de Gel. Ha arribat també al cinema i a la televisió, al ballet i també al ballet sobre gel.

Il·lustracions
Començant amb unes il·lustracions en blanc i negre, i amb una portada d’un recull de contes d’Andersen força antic il·lustrat per Edmund Dulac comencem:

En color us deixo aquestes boniques imatges d’il·lustradors d’arreu.

Ara us deixo amb algunes portades franceses d’aquesta història.

En anglès són les següents:

Un parell de portades alemanyes i una japonesa acaben amb aquesta sèrie de boniques il·lustracions.

Els orígens de… L’ALÍCIA AL PAÍS DE LES MERAVELLES

12 abril 2010
5

“Vet aquí una vegada que l’Alícia estava asseguda en un arbre avorrida mentre la seva germana llegia. De sobte va aparèixer un Conill Blanc vestit amb jaqueta i armilla que portava un rellotge de butxaca a la mà i es va amagar en el seu cau. L’Alícia el va seguir i de sobte el cau es converteix en una espècies de pou pel que l’Alícia cau i cau durant molta estona.
És així com arriba a un món fantàstic, surrealista i ple de paradoxes. Allà comencen les seves aventures. El conill ha desaparegut i l’Alícia beu d’una ampolla que la converteix en una nena de només 28 cm. Intenta recuperar la seva alçada i es menja un pastís que la fa medir més de dos metres; agafa una clau que hi ha al damunt d’una taula i que obra la porta d’un jardí.
Com no para de créixer no pot accedir per la porta i desesperada es posa a plorar. Tan plora que ha de nadar per no ofegar-se. També nedant es troba a un munt d’animals que intenten no ofegar-se i tots junts arriben a terra ferma. Un dels animals el Dodo decideix organitzar una carrera per secar-se i en ella decideix que tots guanyen.
El ratolí també explica el perquè odia tan als gossos i als gats, aleshores l’Alícia parla de la seva gata i la seva habilitat per caçar ratolins i tots els animals acaben deixant-la sola de nou.
De nou veu al Conill Blanc que busca al seu ventall i li mana a l’Alícia que confon amb la seva criada que li busqui. A la casa del conill blanc, l’Alícia troba el ventall i una altra ampolleta que de nou beurà i la farà créixer. Aleshores quan el conill arriba a casa i veu un braç enorme sortint per la finestra, demana ajuda i la multitud comença a tirar panets màgics que faran que l’Alícia torni a ser petita, i de nou es queda sola allunyant-se de la multitud.
Es perd en un bosc i s’atura davant d’un bolet gegant on hi troba asseguda a una eruga blava que després de discutir amb ella sobre la seva alçada, li diu que hi ha una meitat del bolet que la farà créixer i una altra que la farà disminuir. Menja un tros de cada cantó sense saber quina de les dos la farà tornar a la seva alçada habitual. Finalment, aconsegueix una proporció adequada i es guarda bocins del bolet.
Arriba a una casa de 1’20m i menja bolet per tenir una mida adequada per poder-hi entrar. La casa és de la Duquessa que ha estat convidada per la Reina de Cors a jugar al Croquet, també hi viu  el gat Chesire, i un nadó que acunat per l’Alícia s’acaba transformant en un porquet. Fuig de la casa i es troba de nou amb el gat que la convidarà a anar a veure el Homenet del té o la Llebre de la Massa. La nena es decideix per la segona opció.
Quan arriba es troba la Llebre, el Homenet del té i un liró prenen el té a la porxada de la casa, l’Alícia s’hi uneix i acaba fugint atabalada per les endevinalles i probes a les que l’han sotmesa.
Arriba l’hora de la partida de criquet i l’Alícia és convidada per la Reina. La Duquessa ha estat apressada per arribar tard a la partida i amb l’Alícia podem trobar de nou al conill Blanc. En el joc, en comptes de boles es feien servir eriçons i flamencs en coptes de pals de criquet. Tothom jugava sense ordre i la Reina anava manant decapitar a qualsevol que la contradigués.
Enmig de tot aquest caos, apareix el cap del Gat Chesire i la Reina ordena que li tallin. Però com li podran tallar si no ha aparegut el cos del gat? Per resoldre l’entrellat l’Alícia diu que la Duquessa ho podrà explicar, ja que és la propietària del gat i així és alliberada. El gat desapareix del tot.
L’Alícia és portada per la Reina davant de la Falsa Tortuga perquè li expliqui la seva història, però és l’Alícia qui li explicarà tot el que li ha passat d’ençà que va caure pel cau del conill. E sobte algú crida que es farà un judici i l’Alícia hi va sense pensar-s’ho gaire. L’acusat era la “sota” de cors acusada de robar uns pastissos de la reina. Van cridant als testimonis i l’Alícia comença a créixer de nou, és aleshores quan és cridada per testificar.
Finalment l’acusat és innocent i Alícia que diu que no en sap res, ha de ser decapitada. Quan les cartes soldats salten per capturar-la, la nena es desperta a la falda de la seva germana.
Tot havia estat un somni.”

Aquesta és la història de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles, obra de literatura anglesa creada pel matemàtic, sacerdot i escriptor Charles Lutwidge Dodgson, conegut sota el pseudònim de Lewis Carroll, l’any 1865. Es tracta d’un seguit de relats dividits en 12 capítols en els que se’ns narra les aventures i desventures de l’Alícia en el fantàstic món de les meravelles. Un relat ple d’al·lusions satíriques als amics de l’escriptor, l’educació anglesa i la política de l’època.

La primera edició fou il·lustrada per John Tenniel que es va inspirar en l’obra i indicacions que Carroll li anava donant. De fet és a partir de les primeres il·lustracions que s’han inspirat tota la resta. Pel que fa a la primera edició de 1865 només se’n conserven 23 exemplars, de les que 17 pertanyen a diferents biblioteques, tota una obra d’art que val la pena conservar. Però les aventures de la intrèpida Alícia no es van acabar amb la publicació d’aquest llibre, ja que hi ha una segona part sota el títol de “A través del mirall i el que Alícia hi va trobar” que no va aconseguir aclaparar tan èxit com la primera.

Tan gran fou la repercussió d’aquesta obra que molts dels seus personatges són recordats de manera individual i reconeguts fora del món de l’Alícia, com el Conill Blanc, la Reina de Cors, el gat Chesire…

Però d’on es va inspirar Carroll per escriure aquesta obra? El procés de gestació de l’Alícia al país de les meravelles va tenir tres fases. La primera fou quan el seu autor durant un passeig pel riu Tàmesi l’estiu del 1862 amb el reverend Robinson Duckworth i les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice y Edith d’entre 13 i 8 anys va començar a explicar les històries d’un personatge inventat l’Alícia en un món màgic, en una parada de la seva passejada degut a la calor que feia.

Tant va agradar a les nenes aquestes històries, sobretot a l’Alice que li van demanar insistentment que les escrivís, va ser així com Carroll es va decidir a crear una història amb aquest personatge i com comença la segona fase de gestació de l’obra. Al Novembre d’aquell mateix any i fons el 1863 Carroll va estar escrivint i dibuixant el manuscrit de l’obra que li va enviar a l’Alice.

Tant va agradar que George MacDonald  el van animar a fer-ne la publicació per a tothom, i va ser així com Carroll es va decidir,va afegir dos capítols més i va deixar en mans de l’il·lustrador professional anglès John Tenniel, les imatges del conte, degut a que dibuixar-les ell mateix li hauria requerit més temps del que realment disposava.

Pel que fa al personatge d’Alícia, Carroll volia que s’inspirés en la nena Alice, però l’il·lustrador s’hi va negar, tot i que els resultats finals ens van portar a una Alícia força similar a la Alice real.

En relació a la resta de personatges en podem destacar uns quants:
– La Reina de cors: té molt mal geni, molta facilitat per decapitar a tot aquell que li porti la contraria i és com la figura de les cartes.
– El gat Chesire: d’ell l’única descripció que apareix en el conte és el seu inconfusible somriure i que té la propietat d’aparèixer i desaparèixer dels llocs quan li ve de gust, a la vegada que el primer que apareix sempre és aquell gegant somriure.
– El conill Blanc: és el primer personatge que apareix en el llibre després de l’Alícia, i de fet és un dels més populars i característics, sempre va vestit amb jaqueta i armilla i porta un rellotge de butxaca del que sempre està força pendent.
– El “Mad Hatter” o “Sombrerero”, també conegut com l’Home del té: es caracteritza per tenir un caràcter peculiar, força estrambòtic i no estar mai gaire allunyat de la seva tassa de té.
– La Duquessa, l’Eruga, el Rei, els Soldats de la Reina, la Falsa Tortuga… Tots ells acaben formant l’elenc de personatges d’una de les històries més inversemblants escrites mai.
Cal destacar també que apareixen personatges no inventats per Carroll, sinó que són propis de contes de fades anglesos, com per exemple: en Humpty Dumpty, en Tweedledum i Tweedledee Tweedledum, Tweedledee, tots ells protagonistes de Nursery Rhymes, cançons infantils típiques britàniques.

A partir de la versió de Carroll se n’han fet nombroses versions no només en forma de llibre o conte, sinó evidentment en adaptació cinematogràfica, la primer d’elles de 1903, però una de les més famoses, la de Disney es va estrenar el 1951. Aquesta versió combina elements tant de la primera com de la segona part, tot i que per títol només es diu Alícia al País de les Meravelles. Actualment s’està filmant una nova versió dirigida per l’aclamat Tim Burton i protagonitzada per Johnny Depp, Anne Hathaway, Helena Bonham Carter, Alan Rickman i Christopher Lee.
En fi, un autèntic clàssic.

Il·lustracions
Per començar us porto unes quantes il·lustracions de John Tenniel de 1865 on s’observen alguns dels passatges més característics d’aquesta gran Alícia al país de les Meravelles.

Per poder continuar, no cal que m’oblidi d’una imatge del primer manuscrit escrit per Carroll del capítol 1 dibuixat per ell mateix.

Il·lustracions ja en color, però algunes força antigues són les que us porto ara, les primeres d’Arthur Rackman.

Ara us porto dues il·lustracions de dues catalanes, la primera és de Vèlia Bach, la segona de Sílvia Ortega.

Ara us deixo amb unes quantes portades en anglès. La primera és de 1898, i la segona és amb il·lustracions de John Tenniel en color.

Aquesta història però ha arribat a travessar continents i oceans i ens acostem fins a l’Àsia on podem trobar diverses versions orientals de la història, alguna de destacables és una Coreana.

Per acabar us deixo amb una imatge de l’adaptació cinematogràfica de Disney.

Els orígens de… LA GALLINA DELS OUS D’OR

22 març 2010
0

“Hi havia una vegada un pagès molt ambiciós que per voler masses riqueses, va acabar sent pobre. Aquesta és la història que avui ens ocupa.
Aquest pagès tenia una gallina, però no era una gallina qualsevol, i és que aquesta ponia ous d’or, cada dia en ponia un, i l’home venent aquest ou en treia un bon pessic que li permetia viure d’allò més bé.
Aleshores es va anar apoderant d’ell la cobdícia i és que no s’acontentava amb un sol ou. Creia que si la gallina era capaç de pondre ous d’or, era perquè el seu interior estava farcit de tresors.
Així que després de rumiar molt i molt en aquesta idea, se la va acabar creient i va decidir matar i obrir a la gallina per agafar totes les riqueses que de ben segur amagava al seu interior. Dit i fet es va encaminar al corral, va matar la gallina, la va obrir en canal i…
Per més que va buscar i buscar l’or, no en va trobar ni un sol gram. I es va quedar pobre com una rata i sense la fantàstica gallina dels ous d’or.”

Aquesta és una faula anomenada “La gallina dels ous d’or”, i com la major part de les faules que coneixem i han arribat als nostres dies es tracta d’una faula de Isop, escrita el segle VII aC.

Però com a curiositat cal dir que només és en castellà i català que la faula és protagonitzada per una gallina, i és que en la faula d’Isop es tractava d’una oca i la història s’anomenava “L’oca que ponia ous d’or”.

Aquesta faula fou atribuïda posteriorment a un altre adaptador i faulista, Jean de la Fontaine, i al segle XVIII Fèlix María Saramiego en va fer la versió castellana en vers, on la protagonista de la història ja era una gallina. Us deixo amb el text de Saramiego, ja que es tracta d’un relat molt curt:

“Érase una gallina que ponía
un huevo de oro al dueño cada día.
Aún con tanta ganancia, mal contento,
quiso el rico avariento
descubrir de una vez la mina de oro,
y hallar en menos tiempo más tesoro.
Matóla; abrióla el vientre de contado;
pero después de haberla registrado
¿qué sucedió?. Que, muerta la gallina,
perdió su huevo de oro, y no halló mina.
¡Cuántos hay que teniendo lo bastante,
enriquecerse quieren al instante,
abrazando proyectos
a veces de tan rápidos efectos,
que sólo en pocos meses,
cuando se contemplaban ya marqueses,
contando sus millones,
se vieron en la calle sin calzones!

La moralina d’aquesta història és però molt clara i significativa, i és que la cobdícia “rompe el saco, qui molt vol poc té, o fins i tot, es podria parlar de que cal pensar-se bé les coses dues vegades abans d’actuar.
Són però moltes les històries en que un animal amb plomes pon ous d’or, com la història de la gallina o de l’oca que avui ens ocupa, o fins i tot la història de “L’oca d’or” dels germans Grimm.

Tan famós s’ha fet aquest animaló, que sovint el terme “La gallina dels ous d’or” s’empra més enllà del seu context en una faula i s’utilitza per denominar a aquelles persones que tenen molts diners i que els obtenen fàcilment, convertint-se així en autèntiques “gallines dels ous d’or”.

D’aquesta història se n’han fet un munt de versions, i se’n pot destacar també un curt animat protagonitzat per Fèlix el Gat de l’any 1936, on la història acaba molt millor.

Una història amb un final potser una mica dramàtic per un nen, però que et fa reflexionar sobre el comportament cobdiciós de les persones.

Il·lustracions
Pel que fa a les il·lustracions d’aquesta història, n0he trobat algunes protagonitzades per una oca, i altres per una gallina. Us deixo primer amb les de l’oca. La primera és de Milo Winter de l’any 1919, publicada en un recopilatori de Faules d’Isop.

Ara unes portades de contes de diferents indrets protagonitzats per aquesta simpàtica oca.

I ara sí, tres imatges on la protagonista és la gallina.

Anem acabant amb el curt i algunes imatges d’aquest  “Fèlix el gat i la oca dels ous d’or”.

Els orígens de… EL REI MIDES

8 març 2010
0

“Vet aquí una vegada hi havia un rei, el Rei Mides, rei de Frigia i fill de Gordias. Un Rei amb una cobdícia que no tenia fi.
Un bon dia, va ser trobat en el seu reialme Silenus, pare del Déu Dionisi, que havia begut i s’havia perdut per les terres de Mides. Aquest, coneixedor de qui era, li va oferir allotjament  amb una extrema amabilitat al seu palau. Li va oferir les millors cambres, els millors menjars. En agraïment Dionisi li va oferir a Mides el compliment del seu més gran desig. Mides va demanar que li agradaria convertir en or tot el que toquessin les seves mans.
Dit i fet, el Déu va complir la seva promesa i va desaparèixer per sempre més. Volent comprovar el seu nou poder, Midas va començar a tocar tot el que l’envoltava: un arbre del jardí, les parets i murs del seu palau, els mobles… Tot es transformava en or al seu pas.
Cansat de tot plegat, va seure en el seu tro i va demanar que li portessin alguna cosa per menjar. Però el menjar també es convertia amb or. Ningú es volia acostar al Rei per por de transformar-se en una estàtua d’or. Ni tan sols la seva filla. Al final el Rei sentia tanta gana que va implorar al Déu que li havia atorgat aquell fantàstic Do, que li prengués.
Dionisi li va dir que anés al riu Pactolus i s’hi banyés, les seves aigües el purificarien i li prendrien el do atorgat per sempre més. I és que tot l’or va anar a parar al riu.
Però les desgràcies del Rei Mides no acaben aquí, i és que d’ell se’n coneix una altra història. Es diu que passat l’episodi de l’or, Mides trasllada la seva residència a la selva, on vivia el Déu Pan, el Deú protector dels ramats. Aquest feia ostentació dels seus cants i la seva prodigiosa veu davant les nimfes del lloc. Fins i tot va reptar al mateix Apolo, Déu Olímpic de la música.
Es va celebrar un certamen o competició musical en la que participaven els dos Déus i a la que el Rei Mides va assistir. El primer en tocar la seva rònica flauta va ser Pan, que va encandilar a Mides, i Apolo amb la seva lira va agradar a la resta, inclòs el jurat, que el va proclamar vencedor del certamen.
El Rei Mides disgustat amb el resultat, es va atrevir a proclamar que el guanyador havia de ser Pan, i el propi Apolo encoleritzat va transformar les seves orelles en dues orelles de ruc.
El Rei avergonyit del seu nou aspecte se les amagava sota d’un barret o un turbant, i només el seu barber en coneixia el secret. Aquest no el podia desvelar a ningú, tot i que ho desitjava amb totes les seves forces. Així que un bon dia va decidir cavar un forat a la terra i a aquell forat explicar-li el secret del Rei. Fet això, el va tapar novament amb terra.
D’aquella terra en van sorgir un munt de canyes que quan bufava el vent, repetien una vegada darrera de l’altra el secret del Rei.
Avergonyit, el Rei es va acabar traient la vida.”

Aquesta és el conte o més ben dit, la llegenda del Rei Midas. Un Rei conegut per poder transformar tot el que tocava en or.
I és que el personatge del Rei Mides va existir en realitat, fou un rei que va governar Frigia (una antiga regió de l’Àsia Menor) entre el 740aC i el 696aC. Durant el seu regnat es va produir la millor època d’expansió del seu territori, fet que va fer que el rei acumulés grans riqueses al seu voltant. Va ser durant el seu regnat quan els grecs es van fixar en aquest rei i van decidir que es convertís en part de la seva pròpia mitologia, creant-ne la llegenda que us he explicat abans.
Finalment el Rei Mides es va suïcidar després d’un munt de conflictes i invasions.

Però qui va escriure la llegenda del Rei Mides? La llegenda va ser durant molts anys, una història de tradició oral a Grècia, com passa també amb les nostres pròpies llegendes, i va ser Ovidi, un poeta romà, que en el seu llibre Metamorphosis, escrit al segle IaC, explicava entre altres aquesta història. Un llibre on es recollien els relats dels Déus i molts dels aspectes relacionats amb la  mitologia grega, tan els seus Déus, com les històries en les que els humans hi tenien relació, com la que avui ens ocupa.

En algunes versions posteriors se’ns explicava que en el moment en que el Rei Mides és capaç de transformar tot en or, toca a la seva pròpia filla, Zoe, que s’acaba convertint en una estàtua d’or, fet que fa que la seva desgràcia encara sigui més gran.

Com a curiositat també podem destacar que el fet de que sigui el riu Pactolus on va el rei Mides a perdre el seu poder, no és aleatori, sinó que es tracta d’un intent per part de la pròpia llegenda de donar una explicació mitològica al fet de que en realitat, aquest riu tingui un alt contingut en or. De manera que és també a aquest indret geogràfic, aquest riu al que també acompanya la llegenda del Rei Mides.

Però el que sembla prou evident, és que el que us he explicat són dues històries, com dues aventures diferents que viu el propi Rei Mides i que l’acaben portant a la seva desgràcia i per tant al seu suïcidi. Dues històries que es poden explicar per separat, i de la que jo personalment només en coneixia la primera. Tot i que l’element del rei amb orelles d’ase, em resultava familiar.

Al llarg dels anys i dels segles, s’han fet moltíssimes adaptacions d’aquesta història, que en un inici no va ser creada com un conte, sinó com una llegenda,  fins que ha arribat als nostres dies de la forma que la coneixem ara; i on el Rei Mides s’ha convertit en un autèntic personatge de conte.

Fins i tot Disney en va fer un curt l’any 1935 sota el títol de “The Golden Touch”.

Tot i no ser una faula ni un conte, aquesta llegenda també té la seva pròpia moralina, sobretot pel que fa a la primera part, que podríem dir que és la més coneguda, i és que la “avaricia rompe el saco”.

Il•lustracions
Abans de portar-vos il•lustracions o pintures sobre aquest personatge, us vull ensenyar una moneda de l’època i una reproducció de la seva tomba.

Les primeres il•lustracions que us porto, són com sempre en blanc i negre.

Ja en color us en porto moltes més, algunes d’elles són quadres, altres il•lustracions més modernes, i la darrera és una il•lustració de Walter Crane de l’any 1893 en la que s’observa com la filla del Rei es converteix en estàtua d’or.

Cal dir que la majòria d’imatges fan referència a la primera part de la llegenda, al poder que té el Rei de convertir tot el que toca en or. Ot i així en una de les imatges anteriors, hem pogut observar com apareix el judici que emet el Rei quan escolta la flauta de Pan i la lira d’Apolo.
A continuació, us porto una seqüència de tres imatges en les que s’observa perfectament com es tracta de la versió en la que la filla es convertida en or i en com es tornar a convertir de pell i óssos gràcies a l’aigua recollida en el riu.

Per acabar us deixo amb la portada d’un conte en castellà i en les imatges extretes del curt de Disney de l’any 1935.

Els orígens de… LA PASTORA D’OQUES

1 març 2010
0

“Vet aquí una vegada una reina viuda que tenia una filla preciosa que havia promès amb el rei veí. Quan s’acostà la data de casament, la reina que s’estimava molt la seva filla li va preparar un cofre ple de tresors,  una ajudant de cambra perquè l’acompanyés durant el viatge i un cavall que parlava, es deia Falada.
Quan mare i filla es van haver de separar, la mare va agafar un mocador i hi va vessar tres gotes de sang i li va donar a la seva filla, prometent-li que li portaria sort durant el viatge.
La noia i la seva ajudant començaren a cavalcar i a la princesa li va agafar set, li va demanar aigua a la seva ajudant, i la noia li va respondre que si en volia que baixés del cavall i l’anés a buscar ella mateixa. El mocador amb les tres gotes va parlar, i li va dir que a la seva mare no li agradaria allò. Però la noia descavalcà i agafà l’aigua ella mateixa.
Una segona vegada tingué set i rebé la mateixa resposta. Al acostar-se a veure al rierol, el mocador se li va relliscar del cinturó on el duia lligat i se’n va anar riu avall. L’ajudant se n’alegra al veure-ho, però no li va dir res a la princesa.
Al veure debilitada a la princesa, l’ajudant li va dir que ara seria ella qui muntaria al Falada, li va prendre els hàbits reials i la va obligar a callar, ja que sinó la mataria.
Van arribar al palau del Rei i la jove princesa va quedar relegada a l’estable, i l’ajudant a dins del Palau. Però el rei al veure la jove de l’estable, tan distingida i bonica, li va preguntar a la promesa del seu fill de qui es tractava, i aquesta va contestar que l’havia trobat pel camí i li havia permès acompanyar-la, que li donés feina per a que no s’avorrís.
La van enviar d’ajudant del pastor d’oques del rei, i la falsa promesa li va demanar al rei que matés al seu cavall per por a que ho xerrés tot; però l’autèntica princesa al enterar-se que havien mort al seu cavall, li va demanar que sisplau, li portés el cap i el pengés a la portalada de l’entrada del poble perquè així el podria veure dia rere dia i s’enrecordaria d’ell.
L’endemà al matí la noia va passar amb en Hans (el pastor) i les oques i en Falada li digué que si la seva mare ho sabés tot es moriria de tristesa.
En sortí del poble i portar les seves oques a pasturar al camp, es tragué la cinta dels cabells i aquests li van caure com fils d’or sobre les espatlles, i en Hans li en va voler arrencar un grapat, però la princesa va dir:
“Brisa lleugera,
Emporta’t el barret d’en Hans.
Que ell hagi de córrer a atrapar-lo,
mentre jo em pentino.”
I així va passar, i quan en Hans va tornar molt enfadat,la noia ja s’havia tornat a recollir els cabells.
L’endemà al matí va tornar a passar el mateix, tant amb el cavall, com amb els cabells de la jove, i en Hans va anar a parlar amb el Rei, per demanar-li que ja no volia pasturar més amb la jove noia perquè sempre s’ha acabava barallant.
El rei li va dir que tornés  a pasturar amb la jove com si no passés res, i l’endemà durant tot el dia, el rei va observar la mateixa escena que feia dos dies que es repetia, i li va preguntar a la pastora d’oques el perquè del seu comportament. La jove va respondre que no en podia dir res perquè sinó la matarien. El rei li va dir que no digués res, que ho escrivís.
El rei en llegir l’autèntica veritat, va cridar al seu fill i li va presentar la seva autèntica promesa, van celebrar un gran sopar en el que hi va assistir l’ajudant de cambra, i el rei va plantejar un enigma: “ què val una dona que ha enganyat al seu príncep i com la castigaríeu?”. L’ajudant de cambra va dir que la tancaria dins d’una bóta i la llançaria al riu; i dit i fet, així és com va acabar la vida de la impostora.”

Aquest conte és el de “La pastora d’oques” un conte de fedes alemany característic del folklore europeu i molt popular a Alemanya recopilat pels famosos germans Grimm. Els germans Grimm el van escriure l’any 1819 provinent de la localitat de Zwehrn a Baixa Hessen i va ser el seu conte 89 en el seu segon recull de contes de fades.
Aquesta història fou traduïda a l’anglès per Margaret Hunt al 1884. Andrew Lang també en va fer una versió.

Aquesta però és una tipologia de conte que la podem classificar segons el sistema ATU com el número 533, sota el tema de la criada que es vol fer passar per la princesa de bon cor per robar-li el marit. Dit això podem deduir que aquesta tipologia no és única i que és present en contes de diferents indrets com ara: França, al Caucas a l’Índia, a l’Amèrica del Nord de llengua francesa,  a les Antilles i a l’Àfrica; on podem trobar històries molt similars a la Pastora d’Oques dels Germans Grimm.

Altres contes similars són per exemple: El bracalet d’or i El Senyor de Lom i el majordom Fals. El Braçalet d’or és un conte americà de Kentucky  recopilat per Marie Campbell en el seu Tales from the Cloud Walking Country .
En canvi el senyor de Lom i el Majordom Fals (The Lord of Lorn and the False Steward) està inclosa com la Child Ballad número 271. La Child Ballad són un conjunt de cantarelles per a infants típiques d’Escoòcia i Anglaterra escrites a finals del segle XIX; i una d’aquestes “ballads” és la de The Lord of Lorn and the False Steward, similar a la història de la pastora d’oques.

Aquesta història es va fer tan popular que fins i tot se’n va fe runa adaptació novel·lística feta per Shannon Hale.
Com a curiositats cal destacar que el fet de que aparegui el mocador amb les tres gotes de sang és un símbol cap al passat, un passat conformat evidentment en aquesta història per la mare de la protagonista. Ja en altres històries apareixen animals que parlen, com a elements màgics que ajuden als protagonistes. El fet de que la jove sigui descoberta radica en el seu comportament, un comportament força estrany si es tractés realment d’una Pastora d’Oques. Com a molts conte el tres esdevé un nombre clau, 3 gotes de sang, 3 dies consecutives en que esdevé la mateixa escena… També és un element molt característic dels contes de fades, la princesa bona que s’acaba sobreposant a les dificultats i vencent-les, tal com passa també a la història dels Cignes Salvatges.

Il·lustracions
Començant per algunes imatges en blanc i negre, us porto unes il·lustracions de HJ Ford primer i després dues de Charles Robinson, George Cruikshank, i les dues darreres d’autor desconegut.

Ja en color en trobem algunes de Hellen Stratton, Jennie Harbour, Jessie Willcox, Kay Nielsen i les darreres del genial Arthur Rackhman  .

Més il·lustracions en color d’un conte que ha esdevingut un clàssic una mica oblidat.

Són poques les portades que he trobat d’aquesta bonica història, algunes pertanyen a la novel·la basada en el conte i altres són àlbums il·lustrats.

Per acabar us deixo amb tres imatges d’estàtues o fonts dedicades a aquest bonic personatge.

Els orígens de… LA DITONA

22 febrer 2010
0

“Vet aquí una vegada una dona que desitjava com fos tenir un fill. Va anar a veure a una fetillera perquè li digués com podia tenir una criatura. Aquesta li va donar una llavor de civada i li va dir que la plantés. Dit i fet, això ho va fer, i de la llavor en va néixer una bonica flor, que al obrir-se aparegué una preciosa i petita nena. Tan petita que la seva mare li digué Ditona.
Ben aviat els problemes per la seva mida van començar a sorgir. I és que una nit en la que la nena dormia en la seva closca de nou, va venir un horrible gripau que la volia casar amb el seu fill. Així que se l’endugué.
La noia finalment va aconseguir escapar muntada al damunt d’una preciosa papallona. Quan estava a dalt d’un arbre, va venir un abellot que se la va emportar en el seu eixam. En veure-la, totes les abelles, digueren que era una criatura horrible i repugnant, i l’abellot ho va acabar creient i la va alliberar.
La Ditona començà a plorar i plorar al damunt d’una margarita. Així va passar tot l’estiu i la tardor a la selva, alimentant-se de la mel de les flors. Però va arribar el fred hivern, i semblava que la pobre criatureta, que no feia més de dos a tres centímetres, moriria de fred. Va caminar i caminar creuant camps ja segats fins arribar a la casa d’una rateta que vivia sota d’uns rostolls.
Allà hi va viure durant un temps tenint per veí un talp que es va enamorar de la petita protagonista d’aquesta història. El talp tenia una galeria que unia les dues cases, la seva i la de la rateta, i en ella havia mort de fred un preciós ocell, pel que la Ditona va sentir molta pena i li va teixir una vànova.
El va cobrir i va recolzar el cap en el seu pit. De cop i volta li va semblar sentir els batecs del cor de l’ocell: era viu. Pobre oreneta, no estava morta només tenia molt i molt de fred. L’oreneta estava ferida d’una ala i per això no havia pogut volar fins a terres més càlides, i el fred l’havia atrapat. La Ditona la cuidava cada dia i en arribar la primavera l’ocell va marxar.
El talp va demanar la mà de la Ditona i la rata va començar a preparar-li l’aixovar. Es va fixar la data de casament a la tardor que va arribar ràpidament, la Ditona estaria condemnada a viure sota terra per sempre més. Però apareix de nou l’oreneta que encara no havia marxat, sinó que volava pels voltants de la casa de la Ditona durant tota la primavera, l’estiu i ara que era tardor havia de marxar.
La Ditona marxà amb l’oreneta i fugí del seu futur marit per sempre més. Van anar a parar al costat d’un preciós palau, i en una de les flors del voltant la Ditona va veure el Rei dels  esperits de les flors,una espècie d’àngels diminuts,  que no eren molt més grans que ella.
Es van enamorar i el rei li va demanar matrimoni. La bonica Ditona va acceptar i totes i cadascuna de les flors del voltant es van obrir i en van sortir cavallers i donzelles. El rei li va dir que el nom de Ditona era un nom massa lleig per ella i la seva bellesa. I que a partir d’aleshores s’hauria de dir Maia.
Es van casar, l’oreneta va marxar a un indret més càlid, i és així com arreu del món s’ha donat a conèixer aquesta bonica història.”

Aquest és el conte de la Ditona, escrit per Hans C. Andersen el 1835, amb el títol original en Danès de “Tommelise” (que vol dir una cosa així com diminuta).  Aquesta història ens narra les aventures i desventures d’un personatge diminut com ho pot ser el nostre Patufet, l’anglès Tom Thumb o  el francès Polzet. Aquesta vegada però, la protagonista és femenina.

Pel que fa al naixement de la protagonista, neix d’una llavor, fet que ens pot recordar a altres naixements de personatges petits. En altres casos de personatges petits neixen d’un gra de mill, un gra d’arròs, de dintre d’una nou…
La resta sembla que es tracta d’un conte que és totalment invenció de l’autor danès, que fou criticat en la seva època i no va agradar tant com altres contes molt famosos d’Andersen.

La primera traducció a l’anglès es va fer l’any 1846, sota el títol de “Thumbelina”. I és que el nom d’aquesta petita noieta varia en funció del país d’origen. En castellà rep el nom de “Pulgarcita”, en italià Mignolina, i en català és la Ditona.
El nom en català, però no és gaire fidel al nom originari, i és que s’hauria d’haver anomenat Patufeta, si s’hagués fet una correcta traducció del Danès, o Polzeta, en cas de que el nom fos una traducció literal de l’anglès. Fou una traducció de l’any 1933, en el que l’Editorial Juventut va publicar un recopilatori dels més famosos contes d’Andersen, i Josep Carner i Marià Manent li posaren per primera vegada el nom de Ditona.

Pel que fa a la moralina, aquest conte ens explica que la bondat i la bellesa sempre acaben sent recompensats.

Il·lustracions
D’il·lustracions d’aquest conte n’he trobat d’arreu del món, i per això em resultarà una mica complicat presentar-les de manera ordenada. Tot i així, començo mostrant-vos les de blanc i negre, entre les quals destaquen les d’Arthur Rackman i les de Vilhelm Pedersen.

Ara us deixo amb un munt en color, totes elles molt diferents, amb estils molt diversos, però totes amb algun encant especial.

Angleses són les següents portades i il·lustracions.

Daneses les que us presento ara.

Franceses n’he trobat forces, i és que aquest país és un país on s’estima la literatura infantil de tots els temps, i això es nota amb la gran quantitat de varietat que presenten.

Del Japó he trobat algunes curiositats.

La Xina també en té algunes versions.

A Polònia també és força conegut aquest personatge.

És tan famós aquest personatge que fins i tot se li ha dedicat una escultura al mig d’un parc.

Però no podem acabar sense presentar les versions que he trobat en català de la història, una d’elles es traca d’un text bilingüe anglès – castellà il·lustrat per en Max; i l’altre una versió catalana sota el títol de la Ditona.

Els orígens de… EL POLZET

8 febrer 2010
1

“Vet aquí una vegada, una família molt i molt pobre de llenyataires amb set fills. El més petit de tots ells era en Polzet.  Un dia en Polzet escolta com els seus pares parlen de que no poden alimentar als seus fills i els hauran d’abandonar al bosc. De camí al bosc en Polzet va llençant pedres blanques per tal de trobar el camí de tornada a casa. Els set germans poden tornar i junts viuen amb els seus pares una bona època que durarà molt poc. I és que els pares del Polzet es tornen a veure obligats a abandonar als seus fills al bosc. Aquesta vegada en Polzet no té temps per recollir pedres i tira pel camí molles de pa. Un ocell se les va menjant i els set germans es veuen perduts al bosc sense saber trobar el camí de retorn a casa seva.
Van arribar a una casa en la que es van allotjar, resulta que era la casa d’un ogre que vivia amb la seva dona i les seves set filles. En descobrir als nens se’ls volgué menjar, però la dona el va convèncer que guardessin els nens per quan hi hagués manca de menjar.
L’ogre però no tenia gaire paciència, i va anar fins l’habitació on dormien plàcidament els set nen i les seves set fills de bon matí. Però el que no sabia era que en Polzet ,conscient dels plans de l’ogre, va canviar les corones de les set noies pels seus set barrets. Així l’ogre es va equivocar i es va menjar les seves pròpies filles.
Quan va haver marxat, en Polzet i els seus germans van fugir de la casa del temible ogre. Quan l’ogre es va adonar del que havia fet, va agafar les seves botes de set llegües i se les va calçar. Evidentment, no eren unes botes normals, eren màgiques. Tenien la propietat de que el que les portés de cada passa recorrés set llegües.
Els nens estaven amagats en una cova i l’ogre vinga a buscar-los i no els trobava. Cansat de tanta recerca es va posar a dormir molt a prop de la cova on es trobaven amagats els nens. En Polzet s’hi va acostar, li va prendre les botes i va anar camí a Palau.
Allà va servir de missatger al Rei, fet que va fer que s’enriquís molt i ni a ell ni a la seva família els hi va faltar mai més de res.”

Aquest és el conte d’en Polzet o també conegut a les nostres contrades com “Les botes de cent llegües” o “Els set germans abandonats”.
Aquest conte fou escrit l’any 1697 pel famós Charles Perrault, format a partir de llegendes populars i històries orals que s’explicaven a l’època, sota el nom original en francès de “Le Petit Poucet”. Història que ens narra les aventures del seu especial protagonista, en Polzet, que es deia així perquè era tan petit com el dit polze. Charles Perrault va començar a escriure els seus contes amb 67 anys i els va recollir en el volum “Histoires, ou Contes du Temps passé” (Històries i contes de temps passats).

Pel que fa a la classificació d’aquest conte, el podem trobar dins la tipologia ATU 327B, sota la temàtica “El petit nen que derrota l’ogre”. Conte de fades tradicional francès i que sovint es barreja amb elements d’altres tipologies com la 327A, que inclou tota aquella mena de contes tipus Hansel i Gretel, Ton i Guida, La caseta de xocolata, En Toni Garrigueulo…

I és que els paral·lelismes amb la història de Hansel i Gretel resulten d’allò més evidents:
–    L’origen pobre dels protagonistes.
–    El fet que els pares abandonin els fills al mig del bosc.
–    Lo de llençar les molles de pa per tal de trobar el camí de tornada a casa.
–    La trobada amb un monstre o ésser fantàstic que se’ls vol menjar.
–    El final feliç en el que el protagonista roba les fortunes a l’antagonista i torna a casa.

Un personatge petit i valent, com en Patufet o la Ditona, o en Tom Thumb (l’heroi anglès)i altres personatges d’arreu del món dels que ja us vaig parlar en els orígens del Patufet. Cal però destacar que en Polzet i en Patufet, tot i tenir característiques físiques i personals molt similars, no són el mateix personatge.

Els noms que pot prendre aquest personatges són diversos i divertits, en funció de la llengua al que estan traduïts: en anglès és en Hop o’ My Thumb, en italià és en Pollicino, en alemany Der kleine Däumling, en portuguès O Pequeno Polegar, en romanès és Tom Degeţel… Un munt de noms per un mateix personatge.

En relació amb el final de la història, sovint hi ha versions que canvien una mica, i en la que ens expliquen que a part de robar-li les botes al ogre, també li van robar una bossa de monedes d’or que portava lligada al cinturó, i és així com en Polzet i els seus germans tornen a casa seva rics.

Un conte que conté el prototip d’heroi més típic de l’època que no pel seu tamany, sinó pel seu enginy (i per tant el seu intel·lecte) pot prosperar, que en aquest tipus d’història sempre és sinònim a fer-se ric, degut  a que la pobresa de l’època era extrema.

La figura de l’ogre que s’adorm és un crit contra la mandra, que ja apareix en històries com la tortuga i la llebre, o en faules gregues com la de Polifem, on l’ogre és vençut degut a la seva pròpia mandra, ja que també es queda adormit.
Pel que fa a les botes no és un element que només aparegui en aquesta història, i és que de fet és un element màgic característic del folklore europeu i que apareix en altres històries força antigues: angleses, alemanyes i fins i tot noruegues.

La moralina és ben clara, i és que tot i ser petit i la burla de tots, és aquest que amb la seva valentia els hi traurà a tots les castanyes del foc.

Il·lustracions
Gustave Doré l’any 1867 és el que va fer una de les versions il·lustrades més populars d’aquesta història a la seva època. I és que si mirem les imatges, de ben segur que el seu estil ens és molt familiar. Ja que va ser un dels grans il·lustradors de clàssics de la seva època.

En blanc i negre tenim més il·lustracions.

Ara us portaré algunes ja en color. La primera és d’Alexander Zick, la segona d’Anderson, dues més de Carl Offerdinger, i la resta de diversos autors.

Abans de portar-vos les portades d’arreu del món, em ve de gust ensenyar-vos unes imatges curioses que he trobat en relació a aquesta història. Es tracta d’escultures dedicades a aquest fantàstic personatge, una es troba a Berna (Suïssa).

Ara sí, comencem amb les portades franceses.

Ara us deixo amb les holandeses.

Romaneses en tenim dues, algunes portugueses i una italiana.

Ara amb algunes en català, una il·lustració de la Mercè Llimona i una portada aràbiga.

Hi ha un munt d’imatges boniques, eh? Quina us ha agradat més?

Els orígens de… LA FORMIGA I LA CIGALA

1 febrer 2010
1

“Era estiu i la cigala vivia molt feliç cantant a tots els que se li acostaven. També es gratava força la panxa, perquè negar-ho. En canvi la formiga es feia un tip de treballar dia rere dia i anar recol·lectant menjar per a l’hivern que aviat arribaria. La cigala reia i pensava que ja tindria temps de recollir menjar, que ara no valia la pena i que valia molt més gaudir del sol d’estiu.
Va arribar l’hivern i la formigueta previnguda se’n va anar al seu cau i tenia prou menjar per ella. Però vet aquí que va venir la cigala demanant-li menjar i una mica d’escalfor de la seva llar. I la formiga, per por de no tenir per les dues li va negar el menjar i li va preguntar a la Cigala:
– I a mi què m’expliques? Què feies al llarg de l’estiu, quan es poden trobar els aliments per a totes bandes i és possible construir una casa?
– Jo? Cantava i cantava tot el dia – va respondre la cigala tota orgullosa.
– I què? – va preguntar la formiga
– Doncs … res … – va murmurar la cigala.
– Cantaves? doncs, per que no proves ara de ballar?
I va ser així com la formiga li va tancar la porta als nassos a la cigala.”

Aquesta és la famosa faula “La Cigala i la formiga” atribuïda a Esop i escrita durant el segle VII aC. Faula però que ha arribat als nostres dies gràcies a moltíssimes versions posteriors.

Començant per Babrius que era un romà que va viure en el segle III aC i que escribia faules en Grec, en va escriure moltes, una d’elles fou aquesta. Al igual que Avianus (S.V) que de les seves 34 faules en va destacar la Cigala i la formiga. Ambdós es van caracteritzar per escriure les seves faules en vers.

I en prosa també en trobem alguns de força antics Syntipas, del segle I dC i Apthonius (S.IV). En una variant en prosa escrita a posterior, el personatge de la Cigala era substituït per un escarabat “mandonguiller”, que en arribar l’hivern i ploure es va adonar que els fems que recollia se’ls en va emportar l’aigua.

Segles més tard, Jean de la Fontaine, un dels faulistes més importants des d’Isop, en va fer la seva versió al segle XVII, al igual que Félix Maria Saramiego.

També podem destacar que en algunes versions, no es tracta d’una sola formiga, sinó de moltes.

Com totes les faules, aquesta també està provista de la seva peculiar moralina. I és que “no dejes para manyana lo que puedas hacer hoy”. Més val ser previngut que no pas deixar les coses per fer.

Il·lustracions
En blanc i negre i força clàssiques són les il·lustracions que us presento a continuació, una d’elles de Gustave Doré.

tmp1b51-1955104-largela_cigale_et_la_fourmi_illustration_dore

Ja en color són les que us porto ara. Algunes són tan modernes que fins i tot ens presenten una Cigala tocant la guitarra elèctrica i amb melenes tenyides de rosa xiclet.

antgrasshopper1finalwebant-grasshopper-fable-energy-prices-ready-graphicantimage2cicala-e-formicaformigaicigalaggg-antmilowinter1919

Ara us porto algunes portades de diferents indrets. Les primeres són angleses.

618x9jdwy2l__aa240_ag_artwork_hi_resantandgrasshopperfr_the_ant_and_the_grasshopper

Ara una italiana i una altra portuguesa.

239055270_5e16418b0f_o

portugues

Continuarem amb unes curioses imatges del Japó.

japojapo02japo03japo04

I per acabar una portada d’un molt bon il·lustrador i amic del Trompeta, en Valentí Gubianas.

coberta-cigala

Els orígens de… LES SABATES VERMELLES

25 gener 2010
2

“Hi havia una vegada una nena molt i molt pobre que no tenia ni per menjar. No tenia ni sabates de tan pobra que era i es va quedar sense mare. Una dona gran es va apiadar de la nena i la va recollir a la seva llar, oferint-li tots els luxes de que era capaç.
Un bon dia per les seves terres va passar la reina i la seva filla, i la nena en veure les boniques sabates vermelles que duia la princesa, va desitjar-ne unes d’iguals.
La vella li va comprar unes al millor sabater de tot el poble, i és que la nena havia de fer la comunió; tot i que no resultava molt adequat fer-la amb unes sabates d’aquest color; la velleta, que no s’hi veia gaire, li va comprar igualment.
A l’Església només podia pensar en les seves sabates i amb lo bonica que amb elles es sentia, i en sortir les sabates es posaren a ballar de manera incontrolable.
I va ballar i ballar fins arribar al cementiri on es va trobar un àngel amb una espasa que li va dir que hauria de ballar davant de nens creguts i vanitosos com ella, fins que s’acabés convertint en un esquelet.
La nena desesperada va anar fins a la casa del botxí a demanar-li que li tallés els peus i per tant, poder-se desempallegar de les sabates que a ells anaven adherides. El botxí així ho va fer i li va construir uns peus de fusta a la nena perquè pogués caminar.
Però les sabates van continuar ballant per sí soles, i la nena fugia atemorida d’arreu on les veia.
La dona del sacerdot es va apiadar d’ella i finalment la nena va ser perdonada per Déu.”

Aquest és el conte de “Les sabates vermelles” escrit pel danés Hans Christian Andersen el 1845. Va ser un conte força popular d’aquest autor i se’n van fer unes quantes reedicions. Es va tornar a publicar el 1849 i el 1863.
S’explica que Andersen es va inspirar per escriure aquesta història en uns fets que li van succeir al seu pare quan ell encara era un nen. Resulta que el seu pare era sabater i li van encarregar que fes unes sabates per ballar de seda vermella per a la filla d’una dona rica. L’home les va fer amb tota la cura i tot el carinyo del món, cuidant fins a l’últim detall. En entregar les sabates la dona li va dir que les sabates eren per llençar-les a les escombraries, i que havia  espatllat la preciosa seda vermella. El pare d’Andersen evidentment, s’emportà un gran disgust.

Evidentment l’obra d’Andersen era una crítica a la vanitat i la superioritat que senten els rics envers els pobres. Una obra que critica la societat en que el propi Andersen va viure, on el predomini de les classes socials dirigia la societat del moment. Com sempre, un conte amb moralina i amb una crítica al món que envoltava a l’escriptor danés.

També s’observa, al igual que en el cas de la Venedora de llumins, la religiositat d’Andersen que acabava donant solució a alguns dels seus contes per la intervenció divina d’un Déu sempre misericordiós.

Una història de la que se n’han fet nombroses adaptacions en diferents mitjans, alguna pel·lícula, obres de ballet i fins i tot han arribat a aparèixer en algun capítol d’uns famosos dibuixos animats.

Cal dir però, que amb el temps, és d’aquelles històries que han quedat oblidades i relegades a un segon pla, passant a fer-se més populars altres històries de l’autor com l’Aneguet leig o la Sireneta.

Il·lustracions
Començant amb les il·lustracions més clàssiques, us porto unes que va fer Anne Anderson, AW Bayes, Katharine Cameron, Klever i WH Robinson.

anneandersonanneanderson2awbayes_redshoes1katharine_cameron_redshoes1katharine_cameron_redshoes3klever_deroedeskoe321robinson_redshoes1

A continuació us presento tot un seguit d’imatges, tan en color com en blanc i negre.
sabates2sabates3sabates4gum14_cl07080japodanitorrentkaren-and-the-red-shoes

Ara us deixo amb algunes portades en diferents idiomes.
1879085569_01__sclzzzzzzz_2894116596_a2030c1b71_o9788441324084red-shoes-covers

Per anar acabant, unes imatges escanejades d’un conte “troquelado” que fa l’efecte de ser molt antic en castellà.

scan001scan002scan003scan004scan005scan006scan007scan008scan011scan013

Per acabar us deixo amb una curiositat, una paret que es troba en el parc d’atraccions més gran d’Holanda: Efteling.

parc-atraccions-efteling

Els orígens de… BLANCANEU I ROSAVERMELLA

18 gener 2010
0

“Vet aquí una vegada una dona molt pobra que tenia dos rosers preciosos en el seu jardí. L’un donava flor blanques i l’altra flors vermelles. Va tenir dues filles i els hi posà els noms dels rosers: Blancaneu i Rosavermella. Al igual que els rosers les dues joves eren molt diferents entre sí. La Blancaneu preferia quedar-se a casa a llegir i ajudar la mare, en canvi la Rosavermella li agradava córrer pels prats.
A les nits les tres seien a la vora del foc mentre la mare els hi explicava un conte de fades diferents cada nit. Una nit a meitat del conte trucaren a la porta, era un ós que demanava si es podia escalfar una mica a la voreta del foc.
Així l’ós i les dues noies es van fer amics i l’ós va tornar cada nit a escoltar històries i a que li pentinessin el cabell mentre s’escalfava davant del foc. Va passar tot l’hivern i a l’arribar la primavera l’ós digué que ja no tornaria més, que havia d’anar a protegir el seu tresor amagat a la muntanya, que ara quan es fongués el gel, el nan que li volia robar, podria furgar la terra i prendre-li.
Les noies una mica tristes, uns dies més tard, van sortir a collir llenya i van trobar un arbre caigut al mig del camí, sota el que estava atrapada la barba d’un nan una mica maleducat. Les noies l’alliberaren tallant-li la punta de la barba, i quest s’enfadà molt i no els hi donà ni les gràcies. Marxà tot agafant una bossa d’or de l’interior buit de l’arbre.
Al cap d’una setmana van anar al riu a buscar peix per sopar i es tornaren a trobar el nan desagraït, aquesta vegada, la seva barba s’havia enredat amb el seu propi am i un peix es disposava a menjar-se-li. El van tornar a alliberar i de nou no van rebre ni les gràcies. El nan va agafar un sac de perles d’entre els joncs i va marxar.
Una setmana més tard, la mare envià a les noies a comprar cintes al mercat i de nou es trobaren el nan. Aquesta vegada estava atrapat entre les urpes d’un àliga que se’l volia emportar volant. Les noies el van poder alliberar. El nan va agafar una bossa de diamants de sota una roca i se n’anà.
Tornant del mercat, es tornaren a trobar el nan per quarta vegada. Estava assegut a l’herba quan de sobte el va atacar un ós. El nan demanà que no se’l mengés, que es mengés a les dues noies. Però l’ós no en va fer cas i d’una urpada el va tombar. Resulta que era l’ós amic de les noies que va començar a perdre el pelatge i es va acabar convertint en un atractiu príncep.
Resulta que havia estat encantat i convertit en ós pel nan que li volia robar el seu tresor, i que mort el nan, s’acabava el malefici.
El príncep es casà amb la Blancaneu i la Rosavermella amb el seu germà, van anar tots plegats a viure a palau i van ser feliços per sempre més.”

Aquest conte que us he explicat avui es tracta del conte “La Blancaneu i la Rosavermella”, un conte de fades popular a Alemanya i donat a conèixer i versionat pels ja famosos germans Grimm. Tot i això cal destacar que tot i que el nom d’una de les protagonistes coincideixi amb la protagonista d’un altre conte, no es tracta del mateix personatge, són històries completament diferents. De fet els dos noms coincideixen en la seva traducció a l’anglès i a la resta d’idiomes, perquè en alemany, la Blancaneus dels set nans és la Schneewittchen, en canvi la protagonista que avui ens ocupa és la Schneeweißchen.

Fet aquest aclariment, podem destacar que el títol original del conte és Schneeweißchen und Rosenrot i que fou publicat el número 161.
Pel que fa a la classificació internacional dels contes de fades, pertany a l’ATU 426 sota la temàtica de: Les dues nenes, l’ós i el nan.

Cal destacar però, que hi ha una autora alemanya, Caroline Stahl, contemporània als Grimm, que en va escriure una versió anterior. Es tractava d’una versió més curta de la història i rebia per nom “El nan desagraït”, que es podria considerar la versió escrita més antiga recopilada d’aquesta història; que probablement formava part de la tradició oral de l’època.
La versió d’Stahl es diferencia notablement de la dels germans Grimm en alguns aspectes.
De fet, les noies no coneixen l’ós fins que aquest no es troba amb el nan i se’l menja. Per altra banda, no es tracta de cap príncep encantat i una vegada saciada la seva gana, fuig, deixant davant de les noies el preuat tresor del nan. Aquestes l’agafen i són felices per sempre més.

Una vegada més un conte de fades molt característic dels germans Grimm amb els seus elements més bàsics: les noies que acaben sent princeses, el príncep encantat, l’inici de la història on les protagonistes són pobres…
En fi, una d’aquelles històries que tan m’agraden.

Il·lustracions
Comencem per les il·lustracions en blanc i negre, us acosto alguna de John B Gruelle, Lesslie Brooke, Peter Newell, HJ Ford i la resta en desconeixo l’autoria.

johnb_gruelle_rosered1lesslie_brooke_rosered3brooke_rosered4brooke_rosered7peter_newell_roseredhj_ford_rose1393px-snowwhiteroseredzpage265harbour_rosered2

Ja en color són aquestes de: Alexander Zick, Arthur Rackman, Franklin Betts, Hermann Vogel, Jennie Harbour, Jessie Willcox i Warwick Gobles.

alexanderzickalexanderzick2alexanderzick3arthur_rackham1franklinbetts_rosered1hermannvogel1rosered1894jennie_harbour_rosered4jessiewillcox_smithsnowredwarwick_goblesnowred

Més il·lustracions en color.

18205260a35483764_11a25899c3snow_white_and_rose_red_1

Portades de diferents versions d’aquesta mateixa història en anglès.

41jn3pdqcml_ss500_51r2nqbh73l_ss500_51y0my687fl_ss500_51z0rmqx1gl_sl500_aa240_snow-white-and-rose-red

Ara us porto algunes en alemany.

2040741079_806a88eefaalemanyalemany01alemany02alemany03alemany04

I una en italià. I és que aquest conte s’ha fet popular arreu d’Europa.

itali